Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat

Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.

Imatge principal: Vista aèria de Barcelona. Destaca el punt de vista oposat al tradicional de Barcelona des de Montjuïc, i la presència del fum produït pels trens, pels vaixells a vapor, acompanyats encara dels velers, i per les nombroses xemeneies de les fàbriques ubicades a la falda de Montjuïc i al poble, encara independent, de Sants. Gravat procedent del recull “L’Espagne a vol d’oiseau”, Imp. François Delarue, París [s.a.]. A l’angle inferior dret, menció de l’edició espanyola: Barcelona: FELIX DESCOIENS. 1856.

Autor: Guesdon, Alfred (Nantes 1808 – 1876). Arquitecte, gravador i litògraf

Sinopsi

En aquesta sessió s’analitzarà, amb una perspectiva cronològica d’ampli abast el fenomen urbà en la contemporaneïtat, entenent que les ciutats han sigut a la vegada escenari però també actors determinants en els processos històrics que caracteritzen l’edat contemporània.

En aquest marc, s’analitzarà l’impacte de la revolució industrial en l’entorn urbà, el model de la ciutat post-liberal a Europa i la seva exportació al món colonial, finalitzant el recorregut cronològic amb l’anàlisi de l’impacte de les guerres mundials en la pròpia concepció de l’espai urbà. Per altra banda, l’atenció es concentrarà també en la dimensió de gènere de la ciutat contemporània, i en la construcció dels imaginaris associats al fenomen urbà contemporani.

SESSIÓ 2:  “LA CIUTAT EN LA CONTEMPORANEÏTAT” 

Ponència de PAOLA LO CASCIO

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

La Història contemporània descriu grans processos històrics que estan vinculats a esdeveniments concrets. Hi ha però, claus, o sigui, temes o aspectes transversals que al llarg del temps van passant sense que estiguin lligats a esdeveniments concrets. Una d’aquestes claus són els estats definits com a territoris amb unes característiques polítiques socials o econòmiques que entronquen en la manera clàssica de construir la història des de la historiografia. Una altra clau  d’aproximació i estudi són les ciutats que en molts aspectes escapen de les dinàmiques clàssiques de construir la història. Les ciutats constitueixen actors o ecosistemes molt importants  per entendre el món contemporani, amb unes composicions socials i demogràfiques que responen a opcions polítiques específiques i que van canviant amb el temps. 

LA CIUTAT I LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Al llarg del segle XIX es produeix a Europa occidental un fort creixement de la població. Aquest increment demogràfic és degut a una forta disminució de la mortalitat cosa que trenca l’equilibri entre generacions habitual en l’edat moderna; aquest creixement explicat en la teoria de la transició demogràfica es produeix com a conseqüència d’una millora social i econòmica  que aporta disponibilitat de béns i serveis en els tres sectors productius amb un desenvolupament tècnic que ho possibilita. Cal tenir en compte que la distribució de la població era molt desigual en el territori. La redistribució de la gent a les ciutats amb una millora en la producció i la distribució és el que possibilita aquest augment de la població. Hi ha també una millora general en les comunicacions amb nous peatges, canals navegables, línies de ferrocarril, vaixells a vapor que acceleren encara més la velocitat dels canvis.

Aquest creixement intens trenca els equilibris preexistents i genera nous conflictes i equilibris precaris diferents als que hi havia en èpoques anteriors. Les teories liberals del moment no contemplen en absolut els impactes i danys mediambientals que el nou model ocasiona i pensen que no hi hauria d’haver cap (o mínima)  regulació externa del procés, tot creient que el mercat seria qui posaria les coses a lloc. Els grans impactes en les ciutats actuaran  de forma intensa sobre les classes populars provinents del medi rural amb una elevada marginació i uns canvis que també empitjoraran, tot i que d’una manera no tan brutal, les condicions de vida de les altres classes socials que veuran també alterat el seu ecosistema vital.

S’han fet diversos estudis comparatius  de les ratios d’urbanització entre l’any 1000 i el 1890 en el Japó, la Xina i l’Europa occidental. A la Xina, la població urbana en aquest llarg període no creix gaire; al Japó ho fa de manera moderada, mentre que a Europa occidental, el creixement és intensíssim. Si l’any 1500 només un 6,1 % de la gent europea vivia en ciutats de més de 10.000 habitants, aquest percentatge s’eleva al 12,3 % l’any 1820 i al 31 % l’any 1890. 

La proliferació de centres urbans a Europa està estretament lligat al creixement industrial. L’any 1848, moltes ciutats d’Anglaterra i Gal·les han crescut molt a la llum del desenvolupament industrial. Ja l’any 1871, aquest creixement urbà continuaria al Regne Unit i en altres zones concretes (Berlín, París, Viena) de l’Europa continental. Durant el segle XX el creixement urbà a Europa és imparable i creixen innombrables ciutats lligades als sectors secundaris o terciaris de la moderna societat industrial més o menys avançada segons els llocs i països. 

La contemporaneïtat és doncs, un procés urbà, però això genera tot un seguit de defectes insalvables en les noves ciutats industrials. Londres o Manchester són dos bons exemples d’un creixement primerenc que ja en el primer terç del segle XIX evidencia societats massificades i, en molts aspectes, deshumanitzades. Sorgiran els primers intents de fer reformes sectorials per corregir o minimitzar els greus problemes. Els primers projectes per a repensar completament la ciutat industrial, a vegades es concretaven en llocs llunyans de les ciutats existents. Calia plantejar-se de quina manera creixien les ciutats industrials, per tal de comprendre quin era el punt de partida: les ciutats industrials creixien de la transformació del que s’anomena perifèria que era el que envoltava al que antigament, en èpoques medievals o modernes, havia estat el centre de la ciutat que no estava en absolut adaptat a les necessitats d’aquestes noves ciutats industrials amb carrers estrets i poc ventilats per a una població cada cop més densa. Les perifèries anirien creixent formant diferents corones urbanes. En un començament els nouvinguts del camp ocuparien aquestes perifèries. Conforme les corones anaven creixent i el primitiu centre quedava cada cop més atapeït per l’activitat urbana i industrial, les elits abandonaven l’inhòspit centre cap a noves perifèries residencials i les noves masses d’immigrants ocupaven el buidat i poc saludable centre.

Friedrich Engels fa una descripció de la ciutat de Manchester:

“Allí las calles, incluso las mejores, son estrechas y tortuosas —Todd Street, Long Millgate, Withy Grove, y Shudehill, por ejemplo— las casas son sucias, vetustas, deterioradas, y las calles adyacentes enteramente horribles. Cuando, viniendo de la vieja iglesia, se entra en Long Millgate, vemos inmediatamente a la derecha una hilera de casas de estilo antiguo, donde ni una sola fachada ha permanecido vertical. Son los vestigios de la vieja Manchester de la época preindustrial, cuyos antiguos habitantes han emigrado con sus descendientes hacia barrios mejor construidos, abandonando las casas que hallaban demasiado inconvenientes para una raza de obreros fuertemente cruzada con sangre irlandesa. Nos hallamos aquí realmente en un barrio obrero apenas camuflado, pues ni las tiendas ni las tabernas de la calle se toman el trabajo de parecer limpias. Pero esto no es nada en comparación con las callejuelas y patios traseros, a donde se llega por pasadizos estrechos y cubiertos por los que apenas pueden cruzarse dos persones”.

Les perifèries són el producte del creixement desordenat i no regulat de les ciutats industrials. Aquí hi trobàvem de tot, des de residències de luxe de les elits a barris pobres, indústries, magatzems, etc. Un poti-poti on es van acumulant segregacions espacials: residències individuals per a les classes acomodades, blocs de residències en filera pels obrers fetes  de manera especulativa amb una molt baixa qualitat de construcció i sense cap mena de regulació. Aquestes construccions “en filera” ofeguen els espais exteriors on s’acumulen tota mena de residus i d’epidèmies.

Els blocs pels obrers es podien construir en qualsevol lloc, tal com es pot veure en un gravat de Gustavo Doré de 1871 que mostra una fila d’habitatges sota el viaducte d’un ferrocarril. L’interior dels habitatges mostra una construcció d’ínfima qualitat amb molta gent vivint en poc espai i les poques habitacions atapeïdes, com sardines en llauna.

En unes fotos fetes a Glasgow l’any 1868 es mostren dos carrers bruts i estrets entre cases obreres en filera. Els habitacles tenien poca llum i eren força insalubres amb latrines externes comunitàries ben junts els uns amb els altres per tal de guanyar espai i poder així monetaritzar al màxim el sòl sotmès a partir d’aleshores a un creixent fet especulatiu molt rendible. En aquestes condicions, les epidèmies eren terribles tal com mostra l’elevada mortalitat ocasionada l’any 1854 al Soho londinenc amb molt poques fonts públiques i poca disponibilitat d’aigua potable; un mapa del doctor John Snow mostra l’elevada concentració de morts en uns carrers com els descrits línies més amunt.

Fins ara hem parlat de la segregació horitzontal, és a dir, de la fugida cap a les perifèries de les onades d’immigració, però també es va produir una segregació vertical. Sobretot en els centres de les ciutats es construïen blocs de molts pisos, sense ascensor en aquesta època i on els pisos principals eren ocupats pels burgesos i, conforme es guanyava alçada baixava la qualitat de la construcció i eren progressivament ocupats en sentit vertical per les classes populars més subalternes.

ELS PRIMERS INTENTS DE REFORMA URBANA

Al llarg de les primeres dècades del segle XIX comença a estendre’s la necessitat de fer alguna mena de reformes en un model urbà que acumulava deficiències. Els tècnics napoleònics intenten intervenir. La idea és produir ciutats noves, de dimensió intermèdia, que poguessin integrar les funcions productives i, alhora reduir les diferències entre ciutat i camp. És una proposta que aspira a canviar l’espai-habitat i, al mateix temps, canviar les relacions socials.

El gal·lès Robert Owen (1771 – 1858) proposa al govern britànic una mena de ciutat – vil·la de 1.200 habitants. El plantejament d’Owen era desenvolupar formes d’organització de la vida humana en comú fent èmfasi en la col·lectivitat per sobre l’individualisme liberal. Preveia un immens edifici de planta quadrangular que albergaria els espais residencials i una zona interior grandíssima amb serveis comunitaris i espais verds de lleure. Les dimensions totals superarien les 8.000 hectàrees. El projecte fou rebutjat pel govern britànic i Owen anà als Estats Units on materialitzà aquesta comunitat amb el nom de New Harmony al territori d’Indiana (1825). La cosa no reeixí.

Un altre projecte fou el del francès Charles Fourier (1772 – 1837), també, com Owen, en la línia dels primers socialistes utòpics, basava la seva idea en transformar la ciutat liberal emfatitzant la col·lectivitat. Fourier pensava en la formació de petites comunitats autònomes de producció i consum. Aquestes comunitats viurien en falansteris. Cada falansteri  seria un edifici col·lectiu mixt de producció i residència conformat per tres-centes a quatre-centes famílies, unes mil vuit-centes persones, que reemplaçarien a la família com la institució bàsica de l’organització social. La segregació vertical en els falansteri seria tal que els pisos superior del bloc els ocuparien els més joves i els pisos inferiors gent progressivament més gran. Es van constituir alguns per França com el de Guisa, construït entre 1859 i 1876, però la cosa no va tirar endavant.

Per a Engels, les ciutats eren el centre dels conflictes de classe i, a més permetien l’organització de les classes socials a través dels vincles socials i de solidaritat que la convivència contribuïa a crear:

“Las grandes ciudades han transformado la enfermedad del organismo social que se manifiesta en el campo en forma crónica, en una afección aguda; así ellas han revelado claramente su verdadera naturaleza y simultáneamente el verdadero medio de curarla. Sin las grandes ciudades y su influencia favorable sobre el desarrollo de la inteligencia pública, los obreros habrían tardado mucho más en ser lo que son ahora. Además, ellas han destruido los últimos vestigios de las relaciones paternalistas entre obreros y patronos, y a ello ha contribuido la gran industria, al multiplicar el número de obreros que dependen de un solo burgués”.

A la dècada de 1840, sense cap intervenció autèntica, augmenta l’interès per conèixer l’estat dels barris de les ciutats liberals. A la Gran Bretanya un grup de funcionaris públics radicals presenten a l’opinió pública tres estudis, mentre que a França durant el període de la monarquia d’Orleans els grups d’oposició (radicals, socialistes i catòlics) també presenten diferents estudis. Tot saltarà pels aires l’any 1848 amb l’onada de revolucions urbanes per bona part d’Europa. De tot això, va sorprendre la rapidesa, ja que començaren el mes de febrer i s’escamparen molt ràpidament i el caràcter bàsicament urbà dels moviments.

LA CIUTAT POST-LIBERAL A EUROPA

Tot i que els moviments revolucionaris foren derrotats l’any 1848, els conflictes deixaren entreveure el poder de les masses populars per a crear situacions insurreccionals greus i  que l’estructura urbana de les ciutats liberals amb carrers estrets intricats ajudava el conflicte. Quedà manifesta la por de les elits pel que pogués passar en un futur a les ciutats i la necessitat de controlar i regular el creixement d’aquestes ciutats. Immediatament quedà palesa la coordinació entre els interessos rendistes lligats a l’especulació del sòl i els productius per tal d’aconseguir una parcial millora de les condicions de vida de les classes populars i, al mateix temps, un més fàcil control en cas de conflicte.

El nou model urbà que sortirà serà el que s’exportarà al món colonial en construcció i serà el punt de partida de l’administració local contemporània. Aquest model parteix d’un acord públic – privat, en el qual el sector públic s’encarrega dels serveis (l’entramat viari, les instal·lacions de llum, aigua, gas) i la resta queda pel sector privat immobiliari que monetaritza completament el desenvolupament urbà a través de les rendes i de la capacitat de pressió que els confereix tenir la propietat immobiliària; l’administració no recuperarà mai les inversions fetes en serveis per manca d’una fiscalitat adequada, cosa que originarà dèficits crònics.  Hi haurà dues maneres de construir habitatges: en el límit dels carrers, alineats uns contra els altres amb els comerços a baix i els habitatges en els pisos superiors; fora dels límits dels carrers, amb una densitat poblacional menys intensa. Sigui quina sigui la tria, la propietat pot obtenir rendes per dues vies: augmentant costos en el cas de les construccions individuals i augmentant densitat de blocs (o pisos) en el cas dels habitatges per als treballadors. La nova perifèria residencial es compacta i empeny les activitats productives a franges més llunyanes del centre, els suburbis, on es mesclen de fet, ciutat i camp. D’aquesta manera, les antigues perifèries s’integren a la ciutat i les activitats econòmiques es desplacen cap als suburbis. L’excel·lent exposició Suburbia al CCCB (2024) explicava el model de creixement urbà estatunidenc posterior a la Segona Guerra Mundial.

Aquesta primera regulació urbana millora una mica, però de manera insuficient les condicions de vida de les classes populars ja que continua l’excessiva  densitat en el centre i l’emergència residencial encara que algunes intervencions, com la construcció de parcs públics ho intenten. La nova ciutat post-liberal se sobreposa a la ciutat antiga i medieval, adaptant (quan es considera possible) els antics edificis als nous usos, però demolint els que no es poden adaptar. Es conserven alguns, de valor artístic, que passen a complir la funció de museus a l’aire lliure. Aquests edificis salvats passen a representar l’experiència excepcional de la bellesa, en un marc de paisatge urbà quotidià caracteritzat per la lletjor. Aquests edificis emblemàtics seran la base del que avui dia coneixem com a centre històric.

Una ciutat amb aquestes característiques, amb desproporció entre uns serveis públics insuficients i la possibilitat expansiva de les rendes immobiliàries, és en ella mateixa un mecanisme discriminatori, que confirma el poder de les classes dominants; l’interès de millora serà subordinat sempre a la pressió de les rendes immobiliàries i l’acord entre la burocràcia pública i la propietat immobiliària serà clau; la burgesia productiva acceptarà el model ja que garantir les rendes és afermar el control i l’hegemonia de la classe burgesa. 

Exemples diferents d’aquesta mena de transformació són el París de Haussman, durant el segon Imperi (entre 1852 i 1870) o a Viena (1857) o el model d’Eixample barceloní (1859). En el pla Haussman es partia d’un centre medieval format per carrers estrets entortolligats, mal il·luminats i molt poc salubres, que havien estat (això és una segona derivada a considerar) el patró de la resistència popular en la revolució de 1848. Haussman, eliminarà aquest centre medieval i el substituirà per carrers i avingudes àmplies i il·luminades que, en cas d’insurrecció popular, no facilitaran la lluita irregular com passarà l’any 1871 en zones no reformades encara on la revolució obrera de la Comuna era molt difícil de reprimir per un exèrcit que tenia una mobilitat impossible en aquella estructura urbana antiga.

En el cas de Viena i la Ringstrasse es tractava de tirar a terra la muralla que envoltava la ciutat i amb ella les construccions populars afegides a la muralla que eren extramurs. Iniciat en època de l’emperador Franz Josef I (1857) perseguia, com en al cas francès, afermar la grandesa de l’Imperi i obrir àmplies avingudes que facilitessin la repressió en cas de nova revolució, ja que el cas de 1848 també hi era molt present. El pla Cerdà de Barcelona (1859) era parcialment diferent, ja que no hi havia una idea de fons repressiva en la demolició de la muralla, sinó fer una ciutat més gran i més humana, però l’aplicació final del projecte va ser totalment especulativa (de seguida van desaparèixer els patis interiors de les illes de cases entre altres coses) i de control.

En el cas estatunidenc, el model europeu era difícilment imposable, ja que l’àmplia disponibilitat de superfície va fer que continués  el model horitzontal a les perifèries (cases unifamiliars tal com s’explicava en l’exposició Suburbia esmentada més amunt.

LA CIUTAT COLONIAL I LA “MODERNITZACIÓ” DEL MÓN

La cursa colonial s’intensifica a la segona meitat del segle XIX i aquest model queda consolidat amb el Congrés de Berlín l’any 1878 que reuní representants de diversos estats europeus sota la presidència de Bismarck amb el propòsit de reorganitzar la zona dels Balcans després de la derrota de l’Imperi Otomà a la Guerra russo – turca de 1877 – 78 i de la posterior Conferència de Berlin de 1885. El Congrés no arreglaria per a res la zona dels Balcans, ni les influències de les potències o els nacionalismes naixents i acabaria com un dels detonants principals de la Gran Guerra de 1914. La Conferència va ser convocada i organitzada novament per Bismarck amb la finalitat de resoldre els problemes que creava l’expansió colonial a Àfrica i resoldre la cursa per Àfrica entre les principals potències europees. De forma constant al llarg del segle XIX, s’havia anat passant d’un control més o menys intens de les rutes comercials afro-asiàtiques a un control cada cop més gran del territori amb desplaçaments de molta emigració procedents de les metròpolis, cosa que donava lloc a una intervenció a les ciutats de les colònies.

De manera genèrica, el plantejament urbà que s’acaba fent en els territoris extra-europeus és el de la ciutat post-liberal. En alguns casos això implicarà una intervenció -especialment a Àsia, sobre les ciutats preexistents, en uns altres implicarà la construcció de ciutats noves. A l’Índia, ciutats com Bombai o Madràs acabaran sent les dues grans ciutats del país, amb una segregació molt clara entre barris indígenes i barris “europeus”. El cas de Delhi és diferent: fins l’any 1858 hi continua residint l’antic Gran Moghul, posteriorment la ciutat es degrada a centre provincial tot i que en 1878 és triada com a escenari monumental per al Durbar, l’entronització com Emperadriu de la Reina Victòria. L’any 1911 s’acorda la construcció d’una nova ciutat destinada als assumptes imperials, que serà New Delhi, inaugurada el 1930.

A la Xina, el tractat de Nanking (1842) que havia acabat la primera Guerra de l’Opi, obligava les autoritats xineses a obrir ports als estrangers. En aquest context, Shanghai, que no tenia un nucli urbà definit però  que es troba estratègicament a la desembocadura del Iang-Tse, acabarà creixent com a ciutat “estrangera”, arribant a funcionar, pràcticament com una ciutat-estat. Gradualment es convertirà en la ciutat més important de la Xina.  El cas del Japó és diferent ja que en aquest cas la revolució (o restauració) Meiji de 1868 dona lloc a un patró propi de desenvolupament urbà.  Els nous governants modifiquen a fons l’estructura de Tòquio que rebrà molta emigració del camp i es transformarà en una grandíssima ciutat seguint un model de creixement radial amb els serveis d’una ciutat post-liberal. D’altres  centres en un altre temps provincials, com Osaka o Nagoya es transformaran i modernitzaran en un sentit similar i també es fundaran ciutats completament noves com és el cas de Sapporo, que seguirà l’exemple urbanístic quadriculat nord-americà.

LA CIUTAT DEL SEGLE XX

El model de ciutat post-liberal del segle XIX, va quedar obsolet amb els profunds canvis que comportà la revolució científico – tecnològica amb una generalització i massificació de la població urbana en la qual les classes populars es van organitzant paulatinament i els serveis (transports, gas, electricitat…) i l’arquitectura s’han d’anar adaptant a la nova realitat. Els estudis d’arquitectes i urbanistes es fan des de la definició clar de les funcions de les ciutats al nou segle: 

1. Habitar: considerant tant la qualitat dels nous habitatges com la dels serveix annexos.
2. Treballar: considerant de manera global els tres sectors de l’economia (agrari, industrial i terciari). Aquí entraven les propostes de la nova ciutat jardí.
3. Cultivar el cos i l’esperit: calia prioritzar els establiments culturals i els espais verds.
4. Circular: calia concebre la circulació com un conjunt ordenat que tingui en compte el transport col·lectiu, el particular i la circulació a peu.

Calia també definir els elements mínims de cadascuna de les funcions urbanes reordenades. La nova definició d’habitar no és només l’habitatge en sí (la distribució i la decoració funcional), sinó que inclou també la distribució dels serveis en relació a les zones habitades el que conformaria el barri. La nova ciutat s’havia de pensar doncs, com un conjunt on tot havia d’estar interrelacionat, però aquesta nova ciutat futura depenia molt dels conflictes i esdeveniments polítics així com de les característiques preexistents de cada entorn urbà.

Una de les propostes que es van fer a inicis de segle és el de la Ciutat Jardí, de fet un moviment nascut a finals del segle XIX de la mà de l’urbanista britànic Ebenezer Howard (1850 – 1928) que tenia com a característiques principals intentar substituir les ciutats industrials per ciutats de menor mida  amb una propietat del sòl pública o comunitària i terres agrícoles dins la ciutat amb creixement controlat i amb límits definits de població que no es podien superar. La Garden City Association creada per Howard va promoure la fundació l’any 1913 de la primera ciutat jardí a Letchworth, a 55 km al nord de Londres, en un terreny de poc més de 1860 hectàrees per a una població de 33.000 habitants. Les  ciutats jardí eren zones urbanes dissenyades per a una vida saludable i de treball; havien de tenir una grandària que fes possible una vida social plena, no havien de ser molt grans, el seu creixement havia de controlat i caldria limitar la població. Estaria envoltada per un cinturó vegetal i comunitats rurals en proporció de 3 a 1 respecte a la superfície urbanitzada. El conjunt, especialment el sòl, com ja hem dit, seria de propietat pública, o hauria de ser de propietat comunitària, amb la finalitat d’evitar l’especulació dels terrenys. S’han realitzat ciutats segons aquest esquema a Anglaterra, els EUA, Alemanya, el Brasil i també a Espanya (la Ciudad Lineal de Madrid). Cebrià de Montoliu (1873 – 1923), un funcionari de l’ajuntament de Barcelona, intentà desenvolupar un projecte de Ciutat Jardí; seguidor de les idees de Howard promogué un seguit de conferències a l’Ateneu Barcelonès els anys anteriors a la Gran Guerra sobre el tema, però no se’n sortí i abandonà el projecte  tot havent constituït una societat cívica de la Ciutat Jardí que quedà en via morta.

Les grans destrosses que va ocasionar la Segona Guerra Mundial foren una gran ocasió per a repensar les ciutats i les àrees metropolitanes integrant una planificació que va corregir, almenys en part, els defectes de la ciutat decimonònica en sentit redistributiu. En els països de l’Europa occidental, la democratització del poder local, les inversions en la reconstrucció post-bèl·lica i el desenvolupament dels serveis ajudaria en molts casos a transformar en sentit democràtic les ciutats. L’instrument que s’utilitzarà arreu serà el Pla General, concebut per a repensar les ciutats en  un sentit integral i amb òptica metropolitana, incorpora de manera generalitzada un plantejament regulador. A la Gran Bretanya, el pla Abercrombie pel Gran Londres (1944), partia de la gran destrucció urbana provocada pels bombardejos alemanys va destruir extenses zones urbanes en tot el comtat de Londres, però especialment en el nucli central. Més de 50.000 habitatges del centre de Londres van quedar completament destruïts, mentre que més de dos milions van patir algun tipus de mal per les bombes. Això va brindar al Consell del Comtat de Londres una oportunitat única per a planificar i reconstruir zones buides de la ciutat a una escala mai vista des del Gran Incendi de Londres de 1666.

LES DONES I LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA

Els conflictes i la segregació de classe se juxtaposen amb la segregació de gènere. La vida urbana implica canvis substantius per a la vida de les dones, en àmbits que van des de la sociabilitat, als comportaments admesos o censurats, al seu paper en l’estructura productiva i reproductiva, a la imatge que es projecta d’elles o bé a la seva presència en el nou escenari urbà.

Els espais de sociabilitat femenina en les ciutats són diferents per a les classes altes o les populars: en el primera cas la grans botigues o grans magatzems com és el cas del londinenc Harrods obert l’any 1849, les Galeries Lafayette obertes a París el 1896 o el més tardà El Corte Inglés aparegut a Espanya l’any 1940. En aquests casos, el fet de comprar  i la manera de fer-ho confereix estatus. Apareixen fenòmens com la female shoper  o la cleptomania femenina, ja a finals del XIX o inicis del segle XX  com a formes de malestar social o aspiracional. Els salons de te eren espais de sociabilitat exclusivament femenins on quedava palesa la levitat femenina (només se’n consumien pastes i te, gens de carn o productes masculinitzats) on els homes no hi accedien sinó era per acompanyar de forma puntual la dona. Els homes ja tenien els seus propis espais segregats, els clubs, els cafès o els pubs.

Per a les classes populars, el carrer era la principal zona de sociabilitat com una projecció de les llars, tot reproduint pràctiques de sociabilitat pròpies de les zones rurals d’origen. El carrer  supera l’estretor de l’habitatge popular o obrer, i construeix espais de solidaritat  per a la criança i les necessitats bàsiques. El mercat és un altre espai important de sociabilitat per a les classes populars i van ser llocs on les dones van dominar numèricament com a titulars de les llicències de parades i, durant molt de temps més, la seva clientela va ser quasi exclusivament femenina. El safareig municipal, entès com a espai públic i col·lectiu de dones era un lloc on aquestes podien parlar i compartir mirant-se als ulls, lluny de les  mirades masculines. Lligats a l’arquitectura pròpia de la ciutat, hi havia altres espais típics de la sociabilitat femenina com els porxos, els balcons o les finestres, prolongacions de l’habitatge; de fet, la porta de la casa tan aviat es pot interpretar com a porta de sortida  o com a límit prohibit. Les cortines constituirien un element de moralitat. En la moral d’aquella època, les dones eren “les reines de la casa”.

Hi havia tota una sèrie de codis de comportament urbà, sobretot entre les dones burgeses: la vestimenta, el no fumar, portar sempre el cabell recollit o circular pels carrers de forma “adequada”, o sigui, una mica per darrere dels senyors. L’increment del servei domèstic com a fita laboral femenina era un cert miratge de la hipotètica conquesta de noves ocupacions femenines ja que, fins i tot a finals dels anys 30 del segle XX, el 70 % de les dones treballadores ho feien en el servei domèstic assalariat. El treball en els mercats (com a dependentes i després en molt casos com a empresàries), seria una altra de les primerenques sortides al món professional de les dones, juntament amb els treball en les noves centraletes telefòniques.

IDENTITATS I IMAGINARIS URBANS

Cal entendre els fenòmens urbans com una acumulació de bens i de pràctiques culturals molt diverses. Es poden entendre aquests fenòmens com una experiència de la complexitat de procedències, llenguatges i cultures diferents. La ciutat és un lloc que autoritza, normalitza i concentra les diferències, constituint identitats dispars i permetent experiències de “contaminació” (social, cultural, antropològica…), en una certa manera inèdites, per la velocitat dels canvis (circulació, avenços tecnològics, horitzontalitat de serveis, etc.) i per la seva concentració espacial. Els espais públics urbans són llocs on s’evidencien tres àmbits interrelacionats: La visibilitat dels conflictes i les negociacions en la trobada amb la diferència i l’alteritat. L’accessibilitat com l’obertura del públic fent-se possible a totes i tots. La col·lectivitat que conforma la reunió d’individus que estan junts assumint la superficialitat del vincle urbà. Segons Lefebvre (1967):

“l’urbà no és ni essencial , ni substancial, és més aviat una forma i un procés inestable, la de la trobada i de la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social i cultural de la ciutat”.

De tota manera les experiències viscudes no són iguals per a tothom  ni tampoc ho són els diferents imaginaris generats:

El flâneur, habitant prototípic d’una ciutat en creixement oposat a la visió de la col·lectivitat observa la ciutat i la seva complexitat com un món en petit. Així descrivia Baudelaire (1863) la vida moderna a les ciutats:

“[…] pel perfecte flâneur, per a l’observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu lloc en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i l’infinit. Estar lluny de la llar i així i tot sentir-se a casa en qualsevol part, contemplar el món, estar en el centre del món, i no obstant això passar inadvertit —tals són els petits plaers d’aquests esperits independents, apassionats, incorruptibles, que la llengua amb prou feines arriba a definir de forma  maldestra. L’espectador és un príncep que s’alegra en el seu anonimat […] Així, l’amant de la vida universal penetra en la multitud com un immens cúmul d’energia elèctrica. O podríem veure-ho com un mirall tan gran com la pròpia multitud, un calidoscopi dotat de consciència, que en cadascun dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida, la gràcia intermitent de tots els fragments de la vida”

La visió d’una ciutat són sovint diferents imaginaris que pugnen per imposar un determinat discurs. Dos exemples per acabar aquest bloc: veiem com es reprodueix l’imaginari sobre la formació del barri de Pueblo Almada a Córdoba (Argentina, 1915):

“Coneixem bé com va néixer aquest barri, un autèntic poble petit de la nit al dia; com es va manifestar ràpidament el seu progrés material en l’edificació, en el traçat d’amplis carrers, en l’establiment de l’enllumenat públic, activament impulsat tot per un veïnat ansiós de progrés i de benestar. En un altre ordre no es va desatendre la cultura general i en aquell poble funciona una escola pública. Avui s’hi acaba de donar un pas més amb la creació d’una biblioteca popular que significa un evident progrés i que parla molt bé a favor d’aquell nucli de veïns que s’han proposat com a norma fer el bé al poble en el si del qual viuen […]”

Aquest imaginari contrasta amb la visió que transmet Pío Baroja (1905) sobre l’Ensanche Sur a Madrid:

“viuen trencats i bruts, com l’home primitiu. Sense casa fixa, s’arrepleguen als “hotels de l’hampa”, en paradors i cases de dormir. Uns altres acudeixen als refugis i asils de nit, i els que arriben tard es queden en els munts d’enderrocs caldejats per fems, en cavernes, com a veritables troglodites, o bé dins de la ciutat, en els angles de solars abandonats, en els pòrtics i en les pollegueres de les portes”.

EL DRET A LA CIUTAT

Comprendre l’urbà avui dia implica traçar una estratègia de coneixement inseparable de l’estratègia política. Henri Lefebvre (1967) convida a fer-ho sobre l’eix de la posada en pràctica d’un dret: el dret a la ciutat, a la vida urbana, condició per a una democràcia i un humanisme renovats, tot lluitant contra el model imposat. David Harvey (2008) reflexiona també sobre el mateix dret a la ciutat:

“Però també poden definir-se nous drets. Com el dret a la ciutat, que no és, com deia al començament, el simple dret a accedir al que els especuladors de la propietat i els funcionaris estatals han decidit, sinó el dret actiu a fer una ciutat diferent, a adequar-la una mica més als nostres anhels i a refer-nos també nosaltres d’acord amb una imatge diferent. La creació de nous espais urbans comuns, d’una esfera pública amb participació democràtica activa, requereix remuntar l’enorme ona de privatització que ha estat el mantra d’un neoliberalisme destructiu. Hem d’imaginar-nos una ciutat més inclusiva, encara que sempre conflictiva, basada no només en una diferent jerarquització dels drets sinó també en diferents pràctiques polítiques i econòmiques. Si el nostre món urbà ha sigut imaginat i després fet, pot ser re-imaginat i re-fet. L’inalienable dret a la ciutat és una cosa per la qual val la pena lluitar. L’aire de la ciutat ens fa lliures, solia dir-se. Doncs bé: avui l’aire està contaminat; però pot netejar-se”

L’ONU  defineix una sèrie de punts sobre com hauria de ser aquest assentament humà que diem ciutat:

1. Lliure de discriminació per motius de gènere, edat, estat de salut, ingressos, nacionalitat, origen ètnic, condició migratòria o orientació política, religiosa o sexual.

2. D’igualtat de gènere, que adopta totes les mesures necessàries per a combatre la discriminació contra les dones i les xiquetes en totes les seues formes

3. De ciutadania inclusiva en el qual tots els habitants (permanents o temporals) siguin considerats ciutadans i se’ls tracti amb igualtat.

4. Una major participació política en la definició, execució, seguiment i formulació de pressupostos de les polítiques urbanes i l’ordenació del territori amb la finalitat de reforçar la transparència, l’eficàcia i la inclusió de la diversitat dels habitants i de les seues organitzacions.

5. Compleixi les seves funcions socials, és a dir, que garanteixi l’accés equitatiu i assequible de tots a l’habitatge, els béns, els serveis i les oportunitats urbanes, en particular per a les dones, els grups marginats i les persones amb necessitats especials.

6. Amb espais i serveis públics de qualitat que millorin les interaccions socials i la participació política, promoguin les expressions socioculturals, abracin la diversitat i fomentin la cohesió social.

7. Amb economies diverses i inclusives que salvaguarda i assegura l’accés a mitjans de vida segurs i treball decent per a tots els seus residents.

8. Sostenible amb vincles urbà-rurals inclusius que beneficiï les persones empobrides, tant en zones rurals com urbanes, i asseguri la sobirania alimentària.

En la visió de Pier Vittorio Aureli (2013), el projecte de ciutat és definit:

“[…] no com una simple massa de fluxos i programes, sinó com a forma política. Els termes “política” i “forma” són assumits com el criteri fonamental que construeix l’essència de la ciutat. Si l’essència de l’acció política és l’intent de protegir una forma de coexistència entre els individus, es pot dir que la forma arquitectònica-mitjançant el disseny de patrons, l’enquadrament i la representació de l’espai de coexistència, inevitablement implica una visió política. Fins i tot si no hi ha una arquitectura política, certament hi ha una forma política de fer i llegir formes arquitectòniques. Lluny de ser només una categoria estètica, la forma física representa la comprensió política de la ciutat com un procés dialèctic constant d’inclusió i exclusió. Aquest compromís amb la responsabilitat formal i material pretén ser una desviació de la retòrica del “laissez faire” de flexibilitat, indeterminació, programació,  hibridació i immaterialitat que ha paralitzat la recent discussió sobre la ciutat”.

Bibliografia bàsica [BAB]

• BENEVOLO, Leonardo: Storia della città 4. Laterza, Bari, 1993, 330 pàg.
• BENJAMIN, Walter: El retorno del «flânuer». En: FRANZ, Hessel. Paseos por Berlín. Madrid: Editorial Tecnos, 1997, 281 pàg. [BAB]
• BERMAN, Marshall: Todo lo sólido se desvanece en el aire: la experiencia de la modernidad. Siglo XXI, 2001, 386 pàg. [BAB]
• DE SETA, Cesare. La ciudad europea del siglo XV al XX: orígenes, desarrollo y crisis de la civilización urbana en la Edad Moderna y Contemporánea. Ediciones AKAL, 2002. [BAB]
• GRAVAGNUOLO, Benedetto. Historia del urbanismo en Europa 1750-1960. Ediciones Akal, 1998. 486 pàg. [BAB]
• HARVEY, David. París, capital de la modernidad. Ediciones Akal, 2008, 458 pàg. [BAB]
• MARINAS, José Miguel. “La ciudad abierta y sus enemigos”. a La ciudad contemporánea. Biblioteca Nueva  RS, 2016. p. 15-38. [BAB]
• PERROT, Michelle: Mujeres en la ciudad, Santiago de Chile, Editorial Andrés Bello, 1997, 159 pàg. [BAB]

Paola Lo Cascio

Historiadora i professora agregada de la UB. Llicenciada en Ciències Polítiques (Universitat La Sapienza) i doctora en Història (Universitat de Barcelona).

Membre del Consell d’Estudis del Grau de Treball Social i Vicedirectora del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB.

Línies de recerca: a) Història de les institucions polítiques, regionalisme, nacionalisme i noves formes de governança; b) Cultures Polítiques, institucions, conflicte i canvi social al llarg del segle XX a Espanya.

Publicacions més rellevants:

• Lo Cascio, P. (2015). Pasado y futuro en un presente convulso. Dos revistas económicas catalanes delante de la Gran Guerra. Rubrica Contemporánea, 3, pp. 57 – 63 . ISSN: 2014-5748Guimerà, J.A.;

• Lo Cascio, P. (2015). “Políticas de comunicación y liderazgo político en democracias mediatizadas: el caso de Cataluña (1999-2003)”. Revista de Estudios Politicos (175) . https://doi.org/10.18042/cepc/rep.175.04 . ISSN: 0048-7694

• Lo Cascio, P. (2020). “Anatomía de unos gobiernos independentistas”. Historia del Presente (35) . ISSN: 1579-8135

• Lo Cascio, P. (2006). “Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)”. Historia Contemporánea (32), pp. 213 – 235 . ISSN: 1130-2402

• LO CASCIO, P. (2020). “El pujolismo entre gestión y cultura política. Unas notas interpretativas (1980-2003)”. Ayer. Revista de historia contemporánea (120), pp. 283 – 308 . ISSN: 1134-2277

• Lo Cascio, P.; Rúa, J.M. (2010). “Ideologia i poder polític al primer franquisme: y el que no quiera será arrollado” . En RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA (EDS.) DIARI D’UNA POSTGUERRA : LA VANGUARDIA ESPAÑOLA (1939-1946) . (pp. 89 – 106) . Editorial Afers . ISBN: 9788493662523 .P.

• Lo Cascio (2013). La guerra civile spagnola. Una storia del Novecento. (pp. 1 – 256) . Carocci Editore . ISBN: 978-88-430-7099-2 .

• Lo Cascio, P. (2008). Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 . (pp. 1 – 394) . Editorial Afers .

• Lo Cascio, P. (2017). In or out: las políticas de internacionalización del procés catalán y la producción de discurso en torno a la independencia (2012-2016) . En Steven Forti (ed. lit.), Arnau Gonzàlez i Vilalta (ed. lit.), Enric Ucelay Da Cal (ed. lit.) El proceso separatista en Cataluña análisis de un pasado reciente (2006-2017) . Número. 131 . (pp. 150) . Editorial Comares . ISBN: 9788490455609 .

• BOX, ZIRA; LO CASCIO, PAOLA (2019). “Culturas políticas, derechas y nación española: del franquismo a Vox” . En Joaquim Rius i Sandra Obiol, eds. (2019). Sociedades en la encrucijada. Nuevas miradas desde la sociología valenciana. . Institució Alfons el Magnànim .

<https://webgrec.ub.edu/webpages/000012/cat/paolalocascio.ub.edu.html>

Tres entrevistes per fer memòria

Per a l’elaboració del documental “Fem memòria. Una transició en construcció” produït per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, es van realitzar un total d’onze entrevistes, de les quals vuit eren d’ateneistes  de diferents generacions i amb memòries diverses modulades per les seves experiències vitals i la seva situació generacional. A més, es van fer tres entrevistes més a persones de reconeguda vàlua en els seus camps professionals i que podien aportar valor acadèmic a les diferents memòries dels voluntaris entrevistats i a l’enquesta prèvia feta entre els socis de l’Ateneu i que constituïa el punt de partida del treball.

Aquestes tres entrevistes a “experts” eren àmplies, al voltant dels quaranta minuts cadascuna, i en el procés d’edició i d’elaboració del documental, només es van incloure els fragments necessaris per a donar una narració contínua i ben estructurada, però les entrevistes contenen molta més informació i, per si mateixes, tenen un valor afegit que ens ha portat a editar-les i publicar-les de manera completa.

Andreu Mayayo: “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer“

Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre  la importància de la Caputxinada de 1966 o sobre el final de la Dictadura amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) i la mort del general Franco (1975), la dificultat d’explicar actualment la Transició a les aules de secundària o sobre la importància de les Jornades de la Dona (1976). Mayayo aborda les diferències entre memòria i història i també fa una completa reflexió sobre el futur de la memòria democràtica.

Entrevista a Andreu Mayayo “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer” Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 29 de novembre de 2024.

Arnau Gonzàlez Vilalta: “El paper del rei en el 23-F no el sabrem mai perquè la documentació és inaccessible“

Arnau González Vilalta, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona aporta les seves reflexions sobre el control social que exercia el franquisme amb la repressió, la por i el silenci. Un aspecte que desenvolupa és sobre la repressió econòmica i les confiscacions de béns i la importància que van tenir els Fets del Palau de la Música (1960) i la figura de Jordi Pujol. La manera com s’explica (o més aviat com no s’explica) la Transició a les escoles, la rellevància de les mobilitzacions populars en la Transició, especialment els anys 1976 i 1977 i el paper del català en la lluita antifranquista i de l’escoltisme amb una llarga trajectòria com a factor de catalanització. També ens parlarà sobre el rol del rei Joan Carles I el 23 F i, per acabar, situarà i relacionarà els conceptes de memòria i memòria democràtica així com el paper de món acadèmic en la construcció social del relat històric.

Eduard Márquez: “El formigueig de la gent va fer possible la Transició”

Eduard Márquez, és escriptor i autor entre moltes obres, de 1969, una novel·la situada  en el tardo franquisme que retrata un any que, per a l’autor, és una inflexió que marca l’inici de la fi del franquisme. Márquez ens parla dels motius per escriure aquest llibre dins d’un projecte literari més ampli i de les històries menudes, de la gran quantitat de memòries que ell ha recollit, del formigueig de gent que va fer possible la Transició, dels obstacles dels silencis a l’hora de reconstruir la història, de la utilitat possible del cinema com a eina per a fer arribar la història a les noves generacions, de com s’ha de recuperar i preservar la  memòria popular (les petites memòries individuals, és a dir, la memòria al detall), o de la relació que tenim amb la nostra història (la memòria a l’engròs).

L’explosió de la contemporaneïtat (1848-1945)

El curs Les claus del món contemporani. De 1848 als nostres dies, pretén analitzar la dinàmica que ha determinat el món on vivim i les expectatives que se’ns obren al davant. Es força comú el convenciment que vivim un període ple d’incerteses i sovint és amb aquests dubtes que girem el cap al passat per mirar d’entendre quines han estat les línies mestres de la nostra època. Així doncs, aquest és un dels moments en els què és especialment necessària una revisió sistemàtica i serena  del nostre passat recent.

La primera part del curs, la que ara presentem, L’explosió de la contemporaneïtat es centrarà en l’anàlisi del període que va de 1848 a 1945. Així, obrim l’arc temporal per poder analitzar el moment en el què es van concretar factors tan essencials com la democràcia la política, el socialisme i el sindicalisme, la revolució científica i tècnica, el colonialisme imperialista, la mundialització i la pèrdua de la centralitat europea, etc. Analitzem el moment del gran dinamisme de tots aquests factors per poder entendre l’abast de la seva crisi interna enmig de les grans violències de la primera meitat del segle XX. Al final del període ens quedarà obert l’interrogant de cap on podia evolucionar el món sorgit d’aquest cúmul de violències  i irracionalitats, situació que serà l’objecte de la segona part del curs dedicada a l’anàlisi del període 1945 fins els nostres dies.

Calendari

Dimarts 1 d’abril, 11-13h. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.

Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat. Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.

Dimarts 15 d’abril, 11-13 h. Les Revolucions del 1848 a Europa i el 1868 espanyol. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB.

Dimarts 22 d’abril, 11-13h. La nova potència del moviment sindical i obrer. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora a la Universitat de Barcelona.

Dimarts 29 d’abril, 11-13h. L’explosió colonial i la crisi imperialista. Ponent: David Cao Costoya, historiador i professor lector a la UB.

Dimarts 6 de maig, 11-13h. L’art i la cultura: del realisme a la indeterminació. Ponent: Mireia Freixa Serra, historiadora de l’art i catedràtica emèrita de la UB.

Dimarts 13 de maig, 11-13h. La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.

Dimarts 20 de maig, 11,30-13,30h. La Gran Guerra, primera guerra total. Ponent: Alberto Pellegrini, historiador i professor associat de la Universitat de Barcelona.

Dimarts 27 de maig, 11-13h. L’entreguerres, crisi de les democràcies i els feixismes. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.

Dimarts 3 de juny, 11-13h. La Segona Guerra Mundial. La guerra que s’havia de guanyar. Ponent: Joan Villarroya Font, historiador i catedràtic emèrit de la UB.

Preu del curs

• Alumnat soci de l’Ateneu: 75 € per les 10 sessions
• Alumnat no soci: 150 € per les 10 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.

Inscripció i pagament

La inscripció i el pagament es pot fer presencialment a l’oficina d’atenció al soci, a la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona, a partir del dia 17 de febrer al 28 de març de 2025.

Inscripció per Internet: Podeu accedir al formulari d’inscripció al curs https://ateneubcn.cat/form_curs_mon_contemporani/

Més informació a la pàgina web de l’Ateneu Barcelonès, al Blog de la Secció d’Història (https://historia.ateneubcn.cat/) i a historia@ateneubcn.cat

Dossier de l’alumnat

L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (power point), després de cada sessió.

Direcció acadèmica, professorat i coordinació tècnica

La direcció acadèmica del curs és a càrrec de Jordi Casassas historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.

L’exposició per part del professorat tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat.

La coordinació tècnica és de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història que actualitzarà la informació de cada sessió al Bloc d’Història  i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis de l’Ateneu Barcelonès.

Bibliografia bàsica disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]

• CASASSAS  YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
• CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159,   (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
• FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
• GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
• MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
• MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
• TODOROV, Tzvetan:  Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX,  Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]

Bibliografia per a cada sessió

Per a cada sessió el professorat ha seleccionat una bibliografia específica que es detallarà en el dossier del Curs de l’alumnat

Dimarts 1 d’abril a les 17h, sala Montserrat Roig: Seminari de Lectura Històrica: David Ringrose: El poder europeo en el mundo, 1450-1750, Ed. Pasado & Presente, 2019, 360 pàg.

Coordina el seminari Dolors Folch, sinòloga i historiadora de la Secció d’Història

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Qüestions per debatre:

1. Quina va ser la importància real de la presència europea a Àsia entre 1450 i 1750
2. La qüestió de la plata: D’on procedia? Perquè es va generalitzar la plata per pagar productes orientals, i quines conseqüències va tenir això sobre el comerç europeu a Àsia
3. El paper de les diàspores en el comerç dels segles xv-xvii
4. Quines diferències hi ha entre la implantació colonial de castellans, portuguesos, anglesos i holandesos
5. Altres temes

Més informació

A El poder europeo en el mundo, 1450-1750 David Ringrose planteja una tesi nova i no exempta de polèmica sobre el relat de l’expansió europea que s’inicia amb la colonització d’Àfrica i Amèrica. Fugint de les històries deutores dels nacionalismes dels segles XIX i XX, Ringrose posa en relleu que l’expansió no va ser tant una campanya de colonització militar i religiosa exitosa, una demostració de poder, com un procés d’establiment d’un nou sistema mundial de comerç, en què els europeus no eren precisament la força major.

Ressenyes a la premsa.

Dilluns 3 març 17h Tertúlia d’Amics de la Història. Sala Pompeu Fabra: El 1700 aniversari del Concili de Nicea que deïficà Jesús el Natzaré

Participants: Lluís Busquets, escriptor, teòleg i autor de L’escàndol de Nicea (325), ed. Comte d’Aure, 2024; i Clàudia Pujol, directora de Sàpiens.

Inscripció a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Modera: Josep Sauret, historiador i ateneista de la secció d’Història.

L’escàndol de Nicea

L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa en el llibre L’escàndol de Nicea, narra el Concili on, l’any 325, es va proclamar que Jesús és fill de Déu consubstancial al Pare i on es va instaurar el Credo avui vigent que es resa en les misses.

El 2025 es compleixen doncs, 1.700 anys del Concili de Nicea (en l’actual Iznik, a Turquia), convocat per l’emperador Constantí, on es va aprovar proclamar a Jesús fill de Déu, de la mateixa i idèntica substància que el Pare, però Lluís Busquets sosté que va ser una assemblea “més imperial que eclesial”, fins al punt que Constantí va amenaçar amb l’exili als bisbes que no signessin les actes.

La trama

Una feina d’assessorament a Carolina, periodista d’investigació interessada pels detalls del Concili de Nicea, que l’any 325 declarà que Jesús el Natzaré era consubstancial amb Déu ara fa justament 1700 anys-, treu el narrador de la depressió que pateix després d’un accident de cotxe. El sinistre recent, del qual se sent responsable, ha causat la mort de la muller i filleta i l’ha dut a la pèrdua d’una fe adulta i conreada.

Des de cures intensives, on li han salvat la vida, no s’havia pogut assabentar de la campanya endegada per un capellà amic, mossèn Bernardí, a fi de fer pressió de cara a la segona fase del Sínode de la Sinodalitat que se celebrà a Roma la tardor del 2024, la Plataforma Pels Ministeris a les Dones (PPMD), amb la petició indefugible del conferiment dels ordes majors a les dones. Quan el narrador va a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona per a unes consultes, troba el mossèn rodejat de gent que li fa costat, plantat allí al davant dotze hores al dia. Vulgues no vulgues, el fa entrar a l’organigrama del Secretariat que promou la campanya, la qual s’estén exitosament com una taca d’oli no sols a Catalunya sinó a tota la pell de brau i a l’estranger.

La novel·la abraça i trena, doncs, quatre filons: en primer lloc, el del Concili de Nicea, enfront del qual, a mesura que l’investiga, li va quedant palès que va ser una assemblea escandalosa, maneflejada per l’emperador Constantí; segonament, el de la progressiva relació amb la periodista, la qual evoluciona des de la desconfiança inicial a una sincera admiració mútua fins a ratllar la frontera d’una eventual i sobtada intimitat; en tercer lloc, el d’un agnosticisme sobrevingut per l’accident en la seva fe madura i crítica, del qual mai no s’acaba d’amarar; finalment, el de la campanya de la PPMD, que, per diverses circumstàncies, aconsegueix un gran suport popular i internacional, cosa que el portarà a prendre posicions davant del cardenal de Barcelona, fins aconseguir que l’exigència de la campanya arribi fins al  papa Francesc

Lluís Busquets i Grabulosa

L’escriptor, periodista, filòleg i professor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) ha publicat llibres en diversos gèneres literaris; sobretot, de ficció i assaig, especialment religiós, alguns d’ells en català i en castellà, com Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i ‘La historia oculta: María, madre de Jesús, y María Magdalena’ (2009). També ha publicat Els Evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), traduïda també al castellà, i Carta al Papa (2010). De la seva faceta de periodista destaquen les seves entrevistes a literats catalans (recollides als volums Plomes catalanes contemporànies i Plomes catalanes d’avui). Amb Lluís M. Xirinachs va escriure Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni (2000).

Clàudia Pujol i Devesa 

Llicenciada en Periodisme per la UAB i màster en Relacions Internacionals pel CIDOB. Des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens i és membre del Consell Rector d’Abacus. És coautora de diversos llibres d’història, com La guerra de Cuba (2000) i Dissidents (2007), i autora de llibres de temàtica negra, com Diari d’un forense (2007) i En l’escena del crim (2010). En els últims anys, ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació (Descobrir, Ara, La República, La Xarxa…), ha estat comissària de l’exposició El món del 1714, al MUHBA, i membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2015-2022).

Més informació

En la narració, un sacerdot llança una campanya perquè les dones puguin rebre els ordes majors i pressionar d’aquesta manera al Sínode de 2024, demanant a l’Església que les dones puguin arribar al diaconat i al sacerdoci, i la campanya s’estén amb l’objectiu que el suport popular arribi al papa Francesc.

L’autor considera que, al marge de la trama paral·lela contemporània, és una novel·la de tesi: la de l'”escàndol” de la ingerència política de l’emperador romà Constantí I el Gran en els assumptes de l’Església, com raona el protagonista.

L’altra referència actual la viu el mateix narrador: a més d’implicar-se en aquesta campanya, és qui assessorarà una periodista sobre el fons històric del Concili de Nicea, mentre travessa una depressió pel sentiment de culpa després de la mort de la seva dona i la seva filla, experiència que també li porta d’una fe madura a l’agnosticisme.

“A Nicea, ‘el dolent’ és Ari, considerat heretge segons ens ho pinten des del punt de vista dels guanyadors, encara que Busquets el retrata d’una altra manera”. Busquets concreta que, durant el primer postconcili, per exemple, trenta anys després, a l’Església cristiana els arrians eren majoritaris en relació amb els nicens (que aviat es van autoproclamar catòlics). “En el 360, 35 anys després del concili, hi havia més arrians que partidaris de l’Església que havia guanyat en el Concili”, destaca.

Dilluns 3 febrer de 2025, 17h Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Tertúlia d’Amics de la Història: Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou. A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.

Presenta: Josep Sauret, historiador i membre de la Secció d’Història

Moderador: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Els batallons de treballadors

Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués operatius amb la finalitat de seguir castigant als vençuts de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.

Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”

Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.

Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401

La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.

El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.

Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.

Nil Boix i Besora

Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.

Oriol Dueñas Iturbe

Professor lector del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Ha desenvolupat diversos projectes en el marc del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual. És autor de diverses investigacions i publicacions sobre la violència durant la guerra i posterior dictadura franquista, així com treballs sobre les destruccions i la posterior reconstrucció d’infraestructures durant la Guerra Civil Espanyola. Doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013.

Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins. Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022

Més informació

https://www.viurealspirineus.cat/articulo/societat/recordaran-els-presos-franquisme-explotats-i-forcats-construir-carretera/20241009092805051668.html

https://www.regio7.cat/solsones/2023/11/08/estudi-posa-descobert-els-treballs-94381441.html

Els batallons de treballadors. Treballs forçats, reconstrucció i repressió militar a Catalunya 1938-1942 | Secció Història Contemporànea Món actual | UB

Activitats 2024

Al llarg de 2024, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès hem produït un documental amb entrevistes a sis ateneistes, en el marc del projecte Memorial Ateneu 2023, nou conferències o taules rodones, dos cursos Aula Ateneu Història, amb un total de 14 sessions, cinc seminaris de lectura històrica, onze tertúlies amb setze persones convidades com a tertulianes, un recull bibliogràfic amb 200 obres sobre la Dictadura Franquista i la Transició, en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu i altres resums i ressenyes de llibres. També hem col·laborat amb altres seccions i tertúlies de l’Ateneu.

I finalment, també, hem programat i desenvolupat el projecte Memorial Ateneu 2024, al voltant de Memòria i Història de la dictadura franquista i la transició que inclou, una enquesta a les persones sòcies i vuit entrevistes a testimonis i a tres experts sobre aquesta temàtica i que es presentarà el proper dia 5 de febrer de 2025 a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas.

A continuació reproduïm una breu nota amb el títol de l’activitat, els participants, la data i un enllaç al Blog d’Història https://historia.ateneubcn.cat/ o al Canal Ateneu You Tube Historia per a les activitats enregistrades.

Documental 2023: Sota el jou del franquisme

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès“. L’acte es clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que donà suport a l’edició del documental. Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Vegeu el documental al Canal You Tube Ateneu Història

El mateix dia, també, tingué lloc la taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu ; i amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental.

Vegeu l’acte de presentació del documental i la taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades: Vídeo Canal You Tube (CYT) Ateneu Història 

Conferències i Taules Rodones

Dimecres 17 gener de  2024, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presentà: Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història. Vegeu el Vídeo CYT Ateneu Història

Divendres 16 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que va actuar com a moderadora. Varen presentar l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dijous 29 febrer de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Dimarts 12 març 2024, a les 18:30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021), amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Va presentar: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història. Blog d’Història

Dijous 9 de maig, a les 18.30h, L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. Va presentar: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dimecres 29 de maig de 2024, 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dijous 26 de setembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat, a càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg. Va presentar Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Dimecres 30 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas. Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania“, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine; Josep Pich i Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana; Conxita Mir i Curcó, historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història

Dimecres 11 de desembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques. Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH); Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV); Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera. Va conduir el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora, realitzadora de documentals i que ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història

Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).

Curs Aula Ateneu del 3 d’abril al 29 de maig. D’11 a 13h.

Dimecres 13 de març de 2024, a les 18.30h, a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB, que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània. Va presentar la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu. Apunts de Miquel Nistal, ponent adjunt de la secció d’Història.

Vegeu els apunts del Curs al Blog d’Història

• Sessió 1. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director del curs.
• Sessió 2. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Pep Rueda Sabala, historiador i investigador de la UB.
• Sessió 3. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora de la UB.
• Sessió 4. Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859). Albert Ghanime, historiador i professor agregat de la UB.
• Sessió 5. Barcelona en revolució 1868-1873. Marició Janué, historiadora i professora agregada de laUPF.
• Sessió 6. La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
• Sessió 7. Els fets de Prats de Molló (1926). Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.
• Sessió 8. La Vaga de la Canadenca 1919. Teresa Abelló, historiadora i professora titular de la UB.

Les Rutes de la Seda: mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia.

Curs Aula Ateneu Història. Del 9 d’octubre al 3 de desembre de 2024, d’11-13h

Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF. El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals vàrem seguir els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.

Vegeu els cinc vídeos de les sis sessions al Blog d’Història i al Canal You Tube Ateneu Història

• Sessió 1. Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC. 29 d’octubre, 11-13 h.
• Sessió 2. Budisme i ruta de la seda. Segle II –segle V. 5 de novembre, 11-13 h.
• Sessió 3. L’edat d’or de la ruta de la seda. Segle VI-s. IX 12 de novembre, 11-13 h.
• Sessió 4. L’expansió mongol. Segle XI-XIII. 19 de novembre, 11-13h
• Sessió 5. Els viatges de Marco Polo, finals segle XIII. 26 de novembre, 11-13h.
• Sessió 6. El final de la ruta i la seva eclosió per mar. Segles XIV-XV. 3 de desembre, 11-13h.

Seminaris de Lectura Històrica

• Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, 13 de febrer. Modera Dolors Folch.
• Gengis Kan y la creación del mundo moderno, de Jack Weatherford. 16 d’abril. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
• Viatges a Mongòlia al segle XIII. 11 de juny. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història

• Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. 1 d’octubre. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història.
• Antonio Espino: La invasión de América. 17  de desembre. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història

Tertúlies d’Amics de la Història

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat i amb Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural.15 de gener, a les 17h. Blog d’Història.

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. Tertúlia amb Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga. 5 de febrer, a les 17h. Blog d’Història

Les cares de Marianne: història i actualitat de França, amb Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França. 4 de març, a les17h. Blog d’Història

L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats. Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història. 15 d’abril , a les 17h. Blog

Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Presenta: Josep Sauret (Secció d’Història). 6 de maig. Blog d’Història

Jugades que fan Història. Xerrada-Taller de Jocs de Simulació Històrica. Vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica: Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar. Van presentar i dinamitzar el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història. 21 de maig, a les 17h. Blog d’Història

Torturades: tortura amb biaix de gènere. Una tertúlia amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). 3 de juny, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia amb Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda. 16 de setembre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia amb Eduard Màrquez,”1969″. La novel·la salvatge sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. 8 d’octubre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper autor “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”  i amb David Martínez Fiol, coautor d’ “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”. Va presentar: Susanna Tavera.2 de desembre, a les 17h. Blog d’Història

Tertúlia Cafè Continental & Amics de la Història

Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Dijous 22 de febrer de 2024, a les 19h, a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història. Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. Van presentar: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental.

Reculls de llibres i ressenyes

Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu

S’ha fet conjuntament amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció prèvia de 200 obres sobre franquisme i transició. D’aquestes, s’ha fet una segona selecció amb una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre i s’ha editat en el Blog d’Història.

• Selecció 19 obres sobre “La Dictadura franquista: Repressió i resistència” < https://historia.ateneubcn.cat/2024/06/29/seleccio-dobres-sobre-la-dictadura-franquista/ >
• Selecció 23 obres sobre “La Transició: mite i realitat” <https://historia.ateneubcn.cat/2024/07/08/seleccio-dobres-sobre-la-transicio-mite-i-realitat/>
• Selecció de 29 obres sobre “La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya” aquí <https://historia.ateneubcn.cat/2024/07/15/seleccio-dobres-sobre-la-dictadura-franquista-i-la-transicio-a-catalunya/>

Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”

En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025, a les 18.30h, a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i de Josep Llop ateneista, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste. Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història. Blog d’Història

Presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i reunió anual de la secció d’Història

Dimarts dia 22 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i la reunió anual de socis de la secció d’Història. Des de la secció d’Història, hem iniciat un nou projecte dedicat a la Memòria històrica del franquisme i la transició. Presenta: Equip de treball de la secció (Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons). Blog d’Història

Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Conduexi la sessió del seminari, Dolors Folch.

Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons

Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]

Temes a debatre

Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.

1. Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
2. Quines fonts tenim per saber què va passar?
3. Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
4. Qui eren els que anaven a les Índies?  I com hi anaven?  

Sinopsi: La invasión de América

Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”

Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?

Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.

El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.

Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.

Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337

PDF https://ruhm.es/index.php/RUHM/article/view/1086/833

Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:

• Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH)
• Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
• Associació Amics del MUME (Museu Memorial de l’Exili) de la Jonquera

Participants:

• Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH)
• Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
• Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
• Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
• Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.

Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.

Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas

Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine

Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana

Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida

Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Accés obert

Història, Memòria i Patrimoni

El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.

D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre,  hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.

Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.

En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.

Blog d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

X (abans Twitter): @HistoriaAteneu

Facebook: https://www.facebook.com/historiaAB/