Any: 2024

Resum d’activitats 2024 de la Secció d’Història i de la Tertúlia Amics de la Història

/ historiaab / Deixa un comentari

Activitats 2024

Al llarg de 2024, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès hem produït un documental amb entrevistes a sis ateneistes, en el marc del projecte Memorial Ateneu 2023, nou conferències o taules rodones, dos cursos Aula Ateneu Història, amb un total de 14 sessions, cinc seminaris de lectura històrica, onze tertúlies amb setze persones convidades com a tertulianes, un recull bibliogràfic amb 200 obres sobre la Dictadura Franquista i la Transició, en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu i altres resums i ressenyes de llibres. També hem col·laborat amb altres seccions i tertúlies de l’Ateneu.

I finalment, també, hem programat i desenvolupat el projecte Memorial Ateneu 2024, al voltant de Memòria i Història de la dictadura franquista i la transició que inclou, una enquesta a les persones sòcies i vuit entrevistes a testimonis i a tres experts sobre aquesta temàtica i que es presentarà el proper dia 5 de febrer de 2025 a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas.

A continuació reproduïm una breu nota amb el títol de l’activitat, els participants, la data i un enllaç al Blog d’Història https://historia.ateneubcn.cat/ o al Canal Ateneu You Tube Historia per a les activitats enregistrades.

Documental 2023: Sota el jou del franquisme

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès“. L’acte es clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que donà suport a l’edició del documental. Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Vegeu el documental al Canal You Tube Ateneu Història

El mateix dia, també, tingué lloc la taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu ; i amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental.

Vegeu l’acte de presentació del documental i la taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades: Vídeo Canal You Tube (CYT) Ateneu Història 

Conferències i Taules Rodones

Dimecres 17 gener de  2024, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presentà: Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història. Vegeu el Vídeo CYT Ateneu Història

Xavier Casals, historiador, Miquel Nistal, moderador i ponent adjunt de la Secció d’Història i Enric Ucelay-Da Cal, historiador

Divendres 16 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que va actuar com a moderadora. Varen presentar l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dijous 29 febrer de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Dimarts 12 març 2024, a les 18:30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021), amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Va presentar: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història. Blog d’Història

Óscar Costa Ruibal, historiador i Xosé M. Nuñez Seixas autor de “Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021”

Dijous 9 de maig, a les 18.30h, L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. Va presentar: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dimecres 29 de maig de 2024, 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dijous 26 de setembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat, a càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg. Va presentar Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.

Dimecres 30 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas. Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania“, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine; Josep Pich i Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana; Conxita Mir i Curcó, historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dimecres 11 de desembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques. Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH); Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV); Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera. Va conduir el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora, realitzadora de documentals i que ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).

Curs Aula Ateneu del 3 d’abril al 29 de maig. D’11 a 13h.

Dimecres 13 de març de 2024, a les 18.30h, a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB, que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània. Va presentar la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu. Apunts de Miquel Nistal, ponent adjunt de la secció d’Història.

Vegeu els apunts del Curs al Blog d’Història

  • Sessió 1. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director del curs.
  • Sessió 2. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Pep Rueda Sabala, historiador i investigador de la UB.
  • Sessió 3. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora de la UB.
  • Sessió 4. Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859). Albert Ghanime, historiador i professor agregat de la UB.
  • Sessió 5. Barcelona en revolució 1868-1873. Marició Janué, historiadora i professora agregada de laUPF.
  • Sessió 6. La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
  • Sessió 7. Els fets de Prats de Molló (1926). Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.
  • Sessió 8. La Vaga de la Canadenca 1919. Teresa Abelló, historiadora i professora titular de la UB.

Les Rutes de la Seda: mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia.

Curs Aula Ateneu Història. Del 9 d’octubre al 3 de desembre de 2024, d’11-13h

Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF. El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals vàrem seguir els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.

Vegeu els cinc vídeos de les sis sessions al Blog d’Història i al Canal You Tube Ateneu Història

  • Sessió 1. Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC. 29 d’octubre, 11-13 h.
  • Sessió 2. Budisme i ruta de la seda. Segle II –segle V. 5 de novembre, 11-13 h.
  • Sessió 3. L’edat d’or de la ruta de la seda. Segle VI-s. IX 12 de novembre, 11-13 h.
  • Sessió 4. L’expansió mongol. Segle XI-XIII. 19 de novembre, 11-13h
  • Sessió 5. Els viatges de Marco Polo, finals segle XIII. 26 de novembre, 11-13h.
  • Sessió 6. El final de la ruta i la seva eclosió per mar. Segles XIV-XV. 3 de desembre, 11-13h.

Seminaris de Lectura Històrica

  • Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, 13 de febrer. Modera Dolors Folch.
  • Gengis Kan y la creación del mundo moderno, de Jack Weatherford. 16 d’abril. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
  • Viatges a Mongòlia al segle XIII. 11 de juny. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història

Tertúlies d’Amics de la Història

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat i amb Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural.15 de gener, a les 17h. Blog d’Història.

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. Tertúlia amb Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga. 5 de febrer, a les 17h. Blog d’Història

Les cares de Marianne: història i actualitat de França, amb Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França. 4 de març, a les17h. Blog d’Història

L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats. Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història. 15 d’abril , a les 17h. Blog

Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Presenta: Josep Sauret (Secció d’Història). 6 de maig. Blog d’Història

Jugades que fan Història. Xerrada-Taller de Jocs de Simulació Històrica. Vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica: Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar. Van presentar i dinamitzar el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història. 21 de maig, a les 17h. Blog d’Història

Torturades: tortura amb biaix de gènere. Una tertúlia amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). 3 de juny, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia amb Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda. 16 de setembre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia amb Eduard Màrquez,”1969″. La novel·la salvatge sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. 8 d’octubre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper autor “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”  i amb David Martínez Fiol, coautor d’ “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”. Va presentar: Susanna Tavera.2 de desembre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia Cafè Continental & Amics de la Història

Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Dijous 22 de febrer de 2024, a les 19h, a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història. Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. Van presentar: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental.

Reculls de llibres i ressenyes

Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu

S’ha fet conjuntament amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció prèvia de 200 obres sobre franquisme i transició. D’aquestes, s’ha fet una segona selecció amb una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre i s’ha editat en el Blog d’Història.

Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”

En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025, a les 18.30h, a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i de Josep Llop ateneista, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste. Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història. Blog d’Història

Presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i reunió anual de la secció d’Història

Dimarts dia 22 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i la reunió anual de socis de la secció d’Història. Des de la secció d’Història, hem iniciat un nou projecte dedicat a la Memòria històrica del franquisme i la transició. Presenta: Equip de treball de la secció (Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons). Blog d’Història

Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”

/ historiaab / Deixa un comentari

En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i que presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.

Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història

Trieste o el sentido de ninguna parte

JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg. 

El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels  grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de  postguerra del qual fou partícip.

En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial  durant l’ocupació  de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet  i les  visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa,  la seva vasta cultura i el fet que va  ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.

En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del  no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts.  El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit,  sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).

S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu  “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió.  Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual  quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.

Necròpolis

BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de Simona Škrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.

Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat  veu a aquest oblit.

Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena,  proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals,  narra a Necròpolis la seva deportació  als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945  per col·laborar amb la resistència antifeixista.

Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè  però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.

El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït  aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a  transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva.  Conté  conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament,  i és què  ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.

El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb  una visita  al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.

No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres.  La  part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat  que “persegueix” a  la condició humana i que queda palesa en les situacions límits.  Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral  a la qual es pot portar a un ésser humà.

Trieste

DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.

Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes.  Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible,  com pertanyent al cànon triestí,  ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic,  Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.

Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa.  L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb  l’Holocaust centrat a  Trieste i construeix un relat  inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris

Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste.  Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a  un millor context sensorial.  La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.

La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis  o assassinats a  Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943.  Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers. 

Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa,  país que  va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.

El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”,   i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.

Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós

Presenta: Miquel Nistal, de la Secció d’Història

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Sant Antoni, desaparegut

A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec,  ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de  l’Eixample.

Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.

Teatre Circ Olympia

Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.

Josep Fabra Llahí

Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.

Gran Price

Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Conduexi la sessió del seminari, Dolors Folch.

Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons

Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]

Temes a debatre

Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.

  1. Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
  2. Quines fonts tenim per saber què va passar?
  3. Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
  4. Qui eren els que anaven a les Índies?  I com hi anaven?  

Sinopsi: La invasión de América

Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”

Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?

Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.

El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.

Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.

Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337

PDF https://ruhm.es/index.php/RUHM/article/view/1086/833

Memòria democràtica i llegat franquista

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:

Participants:

  • Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH)
  • Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
  • Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
  • Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
  • Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.

Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.

Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper i David Martínez Fiol

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg.  Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.

Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB

Coordina: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer

Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo

Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.

En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.

Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.

Gennadi Kneper

Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF:  Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.

Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:

“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.

“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.

“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.

Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo

L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.

Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.

També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.

Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas

Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine

Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana

Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida

Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Accés obert

Història, Memòria i Patrimoni

El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.

D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre,  hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.

Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.

En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.

Blog d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

X (abans Twitter): @HistoriaAteneu

Facebook: https://www.facebook.com/historiaAB/

Curs “Les Rutes de la Seda: mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia”

/ historiaab / Deixa un comentari

Contingut

Les grans civilitzacions d’Euràsia no van estar mai completament aïllades entre elles. L’arqueologia, la història escrita i les obres d’art revelen contactes continuats capaços de traspassar tècniques, objectes de luxe, medicaments i corrents religiosos de banda a banda del continent. Ningú va evolucionar tot sol, i no tothom va reaccionar igual ni igual de ràpidament als impulsos que li venien de lluny: els dalts i baixos de la ruta de la seda permeten entreveure les condicions que facilitaven o dificultaven els canvis, tant en la guerra com en la pau. La ruta de la seda va travessar muntanyes, rius i deserts i va estendre una línia contínua d’intercanvis que duraria mil cinc-cents anys, des del segle II aC fins al segle XIV en què les rutes marítimes en prendran el relleu.

El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals seguirem els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.

Direcció i coordinació tècnica

Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF.

El curs tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat. L’alumnat podrà també participar més activament amb preguntes o observacions en un grup de correu de l’alumnat del curs.

La coordinació anirà a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història, que assistirà a totes les sessions del curs i que actualitzarà la informació de cada sessió al bloc d’Història i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.

Calendari del Curs

29 d’octubre 11-13 h. Sessió 1. Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC

5 de novembre 11-13 h. Sessió 2. Budisme i ruta de la seda. Segle II –segle V

12 de novembre 11-13 h. Sessió 3. L’edat d’or de la ruta de la seda. Segle VI-s. IX

19 de novembre 11-13 h. Sessió 4. L’expansió mongol. Segle XI-XIII

26 de novembre 11-13 h. Sessió 5. Els viatges de Marco Polo, finals segle XIII

3 de desembre 11-13 h. Sessió 6. El final de la ruta i la seva eclosió per mar. Segles XIV-XV

Sala

Les sessions del curs tindran lloc a la Sala Oriol Bohigas de la segona planta, excepte el dia 26 de novembre que tindrà lloc a la sala Verdaguer de la planta baixa.

Preu del curs

  • Alumnat no soci: 80 € per les 6 sessions amb un passi especial mentre duri el curs.
  • Alumnat soci de l’Ateneu: 40 € per les 6 sessions

Dossier de l’alumnat

L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica i altres textos adaptats al català d’obres especialitzades.

Inscripció i pagament

La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona.

A la pàgina web de l’Ateneu Barcelonès i al Blog de la Secció d’Història https://historia.ateneubcn.cat/  hi trobareu més informació.

Mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia

L’enrevessada trama de pistes i senders que el geògraf von Richthofen va batejar com Die Seidenstrasse, Les rutes de la seda, es va anar articulant des de temps immemorial: a mitjans del primer mil·lenni aC connectava ja els principals passos i oasis escampats entorn del nus del Pamir i de l’imponent entrellaçat de muntanyes, altiplans, oasis i deserts que irradien a partir d’ell. La domesticació de camells i cavalls va permetre connectar totes les rutes d’Euràsia en una primera teranyina de camins que va posar de manifest tant el poder de la demanda ritual de sedes, joies, perfums en el món antic com la intensitat de les transaccions a curta distància entre nòmades i sedentaris.

El tret de sortida de les rutes de la seda històriques el van donar les lluites de l’imperi Han contra el primer gran imperi de nòmades muntats de l’estepa, els xiongnu, als que els Han pagaven quantitats ingents de rotllos de seda per evitar les seves incursions. L’expedició de Zhang Qian al 138 aC, enviat per l’emperador xinès a Àsia Central a buscar aliats contra els xiongnu, va proporcionar una informació insòlita sobre el trànsit de la seda entre els pobles que envoltaven la Xina i va alterar la història d’Euràsia: al segle I aC l’imperi Han va ocupar l’àmplia franja d’oasis d’Àsia Central per on la seda transitava cap als altiplans de Pèrsia i els ports de l’Índia. Al segle I dC la conquesta d’Egipte per part de Roma va proporcionar als romans el pas del mar Roig cap a l’Índia: a partir del segle I Roma es va omplir de sedes, perfums i espècies procedents d’Orient; i la demanda tant persa com romana de l’encens d’Aràbia, tant civil com religiosa, i tant per part d’Orient com d’Occident, va connectar la ruta de l’encens amb la de la seda, embolcallant amb un mateix perfum tots els déus d’Euràsia.

Entre els segles I i el segle XV, les rutes de la seda prosperaran o decauran en funció de l’estabilitat dels grans ens polítics pels quals circulava: a Occident, quan decaigui Roma, Bizanci en prendrà el relleu, mentre Europa en quedarà pràcticament al marge; a Orient Mitjà, l’aparició de l’Islam activarà els tràfics d’Euràsia de forma exponencial; a Àsia Central, els successius imperis Part, Sassànida, Abbàssida i Mongol afegiran una enorme demanda i intentaran monopolitzar el tram mitjà de les rutes; l’Índia, de més fàcil accés comercial per mar que per terra, connectarà les espècies exòtiques del sud-est d’Àsia amb la forta demanda de pebre de l’imperi romà, mentre els monjos budistes, presents des de principis de la nostra era al nord de l’Índia, acabaran creuant les altes muntanyes de l’Afganistan i del Pamir i recobriran el món xinès amb la seva fe, les seves jerarquies i els seus temples, com el cristianisme estava fent a les restes de l’Imperi romà.

Per les rutes hi van circular sempre productes de poc pes i molt valor com perfums, medicaments, tints i pedres precioses, als que cal sumar les pells, els cavalls i l’ambre que aportaven els nòmades, però el producte estrella va ser sempre la seda, tant per la quantitat de rotllos que la Xina abocava al tràfic a través dels pagaments als nòmades -per obtenir cavalls o per pagar la pau -, com per la creixent demanda de les nobleses civils i eclesiàstiques de tot Euràsia.

Els tràfics comercials van impulsar i mantenir les rutes, dotant-les dels camells i cavalls i d’una proliferació de llocs on protegir-se de les tempestes i bandits que proliferaven de punta a punta. De tant en tant, els exèrcits distorsionaven, saquejaven o protegien els camins fressats, i tan aviat alteraven el tràfic com el revifaven.

Els monjos, bàsicament budistes, però també cristians nestorians i maniqueus, hi aixecaran monestirs que no trigaran a convertir-se en empreses comercials capaces de garantir estabilitat personal i financera en els intercanvis, i hi excavaran coves que ompliran de frescos i estàtues durant mil anys.

Aventurar-se sol pels llargs trams de les rutes de la seda entre altes collades i oasis aïllats era tan arriscat com insòlit, però així i tot, alguns van aconseguir anar i tornar: alguns eren militars com els xinesos Zhang Qian i GanYing, abans i després del tombant d’era; altres anaven a buscar les escriptures, com els monjos xinesos Faxian i Xuanzang. Quan els mongols van implantar el seu domini a tota Euràsia facilitant expressament el trànsit, els viatgers es van multiplicar: enviats per papes o reis, com Carpini i Rubruck, o impulsats per l’afany de negoci com els germans Polo. Però va ser el viatge de Marco Polo el que va canviar la història d’Europa, enlluernant un públic incrèdul amb les riqueses d’Orient i ampliant el món conegut, que l’Atles Català dels Cresques no trigarà a cartografiar.

L’últim gran viatger de la ruta de la seda serà ibn Battuta, que va recórrer tot l’Islam des del Marroc fins la Xina, en una ruta que en gran part anava ja per mar.  Però el final de la Pax Mongolica i l’arribada de la pesta negra posaria fi a les rutes de la seda per terra: un darrer episodi serà el viatge de Ruy de Clavijo al fulgurant imperi de Tamerlà.  Al segle XV els tràfics es van desplaçar cap al mar. Amparada pels progressos nàutics dels Song al segle XI, Xina va llençar al segle XV les imponent expedicions de Zheng He arribarien a Àfrica i recorrerien tot l’Índic just abans que hi arribessin els portuguesos. Els viatges per les rutes de la seda van ampliar decisivament el coneixement del món: el curs conclourà analitzant l’impacte d’aquestes rutes i del coneixement creixent de l’Índic sobre la cartografia medieval, en els mapes mundi de al-Idrisi, Abraham Cresques i Fra Mauro.

Bibliografia general


Webs generals sobre les rutes de la seda:
– Universitat de Washington: https://depts.washington.edu/silkroad/
– Asia for Educators: http://afe.easia.columbia.edu/special/silk_road.htm
– Silk Road Foundation: http://www.silk-road.com/

– BENTLEY, Jerry H. (1993) Old World Encounters, Cross-Cultural Contacts and Exchanges in Pre-Modern Times, Oxford University Press
– BOTTON, Jerry (2012) A History of the World in 12 maps, London, Penguin [Trad: Historia del mundo en 12 mapas, Debate]
– BOULNOIS, Luce (2001) La Route de la Soie. Dieux, Guerriers et Marchands, Geneve, Olizane [Trad.: La Ruta de la Seda. Dioses, Guerreros y Mercaderes, Peninsula/Atalaya, 2004]
– CURTIN, Philip D. (1984) Cross-cultural trade in world history, Cambridge University Press
– DRÈGE, Jean-Pierre (1986) La Route de la Soie, Paris, La Bibliothèque des Arts [Trad: La Ruta de la Seda, Madrid, Anaya, 1989]
– FRANCOPAN, Peter (2015) The Silk Roads. A new History of the World, New York, Bloomsbury [ Trad: Las rutas de la seda. Una nueva historia universal, Barcelona, Crítica, 2016]
– HANSEN, Valerie (2012) The Silk Road. A New History, Oxford University Press
– HUDSON, G.F. (1931) Europe and China. A survey of their relations from the earliest times to 1800, London, Arnold and Company.- TUCKER, Jonathan (2003) The Silk Road. Art and History, Chicago, Art Media Resources
– LI Jian (ed) (2003) The Glory of the Silk Road. Art from Ancient China, Ohio, Dayton Art Institute & Beijing, National Museum of Chinese History
– WHITFIELD, Susan (2004) The Silk Road, Trade, Travel, War and Faith, London, The British Library [Trad: Las rutas de la seda. Pueblos, culturas y paisajes, Barcelona, Blume, 2019]
– WHITFIELD, Susan (1999) Life along the Silk Road, London, John Murray [Trad.: La vida en la Ruta de la Seda, Paidós, 2000]
– WOOD, Frances (2002) The Silk Road, London, The British Library [Trad: La ruta de la seda, London, Folio Society, 2003]

Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC (Primera sessió)

Fragment de la Gran Muralla erigida per la dinastia Han, segle I aC

Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC

La domesticació del cavall i el camell i la invenció de la roda va donar un gran impuls als contactes d’Euràsia. Les rutes s’articulaven entorn de la divisòria del Pamir, des d’on entroncaven per una banda amb els oasis del Taklamakan, i per l’altra amb la Transoxiana i la Bactriana que les duien al Proper Orient i que connectaven orient amb occident i el nord nòmada amb el sud sedentari. La consolidació d’imperis estables a Roma, Pèrsia i Xina donarà un nou impuls a les rutes preexistents. Al segle I aC l’expedició de Zhang Qian fins a la Bactriana propulsa la implantació xinesa a Àsia Central i inicia el que seran les rutes de la seda, que connectaven Xina, Pèrsia i Índia amb la ruta de l’encens que procedia d’Aràbia, i que, en el Informe de Dayuan,  van proporcionar a la Xina la primera descripció d’Occident. Al segle I dC el Periple del Mar Eritreu evidenciarà els freqüents contactes comercials entre Roma i la Índia, que es reflectiran també en els mapes d’Estrabó i Ptolomeu.

Bibliografia

– GIL, Juan (1995) La India y el Cathay. Textos de la Antigüedad clásica y del Medievo occidental, Madrid, Alianza

– NICOLET, Claude (1988) L’inventaire du monde : géographie et politique aux origines de l’empire romain, Paris, Fayard

– WULFF, Fernando (2024) A orillas del tiempo. Historias entre mundos dos mil años atrás, Madrid, Siruela

– YÜ, Yingshi (1967) Trade and Expansion in Han China. A Study in the structure of Sino-Barbarian Economic Relations, Berkeley, University of California Press

Resultats de l’Enquesta sobre Memòria i Història del franquisme i la transició.

/ historiaab / Deixa un comentari

Des de la secció d’Història, s’ha dut a terme una Enquesta sobre Memòria i Història del franquisme i la transició.

Dades de l’Enquesta sobre Memòria i Història

La Secció d’Història amb el suport dels serveis tècnics de l’Ateneu i l’Institut Opinòmetre va dur a terme una enquesta en línia a totes les persones sòcies amb adreça electrònica. Es van recollit 328 enquestes vàlides amb un error mostral ± 5,41% per a un interval de confiança del 95,5% (2 sigmes) i sota el supòsit de màxima indeterminació (on P=Q=50%).

El qüestionari constava d’onze preguntes sobre el coneixement i la valoració del principals fets polítics i socials entre 1951 i 1985. S’ha repartit en tres períodes: El primer comprèn la segona meitat dels 50 i la dècada dels 60, amb 16 fets destacats. Per a la dècada dels 70 s’han enunciat fins a 22 ítems. Per a la primera meitat de la dècada dels 80, un total de 7 fets. Per a tot el conjunt hem demanat la coneixença i la valoració d’un total de 45 fets o esdeveniments polítics i socials entre 1951, la primera vaga del tramvies i 1985, la despenalització de l’avortament.

Es demanava per a cada període que es marqués els fets que conegués bé, l’hagués viscut o no. També es demanava que destaqués per a cada període, almenys els quatre fets més rellevants per a la persona enquestada.

Segona meitat dels 50 i dècada dels 60

Els fets més coneguts per al entrevistats

Per aquest període els quatre fets més coneguts són: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges, 1961, (79,3%). 2. La riuada del Vallès Occidental el 25 Setembre de 1962, (75,9%). 3. La Caputxinada entre 9 i 11 de març 1966 (74,1%). 4. La publicació d“Els altres catalans de Paco Candel, 1964 (65,9%).

Mentre que els cincs menys coneguts són: L’Execució de Julián Grimau (20 d’abril de 1963); El Contuberni de Múnic entre 5 i 8 de juny de 1962; El Primer Congrés de la Cultura Catalana Barcelona entre 1961-1964. La Fundació d’Òmnium Cultural, 11 de juliol de 1961. Fundació de la Comissió Obrera Central Barcelona (20-11-64). Tots amb percentatges que oscil·len entre el 32% i el 23%.

Queden entre 50% i un 38% de coneixença, dates destacades com: Els fets del Palau de la Música (19 de maig de 1960). L’assalt al Rectorat de la UB (17 de gener 1969). Les dues vagues de tramvies (de 1951 i de 1957). Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (14 Novembre 1963). Les morts del darrers maquis catalans: Quico Sabaté (5-01-60) i Caracremada (7-08-63). L’afer Galinsoga (entre juny de 1959 i febrer de 1960.

Els fets més importants per als enquestats

Quan es demana quins són els fets més destacats o importants per a l’entrevistat, hi ha tres fets entre els més coneguts que continuen sent també els més importants: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges (1961) 50,6%. 2. La Caputxinada (entre 9 i 11 de març 1966) 50,3% 4. Riuada del Vallès Occidental del 1962 (25-9-1962) 41,5%. Però ara apareix en tercer lloc les dues Vagues de tramvies (de 1951 i de 1957) amb 45,1%.

Hi ha sis esdeveniment que són valorats amb menys del 15%: L’assalt al Rectorat de la Universitat de Barcelona; Fundació d’Òmnium Cultural; L’afer Galinsoga; El Contuberni de Múnic. L’execució de Julián Grimau; Els darrers maquis catalans (Q. Sabaté i Caracremada)

La dècada dels 70

Els fets més coneguts pels entrevistats

En aquesta dècada hi ha sis fets històrics que són ben coneguts per més del 90% dels enquestats: 1. Mort de Francisco Franco (20-11-1975), 98,5%. 2. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20-11-1973). 97,0%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2-3-1974), 94,8%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15-6-1977), 93,3%. 5.Restabliment de la Generalitat (29-9-77), 92,7%. 6. Referèndum sobre la Constitució espanyola (6-11-78), 91,2%.

Hi ha tres fets que són relativament poc coneguts, menys de la tercera part dels entrevistats: Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25/30-5-1976), 33,5%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 25,6%; Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25 d’abril de 1970), 21,3%.

Els fets més “importants” pels entrevistats

Quant a la valoració o importància d’aquests fets dels 70, no hi ha un consens molt ampli. Els han destacat entre el 65% i el 32% dels entrevistats. Els cincs primers són: 1. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), 64,6%. 2. Mort de Francisco Franco (20 de novembre de 1975), 63,1%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2 març de 1974), 42,1%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), 32,3%. 5. Restabliment de la Generalitat (29 de setembre 1977); 32,0%. No apareix ben valorat el Referèndum sobre la Constitució.

Entre els vuit fets poc destacats (menys del 7% dels entrevistats) trobem: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política (15-12-1976) 6,1%. Llei d’Amnistia espanyola de 1977 (15-10-1977), 5,2%. Despenalització dels anticonceptius (Llei 7-10-1978), 4,0%. Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25-30 maig 1976) 3,4%. Sisena edició Sis Hores de Cançó a Canet de Mar (24-7-1976), 3,0%. Detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya (28-10-1973); 2,7%. Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25-4-1970), 2,4%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 1,2%.

La primera meitat de la dècada dels 80

Els tres fets coneguts per més del 84% són;1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981, 98,8%. 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), 84,5%. 3. Eleccions generals espanyoles de 1982 (28-11-1982), 84,1%.

Els altres tres fets també son força coneguts (més de 67%): 4. Despenalització de l’avortament (5 de juliol de 1985), 69,5%. 5. Llei de Normalització lingüística (18 d’abril de 1983), 68,6%, 6. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 (29 d’abril de 1984), 67,7%.

Els fets més “importants” del quinquenni 1980-1985 per als enquestats són: 1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981 (93,0%). Seguit a força distància de: 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, (66,5%); i 3. Llei de Normalització Lingüística de Catalunya promulgada 18-4-1983 (56,7%). Sembla que l’impacte negatiu del 23F és més destacat que la institucionalització de la democràcia.

Altres preguntes

Recorda què va fer el dia de la mort de Franco o en dies posteriors? (Només per a enquestats que tenen 60 anys i més):1.”Ho vaig celebrar amb els meus familiars i amics amb un 57,5%”.2. “No vaig fer res d’especial o diferent de l’habitual” amb un 29,7%
Sobre el Judici del 23F (cop d’Estat protagonitzat per Antonio Tejero), diria vostè que es va fer justícia i es van aclarir tots els fets? 1. Totalment d’acord 2,4%; 2.Parcialment d’acord amb un 25,6%: 3. En desacord amb un 72,0%.

Presenta: Equip de treball de la secció: Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons; i Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre

Manifestació dels treballadors de Jorsa. Barcelona, [1980]. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona


El Memorial Ateneu 2024: Tu què recordes? Tu què vas fer?

El projecte Memorial Ateneu 2024, vol contribuir a la recuperació de la memòria col·lectiva recollint experiències i testimonis que ajudin a comprendre millor les vivències d’aquells anys i generar espais de debat i reflexió sobre el passat.

El projecte Memorial Ateneu 2024, un projecte de recerca, recuperació i difusió de la memòria democràtica de les persones sòcies i de llurs familiars d’aquesta entitat, del període franquista i de la transició post franquista, mitjançant entrevistes entre persones de tres generacions que expliquen, quins fets polítics i socials recorden o coneixen bé i quins els van impactar més. També recull entrevistes amb persones expertes sobre aquests mateixos fets.

El projecte es desenvolupà en tres etapes:

Primer, es recolliren les dades mitjançant una enquesta en línia als socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, en què aplegarem els seus coneixements, records i vivències o de llurs familiars.

En segon lloc, es triaren onze persones sòcies (vuit dones i tres homes) per a les entrevistes del documental “Fem Memòria. Una transició en construcció” que es complementaren amb tres entrevistes a experts. El resultat es donà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la població, i d’una manera especial a altres entitats memorialistes.

El projecte es completà amb una bibliografia exhaustiva del període històric i una ressenya de cada obra, preparada per la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que ja es pot consultar al Blog d’Història.

Mes de 80 persones sòcies de l’Ateneu han participat en el projecte “Memorial Ateneu: Tu què recordes? Tu què vas fer? Tres generacions parlen entre elles, del franquisme i de la transició.”

Manifestació : “USO CCOO UGT Estamos unidos los obreros por la disolución de las bandas fascistas…” Barcelona, 1977. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2). CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona

Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició


Cada obra té una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre.

Tertúlia d’Amics de la Història amb Eduard Màrquez ,”1969″. La novel·la salvatge sobre les veus de la Barcelona tardofranquista.

/ historiaab / 2 comentaris

Dimarts 8 d’octubre 2024 a les 17 h a la sala Sagarra, tingué lloc la tertúlia amb Eduard Màrquez sobre 1969, l’altra editorial, 2022, 536 pàg.

1969 és la “novel·la salvatge” sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. La premsa ha dit: https://www.laltraeditorial.cat/llibre/1969-eduard-marquez/.

“Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit” [Joan Josep Isern, Vilaweb, 01.11.2022 ].

Inscripció amicsdelahistoria2015@gmail.com

Coordina i presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012

Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat 1969, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.

“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.

Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!

El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.

No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.

No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…

[Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012]