Els que manen a Catalunya. Tertúlia amb Pep Martí

3 Setembre 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022

Pep Martí, periodista de Nació Digital i Joan Solé Camardons. Foto MSSM

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia Amics de la Història: “Els que manen” Foto JSC

Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”

Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.

A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digital aquí

Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”.

Fotos extretes de Nació Digital

Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya

No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia.

Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.

El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

On és la burgesia catalana? Pep Martí.

On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.

Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí

El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas

Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.

L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.

Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.

Pep Martí

1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.

És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.

Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.

Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1

El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.

Informació completa aquí

Els 50 noms: les grans famílies del poder a Catalunya. Miquel Macià i Pep Martí

Hi trobareu una descripció de les 50 famílies i de 10 coses que potser no sabies de cadascuna.

Podeu consultar els articles de Nació Digital aquí

Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història

4 Juny 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.

Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Segundo Diccionario de los Catalanes de México

La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.

El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.

Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.

La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.

Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.

L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.

Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic

Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.

Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/

Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/

Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/

Montserrat Callicó i Gallet (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1978). Pintora, dibuixant i il·lustradora. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 – Brusel·les, 1970). Poeta, autor teatral i traductor. Figura clau del noucentisme. Activista intel·lectual a Mèxic. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/10747/josep-carner-i-puig-oriol

Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/

Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg

Carme Cortès i Lladó (Santa Coloma de Gramenet, 1892 – Ciutat de Mèxic, 1979). Pintora. Imatge: https://www.geni.com/people/Carmen-Cort%C3%A8s-Llad%C3%B3/6000000003206846033

Joan García Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Jalisco, 1980). Anarcosindicalista, pistoler els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra civil.

Imatge: https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Oliver#/media/Archivo:Juan_Garc%C3%ADa_Oliver,_1936.jpg

Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític, conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume

Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas

Anna Murià i Romaní (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Escriptora i periodista. Militant d’ERC i Estat Català (1936). Directora del Diari de Catalunya en els darrers mesos de la Guerra. Imatge: https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/06/album_muria.pdf

Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer

Josefina Oliva i Teixell (Reus, 1912 – Mèxic, 2007). Geògrafa, professora de geografia, arqueòloga i historiadora. Imatge: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/la-resistencia-indigena-vista-per-una-historiadora-de-reus/

Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg

Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012). Escriptora, periodista i activista comunista del PSUC que escrigué una cinquantena d’obres. Imatge: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d2/Teresa_P%C3%A0mies_i_Bertran.jpg

Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1961). Guerriller, polític independentista i periodista. A Mèxic creà la Unió dels Catalans Independentistes. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marcel%C2%B7l%C3%AD_Perell%C3%B3_-_Dueso.jpg

Aurèlia Pijoan i Querol (Castellserà, 1910 – Mèxic, 1998). Metgessa, militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya, i primera regidora de l’Ajuntament de Lleida (1937). Imatge https://feminismes.paeria.cat/noticies/100-dones-que-van-canviar-el-mon-aurelia-pijuan-querol/

Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/

Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales

Jaume Serra i Hunter (Manresa, 1878 – Cuernavaca, 1943). Filòsof, polític i rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933). Milità a AC i a ERC. Diputat i vicepresident del Parlament català. Imatge:https://serrahunter.gencat.cat/ca/el_serra_hunter_programme_shp_pla_serra_hunter/la_figura_de_jaume_serra_i_hunter/

Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Jordi Tell i Novelles (Barcelona, 1907- Noruega, 1991). Arquitecte, activista polític i diplomàtic. A Mèxic treballa com arquitecte i en el disseny de mobles. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/tell-novellas-jordi

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (Lladó, 1910 – Figueres, 1977). Escriptora. A Mèxic escrigué la seva novel·la més coneguda, Encara no sé com sóc. Imatge: http://emilicasademont.blogspot.com/2010/12/recordem-maria-dels-angels-vayreda.html

Elionor Vinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/

Josep Maria Xammar i Sala (Juneda, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1967). Advocat i polític independentista. Fabricant de mobles amb Jordi Tell i autor de pamflets anònims o que signava com a Joan d’Oc. Imatge: https://www.somgarrigues.cat/reportatges/68/l-accent-garriguenc-en-els-inicis-del-front-nacional-de-catalunya

Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/

Més informació

DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37. El podeu llegir aquí

Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionario de los Catalanes de México.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3 / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.

DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”

FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí

MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí

Racisme i supremacisme durant el franquisme (Eduard Llaudó). Els ultres són aquí (Xavier Rius Sant). Tertúlia d’Amics de la Història

24 Abril 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 de maig de 2022 a les 17 h fins a les 19 h tingué lloc a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès la tertúlia sobre Racisme i supremacisme durant el franquisme. Els ultres ja són aquí amb els tertulians convidats Eduard Llaudó, autor de Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània i Xavier Rius Sant, periodista, autor d’ Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Eduard Llaudó, Joan Solé Camardons i Xavier Rius Sant. Tertúlia 2 de maig de 2022

Racisme i supramacisme franquista

Eduard Llaudó Avila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.

Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.

La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.

**Eduard Llaudó** **Avila**: *Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània*

Els ultres són aquí

D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.

Quan a les eleccions del 14 de març de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.

La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.

Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?

Xavier Rius Sant

Nascut a Barcelona el 1959, periodista i escriptor. Vinculat a moviments pacifistes els anys vuitanta, i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes, publicà diversos llibres sobre l’objecció i el pacifisme. Especialitzat en conflictes internacionals com els dels Balcans i Món Àrab, ha col·laborat en la majoria de diaris de Catalunya i Madrid, i ha participat en projectes d’ajuda humanitària. El fet migratori i la ultradreta són temàtiques de la seva especialització. Ha publicat El libro de la inmigración en España ,editat el 2007. Ara col·labora al PuntAvui, El Periódico i Nació Digital. A COMRàdio portava la secció Conflictes del Món. El 2011 anys publicà Xenofòbia a Catalunya que tracta l’ascens del discurs xenòfob i d’ultradreta. Posteriorment ha publicat la novel·la Amor a la carta i Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox

Recull bibliogràfic de llibres consultables a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

Nota: S’han seleccionat només les obres a partir de 2019

JORDI BORRÀS: Tots els colors del negre : l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI, pròleg de Mark Bray, Ara Llibres, febrer 2022, 499 p.

XAVIER CASALS: “De Fuerza Nueva a Vox: de la vieja a la nueva ultraderecha española (1975-2019)”, Ayer. Revista de historia contemporània núm 118, Marcial Pons Ed. Historia, 2020

STEVEN FORTI: Extrema derecha 2.0: qué es y cómo combatirla; pròleg d’Enric Juliana, Ed. Tres cantos: Siglo XXI, 2021, 271 p.

ANDREW MARANTZ: Antisocial: la extrema derecha y la “libertad de expresión” en Internet, traducció Lucía Barahona, Ed. Capitán Swing, 2021, 525 p.

MIGUEL URBAN CRESPO: La Emergencia de Vox : apuntes para combatir a la extrema derecha española; pròleg de Nuria Alabao, Ed. Sylone, 2019, 183 p.

JOAN ESCULIES: “Nuestros ultras”. La Vanguardia: 29/01/2022

La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada?

25 Març 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”, 2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]

Joan Solé Camardons i Francesc Vilanova Vila-Abadal, Tertúlia 4 d’abril de 2022

La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.

Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?

Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).

El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021

Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951

Reportatge de Sergi Picazo: “Vaga dels tramvies de 1951: Com una guspira encén el foc de la protesta” Crític, 1-03-2021

Ressenya de Júlia Costa: “La vaga dels tramvies” Llegir.cat

Tertúlia: Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?

9 febrer 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i professor de la UAB.

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].

Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]

Arnau Gonzàlez Vilalta i Joan Solé Camardons, Tertúlia 7 de març de 2022

Sinopsi

Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.

El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.

(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021

Referències sobre la temàtica de la tertúlia

Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].

Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. ‎Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.

Més informació

Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.

Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021

Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.

La revolta popular del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una bullanga més?

26 Novembre 202111 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 13 de Desembre de 2021 a les 17h, tindrà lloc la Tertúlia La revolta popular del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una bullanga més? amb Jordi Roca Vernet i Núria Miquel com a tertulians convidats

Presenta, Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història

Imatge principal: “La Patuleia”. d’Antoni Ferran i Satayol. Avalot a la Rambla el 5 d’agost de 1835 presenta unes classes populars depauperades i violentes, la “patuleia”, com a protagonistes de la Bullanga. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA)

Llibre de referència: La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835: Jordi Roca i Núria Miquel, Ed. Rosa del Vents, 2021, 221 p. Disponible a la Biblioteca de l’AB.

La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835

El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat.

Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar.

**Imatge superior**: Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. **Imatge inferior**: Assalt a la casa i assassinat de Pere Nolasc Bassa, governador general de Barcelona. El seu cadàver es llançat des del balcó del Palau Reial, al pla de Palau, durant la bullanga del 5 d’agost mentre la multitud enfervorida aclama l’acció des del carrer. Eusebi Planas Franquesa, AHCB

Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Jordi Roca Vernet

Historiador, professor lector de la UB, doctor en Doctor en Història (Universitat Autònoma de Barcelona). Tesis doctoral: Política, liberalisme i revolució. Barcelona, 1820-1823

Llibres publicats:

Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol, Pagès editors, 2011.
La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats milicians i conservadors, Pagès editors, 2011 Col·lecció: Fundació Noguera – Estudis Nº 60, 2012.

Núria Miquel Magrinyà

Becària predoctoral (FPU) d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la mobilització política, l’oci i les classes populars a les dècades centrals del segle XIX.

Més informació sobre la Bullanga 1835

Joan Solé Camardons: Resum i ressenya “La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835” Blog Gaudir la Cultura, 13-12-2021.

Joan Solé Camardons (ed): Imatges sobre La bullanga de Barcelona de 1835. Personatges i fets

“*La Patuleia*” (Acció de la patuleia barcelonina (1835) obra d’**Antoni Ferran**, presenta unes classes popular depauperades i violentes. Museu d’Història de Barcelona.

Altra informació

Jordi Roca Vernet: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors (1820–1823)” Conferència a l’Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020

Eduard Page: “La bullanga de Barcelona“, ressenya a AB Origine

Anna Maria Garcia Rovira: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843“, conferència a l’Ateneu Barcelonès, 12 febrer de 2020.

Josep Sanmartí: “Perla 26. Les Bullangues durant la Primera Guerra Carlina” a Blog Perles Negres, Perles Blanques, 10 febrer de 2018.

Josep Maria Ollé Romeu: Les bullangues de Barcelona durant la primera Guerra Carlina (1835-1837), vol 1. El Mèdol, 1993.

Tertúlia: La premsa i la Segona República, el cas del diari “El Diluvio”

26 Octubre 202118 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 8 Novembre de 2021 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La premsa i la Segona República, el cas del diari El Diluvio, amb Gil Toll, periodista i professor associat a la UAB i autor del llibre “El Diluvio”, la prensa y la Segunda República.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

La Premsa i la Segona República, el cas del diari El Diluvio

La premsa va ser decisiva en la proclamació de la República a Espanya amb la creació d’un ambient polític de crítica a la monarquia que es va aguditzar l’any 1930. Un cop assolit el canvi de règim, els diaris van viure un gran auge de vendes per l’interès del públic en l’esdevenidor polític. Conscients del poder de l’opinió pública, els sectors dretans es van moure amb rapidesa per guanyar posicions en l’àmbit de la premsa amb operacions de compra de destacades capçaleres.

A Barcelona, el diari republicà de referència era El Diluvio, nascut el 1858 sota el nom d’El Telégrafo. Defensava el republicanisme federal, però a les seves pàgines també es donava bona acollida a les reivindicacions obreres i hi havia punts de contacte amb totes les forces progressistes de l’època i les expressions culturals d’avançada, com la maçoneria o l’esperanto.

El Diluvio va veure en Esquerra Republicana i Francesc Macià l’opció adequada per aconseguir la República Federal i transformar el país. Va ser l’únic diari que va donar suport a aquesta candidatura a les eleccions municipals de 1931.

El diari era un ferm partidari de la unitat de les candidatures republicanes a les eleccions per afrontar el sistema d’elecció majoritari. A la convocatòria d’eleccions generals de 1933, davant la divisió republicana, va proposar als electors una llista de selecció amb candidats de diferents opcions.

Quan va morir Francesc Macià, el diari va apostar per Lluís Companys com a relleu en una sèrie d’articles que van tenir ressò a la resta de la premsa de la ciutat. Companys havia estat col·laborador del diari i la seva elecció va ser rebuda amb eufòria per la Redacció.

El Diluvio, en canvi, va criticar Companys després del 6 d’octubre. El diari va ser suspès durant més d’un mes i després sotmès a censura prèvia. La relació amb Companys es va reprendre amb entrevistes a la presó de Cadis i una campanya de gran suport al Front d’Esquerres a les eleccions de febrer de 1936.

Durant la guerra el diari es va mantenir fidel a la República i va aconseguir seguir amb la mateixa direcció fins 1938, quan el govern de la República va imposar la intervenció de la UGT. La major part dels periodistes van sortir a l’exili un cop acabada la guerra, els pocs que es van quedar van ser empresonats, com ho va ser l’editor, Manuel de Lasarte, que va morir a la Model setmanes després d’ingressar.

El nostre tertulià convidat, Gil Toll

Periodista, màster en estudis Internacionals i doctor en Història. És professor associat de la UAB. Treballa als serveis informatius de TV3 en l’àmbit de la informació econòmica i és secretari de l’Associació Casa de la Premsa.

Ha publicat entre altres:

El Diluvio, la prensa y la Segunda República, Icaria editorial, Antrazyt, 2021.
Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la II República espanyola, Editorial Renacimiento, 2013.
Edita el digital www.heraldodemadrid.net “Periodismo e Historia del siglo XX”
Director del documental Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!

Tertúlia sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston

31 Agost 202115 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 d’octubre de 2021 a les 17h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la Tertúlia “Sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston“, amb Miquel Nistal com a tertulià convidat.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Miquel Nistal, ateneista i docent és l’autor de dues llargues ressenyes sobre dos dels llibres de Paul Preston que es debatran a la tertúlia: La destrucción de la democracia en España (1 de 5) i Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (1 de 2)

És obligatòria la inscripció prèvia per correu electrònic a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Aforament (COVID): 24 persones

Dos llibres de Paul Preston

La destrucción de la democracia en España (1978 i una posterior edició revisada i actualitzada l’any 2018) serà la base de la tertúlia, si bé, enllacem amb la part final de la seva darrera obra, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

El llibre de base és la visió que aporta Preston de la història de la Segona República Espanyola, focalitzant en dos dels seus protagonistes polítics: el principal partit de l’esquerra espanyola en aquells moments, el PSOE, i el principal oponent a la dreta, la CEDA. Segons la hipòtesi de l’autor, el conflicte social lligat al problema agrari serà una de les més importants raons del fracàs de la República, tot lligat a la intransigència a la més mínima concessió social dels sectors conservadors que s’aniran agrupant en la CEDA en els primers anys del nou règim republicà i la impossibilitat del reformisme republicà, en el qual el paper del PSOE era fonamental en el primer bienni, d’articular una resposta a les demandes socials. La dreta espanyola acollirà el nou règim republicà entre l’escepticisme dels “legalistes”, agrupats entorn dels sectors catòlics i agraris que acceptaven de forma accidentalista la República i els monàrquics que consideraven ja d’inici una catàstrofe l’arribada del nou règim i contra el qual conspiraven pràcticament des del primer dia. La dreta catòlica anirà agrupant i unificant diferents sectors al llarg dels primers anys i acabarà constituint la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) sota el lideratge emergent del jove advocat salmantí José María Gil Robles.

Al llarg del llibre veurem l’evolució política de la dreta en les diferents eleccions del període republicà i com lentament la via accidentalista i els interessos reaccionaris dels grups representats confluiran en la via que acabarà en el cop d’estat de juliol de 1936.

El PSOE (Partido Socialista Obrero Español) representava en el primer terç del segle XX una part del moviment obrer espanyol, amb una distribució territorial molt heterogènia. Tenia una forta representació entre els famèlics treballadors de la terra al sud on la central socialista UGT tenia una bona implantació; també en les zones mineres asturianes i entre els treballadors siderúrgics bascs. A Catalunya el socialisme espanyol era residual. Les tensions dins del partit i el sindicat venien de lluny: ja des de la frustrada vaga revolucionària de 1917 i la reacció davant la dictadura de Primo de Rivera. Tot això havia contribuït a dividir el moviment socialista. El paper dels grans líders com Francisco Largo Caballero o Indalecio Prieto marcaran la divisió socialista que s’anirà aguditzant com a conseqüència de les coalicions amb els partits republicans en el primer bienni republicà, el problema de la reforma agrària, les tensions socials i el perill involucionista que marcarà tots els anys de la breu experiència republicana. Les divisions socialistes i les temptacions revolucionàries del sector caballerista del partit seran un factor important que contribuiran al fracàs de l’experiment democràtic en un país convuls que va iniciar el procés republicà democràtic en un moment històric molt complex i amb enemics massa poderosos.

El segon llibre, Un poble traït, presenta tota la història del segle XX espanyol, des de l’òptica, segon l’autor, de la corrupció política i del mal govern que la caracteritzen. Segons Preston, en la història moderna d’Espanya hi ha hagut sempre una desconnexió entre la realitat social i el poder polític. D’aquest llibre agafem només el darrer apartat, el que va del 1982, amb la transició democràtica teòricament completada, el flamant govern socialista, els anys de les majories de la dreta del Partit Popular i fins el moment de l’abdicació del rei Joan Carles I (2014) i la profunda crisi territorial no resolta encara. De manera cíclica tornem a assistir a una altra crisi profunda de la democràcia espanyola. Novament podem veure l’abisme entre una població desitjosa de progressar i unes elits que tracten, una vegada i una altra, de bloquejar els seus intents.

Paul Preston

Paul Preston (Liverpool, 21 de juliol de 1946) és un historiador, professor i autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics. També va ser professor d’Història a la Universitat de Reading i al Centre d’Estudis Mediterranis al Queen Mary College. Analista d’assumptes espanyols en ràdio i televisió.

Tant a Gran Bretanya com a Espanya, col·laborador de diversos periòdics i revistes, entre els seus llibres destaquen España en crisis: Evolución y decadencia del régimen franquista (1978), La destrucción de la democracia en España (1978), El triunfo de la democracia en España (1986), Franco, Caudillo de España (1994), La política de la venganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX (1997), Las tres Españas del 36 (1998), Palomas de guerra (2001), l’edició actualitzada de La Guerra Civil Espanyola (2006), Idealistes sota les bales: històries de la guerra civil (2007), L’holocaust espanyol (2011), l’edició actualitzada de Juan Carlos rey de un pueblo (2012), Santiago Carrillo: el penediment no existeix (2013), La fi de la Guerra Civil: La República apunyalada (2014) y Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

Més informació

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España (2018, ed. Debate, 460 p). Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la Cultura en cinc parts

· “Dreta i esquerra en una República neixent”

· “Reacció contra la reforma i conflicte social”

· “Reacció negra, resposta insurreccional i represàlia autèntica”

· “La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra”

· “La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil”

Paul Preston: Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019, ed Base, 760 p),Ressenya de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura en dues parts:

· Un poble traït (1)

· Un poble traït (i 2)

Breu selecció de llibres de Paul Preston disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per als socis de l’Ateneu:

Dos articles de Vicenç Navarro

Article de Vicenç Navarro: “La Guerra Civil no fue una guerra fratricida entre dos bandos igualmente deshumanizados y violentos“ Público, 2 setembre de 2021. L’article debat els arguments de l’historiador Julián Casanova en “Los diez tweets para explicar la Guerra Civil española” d’àmplia difusió.

Article de Vicenç Navarro : “Por qué es tan difícil recuperar la memoria histórica” Público, 10 d’agost de 2021. L’article debat algunes expressions i declaracions de Paul Preston i d’Ángel Viñas, especialment sobre la seva valoració de la transició de la dictadura a la democràcia.

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques” de Stefan Zweig

16 febrer 202018 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 març 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, de Stefan Zweig,

Amb la participació de Pep Bujosa i de Mercè Bausili com a primers lectors, seguits dels ateneistes de la tertúlia.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit en l’alemany original) és un llibre de passatges d’història novel·lats escrita l’any 1927 per Stefan Zweig. El podeu trobar en català traduït per Maria Pous, Quaderns Crema, Barcelona, 2004.

Stefan Zweig, Viena 1881 – Petrópolis, Brasil 1942, va ser un prolífic escriptor de novel·les i de biografies en les que unia uns coneixements històrics profunds amb una depurada tècnica literària i una acurada construcció psicològica dels personatges. Fou un intel·lectual compromès amb el seu temps, antibel·licista i antinacionalista. Tot i ser perseguit com a jueu no es considerà mai com a sionista. La pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa (2016) dirigida per Maria Schrader narra el seu dramàtic final, convençut que el nazisme s’acabaria imposant a tot el món.

Imatge: Stefan Zweig. Autor: desconegut. Font: Commons Wikipedia

Moments estel·lars de la humanitat

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de Moments estel·lars de la humanitat, aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles.

Contraportada: Stefean Zweig: Moments estel·lars de la humanitat, Quadersns crema,

Comentaris de la premsa

«Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible». Pere Estelrich, Diario de Mallorca

«Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra». Txema Martínez, Segre

Catorze miniatures històriques

El llibre es compon dels següents relats històrics, precedits per un pròleg de l’autor:

Ciceró. 15 de març de l’any 44 abans de Crist.
La conquesta de Bizanci. 29 de maig de 1453.
Fugida cap a la immortalitat: El descobriment de l’oceà Pacífic. 25 de setembre de 1513.
La resurrecció de Georg Friedrich Händel. 21 d’agost de 1741.
El geni d’una nit: La Marsellesa. 25 d’abril de 1792.
El minut universal de Waterloo: Napoleó. 18 de juny de 1815.
L’elegia de Marienbad: Goethe entre Karlsbad i Weimar. 5 de setembre de 1823.
El descobriment d’El Dorado. Gener de 1848.
Moment heroic: Dostoievski, Sant Petersburg, plaça Semenovsk. 22 de desembre de 1849.
La primera paraula a través de l’oceà: Cyrus W. Field. 28 de juliol de 1858.
La fugida cap a Déu. Finals d’octubre de 1910.
La lluita pel pol sud: El capità Scott, 90 graus de latitud. 19 de gener de 1912.
El tren segellat: Lenin. 9 d’abril de 1917.
Wilson fracassa. 15 d’abril de 1919

Imatge: The Battle of Waterloo de William Sadler

Tertúlia El debat nacional: “Procés català, classe mitjana i crisi europea” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta

27 gener 202017 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 4 febrer 2020 a les 19 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia El debat nacional sobre Procés català, classe mitjana i crisi europea amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador. Participa, Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Coordinadors de la Tertúlia: Carme Adzerias i Jordi Papell.

Procés català, classe mitjana i crisi europea

Vivim un moment d’incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L’estat del benestar i l’hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre’s en el passat mentre el present i el futur s’albiren plens de dubtes i pors.

Davant d’un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d’extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d’esquerres, a Catalunya s’ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d’un Estat català sobirà separat d’Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre.

El fracàs de la traducció d’aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l’independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.

Contraportada: Procés, classe mitjana i crisi europea d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, ed. Gregal, 2019.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del nacionalisme català del període 1931-1945. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Autor d’una vintena de llibres, s’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme català al llarg del segle XX i de l’Espanya republicana. En els darrers anys ha centrat les seves investigacions en la mirada diplomàtica i periodística europea i americana envers la Catalunya del període 1931-1939.

Al marge d’articles i participacions en congressos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943).

Més 324, 12/11/2019 Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta. L’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta el seu darrer assaig “Procés català, classe mitjana i crisi europea”

Actualment treballa en diferents aspectes relatius a la història de l’Argentina, del continent africà, sobre el fotògraf Antoni Campañà i de la diplomàcia francesa a la Catalunya franquista. Amb Gregal ha publicat, conjuntament amb E. Ucelay-Da Cal i P. Garcia-Planas, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017), i amb Ucelay-Da Cal i X. M. Núñez Seixas, l’obra col·lectiva El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Properament publicarà Cataluña y Barcelona en la crisis europea. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?