Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930): Arxiu de la paraula (Ateneu Barcelonès)

/ historiaab / Deixa un comentari

Imatge principal: Enderrocament de la darrera de Les Quatre Columnes per Primo de Rivera. (Barcelona) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Columnes

Hem preparat amb col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates  que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya.

En aquest primer recull, trobareu d’una manera especial: els antecedents i la crisi de 1898, la crisi de 1917, el cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Naturalment que és una selecció, no exhaustiva, del material que es pot consultar a l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès.  Cada arxiu consta del títol, autor (s), any de l’enregistrament, enllaç de l’enregistrament àudio o vídeo (You Tube) i una breu explicació del contingut.

Posteriorment, prepararem una segona part amb altres conferències i debats sobre la Segona República i la guerra civil (1931-1939), el franquisme (1939-1975), la transició democràtica (1975-1982) i el procés independendista (2012-2020).

També us avancem que hem programat una sessió amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions, coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), Editorial Base, 2015. La sessió tindrà lloc el dia 25 de juny a les 18h. Properament us en donarem més detalls.

51ghbtg-vgl

La febre d’or: la novel·la i la realitat / Francesc Cabana (2014)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/887>

La “Febre d’Or” és un període de la història de Catalunya iniciada entre 1876 i 1878 en què els condicionants econòmics afavoriren la proliferació de la burgesia catalana per moviments especulatius el darrer quart del segle XIX. Aquesta fou condicionada fortament a l’arribada de la fil·loxera a França, que afavorí les exportacions de vi de Catalunya a França. La bombolla econòmica s’accelerà en 1881 i impulsà de retruc la indústria catalana, fundant-se vint bancs, però el model especulatiu entrà en crisi amb l’esclat en febrer de 1882 de la crisi econòmica, que va començar a París i va durar set anys, amb el moment més crític en 1886, quan començà a redreçar-se amb les obres de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Francesc Cabana explica aquest període i  el compara i contrasta amb la novel·la de Narcís Oller.

Més informació a “Un altre debat lingüístic. Narcís Oller versus Pérez Galdós“. Perles Negres, Perles Blanques.

1280px-francesc_cabana

Imatge: Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès (2011-2014)

Ideologies de les forces polítiques implicades en el 1898 /  Jordi Casassas (1998)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/820>

El 1898 va ser un moment d’impàs d’una societat elitista, a una societat de masses en què es van començar a fer paleses un seguit d’ideologies com ara el republicanisme o el socialisme, i un moment de crisi global que va influir en la pèrdua de les colònies espanyoles.

Més informació: Jordi Casassas, «Contra l’ànima d’un poble: la repressió cultural» Simposi ‘Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014‘. IEC, 2013.

Els catalans davant la darrera guerra colonial i la desfeta del 98 / Albert Balcells (11/06/1998)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu:                  <http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/1075>

Conferència sobre la posició dels catalans davant de la Guerra de Cuba. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La derrota militar de 1898 va ser l’expressió de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a assenyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució història pròxima. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

 

De la Guerra del Francès a la crisi de 1898 / Jordi Casassas (05/11/2019)

El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, historiador i president de l’Ateneu Barcelonès. 5 de novembre de 2019. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Es tracta d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.

Més informació al Blog d’Història 

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: imatges i influències externes / David Martínez Fiol (05/04/2017)

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, 5 d’abril de 2017.  Presenta Josep Sauret.

Per veure el vídeo cliqueu <https://youtu.be/nb00ki4K3T4>

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu de 1917 varen ser dues propostes/alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Més informació al Blog d’Història

1917_david-martinez

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona / Borja de Riquer (05/07/2017)

O bé cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/3118>

Assemblea de Parlamentaris fou el nom que va rebre un conjunt de diputats i senadors que s’ajuntaren en diverses ocasions en reunions a Barcelona i Madrid entre el juliol i l’octubre de 1917. El 1917 l’estat espanyol vivia tres crisis simultànies: una forta crisi econòmica provocada per l’auge de la inflació a causa de la Primera Guerra Mundial; un descontentament de l’exèrcit que exigia canvis interns i un augment salarial; i les reivindicacions polítiques relacionades amb un catalanisme creixent que reclamava autonomia, i el republicanisme que reclamava la fi de l’obsolet sistema bipartidista de torns establert amb la restauració borbònica.

La Mancomunitat i el cicle polític i social del catalanisme / Albert Balcells (2014)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/900>

La Mancomunitat va ser un organisme polític públic concebut per un grup d’intel·lectuals i professionals liberals influïts pel Noucentisme, i encapçalats per Enric Prat de la Riba. El consens al que van arribar la dreta i la esquerra catalanista del 1920, es considera l’origen del catalanisme actual, però la despesa del nou organisme va ser assumida en la major part, només per la província de Barcelona.

Panorama de la Catalunya dels anys 20-30 / Jordi Casassas  (1990)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1114>

Durant els anys 20 i 30 Catalunya entra dins la contemporaneïtat, però sobretot a Barcelona, on hi havia gran part d’immigració de parla no catalana, va fer que es comencés a parlar de “masses”. La massa, dins una societat recentment urbanitzada, va fer que el catalanisme no s’entengués de la mateixa manera a tota Catalunya, creant conflictes dins la població.

 

Joan Peiró: Escrits 1917-1939: presentació del llibre / Josep Termes, Pere Gabriel i Josep Maria Figueres. (1974)

Per escoltar l’enregistrament cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1946>

Presentació del llibre Joan Peiró: Escrits 1917-1939, així com la presentació del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Joan Peiró és un sindicalista obrerista i periodista que escriu centenars d’articles amb una destacada participació política ciutadana contra la dictadura de Primo de Rivera  i en la formació de comitès revolucionaris en la Segona República. És també un gran organitzador en contacte directe amb els sindicats. Té una visió de l’anarcosindicalisme realista, no messiànica i no utopista, amb una ferma catalanitat antiburgesa.

md30508608823

 Portada del llibre Joan Peiró: Escrits 1917-1939

L’actitud de la dreta intel·lectual catalana durant la Guerra Civil / Borja de Riquer, Albert Manent (1988)

Cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1649>

Presenta acte Ignasi Riera. Borja de Riquer explica les diverses opcions polítiques catalanes adherides inicialment a la rebel·lió militar, especialment el cas de Francesc Cambó, la gent de la Lliga Catalana i també Eugeni d’Ors. La informació prové dels arxius franquistes. Les principals forces de catalans franquistes són la Falange que agrupa l’extrema dreta anticatalanista liderats per Mariano Calviño i Carles Trias Bertran i els carlins catalans (Jose María Cunill i Mauricio de Sivatte)

Política econòmica i territori a Catalunya: 1901-1939 / Francesc Roca (1980)

Cliqueu <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/52>

Conferència en què Francesc Roca parla sobre la política econòmica portada a terme a Catalunya des de l’inici del S. XX fins a la finalització de la guerra civil

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser.

/ historiaab / Deixa un comentari

Marc històric

La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. 

Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.

Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès

A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/.   I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.

Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992

Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges.  Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.

El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera

14 abril barrera-i-costa-heribert-1-min

Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987

Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.

Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història.

Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participa Joan Alcaraz, periodista. Apunts: https://historia.ateneubcn.cat/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/ 

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:

“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril  i altres que no ho van ser

Edició a cura de Joan Solé Camardons

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà

Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover

Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví

Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró

Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira 

Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany

Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà 

Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates

Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera

L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch

Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa

Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo 

Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí

Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró

Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio

Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido 

Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot

Polític i jurista.  El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República espanyola que aigualí la República catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer

Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan 

Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti 

Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder ser o que no hi van participar

Antoni Rovira i Virgili 

Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Martí Barrera i Maresma 

Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.

Cicle “Centenari 1917″ Canal You Tube Ateneu Barcelonès

/ historiaab / Deixa un comentari

Marc històric 

La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera. 

A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb  l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII. 

L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…” 

Cicle de conferències Centenari 1917

El cicle de conferències Centenari 1917 fa un recorregut històric des de la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba:

  • “Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
  • “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
  • “Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
  • “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
  • “L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
  • “La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.

Les  revolucions russes de 1917

José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí. 

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017.  Més informació aquí

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat

Manuel Pérez Nespereira, historiador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)

Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya” Canal You Tube Història Ateneu Barcelonès (2016)

/ historiaab / Deixa un comentari

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història.

Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya” Canal You Tube 

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari

Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs.

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura

Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)

Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània, professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc

Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents

 Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals,

Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Cicle “Històries de Barcelona” (2018) Canal You Tube Història Ateneu Barcelonès

/ historiaab / Deixa un comentari

Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Barcelona i les seves històries 

No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”. 

Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona. 

L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries. 

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.

El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; el doctor Robert i el Tancament de caixes; el Barri gòtic; dones barcelonines; els nazis a Barcelona. Ara poden tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques.  També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història.  Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020). 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona

Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí 

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

Enric Calpena, periodista,  historiador,  dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i  autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018  Més informació aquí

El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció?

Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones , 19 de març 2018. Més informació aquí

Dones de Barcelona. Històries barcelonines

Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí

Franquisme i amistats nazis (1939-1945) 

5 de març, 19h “Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat”. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona.  Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistra per raons tècniques.

Text de Francesc Vilanova

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis”

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques” de Stefan Zweig

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 març 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, de Stefan Zweig,

Amb la participació  de Pep Bujosa i de Mercè Bausili com a primers lectors, seguits dels ateneistes de la tertúlia.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit en l’alemany original) és un llibre de passatges d’història novel·lats escrita l’any 1927 per Stefan Zweig. El podeu trobar en català traduït per Maria Pous, Quaderns Crema, Barcelona, 2004.   

Stefan Zweig_Portada

Stefan Zweig,  Viena  1881 – Petrópolis, Brasil 1942,  va ser un prolífic escriptor de novel·les i de biografies en les que unia uns coneixements històrics profunds amb una depurada tècnica literària i una acurada construcció psicològica dels personatges. Fou un intel·lectual compromès amb el seu temps, antibel·licista i antinacionalista. Tot i ser perseguit com a jueu no es considerà mai com a sionista. La pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa  (2016) dirigida per Maria Schrader narra el seu dramàtic final, convençut  que el nazisme s’acabaria imposant a tot el món.

Stefan_Zweig
Imatge: Stefan Zweig. Autor: desconegut. Font: Commons Wikipedia

Moments estel·lars de la humanitat

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de Moments estel·lars de la humanitat, aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles. 

Contraportada: Stefean Zweig: Moments estel·lars de la humanitat, Quadersns crema,

 Comentaris de la premsa 

«Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible». Pere Estelrich, Diario de Mallorca

«Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra». Txema Martínez, Segre

Catorze miniatures històriques

El llibre es compon dels següents relats històrics, precedits per un pròleg de l’autor:

  • Ciceró. 15 de març de l’any 44 abans de Crist.
  • La conquesta de Bizanci. 29 de maig de 1453.
  • Fugida cap a la immortalitat: El descobriment de l’oceà Pacífic. 25 de setembre de 1513.
  • La resurrecció de Georg Friedrich Händel. 21 d’agost de 1741.
  • El geni d’una nit: La Marsellesa. 25 d’abril de 1792.
  • El minut universal de Waterloo: Napoleó. 18 de juny de 1815.
  • L’elegia de Marienbad: Goethe entre Karlsbad i Weimar. 5 de setembre de 1823.
  • El descobriment d’El Dorado. Gener de 1848.
  • Moment heroic: Dostoievski, Sant Petersburg, plaça Semenovsk. 22 de desembre de 1849.
  • La primera paraula a través de l’oceà: Cyrus W. Field. 28 de juliol de 1858.
  • La fugida cap a Déu. Finals d’octubre de 1910.
  • La lluita pel pol sud: El capità Scott, 90 graus de latitud. 19 de gener de 1912.
  • El tren segellat: Lenin. 9 d’abril de 1917.
  • Wilson fracassa. 15 d’abril de 1919

Battle_of_Waterloo_1815 (1)

Imatge: The Battle of Waterloo de  William Sadler

Tertúlia El debat nacional: “Procés català, classe mitjana i crisi europea” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 4 febrer 2020 a les 19 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia El debat nacional sobre Procés català, classe mitjana i crisi europea amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador. Participa, Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Coordinadors de la Tertúlia: Carme Adzerias i Jordi Papell.

Procés català, classe mitjana i crisi europea

Vivim un moment d’incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L’estat del benestar i l’hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre’s en el passat mentre el present i el futur s’albiren plens de dubtes i pors. 

Davant d’un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d’extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d’esquerres, a Catalunya s’ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d’un Estat català sobirà separat d’Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre. 

El fracàs de la traducció d’aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l’independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.

Contraportada: Procés, classe mitjana i crisi europea d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, ed. Gregal, 2019.

20200125_1510122

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Doctor en Història i professor del De­par­ta­ment d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del na­cio­nalisme català del període 1931-1945. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Autor d’una vintena de llibres, s’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme català al llarg del segle XX i de l’Espanya republicana. En els darrers anys ha centrat les seves investigacions en la mirada diplomàtica i periodística europea i americana envers la Catalunya del període 1931-1939.

Al marge d’articles i participacions en con­gres­sos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el ca­ta­la­nis­me (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epis­tolario catalán de Ángel Ossorio y Ga­llar­do el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els di­pu­tats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado ita­lia­no y el Fascio de Barcelona (1930-1943).

Proces Classe mitjana i Crisi europea_AGV

Més 324, 12/11/2019 Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta. L’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta el seu darrer assaig “Procés català, classe mitjana i crisi europea”

Actualment treballa en diferents aspectes relatius a la història de l’Argentina, del continent africà, sobre el fotògraf Antoni Campañà i de la diplomàcia francesa a la Catalunya franquista. Amb Gregal ha publicat, conjuntament amb E. Ucelay-Da Cal i P. Garcia-Planas, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017), i amb Ucelay-Da Cal i X. M. Núñez Seixas, l’obra col·lectiva El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Properament publicarà Cataluña y Barcelona en la crisis europea. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

9788417082383

Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843

/ historiaab

Dimecres 12 febrer de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona. 

Quarta sessió del cicle El Segle XIX català

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal. Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″.

“Imprudencias de las autoridades dieron causa al movimiento de 15 de noviembre de 1842. La alarma de la puerta del Angel en la noche del dia 13 y las prisiones de la madrugada siguiente probaron á la vez la indignacion del pueblo contra las demasias del poder y la pertinaz resistencia de este a toda especie de transaccion. Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.

Font: . http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca

Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843

Anna Maria Garcia Rovira

Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim. 

L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.

A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes. 

La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància. 

El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.

bullanga_1835

Imatge 1. Bullanga de Barcelona 1835. La tarda del 25 de juliol de 1835 se celebrava a Barcelona un cursa de braus. El toros van sortir dolents i el públic indignat va començar a fer estelles amb els seients de la plaça Torín de Barcelona. Així s’inicià la Bullanga de 1835. Font: commons.wikipedia.org

  Anna M. Garcia_Bullangues Crema de convents 1835 Imatge 2. Crema de Convents 1835. Gravat contemporani de la crema de convents de Santa Caterina, Sant Josep, els trinitaris, Sant Agustí i el Carme, la nit del 25 de juliol de 1835. Entre les set de la tarda i les cinc de la matinada una dotzena de convents van ser atacats: sis van cremar i la resta només van patir algunes destrosses. Font: Ajuntament de Barcelona, espai bombers mediateca.

incendi_fabrica_bonaplata

Imatge 3. Incendi fàbrica Bonaplata 1835. La nit del 5 d’agost de 1835 va ser incendiada la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i cia coneguda com el Vapor del Seminari, la més gran d’Espanya que des de 1832 accionava les màquines de filar i els telers mecànics amb vapor. Font: commons.wikipedia.org

Anna Maria Garcia Rovira

Catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona. Ha estat Degana de la Facultat de Lletres i Directora del Departament de Geografia, Història i Història de l’Art d’aquesta Universitat. És membre de l’Institut de Recerca Històrica, sempre de la UdG, on va crear el Grup de Recerca Història, Memòria, Identitats. Va dirigir el Museu Memorial de l’Exili (MUME), en el moment de la seva creació, i actualment forma part de la Comissió Assessora Científica i Pedagògica del museu. La seva recerca es centra en camps temàtics i cronològics ben diferenciats. D’una banda, el segle XIX espanyol: Revolució Liberal i guerres civils, primer republicanisme i construcció de les identitats nacionals; d’una altra, el segle XX europeu: la “memòria històrica”, els exilis, el nazisme i la deportació republicana.

hem_escrevbombbar_1842_0011

Imatge 4.  Portada de l’obra Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843.
Font: SOLEY, Ramon: Atlas de Barcelona. Història de Barcelona a través de mapes i plànols de la ciutat fin a l’any 1900. http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca

Anna M. Garcia la Jamancia

Imatge 5. Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí.  Text que acompanya la imatge  “Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […] Font: http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “La Fada negra” novel·la de Xavier Theros

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 3 febrer 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La Fada negra novel·la de Xavier Theros,

Amb la participació de Josep Sanmartí com a primer lector, seguit dels ateneistes de la tertúlia 

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia

Una lectura de La Fada Negra.

Josep Sanmartí

Xavier Theros, el seu autor, és un reconegut coneixedor i trepitjador del patrimoni històric de la ciutat de Barcelona sobretot pel que fa a les vivències de molts dels seus variats racons i transformacions de tota mena.

El 2013 ja va publicar un llibre amb un títol ben significatiu de les seves pretensions, parlar d’una Barcelona que moltes vegades és desconeguda ja que ha “amagat” la seva intrahistòria. Segurament per això aquell llibre portava el nom de Barcelona a cau d’orella. Podia parlar de les bombes Orsini, de cases de barrets, el crim dels existencialistes o de l’esclavisme i dels aficionats al doble pito a la ciutat….

A “La Fada Negra” deixa de ser, en part, un cronista i elabora una novel·la situada en una d’aquelles revoltes populars barcelonines, conegudes com a “bullangues”. En concret la de 1843, quan la ciutat va ser de nou bombardejada com a conseqüència de les tensions socials, urbanes o polítiques derivades de la industrialització, de la insalubritat i els límits d’una ciutat emmurallada, originada per determinar qui podia participar o no en les activitats cíviques i polítiques… Era una etapa marcada per la inestabilitat i les topades entre progressistes, conservadors, moderats, carlins, republicans i, a més, amb el protagonisme emergent de la que seria la primera “Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera“. En Xavier Theros va obtenir amb aquesta novel·la el Premi Josep Pla 2017 .

El protagonista és el capità Llampades (un llunàtic) que ha de descobrir un seguit  d’assassinats, utilitzant uns mètodes prou singulars i expeditius en aquella Barcelona revoltada i assetjada durant la revolta de la Jamància (1843). 

A partir d’aquest personatge el lector s’endinsa en una Barcelona ben diferent de la d’ara. Al llarg de la lectura “trepitgem” una Barcelona empobrida, bruta, densa, escassa d’aliments i armament, amb tuguris, prostíbuls, titellaires, fumadors d’opi, escorxadors, sodomites, calabossos, Institut Anatòmic de Cirurgia, societats secretes … i assassinats, en una ciutat aquells dies assetjada i bombardejada. La novel·la a banda de prefaci i epíleg, consta de vuit capítols, les denominacions dels quals, ja adverteixen per on es mouen els interessos de l’autor. Els inicia amb El mal costum de morir-se , i després en trobem d’altres com Tururut dotze hores, L’any de la picor, Per fi la revolució!…

És una novel·la amb trama policíaca que permet entreveure com era aquella Barcelona de principis dels 40 del segle XIX. Situa determinats fets i personatges històrics del moment, així com les idees o els costums d’aquella època, on s’hi veuen reflectits fets i situacions que a vegades poden sorprendre. Resulta apropiat que Albert Sánchez Piñol considerés que La Fada Negra era una novel·la en la que “entre els horrors d’una època ferotge (és) la història d’uns crims amb música d’artilleria”.

Intentarem copsar i compartir entre els lectors ateneistes aspectes com els mencionats a més d’endinsar-nos en el si de La Fada Negra per analitzar aquella revolta popular, la de la Jamància, a la que Josep Fontana considerava que “volgué ser l’inici d’una gran transformació política…” Vegeu també La Perla 40 “La Jamància”

Hazañas de la Jamancia 703-670x495

Imatge. Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància. Font: “Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí.   http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/

Més Informació

“Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843″ 12 febrer 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) conferència del cicle “El segle XIX català” a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona. 

Marta Planes: “Una Barcelona bruta, empobrida i claustrofòbica” Publicat per Llegir en cas d’incendi 24/03/2018

Mónica García: “Theros: La revolta de la Jamància era un forat negre desconegut a Barcelona“, 02 d’abril de 2018 publicat a https://www.totcerdanyola.cat/

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement.

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 24 de febrer de 2020 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement a càrrec de Josep Sauret Pont, economista i historiador. També intervindran, Antonio Aguilar Pérez, responsable de comunicació de Correus a Catalunya i Antonio Salcedo Miliani, historiador, crític d’art i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV). 

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Podeu veure la conferència

Vinyeta_Maura Sí

Vinyeta d’una campanya de “Maura Sí” per unes eleccions, que capgira el lema “Maura No” que es va popularitzar després de la Setmana Tràgica, 1914. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_voluntaris IGM

Vinyeta Voluntaris catalans a la primera guerra mundial, es veuen representades les banderes dels aliats que haurien d’ajudar a ser independents un cop acabada la Guerra gran, 1916. Col·lecció Josep Sauret.

Vinyeta_Modernista_Orfeo Català

Vinyeta commemorativa modernista sobre les noces d’argent de l’Orfeó Català 1917.  Reprodueix l’escultura de la façana principal del Palau obra de Miquel Blay i pagada pel marqués de Castellbell, 1917.  Col·lecció Josep Sauret

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació

Josep Sauret i Pont

Es tracta d’explicar que són les vinyetes filatèliques, els diferents noms que han tingut, el seu origen i la seva utilitat. També com han circulat d’acord amb la legislació vigent i en la realitat.

Les vinyetes són un producte ephemera, efímer, és a dir,  materials escrits i impresos de curta durada que no són produïts perquè es mantinguin o es conservin, i que en aquest cas, han estat poc estudiats. Sovint es confonen amb altres conceptes com les vinyetes dels còmics o els segells de correus. Les vinyetes, al contrari dels segells de correus, amb qui es comparen sovint, van començar a imprimir-se i a usar-se sense reglamentació. Aclarirem aquests malentesos. Aviat, però els governs estatals, a través dels òrgans monopolístics que havien creat per ordenar la circulació de la correspondència i també per emetre segells oficials, van veure la necessitat de reglamentar la circulació de les vinyetes. Dedicarem part de la conferència a explicar la legislació, però també la situació real.

També veurem amb exemples com el poder governamental ha intervingut en la seva circulació, segons li convenia, en diferents moments històrics i amb independència de si era una monarquia o una república la forma del poder en aquell moment. 

És interessant també la circulació de les vinyetes durant la Guerra civil (1936-1939). Finalment explicarem l’estat de la qüestió en l’actualitat.

Vinyeta_Soldats

Vinyeta per recaptar diners pels soldats de la guerra de Marroc. Són il·lustratius l’uniforme, la bandera espanyola i els llaurers, 1920. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_Anticatalana

Part d’un frontal de carta amb una vinyeta amb el lema: “Españoles! No compréis a los catalanes por haver demostrado su antiespañolismo”, 1931. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_Fira Comarcal
Vinyeta publicitària d’uns neumàtics Firestone i d’una fira comarcal a Tàrrega, 1954. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_Creu Roja

Vinyeta de la Creu Roja, patrocinada per la Generalitat de Catalunya que va servir com a segell, 1984.  Col·lecció Josep Sauret

Josep Sauret Pont

Economista, màster en gestió empresarial (ESADE) i doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili amb la tesi “Les vinyetes filatèliques com a font historiogràfica i artística”. 

Guanyador de El segundo trabajo de investigación publicado por la Convocatoria de Ayudas a la Investigación, que realiza la Biblioteca de Correos y la Unidad de Documentación y Archivo Histórico, va ser presentat el 7 de novembre, a la Biblioteca Central de Cantabria, dins de les jornades de conferències de la 57 edició de l’Exposició Filatèlica Nacional.

El treball de recerca guanyador és “Circulación de las viñetas en la correspondencia española. Situaciones teóricas según la legislación y reales”. L’originalitat de l’obra presentada, rau en el punt de vista utilitzat per l’autor, que aborda la investigació des de l’òptica legislativa i normativa, aportant abundant informació sobre lleis i normes postals que l’Estat va emetre per normalitzar l’ús i circulació de les vinyetes .

Durant la conferència es lliurarà un exemplar del llibre a tots els assistents.

20200116_1037392