Any: 2024

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Text de Maria Àngels Viladot

Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història.  Com ja s’ha dit,  es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.

Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa  i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i   hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon…  Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.

Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich  va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem  amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir,  L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita.  La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.

De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:

       — d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)

    — d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida  d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere,  la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.

I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte  d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.

Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica  a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més,  els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans.  Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments,  unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana.  Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.

Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat,  el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal).  La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps  per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.

Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista  i, c) finalment, hi ha relats  de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.

Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana  ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat.  Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies.  Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.  

Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests  pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda.  Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut.  El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià:  en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que  fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…

Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren  ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.

I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats  té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down  se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils:  ressalto aquests  reemplaçaments semàntics,  aquests canvis de denominació,  perquè ens denoten  una evolució  de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva.  Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.

No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu  el que us vingui de gust.

Mercè Birba, Maria Àngels Viladot, i Carme Triadó, Ateneu Barcelonès 5-02-2024.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Maria Àngels Viladot

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Presentació i projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  

Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat que ha donat suport a l’edició del documental.

Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Taula rodona amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental i amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.

Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès

El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) el coneixement que tenien sobre la vida de les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

Els sis ateneistes narren com van viure en primera persona la repressió cultural i política franquista en la seva adolescència i en la seva joventut; i quines activitats culturals i socials van impulsar. També parlen sobre els seus referents familiars, professionals o culturals que els han fet créixer com a persones i com a professionals.

És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.

Aquí podeu veure les 6 entrevistes completes:

Entrevista a Joan Clavera: https://youtu.be/TF3hzl68J0Q?si=4s5c2TbVtm75uLlJ

Entrevista a Josep Maria Carreras: https://youtu.be/udHY9_yBOd8?si=NH5PyZqD1M149KcC

Entrevista a Dolors Folch: https://youtu.be/st4XFJ8sGaE?si=cFe-3g-EpJDpUna1

Entrevista a Pere Baltà: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD

Entrevista a Maria Teresa Lecha: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD

Entrevista a Araceli Bruch: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 17 gener de  2024 a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu

Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu.

Accés Obert.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2024

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.

En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.

La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.

La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana»,   que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.

Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.

L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920
– Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant.

Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Xavier Casals, Miquel Nistal, Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.

Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.

Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.

Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)

(Barcelona, ​​1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.

Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).

Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).

Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a  L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a  El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra:  La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).

Gonzalo Pontón Gómez

(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “

Més informació

«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)

«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)

«Cuba i l’origen català del feixisme espanyol» (EL TEMPS)

“El primer feixisme espanyol va néixer a Barcelona” (ARA)

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.

TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Presenta: Joan Solé Camardons

Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

Elvira Altès, biògrafa de l’autora

Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.

Susanna Tavera García

Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.

Araceli Bruch i Pla

Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.

Més Informació

100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 <https://www.nuvol.com/art/100-anys-de-victoria-pujolar-amat-236939>

Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat

Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022

Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster

AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min

“Memòria Històrica. Fitxes de militants. 59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT”, Blog Les hores i els dies <https://unpuntdellum.blogspot.com/2016/04/victoria-pujolar-amat.html>, 17 d’abril del 2016.

Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”

Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar” El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.

“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>

Pepa Arenós i Araceli Bruch, Dones a les ones, 20 novembre de 2022

“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.

El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.

Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.

Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.

Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.

“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va
començar a fer un retrat del nen.

En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.


Balanç de la Secció d’Història i la Tertúlia Amics de la Història 2023. Programació primer trimestre 2024

/ historiaab / Deixa un comentari

Aquest breu informe és un resum de les activitats dutes a terme per la Secció d’Història, durant el 2023, amb Narcís Argemí com a ponent de la Secció i Joan Solé Camardons com a responsable de la Tertúlia Amics de la Història. També, hi trobareu un avançament de la programació del primer trimestres de 2024.

En el període 2024-2026 s’ha ampliat i reforçat l’equip de treball amb nous socis i sòcies: Narcís Argemí, Miquel Nistal, Josep Sauret, Dolors Folch Fornesa, Josep Sanmartí, Óscar Costa Ruibal, Luca Moret, Jordi Casassas, Susanna Tavera, Josep Llop, Salvador Duran, Giovanni Conrad Cattini, Joan Felisart, Jaume Magre, Ramon Ravell i Joan Solé Camardons com a ponent de la Secció.

Secció d’Història 2023

S’han dut a terme 12 sessions a càrrec de la Secció d’Història (quatre compartides amb altres seccions: Ecologia, Música, Estudis Jurídics, Polítics i Socials, i Cinema). Hi ha 10 sessions enregistrades que es poden veure al Canal Ateneu Història  You Tube  aquí. En conjunt dels 12 actes de la Secció d’Història hi han asssistit 1.263 persones i els 12 apunts han tingut un total de 2.188 vistes al blog d’Història al llarg de 2023. En total hi hagut 8.895 visualitzacions, amb una mitjana de 809 visualitzacions per sessió.

Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat
Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia. Divendres 17 març 2023, Ateneu Barcelonès

Els 28 ponents participants són: Alfons Duran i Pich, Jordi Roca Vernet, Laso Rovira, F. Javier Laso Guzmán, Eudald Carbonell, Santiago Vilanova, Abel Riu, Carme Colomina, Marta Chavarria, Martín Rodrigo y Alharilla, Gustau Nerín, Maria Coll, Carles Santacana, J. M. Solé Sabaté, Xavier Garcia Luque, Marta Ramon Gorina, Alejandro Quiroga, Jordi Domingo, Josep Sanmartí, Alejandro Kemp, Jordi Casassas, Teresa Abelló, Giovanni C. Cattini, Esteve Mach, Oriol Calvo, Isona Passola, Salvador Llopart i Narcís Argemí.

Altres informacions i altres entitats

A més a més, la Junta de l’AB ha organitzat una sessió sobre Domènech i Montaner amb la Fundació Domènech i Montaner. També, Memorial Democràtic i la Fundació Irla han organitzat una sessió cadascuna de temàtica històrica. En tots els casos se n’ha fet difusió al Blog d’Història.

Participants d’altres entitats: Fundació Domènech i Muntaner (Lluís Domènech Girbau, Mireia Freixa); Memorial Democràtic (Gemma Ubasart, Jordi Font, Florencia Peyrou); Fundació Irla (Josep Huguet,  Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes, Manuel Pérez Nespereira).

Curs Aula Ateneu Història

Per primer cop, la Secció d’Història ha promogut el Curs Aula Ateneu Història: “Una història de Catalunya al ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2022. La coordinació tècnica ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons. La temàtica del curs ha estat una descripció textual i una anàlisi detallada de com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Més informació del Curs aquí.

En el curs de 10 sessions, de dues hores cadascuna, de 11 a 13h, s’hi han inscrit 73 persones. S’ha lliurat un diploma d’assistència. El curs ha estat molt ben valorat per tot l’alumnat. S’ha preparat una bibliografia recomanada pel professorat en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu: aquí. També s’ha editat un apunt per cada sessió al blog d’Història amb els resums de les sessions 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10, disponibles als apunts de cada sessió al Blog d’Història.

El professorat del Curs Aula Ateneu ha estat: Joaquim Albareda, Daniel Venteo, Xavier Torres, David Martínez Fiol, Josep Pich i Mitjana, Mita Casacuberta, Joan Esculies, Cristian Ferrer González i Joaquim Nadal.

Memorial Ateneu 2023

Memorial Ateneu  2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès, dirigit i realitzat per l’equip de la Secció d’Història que ha comptat amb dues subvencions a càrrec de la Diputació de Barcelona i de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu principal és la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut. Més informació al Blog d’Història aquí.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme i, c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

El projecte es materialitza en la realització i edició d’un documental resum de les sis entrevistes als ateneistes que es donarà a conèixer el dia 30 de gener en una sessió memorialista oberta a tota la ciutadania. També s’ha previst fer-ne difusió a la Tertúlia Cafè Continental i en altres fòrums.

Persones entrevistades: Pere Baltà Llopart, Dolors Folch Fornesa, Joan Clavera Monjonell, Maria Teresa Lecha Berges,  Josep Maria Carreras Puigdengolas, Araceli Bruch Pla.

Equip tècnic permanent: Miquel Nistal, Iaco Rocher i Joan Solé Camardons. Ha comptat amb el suport tècnic de tots els serveis de l’Ateneu i l’assessorament i la supervisió de Lluïsa Julià com a vicepresidenta primera.

Tertúlia Amics de la Història

S’han organitzat 9 tertúlies amb 296 assistents inscrits, amb una mitjana de 33 persones per tertúlia. Una de les tertúlies es dugué a terme al bell mig de la Rambla: Kennedyana, amb una assistència notable d’interessats i de tafaners.

Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors i Joan Solé Camardons. Tertúlia Amics de la Història, 3 d’abril de 2023 La Rambla, Barcelona.

Els 12 tertulians convidats són: Víctor Hurtado, Àlvar Llobet, Josep Vall, Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera, Joaquim Noguero, Ernest Folch, Lluís Duran, Antoni Gelonch, Amadeu Gallart, Andy Durgan i Vicenç Lozano.

Blog d’Història 2015-2023

La Secció d’Història té un Blog d’Història <https://historia.ateneubcn.cat/>  que funciona des de 2015. Fins el dia 31 de desembre de 2023, s’han editat 231 apunts (posts) que inclouen totes les conferències, actes, tertúlies, cròniques, reunions anuals de la secció, bibliografies, llibres recomanats i altres activitats de la Secció d’Història.

Quant als indicadors estadístics, s’ha passat de 1.571 vistes o visualitzacions i 662 visitants l’any 2015  a  18.141 vistes  9.560 visitants el 2023, és a dir, s’ha multiplicat per 11 en 9 anys.

En conjunt, des de 2015, hi ha hagut  82.268 vistes i  45.458 visitants per als 231 apunts editats que fa una mitjana de 356 vistes per apunt i 197 visitants per apunt.

En resum, la Secció d’Història ha tingut 8.895 visualitzacions el 2023 al Canal Ateneu Història You Tube i 9.560 visitants a l’any al Blog d’Història (i més 18.000 visualitzacions). Per tant, podem concloure que hi ha al voltant de 9.000 interaccions visuals i un nombre similar de visitants lectors a l’any. Les dades mostren que els temes més vistos dels vídeos són diferents dels apunts més visitats del Blog. Per tant, ambdós mitjans, Canal Ateneu i Blog d’Història, són complementaris i tenen públics parcialment diferents.

Blog d’Història 2023

L’any 2023 s’han editat 43 apunts, repartits de la manera següent: 12 apunts de sessions de la Secció d’Història; 9 Tertúlies d’Amics de la Història; 11 del Curs Aula Ateneu; 6 de ressenyes de llibres i reculls bibliogràfics; 1 Reunió anual; 1 Memorial Ateneu; i 3 altres informacions de temàtica històrica.

Cal observar que els apunts sobre bibliografia, reculls de llibres i ressenyes tenen la mitjana més alta, 257 vistes per apunt editat. La qual cosa ens esperona a millorar encara més aquesta activitat, que és molt valorada pels seguidors i lectors del blog.  Aquesta taula conté només els apunts editats el 2023, per això el nombre de vistes és inferior al de la taula anterior que incloïa tots els apunts editats des de 2015. És a dir, que els apunts van acumulant visualitzacions.  

Avançament de la Programació 2024

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS i SUSANNA TAVERA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimecres 17 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme. Taula rodona amb XAVIER CASALS MESEGUER, ENRIC UCELAY-DA CAL i GONZALO PONTÓN. Llibre de referència: El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español.

Dimarts 30 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. Presentació del documental Memorial Ateneu. Projecció del documental “Sota el jou del franquisme”. Taula rodona amb els sis ateneistes entrevistats. 

Dilluns 5 de febrer, 17 h, sala Pompeu Fabra. Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Mª ÀNGELS VILADOT, CARME TRIADÓ i MERCÈ BIRBA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimarts 13 de febrer, a les 17h, sala Petit Ateneu. Seminari de Lectura d’Història. PETER BROWN: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg. Ressenya a Metahistoria aquí. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Divendres 16 de febrer, a les 18.30 h, sala Verdaguer. Joaquim Maurín, un revolucionari del segle XX. Taula rodona amb PELAI PAGÈS i altres participants (per decidir)…

Dijous 22 de febrer, 18.30 h, sala Pompeu Fabra. Projecció i debat sobre el documental Memorial Ateneu Barcelonès a la TERTÚLIA JOVE “CAFÈ CONTINENTAL” i AMICS DE LA HISTÒRIA.

Dijous, 29 de febrer, 18.30 h, sala Verdaguer. Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb ORIOL RIART. Llibre de referència: Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola d’Oriol Riart.

Dilluns, 4 de marc, 17.00 h, sala Pompeu Fabra. Marianne. Totes les cares de França. Tertúlia Amics de la Història amb Montserrat Besses com a tertuliana convidada i autora de Totes les cares de França.

Dimarts, 12 de març, 18.30 h, sala Verdaguer. La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb XOSÉ M. NÚÑEZ SEIXAS i ARNAU GONZÀLEZ VILALTA. Llibre de referència Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021