Modera: Josep Sauret, historiador i ateneista de la secció d’Història.
L’escàndol de Nicea
L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa en el llibre L’escàndol de Nicea, narra el Concili on, l’any 325, es va proclamar que Jesús és fill de Déu consubstancial al Pare i on es va instaurar el Credo avui vigent que es resa en les misses.
El 2025 es compleixen doncs, 1.700 anys del Concili de Nicea (en l’actual Iznik, a Turquia), convocat per l’emperador Constantí, on es va aprovar proclamar a Jesús fill de Déu, de la mateixa i idèntica substància que el Pare, però Lluís Busquets sosté que va ser una assemblea “més imperial que eclesial”, fins al punt que Constantí va amenaçar amb l’exili als bisbes que no signessin les actes.
Icona representant el Primer Concili de Nicea, Wikipedia
La trama
Una feina d’assessorament a Carolina, periodista d’investigació interessada pels detalls del Concili de Nicea, que l’any 325 declarà que Jesús el Natzaré era consubstancial amb Déu ara fa justament 1700 anys-, treu el narrador de la depressió que pateix després d’un accident de cotxe. El sinistre recent, del qual se sent responsable, ha causat la mort de la muller i filleta i l’ha dut a la pèrdua d’una fe adulta i conreada.
Des de cures intensives, on li han salvat la vida, no s’havia pogut assabentar de la campanya endegada per un capellà amic, mossèn Bernardí, a fi de fer pressió de cara a la segona fase del Sínode de la Sinodalitat que se celebrà a Roma la tardor del 2024, la Plataforma Pels Ministeris a les Dones (PPMD), amb la petició indefugible del conferiment dels ordes majors a les dones. Quan el narrador va a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona per a unes consultes, troba el mossèn rodejat de gent que li fa costat, plantat allí al davant dotze hores al dia. Vulgues no vulgues, el fa entrar a l’organigrama del Secretariat que promou la campanya, la qual s’estén exitosament com una taca d’oli no sols a Catalunya sinó a tota la pell de brau i a l’estranger.
La novel·la abraça i trena, doncs, quatre filons: en primer lloc, el del Concili de Nicea, enfront del qual, a mesura que l’investiga, li va quedant palès que va ser una assemblea escandalosa, maneflejada per l’emperador Constantí; segonament, el de la progressiva relació amb la periodista, la qual evoluciona des de la desconfiança inicial a una sincera admiració mútua fins a ratllar la frontera d’una eventual i sobtada intimitat; en tercer lloc, el d’un agnosticisme sobrevingut per l’accident en la seva fe madura i crítica, del qual mai no s’acaba d’amarar; finalment, el de la campanya de la PPMD, que, per diverses circumstàncies, aconsegueix un gran suport popular i internacional, cosa que el portarà a prendre posicions davant del cardenal de Barcelona, fins aconseguir que l’exigència de la campanya arribi fins al papa Francesc
Lluís Busquets iGrabulosa
L’escriptor, periodista, filòleg i professor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) ha publicat llibres en diversos gèneres literaris; sobretot, de ficció i assaig, especialment religiós, alguns d’ells en català i en castellà, com Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i ‘La historia oculta: María, madre de Jesús, y María Magdalena’ (2009). També ha publicat Els Evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), traduïda també al castellà, i Carta al Papa (2010). De la seva faceta de periodista destaquen les seves entrevistes a literats catalans (recollides als volums Plomes catalanes contemporànies i Plomes catalanes d’avui). Amb Lluís M. Xirinachs va escriure Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni (2000).
Clàudia Pujol i Devesa
Llicenciada en Periodisme per la UAB i màster en Relacions Internacionals pel CIDOB. Des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens i és membre del Consell Rector d’Abacus. És coautora de diversos llibres d’història, com La guerra de Cuba (2000) i Dissidents (2007), i autora de llibres de temàtica negra, com Diari d’un forense (2007) i En l’escena del crim (2010). En els últims anys, ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació (Descobrir, Ara, La República, La Xarxa…), ha estat comissària de l’exposició El món del 1714, al MUHBA, i membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2015-2022).
Més informació
En la narració, un sacerdot llança una campanya perquè les dones puguin rebre els ordes majors i pressionar d’aquesta manera al Sínode de 2024, demanant a l’Església que les dones puguin arribar al diaconat i al sacerdoci, i la campanya s’estén amb l’objectiu que el suport popular arribi al papa Francesc.
L’autor considera que, al marge de la trama paral·lela contemporània, és una novel·la de tesi: la de l'”escàndol” de la ingerència política de l’emperador romà Constantí I el Gran en els assumptes de l’Església, com raona el protagonista.
L’altra referència actual la viu el mateix narrador: a més d’implicar-se en aquesta campanya, és qui assessorarà una periodista sobre el fons històric del Concili de Nicea, mentre travessa una depressió pel sentiment de culpa després de la mort de la seva dona i la seva filla, experiència que també li porta d’una fe madura a l’agnosticisme.
“A Nicea, ‘el dolent’ és Ari, considerat heretge segons ens ho pinten des del punt de vista dels guanyadors, encara que Busquets el retrata d’una altra manera”. Busquets concreta que, durant el primer postconcili, per exemple, trenta anys després, a l’Església cristiana els arrians eren majoritaris en relació amb els nicens (que aviat es van autoproclamar catòlics). “En el 360, 35 anys després del concili, hi havia més arrians que partidaris de l’Església que havia guanyat en el Concili”, destaca.
Dilluns 3 febrer de 2025, 17h Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Tertúlia d’Amics de la Història: Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou. A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i membre de la Secció d’Història
Moderador: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués operatius amb la finalitat de seguir castigant als vençuts de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Treballadors forçats al Pont d’Espia, 1943
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Ha desenvolupat diversos projectes en el marc del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual. És autor de diverses investigacions i publicacions sobre la violència durant la guerra i posterior dictadura franquista, així com treballs sobre les destruccions i la posterior reconstrucció d’infraestructures durant la Guerra Civil Espanyola. Doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013.
Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022
Al llarg de 2024, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès hem produït un documental amb entrevistes a sis ateneistes, en el marc del projecte Memorial Ateneu2023, nou conferències o taules rodones, dos cursos Aula Ateneu Història, amb un total de 14 sessions, cinc seminaris de lectura històrica, onze tertúlies amb setze persones convidades com a tertulianes, un recull bibliogràfic amb 200 obres sobre la Dictadura Franquista i la Transició, en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu i altres resums i ressenyes de llibres. També hem col·laborat amb altres seccions i tertúlies de l’Ateneu.
I finalment, també, hem programat i desenvolupat el projecte Memorial Ateneu 2024, al voltant de Memòria i Història de la dictadura franquista i la transició que inclou, una enquesta a les persones sòcies i vuit entrevistes a testimonis i a tres experts sobre aquesta temàtica i que es presentarà el proper dia 5 de febrer de 2025 a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas.
Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès“. L’acte es clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades. Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que donà suport a l’edició del documental. Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.
El mateix dia, també, tingué lloc la taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora; Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu ; i amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental.
Vegeu l’acte de presentació del documental i la taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades: Vídeo Canal You Tube (CYT) Ateneu Història
Conferències i Taules Rodones
Dimecres 17 gener de 2024, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas.Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presentà: Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història. Vegeu el Vídeo CYT Ateneu Història
Xavier Casals, historiador, Miquel Nistal, moderador i ponent adjunt de la Secció d’Història i Enric Ucelay-Da Cal, historiador
Divendres 16 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que va actuar com a moderadora. Varen presentar l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dijous 29 febrer de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Dimarts 12 març 2024, a les 18:30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021), amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Va presentar: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història. Blog d’Història
Óscar Costa Ruibal, historiador i Xosé M. Nuñez Seixas autor de “Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021”
Dijous 9 de maig, a les 18.30h, L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. Va presentar: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dimecres 29 de maig de 2024, 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dijous 26 de setembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat, a càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg. Va presentar Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Dimecres 30 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas. Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania“, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine;Josep Pich i Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana; Conxita Mir i Curcó, historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dimecres 11 de desembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques. Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH); Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV); Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera. Va conduir el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora, realitzadora de documentals i que ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
Curs Aula Ateneu del 3 d’abril al 29 de maig. D’11 a 13h.
Dimecres 13 de març de 2024, a les 18.30h, a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB, que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània. Va presentar la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu. Apunts de Miquel Nistal, ponent adjunt de la secció d’Història.
Sessió 1. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director del curs.
Sessió 2. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840).Pep Rueda Sabala, historiador i investigador de la UB.
Sessió 3. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora de la UB.
Sessió 4. Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859).Albert Ghanime, historiador i professor agregat de la UB.
Sessió 5. Barcelona en revolució 1868-1873. Marició Janué, historiadora i professora agregada de laUPF.
Sessió 6. La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Sessió 7. Els fets de Prats de Molló (1926).Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.
Sessió 8. La Vaga de la Canadenca 1919.Teresa Abelló, historiadora i professora titular de la UB.
Les Rutes de la Seda: mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia.
Curs Aula Ateneu Història. Del 9 d’octubre al 3 de desembre de 2024, d’11-13h
Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF. El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals vàrem seguir els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.
Viatges a Mongòlia al segle XIII. 11 de juny. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
Antonio Espino: La invasión de América.17 de desembre. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
Tertúlies d’Amics de la Història
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat i amb Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural.15 de gener, a les 17h. Blog d’Història.
Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. Tertúlia amb Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga. 5 de febrer, a les 17h. Blog d’Història
Les cares de Marianne: història i actualitat de França, amb Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França. 4 de març, a les17h. Blog d’Història
L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats. Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història. 15 d’abril , a les 17h. Blog
Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Presenta: Josep Sauret (Secció d’Història). 6 de maig. Blog d’Història
Jugades que fan Història. Xerrada-Taller de Jocs de Simulació Històrica. Vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica: Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar. Van presentar i dinamitzar el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història. 21 de maig, a les 17h. Blog d’Història
Torturades: tortura amb biaix de gènere. Una tertúlia amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). 3 de juny, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia amb Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda. 16 de setembre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia amb Eduard Màrquez,”1969″. La novel·la salvatge sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. 8 d’octubre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper autor “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo” i amb David Martínez Fiol, coautor d’ “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”. Va presentar: Susanna Tavera.2 de desembre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia Cafè Continental & Amics de la Història
Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Dijous 22 de febrer de 2024, a les 19h, a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història. Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. Van presentar: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental.
Reculls de llibres i ressenyes
Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu
S’ha fet conjuntament amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció prèvia de 200 obres sobre franquisme i transició. D’aquestes, s’ha fet una segona selecció amb una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre i s’ha editat en el Blog d’Història.
Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”
En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025, a les 18.30h, a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i de Josep Llop ateneista, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste. Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història. Blog d’Història
Presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i reunió anual de la secció d’Història
Dimarts dia 22 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i la reunió anual de socis de la secció d’Història. Des de la secció d’Història, hem iniciat un nou projecte dedicat a la Memòria històrica del franquisme i la transició. Presenta: Equip de treball de la secció (Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons). Blog d’Història
Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons
Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]
Temes a debatre
Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.
Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
Quines fonts tenim per saber què va passar?
Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
Qui eren els que anaven a les Índies? I com hi anaven?
Sinopsi: La invasión de América
Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”
Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?
Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.
El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.
Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.
Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337
Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:
Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.
Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.
Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas
Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine
Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana
Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida
Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Accés obert
Història, Memòria i Patrimoni
El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.
D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre, hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.
Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.
En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.
Des de la secció d’Història, s’ha dut a terme una Enquesta sobre Memòria i Història del franquisme i la transició.
Dades de l’Enquesta sobre Memòria i Història
La Secció d’Història amb el suport dels serveis tècnics de l’Ateneu i l’Institut Opinòmetre va dur a terme una enquesta en línia a totes les persones sòcies amb adreça electrònica. Es van recollit 328 enquestes vàlides amb un error mostral ± 5,41% per a un interval de confiança del 95,5% (2 sigmes) i sota el supòsit de màxima indeterminació (on P=Q=50%).
El qüestionari constava d’onze preguntes sobre el coneixement i la valoració del principals fets polítics i socials entre 1951 i 1985. S’ha repartit en tres períodes: El primer comprèn la segona meitat dels 50 i la dècada dels 60, amb 16 fets destacats. Per a la dècada dels 70 s’han enunciat fins a 22 ítems. Per a la primera meitat de la dècada dels 80, un total de 7 fets. Per a tot el conjunt hem demanat la coneixença i la valoració d’un total de 45 fets o esdeveniments polítics i socials entre 1951, la primera vaga del tramvies i 1985, la despenalització de l’avortament.
Es demanava per a cada període que es marqués els fets que conegués bé, l’hagués viscut o no. També es demanava que destaqués per a cada període, almenys els quatre fets més rellevants per a la persona enquestada.
Segona meitat dels 50 i dècada dels 60
Els fets més coneguts per al entrevistats
Per aquest període els quatre fets més coneguts són: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges, 1961, (79,3%). 2. La riuada del Vallès Occidental el 25 Setembre de 1962, (75,9%). 3. La Caputxinada entre 9 i 11 de març 1966 (74,1%). 4. La publicació d“Els altres catalans de Paco Candel, 1964 (65,9%).
Mentre que els cincs menys coneguts són: L’Execució de Julián Grimau (20 d’abril de 1963); El Contuberni de Múnic entre 5 i 8 de juny de 1962; El Primer Congrés de la Cultura Catalana Barcelona entre 1961-1964. La Fundació d’Òmnium Cultural, 11 de juliol de 1961. Fundació de la Comissió Obrera Central Barcelona (20-11-64). Tots amb percentatges que oscil·len entre el 32% i el 23%.
Queden entre 50% i un 38% de coneixença, dates destacades com: Els fets del Palau de la Música (19 de maig de 1960). L’assalt al Rectorat de la UB (17 de gener 1969). Les dues vagues de tramvies (de 1951 i de 1957). Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (14 Novembre 1963). Les morts del darrers maquis catalans: Quico Sabaté (5-01-60) i Caracremada (7-08-63). L’afer Galinsoga (entre juny de 1959 i febrer de 1960.
Els fets més importants per als enquestats
Quan es demana quins són els fets més destacats o importants per a l’entrevistat, hi ha tres fets entre els més coneguts que continuen sent també els més importants: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges (1961) 50,6%. 2. La Caputxinada (entre 9 i 11 de març 1966) 50,3% 4. Riuada del Vallès Occidental del 1962 (25-9-1962) 41,5%. Però ara apareix en tercer lloc les dues Vagues de tramvies (de 1951 i de 1957) amb 45,1%.
Hi ha sis esdeveniment que són valorats amb menys del 15%: L’assalt al Rectorat de la Universitat de Barcelona; Fundació d’Òmnium Cultural; L’afer Galinsoga; El Contuberni de Múnic. L’execució de Julián Grimau; Els darrers maquis catalans (Q. Sabaté i Caracremada)
La dècada dels 70
Els fets més coneguts pels entrevistats
En aquesta dècada hi ha sis fets històrics que són ben coneguts per més del 90% dels enquestats: 1. Mort de Francisco Franco (20-11-1975), 98,5%. 2. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20-11-1973). 97,0%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2-3-1974), 94,8%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15-6-1977), 93,3%. 5.Restabliment de la Generalitat (29-9-77), 92,7%. 6. Referèndum sobre la Constitució espanyola (6-11-78), 91,2%.
Hi ha tres fets que són relativament poc coneguts, menys de la tercera part dels entrevistats: Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25/30-5-1976), 33,5%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 25,6%; Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25 d’abril de 1970), 21,3%.
Els fets més “importants” pels entrevistats
Quant a la valoració o importància d’aquests fets dels 70, no hi ha un consens molt ampli. Els han destacat entre el 65% i el 32% dels entrevistats. Els cincs primers són: 1. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), 64,6%. 2. Mort de Francisco Franco (20 de novembre de 1975), 63,1%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2 març de 1974), 42,1%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), 32,3%. 5. Restabliment de la Generalitat (29 de setembre 1977); 32,0%. No apareix ben valorat el Referèndum sobre la Constitució.
Entre els vuit fets poc destacats (menys del 7% dels entrevistats) trobem: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política (15-12-1976) 6,1%. Llei d’Amnistia espanyola de 1977 (15-10-1977), 5,2%. Despenalització dels anticonceptius (Llei 7-10-1978), 4,0%. Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25-30 maig 1976) 3,4%. Sisena edició Sis Hores de Cançó a Canet de Mar (24-7-1976), 3,0%. Detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya (28-10-1973); 2,7%. Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25-4-1970), 2,4%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 1,2%.
La primera meitat de la dècada dels 80
Els tres fets conegutsper més del 84% són;1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981, 98,8%. 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), 84,5%. 3. Eleccions generals espanyoles de 1982 (28-11-1982), 84,1%.
Els altres tres fets també son força coneguts (més de 67%): 4. Despenalització de l’avortament (5 de juliol de 1985), 69,5%. 5. Llei de Normalització lingüística (18 d’abril de 1983), 68,6%, 6. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 (29 d’abril de 1984), 67,7%.
Els fets més “importants” del quinquenni 1980-1985 per als enquestats són: 1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981 (93,0%). Seguit a força distància de: 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, (66,5%); i 3. Llei de Normalització Lingüística de Catalunya promulgada 18-4-1983 (56,7%). Sembla que l’impacte negatiu del 23F és més destacat que la institucionalització de la democràcia.
Altres preguntes
Recorda què va fer el dia de la mort de Franco o en dies posteriors? (Només per a enquestats que tenen 60 anys i més):1.”Ho vaig celebrar amb els meus familiars i amics amb un 57,5%”.2. “No vaig fer res d’especial o diferent de l’habitual” amb un 29,7% Sobre el Judici del 23F (cop d’Estat protagonitzat per Antonio Tejero), diria vostè que es va fer justícia i es van aclarir tots els fets? 1. Totalment d’acord 2,4%; 2.Parcialment d’acord amb un 25,6%: 3. En desacord amb un 72,0%.
Presenta: Equip de treball de la secció: Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons; i Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre
Manifestació dels treballadors de Jorsa. Barcelona, [1980]. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
El Memorial Ateneu 2024: Tu què recordes? Tu què vas fer?
El projecte Memorial Ateneu 2024, vol contribuir a la recuperació de la memòria col·lectiva recollint experiències i testimonis que ajudin a comprendre millor les vivències d’aquells anys i generar espais de debat i reflexió sobre el passat.
El projecte Memorial Ateneu 2024, un projecte de recerca, recuperació i difusió de la memòria democràtica de les persones sòcies i de llurs familiars d’aquesta entitat, del període franquista i de la transició post franquista, mitjançant entrevistes entre persones de tres generacions que expliquen, quins fets polítics i socials recorden o coneixen bé i quins els van impactar més. També recull entrevistes amb persones expertes sobre aquests mateixos fets.
El projecte es desenvolupà en tres etapes:
Primer, es recolliren les dades mitjançant una enquesta en línia als socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, en què aplegarem els seus coneixements, records i vivències o de llurs familiars.
En segon lloc, es triaren onze persones sòcies (vuit dones i tres homes) per a les entrevistes del documental “Fem Memòria. Una transició en construcció” que es complementaren amb tres entrevistes a experts. El resultat es donà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la població, i d’una manera especial a altres entitats memorialistes.
El projecte es completà amb una bibliografia exhaustiva del període històric i una ressenya de cada obra, preparada per la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que ja es pot consultar al Blog d’Història.
Mes de 80 persones sòcies de l’Ateneu han participat en el projecte “Memorial Ateneu: Tu què recordes? Tu què vas fer? Tres generacions parlen entre elles, del franquisme i de la transició.”
Manifestació : “USO CCOO UGT Estamos unidos los obreros por la disolución de las bandas fascistas…” Barcelona, 1977. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2). CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició
Cada obra té una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre.
“Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit” [Joan Josep Isern, Vilaweb, 01.11.2022 ].
Coordina i presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012
Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat 1969, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.
“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.
Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!
El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.
No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.
No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…
[Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012]
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Transició: mite i realitat inclou 23 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Anteriorment hem editat la selecció: La Dictadura franquista amb 19 obres, i properament editarem en aquest mateix Blog d’Història una altra selecció LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Transició: mite i realitat
ACEVEDO, Carlos: CT o la Cultura de Transición: crítica a 35 años de cultura española. Barcelona: Debolsillo, 2012, 246 pàg.
Sinopsi: Tracta sobre els moviments assemblearis i el final de la Cultura de la Transició (CT). A partir dels moviments assemblearis que des del 15 de maig del 2011 es van propagar per tota la geografia espanyola i universal, diversos dels seus membres més actius, escriptors, crítics i periodistes que van ser partícips o els van seguir amb interès, es reuneixen per reflexionar, a la llum dels nous esdeveniments, sobre un possible final de la CT, una cultura consensuada i vertical que ha actuat, des dels anys vuitanta, com el paradigma cultural unificador de consciències polítiques i socials. Com l’únic marc possible de realitat durant dècades.
ANDRADE BLANCO, Juan Antonio: El PCE y el PSOE en la transición: la evolución ideológica de la izquierda durante el proceso de cambio político. Tres Cantos, Siglo XXI España, 2015, 463 pàg.
Sinopsi: Durant la Transició el PSOE i el PCE van experimentar una cridanera transformació ideològica. En aquesta obra s’analitza com aquesta trajectòria es va anar teixint en un context internacional de crisi econòmica, en una dinàmica política molt agitada i en les convulses batalles internes dels dos partits. També, s’analitza la contribució dels intel·lectuals del PCE i el PSOE a aquesta evolució, la implicació apassionada dels militants de base i l’important paper que van tenir els mitjans de comunicació. Durant la Transició, l’esquerra va contribuir de manera determinant a la democratització del país, però aquesta contribució va comportar la seva pròpia metamorfosi i hi va sacrificar bona part dels idearis i dels projectes de transformació social pels quals venia lluitant.
ANDRÉ-BAZZANA, Bénédicte: Mitos y mentiras de la transición. Barcelona: Ed. El Viejo Topo, 2006, 331 pàg.
Sinopsi: La història oficial ha difós una versió idíl·lica de la Transició, un període en què suposadament s’han reconciliat vencedors i vençuts alhora que s’asseien les bases per a una veritable democràcia. Memòria oficial, memòria dominant, memòria construïda per i per al poder establert: una visió aparentment unànime, monolítica, que no obstant, veu com s’alcen veus que hi discrepen. A escala mundial, però, la Transició s’ha pres com a exemple d’un canvi serè de règim, un procés ideal capaç de servir de model a qualsevol part del món. No es pretén formular una denúncia ni condemnar les manipulacions que es van poder fer de la Història. Del que es tracta és de comprendre els mecanismes de selecció que intervenen en la construcció de la memòria d’una comunitat, estudiant les raons de la idealització del passat i de la utilització de la història en política. Per això, no es procedeix a una nova interpretació de la Transició, sinó a una reconstrucció dels esdeveniments i a l’estudi dels efectes polítics que van poder tenir i que continuen tenint les representacions que es construeixen al voltant d’aquest període. I al centre d’aquesta obra es planteja la proposta següent: la imatge que conservem de la Transició és un mite polític de gran poder, fins al punt que des de fa gairebé trenta anys s’està mantenint i utilitzant d’acord amb les necessitats del present.
BABY, Sophie: El Mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982). Madrid: Ediciones Akal, 2021, 762 pàg.
Sinopsi: Estudi que desvetlla el cicle de violència que, lluny de ser culpa única i exclusivament d’ETA, cal atribuir tant a radicals de tota mena com a membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, de vegades més partidaris de desfermar la repressió que de servir la naixent democràcia. Explora, a més de les motivacions i les pràctiques de tots els actors implicats en la violència, la reforma del sistema repressiu franquista, afectada pel recurs a la tortura o a la “guerra bruta” contra un terrorisme creixent. Estudia igualment el pes dels imaginaris polítics i socials en una Espanya traumatitzada per un passat dolorós de pèrdua i repressió que reactiva l’ús de la violència. D’aquesta manera, en col·locar la violència i la memòria al centre de l’anàlisi, l’autora construeix una nova interpretació d’aquest període crucial de la història d’Espanya. Més Info
BALLESTER, David: Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982), Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022, 300 pàg.
Sinopsi: L’obra aporta una investigació inèdita fins ara a partir d’una anàlisi rigorosa de les 134 víctimes de la violència policial durant la Transició. Aquesta violència s’analitza en tres paràmetres: “gallet fàcil”, les víctimes a la repressió de mobilitzacions i les de la tortura. El treball ofereix la deguda contextualització del període, un capítol dedicat als cossos policials i les fitxes de totes i cadascuna de les víctimes.
CARDONA, Gabriel:Las Torres del honor: Un capitán del ejército en la transición y el golpe de estado del 23-F. Barcelona: Destino, 2011, 336 pàg.
Sinopsi: Relat d’un membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD) que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el cop d’Estat del 23F del 1981. L’obra també dona testimoni de la transició a l’Exèrcit, una institució entrenada i educada per garantir la supervivència del franquisme fins i tot sense Franco. Gabriel Cardona va abandonar voluntàriament l’exèrcit després de l’intent de cop d’Estat del 23F per dedicar-se a l’ensenyament de la història a la Universitat de Barcelona. Vegeu també: Àudio: CARDONA, Gabriel: El 23–F des de dins, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2006]. L’Arxiu de la Paraula (BAB).
CASALS MESEGUER, Xavier: La transición española. El voto ignorado de las armas.Barcelona: Pasado & Presente, 2016, 792 pàg.
Sinopsi: “Durant la Transició, el vot de les urnes va coexistir amb el de les armes, de manera que la violència política no només va ser important, sinó determinant. Però aquesta violència es va tornar contra els seus promotors i actors de tal manera que el partit armat, potser instigat o manipulat per cossos, sectors o faccions de l’Estat, va influir clarament en l’esdevenir polític d’Espanya. Quaranta anys després cal preguntar-se: S’ha indagat realment tot el possible sobre episodis que van deixar una reguera de morts? A través del seguiment del paper de l’exèrcit i les forces armades, des de l’assassinat de Carrero Blanco fins al 23-F, s’analitza el paper de l’ETA, la intervenció de la CIA i el KGB, la ambivalent posició del Rei, la guerra del Sàhara, els Grapo, Salvador Puig Antich, Fraga i els fets de Montejurra, Carrillo, Suárez i molts altres aspectes ocults i nous sobre un procés, molt lluny de ser pacífic i transparent com s’ha afirmat. Una política profundament definida per la pressió de l’exèrcit i diferents graus de violència que van condicionar els tempos i les maneres d’una balbucejant democràcia i una dictadura agònica. La Transició va ser sens dubte una Transició de Plom.
GALLEGO, Ferran: El Mito de la transición: la crisis del franquismo y los orígenes de la democracia : 1973-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 848 pàg.
Sinopsi: La història de la transició espanyola que se’ns sol comptar és un mite interessat, la finalitat principal és la de legitimar les deficiències de la nostra democràcia. El llibre no només aconsegueix desmuntar aquest mite, sinó que descobreix els errors i les renúncies que una esquerra dividida va cometre en una negociació que va fer possible que el bloc social del franquisme salvaguardés l’essencial dels seus privilegis i aconseguís el suport que necessitava per enfrontar-se a uns anys de greu crisi econòmica i social.
GALLEGO LÓPEZ, Manuel: Los abogados de Atocha: la masacre que marcó la Transición. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2019, 253 pàg.
Sinopsi: Quines van ser les raons que van convertir una vaga del transport privat en el detonant d’una massacre d’advocats laboralistes? Aquesta pregunta vertebra una investigació que explora les diferents postures sobre com s’havia de desenvolupar la Transició i la violència política que va acompanyar aquest període; la victòria del sí al referèndum per a la reforma política i el progressiu desmantellament del règim; els successos de la Setmana Negra de Madrid i la resposta social davant de la violència; i les irregularitats durant la instrucció sumarial i el judici, la sentència del qual va posar fi a un atemptat que va sacsejar els febles fonaments sobre els quals s’estava construint una desitjada, però alhora temuda, democràcia.
Sinopsi: La causa 106, dirigida per un jutjat militar de Barcelona entre l’octubre del 1973 i el març del 1974, va significar molt més que una simple venjança per l’atemptat contra el president del Govern Carrero Blanco. Es va creuar amb la primera crisi del seu successor, Arias Navarro, oberta per la decisió d’endurir tant sí com no la política repressiva i acabar amb qualsevol experiment reformista. Tal com revelen els informes de l’ambaixada EUA, el principal interès del govern espanyol en reprendre la pena de mort era acabar amb el malestar present als sectors més immobilistes, especialment entre l’Exèrcit i la policia política. El cas s’endinsa així en un món que, tot i patir una sèrie de canvis, lògics al llarg de gairebé quatre dècades d’existència, va suposar la principal font d’estabilitat d’un règim que començava a esquerdar-se, seriosament, en aquest mateix període.
GUILLAMET, Jaume: Revistas para la democracia: el papel de la prensa no diaria durante la Transición. València: Universitat de València, 2020, 314 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre analitza l’aportació i la significació de la premsa no diària com a tribuna accessible als moviments d’oposició, a mode de «parlament de paper», terme sobre l’abast del qual es parla en la introducció. D’una banda, s’estudien algunes revistes anteriors al final de la dictadura, de clar enfocament renovador, com Cuadernos para el Diálogo i Triunfo o les catalanes Destino, Oriflama, Presència i Canigó, al costat del setmanari informatiu Cambio 16, en contrast amb la inadaptació creixent de les veteranes La Actualidad Española i Gaceta Ilustrada. D’una altra, es troben revistes nascudes després de la jura del rei Joan Carles, com el setmanari popular Interviú, els esquerranistes Arreu i La Calle, o Punto y hora de Euskal Herría, del nacionalisme basc d’esquerres, i el projecte valencianista de Valencia Semanal. El capítol dedicat a Por favor, El Papus i El Jueves ofereix una mirada global sobre el fenomen de la renovació de la premsa d’humor; així com el dedicat als magazins angloamericans The Economist, Time i Newsweek aporta una visió internacional de la Transició, no per distant menys incisiva. El llibre inclou, a més, el testimoniatge i les reflexions d’alguns periodistes, editors i historiadors. L’epíleg apunta una interpretació sobre l’efímer èxit d’aquestes publicacions en la que va ser una gran dècada per a les revistes.
HERNÁNDEZ RUIZ, Javier; PÉREZ RUBIO, Pablo: Voces en la niebla: el cine durante la transición española (1973-1982). Barcelona: Paidós, 2004.
Sinopsi: La Transició (1973-1982) és, també, un dels segments temporals més fèrtils i apassionants de la història del cinema espanyol. No només perquè el peculiar context sociopolític farà possible –i fins i tot necessària– la multiplicitat de propostes estètiques, ideològiques i narrativodramàtiques, permetent la convivència –de vegades traumàtica– de diferents models fílmics i conformant un ingent corpus d’enorme complexitat , sinó perquè alguns d’aquests models es convertiran en autèntics paradigmes de la convulsió social que va agitar el país en aquells anys i que es va manifestar en les arts tant en el pla de la teoria com de la praxi. Per exemple, al cinema documental o testimonial, al metafòric-al·legòric, o en la ideologització dels gèneres populars, principalment la comèdia. Aquest llibre aposta per la recerca de les vies d’entrada que permeten l’organització teòrica de l’extens mapa –caòtic, però d’un caos coherent i pertinent– que constitueix el cinema del període, centrant-se en l’anàlisi sistemàtica d’uns textos fílmics que, en la seva majoria, presenten una gran riquesa semàntica.
LABRADOR MÉNDEZ, Germán: Culpables por la literatura: imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Madrid: Akal, 2017, 666 pàg.
Sinopsi: Han passat 47 anys de les eleccions del 1977 i el mite de la transició s’ha enfonsat. Però sabem què ocultava? Aquest llibre planteja que, entre el 1968 i el 1986, va existir una ciutadania lluitant per una democràcia real més enllà de l’estat i els partits i les idees dels quals, de vegades, recorden les del 15M. A la contracultura, política i cultura s’unien radicalment i la democràcia era una nova sensibilitat que ho afectava tot: l’amor, la feina, els cossos, l’espai públic i el privat. Aquella creativitat va ser reprimida i cooptada: política i cultura es van dividir i institucionalitzar mitjançant la Constitució de 1978 i La Movida dels vuitanta. Només a nivell quotidià, la ruptura amb el franquisme va ser més nítida. Tot i que hem oblidat els elevats costos personals i socials d’aquelles lluites contraculturals, que van portar a la marginació de la joventut democràtica (suïcidis, presons, sida, heroïna), hi ha un deute de memòria amb els seus somnis, que aquest llibre estudia, a partir de les veus dels seus protagonistes i usant la literatura com a guia d’una democràcia per venir
MARTÍN GARCÍA, Óscar José; ORTIZ HERAS, Manuel (coords): Claves internacionales en la Transición española. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010, 326 pàg.
Sinopsi: La Transició espanyola va tenir lloc durant la guerra freda i, com s’analitza en aquesta obra, Espanya va patir un aïllament durant la dictadura franquista que va deixar en aquella societat un llegat que encara dificulta la relació dels esdeveniments autòctons amb un món interrelacionat i extremadament convuls. Aquell context i els interessos internacionals dels diferents actors polítics més rellevants de l’ordre mundial van influir de maneres molt diferents en la promoció de la democràcia espanyola, van condicionar les actuacions dels polítics en general. Els factors externs d’aquesta transició continuen sense merèixer l’atenció necessària per part dels experts, encara que es destaqui la influència exercida pel “model espanyol” en transicions posteriors.
PASAMAR ALZURIA, Gonzalo: La Transición española a la democracia ayer y hoy: memoria cultural, historiografía y política. Madrid: Marcial Pons, 2019, 416 pàg.
Sinopsi: Aquest estudi aborda la transició a la democràcia al llarg de les darreres quatre dècades a través del que l’autor anomena la seva «memòria cultural». Això inclou opinions favorables i escèptiques, memòries, novel·les, commemoracions, museus, monuments, estudis d’investigadors socials, estudis històrics, etc.
PEÑA-ARDID, Carmen (ed.): Historia cultural de la Transición: pensamiento crítico y ficciones en literatura, cine y televisión. Madrid: Catarata, 2019, 270 pàg.
Sinopsi: Planteja un apropament a l’estudi de com ha estat abordada la transició per diferents mitjans i gèneres artístics; assaig, novel·la, teatre, cinema i televisió, tant en produccions que van ser coetànies al canvi polític com en aquelles posteriors que plasmen la cosmovisió de les noves generacions i que, des d’una perspectiva amb freqüència crítica, (re)avaluen el significat d’aquest període clau a la història d’Espanya. Es fa ressò de molts dels debats i controvèrsies que ha generat fins avui la Transició i que han qüestionat tant el relat oficial com l’abast del procés democratitzador. Ressenya d’Ernesto Viamonte Lucientes aquí
PINILLA GARCÍA, Alfonso: El Laberinto del 23-F: lo posible, lo probable y lo imprevisto en la trama del golpe. Madrid: Biblioteca Nueva, 2010,189 pàg.
Nota: Aquesta versió de 23-F intenta narrar els fets des d’una visió panoràmica, polièdrica, mitjançant un mètode inspirat en la Teoria de Jocs. L’obra posa de manifest que el cop no va ser purament castrense, ni estrictament franquista, ja que en la seva incubació i emergència van intervenir factors d’índole política que doten l’esdeveniment de gran complexitat i rics matisos explica l’autor. Alfonso Pinilla s’ha basat en el mètode les “matrius de co-acció” per a la redacció de llibre, mètode inspirat en la Teoria de Jocs que explora els diferents punts de vista que diferents actors presenten davant d’un problema, cruïlla o crisi, “el camí que finalment s’escollirà sorgeix de la co-acció o interacció dels punts de vista, preferències i interessos d’aquests actors”. El mètode exposa les solucions donades a una crisi i assenyala les solucions que tenen més probabilitats de concretar-se. “Però la correcta interpretació del mètode passa per diferenciar probabilitat de necessitat, ja que la complexa incidència de nombroses variables en els processos històrics obliga a comptar amb allò imprevist, amb la sorpresa, allunyant-nos així de qualsevol determinisme” aclareix Pinilla. En definitiva, l’obra intenta combinar el relat provat i rigorós dels esdeveniments amb aportacions teòriques i metodològiques noves en l’estudi de la Història. “Gràcies a la metodologia aplicada es pot comprovar que el cop no era tan simple com se’ns ha donat a conèixer, que la seva preparació comptava amb grans probabilitats d’èxit segons els càlculs dels sediciosos (perquè si no fos així no s’haurien atrevit a donar-ho ) i que el canvi en algunes postures dels seus actors durant la crucial nit del 23-F va convertir en rotund fracàs el que, sobre el paper, tenia seriosos aspectes de triomf ” resumeix l’autor.
RODRÍGUEZ LÓPEZ, Emmanuel: Por qué fracasó la democracia en España: la Transición y el régimen del ’78. Madrid: Traficantes de sueños, 2014, 385 pàg.
Sinopsi: La Transició, i el canvi polític conseqüent, s’expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el darrer franquisme. Per sota aquesta perspectiva, el centre de l’explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l’onada de canvi democràtic que va experimentar el país aquells anys. Enfrontat a aquestes poderoses forces, el problema de la Transició va ser com integrar-les i així neutralitzar-les. El resultat va ser un règim de nou encuny, la democràcia liberal, que si bé satisfeia algunes de les noves demandes, les enquadrava en un marc polític que apuntalava i reproduïa els interessos de velles i noves oligarquies.
ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició franquista: un exercici d’apropiació de la història. Barcelona, Pòrtic, 2014, 311 pàg.
Sinopsi: Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme. Però la Transició no és res més que una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quines són les arrels de la memòria de la Transició? Quins són els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? A partir d’aquests preguntes, el llibre s’endinsa en la genealogia d’aquest relat, que ha esdevingut des de l’inici de la mateixa Transició, un comú denominador transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense gaire discussió. Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
Vegeu també: ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició vista pels franquistes quins són els elements que configuren el relat dominant d’aquesta etapa històrica?, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2015]. Àudio.
SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983). Barcelona: Península, 2010, 521 pàg.
Sinopsi: L’anomenada Transició no va ser un procés pacífic com es creu. Al contrari, va ser un moment històric de violència extrema, carregat de mort, com aquesta investigació demostra amb dades irrefutables. A la transició sagnant, Sánchez Soler posa de manifest la política desenvolupada a Espanya des dels aparells de l’estat en presons, comissaries i casernes; l’opressió generalitzada, les connexions de la guerra bruta i la dialèctica criminal empresa per ETA, GRAPO i altres grups. Terrorisme, repressió i guerra bruta són els tres eixos coercitius de la transició espanyola, un període que va propiciar la tornada a una legislació pròpia de la postguerra, amb lleis penals especials, mentre s’implantava una estratègia repressiva i sistemàtica per controlar el carrer. El resultat: més de sis-cents morts. El silenci de la «Transició» oficial sobre aquesta qüestió suposa, a la pràctica, la continuació de la política d’oblit aplicada a les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista. Aquest treball d’investigació exhaustiu recorre vuit anys de la història recent d’Espanya. Anys en què morts i ferits es van comptar per milers.
TAPPI, Andrea; TÉBAR HURTADO, Javier (dir.): La Transición española en las aulas. Historia y memoria en la enseñanza secundaria. Pròleg d’Andreu Mayayo i Artal. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2023, 207 pàg.
Sinopsi: Com s’ensenya la Transició a les escoles? Els materials curriculars proporcionen un coneixement adequat de la gènesi de l’actual règim parlamentari? Desenvolupen eines crítiques perquè l’alumnat actuï com a ciutadà dins d’un sistema polític participatiu? A partir d’aquestes preguntes, el llibre ofereix al públic especialitzat i no especialitzat un instrument àgil, estructurat i metodològicament fonamentat per entendre com es transmeten a les aules els resultats més recents del propi debat historiogràfic sobre la Transició i com s’adopten els conceptes propis del pensament històric. Els sis capítols que el componen estan escrits per historiadors i especialistes en Didàctica de les Ciències Socials que proposen una síntesi actualitzada de les principals interpretacions historiogràfiques sobre la Transició, de la seva memòria i ús públic (cap. 1). Una exploració, a partir d’un estudi de cas, sobre l’estructura, els continguts i els resultats de les proves d’Avaluació del Batxillerat per a l’Accés a la Universitat (EBAU) (cap. 2). Una explicació al voltant de la postura de les editorials davant de les exigències d’innovació educatives (cap. 3). Una anàlisi en profunditat de les darreres edicions dels manuals d’Història d’Espanya per a 2n de Batxillerat (cap. 4). A més, la investigació cobreix també un examen dels llibres de text destinats a 6è de primària i 4t d’ESO (cap. 5) i, finalment, prenent com a marc de referència el model de pensament històric, se suggereixen alguns recursos didàctics que poden afavorir l’estudi de la transició a les aules (cap. 6).
VILARÓS, Teresa M.: El Mono del desencanto: Una crítica cultural de la transición española, (1973-1993). Madrid: Siglo XXI de España, 2018, 358 pàg.
Sinopsi: El final del franquisme va comportar una mena d’amnèsia col·lectiva, un rebuig del passat recent i la necessitat desesperada d’oblidar aquelles ideologies i resistències caduques que havien protagonitzat l’oposició antifranquista. Per què la societat espanyola, just en el moment en què no hi havia força opressora, va reprimir el passat i les ànsies rupturistes? Ho vulguem o no, el franquisme no era només un règim dictatorial, sinó que proveïa la societat espanyola de la droga del desencís. Sense el dictador, s’acaba el desencís i comença el mono. Sense ell, no és viable desmantellar les estructures i l’Estat franquista, és impossible començar de zero. El règim perviurà dins de la democràcia. Anàlisi del passat reprimit a través d’una crítica cultural de la transició –inclosa tant la Movida madrilenya com la premoguda de Barcelona–.
VILCHES FUENTES, Gerardo: La satírica transición: Revistas de humor político en España (1975-1982). Madrid: Marcial Pons Ed. de Història, 2021, 309 pàg.
Sinopsi: Durant els anys de la transició a la democràcia, el mercat de la premsa espanyola va experimentar un autèntic boom de revistes satíriques. Enfrontats al control de la censura tardofranquista i amb l’amenaça de l’extrema dreta sempre present, setmanaris com Hermano Lobo, El Papus, Por Favor o El Jueves van abordar l’actualitat política i van desenvolupar una crònica espontània, irreverent i iconoclasta. La millor generació de l’humor gràfic a Espanya —Chumy Chúmez, Forges, Ivà, El Perich, Núria Pompeia—, juntament amb algunes de les plomes més destacades de l’època —Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Marsé— van contribuir decisivament a ampliar els marges de la llibertat d’expressió.
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Dictadura franquista: Repressió i resistència inclou tant sols 19 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985). També s’han editat en aquest mateix Blog d’Història una segona selecció sobre La Transició: Mite i realitatamb 23 obres. I una tercera sobre LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Agraïm a Andreu Mayayo, catedràtic de la Universitat de Barcelona i Director de l’observatori i centre de documentació Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), el seu assessorament bibliogràfic i, d’una manera especial, les obres més recents que hem mirat d’adquirir a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista: Repressió i resistència
ALCÁNTARA, Pablo: La Secreta de Franco: la Brigada Político-Social durante la dictadura. Barcelona: Espasa, 2022, 357 pàg.
Sinopsi: Després del brutal cop d’Estat del 1936, la repressió franquista va posar en marxa tots els mecanismes al seu abast per a la construcció d’un “Nou Estat”. Entre ells, va destacar la creació de la Brigada Polític-Social (BPS), o Policia política de la qual s’estudia i recopila d’informació inèdita dels expedients personals dels principals agents, dels butlletins de recerca, de la documentació dels tribunals militars i civils, així com de diverses entrevistes. També es desvetllen les seves relacions amb la Gestapo, la CIA i l’FBI, o les seves tècniques de tortura contra els militants antifranquistes. I analitza què va ser dels agents de la BPS després de la mort del dictador, quan, de la nit al dia, es van convertir en policies «demòcrates», sense ser jutjats per la seva actuació durant els anys de la dictadura.
BOX, Zira: España, año cero. La construcción simbólica del franquismo. Madrid: Alianza, 2010, 391 pàg.
Sinopsi: La dictadura franquista va necessitar configurar un entramat simbòlic per conformar-ne la legitimitat i l’autoritat. Cerimònies, ritus, festes, reelaboracions de la història, martiris, símbols, discursos, caigudes i redempcions, ciutats i monuments. La finalitat de tot això era establir una nova realitat ideal en què la totalitat de la vida de la Nueva España cobrés sentit subjectiu. Aquest llibre aborda aquest procés de construcció simbòlica pel qual un règim imposat, dictatorial i repressiu va quedar inserit dins una nova visió del món. Encara que més endavant també hi va haver conflictes i pugnes dins del règim, aquí s’aborden els primers anys en què semblava que la història s’obria de nou i els protagonistes se sentien capaços de modelar allò que podia ser l’Espanya de la Victòria.
CASANELLAS, Pau: Morir matando: el franquismo ante la práctica armada, 1968-1977. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014, 318 pàg.
Sinopsi: Si una imatge queda desmentida al llarg d’aquestes pàgines, aquesta és la d’un franquisme amable al seu tram final. Lluny de liberalitzar-se, la dictadura es va tancar en els últims compassos sobre sí mateixa, en un retorn a les essències que s’explica fonamentalment per l’intent de tallar d’arrel la cada vegada més àmplia contestació social a què havia de fer front. En aquest llibre s’analitza una de les vessants d’aquesta deriva repressiva, la política duta a terme davant de la pràctica armada en el període de crisi del règim, comprès entre finals dels anys seixanta —moment en què es van produir les primeres morts a mans d’ETA— i les eleccions parlamentàries del juny del 1977. S’intenta retratar, per tant, la resposta de la dictadura —inclòs el període del franquisme sense Franco— a les organitzacions i grups polítics que van prendre les armes, i ho fa amb especial atenció en tres àmbits: el policial i dels serveis secrets, el desenvolupament legislatiu i judicial i, finalment, les propostes formulades des de l’esfera política.
CASANOVAS, Julian; GIL ANDRÉS, Carlos (ed): Cuarenta años con Franco. Barcelona: Crítica, 2015, 403 pàg.
Sinopsi: El tret distintiu de la història d’Espanya al segle XX va ser la llarga durada de la dictadura de Franco, afirma Julián Casanova, que coordina en aquest volum una visió global on, a més de les seves pròpies contribucions sobre l’origen de la dictadura i sobre la violència de la postguerra, es trobaran col·laboracions de Paul Preston sobre els seus tres principals centres de poder (Exèrcit, Església i Falange); d’Àngel Viñas, que s’ocupa dels anys de glòria i d’ombra; de Borja de Riquer, que n’analitza la crisi; i de Carlos Gil, que traça la silueta biogràfica dels principals actors. Aquesta visió del marc polític es complementa amb una sèrie d’anàlisis de la societat i la cultura: Mary Nash s’ocupa de les dones, ‘vençudes, represaliades i resistents’; José-Carlos Mainer ens parla de ‘lletres i idees baix (i contra) el franquisme’, Agustín Sánchez Vidal estudia el cinema espanyol d’aquells anys; i Enrique Moradiellos, ‘les narratives sobre el règim i el seu cabdill’. Ignacio Martínez de Pisón, finalment, tanca aquest panorama amb una mirada als quaranta anys sense Franco.
Ressenya d’Ivan Heredia (Universidad de Zaragoza) info
CAZORLA, Antonio: Miedo y progreso. Los españoles de a pie bajo el franquismo (1939-1975). Alianza Editorial, 2016, 408 pàg.
Sinopsi: El missatge principal de la dictadura de Franco durant quaranta anys de propaganda va ser que havia portat pau i ordre a Espanya. Però l’origen i la base del model franquista va estar en la combinació de por i fam o, dit més clarament, l’assassinat de líders sindicals, la destrucció d’organitzacions representatives i la imposició generalitzada del terror i de l’opressió socioeconòmica durant i després de la guerra. I als anys seixanta, amb les polítiques macroeconòmiques correctes i amb els treballadors controlats, el franquisme va garantir un ambient positiu per a la inversió. I així va poder tenir lloc l’explotació òptima del treball tant per l’Estat com pel capital privat.
DAY, Peter: Los amigos de Franco: los servicios secretos británicos y el triunfo del franquismo. Barcelona: Tusquets, 2015, 276 pàg.
Sinopsi: El llibre explica la poc coneguda història de com el MI6 (servei britànic d’intel·ligencia exterior) va ajudar a orquestrar el cop que va portar el general Franco al poder. En aquest revelador llibre, explorant arxius fins fa poc classificats, Peter Day detalla els suborns, les conspiracions i els dilemes morals ocults després d’una de les accions més tèrboles empreses pel Govern britànic en nom dels seus interessos. Així mateix, Day relata la història, encara més important, de com els agents britànics van evitar que el règim de Franco s’unís al seu aliat ideològic alemany i mantingués una precària neutralitat amb conseqüències inèdites per al curs d’aquesta guerra.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier: Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: Lucha de clases, dictadura y democracia: (1939-1977). Barcelona: Icaria, 2012, 247 pàg.
Sinopsi: El tramat de fons són les circumstàncies extraordinàries en què van viure els homes i les dones que, pertanyent a la classe obrera, van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van mantenir i van construir identitats des de les quals van poder resistir, formes de lluita des de les quals van poder transformar la vida de la majoria i un model de conflictivitat que va estar a la base del principal desafiament que va patir la dictadura fins a fer-la inviable. Un procés que, més enllà de la lectura política, econòmica i social, va estar vinculat amb la lluita de classes que va impregnar tot el desenvolupament.
ESTEBAN RECIO, Asunción; ETURA, Dunia; TOMASONI, Matteo (eds): La alargada sombra del franquismo. Naturaleza, mecanismos de pervivencia y huellas de la dictadura. Granada: Editorial Comares, 2019, 440 pàg.
Sinopsi: Tracta d’algunes qüestions pendents d’estudi del franquisme, com la seva naturalesa, els motius de la seva llarga durada o les empremtes que ha deixat a la societat actual. Amb un enfocament multidisciplinari, reconeguts experts aborden des de diferents perspectives, que van des de l’anàlisi històrica, sociològica o educativa a la de gènere. El resultat és una reflexió ponderada i extensa que afronta qüestions essencials com les arrels ideològiques, la construcció i consolidació del sistema, els instruments de dominació i legitimació del règim; el control i el paper que exerceixen els mitjans de comunicació en la configuració de la mentalitat, i l’herència política, institucional i sociològica del franquisme.
GALLEGO, Ferran: El evangelio fascista: la formación de la cultura política del franquismo, 1930-1950. Barcelona: Crítica, 2014, 979 pàg.
Sinopsi: Aquesta investigació històrica estudia una evolució que parteix de l’aparició del partit feixista espanyol, entre 1931 i 1936. Al centre d’aquesta evolució hi ha el procés constituent del feixisme espanyol que es va desenvolupar a partir del 1936, quan la Falange va permetre mobilitzar i integrar un conjunt de les forces contrarevolucionàries que donaven suport a un exèrcit que, havent fracassat en el seu intent de cop de força, iniciava una sagnant contesa civil. La diversitat de forces que es van integrar a la sublevació va acabar més endavant facilitant l’oportuna desfeixistització del règim, convertit en un estat nacional-catòlic.
GONZÁLEZ DEVÍS, Raül:Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència i el terror. Benicarló: Onada Edicions, 2018, 378 pàg.
Sinopsi: La resistència armada antifranquista va representar el major esforç que hi hagué per enderrocar la dictadura de Franco. Els recursos humans i materials dedicats, incorporats des de l’interior i enviats des de França (especialment pel PCE), pretengueren bastir un projecte armat per restaurar la República. Això significà tant la consagració del compromís antifranquista d’exiliats o represaliats com un refugi per escapar de la repressió i per sobreviure, implicà esperances, grans expectatives i enormes i valuoses pèrdues. L’objectiu de la present obra, és efectuar un anàlisi de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), des de l’òptica territorial i del component humà que integrà i col·laborà amb l’Agrupació. El caràcter i la procedència dels integrants, així com el procés de formació de l’AGLA resulten essencials per entendre les seves peculiaritats i diferències respecte les altres agrupacions armades antifranquistes.
HOFMANN, Anna Catharina: Una modernidad autoritaria. El desarrollismo en la España de Franco (1956-1973). València: Publicacions Universitat de València, 2023, 484 pàg.
Sinopsi: El règim franquista (1936/39-1975) no només va ser una de les dictadures més longeves a l’Europa del segle XX, sinó també una de les més estables. Aquesta singularitat s’explica per la “reinvenció” del règim com a dictadura desenvolupista amb l’objectiu de catapultar el país a l’era industrial, imitant el model de planificació francès. En aquest sentit, l’anàlisi se centra en el principal arquitecte d’aquesta estratègia de legitimació, Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament entre el 1962 i el 1973. L’autora desenvolupa una nova interpretació del segon franquisme en mostrar com, paradoxalment, la seva política va acabar posant les bases per a l’erosió de la dictadura perquè va contribuir a aguditzar les lluites de poder a l’elit franquista i va exposar el règim a la crítica. S’analitza en profunditat i amb una perspectiva nova l’intent de legitimar el règim franquista com a dictadura desenvolupista des de la dècada de 1950 fins a seu esfondrament.
JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos; DOÑATE MARTÍN, Antonio: Jueces, pero parciales: la pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona: Pasado & Presente, 2012, 329 pàg.
Sinopsi: Un fiscal, Jiménez Villarejo, i un jutge, Antonio Doñate, aborden la pervivència del franquisme al poder judicial. A partir del seguiment de diferents casos penals (des del de Companys al de Baltasar Garzón), els autors aporten àmplia documentació i denuncien el continuisme de la manipulació repressiva del règim franquista a les esferes del poder judicial durant la transició i fins als nostres dies. L’anàlisi dels casos de l’homicidi d’Agustín Rueda o l’atemptat contra la revista El Papus porten a la llum els excessos d’un poder judicial manipulat pel conservadorisme reaccionari.
MAYAYO i ARTAL, Andreu; LO CASCIO, Paola; RÚA FERNÁNDEZ, José Manuel: Economía franquista y corrupción:Para no economistas y no franquistas. Barcelona: Flor del Viento, 2010, 230 pàg.
Sinopsi: Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana i documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La Anatomía del franquismo: De la supervivencia a la agonía, 1945-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 320 pàg.
Ressenya de Marc Baldó: S’analitza la dictadura franquista a partir del 1945 i arriba fins al seu «desmantellament». Els autors, no separen el primer i el segon franquisme, sinó que el presenten com un tot, com un règim que, nascut abans, va sobreviure a la victòria aliada. «Possiblement —escriuen—, una part destacada de les anàlisis que s’han fet sobre el franquisme han infravalorat la forta continuïtat, tant personal com ideològica, en la trajectòria del règim» Com a «supervivent» va aconseguir redreçar les relacions amb els països de l’entorn gràcies a la guerra freda, va aconseguir ser acceptat a la nova circumstància internacional els primers anys cinquanta, va cancel·lar —empès pels números vermells— l’opció autàrquica el 1957-59, permetent que l’economia espanyola participés del creixement que experimentaven les europees, va procurar adaptar-s’hi a les transformacions socials dels seixanta, però va envellir al mateix temps que ho feia el seu dictador, entrant en fase agònica a partir del 1969, manifestant les seves fissures internes en «la crisi del 1970», i es va esfondrar els anys següents, ferit de mort per les mobilitzacions socials i la desorientació i incapacitat dels dirigents, capturats per contradiccions doctrinals i polítiques, tensions entre sectors, confusió programàtica i fins i tot desànim. El llibre, doncs, està organitzat en dues parts: supervivència (1945-1970) i agonia (1970-1977). La supervivència, des del 1945, va ser el seu projecte de futur. El treball, a més, explica «des de dins», des de la veu dels seus agents, basant-se en documentació no explorada fins ara… Ressenya completa de Marc Baldó aquí
MUNIESA I BRITO, Bernat: Dictadura y transición: la España lampedusiana, I: la dictadura franquista: 1939-1975. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2005, 334 pàg.
Sinopsi: Agrupa en dos volums els períodes crucials de la història de l’Estat espanyol: la dictadura franquista i la monarquia parlamentària nascuda del procés conegut com la Transició, és a dir, des del 1939 fins a principis del segle XXI. Els seus continguts historiogràfics superen el nivell de manual, que també ho és, per inscriure’s en una perspectiva interpretativa crítica.
PAGÈS, Pelai (dir) ; ACOSTA LÓPEZ, Alejandro [i 10 més]: Els Maquis: La resistència armada contra el franquisme 1936-1965, València: Tres i Quatre, 2020, 226 pàg.
Sinopsi: Recull diverses aportacions en l’estudi i divulgació d’aquest moviment: des de la participació dels republicans espanyols a la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, fins al darrer guerriller que va actuar a l’estat espanyol i fou assassinat l’any 1965, passant per la invasió de la Vall d’Aran, per la guerrilla urbana i rural que va actuar a Catalunya i per l’activitat que va desenvolupar l’Agrupació Guerrillera del Llevant i Aragó. Inclou un apartat dedicat a la memòria històrica del maquis i un estat de la qüestió d’allò que se sap dels maquis.
PONTÓN, Gonzalo: El franquismo: Una historia gráfica. Il·lustracions Amat Pellejà. Barcelona: Pasado y Presente, 2023,168 pàg.
Sinopsi: Síntesi rigorosament històrica, del que va significar el franquisme per a la història d’Espanya al segle XX. «Una història que molts joves haurien de saber, però que no van aprendre mai. La prosa àgil de Gonzalo Pontón, adornada amb les il·lustracions d’Amat Pellejà, introdueix la informació essencial sobre les dècades crucials del segle XX. Una crònica gràfica instructiva i oportuna de Franco i la dictadura».
SARTORIUS, Nicolás; SABIO ALCUTÉN, Alberto: El final de la dictadura : la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975-diciembre de 1978). Barcelona: Espasa Libros, 2018, 783 pàg.
Sinopsi: El títol de l’obra El final de la Dictadura mostra el període en què discorre aquest relat, el final d’una dictadura, el moment en què es legalitzen els partits i sindicats, es reconeixen les llibertats polítiques, s’accepta l’amnistia i se celebren eleccions lliures. En aquest procés de conquerir la llibertat van tenir un paper essencial diferents col·lectius socials. La protesta al carrer va ser resposta des del poder amb duresa repressiva, però, al final, es va imposar la negociació i el consens conjuntural, i amb això es va evitar un nou xoc entre espanyols.
SESMA, Nicolás: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista. Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg.
Sinopsi: Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni gran, ni lliure ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia nacional i internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. Així, s’hi inclouen referències a tota la geografia estatal i a tots els sectors socials —alguns presents per primera vegada en una història global del règim—. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop–, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI.
Secció d'Història 