Dimarts dia 26 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament a càrrec de Maties Ramisa, historiador i autor d’Els catalans i el domini napoleònic.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de secció d’Història
Segona conferència del cicle El segle XIX català
Imatge principal: “El setge de Girona de 1809” de Ramon Martí Alsina, Museu d’Art de Girona
La Guerra del Francès a Catalunya ocupació, resistència i afrancesament, Maties Ramisa Verdaguer, 26-11-2019.
La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament
L’exposició començarà amb una valoració de la incidència de la guerra del Francès en la història posterior, com una causa important de la inestabilitat i de la crisi econòmica.
Seguirà l’explicació de l’evolució militar del conflicte a Catalunya des del seu inici al 1808 fins el final el 1814, el paper que hi van jugar els militars francesos (Napoleó, Duhesme, Augereau, Suchet…) i els espanyols (Vives, Reding, Blake, O’Donnell, Lacy, Copons…); la “dialèctica de l’estancament” que es produí a partir de 1812, i la valoració de l’actuació de l’exèrcit napoleònic a Catalunya.
A continuació es farà referència a les raons de l’aixecament dels catalans contra la invasió bonapartista, els tipus de tropes que van sostenir la resistència i els reforços que van rebre; la valoració de l’exèrcit regular de Catalunya, les tàctiques que es van emprar i els seus resultats. S’intentarà una estimació dels costos de la guerra, i es parlarà de l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès el 1812 i els efectes que comportà.
Vindrà després una exposició de l’impacte que va tenir la forta intervenció popular en la guerra sobre els grups dirigents a Catalunya, i l’aparició del radicalisme polític. Es tractaran les característiques del patriotisme català i la relació amb Espanya. També es farà referència al paper dels diputats catalans a les Corts de Cadis.
Anglaterra va ser el tercer en disputa en aquesta guerra, i sovint s’oblida quan es parla del Principat. S’indicaran les característiques de la intervenció britànica a Catalunya per reforçar la resistència contra els francesos: del proveïment al suport a les accions militars. El paper del capità d’esquadró naval Edward Codrington.
Imatge: Soldats britànics a la “Peninsular War”
Ja en el darrer apartat, es farà una valoració del grau de domini bonapartista sobre Catalunya a nivell militar, polític-administratiu i ideològic. Es parlarà de les característiques i raons dels afrancesats catalans, i els àmbits on van actuar, i es donaran alguns detalls dels principals homes que van cooperar amb els francesos: Josep Garriga, Tomàs Puig, Ramon Casanova, Pau Torroja, Josep Vidal, Antoni de Ferrater, Melcior de Guàrdia, etc. S’explicarà també la ideologia dels afrancesats catalans.
S’acabarà l’exposició amb el tracte que van rebre els afrancesats per part del sector patriota majoritari, la repressió contra els col·laboracionistes i la seva gradació. Es parlarà de la delinqüència i criminalitat durant la guerra en els dos bàndols. També del paper que van tenir les companyies de “Caragirats” al servei dels francesos: tasques que els encomanaven i actuació pràctica d’aquests grups armats. Es farà una breu referència als casos d’en Joan Serra (“La Pera”) i de Josep Pujol (“Boquica”).
Maties Ramisa Verdaguer
Imatge: “Napoleó Bonaparte creuant els Alps al Grand Saint Bernard, Juny de 1801,” de Jacques-Louis David
Maties Ramisa
Historiador i catedràtic d’institut, IES Antoni Pous, s’ha especialitzat en l’estudi i la recerca de la Guerra del Francès a Catalunya, un tema sobre el que va fer la tesi doctoral i del que ha publicat diversos llibres i articles. Ha investigat la guerra napoleònica a diferents arxius catalans i espanyols (Arxiu de la Corona d’Aragó, Archivo Histórico Nacional, Archivo de Simancas, arxius de Vic, etc.), a arxius francesos de Paris i Nantes, i a arxius britànics de Londres (National Archives, British Library, National Maritime Museum).
Imatge: “Batalla de Vic 1810”. Fou una de les més importants de la Guerra del Francès, esdevinguda al pla de Malla el dia 20 de febrer de 1810. Pel volum dels efectius que hi van participar, és probablement el fet d’armes més important succeït a la comarca d’Osona. La victòria napoleònica en la contesa és recordada amb la inscripció “Vique a l’Arc de Triomf de París”.
Breu bibliografia bàsica
MERCADER RIBA, Joan. Catalunya i l’Imperi Napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978.
MOLINER PRADA, Antoni. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona: Edicions 62, 1989.
MOLINER PRADA, Antoni. Catalunya contra Napoleó, Lleida: Pagès editors, 2007.
RAMISA VERDAGUER, Maties. Els catalans i el domini napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
Imatge: «Porte de l’Hermitage, Sant Miquel del Fai, Voyage pittoresque et militaire en Espagne», (Gallica), gravats de Godefroy Engelmann (1788-1839) i text de Jean-Charles Langlois (1789-1870).
Dilluns dia 11 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)a càrrec de David Tormo, historiador i coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Josep Maria Pérez Suñé arqueòleg i de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Imatge: Portada de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada edicions, 2018
La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)
El 25 d’agost de 1936, un mes després de l’inici de la Guerra Civil, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya endegava un ambiciós pla de fortificacions defensives a la rereguarda del front d’Aragó. El projecte va ser continuat pel Consell de la Generalitat, un cop dissolt el Comitè, i en poc més d’una any va ser capaç de bastir una xarxa de punts fortificats que abastaven quatre sectors des de Broto, al Pirineu d’Osca, fins a Horta de Sant Joan, al Port.
Sota la denominació de Línia del Cinca, per seguir l’eix d’aquest riu en bona part del seu traçat, es van bastir trenta-vuit posicions, cadascuna de les quals comptava amb diversos nuclis de resistència adaptats a l’orografia del terreny i a les necessitats tàctiques per la defensa de la posició. Aquest nuclis incloïen diversos tipus d’elements fortificats, com nius de metralladora, posicions per l’artilleria, galeries per al refugi de la tropa, trinxeres cobertes i altres serveis com aljubs per l’aigua o dipòsits de munició, repartits al llarg d’un front de prop de quatre-cents quilòmetres.
La Línia del Cinca no responia a una fortificació continua. A cada sector les diferents posicions cobrien indrets estratègics, ja fossin carreteres o valls i barranc, que podien facilitar l’avanç de l’enemic en cas de ruptura del front aragonès. El seu objectiu era impedir l’avenç, endarrerir-lo per facilitar la reorganització de les tropes en retirada i el tancament de l’escletxa oberta per l’enemic a la línia del front.
La magnitud d’aquella empresa, que va implicar a desenes d’enginyers militars i civils i milers de treballadors de la construcció, no va passar desapercebuda per l’enemic. Aviat, el Quarter General de l’exèrcit rebel va rebre informes dels seus agents sobre l’evolució de les obres, l’emplaçament de les posicions i les seves característiques tècniques. Aquesta informació, sumada a l’esfondrament de les línies republicanes del front aragonès el març 1938, que esdevingué una veritable desbandada, feu que la major part de la línia defensiva del Cinca no complís amb la funció per a la qual s’havia construït.
Vuit dècades després es conserven bona part del conjunt d’aquells fortificacions, agrupades per posicions i distribuïdes sobre quatre sectors: Boltaña, Montsó, Fraga i Gandesa. L’estudi d’aquests vestigis i el de la documentació que es conserva als arxiu militars han permès ressenyar els orígens i motivacions del projecte, les vicissituds de la seva construcció, les estratègies d’espionatge dels agents franquistes i el valor estratègic de cada posició.
Doctor en història contemporània, és coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). S’ha especialitzat en la guerra civil i en història local. És autor d’obres col·lectives i diverses monografies dedicades a la temàtica de la Guerra Civil. Coautor de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada ed, 2018; Els capítols sobre “Els fets de Vilalba dels Arcs o l’exemple d’una guerra fratricida” i “Els fets de Solivella” a Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya (Edicions 62, 2005), dirigit per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroya.
Josep Maria Pérez Suñé
Llicenciat en Geografia i Història (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i s’ha format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Desenvolupa la seva activitat professional com a arqueòleg, col·labora en publicacions especialitzades i de divulgació, i és coautor de diverses monografies.
Catedràtic en història contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de més de 15 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Premi de Recerca del Congrés de Cultura Catalana. Va ser delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991). Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, entre el 1996 i el 2000. L’any 2006 la Generalitat el va nomenar coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. També ha estat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Algunes de les seves publicacions són: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), junt amb Joan Villarroya i Font, (1993); Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents; El franquisme a Catalunya:1939-1977 (2000) com a director.; «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).
Dimarts dia 5 de novembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la primera conferència De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 del cicle El segle XIX català, a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès.
El cicle El segle XIX català tingué lloc al llarg del darrer trimestre de 2019 i el primer trimestre de 2020 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, 5 de novembre de 2019.
Imatge: Lluita a la plaça, pintura de Marià Vayreda que il·lustra el caràcter de guerra fratricida entre carlins i liberals.
EL SEGLE XIX I CATALUNYA
Jordi Casassas
Al segle XIX se l’ha caracteritzat de moltes maneres: el segle del liberalisme, el segle del progrés, el segle romàntic, el segle de les nacions, etc. Al historiadors els ha costat posar-se d’acord en la manera com explicar un període tant dens i dinàmic, en el que passaren moltes coses en un món que començava a fer-se petit d’una manera evident. Un dels fets que dificulta més realitzar una explicació global d’aquest segle és que els seus canvis no es produïren d’una manera global i simultània com si succeeix avui en dia. Aquestes transformacions s’iniciaven en centres capdavanters i sovint tardaven força temps a afectar les àrees més allunyades a les que acostumem a denominar perifèries.
Integrada políticament a Espanya, és evident que Catalunya es troba en una d’aquestes perifèries. No obstant, es podria dir que la seva situació perifèrica no deixa de ser una mica atípica. Catalunya havia consolidat durant el segle XVIII una economia moderna basada en una dinàmica combinació d’especialitzacions interiors i una remarcable capacitat comercial d’expansió exterior (amb l’inconvenient de dependre massa de les fluctuacions internacionals). Aquest punt d’arrencada va permetre Catalunya una assimilació remarcable amb els grans eixos europeus del canvi modern, i, en contrapartida, emprendre un camí aparentment irreversible de diferenciació respecte la resta d’Espanya.
Així doncs, del que es tracta és d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.
Jordi Casassas
El doctor Jordi Casassas ha desenvolupat la seva recerca en els àmbits de la història política, cultural i de les institucions, així com en història del nacionalisme. Entre d’altres, és autor de La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers) i El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa). Ha estat codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, assessor principal de l’obra Història política, societat i cultura dels Països Catalans i codirector del Diccionari d’historiografia catalana. Va obtenir el Premi Ramon Trias Fargas 2004 pel llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Igualment, ha estat coordinador i coautor de L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural i de Les identitats a la Catalunya contemporània. També és coautor dels llibres La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010) i La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce(1450), tots dos d’Edicions de la UB. Actualment, Jordi Casassas també presideix l’Ateneu Barcelonès.
Fa dos anys guanyà el XXXIII Premi Ferran Soldevila, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per l’obra La Voluntat i la quimera: el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, publicada per l’editorial Pòrtic el 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, i el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània.
Una cronologia* del segle XIX català
Cicle promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019-2020
* Cronologia d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, Jesús Mestre Campi i Montserrat Roig Aran, Edic. 62, Barcelona, 2005.
1793-1795Guerra Gran del Regne d’Espanya i la República Francesa
1808-1814Guerra del Francès entre Espanya i el Primer Imperi Francès
1812-1814 Promulgació-derogació de la Constitució de 1812 “La Pepa”
1814-1822Reacció i revolució. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)
1817 Pronunciament i afusellament del general Lacy
1820-1822 El Trienni Liberal o constitucional
1823-1833 La Dècada absolutista. La crisi final de la vella societat
1823 La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís: exèrcit de la Santa Aliança
1827 La Guerra del Malcontents: insurrecció armada absolutista
1831-1833 La regència de Maria Cristina
1833-1843 Revolució liberal i revolta popular
1833-1840 Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys
1836 La Desamortització de Mendizábal
1837 Bullanga de 1837 a Barcelona. Execució de Ramon Xauradó, líder del liberalisme radical, republicà i federalista.
1837 Trasllat de la universitat de Cervera a Barcelona
1840 “La revolució de 1840”
1840-1843 La regència d’Espartero
1841 Joaquim Rubió i Ors publica el llibre “Lo Gaiter del Llobregat, el pròleg del qual és considerat el manifest de la Renaixença
1842 Insurrecció o Bullanga. Bombardeig de Barcelona per Espartero
1842 Ambó Terradas escriu l’himne revolucionari La Campana
1843 La Jamància. Una revolta progressista i popular
1843 Andorra es proclama estat independent sota la protecció d’Espanya i França
1844-1854 La Dècada Moderada
1844 El Govern de González Bravo crea la Guàrdia Civil, nou sistema políciac
1845 Anselm Clavé, músic i polític republicà fundà la coral l’Aurora que esdevindrà amb altres entitats els Cors de Clavé
1846 Laureà Figuerola funda l’Escola Normal de Barcelona, institució educativa encarregada de la formació del professorat
1847 S’inagura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona
1846-1849 La Guerra del Matiners o Segona Guerra Carlina
1850 Víctor Balaguer publica la “Historia de Cataluña y la Corona de Aragón” amb una interpretació dels fets que l’allunya de les versions tradicionals
1854-1856 El Bienni Progressista
Govern de coalició de progressistes i liberals moderats
1855 Primera vaga general obrera a Catalunya
1856-1868La Unión Liberal
1868 Revolució de Setembre de 1868 o La Gloriosa
1868-1874 Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari
1869 Joan Alsina, dirigent republicà esdevé el primer obrer diputat a les Corts pel Partit Republicà Democràtic Federal
1869 Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa dels republicans federals de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó (18 de maig)
1869 Constitució de 1869. Sufragi universal masculí (6 de juny)
1869 Joan Prim militar reusenc és nomenat cap del govern espanyol (juliol)
1869 Insurrecció federalista (setembre i octubre)
1870-1873 Amadeu I de Savoia, rei d’Espanya
1870 Se celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol
1873-1874 Primera República Espanyola
1872-1876 Tercera Guerra Carlina
1874-1898De la Restauració borbònica a la Crisi de 1898
1876 Constitució de 1876. Cánovas del Castillo
1880 Primer Congrés Catalanista
1883 Segon Congrés Catalanista
1885 Mort Alfons XII. Memorial de Greuges 1885
1886 Valentí Almirall publica “Lo Catalanisme”
1887 Fundació de la Lliga de Catalunya (Guimerà, Domènech i Montaner, Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Duran, Puig i Cadafalch)
1888 Exposició Universal de Barcelona
1888 Missatge a la Reina Regent
1892 Bases de Manresa
1895-1898 Guerra de la Independència de Cuba
1898 Guerra Hispano-nordamericana o Desastre del 98
1899 La Unión Conservadora de Francisco Silvela guanya les eleccions generals espanyoles. “Gobierno de regeneración nacional”
1899 Tancament de caixes
Crema de retrats dels Borbó a Barcelona durant la Revolució de Setembre de 1868
Dilluns 4 de novembre de 2019 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia i debat sobre 21 Lliçons per al segle XXI obra de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat i d’Homo Deus. Una breu història del demà. Primers lectors que iniciaren el debat: Josep Sauret i Joan Solé Camardons
Coordinador de la Tertúlia d’Amics de la Història, Joan Solé Camardons
De què tracta el llibre d’Harari?
El llibre de Yuval Noah Harari es desenvolupa en cinc parts. En la primera part tracta sobre el Desafiament tecnològic: la gran desil·lusió d’una gran majoria de la població, el treball i el temor de no tenir feina quan siguem grans, la llibertat, condicionada pel Big Data que ens vigila, i finalment la igualtat en què pronostica que els qui posseeixen les dades posseiran el futur.
En la segona sobre el Desafiament polític, afirma que els ésser humans tenen cossos i els éssers humans van viure milions d’anys sense religions i sense nacions; segurament també poden viure igual de feliços sense cap de les dues coses al segle XXI. Però no poden viure feliços si estan desconnectats dels seus cossos “si no et sents bé dins del teu cos, mai no et sentiràs bé al món”. Amb el lema al món només hi ha una civilització argumenta que l’analogia entre història i biologia que sustenta la tesi del xoc de civilitzacions és falsa. Els grups humans es defineixen més pels canvis que pateixen que no pas per cap mena de continuïtat, però tot i això se les maneguen per crear-se identitats antigues gràcies a les seves habilitats com a narradors. Tant és quines revolucions experimentin, gairebé sempre són capaços de teixir els fils nous i els vells en una sola història. I conclou que els problemes globals necessiten solucions globals i potser la resposta és revertir el procés de globalització i tornar a donar poder a l’estat nació, es pregunta. Quant a les religions tradicionals, són força irrellevants pel que fa als problemes tècnics i polítics; per contra, són extremadament rellevants pel que fa a problemes d’identitat, però en la majoria dels casos constitueixen una part important del problema, més que no pas una solució potencial, és a dir ara Déu serveix la nació. Per acabar aquest part qüestiona que algunes cultures poden ser millors que altres . Per a Harari el debat sobre la immigració s’hauria de decidir a través de procediments democràtics.
A la tercera part del llibre Desesperació i esperançaobserva que, tot i que els desafiaments tecnològics no tenen precedent, i tot i que els desacords polítics són intensos, la humanitat pot estar a l’altura de les circumstàncies si mantenim les nostres pors sota control i som una mica més humils pel que fa a les nostres opinions.
La quarta part sobre la Veritat,desenvolupa els apartats sobre Ignorància, Justícia, Postveritat i Ciència-ficció. Especialment es planteja la noció de la postveritat i es pregunta fins a quin punt encara podem entendre els desenvolupaments globals i distingir entre els mals i la justícia. Existeix encara una frontera clara que separi la realitat de la ficció?
En la cinquena i última part que anomena Resiliència, Harari aplega els diferents fils i agafa una visió més general de la vida en una època de desconcert, quan les històries velles s’han esfondrat i encara no han aparegut cap història nova per reemplaçar-les. Qui som? Es pregunta. Què hauríem de fer amb la nostra vida? Quina mena d’habilitats necessitem? Què podem dir sobre el sentit de la vida avui en dia? Per això proposa una tríode: educació, sentit de la vida i meditació.
Yuval Harari és el professor israelí que prediu la fi de l’Homo Sàpiens | Foto: The Forward
Un lectura de Josep Sauret
El llibre d’Harari és força interessant i que convindria llegir després dels dos anteriors: Sàpiens. Una breu història de la humanitat i Homo Deus. Una breu història del demà.
Aquest darrer llibre està encara més orientat cap al futur que els dos anteriors. Parteix d’idees molt sorprenents, per exemple que possiblement en el futur no es necessitaran humans com a consumidors i hi reflexiona. Ens parla de nous algoritmes capaços de superar als humans fins i tot en aspectes ètics, evidentment li preocupa. També parla de reptes nuclears, ecològics, tecnològics i de la necessitat d’estimar el nostre planeta i de tenir-ne cura. Hi tracta molts d’altres temes, com la histèria terrorista amb què sembla que alguns governs volen dominar la humanitat, el racisme, la guerra cibernètica, etc. O bé la necessitat de ser proactius enfront al canvi d’anar cap a una fusió entre humans i robots, tot veient aquest aspecte com una oportunitat i no com un perill. El laïcisme pot proporcionar-nos tots els valors que necessitem. Ens proposa el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat com a valors de futur. L’increment d’esperança de vida ens obliga constantment a reinventar-nos. En definitiva, creiem que dona idees i proposa solucions als problemes i als reptes futurs que venen. És un bon llibre per ajudar-nos a reflexionar i a enfocar el futur.
Més informació sobre el llibre
Vegeu també la crítica de Josep Asensio a “21 lliçons per al segle XXI” al Núvol 27.08.2018. Barcelona.
No us perdeu l’entrevista a Harari que li fa Ignasi Aragay a l’Ara 29/08/2018 “L’autèntica felicitat és conèixer la veritat sobre el món i tu mateix”. Després d’explicar la història de la humanitat a ‘Sapiens‘ i el futur a ‘Homo deus’, Yuval Noah Harari hi torna amb ‘21 lliçons per al segle XXI‘ un assaig sobre els reptes del present.
Dilluns dia 28 d’octubre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc, a càrrec d’Elena de Ortueta Hilberath, professora de la Universidad d’Extremadura.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. La transformación de Montjuïc
Elena de Ortueta Hilberath
La celebración de la Exposición Internacional de Barcelona en 1929 significó la recuperación de la montaña de Montjuïc para el uso de la ciudadanía. El proyecto se gestó al poco tiempo de clausurarse la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Josep Puig i Cadafalch presentó una primera propuesta de Exposición de Industrias Eléctricas. Los industriales representados por Fomento de Trabajo Nacional respaldaron la idea. Francesc Cambó, comisario de la misma, promocionó la puesta en marcha del proyecto. La I Guerra Mundial truncó la iniciativa. Mariano Rubió i Bellver inició las labores de urbanización de la montaña. El paisajista Jean-Claude Nicolas Forestier se encargó del proyecto de ajardinamiento. Transformó los antiguos jardines del Laribal en un parque inspirado en la vegetación propia del Mediterráneo. En el campo de la restauración no fue conservacionista. Eliminó en gran medida tanto la vegetación como la arquitectura existente. Esto le permitió llevar a cabo un proyecto conjunto sin condicionantes previos. El ingeniero francés incorporó en su diseño elementos arquitectónicos como pérgolas, muros de contención, escaleras o fuentes. Algunas de las mismas de carácter ecléctico o neoárabes. El uso de la piedra del Montjuïc le permitió integrar las arquitecturas en el paisaje. Forestier concibió el jardín como una experiencia sensorial. La dictadura de Primo de Rivera significó un cambio de orientación de la muestra. El diseño de Puig y Cadafalch inspirado en las señas de identidad catalanas no resultaba idóneo. La dirección de obras pasó a manos de Pere Domènech i Roura. La nueva exposición se programó en tres secciones: la industria, el deporte y el arte.
Imatge: Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Ed. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès.
Elena de Ortueta Hilberath
Professora Titular a la Universidad de Extremadura (2010). Membre de l’equip Arte, urbanismo y patrimonio cultural moderno y contemporáneo dirigit per la professora María del Mar Lozano Bartolozzi. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona y doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Es va especialitzar en la conservació monumental a la Universitat Politècnica de Catalunya (1993) i a la Universidad Politécnica de Madrid (1998). Va complementar el seus estudis en arxivística i gestió documental. En l’àmbit de la transferencia de resultats ha participat en el Projecte de revisió del catàleg de patrimoni Artístic i Cultural de Tarragona (2004-2008) i en la catalogació documental de l’arxiu dels militars (2003). Ambdós finançats per l’ajuntament de Tarragona.
Entre les seves línies d’investigació sobresurten els estudis de la ciutat i la seva relació amb el patrimoni construït i la seva conservació. Entre les publicacions més recents podem esmentar “El Museo de la Necrópolis de Tarragona: rehabilitación y soluciones constructivas en la posguerra” o “La musealización del sitio: Tarragona”, ambdues del 2019 i també “La Exposición Internacional de Barcelona y su impacto en Tarragona” (2011); “Tarragona: expansión, reforma y construcción” (2008); Tarragona el camino a la modernidad: urbanismo y arquitectura (2006). Una altra línia d’investigació es el turisme i el patrimoni, sobresurt l’obra “De l’erudit al turista, la visió del patrimoni cultural a Tarragona” (2004). Altres línies de recerca son tipologies arquitectòniques, història de la construcció i literatura de viatges. Ha gaudit de diverses estades a l’estranger Ruhr Universität Bochum 2011/12 o bé la beca del Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de Roma 2007/08.
Imatge: Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, Catalunya. Al fons, la muntanya de Montjuïc. Font: Registres de l’Oficina de Comerç Exterior i Interior (151-FC-106-67) Administració d’Arxius i Registres Nacionals
Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d’aquest i d’un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l’ajuntament de la Dictadura amb l’ajuda de l’estat, l’alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu).
Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l’ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l’Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l’estancament econòmic que seguí l’expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d’urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc.), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200.000 immigrants), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d’oci i circulació.
Artísticament, l’Exposició significà, d’una banda, l’apoteosi del monumentalisme, començant per l’edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d’aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del Noucentisme: torres d’ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l’Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l’esperit noucentista la idea i l’acurada realització del el Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d’A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l’Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d’Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.
Més informació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera. Col·lecció Coneguem Catalunya.
A man in historical Spanish dress. International Exhibition, Barcelona, 1929: a man wearing 16th century (?) costume; coats of arms of Spanish kingdoms. Colour lithograph by Rojas, 1929. https://wellcomeimages.org/indexplus/image/V0050574.html
Us proposem una llista de llibres per llegir i debatre a la Tertúlia Amics de la Història (Ateneu Barcelonès) de novembre de 2019 a juny de 2020.
A continuació trobareu una llista amb els llibres proposats i també amb els primers lectors que comentaran breument cadascun dels llibres. Totes les tertúlies tenen lloc a la sala Pompeu Fabra de 17 a 19 h. Acostumen a ser el primer dilluns de cada mes, a excepció dels mesos de gener i juny que es farà el tercer dilluns.
Coordinador de la Tertúlia Amics de la Història: Joan Solé Camardons.
Llibres per llegir i per debatre
21 lliçons per al segle XXI,Yuval Noah Harari, Edicions 62, Col·lecció: Llibres a l’Abast, 496 pàg. Per l’autor dels èxits de vendes internacionals Sàpiens i Homo Deus, un llibre brillant sobre el present de la humanitat. Entrevista a l’autor d’Ignasi Aragay. (Data de la Tertúlia: 4 de Novembre 2019. Lectors: Josep Sauret, Rosa Roger i Joan Solé)
Catalans i escocesos: Unió i discòrdiaJohn H. Elliott, Jordi Ainaud i Escudero (Traductor). Ed. Rosa dels Vents, 2018. La història de Catalunya i la d’Escòcia, des de l’Edat Mitjana fins als referèndums d’independència. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana 1598-1640, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys. Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Ressenya de Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra. (Data de la Tertúlia: 2 de Desembre 2019. Lectors: Josep Sauret,… )
L’ordre del dia.Éric Vuillard, Premi Goncourt 2017, edicions 62, 144 pàg. Un relat brillant i inquietant sobre els inicis de la Segona Guerra Mundial i la implicació dels industrials en l’ascens de Hitler al poder. Del mateix autor també us proposem 14 de juliol,Éric Vuillard: edicions 62: Novel·la literària. 192 pàgines. Un relat brillant i inquietant sobre la revolució popular del 1789 amb implicacions en el present (Data de la Tertúlia: 20 Gener 2020. Lectors: Pep Bujosa, Joan Solé, …)
La fada negraXavier Theros Premi Josep Pla 2017, ediciones Destino: Novel·la històrica; 448 pàg. Novel·la ambientada en la Barcelona convulsa de la revolta de la Jamància(1843) que ens ofereix un relat ple de passions i intrigues amb una força narrativa insòlita, sorprenent i captivadora. (Data de la Tertúlia: 3 de Febrer 2020. Lectors: Josep Sanmartí…)
Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, Stefan Zweig. Quaderns crema, Traducció de Maria Pous, Edició: 7a; 288 pàg. Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Aplega 14 miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski; el viatge de Lenin a Rússia el 1917. Tots ells moments universals que, quan es produeixen, resulten decisius durant segles i segles. Data de la Tertúlia: 2 de Març. Lectors: Pep Bujosa i Mercè Bausili.
Jo acuso! La veritat en marxa, Émile Zola, Angle editorial, Traduït per: Valèria Gaillard Francesch, Editat per: Valèria Gaillard Francesch. Nombre de Pàgines: 192, Data primera edició: Març del 2019. Aquesta edició recull els nombrosos articles que Zola va escriure al llarg de tres anys. Sempre va defensar la innocència absoluta de Dreyfus, destapant l’escàndol i acusant directament els militars, jutges i polítics d’encobrir una injustícia per preservar els interessos de l’exèrcit i de l’Estat. La denúncia valenta d’un intel·lectual que va sacsejar un país i que encara avui manté la seva vigència. (Data de la Tertúlia: 6 de Abril. Lectors: Maria Cruz Santos…)
August, John Williams, Edicions 62, Temàtica: Novel·la literària, Col·lecció: El Balancí, Nombre de pàgines: 480. “August és una recreació vívida de la Roma clàssica, però la manera intuitiva amb què Williams copsa l’experiència del poder la converteix en una novel·la inusual i sublim” (Data de la Tertúlia: 4 de Maig Lectors: Mercè Bausili…)
Guerras que he visto, Gertrude Stein, Traducción de A. Palomas. Alba. Barcelona, 2000. 278 páginas. Escrito durante la ocupación alemana en el pueblecito francés de Culoz, es, como tantas obras de la autora, un inclasificable compendio de autobiografía y reflexión histórica, siempre sujeto a un espíritu radical de revolución de géneros. (Data de la Tertúlia: 15 de Juny. Proposta de Maria Cruz Santos,…)
Dilluns 30 de setembre de 2019 a les 19 h tingué lloc a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia, a càrrec de Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora de la Universitat de Barcelona.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia a càrrec de Paola Lo Cascio, 30 de setembre de 2019.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia
La conferència se centrarà a analitzar l’evolució del fenomen de les exposicions universals des dels seus inicis fins a la dècada dels vint del segle XX. En bona part, les iniciatives nascudes primer a la França del principi del segle XIX i després concretades a partir de 1851 amb la primera Exposició de Londres poden ser llegides com a un aparador dels canvis culturals, socials i polítics experimentats pel món occidental al llarg de les dècades que veuen l’afirmació de la societat i de la economia industrial, dels processos colonials contemporanis, així com també dels corrents de pensament vinculats al positivisme i a la fe en el progrés tecnològic.
En aquest sentit, s’ha estructurat l’anàlisi segon tres grans etapes, corresponents a les tres lògiques majoritàries que anaren orientant al llarg del temps l’organització d’aquests esdeveniments. Una primera etapa, que s’estendria fins al canvi de segle (probablement, la de més èxit, en termes de quantitat i impacte dels certàmens organitzats arreu del món), en la qual la tecnologia industrial tindria una centralitat indiscutida, i les exposicions complirien amb la funció d’espai de competició i socialització dels avenços científics associats a la producció, amb un protagonisme destacat dels actors econòmics.
En una segona etapa, que es perllongaria fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia productiva, així com la presència d’empreses perdrien protagonisme (encara que continuaren sent-hi presents amb una certa importància), i es diversificarien tant les lògiques expositives com els actors que hi participarien. En aquest marc, agafarien importància, per exemple, els elements relacionats amb les innovacions arquitectòniques i urbanístiques, en un moment de canvi decisiu per a les grans ciutats, que s’estaven consolidant com a motors de desenvolupament econòmic i conflicte social alhora.
Una tercera etapa finalment, després del desastre de la Gran Guerra, recolliria el trencament de l’Arcàdia precedent, la societat del progrés continu del segle XIX: ara, després de la massacre, cada cop més les exposicions es polititzarien en sentit nacional e ideològic, com a una mena de perllongació d’un conflicte, que formalment tancat al 1918, no es resoldria finalment fins el termini de la Segona Guerra Mundial.
Text de Paola Lo Cascio
Imatge: The Palais du Champ-de-Mars and the head of the Statue of Liberty, Exposition Universelle of Paris (1878). (Commons.wikimedia.org)
Paola Lo Cascio
Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de la Sapienza (Roma) i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Sociais de la Universidade de Lisboa (ICS-UL), és professora associada a la Universitat de Barcelona. Ha estat professora visitant a la University of Cambridge (2011) i a l’Università La Sapienza de Roma (2013). Forma part dels diversos projectes d’investigació del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) i és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionsl (CEHI). Una part de les seves línies d’investigació estan relacionades amb l’anàlisi dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències socials i econòmiques.
Imatge: Le dôme central construit pour l’exposition universelle de 1889, Paris, France.(Commons.wikimedia.org)
Paola Lo Cascio: “El discurso del fascismo italiano en la Guerra Civil española. El caso de la narrativa y ensayística publicada en Italia entre 1937 y 1942”, Revista Universitaria de Historia Militar Núm. 6., Vol. 4, ISSN 2254-6111, forthcoming.
Associació dels Joves Historiadors i Historiadores de la UB: La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013
La guerra Civile Spagnola. Una storia del Novecento Carocci, Roma, 2013. ISBN: 978-88-430-7099-2.
Lo Cascio, A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0
Lo Cascio; A. Pellegrini: “Beyond the Uniforms: Military History as a Necessary Tool to Interpret the 20th Century” in: Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0, pp.1-12
Villarroya; P. Lo Cascio: “Cities under the Bombs: The Targeting of Civilians in the Spanish Civil War” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.73-88
P. Lo Cascio; A. Pellegrini: “Final Reflections: Rethinking Military History; Enhancing Competences, Sharing Knowledge” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.121-134 9)
“La responsabilità fascista nei bombardamenti durante la guerra civile”, in: AA.VV. Catalunya-Itàlia, Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició (1936-1977), Generalitat de Catalunya, Barcelona: 2012 ISBN: 978-84-393-8997-2.
“El espacio nacionalista e independentista”, in: J. TÉBAR: Resistencia ordinaria. La resistencia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. PUV, Valencia: 2012, pp.140-152, ISBN: 978-84-370-9014-6
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa: Temps de crisi, transició i democràcia, Vol. 4 di M. Risques: Un segle d’història de Catalunya en fotografies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 2012, ISBN: 978-84-412-1940-3, opera completa ISBN: 978-84-412-1936-6
“Les transicions, en perspectiva històrica”, in: Segle XX (2011), n.4, pp.194-196, ISSN: 1889-1552
“Fil a l’agulla” in: Revista de Catalunya (2011), n.207 pp.57-65 ISSN: 0213-5876
Con José Manuel Rúa, “La mirada italiana El PCE y el PSUC a través de los ojos del PCI”, in: A. Cabana Iglesias; D. Lanero; V.M. Santindrián: VII Encuentro de Investigadores sobre el Franquismo, Fundacion 10 de marzo, Santiago de Compostela, 2011, ISBN: 978-84-937546-5-5
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa, “Ideologia i poder polític al primer franquisme: “…y el que no quiera será arrollado” in: AA.VV.: La Vanguardia Española. Diari d’una postguerra, Afers, Catarroja, 2010 pp.89-106. ISBN: 978-84-925-4239-0
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa e Andreu Mayayo: Economía franquista y corrupción, Flor del Viento, Barcelona: 2010. ISBN: 978-84-964-9543-2
Paola Lo Cascio; Joan Villarroya: “La guerra civil a Catalunya: una mirada cartogràfica”, in: V. Hurtado; A. Segura e J. Villarroya: Atles de la guerra civil a Catalunya, Edicions Dau, Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-936-6252-3
Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003. Afers, Catarroja: 2008. ISBN: 978-84-959-1696-9
Paola Lo Cascio; Susanna Oliveira: Tres dies de marçEl Punt, Girona: 2008. ISBN: 978-84-893-9270-0
“Quan el terror va venir del cel” in: Sàpiens, supplemento speciale al n.65 (Febbraio 2008) Catalunya sota les bombes, pp.10-11. ISSN: 1695-2014
“El procés estatutari”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412
“Els Pactes de la Moncloa” in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412
“La llei electoral”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.166-167 ISBN: 9788429761412
“Les Exposicions Internacionals fins a 1937” in: El Pavelló de la República: París 1937-Barcelona 2008, Publicacions de la UB, Barcelona: 2008. ISBN 978-84-475-3239-1 OK
Con Queralt Solé Històries del Barça, Ajuntament de Barcelona Col. Quaderns de Barcelona. Memòria històrica, Barcelona: 2007. DL B. 20009-2007
“El debat sobre la memòria de l’antifeixisme a Itàlia” in: Afers (2007) núm. 56 pp. 89-104. ISSN: 0213-1471
La importància del “cas Comorera” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunyavol.VI , Ed. 62, Barcelona, 2007, pp.182-183. ISBN: 978-84-297-5984-6
”Francesc Ferreras i Duran” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunyavol.VI , Edicions 62, Barcelona, 2007, p.181. ISBN: 978-84-297-5984-6
“La lluita política, entre Espanya i l’ideal d’una Catalunya independent”: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.174-175. ISBN: 978-84-297-5984-6
“La lluita diplomàtica entre l’esperança i el fracàs” J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007 pp. 176-178 ISBN: 978-84-297-5984-6
“L’expulsió del prof. Manuel Sacristan de la Universitat de Barcelona” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.214-215. ISBN: 978-84-297-5985-3
“Joan Corominas” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, p.203. ISBN: 978-84-297-5984-6
“Els últims executats del franquisme” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 2007 pp.232-233. ISBN: 978-84-297-5985-3
“La repressió a la vaga dels tramvies” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya: El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 pp.156-157. ISBN: 978-84-297-5985-3
“Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)” in: Historia Contemporánea (2006) n.32, pp.213-235. ISSN: 1130-2402
Con Carles Santacana “L’Ateneu en el recobrament democràtic” in J.Casassas (ed.): Un segle i mig d’accio cultural. L’Ateneu Barcelonès RBA, Barcelona 2006 pp.316-332. ISBN: 84-7871-831-1
“L’Assemblea de Catalunya. Quatre punts per a un país.” in: AA.VV.: Som una nació, vol.I Edicions 62, Barcelona: 2006 pàgs 239-255. ISBN: 84-297-5844-5
“Franco mor matant” in: AA.VV: Som una nació, vol.III Edicions 62, Barcelona,: 2006 pp.241-256. ISBN: 84-297-5846-1
“Las columnas hacia el frente de Aragón” in: La Guerra Civil en Aragón. Vol II. El estallido de la guerra. La sublevación militar y la llegada de las milicias El Périódico/Diputación de Zaragoza, Ciro Ediciones, Barcelona: 2006 pp. 55-91. ISBN: 84-7820-106-8
Paola Lo Cascio; Carles Quevedo, David Mayol e Carles Santacana “Els portaveus durant el franquisme” a: J. Casassas (ed.): Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) Publicacions UB, Barcelona: 2005 pp. 115-130. ISBN: 84-475-2975-4
“Una Constitució per a molts escenaris” in: J. Begur e X. Díez (ed.): La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als països catalans, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú: 2005, pp.89-104. ISBN: 84-96349-05-5
“Les comarques: mite o realitat?” in: AA.VV.: Sense memòria no hi ha futur, Afers, Catarroja: 2004, pp. 337-342. ISBN: 84-95916-28-2
Paola Lo Cascio; Marta Pérez “Sense memòria no hi ha futur” in: El Contemporani (2003) n.27 pp.9-11. ISSN: 1133-519X
“La regionalització europea entre el desig i la realitat: el cas català” in: El Contemporani (2001) n.24 pp.59-69. ISSN: 1133-519X
Dilluns 17 Juny 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular”
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Jaume Aiguader i Miró
Text de Manuel Pérez Nespereira
En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.
Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.
Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.
Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…
En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.
Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira
Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF)
Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB
Dijous 13 Juny 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia, a càrrec d’Andreu Espasa de la Fuente, professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM).
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 – Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l’opinió pública del segle XX. També, va ser l’artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna.
Orígens dels neoliberalisme
Text d’Andreu Espasa de la Fuente
Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter LippmanThe Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.
En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat. Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.
Franklin Delano Roosevelt
Bibliografia bàsica (Facilitada per Andreu Espasa)
Alan Brinkley, The end of reform: New Deal liberalism in recession and war, New York: Random House, 1996.
Angus Burgin, Great persuasion: reinventing free markets since the depression, Cambridge: Harvard University Press, 2015.
Fernando Escalante, Historia mínima del neoliberalismo, Madrid: Turner, 2016.
David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Madrid: Ediciones Akal, 2007.
Ben Jackson, “At the Origins of Neo-Liberalism: The Free Economy and the Strong State, 1930–1947”, The Historical Journal, Volume 53, Issue 1, March 2010, pp. 129-151.
Philip Mirowski i Dieter Plehwe (editors), The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective, With a New Preface, Cambridge: Harvard University Press, 2016.
Jurgen Reinhoudt, The Walter Lippmann Colloquium: the birth of neo-liberalism, Cham, Switzerland: Palgrave Macmillan, 2018.
María Eugenia Romero Sotelo, Los orígenes del neoliberalismo en México: la escuela austriaca, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 2016.
Quinn Slobodian, Globalists: the end of empire and the birth of neoliberalism, Cambridge: Harvard University Press, 2018.
Ronald Steel, Walter Lippmann and the American century, London: Bodley Head, 1981.
Dimarts 4 de juny de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Manuel Carrasco i Formiguera un referent pels nostres dies” a càrrec de Lluís Duran i Hilari Raguer.
La sessió ha estat organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i constarà de dues parts: la primera sobre Els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec d’Hilari Raguer.
Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, a càrrec de Lluís Duran i d’Hilari Raguer; 4 de juny de 2019, Ateneu Barcelonès.
Manuel Carrasco i Formiguera
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l’afusellaria (9 d’abril de 1938), previ el judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.
Carrasco i Formiguera va tenir una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. Doctor en dret i en filosofia i lletres, exercí l’advocacia a Barcelona i s’especialitzà en dret mercantil. Fou professor d’aquesta matèria a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya. Proclamada la República Catalana el 14 d’abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s’hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l’Estatut d’Autonomia votat pel poble català. Fou dirigent d’Acció Catalana primer i d’Unió Democràtica després i col·laborador reconegut de El Matí, El Temps i altres publicacions. Tot plegat, se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat: a la República, al país i a l’Església, que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, quan destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.
Secció d'Història 