Dimarts 21 maig 2024 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica (Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar).
Presenten i dinamitzen el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història
Coordina: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
Des de la intricada dansa de poder del Chaturanga, antecessor indi dels escacs, o la profunditat filosòfica del Go, alKriegspiel creat per al Duc de Brunswick (1780), totes les cultures han tractat de reproduir, de manera més o menys simbòlica, la subtilesa i la complexitat pròpies de les grans decisions estratègiques.
Actualment disposem d’una gran quantitat de jocs de simulació històrica, amb nivells de detall i realisme molt diversos, que recreen episodis concrets o èpoques senceres incorporant dinàmiques polítiques, econòmiques, militars i socials que ens ofereixen una visió més dinàmica i immersiva del passat.
En aquest taller us convidem a comandar la Coronela durant el setge de Barcelona al 1714, a viure la Barcelona de Rosa del Foc i del modernisme i de les bombes, o a frenar l’ascens del nazisme en els anys més convulsos de la República de Weimar.
La decisió és ara a les vostres mans.
Els tres jocs que vam presentar són:
Victus (Devir)– Autor: Toni Serradesanferm
Barcelona, La Rosa de Foc (Devir Iberia)- Marco Maggi i Francesco Nepitello
Weimar: The Fight for Democracy (Spielworxx) – Autor: Matthias Cramer
Victus
El joc basat en Victusla cèlebre novel·la d’Albert Sánchez Piñol on resistir és vèncer. Per què defensar Barcelona del setge borbònic? Però si per cada barceloní hi ha set borbònics, més armats i més ben entrenats! Si per cada barceloní cau mitja bomba a la ciutat! Si la trinxera avança inexorablement i ens apropa l’assalt final de les tropes borbòniques! Si la mina, curulla d’explosius, colgarà Barcelona de runa i destrossarà la infanteria i la Coronela als baluards! Per què resistir, si la derrota és inevitable? Perquè resistir és vèncer!
En aquest joc d’estratègia i guerra, tot el que necessites és un governant: resistir és guanyar. Els jugadors recreen el setge de Barcelona l’any 1714 pels Borbons. Recomanat per a jugadors experimentats. Per a 1 a 4 jugadors.
Barcelona, La Rosa de Foc
La Barcelona del modernisme i les bombes reneix en forma de joc de taula.
La voluntat d’aquest joc és plantejar les claus històriques del creixement de la ciutat, després que enderroqués les muralles i anés incorporant els municipis del voltant. “Vam intentar fer un joc que reflectís, d’una banda la potència de Barcelona construint-se, després que caiguessin les muralles, i el tema de la revolució”, explica Joaquim Dorca, director de Devir Iberia. El tauler de Barcelona, la Rosa de Foc té, òbviament, la forma de la capital catalana. I els fonaments d’aquest joc s’inspiren en les bases de l’explosiva història de la ciutat de Barcelona: un Raval revolucionari, un Eixample burgès, un Montjuïc ple de militars encarregats de controlar la ciutat, una zona de barricades… La clau d’aquest joc és aconseguir fortuna i prestigi, però sense incrementar la conflictivitat social, que podria dur a una revolució.
El propòsit dels jugadors és, òbviament, guanyar, però els creadors pretenen que en cada decisió s’enfrontin a dilemes morals. També volen que comprenguin l’impacte en la ciutat dels esdeveniments que van tenir lloc aquells anys, com ara l’esclat de la tercera guerra carlista, la pèrdua de les colònies o la Setmana Tràgica, tot obstacles per a la consecució de la victòria, per descomptat.
Weimar: La lluita per la Democràcia
El 9 de novembre de 1918, l’aire fred de tardor a Berlín està ple de tensió. Els treballadors tenen previst fer vaga i com que la ciutat està plena de tropes, no saben si sobreviuran aquell dia. Tres hores després, la monarquia alemanya ja no existeix, i neix la primera democràcia alemanya.
Weimar: La lluita per la Democràcia és un joc historicopolític sobre els turbulents anys de la Primera República Alemanya.
Socialdemòcrates i conservadors intenten defensar la jove democràcia, mentre els comunistes i nacionalistes pretenen enderrocar-la. Com a líders dels 4 partits més influents de l’època (SPD, Zentrum, KPD i DNVP), els jugadors intenten influir a la història a la seva manera. La lluita fa estralls als carrers de la república i també al parlament. Les més de 170 cartes reflecteixen esdeveniments, polítics i esdeveniments importants. Experimenta una part de la història d’Alemanya en aquest immersiu joc… i reescriu-la!
Weimar: La lluita per la Democràcia
Descripció del joc Weimar
Weimar inclou dos grans “camps de batalla”: a l’opinió pública, els partits lluiten per influir en temes polítics importants com l’economia, els mitjans de comunicació o els afers exteriors. Guanyar aquests temes puntua punts i els permet prendre decisions importants. Al mateix temps, els partits intenten controlar els carrers i posicionar els seus seguidors a les principals ciutats d’Alemanya per a manifestacions, baralles de carrer i accions de les organitzacions paramilitars.
Weimar és un joc de cartes (CDG) tens i emocionant sobre un tema molt interessant. Es poden jugar cartes per a l’esdeveniment, per a l’opinió pública o per a accions al carrer.
En cadascun dels sis torns de joc, les parts juguen una agenda que defineix la seva estratègia per al torn (per exemple, modificar la seva baralla de dotze cartes, definir problemes, obtenir avantatges als carrers). Els objectius dels partits són asimètrics i contradictoris. Mentre que els partits democràtics puntuen per estabilitzar l’estat i eliminar la pobresa, els partits no democràtics puntuen per cops d’estat i disturbis.
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 7a.
Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Giovanni C. Cattini.
Sinopsi
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.
Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.
En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Els fonaments ideològics i socials de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera
El nacionalisme radical català i els fets de Prats de Molló (1926)
El debat internacional i el naixement del mite de Macià
La historiografia davant als Fets de Prats de Molló
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
SESSIÓ 7: “ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ (1926)” Ponència de GIOVANNI CATTINI (UB)
INTRODUCCIÓ
El dia 26 de novembre de 1926 estava prevista la invasió a territori català des de Prats de Molló al Vallespir. Eren poc més d’un centenar d’independentistes catalans i antifeixistes italians que alçaven les armes contra la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) i per la proclamació d’una República Catalana; la pretensió era que la insurrecció causaria la solidaritat i seguiment dels pobles que anessin ocupant. Qui ho dirigia tot, era un home de seixanta-set anys, Francesc Macià i Llussà (1859 -1933) que de ser un militar de carrera, on havia arribat a assolir el grau de tinent coronel, havia arribat a liderar l’independentisme (el separatisme en deien aleshores) a Catalunya. El pas que Macià fa en aquests moments és decisiu en la seva vida política. La planificació del projecte va ser llarga en el temps i preveia passar el coll d’Ares fins a Molló i després confluir amb les tropes cap a Olot, tot comptant, apart dels seus homes, amb suport a l’interior (militants de la CNT) i un finançament exterior de la URSS que no es va arribar a concretar. Tot es va avortar abans de començar. El pla s’explicaria posteriorment de manera diversa i en funció de qui ho explicava: el catalanisme conservador proper a la Lliga ho desqualificarà com una improvisació, amb sorna, mentre que en realitat fou un moment clau per a l’independentisme associat a Estat Català i per la Dictadura va ser un motiu de molta preocupació i això va quedar palès en el desplegament policial, la densa trama d’espionatge (a França i Espanya) que desencadenarà el seu control i les preocupacions diplomàtiques que acompanyen tot el procés.
Dos excel·lents llibres del ponent serveixen com a complement ideal de la sessió de treball:
Cattini, G. (2009)El gran complot, on s’explica a través d’un exhaustiu treball en arxius catalans i italians la densa trama d’espies, col·laboracions, delacions que acompanyaren els fets.
Cattini, G. (2023) L’aixecament de Prats de Molló, de la col·lecció “Dies que ha fet Catalunya”, dirigida per Agustí Alcoberro, reconstrueix i interpreta de forma exhaustiva els fets que motivaren i desencadenaren aquest fet insurreccional així com les conseqüències de tot plegat.
EL CONTEXT INTERNACIONAL I LA SITUACIÓ A CATALUNYA
El marc internacional a Europa és el Tractat de Versalles (juny 1919) pel qual Alemanya perd extensions de territori i tot l’imperi colonial i altres zones són ocupades temporalment i / o desmilitaritzades. L’Imperi Austrohongarès desapareix, queden dues repúbliques reduïdes (Àustria i Hongria amb moltes minories repartides per altres països) i apareixen unes quantes repúbliques fruit de la desmembració de l’Imperi: Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia o una Romania engrandida: nous països amb un complicat panorama ètnic. L’extinta Monarquia dual havia despertat somnis, anteriors a la guerra, en alguns sectors del Catalanisme que veien la possibilitat de plasmar una cosa semblant a l’Espanya que va veient, en avançar el segle XX, que el projecte regeneracionista no qualla. El somni seria amb una doble Corona, una de les quals seria una Catalunya autònoma. La insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 deixa ben a les clares d’altres sectors catalanistes el poc fonament de la monarquia dual i que la reforma pacífica de la relació amb Espanya no era possible. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra que en un nombre que encara avui dia admet discussions, havien participat en el front occidental al costat de les tropes franceses amb la intenció implícita que la seva intervenció afavoriria les possibilitats sobre el reconeixement nacional per part dels aliats. Això no havia funcionat, la diplomàcia espanyola, amb l’aquiescència francesa s’havia mogut de manera intensa durant el conflicte i en els mesos posteriors, de manera que s’anul·lés qualsevol al·lusió al voluntariat català, substituït sempre per “voluntarios españoles” i que no hi hagués cap reconeixement posterior de mèrits de guerra pels voluntaris catalans.
La revolució bolxevic havia impactat intensament en la societat catalana, fent èmfasi en el valor de la violència i la lluita armada insurreccional per aconseguir rèdits polítics i també sorgí de la guerra la idea, que s’estendria majoritàriament al llarg dels anys 20 i 30, que els règims liberals eren caducs i que la seva forma de fer política pertanyia al passat i que calia superar-la. Si l’11 de novembre de 1918 significà el final de les hostilitats als fronts occidentals, això no passarà als orientals, on la violència i les insurreccions revolucionàries continuaran sent la forma ordinària de fer política durant uns quants anys: la guerra civil russa, les guerres als països bàltics, Finlàndia, Polònia o Hongria són alguns dels casos. En la banda occidental, la conquesta del poderpelsfeixistesitalians també es basarà en l’ús sistemàtic de la violència contra els adversaris polítics, això sí, amb la complicitat dels grans terratinents, industrials i del propi rei Víctor Manuel III.
Tot plegat, els anys 20 representen per a bona part d’Europa un laboratori polític sobre l’ús de la violència insurreccional en política i, de tot això, hi ha molts observadors catalans que no perden detall per tal d’aplicar-ho al cas català. Ja des de 1916 la conflictivitat social a Catalunya era creixent. El Congrés de Sants de la CNT de juny – juliol de 1918 i la posterior vaga de la Canadenca (febrer – març de 1919) havien portat la tensió social a màxims i la resposta de la radicalitzada patronal (veure la sessió 8 del Curs) va ser el locaut i la creació dels Sindicats Lliures, grups de pistolers de xoc que s’enfrontaran de manera mortal contra la CNT en la fosca etapa del pistolerisme barceloní. Dels centenars de víctimes d’aquesta etapa (1917 – 1023) destaquen dos activistes amb un pes polític important, l’anarcosindicalista Salvador Seguí i el republicà catalanista Francesc Layret que representaven la via de diàleg pragmàtic davant la violència social creixent.
Entre 1919 i 1923 Francesc Macià revoluciona el món del Catalanisme radical creant l’any 1919 la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el primer partit nítidament independentista i de tendència socialdemòcrata que defensava l’autodeterminació de Catalunya. A la FDN s’hi agrupava gent provinent de la Unió Catalanista i tenia com a referent els famosos 14 punts de Wilson i els primers mesos de 1919 es manifestaren per la Rambla, tot reivindicant l’estatut d’autonomia, que en aquella època s’estava plantejant a les Corts, acabant a bastonades amb la policia i els espanyolistes de la Liga Patriótica Española. La vaga de la Canadenca i la repressió associada, acabaran amb tot això i es prohibiran els grups “separatistes” i es tancaran durant una bona temporada grups com el CADCI. L’any 1922, Macià juntament amb membres de la FDN i altres, creen Estat Català (EC) el juliol de 1922 amb un gir clar cap a l’estratègiainsurreccional; en el congrés fundacional, Macià afirma:
“No hi ha res a negociar amb Espanya”
De fet, Macià havia presentat el mes de juny anterior una proposta a la Conferència Nacional Catalana apostant per la via insurreccional i havia estat derrotada de manera clamorosa, el que explica de manera lateral la formació d’EC. Un motiu per a justificar l’estratègia d’EC era, com s’ha afirmat més amunt, la insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 i l’emmirallament d’EC en el Sinn Fein, tot i que l’any 1922 la situació a Irlanda era d’una guerra civil entre faccions del nacionalisme i la complexitat de la situació era extrema.
El 10 de setembre de 1923, en els locals reoberts del CADCI es signa el primer pacte GALEUSCA per representants de partits nacionalistes catalans (Estat Català i l’Acció Catalana d’Antoni Rovira i Virgili), gallecs (Irmandades da Fala i Irmandade Nazionalista Galega) i bascos (el Partit Nacionalista Basc d’Eli Gallastegi, partidari de la lluita armada i la Comunion Nacionalista Vasca), on es reclamarà la plena sobirania de cada nacionalitat i es prepararà un Consell comú per unificar les forces de cara a l’objectiu comú i per donar suport als rebels del Rif en la seva lluita contra l’ocupació espanyola. La manifestació de l’endemà, la diada de l’11 de setembre, fou violentament reprimida per la Guàrdia Civil amb molts ferits. El missatge que el governador civil envia al ministeri de la governació és eloqüent:
“[se trata de] enemigos interiores que no quieren ser españoles”.
FONAMENTS IDEOLÒGICS I SOCIALS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA
El dia 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, fa un pronunciament des de Barcelona. El motiu aparent del cop d’Estat és la lluita contra el desordre social que representa la CNT, però prepara una forta repressió contra qualsevol oposició al seu naixent règim que serà una dictadura militar, autoritària i espanyolista. Primo s’entossudeix, amb una tendència que s’anirà incrementant amb els anys, a donar solucions autoritàries als problemes socials i polítics que emanen de la postguerra europea. El règim més proper en el temps és el feixisme italià que s’ha instal·lat en el poder després de la marxa sobre Roma (27 – 29 d’octubre de 1922) i que ha comptat amb el vistiplau del rei italià. De tota manera, les diferències entre el règim feixista i la Dictadura primorriverista són tan grans com insalvables, ja que el feixisme compta amb un partit molt desenvolupat amb de 300.000 militants distribuïts en esquadres, la majoria antics soldats que venen embrutits de la violència de la Gran Guerra i que des de les seves formacions paramilitars, la utilitzen de forma sistemàtica contra els seus adversaris polítics. La història recent d’Itàlia a la guerra, a la qual el país accedí tardanament el maig de 1915 després de múltiples vacil·lacions, furor nacionalista i una molt baixa preparació bèl·lica, té un punt culminant a la batalla de Caporetto (octubre – novembre de 1917) en la que el desastre militar, davant les recent incorporades tropes alemanyes que reforçaven els austrohongaresos, va ser total. Només la intervenció de reforços francobritànics va poder revertir la situació crítica dels italians ja que les tropes de l’Aliança eren a tocar de Venècia. A partir d’aquest moment, malgrat la victòria final al novembre de 1918, entre bona part de l’opinió pública i sectors ultranacionalistes s’estendrà la idea d’uns enemics interiors que van possibilitar el desastre i l’anomenada “victòria mutilada”, entre els quals els socialistes que no donaven suport a la guerra i l’Església, de sempre contrària a la guerra.
Primo construirà un règim amb un partit organitzat des de dalt, a diferència del feixisme i amb una punta de llança repressora que serà el propi exèrcit. Crearà, en els mesos següents al cop, un partit, la Unión Patriótica, però mai es podrà equiparar al moviment popular des de baix que va representar el feixisme. De tota manera, el mirall feixista de Primo serà important i, en el primer viatge a l’estranger a Itàlia el novembre de 1923, acompanyant al rei Alfons XIII, el comentari del monarca al rei italià referint-se a Primo és eloqüent:
“[Primo de Rivera] es mi Mussolini”
El règim militar de Primo vol actuar com a redemptor de la corrupció política i això ho relaciona amb el poc o nul crèdit dels partits polítics i de les eleccions, vol acabar amb el caciquisme i d’això fa bandera des del primer moment i vol acabar amb la guerra del Marroc de la qual ha defensat públicament posicions abandonistes, és a dir, era partidari que Espanya deixés el territori. La conflictivitat social violenta a Catalunya serà un altre motiu del cop, així com el Catalanisme en ascens que ell equipara amb el separatisme. Malgrat tot, els catalanistes de la Lliga es deixen enganyar i donen crèdit a la Dictadura en els primers dies o setmanes. Un dels eixos de la Dictadura serà el decret sobre el separatisme (de 18 de setembre, només cinc dies després del Pronunciament) que donarà lloc a una política de forta repressió contra la llengua i la cultura catalanes amb 146 entitats de tota mena clausurades de manera immediata. El president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) esperarà de forma ingènua les primeres setmanes que Primo instaurés o negociés un projecte territorial autònom i quan es convenç de la inutilitat de tot plegat, dimitirà tot sent substituït en el càrrec pel monàrquic espanyolista Alfons Sala (1863 – 1945) que descatalanitzarà de forma ràpida la institució, tot intentant mantenir una mica l’estructura administrativa, però finalment la Mancomunitat fou suprimida el 15 de març de 1925. Primo acabarà amb tot els signes visibles de catalanitat, incloent-hi la toponímia, prohibint formalment l’ús de la llengua a l’ensenyament, en la vida oficial i, fins i tot, estenent la prohibició a l’ús litúrgic del català a les esglésies.
AIXECAMENTS. ATEMPTATS. LA SANJUANADA
Un dels enemics a batre són els anarquistes que faran un aixecament a Bera de Bidasoa a Biscaia contra la Dictadura l’any 1924; fan una preparació en la que la informació que reben és falsa i estan totalment infiltrats per la policia, per la qual cosa, l’intent no passarà d’aquí; l’acció havia d’estar coordinada amb una vaga revolucionària a Barcelona i un assalt a les Drassanes per apropiar-se d’armes. La cosa acabà amb diversos morts entre la Guàrdia Civil i els anarquistes, molts detinguts i tres condemnes a mort posteriors.
També es produí el juny de 1925 un intent d’atemptat amb bomba contra el rei en viatge a Catalunya. Sectors d’Estat Català prepararen una bomba que havia de fer explosió quan el tren del rei passés pel tunel del Garraf; el pla fou descobert per una delació i això fou aprofitat pel govern per augmentar la repressió contra el catalanisme.
A l’interior de l’Exèrcit hi havia molts sectors descontents amb la política de Primo, als qual s’hi uneixen grups republicans i liberals. L’exèrcit estava dividit entre “junteros” enquadrats a les Juntes de Defensa, defensors dels ascensos per mèrits de guerra i abandonistes pel que fa a la seva postura sobre la guerra d’Àfrica i per altra banda els africanistes que feien carreres meteòriques amb el conflicte africà i que, evidentment, eren a favor de mantenir l’estatus colonial. El canvi de posició de Primo en el tema africà que passà a defensar la continuïtat del conflicte, fou la clau de volta de l’intent de cop d’estat en què estaven implicats sectors propers a les Juntes i amb sectors liberals implicats, amb Melquiades Alvarez com a autor del manifest; fou avortat abans de la nit de Sant Joan de 1926 en que estava planificada la seva execució; és per això que ha passat a la història com la Sanjuanada.
EL NACIONALISME RADICAL CATALÀ I ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ
La repressió contra la cultura catalana fou intensíssima amb un tancament inicial de 27 capçaleres de tota mena, fins i tot revistes infantils en català, però la resistència cultural s’aprofità de les escletxes legals i es creaven noves editorials (Barcino, Catalonia, Proa) i nous diaris (El Matí, La Nau). De fet, la Dictadura és només un parèntesi en la modernització que reprendrà a la Segona República.
Macià, exiliat a París, estableix contactes amb Eli Gallastegi. A París crea una oficina d’Estat Català que també contacta amb el nacionalisme basc mitjançant Francisco de Gaztañaga. La pretensió de Macià és crear un exèrcit de voluntaris catalans de 5.000 homes per entrar a Catalunya, acabar amb la Dictadura i proclamar la República Catalana, tot comptant amb una cadena d’adhesions populars. Macià intentarà una triple aliança: la primera amb sectors d’Acció Catalana que veien Macià com un radical com Lluís Nicolau d’Olwer (1888 – 1961), sense èxit o la Lliga Regionalista on Cambó no prendrà partit tot i que després ho criticarà tot. La segona amb els republicans catalans i els seus aliats espanyols; mantingué contactes amb Marcel·lí Domingo (1884 – 1939) que no ho veié clar i es desvinculà de Macià. La tercera possible aliança eren els anarquistes de la CNT que, malgrat l’oposició d’un sector del sindicat, s’hi avingueren a negociar i a col·laborar a través de Joan García Oliver (1902 – 1980) de la Federació Regional Catalana.
A la Catalunya Nord l’any 1924, l’allau de catalans arribats per a treballar en un país en construcció després de la guerra, és considerable. Entre aquests grups de catalans les feines de proselitisme nacionalista són molt notables. Els Jocs Florals de 1924, prohibits per la Dictadura es fan a Tolosa de Llenguadoc; un paper rellevant el va desenvolupar el músic i militant d’EC Josep Fontbernat (1896 – 1977) que crea diverses corals a Perpinyà, Tolosa i París amb 300 cantaires, seixanta dels quals eren catalans i que feien una intensa feina de propaganda política. Fontbernat era molt seguit per les autoritats franceses i espanyoles. El cònsol espanyol alertà la policia francesa de la propaganda “separatista” de Fontbernat i de la coral Severac que hi dirigia i que cantà Els Segadors a l’Aplec Occitània el mes de juny de 1924. És fàcil deduir la por que les autoritats tenien d’un militar professional com Macià pels múltiples avisos trobats a les autoritats franceses de les “activitats perilloses” que feia.
Un altre projecte que desenvolupà Macià a la part final de 1924 fou treballar l’avantprojecte del basc Telesforo Uribe, col·laborador de Gallastegi, de crear una Lliga de Nacions Oprimides. Macià li donà forma a la idea d’Uribe i proposà crear una mena d’estructura formada per nacionalitats sense estat oprimides de tot el món. Macià feu un esborrany amb els pilars bàsics d’aquesta Lliga i intentà la convocatòria d’un Comitè i una Assemblea internacional que integrés gent de Catalunya, Euskadi, Galícia, Irlanda, el Rif, Egipte o la Índia, entre d’altres. Macià mantindrà contactes estables amb irlandesos del sector d’Eamon de Valera (1882 – 1975).
Ja al gener de 1925, Macià proposà la creació d’un Pacte de Lliure Aliança de talant insurreccionalista. De fet, és l’esbós del que s’ha parlat algun paràgraf més amunt i que representa un acord amb la CNT d’Espanya i Regional de Catalunya, amb bascos i catalanistes d’Amèrica per lluitar contra el règim dictatorial i afavorir llibertat nacionals de Catalunya i Euskadi amb el compromís de lluitar també per la millora de les condicions de vida dels obrers. Es planteja la incorporació d’un representat de Galícia. No passarà de ser un document d’intencions. Totes les maniobres de Macià són criticades per un sector d’EC encapçalat, entre d’altres per Daniel Cardona (1890 – 1943); aquest sector, Bandera Negra, serà el que promourà l’atemptat contra el rei explicat més amunt. Macià, en assabentar-se, el condemnà, ja que ell buscava una guerra d’alliberament i no atemptats personals.
Macià necessita diners per finançar-se i obtenir armes al mercat negre. Impulsarà l’anomenat Emprèstit Pau Claris (abril de 1925), una emissió de bons per sufragar les despeses, dissenyat per Miquel Soldevila i repartit entre catalans emigrats a Amèrica i simpatitzants d’EC a Catalunya; l’èxit de la campanya fou molt modesta. També viatjarà a la URSS per intentar trobar diners de la Komintern, però el viatge no fou reeixit.
Emissió de bons, destinats a sufragar les despeses de l’acció armada, preparada per Francesc Macià des del seu exili a França contra la dictadura de Primo de Rivera.
La situació política i militar al Rif fa un tomb l’any 1925 amb l’acord franco-espanyol i que significarà la derrota definitiva dels rebels rifenys, aparta la hipotètica república del Rif dels plans de Macià. Tot plegat Macià aconsegueix reunir un grup de 150 voluntaris catalans i un de més reduït d’antifeixistes italians. La previsió d’actuar l’11 de setembre de 1926 d’ha d’ajornar i a finals d’octubre ja han arribat les armes, però la policia francesa s’avança i, el 4 de novembre de 1926 es produeixen els anomenats fets de Prats de Molló, és a dir, la detenció de Francesc Macià i de 120 independentistes per la Gendarmerie. Entre els detinguts hi ha alguns antifeixistes italians i està implicat Ricciotti Garibaldi, nét del famós revolucionari i patriota italià Giuseppe Garibaldi.
15 de novembre de 1926: Diversos membres d’Estat Català es fotografien al Palau de la Justícia, procedents de la presó de Perpinyà, per a ser jutjats pels fets de Prats de Molló. Amb corbata i ulleres, l’eivissenc Josep Bordas de la Cuesta. Al seu costat, el futur conseller Ventura Gassol. I a la dreta, amb corbatí, Josep Carner Ribalta. Extret El Temps 8-08-2022
EL DEBAT INTERNACIONAL. NAIXEMENT DEL MITE DE MACIÀ
Les detencions causen un escàndol diplomàtic important entre França i el règim feixista, mentre que l’opinió pública francesa es decanta a favor de Macià i els voluntaris. Ricciotti Garibaldi és un agent que treballa a sou de la policia italiana i que formalment actua a la banda francesa de la frontera italiana per entrar a Itàlia i enderrocar Mussolini (de fet ell és detingut a Niça, a molta distància de Prats de Molló), però en realitat el que fa és enviar desgraciats contra Mussolini que seran detinguts. Ricciotti rebia diners del règim per tal de desacreditar el moviment antifeixista. A l’alçada de 1926 hi havia un milió d’italians a França i tots aquests moviments eren d’utilitat a Mussolini per fer de menys els antifeixistes, tatxant-los de simples criminals i pressionava França per tal que controlés i expulsés definitivament aquella gent molesta pels feixistes.
Sigui com sigui, Macià va tenir problemes logístics i financers per reunir un grup nombrós i fiable de soldats. Els Voluntaris Catalans eren entre 100 i 150 homes, gairebé en la seva totalitat sense coneixements previs en l’ús d’armes, molts eren desertors de l’exèrcit espanyol, molts eren molt joves com el cas de Jaume Miravitlles (1906 – 1988) o Ventura Gassol (1893 – 1980). Macià s’obrí, doncs, a la col·laboració d’un grup d’italians capitanejats per Arturo Rizzoli; sembla que Rizzoli era en nòmina del ministeri d’afers exteriors italià l’any 1927; tant Rizzoli com altres italians del grup tenien un historial dubtós que es pot qualificar de poc fiable perls interessos de Macià. La premsa feixista aprofita per atacar França a través del que el diari de Mussolini Il Popolo d’Italia titula:
“Les gestes dels exiliats a França: La vasta trama espanyola destinada a la separació de Catalunya”
Relacionen els exiliats italians amb l’organització del complot per a la separació de Catalunya. Segons el diari feixista, els separatistes catalans ajudats per “renegats” italians “sorprengueren” amb una acció que fou avortada. Es va utilitzar el fet com una manera de desacreditar França. Però el complot no era pas sorpresiu ja que Mussolini n’estava al corrent i hi ha evidències que Primo de Rivera també n’estava, ja que el mateix Mussolini havia enviat un representant per informar-lo del complot en marxa. Així mateix, l’ambaixador espanyol a París José Quiñones de León (1871 – 1957) rebia informants francesos i les autoritats li avisaven de la concentració de voluntaris a les fronteres, informació que puntualment arribava al dictador espanyol; de l’estudi dels arxius diplomàtics se’n desprèn la gran preocupació a l’ambaixada pels moviments de Macià i el terror que inspiraven a la dictadura primorriverista. Les detencions començaren els tres primers dies de novembre, 120 voluntaris catalans i una vintena d’antifeixistes italians caigueren en mans de la policia francesa. Macià fou detingut el 4 de novembre. La guerra diplomàtica posterior a les detencions entre França i Itàlia, tal com ja s’ha dit, serà molt gran i tots dos països intentaran desacreditar-se mútuament.
Els joves detinguts van ser expulsats, gairebé tots, a Bèlgica o Luxemburg. Macià i una quinzena dels seus homes més propers, els que França considerava més prominents, van ser jutjats a París durant tres dies de gener de 1927. Estat Català va aprofitar el judici com a altaveu per donar a conèixer els seus objectius i plantejaments. Macià, amb la seva edat i el seu posat de cavaller al cap d’una missió romàntica, va generar una notable simpatia. La premsa mundial se’n feu ressò i bona part de la intel·lectualitat francesa signà un manifest pro-Macià que esdevinguè el gran líder de la resistència antifeixista a nivell mundial. Ricciotti Garibaldi, amb gran escàndol internacional, és presentat durant el judici com un traïdor. Estat Català va entrar a partir d’aleshores en una fase nova, a l’interior l’organització es va enfonsar i a l’exili, els separatistes estaven cada cop més dividits. A Perpinyà s’estomacaven els seguidors de Macià i els de Bandera Negra de Daniel Cardona el qual queda força desacreditat ja que ell no hi va participar en el projecte d’insurrecció i, en els anys posteriors estarà sempre a la contra de la política de Macià.
Macià fou desterrat a Belgicà i després va viure uns mesos a Brussel·les, buscant-hi una feina per sobreviure, ja que bona part dels rèdits de les terres de la finca de Vallmanya, herència de la seva esposa Eugènia Lamarca (1866 – 1937) s’havien consumit en les despeses de la rebel·lió. A les acaballes de 1927, Macià i Ventura Gassol, van emprendre un viatge al continent americà, tal com havia fet el dirigent irlandès Eamon de Valera, per recaptar diners. En el cas de Macià, els fons recaptats foren modestos, ja que les comunitats catalanes no tenien preferència en finançar un projecte de Catalunya independent; l’any 1928 constituï a La Havana la República Catalana a l’exili. El setembre de 1930, amb la Dictablanda de Dámaso Berenguer (1873 – 1953), Macià tornà a Catalunya però fou expulsat de nou, fins el febrer de 1931 que va poder retornar definitivament.
CONCLUSIONS
La complexitat del complot: hi ha una gran barreja d’adversaris, alguns de dretes, com és el cas de Cambó i la Lliga Regionalista que parlaven despectivament de “quixotada”, de un sense sentit, d’una manca de credibilitat. També a l’esquerra, dins del nacionalisme més radical, Cardona farà una crítica demolidora amb una contradicció de base i és que ell i el seu sector no hi eren; segons Cardona, ells havien salvat l’esperit dels patriotes catalans i d’en Macià no en volien saber res.
La figura de Macià té moltes visions: pels seus partidaris es tracta d’un heroi insubornable i transversal. Per a la historiografia de la Guerra Freda, molt trufada de plantejaments marxistes o marxista-leninistes, Macià era quelcom incomprensible amb el seu prisma d’anàlisi. Per tant, la seva figura i la seva obra es tractava d’un fet grotesc? O va ser un aixecament revolucionari?
Un altre camp d’estudi sobre el que hi ha diverses hipòtesis és l’origen de les possibles delacions que es produiren. La primera hipòtesi es va produir ja durant el judici entre els dies 20 i 22 de gener de 1927, l’equip d’advocats dels catalans, liderat per Henry Torres, es va esforçar a assenyalar Ricciotti Garibaldi com el traidor. Segons aquesta versió, aquest era un agent col·laborador de la policia feixista italiana. Estant al corrent de l’organització de l’operació, com estava després de la seva reunió amb Macià encara que no havia participat de manera directa, Garibaldi hauria traslladat la informació al comissari Francesco La Polla, qui al seu torn l’hauria passat al Ministeri italià, d’allí al Govern de Primo de Rivera i de Madrid la informació hauria fluït a París. Després de tres dies de judici, el Tribunal va concloure que la delació de Garibaldi no es podia provar, encara que, a causa dels interessos diplomàtics francesos, això no li va evitar convertir-se en el boc expiatori del fracàs militar.
Una segona hipòtesi de la delació obrí la possibilitat que un o diversos italians els qui a la tardor de 1926 hagueren informat de la trama a les autoritats franceses; italians que s’haurien enrolat en les files catalanes amb credencials esquerranoses antifeixistes, però que, en realitat, treballaven com agents dobles feixistes. Hom ha assenyalat Arturo Rizzoli, Tommaso Beltrani, Francesco Ripamonti, Silvio Ghini, o Angelo Savorelli. La historiografia ha estudiat aquesta via sense arribar a cap conclusió clara.
Una tercera hipòtesi planteja que fos l’ambaixada espanyola a París, amb José Quiñones de León al capdavant, qui hauria informat de l’organització de la insurrecció al Govern francès. Estaria en disposició de fer-ho, ja que s’ocupava de controlar als exiliats espanyols en sòl gal i, sobretot, de pressionar la República veïna perquè els impedís qualsevol actuació política contra el Govern de Primo. Això era factible per la xarxa d’informadors amb què comptava l’ambaixada i la constant comunicació a Madrid sobre els moviments dels catalans.
A mitjan de març de 1931, Macià participà a la Conferència d’Esquerres Catalanes en la fundació d’un nou partit, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El partit – moviment Estat Català havia desaparegut; Macià va continuar amb la idea de formar un partit de masses, cosa que va aconseguir però ara en l’eix del centre – esquerra del tauler. Les vies republicana i autonòmica va obrir nous camins i noves esperances. La desaparició de l’EC autèntic va permetre l’aflorament d’altres forces separatistes als anys 30 com Estat Català – Partit Proletari o les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català), però això ja no forma part d’aquest relat.
Bibliografia bàsica
CATTINI, GIOVANNI C. : El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana – Ara Llibres. 2009.
CATTINI, GIOVANNI C. : L’aixecament de Prats de Molló. L’exèrcit català de Macià. 4 novembre de 1926, Rosa dels Vents – Mondadori Random House 2021.
ESCULIES, JOAN: «Els qui van parlar. La delació separatista del complot de Prats de Molló» a Rubrica Contemporanea, vol. XII, n. 25, 2023, pp. 187-207.
PUIG GORDI, LLUÍS (Ed): Els fets de Prats de Molló. I Jornades d’Història i Debat Nacional, Catarroja, Afers, 2023.
UCELAY DA CAL, ENRIC; NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ M. i GONZÀLEZ I VILALTA, ARNAU: Patrias diversas, ¿misma lucha?, Barcelona, Bellaterra Edicions 2020.
Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sisena sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència de Josep Pich Mitjana
Sinopsi
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “Setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
SESSIÓ 6: “LA REVOLUCIÓ DE 1909 O LA SETMANA TRÀGICA” Ponència de JOSEP PICH MITJANA (UPF)
INTRODUCCIÓ
La idea que la majoria tenim al cap quan parlem dels successos a Barcelona els dies d’estiu de 1909 (entre el 26 de juliol i el 2 d’agost) és la imatge de molts convents cremant per tota la ciutat. Estem doncs, davant d’un moviment anticlerical, però hi havia molt més en joc en aquells fets: s’havia ofert a líders republicans la possibilitat de proclamar de manera insurreccional, la República, però tots giren la cara i no accepten la proposta. De fet, tot comença els primers dies de juliol a Melilla, quan la greu inestabilitat provoca un decret del govern d’Antonio Maura (1853 – 1925) d’enviar tropes reservistes per lluitar contra les cabiles insurrectes. La repressió sagnant de la protesta a Barcelona i altres llocs de Catalunya, ocasionarà més de cent morts, una setmana vermella revolucionària.
Barcelona, 1909
La immensa bibliografia sobre el tema qualificarà els fets de manera molt diferent: setmana tràgica, negra, roja o, fins i tot, gloriosa per alguns. La majoritària denominació de “Tràgica” prové segurament d’un estudi de l’any 1963 de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall, Maragall i la Setmana Tràgica i la investigació de Joan Connelly Ullman de 1968, The Tragic Week. A Study of the Anticlericalism in Spain (1875 – 1909) que marcaran la pauta de molts futurs treballs. La bibliografia que podreu veure en la presentació de la classe, molt exhaustiva i ben presentada, ens aproxima, ja des de cada títol, la interpretació que es fa. En el llibre La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España de 2019, Josep Pich Mitjana i David Martínez Fiol aporten evidències del que va ser un intent de revolució.
En aquest conflicte s’entrecreuen política colonial, moviments antiimperialistes, una pugna entre clericalisme i anticlericalisme, el fracàs de l’anomenat govern llarg de Maura (1907 – 1909) de regenerar Espanya, l’anomenada “revolució des de dalt” i l’intent d’insurrecció republicà més antic del segle XX, abans del 14 d’abril de 1931. Una revolució que la història ha infravalorat. Sigui com sigui, el desencadenant de tot va ser la vaga general (revolucionària ?) en protesta per la guerra i la mobilització de tropes espanyoles que s’enfrontaven amb les cabiles del Rif. En alguns llocs de Catalunya, les protestes del juliol de 1909 es van transformar en un moviment anticlerical i també en un intent fallit de revolució republicana. Alguns autors de l’època com l’anarquista Leopoldo Bonafulla, el socialista Joan Compasada, el liberal José Brisa o el reaccionari rector de la Universitat d’Oñate Modesto Villaescusa qualificaven els fets com a revolucionaris. La revista propera a la Lliga “La Cataluña” titulava el set d’agost de 1909 “La semana roja”. El setmanari carlí La Bandera regional, publicat a Barcelona entre el 1907 i el 1912, culpabilitzava en una vinyeta Alejandro Lerroux (1864 – 1949), el polític liberal Segismundo Moret (1833 – 1913) considerat un penell polític pels carlins i Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i els marcava com a inductors, per activa o per passiva, de tot plegat.
Sembla clar que els líders republicans catalans es van negar a encapçalar el moviment i això generà diverses interpretacions: en aquells moments, el republicanisme lerrouxista era el principal partit entre el proletariat de Barcelona. Ullman, defensa que els seus principals dirigents havien optat per transformar la vaga en una rebel·lió anticlerical per tal d’evitar una perillosa i no controlable revolució que els podria perjudicar. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan B. Culla creuen que els republicans catalans van sol·licitar la participació dels lerrouxistes però aquests no van voler intervenir-hi en la direcció; d’aquesta manera tot esdevingué un moviment caòtic i acèfal que derivà cap a l’anticlericalisme.
Josep Pich i Martínez Fiol creuen que la revolució republicana fou més rellevant del que la historiografia sosté. Una vinyeta de l’Esquellade la Torratxa caricaturitzava la situació del moment quan una mà dipositava una barretina o barret frigi republicà i un grup de personalitats republicanes fugia sense voler agafar el repte.
Esquella de la Torratxa
En el cas de Ferrer i Guàrdia, cal no perdre de vista que no era un simple pedagog d’una escola més o menys moderna: era un autèntic revolucionari partidari de la lluita armada i amb una llarga tradició que havia estat secretari en l’exili a París de l’històric dirigent republicà Manuel Ruiz Zorrilla (1833 – 1895) que conspirava de manera compulsiva des de l’exili; Ferrer mai va renunciar a la via insurreccional i va ser qui primer va impulsar la carrera política de Lerroux a Barcelona.
DE QUIN PAÍS PARLEM? DEMOGRAFIA, SOCIETAT I ECONOMIA
Entre 1900 i 1910, la població espanyola augmenta poc més d’un milió d’habitants i arriba gairebé al 20 milions: El moviment migratori exterior, molt baix fins l’any 1903, augmenta progressivament fins l’any 1914, amb taxes d’emigració creixents (de 30.144 l’any 1904 fins a 133.994 l’any 1912). L’inici de la Gran Guerra atura l’emigració i Espanya comença a guanyar població que torna de l’emigració, però també rep població immigrant (62.481 immigrants l’any 1914). Les pèrdues de població emigrant són dispars quant al territori: el 36 % de l’emigració al període 1885 – 1930 correspon a Galícia; Catalunya representa el 9 % del total, però també rep emigració de la resta de l’Estat.
Catalunya incrementa un 33,8 % la seva població entre 1877 i 1920 amb una urbanització molt important lligada a la industrialització ja que Barcelona passa de 248.943 habitants l’any 1877 a 710.335 l’any 1920; aquest increment és, amb distància, el més rellevant d’Espanya. Barcelona i Madrid són les úniques ciutats que a finals del segle XIX superaven el mig milió d’habitants; la resta de les més importants, amb prou feines es movien entre 75.000 i 100.000. En arribar 1930, Barcelona superarà el milió d’habitants, per sobre de Madrid amb 952.000. Barcelona no podia incorporar els nuclis urbans veïns (L’Hospitalet de Llobregat o Badalona) ja que no era assumible des d’una perspectiva centralista que la segona ciutat superés amb escreix ls capital.
L’esperançade vida entre 1900 i 1930 augmenta de 34 a 48 anys pels homes i de 36 a 52 per a les dones. L’elevadíssima mortalitat infantil és la que explica aquests valors tan baixos que no s’incrementaran fins anys després de la postguerra a finals dels quaranta i cinquanta.
La xarxa urbana de Catalunya, exceptuant Barcelona i el seu entorn és molt irregular. Des d’aquest punt de vista, es pot dir que Catalunya té un cap gros (Barcelona i el seu entorn) i un cos petit (la resta del territori). L’any 1860, Barcelona tenia 189.948 habitants i la segona ciutat, Reus, 27.257. L’any 1900, Barcelona ja superava el mig milió (533.000) i la segona ciutat que continuava sent Reus, s’havia quedat en 26.681 d’habitants. El creixement urbà de Barcelona entre 1850 i 1925 contempla l’absorció de molts municipis del pla com Sarrià, Gràcia, Sant Martí de Provençals, etc., i un pla d’Eixample en expansió. Si la ciutat representava l’any 1857 el 13,9 % de la població de Catalunya, l’any 1930 en serà el 36 %.
L’economia espanyola era predominantment agrària amb algunes zones industrials (Barcelona, Bilbao). L’any 1930, el sector primari espanyol era del 45,5 % i el de Catalunya de l’11,2 %. El sector secundari a Espanya era del 26,5 % i el de Catalunya del 61,7 %. Dins d’aquest, el sector fabril català, en dades de Fernando García de Cortázar de l’any 2005, representava a finals del segle XIX, un 38,5 % del global del sector secundari, molt per sobre del segon territori, Andalusia amb un 12 %. El PIB de la dècada de 1910 era a Catalunya d’193 (comptant 100 com a mitjana espanyola) i a la ciutat de Barcelona 255.
L’alfabetització a Catalunya l’any 1860 era del 26 %, situada en la mitjana espanyola, també del 26 %. Quan arribem a l’any 1920, la taxa catalana augmentarà al 75 % molt per sobre de la mitjana espanyola del 59 %. Cal relativitzar aquestes dades que comptaven com a alfabetitzats gent que sabia escriure el seu nom i poc més. En el cas de la ciutat de Barcelona, en dades de Risques de 1999, l’analfabetisme l’any 1909, era prou diferenciat per districtes, des del 56,7 % de l’actual districte de Sant Martí fins a un mínim de 23,3 % a l’Eixample.
LA RESTAURACIÓ
La Restauració borbònica (1874 – 1931) comença amb un cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos (1831 – 1900) que fulmina l’autoritària i moribunda república del general Serrano. L’entronització del rei Alfons XII (1857 – 1885) donarà pas al sistema constitucional (1876) proposat per Antonio Cánovas del Castillo (1828 – 1897). El rei morirà aviat i la reina vídua, Maria Cristina d’Àustria (1858 – 1929) exercirà la Regència fins l’any 1902 quan el nen Alfons XIII (1886 -1941) arribi als setze anys, la majoria d’edat.
El sistema creat per Cánovas amb la complicitat de Práxedes Mateo Sagasta (1825 – 1903) preveia dos partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta per tal de preservar l’estabilitat en una època políticament molt convulsa amb més de trenta eleccions generals entre 1875 i 1930. S’estableix de manera implícita l’anomenat torn pacífic (o dinàstic), sistema en absolut democràtic que funcionava com un pacte entre elits. Les eleccions sempre les guanyava el partit que governava i que controlava els governs civils i l’estructura caciquil clientelar; quan es plantejava una crisi, el rei actuava d’arbitre i decidia el canvi de govern amb un decret reial que manava al cap de l’oposició que convoqués eleccions que, ben arregladetes, sempre guanyava i així fins a la següent crisi. Les morts prematures de Cánovas (atemptat l’any 1897) i de Sagasta (1903), deixen l’estat en un moment de molta crisi (pèrdua de les darreres colònies ultramarines) i amb un sistema altament imperfecte.
La constitució canovista atorgava un gran poder a l’Església catòlica en un país on l’anomenada qüestió religiosa entre els lliurepensadors menjacapellans i els partidaris de la confessionalitat catòlica, els meapiles o culs de missa era molt potent. A Espanya, l’any 1900 hi ha 20.604 parròquies. El clero era format per 45.545 homes (regular i secular) i 42.296 dones monges.
La inestabilitat i conflictivitat sempre es resolien amb la pèrdua de les garanties constitucionals, molt habitual fins l’any 1905. A partir de 1906, caldrà afegir la llei de Jurisdiccions que posava els delits polítics en mans de la justícia militar. A la ciutat de Barcelona, el més habitual era la situació d’excepcionalitat política.
L’EMERGÈNCIA DEL CATALANISME POLÍTIC
La configuració del catalanisme polític s’havia iniciat l’any 1880. El 1901, a les eleccions generals, a la circumscripció de Barcelona, es va consolidar amb la victòria de la candidatura de la Lliga Regionalista coneguda com la dels quatre presidents. El torn governamental va fer que els liberals recuperessin el poder liderats de nou, encara que per última vegada, per Sagasta. Era la constatació que el règim del 76 havia sobreviscut al Desastre de 1898, amb la continuació de la farsa en el tom fictici dels dos partits dinàstics. És el moment en que Alejandro Lerroux es trasllada a viure a Barcelona, possiblement amb el suport del govern liberal, concretament del ministre de governació Moret, perquè actuï com una mena de contrapès republicà populista radical del puixant catalanisme.
Després del canvi de govern, el nou executiu liberal va tomar a convocar eleccions generals, el maig del 1901. Prat de la Riba va decidir que era el moment en què el catalanisme havia de fer el salt al parlamentarisme; en aquest cas la victòria no és per un pacte d’elits o per la tupinada del govern, sinó que és perfectament legal; la Lliga haurà de canviar el cens, utilitzar interventors armats que obliguessin a formalitzar el recompte de vots. Sagasta accepta les quatre actes i pensa que per quatre diputats no s’arrisca a una revolta. Els quatre eren: Sebastià Torres (expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del foment del Treball Nacional), Bartomeu Robert (exalcalde i president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial) i Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès).
El militarisme creixent, la intervenció constant en la vida política, més important des del Desastre, era molt rellevant a la ciutat de Barcelona amb dos focus de perill a ulls dels militars, el Catalanisme creixent i la possible revolució que representava el moviment obrer cada cop més potent. La major part del militars havien estat a Cuba i / o les Filipines i allà havien format un lobby de pressió que Enric Ucelay-da Cal anomena “partit militar” o “Capitania cubana”, organitzat a ultramar per combatre els independentistes cubans. A Barcelona veien els mateixos perills que a Cuba: un catalanisme que ells interpretàven com a separatista i un moviment obrer equiparable amb el perill dels esclaus de les plantacions de sucre cubanes. El lobby espanyolista s’havia d’articular per a lluitar contra el separatisme i contra el moviment obrer articulat en la Solidaritat Obrera que més endavant originaria la CNT.
El desencadenant a Barcelona de la resposta militar serien els coneguts fets del ¡Cu-cut!, una revista satírica que va publicar el novembre de 1905 una vinyeta on criticaven de forma suau el paper de l’exèrcit. La indignació a les casernes barcelonines va ser monumental i un grup de més de dos-cents oficials uniformats van assaltar les redaccions del ¡Cu-cut! i de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, també van agredir alguns redactors i un va quedar ferit de gravetat. La por del govern a la provocació dels militars i a un nou cop d’estat com el de Pavía de 1874 eren molt evidents; de fet, la Guàrdia Civil que custodiava el Congrés dels Diputats, no hagués intervingut en la seva defensa si els militars haguessin assaltat les Corts. Múltiples rumors corrien per Madrid sobre una hipotètica repressió contra els catalanistes i els líders de la Lliga se sentiren molt atemorits. La resposta governamental va ser promulgar la Llei de Jurisdiccions de 23 de març de 1906 que posava en mans de la justícia militar qualsevol atac contra la bandera o la unitat d’Espanya que fos o s’hi assemblés; això posava en evidència l’existència i actuació del “partit militar”. La força dels militars es posà en evidència quan el rei, molt jove aleshores, va fer caure el govern de Maura perquè aquest es va negar a acceptar com a ministre de la guerra el que proposaven els militars a través del monarca.
Acudit de Junceda que acabaria desencadenant els “Fets del ¡Cu-Cut!”
La indignació entre la classe política catalana contra la llei de Jurisdiccions era enorme i això portarà a la formació reactiva de la Solidaritat Catalana, una coalició de forces polítiques que amb la Lliga com a principal promotor, agrupava lligaires, republicans, carlins i federalistes, tot deixant fora només els lerrouxistes. En les eleccions legislatives de 21 d’abril de 1907, la candidatura presidida per vell dirigent republicà Nicolás Salmerón (1838 – 1908) va estendre el missatge catalanista per tot Catalunya i va guanyar de forma aclaparadora, tot enviant a Madrid 41 dels 44 escons en joc. Lerroux que no va sortir elegit, va haver d’emprendre el camí de l’exili en perdre l’aforament que anteriorment li donava el caràcter de diputat. La heterogeneïtat extrema de la coalició li va donar poca vida parlamentària.
EL MOVIMENT OBRER I ELS ATEMPTATS ANARQUISTES
Passada la primera dècada del segle XX, el moviment obrer té una desigual implantació a l’Estat Espanyol. La socialista UGT, fundada a Mataró l’any 1888, té poca base a Barcelona i és a Madrid, Biscaia i Astúries on més sindicalistes li donen suport. L’anarcosindicalisme de la CNT, fundada a Barcelona l’any 1910, ja tenia una forta implantació prèvia a Barcelona, Girona, Lleida i a les províncies d’Andalusia occidental. Entre 1910 i 1930, l’evolució dels dos sindicats serà diferent. Mentre que els nivells d’afiliació de la UGT es mantindran baixos fins el final de la Dictadura, la CNT augmentarà molt l’afiliació en els anys posteriors a la Gran Guerra i baixarà de forma molt pronunciada com a conseqüència de la prohibició i repressió primorriveristes. Els anys de la República veuran un increment exponencial dels dos sindicats que, en el cas de la CNT amb una estratègia de confrontació amb la República veurà novament un descens en el seu nivell d’afiliació a partir de 1933.
L’any 1901 apareix a Barcelona el periòdic llibertari “La huelga general”, publicat entre 1901 i 1903 que utilitza els mateixos patrons que la CGT (Confédération générale du travail) fa servir a França: la consigna era que la revolució s’havia de fer mitjançant la vaga general. El periòdic estava finançat per Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i compta amb col·laboradors com Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Paul Delesalle i Jean Grave. Seguint el model francès, es propugnarà i prepararà la primera vaga general a Barcelona l’any 1902 en un intent de paralitzar el sistema capitalista. L’intent fracassà, ja que a la cita no hi havia el sindicat socialista UGT, la repressió fou molt intensa i més de 300 dirigents sindicals foren detinguts.
En l’època prèvia als fets de 1909, els atemptats anarquistes continuaran i el 12 d’abril de 1904, Joaquim Miquel Artal (1884 – 1909) atemptarà contra el president de govern Antoni Maura (1853 – 1925) intentant apunyalar-lo al seu cotxe i ferint-lo lleument. Així mateix, el 22 de juliol de 1910 el propi Maura patirà un segon atemptat, aquest cop fet pel jove socialista Manuel Fossá Roca que el tirotejà en una cama i en un braç a l’estació de França de Barcelona. L’acció anarquista més sagnant fou l’esclat d’una bomba el dia del casament del rei Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg el 31 de maig de 1906 a Madrid. La bomba llançada des d’un balcó en el trajecte dels nuvis, no els afectà, però impactà sobre el nombrós públic i matà 25 persones i en deixà cent de ferides. La bomba la llança Mateo Morral (1879 – 1906) un anarquista fill d’un industrial de Sabadell que havia treballat com a bibliotecari per a Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Morral fugirà i serà detingut posteriorment. La seva mort (suïcidi o no) no ha quedat clara. Ferrer i Guàrdia, la implicació del qual no era del tot ben determinada, fou detingut, però sense proves directes sortí absolt i marxà a l’exili.
Durant aquests anys violents, l’Esquella de la Torratxa publicarà vinyetes iròniques en les que es veia que per a les classes benestants de la Belle Époque, el terrorisme quedava lluny de les seves preocupacions, mentre, des de l’estranger, la visió de Barcelona era la ciutat de foc i era vista com un autèntic desastre.
EL CONFLICTE DEL MARROC
La Conferència d’Algesires de 1906 establia el Protectorat Espanyol en el nord d’Àfrica, bàsicament en les muntanyes del Rif. Prop de Melilla, a poc més de 25 km, hi havia els jaciments miners de ferro d’Ouixan. En aquells anys inicials del segle XX, Marroc era encara un estat sobirà en guerra interna i amb estructures fallides. A Espanya, per tal d’explotar els jaciments, es va formar una societat, la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR), on estaven representades les elits econòmiques del país: el ministre de Marina Miguel Villanueva, el conte de Romanones o el conte de Güell i el marquès de Comillas entre d’altres. La societat va arribar a un acord amb Bou Hamari, conegut com El Rogui que havia estat (i derrotat) pretendent al sultanat del Marroc. En els negocis de compravenda dels permisos s’hi veieren implicats interessos francesos i alemanys amb molta corrupció pel mig. Finalment, els francesos detingueren El Rogui que fou lliurat al nou soldà i decapitat.
El cas és que finalment la CEMR havia de començar l’explotació i calia un tren miner de 28 quilòmetres que unís Melilla i Ouixan; la guerra comença quan unes càbiles berbers (pagesos malarmats) atacaren les obres del ferrocarril protegides per soldats el dia 9 de juliol de 1909 ocasionant una desena de morts entre soldats i obrers espanyols; per tal d’assegurar el territori i les obres en curs, calien més tropes que básicament seran reservistes embarcats a Barcelona en vaixells de la Compañía Trasatlántica propietat del marquès de Comillas, accionista també de la CEMR. La marquesa de Comillas i la de Castellflorite repartien medalles, escapularis i tabac a les tropes que embarcaven mentre el malestar entre la població era molt gran i es mobilitzava contra l’embarcament. El diari de la Unión Republicana de Lerroux, El Progreso, publicava el dia 12 de juliol:
“¡Abajo la guerra! Multitud de padres acuden a El Progreso a protestar por la insensatez del gobierno […] el pueblo protesta del embarque de tropas […]”
La Campana de Gràcia del dia 24 de juliol publica dues vinyetes amb el port de Barcelona i els vaixells d’embarcament de rerefons on es veu una dona amb un fill que vol acomiadar el marit mobilitzat i que és rebutjada per la policia i una senyora carregada d’escapularis que rep la salutació cordial del mateix policia. La decisió d’enviar tropes fou considerada pel governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo (1873 – 1946) com “una aventura odiosa y antipática”.
Vinyeta crítica apareguda a ‘La Campana de Gràcia’, el 24 de juliol de 1909
L’organització d’una vaga general contra la guerra que començava, la preparà el PSOE pel dia 2 d’agost, però a Barcelona, els líders de Solidaritat Obrera van acordar de començar el dia 26 de juliol per dificultar l’acció repressiva de la policia; a Barcelona es reuniren sindicalistes, socialistes, anarquistes, republicans nacionalistes y radicals lerrouxistes, però els dirigents reals del Comitè de vaga n’eren tres: Antoni Fabra (PSOE-UGT), Miguel Villalobos (Solidaritat Obrera) i un tercer en representació anarquista, Francisco Miranda o José Rodríquez Moreno. Tant el representant de Solidaritat com l‘anarquista estaven molt vinculats a Ferrer i Guàrdia, d’aquí la sospita de la implicació de Ferrer. Aquest vivia a Londres exiliat i torna a Barcelona el mes de juliol, segons ell, per cuidar una neboda malalta; serà contínuament vigilat per la policia i deixa en el desplaçament tres filles petites a Londres. Arribarà a Barcelona quan s’està coent el Comité de la Vaga General. Lerroux, l’altre hipotètic coprotagonista està tornant d’Argentina via Canàries; a les illes es quedarà a l’aguait i quan veu que les coses a la Península i a Barcelona no van bé, se’n va cap a Londres.
LA VAGA GENERAL CONTRA LA GUERRA
L’aturada té poc ressò a Espanya. A Barcelona s’inicia amb força èxit, en un ambient d’unanimitat en protesta contra la guerra. Per la geografia catalana els ritmes són desiguals i s’estén sobretot a Terrassa, Mataró, Sitges, Granollers i Sabadell, entre d’altres ciutats. El governador Ossorio va dimitir el primer dia per estar en desacord en donar preeminència als militars en el control i repressió, després que el CapitàGeneral Luis de Santiago Manescau (1843 – 1920) li deixés clar qui manava en aquells moments.
La vaga degenera després del primer dia en un moviment anticlerical contra símbols i edificis no contra els clergues. Quan esclata la vaga, el president del govern Antoni Maura està de vacances i és el ministre de governació Juan de la Cierva (1864 – 1938) qui se’n fa càrrec, tot explicant a la premsa de Madrid que es tracta d’un moviment separatista i que les comunicacions amb Barcelona estan tallades; això del separatisme s’ho creu tothom i és un argument de gran ajut per desmuntar la protesta per Espanya. El dilluns dia 26 la vaga s’escampa de manera pacífica per Catalunya i es van cremar les casetes on es cobraven els consums, es van aixecar centenars de barricades i foren assaltades algunes armeries per a subministrar escopetes i pistoles als revoltats La crema de convents i edificis religiosos comença el dimarts 27 de juliol, sobretot a Barcelona, però també en altres poblacions catalanes com Badalona, Mataró, Sabadell, Manresa, Palafrugell, etc. i continua dimecres 28. Una minoria de joves i exaltats són els que fan les cremes i profanacions, mentre la gent s’ho mira encuriosida sense moure un dit. Un dels edificis religiosos més emblemàtics de Barcelona, el convent església dels jesuïtes del carrer Casp no serà tocat per la gent, ja que quan els grupos de joves hi arriben amb ànim incendiari troben els jesuïtes que el defensen a trets. Curiosament, els carlins catalans, molt clericals, no fan res per defensar les esglésies. Un dels aspectes més destacats i fotografiats dels dies de juliol a Barcelona va ser l’exhibició de cadàvers de manera posterior a la profanació de tombes com al convent de les Jerònimes, on les monges eren enterrades, no al cementiri sinó al propi convent; corria el grotesc rumor entre els barcelonins que els convents eren centres de reclusió de dones de mala vida i que les que no volien anar-hi, les mataven i les enterraven allà. Grups de nois incendiaris van voler comprovar si això era cert i van trobar cadàvers aparentment lligats de mans i ells ho interpretaven a la seva manera quan la realitat era que a les monges les enterraven amb les mans juntes en posició de resar.
Barcelona, durant la “Setmana Tràgica”, 1909
El moviment anticlerical va acabar quan les forces d’ordre públic i l’exèrcit enviats pel govern ho van sufocar a partir del dia 29 quan uns 10.000 soldats ocupen paulatinament la ciutat excepte els barris d’Horta i Sant Andreu on els tirotejos i actes anticlericals van continuar uns dies més. El dissabte 31, la situació empitjora quan la Guàrdia Civil va disparar a un grup de suposats anticlericals matant a sis d’ells i detenint-ne molts més. El balanç dels disturbis a Barcelona on l’acció de l’exèrcit serà molt violenta, fou de 78 morts (75 civils i tres militars) i 112 edificis cremats dels quals 80 religiosos. El total de morts a Catalunya supera el centenar.
La polèmica sobre l’espontaneïtat o no del moviment, va començar de seguida. Ossorio y Gallardo defensava el caràcter espontani, mentre La Cierva i altres pensaven en una planificació. Per a historiadors com Joan Connelly Ullman, els principals dirigents lerrouxistes de Barcelona haurien optat per transformar la vaga revolucionària que podia ser perillosa pels seus interessos en una rebel·lió anticlerical. Per a Josep Benet, els organitzadors de la vaga van buscar el suport dels republicans radicals, però aquests, tal com van fer els republicans catalanistes, s’haurien tirat enrere; per tant, la vaga revolucionària es transformarà en un moviment acèfal i caòtic reforçat per la passivitat inicial de l’exèrcit i les classes mitjanes urbanes “s’ho miraven”.
Barricades a Gràcia, Barcelona, 1909
Mentre tot això està passant, l’anomenada guerra de Melilla guanya intensitat i el mateix 27 de juliol té lloc el Desastre del Barranco del Lobo amb la derrota de les tropes espanyoles davant dels rifenys amb 150 morts, entre ells el general Pintos i més de 500 ferits. L’arribada a Barcelona dels rumors de la derrota escalfa encara més els ànims de la gent.
EL MOVIMENT REPUBLICÀ I LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES
La revolució de 1909 va tenir un important component republicà que s’ha infravalorat ja que no es va donar a la ciutat de Barcelona i sí en altres llocs. A Barcelona, el Comitè de vaga no es va transformar en Junta Revolucionària ja que, segons reconeixeria posteriorment el socialista Antoni Fabra:
“hem organitzat una vaga d’un dia i ens surt una revolució per la qual no estem preparats”
En efecte, els socialistes havien preparat una vaga de protesta contra la guerra d’un dia i els esdeveniments els havien desbordat. A Mataró, el dijous 29 els regidors republicans van constituir una Junta revolucionària i asseguraren que si de Barcelona venia “uncrit”, en referència a la proclamació de la República, ells ho secundarien. En altres llocs es formaren juntes, com Calella on l’anomenaven “Comissió del poble” i que tingué un cert referent sobre els revolucionaris de Malgrat, Pineda i Sant Pol, Palafrugell, Palamós i Sant Vicenç dels Horts. A les comarques vallesanes el moviment va ser especialment intens. A Sabadell es va proclamar la República; aquí, després de Barcelona és on els successos revestiren més gravetat ja que la vaga general esdevingué un autèntic moviment revolucionari. Els revoltats havien aïllat la ciutat tallant tota mena de comunicacions (telèfon, telègraf i ferrocarril). El “fet republicà” va durar dos dies i la República fou proclamada des de l’edifici de l’Ateneu de Sabadell ja que l’ajuntament havia quedat parcialment incendiat. Els monàrquics centralistes van intentar desacreditar el moviment republicà de Sabadell i així començava un article de la revista La Nación Militar:
“en un lugar de Cataluña, de cuyo nombre no quiero acordarme, porque será resabido y anotado que su gracia es Sabadell, no ha mucho tiempo que ha sido proclamada y regidora la República, lo que duran trece horas, siete minutos y un segundo”.
El de Sabadell va ser el primer intent de proclamació de la República del segle XX. A la resta de l’estatel suport a la vaga general fou escàs i només tingué certa influència a Alcoi, Calahorra i Tudela i algun rebuig a la guerra de forma puntual a València i Saragossa. L’estratègia de De la Cierva d’aillar la zona catalana va tenir, en paraules de Fernando Soldevilla l’any 1910:
“el aislamiento a que sometió la región catalana contribuyó a la creencia general [del presumpte moviment separatista] evitando así que repercutiera en otros puntos”
El diari El Mundo de Madrid reconeixia el dia 9 d’agost de 1909 que
«Se ha pretendido que los sucesos de la última semana tuvieron un carácter separatista. Esto es una falsedad que conviene destruir»
ja que els periodistes progressistes de la capital espanyola escrivien que els omplia de:
“amargura lo que leo en algunos periódicos de Madrid y provincias, tratando de la enorme catástrofe que comenzó el 26 de julio, atribuyéndole al malamente titulado «separatismo catalán», pidiendo para Barcelona medidas de rigor y solicitando poco menos que el degüello general de los catalanes. Hay que destruir esta leyenda”.
LA REPRESSIÓ
La repressió va ser molt dura i arbitrària. Es van detenir milers de persones de les quals unes 2.000 foren processades amb 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpètues, cinc condemnes a mort efectives i dotze de commutades. Els cinc afusellaments representaven l’ampli ventall de la repressió i dels sectors socials i polítiques sobre els quals s’hi aplicava. Miquel Baró, el primer executat era un republicà catalanista i, ja que la vaga era separatista aquest era el millor símbol. Antoni Malet, relacionat amb el lerrouxisme, sembla que era un desertor de l’exèrcit al qual s’acusà de la crema d’una església a Sant Adrià de Besòs; no consta com a líder de res, tot i que reconegué la seva participació. Baró i Malet van ser executats després d’un ràpid judici sumaríssim a Montjuïc. Els altres tres condemnats ho van ser en consells de guerra ordinaris. Eugenio del Hoyo, un antic guàrdia civil i guàrdia de seguretat. Ramon Clemente García era un agitador deficient mental (un borderline que es podria dir avui dia) que es va fer famós per ballar al carrer amb la mòmia d’una monja jerònima.
El darrer i més conegut era Francesc Ferrer i Guàrdia, un home ric, condemnat sense proves clares de participació directa, però els testimonis de dos lerrouxistes van dir que l’havien vist en una barricada i amb això hi va haver prou per incriminar-lo. De fet era un revolucionari real al que les autoritats es volien treure de sobre, tot i la mobilització internacional que es va produir contra la seva execució, sobretot a França on les manifestacions van ser molt intenses, però no va servir de res i Ferrer fou executat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.
Francesc Ferrer GuardiaFrancesc Ferrer Guardia en el moment de la detenció
DESPRÉS DELS FETS: CONCLUSIONS
Una vaga general en contra de la guerra a Melilla que va paralitzar gran part de Catalunya es va transformar en un moviment anticlerical o en un intent de revolució republicana. Tant a Madrid com a Barcelona es plantejaren inicialment una aturada contra la guerra en procés al nord d’Àfrica en principi pel dia 2 d’agost. Els sindicalistes de Solidaritat Obrera avançaren la convocatòria uns dies, el 26 de juliol. La vaga a Catalunya va ser un èxit rotund el dia 26, en moltes localitats de forma pacífica i en altres de manera violenta. No es pot saber del cert si el moviment fou espontani o planificat, però és clar que els dirigents obrers no estaven preparats i que a partir d’aquests fets del primer dia, els obreristes se separaren tant dels lerrouxistes radicals com del republicans catalanistes.
Tot i que el centre de tot fou Barcelona, altres ciutats del territori s’hi veieren implicades en el moviment anticlerical que no afectà persones clergues. Zones del Maresme, Baix Empordà i Vallès, sobretot Sabadell es veieren implicades en la revolució republicana. El fet de la creença que el moviment era separatista pot ser un factor que expliqui parcialment la poca o nul·la repercussió a la resta d’Espanya. L’ús repressiu del’exèrcit fou violent amb més de cent morts pel territori i la repressió posterior fou molt dura amb cinc penes de mort, entre les quals un profanador de tombes i qui, per a molts coetanis, era un dels líders del moviment revolucionari, Francesc Ferrer i Guàrdia.
La destrucció feta en edificis es reconstruí ràpidament i les llargues penes de molts condemnats foren indultades o reduïdes. El sistema de la Restauració sortí molt tocat, ja què s’avorta de cop l’intent de revolució des de dalt de Maura. La Solidaritat Catalana, el moviment unitari català de representació a Madrid, ja molt tocat abans de juliol de 1909, desaparegué del mapa. La revolució de 1909 s’emportà per davant l’intent regeneracionista de Maura i la Solidaritat Catalana.
Va permetre, això sí, l’arribada al poder de Canalejas amb un altre intent de reformar el règim de 1876 per a transformar-lo en un autèntic sistema representatiu i solucionar la “qüestió catalana”. L’assassinat de Canalejas el 12 de novembre de 1912 estroncà el projecte de regeneració, però després un govern conservador possibilitaria, amb un decret, l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914.
En paraules del ponent Josep Pich l’any 2015:
“El moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió, van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com en les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolución de juliol, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard”.
Manifestació a París en protesta per l’execució de Francesc Ferrer
Bibliografia bàsica
BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.
ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].
JOSEP PICH I MITJANA (Manresa, 1967) és llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi «Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític», dirigida per Josep Termes i Ardèvol.
Actualment exerceix com a professor d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural, ha guanyat ex aequo el premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans de 2001 amb el treball Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista i el XXI premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb el treball Almirall i el federalisme intransigent.
Ha editat les memòries de l’advocat, periodista i dirigent republicano federal barceloní Conrad Roure (1841-1928) titulades Recuerdos de mi larga vida, 7 toms, Vic, Eumo-IUHJVV, 1994-1999 i 2010, de Valentí Almirall, una Antologia de textos, amb un estudi introductori, Barcelona, Generalitat-Institut d’Estudis Autonòmics, 2011, i és un dels editors d’Antoni Saumell Soler. Miscel·lània in Memoriam, Barcelona, UPF, 2007.
Ha participat en la publicació d’obres col·lectives com Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani, 1808-1975 (1998), La Diputació revolucionària, 1868-1874 (2003), Figuras de la Gloriosa. Aproximación biográfica al Sexenio Democrático (2006), Cuba: de Colonia a república (2006), Una Relació difícil: Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XIX) (2007). La Setmana Tràgica. Motius i fets (2010). Semana Trágica. Entre las barricadas de Barcelona y el barranco del Lobo (2011). Catalunya, nació d’Europa (2013) i Los bombardeos de Barcelona (2014).
Ha publicat El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894) (2002). Almirall i el Diari Català (2003). Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer(1841-1904) (2004), Valentí Almirall i el federalisme intransigent (2006), Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894 (2008) i Les llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque (2014).
També és autor de diversos articles de recerca històrica publicats en revistes especialitzades. Les seves línies d’investigació actual són: la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Dijous dia 9 de maig a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. .
Presenta: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Accés obert
Les dones exiliades del 39, anònimes i oblidades (Teresa Fèrriz)
Els processos de recuperació de la memòria són complexos i molts cops, quan s’han assolit uns objectius, cal reorientar-los des d’un present en què les prioritats han canviat. L’estudi de l’exili català del 1939 s’ha trobat, els darrers anys, en una d’aquestes cruïlles: després de dècades de recuperació de les aportacions culturals i polítiques de les persones més rellevants de l’esfera pública, ha començat a avançar cap a la visibilització dels centenars de milers de persones que van ser expulsades del seu país després de la desfeta de la Guerra Civil.
Les exiliades catalanes, com a col·lectiu, han format part dels exilis invisibilitzats fins ara. Es coneixen força dones rellevants professionalment, culturalment o políticament, però molt poques de les que no tenen nom: gairebé cap no ha dipositat els seus fons personals dins dels espais patrimonials catalans, en bona part per una limitació autoimposada. “A qui poden interessar els meus papers d’exili sobre la gestió de la casa o la família? Quin interès poden tenir els meu diaris si no soc coneguda, una intel·lectual o una política?”, han comentat més d’un cop quan són entrevistades.
Ser dona va determinar totes les seves vides i futurs, des del precís moment en què van creuar la frontera: els companys republicans les excloïen de la presa de decisions en l’àmbit públic i les autoritats del nou país les rebien entre el paternalisme i la desconfiança. Cap vida, però, no va ser uniforme, ni lineal, i totes les dones donaren resposta als nous contextos amb trajectòries vitals i professionals inimaginables abans de la guerra…
[Text de Teresa Fèrriz Roure “Exiliades, les sense nom. Dones a l’exili Català de 1939” a Revista de Catalunya, núm. 324, 2023.]
Imatge: Pas de la frontera febrer 1939. Foto Manuel Moros. Fons Penefi
Les revistes de l’exili (Enric Pujol)
Les revistes de l’exili van jugar un paper cabdal en el manteniment de la llengua i la cultura catalanes, sobretot en els primers moments del franquisme, en què es prohibí l’ús públic de la llengua autòctona i la dictadura assajà de dur a terme un veritable genocidi cultural per acabar per sempre més amb l’anomenat “problema català”. Un “problema” que no era altra cosa que la demanda del reconeixement nacional de Catalunya i dels Països Catalans.
Només a l’exili, i durant molts d’anys, es va poder editar revistes en català en les quals, lliures de la censura franquista, s’evidenciava el pluralisme ideològic existent i es podien donar notícies de la resistència antifranquista i criticar obertament el règim dictatorial.
A part de la preservació i desenvolupament de la llengua pròpia i de poder-se expressar amb llibertat, les revistes compliren també una funció d’aglutinant d’un exili mot dispers en diferents països. Moltes manifestaren la voluntat de tenir incidència a l’interior, tot i que el seu impacte real als territoris catalans fou sempre molt reduït, per bé que no pas menyspreable, ja que influí decisivament, en molts casos, en l’elit intel·lectual i política.
Es calcula que la xifra de revistes i butlletins en català de l’exili van superar les dues-centes capçaleres. Naturalment, moltes tingueren una vida efímera i en aquest còmput hi entren tant les de caràcter estrictament polític com les culturals.
Bales i culleres (Lluís Bassaganya)
Després de 35 anys de recerca de material, als camins de la retirada republicana de la Vall de Camprodon, hem pogut saber moltes coses del que va viure Catalunya els darrers dies de la Guerra Civil a Catalunya. És evident que l’estudi d’arxiu és molt important per saber que va passar al nostre país entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939, així com la recerca de memòria oral o escrita, però la recerca sobre el terreny ens aporta una informació que, a vegades, els arxius i la memòria no tenen.
Les bales, les culleres, les llaunes i tot el que va quedar abandonat, per tots els camins de l’exili, parlen per si soles i ens apropen a la realitat viscuda dels exiliats republicans l’hivern de 1939.
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Marició Janué
Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
Sinopsi
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Cronologia
La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
La Tercera Guerra Carlina 1872-1876
“Caricatura sobre las etapas del Sexenio Democrático, desde la revolución de 1868, pasando por el Gobierno Provisional, el reinado de Amadeo I o la Primera República hasta que en diciembre de 1874 el General Martínez Campos aparece restaurando el escudo de la monarquía histórica. Caricatura de Tomàs Padró i Pedret (1840–1877) a «La Flaca» con el encabezado de “La Madeja”, 1874. Els líders de la Revolució de Setembre de 1868. D’esquerra a dreta, Joan Prim i Prats, Juan Bautista Topete i Francisco Serrano y Domínguez. Dibuix de Tomàs Padró. La Madeja, 14 de març de 1875. Biblioteca de Catalunya
SESSIÓ 5: “BARCELONA EN REVOLUCIÓ (1868 – 1873)” Ponència de MARICIÓ JANUÉ (UPF)
INTRODUCCIÓ
La Barcelona de l’època del Sexenni era una ciutat de poc més de 200.000 habitants (Madrid en tenia prop de 300.000); la província n’eren 835.000 i l’Espanya del moment superava els setze milions. Un estudi de la població activa barcelonina, mostra una societat industrialitzada amb una majoria d’obrers i dependents (42 %), seguit dels menestrals (32 %); els homes de negocis eren el 12 % i les professions liberals un 7 %, així com els militars que amb el mateix percentatge superaven en nombre aquest darrer grup i formaven un col·lectiu prou nombrós, gairebé un per cada 50 habitants.
El context històric mostra una progressiva discrepància entre l’estructura social i econòmica espanyola i la catalana més desenvolupada i industrialitzada amb una crisi econòmica que es manifesta en la dècada dels 60 amb un punt àlgid el 1866 i una sensació de desànim entre la burgesia catalana. La crisi intensificà la conflictivitat social i la lluita de classes com recorda el governador civil de Barcelona l’any 1866 Antonio Guerola (1817 – 1901):
“Toda crisis fabril en Cataluña no sólo afecta a los inmensos capitales empleados en las fábricas y la subsistencia de millares de familias, sino que puede afectar el orden público el día que se lancen a la calle, como ya ha sucedido alguna vez, veinte o treinta mil obreros sin trabajo, pidiéndolo para comer”.
La desvinculació entre els interessos dels grups socials i els governs liberals és creixent: queixes contra els impostos molt elevats, contra els consums, les quintes, els arbitris locals que eren molt elevats ja que les administracions locals se’n feien càrrec de les infraestructures (carreteres, ferrocarrils i camins). L’àmplia presència militar i les prerrogatives del Capità General, sempre per sobre de les autoritats civils i els drets polítics restringits de manera gairebé contínua, amb unes eleccions restringides per cens i amanyades pel governador civil, amb períodes electoral molt curts.
La situació política era divergent respecte a Espanya i l’Estat no oferia resposta a una burgesia que no s’assimilava en un projecte de nació no consensuada, cosa que conduïa a un allunyament de les classes populars, dels demòcrates – republicans i del liberals – progressistes. Inclús els burgesos – conservadors estaven decebuts per la nul·la resposta dels governs de la Unión Liberal d’O’Donnell que no atenia a les esperades reformes de la indústria ni a la descentralització administrativa. En definitiva, l’any 1868 l’Estat Liberal espanyol vigent era vist com a autoritari i centralitzador, però ineficaç i no integrador i no tenia el suport, ni de liberals, ni, per descomptat, dels antiliberals.
En aquesta situació, es produirà un Pronunciament liberal el setembre de 1868 en el qual Catalunya, a diferència d’altres moments revolucionaris del segle, no serà pionera i l’entusiasme inicial de la població serà escàs. Caldrà analitzar aquest fet i les característiques de les propostes de les diferents opcions polítiques de Catalunya després de setembre. També caldrà valorar-ne les propostes d’organització alternativa de l’Estat que vindran de Catalunya i quins eren els sectors polítics que les representaven.
«La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1869», en la revista El Museo Universal
LA REVOLUCIÓ “GLORIOSA” DE SETEMBRE DE 1868 A BARCELONA
El Pronunciamiento es produeix a Cadis el 18 de setembre i l’almirall Juan Bautista Topete (1821 – 1885) llegeix un manifest que acaba amb un ¡Viva España con honra! que es faria cèlebre. El dia 21 arriben als periòdics catalans les primeres notícies que no tenen cap ressò. Entre la indiferència general, el dia 23 es fa la proclama del Capità General de Catalunya, Conte de Cheste, anunciant el fracàs del pronunciament i ja el dia 29 s’escampen rumors del triomf del pronunciament a Madrid i això desencadena les mobilitzacions i la formació de Juntes pel territori. En uns primers moments, l’escepticisme és el protagonistaa Catalunya. En l’anàlisi de Josep Fontana sobre la resposta des de Catalunya, explica que els progressistes catalans que acostumaven a guanyar les eleccions fins el retraïment de 1863 es retiren del joc polític per protestar i aïllar la Corona. Els fracassos constants i les dures repressions dels anys anteriors havien provocat un distanciament respecte els progressistes espanyols i un cert allunyament de les aspiracions populars. Prim havia defraudat als progressistes catalans en l’aixecament de 1867 i així ho explicava un progressista català a Víctor Balaguer:
“Si Prim hubiese comprendido el espíritu de Cataluña entera a buen seguro que sin fuerzas para custodiarle hubiera pasado la frontera y quedaba levantado el país y las fuerzas del Ejército rendidas en cuarenta y ocho horas […] No es fácil reanimar el valor perdido pues que muchos y miles de hombres se habrán retirado por tener muchos desengaños […] si algún día tratan de algún otro plan y hantes no han procurado introducir harmas y municiones, de seguro que no harán nada y perderán y fracasarán cuantos movimientos intenten y aun con esto, tal vez sería algo dudosa la victoria”
Els demòcrates – republicans que comptaven amb el suport de les classes populars ja havien rebutjat el pacte d’Ostende de 1866 entre progressistes i demòcrates i que seria l’avantsala de la revolució de setembre i de l’enderrocament de la Monarquia d’Isabel II.
LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES I EL GOVERN PROVISIONAL
Els primers dies d’octubre es van format per tot Catalunya les Juntes Revolucionàries provisionals. La composició queda repartida a la majoria de les Juntes de forma més o menys equitativa entre els dos projectes polítics: el monàrquic – progressista i el demòcrata – republicà. Van adoptant, de forma dispersa, disposicions entre les quals els drets individuals i polítics (masculins) i el sufragi universal (masculí). També recalquen l’antiborbonisme, l’anticlericalisme i l’anticentralisme. Podem llegir en les actes de la nova Diputació de Barcelona del dia 3 de novembre de 1868 el següent:
“Descentralizar economizando, es el encargo que a no dudar, encomienda muy particularmente a todas las corporaciones populares, la Gloriosa”.
També fan èmfasi en l’abolició de consums i quintes i, en el cas de Barcelona acabar l’enderrocament de muralles i de la Ciutadella. Hi ha algunes Juntes, com la de Reus o algunes d’Andalusia on els federals tenen molt pes i que són més radicals en els seus plantejaments.
El dia 9 d’octubre es constitueix a Madrid el Govern Provisional; es tracta d’un acte unilateral de la Junta de Madrid que serà molt mal vist des de Barcelona ja que deixava entreveure la voluntat centralitzadora que s’hi amagava. Els monàrquics-progressistes ho acceptaran, però no els republicans. La Cronica de Cataluña del dia 13 d’octubre, té la visió centralista d’aquest sector del progressisme i fa èmfasi en la bondat dels polítics de Madrid:
“La ausencia de democracia en la constitución del poder provisional no implica el menor recelo por parte de este partido hacia los hombres que después de reconquistarnos las libertades con las armas, han asumido la espinosa tarea de afianzarlas empuñando las riendas del gobierno”.
La visió dels provincialistes, l’altre sector del progressismeen el diariLa montaña catalana el dia 14 d’octubre és que hagués estat millor la consulta a les províncies, però ho accepten:
“Sin duda habríamos celebrado con mayor entusiasmo su nombramiento (no se nos tache de descontentizados) si a él hubiesen tenido participación directa o consultiva las demás provincias españolas”.
Els provincialistes són partidaris de la descentralització administrativa i així ho escriu un dels seus, en Víctor Balaguer aLa montaña catalanade 23 d’octubre que explica molt bé què és i què no és el provincialisme:
“En efecto ¿Qué es provincialismo?¿Es la idea, la tendencia a romper todo lazo con el centro oficial y a gobernarse por sí? Esto no es provincialismo: esto sería aspiración a la independencia. ¿Es, por ventura, la tendencia de las provincias a tener administración propia, a estudiar las fuentes de su historia, a cultivar su idioma propio y a desenterrar las bellas páginas de su literatura? Este es, en nuestro concepto, el provincialismo”.
El dia 8 d’octubre, El Telégrafo recull el parer totalment disconforme dels demòcrates – republicans:
“[…] aconsejando al general Serrano que haga uso de su espada para proclamar el Directorio […] nosotros tememos que el país la reprobaría […] porque sólo las Juntas del país pueden dar forma general al gobierno interino”.
Entre les tendències diverses dins d’aquest darrer sector, els federalistes són predominants a Catalunya i consideren la reorganització de l’estructura administrativa de l’Estat imprescindible per a la modernització i, en paraules de Valentí Almirall vicepresident del Club de los Federalistas (1868). per superar:
“la unidad nacional ficticia que después de enemistar a unas provincias con otras, las sujetó a todas a la tiranía y codicia de un centro envilecido”
El dia 13 d’octubre es fan les eleccions per a la Junta Definitiva, les primeres amb sufragi universal masculí; a Barcelona la participació va ser del 53% del cens. Èxit progressista (61 % a Barcelona) a les Juntes catalanes més importants (Barcelona o Tarragona). Al desembre de 1868 es fan les primeress eleccions municipals i ara són els republicans el que guanyen (54 % a Barcelona i un 44 % del monàrquics-progressistes) els principals ajuntaments catalans.
Proclamació de la República a l’Assemblea Nacional, a Madrid, l’11 de febrer de 1873. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 16 de febrer de 1873. Biblioteca de Catalunya
CATALUNYA REPUBLICANA
A partir d’aquestes eleccions, les candidatures republicanes guanyaran sempre fins les darreres eleccions del Sexenni de l’any 1873, amb una tendència creixent del vot. Cal tenir en compte que els republicans intervenien per primera vegada oficialment a la política i eren especialment forts a Barcelona i Girona. Malgrat el predomini republicà, el pes electoral dels monàrquics serà alt fins que es retiren de les eleccions a partir de l’agost de 1872. Un fet inèdit en la història política d’Espanya és el pes dels polítics catalans: dos presidents de govern catalans durant la Primera República (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (tres federals empordanesos, Tutau, de finances, Nouvilas, de la Guerra, i Sunyer i Capdevila, d’Ultramar, a més del mateix Pi i Margall, de governació, i Soler i Pla, d’estat i d’ultramar). La força del republicanisme va distingir la dinàmica electoral catalana de la majoritària a Espanya i a Madrid. Així, a les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 els republicans tindran a Catalunya el 75.6 % dels vots, mentre que a Madrid, els monàrquics en treuran un 63 % i, pel conjunt d’Espanya un 70 %.
Primer Consell de Ministres de la República, presidit per Estanislau Figueras. La Flaca, 10 de juny de 1873. Biblioteca de Catalunya
Més enllà de les xifres hi ha un seguit de trets que caracteritzen les polítiques republicanes. Eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un respecte estricte dels drets i llibertats dels ciutadans, defensors de la nova participació política amb la celebració de meetings i de la divulgació de les candidatures mitjançant compromís públic del candidats sobre el programa. Una major sensibilitat pels temes socials i una gran percepció del vincle existent entre els règims democràtics i l’eficàcia per resoldre els problemes de la societat. Una gran utilització dels mitjans de comunicació i propagandístics característics dels moderns partits de masses. Un major grau d’organització, a més de comitès electorals, s’estableixen comitès locals, de districte i provincials permanents elegits democràticament tot intentant controlar la militància. Una gran voluntat d’intervenció en la societat civil: celebració de conferències i activitats de discussió política i social a través dels clubs i cercles.
Per la seva banda, el que caracteritzava les forces progressistes-monàrquiques era que avalaven un règim unipartidista de totes les forces liberals, però després de l’escissió radical (mitjans 1871), es van inclinar per un sistema bipartidista amb un sufragi universal només aparent i basat en el torn entre monàrquics-sagastins i conservadors, com després ho seria el règim de la Restauració. La manca d’assentiment amb el règim democràtic era prou general tot variant en intensitat segons les faccions i a favor d’àmplies prerrogatives pel monarca, com succeiria després del 1875. Els drets i les llibertats s’havien de limitar, tot prioritzant el manteniment de l’ordre polític i social. No s’utilitzava la mobilització (en general a Espanya, inclòs Madrid), tot i que veien necessari l’ús de mitjans de propaganda com els que feien servir els republicans El rebuig al federalisme era radical i no tenien estructures organitzatives estables. Model de partit proper als partits de notables amb l’absència d’un projecte polític de significat col·lectiu.
A Barcelona més del 75% dels polítics elegits no havia exercit cap càrrec d’elecció prèviament, ni ho faria després. Dels monàrquics elegits, més de la meitat va acceptar exercir càrrecs designats per les autoritats cosa que alterava el sufragi, mentre que això no ho va fer cap republicà. Dels elegits a l’etapa 1868-1873, la majoria eren, bàsicament burgesos: el 90% a Barcelona capital, Reus o Tarragona, eren homes de negocis o professionals liberals. De tota manera, la proporció d’homes de negocis era inferior al que hi haurà a la Restauració i sempre serà més elevat entre els monàrquics. Quant a les professions liberals, la proporció serà més elevada que no en l’etapa isabelina o la posterior Restauració. Una part de la burgesia catalana adoptà el republicanisme. Les classes populars tindran una proporció d’electes més reduïda entre els republicans: menestrals, botiguers o obrers i dependents. A Barcelona, Tarragona, Girona, s’ha observat una composició més popular entre els polítics republicans.
LES CONTRADICCIONS DE LA DEMOCRATITZACIÓ
Al llarg del Sexenni a Catalunya s’evidencia per part de les autoritats, la voluntat d’utilitzar les maniobres il·legals i fraus per alterar els resultats electorals a favor seu. A les municipals de Barcelona, la divisió més polèmica va ser la que va realitzar el Capità General arran de l’aixecament federal del 1869. A les eleccions a Corts, va resultar conflictiva la demarcació adoptada el març de 1871, on les circumscripcions es van substituir de nou per districtes i seccions. Aquest sistema havia estat criticat abans de la Revolució pels progressistes per ser més donat a les coaccions i personalismes de partit i menys respectuós amb les minories. El fet que durant la República no s’abandonés, fa pensar en l’adaptació dels republicans a aquestes pràctiques polítiques. Les eleccions del Sexenni van ser molt conflictives i s’hi van exercir diverses formes de frau electoral, on van participar les autoritats governamentals, les locals i les diverses forces polítiques. S’han trobat actes d’aquest tipus a les comarques de Girona a les eleccions a Corts de març de 1870, març de 1871 i abril de 1872; a la Catalunya meridional, s’han descrit formes de frau, manipulacions de llistes i coaccions a les generals de 1871 a Valls i Tortosa; i a les d’abril de 1872 a Tarragona i a Capçanes, Falset, Valls, Montblanc, Roquetes i el Vendrell; a Barcelona, no van faltar les irregularitats en el procediment electoral.
Un dels personatges clau en l’exercici de la influència electoral governamental va ser el governador civil. Si bé les denúncies per aquests motius van ser protagonitzades per republicans fins a la República, durant aquesta van ser els mateixos integrants del partit republicà els acusats d’utilitzar mètodes fraudulents. A Barcelona ciutat, es va canviar la distribució de districtes electorals, de manera que en successives eleccions municipals, en alguns districtes arreglats, costés molt pocs electors per cada regidor; tal com Josep Maria Torres explicava a la Diputació a finals de novembre de 1871:
“si […] se observa la monstruosidad de la nueva división […] por el abuso que en ella se nota de asignar 9.000 electores a unos colegios y 2.000 a otros […], no se podrá menos de convenir que el Ayuntamiento de Barcelona ha procedido con manifiesta extralimitación en sus atribuciones con grave detrimento de los preceptos legales y de los derechos de sus administrados”.
La divisió del republicanisme català entre intransigents (pactistes) i benèvols (constitucionals) va afeblir el federalisme, tot i que les divisions reals eren menors del que el radicalisme verbal faria suposar. Els intransigents van mostrar una actitud poc adequada per reforçar les estructures organitzatives del republicanisme: si no dominaven els comitès locals, refusaven una direcció forta del partit i van donar suport a organitzacions republicanes paral·leles i clientelars, com les juntes de districte. Quan presidien el comitè (abril 1872), van acceptar l’entrada de benèvols i van combatre les juntes. A partir d’aquesta reconciliació de benèvols i intransigents aquests es van dividir, van acabar abandonant la intransigència que quedà reduïda a una minoria radicalitzada. La confusió entre l’electorat va fer disminuir fortament la participació a les eleccions dels comitès. La caiguda en la participació electoral augmentà durant el període de monarquia (16 novembre 1870 – 11 febrer 1873)d’Amadeude Savoia (1845 – 1890) fins un 33 % de descens que seria molt més gran en el període republicà amb una abstenció a les eleccions a Corts de 1873 del 72 %.
La militarització de la vida social, el recurs a la força per al control de l’ordre públic no canviaren al llarg del Sexenni i els estats d’excepció o guerra van ser constants des de l’aixecament federal d’octubre de 1869. El fet que a Barcelona els republicans aconseguissin el percentatge de vots més elevat, no va significar que ells la major part de l’etapa representessin majoritàriament els ciutadans en les institucions de poder ja que, tant a l’ajuntament de Barcelona com a la Diputació o a les Corts. L’aixecament federal significà que la majoria republicana fos substituïda per monàrquics. Les manipulacions electorals posteriors, van modificar el sentit del vot popular republicà. La Diputació fou ocupada per monàrquics, de manera gairebé constant, des de l’octubre de 1868 fins l’abril de 1872. L’ocupació de càrrecs polítics per designació de les autoritats va ser molt habitual, sempre monàrquics i per interessos econòmics o pel rebuig a ampliar la participació política. Les autoritats pretenien, evidentment, alterar la voluntat popular i evitar que els ajuntaments o les diputacions fessin de contrapoder radical a l’acció del govern de Madrid. D’aquesta manera, el desànim s’estengué entre la ciutadania que veia inútils els seus esforços de participació.
Candidatura Republicana-Federal a Barcelona, a les eleccions de l’11 de maig de 1873. Gravat publicat a La Campana de Gràcia l’11 de maig de 1873. Biblioteca de Catalunya
ELS DESACORDS INTERNS DE LA SOCIETAT CATALANA
La separació d’Església i Estat amb una visió laïcitzant de la societat, fou un punt de fricció important entre republicans i monàrquics – conservadors. El paper de la milíciapopular era un altre punt de ruptura. Els monàrquics n’eren contraris i així, el desarmament de la milícia a Tarragona per ordres del governador civil fou el desencadenant de l’aixecament federal de setembre de 1869 en el que van participar-hi 8.000 catalans, amb un ampli ressò pel territori; en aquest context va tenir lloc l’anomenat “foc de La Bisbal”, quan partides de federals empordanesos, majoritàriament menestrals, després d’haver proclamat la República Federal, es van enfrontar a les tropes del govern militar de Girona.
Enmig del període s’estava produint la denominada Guerra Llarga de Cuba (1868 – 1878) i aquí el paper abolicionista de l’esclavitud era un altre punt de no trobada, ja que pels republicans l’abolició era la condició prèvia a sufocar la rebel·lió cubana mentre que els monàrquics – conservadors eren defensors del sistema esclavista i van contribuir amb la creació de grups de pressió a l’enderrocament de la monarquia d’Amadeu I.
L’obrerisme català va iniciar el període amb la legalització de l’Associació Internacions de Treballadors -AIT– el juny de 1870, donant suport a l’opció republicana federal, però el va acabar posant en qüestió les opcions polítiques democràtic – burgeses. El règim va anar perdent el suport dels treballadors. L’AIT va ser dissolta el gener de 1874, després del cop d’estat de Pavia. La burgesia liberal s’hi oposava a tot plegat i els monàrquics recomanaven a Crónica de Cataluña, de l’u de juliol 1 de 1870:
“ejercer la mayor vigilancia a fin de que no abuse de su poder, y, sobre todo, anteponerse, en el terreno práctico, a las soluciones radicales imposibles y disolventes a que aspira la asociación”
Els republicans burgesos es van anar allunyant dels obrers i així escrivia El Telégrafo sobre la Internacional Obrera (AIT) el 13 d’abril de 1871:
“un peligro para la libertad, para el orden y para la propiedad de Europa”.
El procés revolucionari dona lloc a múltiples antagonismes amb les autoritats governamentals. Hi havia una dinàmica diferenciada entre grups polítics d’aquí i de la capital; així, mentre a Madrid el suport dels grups monàrquics a la Constitució de 1869 era important, a Catalunya els recels seran molt grans i els suports febles.
La Diputació de Barcelona s’oposarà als arbitris per a la Junta de Carreteres, mentre que a Madrid es reposarà l’arbitri eliminat per la Junta Revolucionària de Barcelona. Cosa semblant passarà amb els consums ja que es van cremar els burots on es cobraven i hi van haver actes de violència quan el febrer de 1872 es van tornar a posar els consums. Un altre punt de fricció era la descentralització, consens molt ampli en els sectors de Catalunya, fins i tot entre monàrquics conservadors. De tota manera, la demanda no implicava cap reconeixement implícit o explícit de cap realitat diferencia catalana. A Madrid la idea del federalisme era nul·la, la direcció del Partit Republicà va rebutjar la pressió dels catalans perquè fos federal es considerava una imposició catalana sobre els espanyols.
La proposta de Reforma de l’Administració, a ulls catalans, ni la modernitzava ni la descentralitzava amb la qual cosa, l’oposició des de Catalunya era total. Hi havia un consens general per a l’abolició de les quintes amb una revolta en contra a Barcelona l’abril de 1870. L’abolició i la proposta d’un exèrcit de voluntaris només van funcionar durant el bienni republicà i van fracassar. La Guerra Carlina (1872 – 1876) va suposar, a més a més, una lluita interna entre els monàrquics contrariats per la desorganització de l’exèrcit i els republicans catalans que proposaven alternatives de defensa com les milícies o l’exèrcit de voluntaris. Quant al lliurecanvisme impulsat per l’aranzel Figuerola (1869), cal esmentar l’oposició de la patronal catalana tal com deia l’empresari Juan Güelll’any 1869:
“Vuestras reformas, en sentido de favorecer el Erario y al consumidor, matarán al productor, y con él al consumidor, al comercio y al Erario; arruinarán al país en provecho de otras naciones, cuyos consejos egoístas habéis seguido”.
El proteccionisme va unir al Principat forces polítiques i grups socials de tota mena, inclús els treballadors.
LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA
La proclamació de la República reuneix el 12 de febrer de 1873 una abigarrada multitud a la plaça de Sant Jaume amb un munt de plantejaments que semblen incompatibles entre sí:
La plaça de Sant Jaume de Barcelona fou escenari de diverses mobilitzacions el mes de febrer de 1873, un cop proclamada la República el matí del dia 12. Pocs dies després, el 21 de febrer, s’hi van concentrar els republicans per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i reclamar la dissolució de l’exèrcit. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 8 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
La desconfiança en l’exèrcit és molt gran entre les noves autoritats republicanes. Es proclama l’exèrcit voluntari i es creen els Voluntaris de la República que seran fortament rebutjats pels sectors monàrquics al temps que la Diputació de Barcelona incita els soldats a abandonar l’exèrcit i acorda la seva dissolució a la província, al mateix temps que ho reorganitza amb voluntaris. El nou president Estanislau Figueras (1819 – 1882) envia un telegrama a la Diputació el 23 de febrer cridant a la calma:
“Es preciso que cese a toda costa el estado anormal de esa ciudad eminentemente republicana. Solamente con el orden puede salvarse la República. Conozco los esfuerzos que para conservar la tranquilidad ha hecho y está haciendo esa corporación por los cuales merece bien de sus representantes y de la patria entera pero urge que Barcelona recobre la calma”.
La població catalana es mostra impacient a l’espera de proclamar l’estat federal de la província i de Catalunya i també que es declari la “Convención del Estado Federal de Cataluña”. El conservador Diario de Barcelona, publica el 2 de març:
“el federalismo es la dirección que toma la corriente popular que ha de acentuarse más cada día”
S’anuncia la dissolució de les Corts i la Diputació de Barcelona rebutja les proposicions de declarar la província en estat federal; i aprova demanar les altres diputacions catalanes i balears la coordinació per a salvar la República. El president Figueras fa a les Corts un al·legat en defensa de la unitat nacional:
“Nadie, nadie ha pensado jamás en segregaciones del territorio. Todos hemos pensado siempre en defender la unidad y la integridad nacional […]”
A la Diputació de Barcelona hi ha tensions i propostes del sector intransigent sobre l’estat federal. Les tibantors, propostes i contrapropostes sobre el paper de l’exèrcit, la llicència o no dels soldats o la proclamació de la república federal, continuen; no es fa la proclamació, però:
“en el caso que mañana se exigiera por el pueblo y el ejército la proclamación de la República democrática federal en esta provincia, la Diputación provincial se declara espontáneamente disuelta y nombra dos delegados de su seno […]”
Els republicans veuen molts avantatges en la federació tal com publica La Imprentael 8 de març:
“[…] el gobierno central lo absorbe todo y domina las provincias por medio de sus delegados, que las más de las veces ignoran lo que han de administrar o dirigir; en la federación el gobierno federal se constituye por medio de las delegaciones de las provincias […], lo cual obliga a establecer entre ellas la mayor armonía; al contrario de lo que sucede en los gobierno unitarios, cuyo interés estriba las más de las veces en poner en pugna los de las provincias entre sí”.
Durant aquests mesos, a Madrid no deixen de parlar dels separatistes o independentistes de Catalunya, tot i que des de Catalunya d’això no se’n parlava ni era el seu objectiu de cap mena.
La República només compta, des d’un bon principi, amb el suport dels EUA i de la Confederació Helvètica. La resta d’estats europeus li giren l’esquena. Gravat publicat a La Flaca el 28 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA DIVISIÓ DE BENÈVOLS I INTRANSIGENTS. EL SORGIMENT DEL CENTRO DEL ESTADO CATALÁN
El Comitè barceloní del Partit Republicà Democràtic i Federal (PRDF) era dominat fins el gener de 1873 pels intransigents, no partidaris, com els benèvols, de fomentar pactes amb altres forces polítiques sinó de fer pactes amb altres regions i de la lluita al carrer i insurreccional. Sorprenentment, el comitè dominat pels intransigents, va acordar l’establiment de pactes amb radicals monàrquics i carlins i que a les eleccions d’abril de 1872, la candidatura federal fos unitària. El comitè va dimitir a l’octubre de 1872 per la deserció de molts militants i en unes noves eleccions de comitè, guanyen els benèvols. El 22 de març de 1873 es crea el Centro del Estado Catalán com una maniobra dels federalistes per construir la federació partint de la base dels municipis autònoms i els estats sobirans federats.
El 22 de març de 1873, les Corts aproven el projecte d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. La història venia, però, de les primeres Juntes Revolucionàries (Madrid i Barcelona) de l’octubre de 1868 que havien resolt l’emancipació dels esclaus antillans. En el marc de la Guerra Llarga a Cuba, la Diputació de Barcelona decideix enviar a Cuba diversos batallons de voluntaris l’any 1869. El 23 de juny de 1870, les Corts aproven la “Ley de Vientres Libres” presentada pel Ministre d’Ultramar Segismundo Moret i que concedeix beneficis limitats als esclaus i a la seva descendència. Durant el regnat del Savoia, apareixen a Madrid grups de pressió antiabolicionistes, el “Centro Hispano-Ultramarino”, que agrupava espanyols que havien residit a les Antilles. En el mateix sentit, es crea un “Círculo” a Barcelona. Quan el mes de desembre de 1872 el projecte d’abolició entra a les Corts, les reaccions són contraposades: la Diputació de Barcelona n’és partidària, mentre que l’ajuntament mostra reticències. Finalment, ja durant la República, s’aprova l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico amb limitacions. La premsa republicana demanava a l’abril de 1873 de continuar el projecte abolicionista a Cuba amb la condició prèvia d’acabar amb la guerra.
“Embarque voluntarios catalanes a cuba en 1869. Guerra de los Diez Años”. La Ilustración española y americana. 25/12/1869. pagina 14. Dibujo Tomás Padró, grabado, Moracho y Sadurní.
BURGESOS I PROLETARIS: CAMINS DIVERGENTS
La República porta la nova legalització de l’AIT el febrer de 1873 i això arriba acompanyat d’un seguit de reivindicacions obreres que incloïen armes per lluitar contra els carlins, autonomia municipal, reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, la República federal i el llicenciament dels soldats en servei. Les vagues entre febrer i juny són molt abundants i això provoca un rebuig entre els republicans, com es podia llegir a La Independencia el 25 de juny de 1873:
“cuando es necesaria mayor copia de cautela, de sensatez, de prudencia, siembran por doquiera recelos injustificados, desconfianzas injustas, soliviantan los ánimos, emprenden huelgas desastrosas y se gozan en el desasosiego, en la intranquilidad, en la ruina, en el desconcierto, en la destrucción, en la guerra de clases, en el hambre del obrero y en la muerte del Trabajo”.
Un Comitè de Salvació Pública obrer pren l’ajuntament per iniciar la revolució social però fracassa. Al final del període hi ha un canvi del moviment obrer respecte el republicanisme tal com es pot llegir a l’òrgan obrer La Federación, l’1 de novembre de 1873:
“No es posible por más tiempo confiar en que se nos prepare nuestra redención por nadie, ya se llame, políticamente hablando, absolutista, progresista, moderado, unionista, demócrata o republicano más o menos radical, todos son adversarios declarados del proletariado”.
LA TERCERA GUERRA CARLINA
El pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat al País Basc i a Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta. Després d’uns mesos d’èxits militars carlins, l’arribada del govern republicà aprova una llei de 18 de març de 1873 d’organització de batallons francs de voluntaris per combatre els carlins, cosa criticada pels monàrquics per utòpica. La progressió carlina continua i això causa tensió a Barcelona; el Comitè Provincial del PRDF demana al govern armament, la substitució del capità general i permís per organitzar un sometent general dels homes entre 14 i 60 anys a les quatre províncies catalanes. L’Ajuntament de Barcelona estableix una exempció per quota, cosa que provoca rebuig per part de la població, especialment entre els obrers. L’organització de tot plegat és lenta i poc operativa. La Diputació organitza la mobilització del sometent i això provoca rebuig entre les classes conservadores. El mes de juny de 1873, els diputats catalans a les Corts publiquen un manifest dirigit a les Corts on reclamen l’aixecament d’una contribució extraordinària de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals al territori ocupat.
LES ELECCIONS A CORTS DE I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA FEDERAL
Els monàrquics dividits entre faccions radicals i sagastins s’acaben de fraccionar a finals de l’estiu de 1872. Les primeres eleccions a Corts de l’etapa republicana es fan entre el 10 i el 13 de maig de 1873, pretenen ser constituents, mentre continua la guerra a Cuba i la tercera guerra carlina. Els carlins no s’hi van presentar i els partits de l’oposició van demanar l’abstenció (retraïment): els radicals que havien fet dos intents de cop d’estat, els sagastins i els alfonsins de Cánovas es retiren del joc polític, però el conservador Diario de Barcelona de 18 de maig és crític amb el retraïment:
“Los partidos de oposición no podían presentarse en las urnas porque […] ninguno se halla en condiciones para luchar con probabilidades de éxito siquiera parcial. Necesitaban un pretexto para renunciar honrosamente a la lucha, y el gobierno y el partido republicano se lo han dado […] no han apelado al retraimiento en virtud de un acuerdo solemne de sus respectivos correligionarios ni de una coalición de todos los agraviados, han renunciado a la lucha por necesidad, por convencimiento de su impotència”.
A Barcelona s’enfrontaran dues candidatures republicanes, la del Comitè del partit dominat pels benèvols i la Confederació de Districtes amb el suport dels intransigents. L’abstenció és altíssima, un 70 %, i guanyen els benèvols enmig d’un ambient de desencant i de protestes per frau.
Enmig d’una dura campanya radical i conservadora contra el sistema federal el mes de maig, elDiario de Barcelona de 22 de maig, explica a la seva manera els perills de la federació:
“crear en España una Irlanda evocando recuerdos históricos y avivando odios que parecían extinguidos. […]”.
Passades les eleccions la Diputació de Barcelona sol·licita a la nova Assemblea elegida el ràpid plantejament de la federació, mentre a Madrid el govern aprova un decret llei el dos de juny de regulació dels ensenyaments superiors que els concentra en gran part a Madrid; això provoca l’oposició, fins i tot dels sectors conservadors catalans i la Diputació tramet una exposició de motius al govern per a la seva derogació. La Imprentael dia 11 de juny de critica aquest decret:
“[ley contraria al federalismo y al] gran movimiento autonómico de las provincias en todos los ramos de la administración”.
I el conservador Diario de Barcelona també s’indigna el mateix dia:
“Este es el federalismo de los liberales de Madrid. ¡Farsa, farsa y siempre farsa!”.
Els primers dies de juny es viuen amb impaciència entre els sectors republicans per tal que es determinin els estats que haurien d’integrar la federació i que no hi hagin actes espontanis de proclamació. La Diputació demana al govern armes i forces disciplinades que permetin proclamar per aclamació la República Democràtica Federal: el Centro del Estado Catalán escriu un telegrama a l’assemblea constituent l’onze de juny:
“[se declara a la espera de] la inmediata demarcación de los Estados con el reconocimiento de la soberanía para formar la confederación Española”
Els intransigents abandonen les Corts el sis de juny en disconformitat amb les facultats extraordinàries que s’havia atorgat el govern, de manera que es radicalitzen els enfrontaments entre les diferents tendències republicanes. El dia 8 de juny es proclamarà la República Federal sense cap repercussió real, mentre el directori del partit republicà a Madrid nega als republicans catalans la presentació d’una candidatura conjunta de les diferents tendències i força una candidatura exclusiva de membres del Círculo Republicano.
A les eleccions municipals de mitjan juliol, a Barcelona, per primera vegada, no surt guanyadora la candidatura del Comitè (els benèvols), ni cap altra de les presentades, sinó candidats de sectors diversos; l’abstenció és elevadíssima (85,5 %), les denúncies de frau són creixents i els intransigents elegits es negaran a prendre possessió dels càrrecs.
Al·legoria a la guerra civil que es vivia a Catalunya durant la República. Dibuix de Tomàs Padró. Il·lustració publicada a La Flaca el 24 d’abril de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA JUNTA DE SALVACIÓ I DEFENSA DE CATALUNYA
Els primers mesos de 1873, els avenços militars dels carlins són importants. La Diputació, en sessió permanent organitza el dia 12 de febrer una Comissió d’Armament i Defensa per organitzar la lluita contra els carlins, mentre a les Corts s’aboleixen les quintes el 17 de febrer i es proclama l’Exèrcit voluntari, resolució que es retirarà al cap de pocs mesos. La Diputació dissol l’exèrcit de la província i a Madrid s’intenten crear Batallons Francs de Voluntaris contra els carlins i la Diputació crea el Cos de Guies de la Diputació el 21 de març. Amb el retrocés militar es decreta el 4 de juliol el final de l’Exèrcit voluntari i es fa una mobilització dels mossos en la reserva per a lluitar contra els carlins des d’estructures d’exèrcit regular. En aquest clima, el dia 12 de juliol s’inicia el moviment cantonalista que no tindrà ressò a Catalunya i es produeix la dimissió de Pi i Margall com a segon president de la República.
El 19 de juliol s’instal·la la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya integrada per dos representants de cadascuna de les províncies, el capità general, el Governador Civil, el president de l’Audiència, l’alcalde de Barcelona i diputats a Corts catalans que demanden al govern establir contribucions de guerra i que es crei una milícia forçosa d’homes entre 20 i 35 anys. La Junta i el Governador Civil insisteixen en dies posteriors al govern que accedeixi a les seves demandes; al final arriba la resposta del govern de Madridque diu que s’han de consultar les Corts i que:
“excito en nombre del Consejo el patriotismo de todos los individuos de la Junta y de V. mismo para que comprendiendo las graves dificultades que nos rodean no quieran poner una más proclamando el cantón catalán”.
Finalment el govern autoritza el dia 25 de juliol l’establiment a Catalunya d’una contribució extraordinària de guerra i la milícia forçosa, però no atorga la gestió de la Junta sinó a les diputacions provincials, amb la qual cosa la Junta es dissol el dia 26. El dia 25, el que era president de la Diputació Ildefons Cerdà (1815 – 1876) escriu al govern en queixa per la seva inacció:
“Nos dicen que el absolutista Saballs ha ordenado el levantamiento de los somatenes carlistas de 18 a 50 años en todos los pueblos de la montaña. Al parecer empiezan a cumplirlo los pueblos de los distritos de Berga y Manresa. Y para contrarrestar todo esto una Junta que el Gobierno le regatea los medios de salvar Cataluña”.
Emilio Castelar intenta salvar una República que fa aigües. Mentrestant, una multitud d’esdeveniments representats a la il·lustració per les guerres carlines a Catalunya i Navarra i el cantonalisme a Cartagena dificulten el seu mandat. Personatges: 1. El general Juan Contreras. 2. Emilio Castelar, agafant de la mà la República per salvar-la. La Flaca, 4 d’octubre de 1873. Biblioteca de Catalunya
EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ FEDERAL
El dia 17 de juliol es presenta a les Corts el projecte de Constitució federal que serà mal rebut a Catalunya a causa de la poca definició dels estats i les excessives atribucions reservades al govern central. Malgrat les pressions, la proclamació dels estats federals no va arribar mai. La Imprenta del 2 d’agost de 1873 explica:
“No es el interés de las provincias, no son los principios ni las causas que han dado vida a la idea federal en España; es el Centro, son los intereses de este los que en el proyecto dominan […],no creemos que nadie pueda tomar en serio la palabra federal que acompaña al proyecto de Constitución”.
El 20 de setembre se suspenen les sessions de les Corts fins al dos de gener de 1874. Es produeix una escissió dins del Centro del Estado Catalán: els intransigents més moderats abandonen advocant per la unió de tots els republicans per salvar la República i criticant l’abandó de les Corts des del juliol per part dels intransigents radicals. El govern d’Emilio Castelar (1832 – 1899) suspèn les garanties constitucionals i declara l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Al desembre hi haurà un intent cantonalista fracassat a Barcelona protagonitzat per alguns intransigents i internacionalistes i quan s’havien d’iniciar els tràmits parlamentaris es produeix el cop d’estat del general Manuel Pavia (1827 -1895) el dia 3 de gener de 1874 que acabarà de facto amb l’experiència republicana democràtica, tot i que la República formalment continuaria en un format autoritari sota la direcció del general Francisco Serrano fins el nou cop d’estat de 29 de desembre de 1874 que portaria la Restauració borbònica.
El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía donava un cop d’estat i dissolia les Corts tot just reinstaurades. Il·lustració publicada a La Madeja el 24 de gener de 1873. Biblioteca de Catalunya
CONCLUSIONS
– La progressiva pèrdua de de credibilitat del sistema polític del Sexenni en la societat catalana:
Inestabilitat dels governs, contínua convocatòria d’eleccions, poca credibilitat que els polítics elegits poguessin resoldre els problemes del país.
Repetits estats d’excepció i de guerra, suspensions de les garanties constitucionals, deslegitimació de les institucions polítiques del règim.
Suspensions d’institucions i càrrecs de govern elegits democràticament, gran part del període no governen els polítics elegits, sinó els designats per les autoritats
Perpetuació de l’ús de la força militar davant els conflictes socials i polítics i de la influència de l’ exèrcit en les institucions civils, poca representativitat d’aquestes davant els ciutadans.
La diferent dinàmica electoral general a Espanya i a Catalunya fins a la República feia poc versemblant la influència dels polítics elegits a Catalunya al govern espanyol.
Desintegració i retraïment dels partits, pràctiques caciquils i fraudulentes.
Manca de satisfacció dels objectius dels diferents sectors socials catalans i de les forces polítiques per part del governs. La majoria de les qüestions on hi havia ampli consens en la societat catalana no es va resoldre segons els desitjos d’una part prou important de ciutadans.
Perpetuació de les principals característiques de la ineficaç administració estatal: militarització de l’ordre públic i centralització amb el conseqüent augment de la conflictivitat política i social a Catalunya.
– El Sexenni i la “qüestió catalana”:
• Reforçament de la consciència sobre les singularitats de les exigències dels més moderns estructura econòmica i teixit social de Catalunya.
• Perpetuació de la visió negativa sobre l’exèrcit. No serà símbol de la defensa de la nació democràtica ni servirà de cohesionador.
• Primer debat polític obert sobre la configuració política i administrativa de Catalunya: Ningú a Catalunya va defensar mai el separatisme. L’Estat Federal era fet en base a la Federació o Confederació amb els pobles de l’estat espanyol. Les dues amenaces de proclamar l’Estat federal, des de Barcelona, eren una conseqüència de la impotència davant la ineficàcia de l’estat.
• Impuls catalanitzador que es va reflectir, tant en l’ús de la llengua oral i escrita, com en notables manifestacions de caràcter literari i cultural.
• Quan a finals de segle, a Catalunya, reapareguin les demandes de descentralització, ho farien connectades a l’esperit diferencial.
– Significat del Cop d’Estat de Pavia:
• Allunyament definitiu del poder dels grups polítics més democratitzadors de la societat catalana i espanyola que va condicionar l’evolució del sistema polític espanyol i el de les seves institucions.
• No es repetirà l’excepcional presència de catalans al cap del govern d’Espanya.
• Obstaculització de l’arrelament d’un consens social al voltant de la forma com s’havia d’estructurar Espanya com a estat.
• Dificultat de trobar instruments de mediació davant els antagonismes sorgits en la societat i l’augment de la conflictivitat.
Bibliografia bàsica
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874, Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).
La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:
Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868(Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).
Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).
Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.
Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.
Dilluns 6 de maig, 17h a la sala Verdaguer (planta baixa de l’Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió “Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia d’Amics de la Història amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic.
Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic
La Guerra Civil (GC) va ser un conflicte bèl·lic amb repercussions internacionals al representar un enfrontament entre la democràcia i els moviments de dretes i feixistes que anaven en augment a Europa i als Estat Units.
Tot i la signatura del Pacte de no intervenció (agost de 1936) per part de 27 països europeus, entre ells Alemanya, Itàlia i Portugal, aquests tres països van ajudar des de l’inici als sollevats i això va afavorir l’acostament del Govern de la II República a la URSS i a Mèxic i la creació de les Brigades Internacionals (BI) a l’octubre de 1936, tot i les reticències.
Las mujeres del Servicio Sanitario Internacional en la manifestación del aniversario de las Brigadas Internacionales en Albacete. (1937, novembre 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 3. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/10
Molt aviat els responsables de les BI van veure la necessitat de disposar d’un servei sanitari propi. Diferents circumstàncies ho van afavorir, entre elles l’evolució de la guerra, la necessitat de control i millora de la comunicació entre els ferits i el personal sanitari i el repte de disminuir la taxa de mortalitat dels voluntaris ferits. El Servei Sanitari Internacional (SSI) es va començar a organitzar el novembre de 1936 i va situar la seva base a Albacete. A partir del setembre de 1937 hi va haver una reorganització d’aquest servei, creant-se dues seccions: l’Ajuda Mèdica Estrangera amb seu a Barcelona i el Servei Sanitari de la Base amb seu a Albacete. A partir de l’abril del 1938, quan la majoria d’efectius i de ferits, malalts i personal sanitari van arriba a Catalunya aquestes dues seccions pràcticament no es diferenciaven. L’activitat d’aquest servei es va donar per acabada el desembre de 1938.
Va ser el trasllat dels ferits i de personal sanitari del SSI cap a Catalunya el que va precipitar l’organització d’hospitals de rereguarda a diferents pobles i ciutats del nostre país, entre ells Mataró, Vic, Farners de la Selva, Moià i S’Agaró.
Un hospital móvil para el frente ha sido enviado por el pueblo americano al pueblo español. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/33
Cinta Sadurní Bassols en la seva tesi doctoral titulada “Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic: Humanisme i compromís polític (abril 1938-gener 1939)”, centrada en 95 infermeres, entre estrangeres i espanyoles, va poder fer un retrat d’algunes de les seves característiques sociodemogràfiques i comprendre la seva activitat assistencial, docent i gestora, així com el caràcter paradigmàtic d’aquesta institució pel que fa a l’organització i el funcionament dels hospitals de la rereguarda del SSI.
Propera estació Vic (2022). Marta Segalés Sadurní.
L’episodi de febre tifoide que es va viure a la Clínica Militar de Vic immediatament després de la seva creació (mitjans d’abril de 1938) i que va mantenir 1.900 persones confinades, entre ferits i personal, durant 5 setmanes (des del 25 d’abril fins el 29 de maig del 1938) va permetre identificar algunes infermeres i l’activitat assistencial que hi van portar a terme, entre elles les nord-americanes Ruth Davidow, Ray Harris i Sally Kahn o la tècnica de laboratori Dorothy Fontaine, l’anglesa Dorothy Rutier o la francesa Fanny Bré.
Per altra part, les infermeres que van treballar a la Clínica Militar de Vic també van portar a terme activitats docents dirigides a les ajudants d’infermeria, com l’alemanya Erika Glaser i la fisioterapeuta de la mateixa nacionalitat, Erika Viering…
Une infirmière parle de son travail. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/38.
Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine
Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Sinopsi
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.
És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembrede 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.
En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).
En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.
Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.
SESSIÓ 4: “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”
Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)
Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història
INTRODUCCIÓ
El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressióforta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.
Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.
EsparteroPrimNarváezO’OdonellFrancisco Serrano
La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).
La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:
“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”
Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:
“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”
La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.
La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.
L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE
És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.
La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.
Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast, tot aproximant-se amb la literatura històrica, des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època i des de la Biografiahistòrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies dels quals ens ajuden a explicar l’època.
LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)
Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).
Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia) i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “PlaPidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.
POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)
Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre Ghanime, A. (2019) La identitat catalana renaixent1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.
A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.
Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.
Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)” de Tomàs Bertan Soler. Una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxima a una visió federal o confederal.
Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.
“Execució” del Coronel Blas de Durana
La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.
Pere Felip Monlau i Roca MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYAPamflet de Monlau ‘Abajo las Murallas!!!’, Ajuntament BCN 1841
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.
Episodi de la revolució de 1854 a la Puerta del Sol 1855. Per Eugenio Lucas Velázquez. Museo de Historia de Madrid
El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.
Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.
Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar Barceló, el coronel Magí, serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.
Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna. L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ
LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)
El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras que encara retolen places o carrers a Barcelona.
El general Prim seguido de voluntarios catalanes y el batallón de Alba de Tormes, atravesando las trincheras del campamento de Tetuán en 1860.Voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica de 1860: Comandant Sugrañes, un voluntari i una cantinera
Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.
BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC
Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/
Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.
BIOGRAFIA HISTÒRICA
En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.
Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat. Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.
Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal. Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes.
Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver.Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.
A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.
L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963) escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:
“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.
Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936) en el seu llibre El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:
“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.
En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:
“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”
El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.
MÚSICA
L’Himnede Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).
Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk
Bibliografiageneral
BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.
GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020
RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
Juliol 1843 la fugida d’Espartero
Agost 1843 la dissolució de les juntes
Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
Progressiva radicalització del concepte
1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
Ruptura jurídica amb el govern.
Programa a favor de les classes populars.
Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
Depuració de funcionaris municipals
Prohibició d’usar vestimenta militar
Desarmament de la població i dels milicians nacionals
Dissolució de la Milícia Nacional
Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
Detencions i empresonaments a finals de novembre
Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’idealjuntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
Retrat del general espanyol Baldomero Espartero (1793-1879), príncep de Vergara i regent d’Espanya, per Antonio María Esquivel. Ayuntamiento de Sevilla (1841).
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
Bombardeig de Barcelona 1842. Vista de la ciutat encara emmurallada des del mar, amb la trajectòria dibuixada de les bombes caient sobre els edificis fumejants.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agostde 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
Joan MartellGeneral PrimNarcís d’Ametller
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sectorprogressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”aHistòria Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021
Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica. Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg. La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).
Accés obert (sense inscripció)
Sinopsi
La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític. Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.
Crítica
L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :
“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí
Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024
S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Sala Verdaguer. Sessió 2a.
Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (Universitat de Barcelona)
2a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
La Patuleia, d’Antoni Ferran i Satayol, presenta unes classes populars depauperades i violentes, “la patuleia” com a protagonistes de la bullanga. [La Patuleia. Avalot de la Rambla el 5 d’agost de 1835]. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) Fotografia de Pep Parer. Reg. MHCB817
Sinopsi
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’ElTorín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
Primera guerra Carlina 1833-1840 o Guerra dels Set anys
L’extensió de la secularització de la mà de les tropes cristines
Revoltes populars i anticlericals a Reus que s’estén a Poblet, Santes Creus, Escaladei
Les bullangues de 1835 a 1837.
SESSIÓ 2a: “REVOLUCIÓ O BULLANGA: VIOLÈNCIES POPULARS DURANT LA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)”
Ponència de PEP RUEDA SABALA (UB)
Apunts de la 2a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El període estudiat és molt dens i complex. El que tractarem a continuació és una introducció al fenomen bullanguer i el seu vincle amb la construcció de l’Estat Liberal espanyol. Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. La bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi. Ambdós fenòmens hi coincideixen a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com a Revolució Liberal.
Sovint s’ha parlat d’aquest procés revolucionari com una revolució burgesa, però actualment hi ha una tendència bastant generalitzada a apartar aquest concepte de “burgés” per considerar-ho propi d’un enfoc marxista de lluita de classes que a Espanya com a tal fenomen no es va produir i és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.
En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil en marxa i molt propi de la ciutat de Barcelona. Els anys entre 1841 a 1843, la reina regent ha marxat a l’exili, exerceix la regència el general Espartero, no hi ha una guerra civil en marxa i el paper de l’exèrcit és molt important; en aquest marc diferent caldria estudiar la Jamància de 1843 que ocuparà la següent sessió del curs.
En el següent quadre, proporcionat en els materials del curs, es pot veure la cronologia bàsica del període 1808 – 1840
Fent un resum ràpid del contingut principal podem veure diferents períodes començant per l’ocupació francesa (1808 – 1814); el regnat de Ferran VII (1814 – 1820) en l’anomenat Sexenni Absolutista; el Trienni liberal (1820 – 1823); el període d’ocupaciófrancesa dels Cent mil fills de Sant Lluís (1823 – 1828); la Dècada Ominosa de regnat de Ferran VII (1823 – 1833); la Regència de Maria Cristina que coincidirà amb la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).
La Dècada Ominosa és el moment històric que situem com a precedent de les Bullangues. En aquesta època, segons la visió historiogràfica clàssica, amb una repressió intensa, s’intenta tornar enrere per a la restitució de la societat de l’Antic Règim. Les modernes tendències introdueixen matisos: en el Congrés de Verona (1822), la Santa Aliança amb demanda del rei de França Lluís XVIII organitza la campanya militar que donarà lloc a l’ocupació d’Espanya que es mantindrà cinc anys durant els quals persistirà la divisió política, social i la debilitat de l’administració i la hisenda governamental. L’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que faci concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i que això no era el sobirà òptim a ulls europeus.
Els Cent Mil Fills de Sant Luis (coneguts a França com «l’expédition d’Espagne»). Episodi de la intervenció francesa a Espanya en 1823. Quadre Hippolyte Lecomte, 1928 (Palau de Versalles).
FERRAN VII I EL “PUNTO MEDIO”
El desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent’”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra. Aquesta política serà el desencadenant de la Guerra dels Malcontents (1827), un aixecament d’ultrareialistes disconformes amb una política considerada massa tèbia, especialment intens en comarques de la Catalunya central (Solsona, Manresa, Berga…). La insurrecció serà de curta durada, però evidencia que les ferides cada cop són més intenses, sobretot entre els reialistes.
Louis-Antoine d’Artois, Duc d’AgulemaFernando VII d’Espanya
Els problemes reals del rei quan es retiren les tropes franceses (1828) és fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres Francisco de Cea Bermúdez (1772 – 1850) en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; com a representant del moderantisme, Cea va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el primer Codi de Comerç i obrí la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps donà suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes, creades l’any 1824 eren una iniciativa diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses, tot sotmetent la població a un combat contra l’heterodòxia tant política com religiosa. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria el contrari, l’anticlericalisme.
“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza. Sí, ese tribunal…”
Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828
En el text anterior, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812 – 1856) deixà palès el clima fortament repressiu de l’època; en relació al clericalisme, cal matisar que si bé la relació entre clergat i poder reial augmenta progressivament, no es pot generalitzar a tot el clergat ja que en aquells anys una gran part del clergat secular era de postures liberals.
Represión de liberales en las cercanías de la Ciudadela de Barcelona, custodiados por Mossos d’Esquadra bajo la supervisión del Conde de España, gobernador de aquella plaza tras el fin del Trienio Liberal.
El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda el mercat havia anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801 i 1805 – 1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). La crisi mediambiental amb períodes de canvis climàtiques que originaren el fenomen de Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Les epidèmies també foren importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona.
Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable amb llargues dècades anteriors de precarietat i les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i un paper creixent i violent de la repressió. Les coses no funcionen i, tirar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:
“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de la Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”
Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. En aquest punt en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, el ponent fa un breu parèntesi per recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària” , és a dir, malgrat que sovint hi ha tendència a assimilar o igualar els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, dona tot un bagatge ideològic en la cerca fonamentat en la tradició, és a dir, és contraposat al missatge liberal en el sentit, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar, és una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho entomen els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge.
EL PROBLEMA SUCCESSORI I ELS INICIS DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
L’any 1830 el rei està malalt. Una vida plena d’excessos minva perillosament la seva salut. El seu pare, el rei Carles IV havia elaborat la Pragmàtica Sanció de 1789 que anul·lava la llei de Felip V de 1713 que impedia a través de la Llei Sàlica l’accés de les dones al tron. La Pragmàtica no s’havia publicat en el seu dia i el que va fer Ferran VII, va ser publicar-la en una nova Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Posteriorment, el dia 10 d’octubre de 1830 neix la nena Isabel fruit del seu nou matrimoni amb Maria Cristina de Borbó i amb la nova llei, automàticament és l’hereva de la Corona. El germà del rei, Carles Maria Isidre (1788 – 1855) no accepta la nova llei i parteix a l’exili a Portugal. Ja el mes de setembre de 1830 tenen lloc els “successos de la Granja”, un intent fallit dels partidaris de l’infant Carles d’anul·lar la Pragmàtica Sanció. El dia 29 de setembre mor el rei als 46 anys i Maria Cristina és proclamada Regent del Regne en espera de la majoria d’edat de la filla. L’1 d’octubre Carles Maria Isidre publica el “Manifiesto de Abrantes” i esclata la Primera Guerra Carlina. En el Manifest, Carles parla del dret diví de la Monarquia, fa un al·legat ultrareialista, promet regals i prebendes als seus seguidors i càstigs durs al que s’hi oposin. En un començament la proclama rep suports a la zona de Tortosa, la muntanya catalana i en zones de Castella la Vella. Al País Basc i Navarra hi ha dubtes i discussions sobre el caràcter foral o no del manifest. La Regent rep el suport dels liberals i moderats, homes d’estat, militars i en les principals ciutats.
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)
La guerra es desenvoluparà entre 1833 i 1840 i a grans trets es pot dividir en tres fases:
Ofensiva carlina (1833 – 1835) fins la mort del seu líder militar Zumalacárregui.
Replegament carlí (1835 – 1837)
Esgotament carlí i retirada (1837 – 1839/1840)
La guerra serà en extrem violenta i sagnant. Entre els carlins no hi havia una estructura militar clara ni una unificació política ben definida. Hi ha constants divisions internes en el seu moviment i per la comandància. L’esgotament portarà a la signatura del Conveni de Bergara (Abrazo de Vergara) el 31 d’agost de 1839 on es concretaven els terminis i diferents aspectes de la rendició carlina entre el general isabelí/cristí Espartero i el carlí Maroto. El pretendent no acceptà els termes del Conveni i passà a l’exili i a Catalunya, a les muntanyes del Maestrat, el dirigent carlí Ramon Cabrera (1806 – 1877) continuà la guerra fins l’any següent en què derrotat també va marxar cap a l’exili.
Historiogràficament, la guerra es pot interpretar com la quarta fase d’un conflicte de llarga durada a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX que començaria amb la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), la Guerra del Francès (1808 – 1814) la guerra civil en època del Trienni liberal (1822 – 1823), a la qual podem afegir a Catalunya la guerra dels Malcontents (1827). El famós Jerónimo Merino (“Cura Merino”) justifica en aquest text de 1833 la nova crida a la guerra:
“Castellanos. Dos campañas gloriosas fueron la mayor garantía de que acudí siempre a la defensa de la patria cuando se vio amenazada por las intrigas y audacia de los enemigos exteriores e interiores que quisieron sumirla en la desgracia, envolviendo en ruinas los fundamentos del altar y del trono. Por tercera vez salgo al campo del honor acaudillando las leales huestes castellanas…”
El següent quadre, subministrat amb el material d’aula, esquematitza les principals característiques polítiques dels dos bàndols en conflicte:
Liberalisme moderat isabelí Tendència política empesa per les circumstàncies nacionals i internacionals del context: liberalisme de punto medio: [1834] Estatut Reial: • El sobirà retè els poders legislatiu i executiu. • Sufragi censatari de 16.000 ciutadans pudents. Militars, milicians i afrancesats aprofiten el conflicte per avançar una política liberal progressista. [1837] Constitució: • Sistema parlamentari de dues cambres. • Augment del cens al 5% de la població.
Tropes (1833): 45.000 soldats
Absolutisme carlí Tendència política hereva dels postulats tradicionalistes però ancorada en la retòrica del retorn al passat. Propostes: • Oposició radical, persecució i abolició del pensament i les reformes liberals. • Restauració de la monarquia absoluta. • Tradicionalisme catòlic i defensa dels interessos de l’Església. • Retorn a les estructures productives antigues. Recolzament d’elits d’Antic Règim, Església i camperols. Tropes (1833): 40.000 soldats
El navarrès Juan Antonio Guergué (1789 – 1939) després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny de 185, fa una expedició a Catalunya i allà organitza les forces carlines (19.000 soldats i un nombre indeterminat de guerrillers). La base principal són els Ports de Morella i l’Alt Maestrat. Manca d’inici una figura militar rellevant. Hi predominen capitostos sortits del clergat o del poble menut (Benet Tristany, Joan Cavalleria, Josep Pons, Josep Masgoret o el ja esmentat Ramon Cabrera. Per la part isabelina, el cap militar al Principat fou Francisco Espoz y Mina (1781 – 1836). La religió fou utilitzada, i això és recollit en múltiples gravats i dibuixos de l’època, per convèncer la gent que entrés en el conflicte pels capellans mobilitzats.
LES REVOLTES POPULARS: LA BULLANGA
El terme bullanga té moltes accepcions. La professora Anna Maria Garcia Rovira (1989) ho situa en el malestar del poble:
“…quan el govern desconeixia el seu deure i no castigava com calia els enemics de la llibertat i del bé comú, el poble havia de fer-ho pel seu compte .”
El terme sovint és despectiu, com “jolgorio”, cridòria, de forma festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència; de fet és un terme recurrent les mobilitzacions populars ja durant el Sexenni Absolutista. La qualificació negativa del terme intenta qualificar negativament, a partir de les bullangues barcelonines, per a restar rellevància política als successos. Cal situar sempre el concepte en l’època estudiada (1830 – 1840).
REVOLTES POPULARS A MADRID I SARAGOSSA
Cal situar-se sempre en el context d’una guerra violenta i molt sagnant. Al Madrid de 1834, arriben notícies de la guerra, no gaire bones pels liberals. El mes de juliol s’estén el rumor que l’epidèmia de còlera que assota la ciutat és deguda als frares que han enverinat les fonts. El descontentament es barreja amb la indignació popular i la multitud assalta els convents el 17 de juliol: 73 frares són assassinats i 11 queden ferits; els religiosos han perdut el prestigi anterior i una nova forma de relació entre la societat i els religiosos s’obrirà endavant.
A Saragossa passa quelcom similar. Durant els primers anys de guerra hi ha hagut intents de revolta carlins. L’arquebisbe Bernardo Francés és un conegut ultrareialista. El dia 3 d’abril de 1835 esclata un motí anticlerical dins la ciutat. La multitud al crit: ¡A Palacio, a Palacio!¡Muera el cabildo! Es dirigeix al palau arquebisbal. El prelat podrà escapar, però 11 frares són assassinats i nombrosos convents i edificis eclesiàstics són destruïts. La Milícia Urbana organitza i canalitza la protesta.
A Saragossa la protesta es dirigeix cap a un individu concret, l’arquebisbe i el clergat és el boc expiatori de la protesta. En el cas de Madrid no hi ha cap individu concret, però hi ha la relació més o menys diàfana entre la contrarevolució i el clergat regular, els frares que es situen en el costat ultrareialista: les altes jerarquies normalment escapen de la fúria popular.
REVOLTES POPULARS A CATALUNYA: DE REUS A LA RESTA DEL PRINCIPAT
El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal ha estat assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres són morts pels carlins. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència contra un element / sector concret.
Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori i el 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 la primera bullanga a Barcelona i incendi a Scala Dei, el dia 27 comunitats de frares abandona diversos convents i s’incendia el de Poblet. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbede Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Ja entrat el mes d’agost, es crema i es saqueja el capítol catedralici de Vila-seca. Tota aquesta violència no té res a veure amb anticatolicisme és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en al que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.
LES BULLANGUES DE 1835 A BARCELONA
La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi ha quelcom de malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra guien el públic a buscar convents; el primera que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen cinc convents, el de Sant Agustí, el de sant Francesc, el de la Mare de Déu de la Bonanova… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions tot i que després l’editor liberal Manuel Rivadeneyra explicaria que els seus intents que el poble el seguís no van ser secundats per ningú, tothom anava unit i cohesionat sense fer-ne cas.
Plaça del TorinIncendi del Convent del Carme 1835
Els liberals progressistes interpreten el que estava passant:
“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.” (anònim 1835)
“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…” Francesc Raüll (1835, 44)
La visió que ens transmet és bonica i unitària, molt diferent de la que expressaran a la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, ja que molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que aquella ciutat necessitava espai per créixer, per a respirar, per les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, però és la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Recordar que tota violència ve precedida per quelcom relacionat amb la Guerra Civil en curs.
Per a resumir, la interpretació actual explica que la violència anticlerical es sustenta en un cúmul d’experiències i aprenentatges del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en el qual s’articulen motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.
El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga. Aquest nou motí s’articula en part en el precedent, però té unes quantes particularitats que la diferencien:
S’assalta i es crema la Gran fàbrica tèxtil El Vapor, societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia(objectiuantimaquinista, lligat al moviment luddita que s’estenia per zones industrials d’altres països (objectiu antimaquinista).
La visió de les fonts i dels observadors en aquell moment és diferent de la bullanga del mes de juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui ho fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que ara els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. En aquest motí, la burgesia liberal s’oposa a les classes populars treballadores. Alguns testimonis:
“algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“algunos malvados, como que estuviesen arrepentidos de ver al Pueblo tan cuerdo…”Francesc Raüll (1835, 53)
En aquest cas, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot i que destrueix el teixit econòmic, els espais productius com els boscos, moltes poblacions bombardejades i saquejades com Ripoll, Gandesa o Berga i una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats tancarà el cercle pervers de la conflictivitat.
LES BULLANGUES DE 1836 I 1837 A BARCELONA
Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. L’endemà, hi hagué una quartabullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.
El 26 de desembre corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: Una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i al crit de !Mueran los carlistas! Assalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista.
El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, es pressiona a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal. Que es vol fer avançar en una línia progressista.
En moments en què afluixa la censura, el progressisme intenta socialitzar el seu discurs polític, com era el cas de El Propagador de la Libertad, una publicació política feta a Barcelona entre octubre de 1835 i mitjans de 1838:
“…existimos para que la instruccion se difunda […] á la Raza descuidada.” El Propagador de la Libertad (1836) no1.
La Milícia Nacional jugava un paper conductor de la discrepància, com es pot veure en el fragment d’un pamflet:
“Difundir y arraigar la ilustracion y la virtud en el Pueblo, hasta que sea en él un elemento vital, una precisa condición de su libertad y de su existencia politica, y que como tal se trasmita cuidadosamente de padres á hijos, desde la cuna, […] hé aqui el sublime deber de un gobierno patriota: hé aqui la grande obra.” El Guardia Nacional (1835) nº 6.
Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia, tot instaurant una nova Constitució l’any 1837 que promovia alguns canvis com la sobirania nacional amb l’acceptació pel monarca, la religió catòlica com la religió oficial, la garantia de drets i llibertats d’impremta i de reunió, la igualtat davant la llei, la bicameralitat, amb unes corts i un senat i amb una certa ampliació del sufragi.
CONCLUSIONS
A mode de conclusions podem establir algunes diferències entre les formes que utilitzaven els revolucionaris progressistes i els revolucionaris bullanguers: mentre els primers pretenien un canvi progressiu de la base del sistema, condemnaven la violència i no acceptaven cap canvi en la propietat privada. Els segons demanaven canvis sobtats en base a la demanda popular, la violència era la base dels canvis i només respectaven la propietat privada de les classes populars.
La influència del context en uns i altres és diferents, mentre que els progressistes parteixen d’un discurs il·lustrat liberal, topen amb la repressió política, en un ambient de guerra i tot això produeix en ells un augment continu de les raons i les oportunitats per el pensament liberal. Les classes populars parteixen d’un imaginari col·lectiu innocu, amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una dura guerra i tot plegat provoca un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte de l’entorn.
Si mirem l’evolucióen el temps, es veu que abans de 1833 el sector liberal va creant el seu discurs progressista, mentre que en les classes populars va ampliant-se el descontentament. Entre els anys 1835 i 1837, els progressistes legitimen la resposta insurreccional, tot i que no se n’apropien, mentre que pels sectors populars és totalment legítima; això motivarà que hi hagi algunes confluències d’interessos en algunes bullangues i que la conjuntura revolucionària sigui generalitzada, això si, amb interessos i finalitats molt diferents.
Bibliografia bàsica(BAB = Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès)
FONTANA, Josep. La revolució liberal a Catalunya. Vic: Eumo, 2003. (BAB)
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Vic: Eumo, 1989. (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “1835. Quan cremaven convents i fàbriques” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 514-521, (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843”, Ateneu Barcelonès, S. d’Història, 12-02-2020, videoconferència <https://youtu.be/AaQ8i8M1YxU>
ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB)
Vegeu la ressenya de “La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames” de ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB) a càrrec de Joan Solé Camardons al blog gaudirlacultura.com,
El llibre de Jordi Roca i Núria Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets. Vegeu la ressenya completa aquí
Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
Actualment, realitza la tesi doctoral respecte de la conformació de l’anticlericalisme popular a la Barcelona del primer terç del segle XIX des d’una perspectiva que conjuga allò comú i allò transnacional, sota la direcció dels professors Carles Santacana Torres i Jordi Roca Vernet (Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona). Pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI).
En el marc del desenvolupament de la tesi ha presentat primers resultats en alguns congressos, com “Anticlericalisme i corrupció de costums a la Catalunya del Trienni Liberal (1820-1823): Realitat o mite contrarevolucionari?” al Congreso Internacional Jaque a la Libertad 1823 y el fin del Trienio organizat pel projecte “La dimensión popular de la política en Europa y América Latina” a la Universidad de Cádiz. També ha publicat l’article preliminar com a “Caricatura anticlerical a la Barcelona de les Bullangues: socialització política liberal a les albors del primer conflicte carlí (1833-1837)”, al núm. 47 de la revista Brocar i, “Les bullangues de Barcelona (1835-1837): estat de la qüestió”, al núm. 34 de la revista Índex Històric Espanyol.
Secció d'Història 