Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB
Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”, 2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]
Joan Solé Camardons i Francesc Vilanova Vila-Abadal, Tertúlia 4 d’abril de 2022
La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.
Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?
Francesc Vilanova i Vila-Abadal
Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).
El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.
Més informació
Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021
Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951
Dijous 20 de maig de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona de la presentació del llibre: Quan el franquisme va perdre la universitat.El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966), amb la participació de Joan Clavera, Pere Gabriel, Andreu Mas-Colell i Pau Verrié, autors del llibre i antics militants del Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses.
Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Podeu veure el vídeo de la sessió aquí
Els anys seixanta el franquisme va perdre la universitat i ja no la va recuperar mai més
L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica.
El PSUC sortia així de l’isolament a què havia estat sotmès fins aleshores per les altres forces polítiques. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, de la qual celebrem aquest any el 50è aniversari, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques.
Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit.
El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa. Tanmateix, les organitzacions franquistes no van tornar a ocupar la universitat catalana i aquesta, socialment i culturalment, va esdevenir territori democràtic.
Autors
Joan Clavera (n. 1944).Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de la UAB. Es va llicenciar a la UB. Des de 1971 va desenvolupar la seva activitat acadèmica a la que ara és la Facultat d’Economia i Empresa (UAB), de la qual va ser degà i director del Departament d’Economia Aplicada. Va ser un dels fundadors del Centre de Documentació Europea i també de l‘Institut d’Estudis Europeus, ambdós a la UAB.
Albert Corominas (n. 1943). Doctor enginyer industrial per la Universitat de Valladolid, llicenciat en Informàtica per la Politècnica de Madrid i catedràtic emèrit de la UPC. Va ser membre del Comitè Executiu del PSUC. A més de llibres i articles de caràcter acadèmic ha publicat treballs sobre temes polítics i contra la mercantilització i el menyspreu del coneixement.
Pere Gabriel (n. 1945). Historiador. Doctor en Ciències Econòmiques (1981) i professor d’història contemporània de la UAB a partir del curs 1974-1975. Catedràtic (1993) i ara emèrit i professor honorari. A la UAB ha ostentat diversos càrrecs de gestió i direcció acadèmica. La seva recerca s’ha centrat en la història social i política dels segles xix-xx, en el marc de la renovació historiogràfica derivada de la consideració cultural de la política obrera i popular.
Salvador Jové (n. 1942). L’any 1984 va encapçalar la llista del PSUC a les eleccions autonòmiques per Lleida. Del 1985 al 1989 va ser el responsable de la Comissió Agrària del PCE, i del 1989 al 1994, de l’àrea d’Economia d’IU. Diputat al Parlament Europeu (1994-2004), titular de les comissions d’Agricultura i de Pesca del seu grup i membre suplent de les d’Assumptes Econòmics i Monetaris i de Pressupostos.
Esteve Lamote de Grignon (n. 1943). Metge especialitzat en Epidemiologia i Salut Pública. Professor a diferents centres de la Universitat de Barcelona entre 1974 i 1983. Va ser cap del Servei Territorial de Promoció de la Salut a Lleida (1979-1981). Funcionari de l’Estat al servei de la Junta d’Andalusia des de 1983, ha exercit càrrecs relacionats amb programes de salut, epidemiologia, salut mental, docència i investigació.
Andreu Mas-Colell (n. 1944). Va cursar Ciències Econòmiques a la UB i es va doctorar a Minnesota. Va desenvolupar la seva carrera acadèmica a Berkeley, Harvard i, de nou a Barcelona, a la UPF (catedràtic d’Economia el 1996, des de 2015 emèrit). Va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) i d’Economia i Coneixement (2011–2015) de la Generalitat de Catalunya.
Pau Verrié (n. 1945). Enginyer Industrial per la UPC. Va ser membre del Comitè Central del PSUC (1973-1982). Ha dedicat la seva vida professional a la gestió en l’àmbit públic o parapúblic. Ha estat coordinador de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Barcelona, gerent de la UB, director d’Administració i Finances del COOB’92 i director general de l’IDEC-UPF (1993-2010).
Més informació
La Caputxinada, 50 anys, amb la participació de Joan Botam, Carme Trilla Bellart, Pau Verrié i Carles Santacana Torres, organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 2016. Presenta: Joan Solé Camardons.
Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, 09/03/1966, Arxiu Nacional de Catalunya, FONS ANC1-131 / GUILLEM MARTÍNEZ (CAPUTXINADA)
Dimarts 25 Setembre de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975” a càrrec de Josep Miralles Climent, historiador autor de La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada. Enfrentamientos, marginación y persecución durante la primera mitad del régimen franquista (1936-1955), amb la participació de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Al carlisme dels anys centrals del segle XX se li sol situar en el bàndol franquista. Alguns historiadors i membres de grups memorialistes s’entesten a titllar-lo, a més, de feixista, per haver conspirat i haver donat suport a la rebel·lió contra la Segona República. Altres historiadors i periodistes han obviat la seva existència, així com la persecució que va ser objecte i el seu compromís de lluita política antifranquista; han ocultat a la societat aquests fets, perquè per a ells només existien els grans personatges o quadres intel·lectuals encara que no tinguessin una àmplia base social compromesa que els seguís. No obstant això, es descobreix un carlisme ben diferent, un carlisme popular que s’ha volgut amagar perquè no encaixa en cap dels supòsits establerts ni per la historiografia progressista ni per la revisionista. Josep Miralles ha dedicat diversos anys a realitzar una investigació metòdica i documentada que trenca els prejudicis establerts i que ha plasmat en un recent llibre: La rebeldía Carlista. Memòria de una represión silenciada (1936-1955).
Tot i que s’ha dit -i si bé és indubtable que el carlisme va ser perseguit des del minut zero per la dictadura i es va oposar sense embuts al règim franquista-, això no vol dir que tinguessin res a veure ni amb l’esquerra -en particular el Partit Comunista, que va ser gairebé l’única força que, com la carlina, es va enfrontar al franquisme des de l’interior de les Espanyes i per aquesta coincidència l’afalagava-, ni tampoc amb les democràcies formals homologades de caràcter liberal. El carlisme d’aquesta l’època, que es va oposar amb contundència a una Falange filo-nazi i a una dictadura totalitària, va ser un col·lectiu monàrquic tradicionalista, foral i catòlic, però amb uns plantejaments sociopolítics que, teòricament, apuntaven un tipus de democràcia no partitocràtica, però participativa i autogestionària, construïda des de la base de la societat amb el concurs dels cossos intermedis, és a dir, aplicant el principi de subsidiarietat per tractar d’impedir un poder autoritari o absolut i centralista, fos aquest monàrquic o republicà.
Així, doncs, durant la primera meitat del règim del general Franco, no va ser només l’esquerra -i menys encara els pocs demòcrates liberals que hi havien-, els que es van oposar al règim totalitari dretà del general Franco. No debades s’ha dit que van ser els dos PC, és a dir, els partits comunista i carlista, les dues forces numèricament més importants de l’època que es van oposar a la dictadura i van patir una repressió permanent.
Imatge: Portada d’El Requete de Cataluña, núm. 11 (juliol de 1959)
Josep Miralles Climent és llicenciat en Geografia i Història per la UNED i doctor en Història per la UJI. També és membre del Seminari d’Història Local i Fons Orals de la Universitat Jaume I; del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i del Cercle Valencià d’Estudis Carlistes.
Ha publicat una desena de llibres sobre temàtica carlina així com nombrosos articles en actes de congressos i en premsa. La seua tesi doctoral, que va obtenir la màxima qualificació, es titula: El carlismo militante (1965-1980). Del tradicionalismo al socialismo autogestionario, que, tal com s’insinua en el títol, no se centra en l’estructura i grans declaracions del carlisme, sinó en les activitats de la seua militància de base. Aquesta circumstància va implicar que li dediqués més de 10 anys d’investigació en multitud d’arxius privats a més dels públics o els més coneguts.
Dimecres 27 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.
Hi participaren Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit
L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS AraBarcelona 03/05/2014 00:00
La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.
L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.
Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.
L’escletxa penal argentina
El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.
L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.
Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.
Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.
Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.
Dilluns dia 7 de març a les 19 h de 2016 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió de debat sobre “La Caputxinada, 50 anys de la seva celebració” amb la participació de Joan Botam, pare provincial dels caputxins de Catalunya; Pau Verrié, enginyer; Carme Trilla, economista; Jordi Casassas, president de l’Ateneu i historiador; Carles Santacana, historiador i vocal de l’Ateneu; i Joan Solé ponent de la secció d’Història de l’Ateneu.
La Caputxinada és el nom amb que fou conegut popularment el setge al qual foren sotmesos els representants de totes les facultats i escoles universitàries de Barcelona, així com els convidats intel·lectuals, durant l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, els dies 9, 10 i 11 de març de 1966.
Un element fonamental de contestació al règim franquista es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut democràtic. En aquest sentit, la Caputxinada, constituí la culminació de tot un procés que arrenca el 1957 i que anava dirigit a aconseguir la creació d’un sindicat democràtic i funcional dels universitaris, el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.
El setge i posterior assalt policial al convent dels Caputxins de Sarrià (11 de març de 1966) suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d’importants sectors eclesiàstics i professionals.
Font: Joan Crexell, La Caputxinada, edicions 62, Barcelona, 1987
La Caputxinada, 50 anys de la seva celebració” amb la participació de Joan Botam, pare provincial dels caputxins de Catalunya; Pau Verrié, enginyer; Carme Trilla, economista; Jordi Casassas, president de l’Ateneu i historiador; Carles Santacana, historiador i vocal de l’Ateneu; i Joan Solé ponent de la secció d’Història de l’Ateneu. 7 de març de 2016.
L’historiador Robert Vallverdú, culmina la seva quadriologia sobre el carlisme català a Catalunya, amb el llibre “La metamorfosi del carlisme català: del Déu, Pàtria i Rei a l’Assemblea de Catalunya (1936-75)”.
A l’acte del dia 17 de juny a les 7 del vespre a l’Ateneu hi intervindrà també Javier Lubelza i Roca, president d’Amics de la Història del Carlisme.
El llibre tracta d’una època especialment rellevant: la guerra civil, amb les baralles entre carlins i falangistes, el franquisme amb les lluites entre els grups carlins profranquistes i antifranquistes i els inicis de la transició, quan el carlisme es va desfer després dels embolics dinàstics i de la preponderància del rei Joan Carles.
Entre les principals conclusions destaca el gran esforç del príncep Carles Hug per modernitzar el carlisme. Cal tenir present que des de l’octubre de 1833, quan es varen aixecar les primeres partides carlines fins avui, han passat més de 180 anys i això vol dir dues coses: que el carlisme és el partit més antic d’Espanya i que durant aquests anys les persones han evolucionat i han canviat els costums, la vida, el pensament i l’economia.
Però el carlisme cap als anys seixanta del segle anterior continuava unit al quatrilema del segle XIX (“Déu, Pàtria, Rei i Furs”), mentre que la societat avançava i evolucionava cap a formes més modernes.
Els Borbó-Parma s’adonaren que el carlisme no podia mantenir-se ancorat en el passat i decidiren transformar-lo, actualitzar-lo i adequar-lo als temps moderns, sense renunciar a res del passat. Carles Hug va promoure una espectacular democratització interna i una evolució lògica que el va portar a adoptar el socialisme autogestionari i la participació activa a l’Assemblea de Catalunya i en les plataformes d’oposició al franquisme.
Dimarts 14 d’abril de 2015 a les 19:00 a la sala Verdaguer, la sociòloga Marta Rovira, autora d’un llibre dedicat al tema, va impartir una conferència La transició vista pels franquistes sobre les arrels de la transició, els seus condicionants i el relat dominant.
Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme. Però la Transició no és res més que una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quines són les arrels de la memòria de la Transició? Quins són els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? A partir d’aquests preguntes, el llibre s’endinsa en la genealogia d’aquest relat, que ha esdevingut des de l’inici de la mateixa Transició, un comú denominador transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense gaire discussió. Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
Demà dijous 19 de març a la sala Verdaguer, la historiadora Rosa Rodríguez Branchat, el director del MACBA Bartomeu Marí Ribas, i el professor d’història contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, parlaran sobre Eivissa durant el període franquista, l’arribada dels beatniks i dels hippies, el món cultural local i els intel·lectuals eivissencs, i el paper que hi jugà tant el franquisme local com l’estatal.
Hi intervingueren: Manuel Martorell i Pérez, historiador i periodista; Beatriz Pinilla Pérez, historiadora; Ramón Massó Tarruella, publicista, i Javier Lubelza Roca, president d’Amics de la Història del Carlisme de Catalunya.
Secció d'Història 