Tertúlies

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Text de Maria Àngels Viladot

Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història.  Com ja s’ha dit,  es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.

Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa  i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i   hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon…  Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.

Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich  va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem  amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir,  L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita.  La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.

De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:

       — d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)

    — d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida  d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere,  la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.

I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte  d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.

Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica  a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més,  els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans.  Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments,  unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana.  Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.

Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat,  el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal).  La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps  per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.

Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista  i, c) finalment, hi ha relats  de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.

Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana  ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat.  Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies.  Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.  

Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests  pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda.  Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut.  El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià:  en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que  fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…

Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren  ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.

I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats  té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down  se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils:  ressalto aquests  reemplaçaments semàntics,  aquests canvis de denominació,  perquè ens denoten  una evolució  de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva.  Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.

No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu  el que us vingui de gust.

Mercè Birba, Maria Àngels Viladot, i Carme Triadó, Ateneu Barcelonès 5-02-2024.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Maria Àngels Viladot

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.

TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Presenta: Joan Solé Camardons

Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

Elvira Altès, biògrafa de l’autora

Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.

Susanna Tavera García

Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.

Araceli Bruch i Pla

Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.

Més Informació

100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 <https://www.nuvol.com/art/100-anys-de-victoria-pujolar-amat-236939>

Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat

Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022

Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster

AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min

“Memòria Històrica. Fitxes de militants. 59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT”, Blog Les hores i els dies <https://unpuntdellum.blogspot.com/2016/04/victoria-pujolar-amat.html>, 17 d’abril del 2016.

Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”

Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar” El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.

“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>

Pepa Arenós i Araceli Bruch, Dones a les ones, 20 novembre de 2022

“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.

El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.

Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.

Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.

Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.

“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va
començar a fer un retrat del nen.

En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.


Tertúlia: Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc

/ historiaab / Deixa un comentari


Dilluns 4 de desembre 2023 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història amb Vicenç Lozano, autor de “Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave”

Presentació de Joan Alcaraz, periodista. Moderà la tertúlia: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 38 persones.

Joan Alcaraz, Joan Solé Camardons i Vicenç Lozano, Tertúlia Amics de la Història 4-12-2024

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Els molts enemics que té aquest papa

Apunt de Joan Alcaraz al blog Gaudirla Cultura aquí

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El cardenal filipí, Luis Antonio Tagle
El papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio
El guru ultradretà, Steve Bannon

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món

(Text de Joan Alcaraz).

El periodista i historiador Vicenç Lozano

Tertúlia: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.

Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española” a càrrec Andy Durgan

Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)

La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents.  Abordem un grup d’uns 500 voluntaris  internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell  Homage to Catalonia  (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra.  El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga  recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.

El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.

Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o  l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat  per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.

Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20.  La composició ideològica d’aquest grup era diversa;  hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:

  1. La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
  2. El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.

Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit.  Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.

En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:

Hans Reiter

Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular,  formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit  tres cops en combat.  Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.

Mika Etchebéhère

Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana”  ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent  responsable d’un grup de 120 milicians.

Margerete Zimbal

Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter).  S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company  en acció militar. Ella retornarà a la Península i  anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.

La repressió contra el POUM

L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà  era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.  

Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial

Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.

John Cornford

Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta  i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví  diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:

“Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”:  És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.

*Tierz és un poble prop d’Osca.

Més informació

Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí

Voluntarios internacionales del POUM por la revolución

Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.

La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.

Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.

Andy Durgan

Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996.​ El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.

Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com 

Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)

El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)

Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla

Amadeu Gallart

Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:

  • Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
  • Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
  • Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)
Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història

Més informació

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971), Polític i comerciant. Fundació IRLA, Biografia  https://memoriaesquerra.cat/biografies/canturri-ramonet-enric

Ressenya: “L’Alguer. L’encant de la història”

/ historiaab / Deixa un comentari

La tertúlia d’Amics de la Història : L’Alguer. L’encant de la història amb Antonio Budruni, autor de l’obra del mateix títol en què també hi participava Gustau Navarro, responsable de l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat de Catalunya, prevista dilluns 18 de setembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) s’ha hagut d’anul·lar.

Ressenya “L’Alguer, l’encant de la història” d’Antonio Budruni (2022)

Autor de la ressenya: Adrià Mainar Scanu, historiador i guia cultural (@EsguardHistòric @MainarScanu, Blog Esguard Històric )

Imatges: Antonio Budruni, autor de Breu història de l’Alguer i L’Alguer. L’encant de la història

Ressenya

L’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, com se sol anomenar, és un mirall de la nostra Història. És el testimoni d’un passat gairebé oblidat, amb llums i ombres, que avui ens pot sorprendre però que convé conèixer. Llegint sobre l’Alguer aprenem sobre l’expansió mediterrània de l’antiga corona d’Aragó i l’herència cultural que els catalans deixàrem, amb grans dolors, a Sardenya.

L’any 1353, en temps de la conquesta catalano-aragonesa de l’illa, que s’havia complicat més del que hom preveia, un estol dirigit per Bernat II de Cabrera ocupà l’Alguer. Mesos més tard, la població s’aixecà en armes i foragità els soldats de la guarnició. Arran d’això, l’estiu de 1354 el rei Pere el Cerimoniós s’hi dirigí, hi posà setge personalment i la feu capitular; llavors, per castigar la “rebel·lia” dels sards i genovesos que hi habitaven, els expulsà i ordenà que la ciutat fos repoblada amb catalans. Des d’aquell moment, l’Alguer, oberta al mar i emmurallada, funcionà com a “cap de pont” per sotmetre Sardenya en una guerra que encara s’allargaria més de 60 anys. Per la seva condició estratègica, la “fidelíssima” fortalesa de l’Alguer, ara habitada per catalans, fou mimada amb nombrosos privilegis i tancada als sards amb pany i forrellat.

Malgrat les vicissituds històriques, com el sonat assalt nocturn que patí l’any 1412, la terrible pesta de 1582 o el desenllaç de la Guerra de Successió, pel qual Sardenya passà als Savoia (1720) i l’Alguer quedà separada de la resta de territoris de parla catalana, els algueresos mantingueren al llarg dels segles el català, que a la Sardenya moderna tenia consideració de llengua de prestigi, i a finals del s. XIX redescobriren un sentiment de “catalanitat” que tot i les convulsions del s. XX, i gràcies a iniciatives com el “Viatge del Retrobament” (1960), perviu fins avui.

Imatge: L’arribada de l’expedició catalana a l’Alguer, 1960/ A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Antonio Budruni, després de la seva Breu història de l’Alguer (2010), un llibre de referència per conèixer l’Alguer medieval i moderna, el procés de repoblament i pervivència dels pobladors catalans així com el funcionament institucional de la ciutat, a semblança del Principat, presenta ara L’Alguer, l’encant de la història (2022). En aquest nou llibre, on recupera i amplia alguns punts de l’anterior, que acabava al s. XVIII, Budruni aborda també l’època savoiana (1720-1946).

En rebre el Regne de Sardenya (1720) els Savoia pogueren coronar-se reis, si bé inicialment regiren l’illa com a un mer apèndix de llurs dominis al Piemont. L’Alguer i Sardenya, fins llavors acomodades a l’ordenament hispànic, toparen amb les noves institucions piemonteses, que en llur exercici sovint entraren en conflicte amb el funcionament del municipi de l’Alguer.

A mitjans del s. XVIII els Savoia emprengueren un seguit de mesures que afectaren a Sardenya i l’Alguer entre les quals destaquen la introducció de l’italià a l’illa, la reforma dels consells cívics o un intent de “nacionalització” de la pesca del corall, activitat que duien a terme principalment corallers napolitans. L’any 1861 els Savoia proclamaren la unificació d’Itàlia, de manera que l’illa de Sardenya quedà incorporada al naixent estat italià. Arran d’això, la vida dels sards i dels algueresos restà lligada al govern de Roma i es veieren directament involucrats en els episodis més importants de la història contemporània italiana, com fou la 1a Guerra Mundial (1915-1918), l’adveniment del feixisme de Mussolini (1922) i la 2a Guerra Mundial (1939-1945), després de la qual s’instituí la República italiana i els Savoia foren desterrats.

De tot plegat Budruni ens en parla L’Alguer, l’encant de la Història (2022). I ho fa en el català de l’Alguer, cosa que singularitza el llibre. Tot i que això pot desconcertar inicialment a qui no conegui la variant algueresa, la lectura és prou amena i es fa entenedora, oferint una aproximació panoràmica a la història, la societat i la cultura de la ciutat.

L’autor

Antonio Budruni, catedràtic de disciplines jurídiques i econòmiques, va néixer al centre històric de l’Alguer, a la Muralla. Ha publicat diversos llibres que estudien la història de l’Alguer i Sardenya. Ha publicat la novel·la “Los minyons de la Muralla” (2009), premi Osilo (2011) i “Los adolescents de la Muralla” (edicions Abbà, 2021), “L’Alguer, l’encant de la història” (edicions, Abbà 2022).

Selecció d’obres sobre l’Alguer disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

ARMANGUÉ I HERRERO, JOAN. Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII. Barcelona : Curial Abadia de Montserrat, 1996. 274 pàgines.

CATALÀ I ROCA, PERE. L’aventura catalanista de “La Palmavera” : L’Alguer, 1906. [Alguer] : Edicions Municipi de l’Alguer, 1998. 365 pàgines.

FARINELLI, MARCEL A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis : Angle, 2010. 149 pàgines.

TODA, EDUARD. L’Alguer: un poble català d’Itàlia. Barcelona : La Renaixensa, 1888. 200 pàgines. (consulta a sala)

Mans manetes : l’Alguer : paraules, cançons i veus de minyons. [Barcelona] : Plataforma per la Llengua, [2018]. 100 pàgines.

Retrobament de l’Alguer. [Lloc de publicació no identificat] : Tramontane, 1961. 168 pàgines.

Rondalles alguereses. Barcelona : Rafael Dalmau, [1985]. 141 pàgines.

Més informació

GUIDO SARI: “Commemoració del cinquantè aniversari del Retrobament [de l’Alguer]”, Llengua Nacional – núm. 73 – IV trimestre del 2010, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “Lo Retrobament”, el viatge que restablí els lligams amb l’Alguer (1960)”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada, agost, 2016, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “4 llibres per conèixer l’Alguer”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada , abril, 2019, aquí

Imatge: El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l’Alguer / A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Tertúlia amb Lluís Duran

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 8 de maig de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, amb Lluís Duran, historiador i autor de Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, Viena Edicions.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions,

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Lluís Duran i Joan Solé Camardons; Tertúlia “Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció”. Ateneu Barcelonès 8-5-2023

Manuel Carrasco i Formiguera

La biografia d’un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda al nostre país, i que fou afusellat a mans dels franquistes durant la Guerra Civil

És una figura cabdal per entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX.

Manuel Carrasco i Formiguera en una visita al País Basc, cofat amb la típica txapela. Amic personal del lendakari Aguirre i dels principals dirigents del PNV

A través del seu ideari —cristià, catalanista, antimonàrquic radical…—, i també de la seva obra de govern —tant a la Generalitat de Catalunya com a l’Ajuntament de Barcelona, però també en entitats d’àmbit més reduït—, l’historiador Lluís Duran ens descobreix la biografia i el llegat polític d’un home que va consagrar la seva vida a defensar Catalunya, la democràcia i la República, encara que això li comportés represàlies durant la dictadura de Primo de Rivera i, en plena Guerra Civil, un judici sumaríssim que el condemnà a l’afusellament per les tropes franquistes.

Seguint la seva trajectòria política —de la Joventut Nacionalista a Acció Catalana – Partit Catalanista Republicà, passant per l’impuls a Unió Democràtica de Catalunya—, ens acostem a un home que ha deixat un llegat inigualable.

Sobre l’obra de Lluís Duran: Manuel Carrasco i Formiguera: Pensament i acció

Lluís Duran, historiador i autor del llibre Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, Viena Edicions

“No és Terminator, és Carrasco i Formiguera” Article de Francesc Canosa, diari ARA 13-11-2022: aquí

“La via de Carrasco i Formiguera” Ressenya de Pere Bosch Cuenca, diari El Punt Avui 6-12-2022: aquí

“Lluís Duran ens presenta l’assaig Manuel Carrasco i Formiguera: pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa”, Més 324 TV3, 17-01-2023, Xavier Grasset conversa amb Lluís Duran, historiador: aquí

“Lluís Duran fa parlar Carrasco i Formiguera”, Ressenya de Víctor Rodríguez a CR Catalunya Religió 2-3-2023: aquí

“Lluís Duran: “No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades” Entrevista a Lluís Duran  a càrrec de Joan Safont Plumed a Vilaweb  19-03-2023: aquí

Selecció d’obres sobre Carrasco i Formiguera disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

CARDONA, EDUARD;  COLL I ALENTORN, MIQUEL: Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, Generalitat de Catalunya, Catalans Il·lustres, 5, 1991, 114 pàg.

DURAN, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera : pensament i acció : per una Catalunya lliure i socialment justa ; pròleg de Quim Torra; Viena Edicions 2022, 927 pàg.

Manuel Carrasco i Formiguera. Diari de presó, 1923-1924, Introducció i edició a cura de JOSEP M. FIGUERES, Barcelonesa d’edicions, 1999, 234 pàg.

BENET, JOSEP: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat; a cura de Josep Poca Gaya ; epíleg de Rosa Maria Carrasco i Azemar; Edicions 62, 2009, 197 pàg.

RAGUER I SUÑER, HILARI: Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, 3a edició revisada i molt ampliada, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015, 580 pàg.

Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, Sessió a l’Ateneu Barcelonès organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès: “Els orígens del seu compromís Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual”, a càrrec de LLUÍS DURAN; i “Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera” a càrrec d’HILARI RAGUER. Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Ateneu Barcelonès, 4 de juny de 1919. Blog d’Història aquí,

Sumaríssim 477, Carrasco i Formiguera, Direcció, guió i investigació, M. DOLORS GENOVÈS ; realització, LLUÍS MONTSERAT ; producció, GISELA PERRAU, Televisió de Catalunya.

Més informació

Manuel Carrasco i Formiguera, advocat i polític català: (Família i amics de Manuel Carrasco i Formiguera) https://manuelcarrascoiformiguera.cat/

Kennedyana. Una tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 3 d’abril a les 17h tingué lloc al passeig central de les Rambles, 128 la Tertúlia Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès amb Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors.

La Tertúlia és fruit de la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles, en un espai acotat que disposa de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat adequades, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La família Kennedy reapareix a la Rambla

Vicenç Pagès Jordà, homenatjat en una tertúlia al voltant del seu últim llibre, ‘Kennedyana’

Article de Jordi Nopca a l’ARA 3-abril-2023

A la Rambla de Barcelona s’hi barregen l’aroma sintètica i apegalosa que imita la xocolata amb els perfums afruitats que desprenen alguns passejants. La majoria són turistes, però també s’hi pot veure algun venedor d’artefactes voladors que no acaba d’entendre per què hi ha una cinquantena de cadires enmig del passeig. Aviat en traurà l’entrellat, si para una mica d’atenció: la família Kennedy està a punt de reaparèixer enmig de la ciutat un dilluns de Setmana Santa, avançant-se a l’anual resurrecció de Crist. Vegeu l’article complet aquí

Joaquim Noguero, periodista cultural; Ernest Folch, editor de Kennedyana; Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història. Tertúlia a les Rambles organitzada per l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles 3-4-2023. Foto MSSM

Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Desembarquen als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de giragonses argumentals.

Més informació i ressenyes sobre Kennedyana aquí

Quim Noguero: “El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla” Núvol 10-11-2022

[…] Kennedyana és un cop més això. Assaig, però d’un alè narratiu innegable, precís en cada paraula, clar en cada frase, oportú paràgraf per paràgraf. Un relat generacional, lligadíssim no sols a la biografia de l’autor [Vicenç Pagès] va néixer poc després de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas), sinó a la seva obra (ja era present a “El món d’Horaci”). I, per descomptat, és també un tractat de narratologia encobert, que explica què va universalitzar el relat dels Kennedy (les correspondències mítiques, l’enllaç amb relats de totes les èpoques, des de la Grècia clàssica a Shakespeare passant pel cicle artúric), a més de totes les reflexions metadiscursives afegides, que enllacen la història amb molts relats contemporanis de la televisió, el cinema i la música. No hi ha res desaprofitable. Conté mil sorpreses, però amb tanta precisió i sobrietat i claredat que no sé com s’ho feia. Com pot dir tant de forma tan directa?

Vegeu l’article complet aquí

Jack i Jackie: atractius com una ficció. El matrimoni Kennedy, la imatge perfecta de joventut i bellesa, navegant en un veler a la costa de Massachusetts.

Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.

Vicenç Pagès Jordà

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 Març de 2023 a les 17:00 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb Fermí Rubiralta, historiador i biògraf de “Daniel Cardona i Civit”. També hi intervingué Daniel Cardona i Pera, familiar del biografiat.

Presenta Joan Solé Camardons.

Inscripció: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera i Joan Solé Camardons

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

Nota: Breu biografia redactada per Fermí Rubiralta

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.

Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!

Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC). Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).

Fons Daniel Cardona i Civit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Contingut: La documentació personal de Daniel Cardona i Civit que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està formada per un total de 175 documents, dels quals tots, excepte 20, són cartes. 113 d’aquests documents estan adreçats a Cardona i 41 a altres corresponsals. Aquesta documentació aporta interessants dades, principalment del període 1923-1930, del grup independentista Estat Català, de les diferencies i el trencament definitiu entre Daniel Cardona i Francesc Macià i dels grups catalans a exili. Catàleg del Fons Daniel Cardona i Civit 

Fermí Rubiralta

Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). Llicenciat en història contemporània per la UB (1985) i doctor en Ciència Política per la EHU-UPV), és especialista en la història de l’independentisme català.

Ha publicat  diverses biografies polítiques –Joan Cornudella (2004), Daniel Cardona (2008), Miquel Badia (2011), Vicenç A. Ballester (2015), Joaquim Juanola (2019)–; treballs d’estasiologia –Orígens i desenvolupament del PSAN (1988), El Partit Nacionalista Català (2010), Estat Català sota el franquisme (2021); vàries síntesis –Una història de l’independentisme polític català (2004); Historia del independentismo político catalán (2020) o Breu història de l’independentisme als Països Catalans (2020)–, estudis comparatius – El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1997), De Mao a Castelao (1998); i d’altres com Els orígens de l’independentisme català a Cuba (2017), o el treball d’introspecció, l’Evolució independentista del catalanisme (2019).

Ha estat igualment coordinador de dues obres col·lectives, –Diccionari biogràfic d’Estat Català (2021) i Estat Català (1922-2022) (2022) –i s’ha interessat també pels orígens del socialisme basquista a Un panadero socialista en el Gobierno Vasco (2014). Ha col·laborat en diverses revistes científiques com Revue Internationale de Politique Comparée, Afers, L’Avenç, Revista de Catalunya, Uztaro, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Nazioni e Regioni, etc, i d’altres publicacions de
divulgació general.

Tertúlia Amics de la Història. Acte sobre Daniel Cardona Civit amb els tertulians convidats: Fermí Rubiralta historiador i biògraf i Daniel Cardona Pera, familiar. Coordina Joan Solé Camardons, Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, 6-3-2023

Joan Sauret. Tasca i esperança. Biografia d’un líder republicà europeista. Tertúlia amb Àlvar Llobet

/ historiaab / Deixa un comentari


Dilluns 6 de febrer de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Joan Sauret. Biografia d’un líder republicà europeista.

Amics de la Història

La tertúlia amb més de trenta assistents, tingué com a tertulians convidats Àlvar Llobet, historiador, periodista i autor de la biografia: Joan Sauret. Tasca i esperança; i Josep Vall, director de la Fundació Irla, entitat promotora i editora de l’obra. Al final de l’acte es lliuraren 10 exemplars als primers inscrits a la tertúlia Amics de la Història

Josep Vall director de la Fundació Irla s’adreça al tertulians d’Amics de la Història (6-2-2023)

Josep Sauret de la secció d’Història que comparteix cognom amb el biografiat, feu un breu referència a l’origen del cognom i a les diverses branques de Sauret a Catalunya. Hi assistiren també fins a 6 persones que compartien el cognom amb Joan Sauret. També hi intervingueren diversos balaguerins agraint les referències literàries i documentals a la ciutat de Balaguer a la biografia d’Alvar Llobet.

Josep Vall informà de l’origen d’aquesta biografia, tan necessària per a qui havia estat durant 20 anys el secretari general d’ERC. També informà de la tasca de la Fundació Irla especialment la recerca i edició de més de 40 biografies de republicans que poden descarregar-se gratuïtament. Vegeu les publicacions d’estudis històrics i biografies aquí

Àlvar Llobet, balaguerí, historiador i periodista explicà amb rigor i amenitat la biografia de Joan Sauret, de qui va reconèixer que no era prou recordat a la seva ciutat natal, fruit de la desmemòria interessada d’una determinada política.

Àlvar Llobet, balaguerí, historiador, periodista i autor de la biografia sobre Joan Sauret

Després s’inicià la tertúlia amb una desena d’intervencions amb tots els tertulians, amb Joan Solé Camardons de moderador.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La tertúlia comptà amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Foto 1: Perpinyà, 27 de gener de 1946. Joan Sauret intervenint davant la militància d’Esquerra, reunida al Grand Hotel en un vi de germanor amb motiu de la visita de Carles Pi i Sunyer per a pronunciar una conferència. Entre d’altres, es poden reconèixer, Josep Sans, Francesc Falivene, Joan Prat, Martí Barrera i Andreu Claret. ANC-Col·lecció Documental sobre l’exili català al segle XX (Joan Sauret)


Joan Sauret. Tasca i esperança


Joan Sauret i Garcia (Balaguer, 1899–1985) emigra en l’adolescència a Argentina, iniciant a Buenos Aires, en paral·lel, una perenne vocació periodística a través de Ressorgiment i un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà.
Tornat a la seva ciutat natal, el 1925 crea Pla i Muntanya, quinzenal d’àmbit comarcal; el 1930 impulsa el Centre Català̀ Republicà; el 1931 participa en la fundació d’Esquerra Republicana; i el 1932 esdevé diputat al Parlament de Catalunya, tasca que compagina amb la de periodista a La Humanitat.

París 31 juliol de 1948. Homenatge a Joan Tauler. D’esquerra a dreta, Josep Sans, x, Joan Sauret, sra. Quintana, Josep Tarradellas, Joan Tauler, Carme Ballester, Víctor Torres, Simone Hilaire, Antoni Xirau, Josep Fontbernat, Lluís Gausachs. PAUL COLIN-MAX MICOL /AMTM


Amb la derrota de la Guerra Civil, s’exilia a França on esdevé estret col·laborador del secretari general d’ERC Josep Tarradellas, al qual succeeix al capdavant de l’organització des del 1954 i durant vint-i-dos anys, mantenint la flama del partit a través de Tribuna, alhora que impulsa l’incipient moviment federalista europeu.

París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM


Amb la fi del franquisme, el 1976, cedeix el lideratge d’Esquerra Republicana a Heribert Barrera, deixa escrita la peripècia de la diàspora a L’exili polític català i retorna al seu bressol a la vora del Segre, per a morir-hi en pau.

Joan Sauret: L’Exili polític català, Ed Proa, 1979

Àlvar Llobet


Àlvar Llobet i Sotelo (Balaguer, 1984). Llicenciat en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF. Actualment és periodista de Nació (Digital). Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, RNE, La Manyana, Ràdio Balaguer i UA1 Ràdio. Ha publicat com a autor: El reconeixement internacional de la Intersindical (2015) i com a editor, Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (2021).