Dimarts 1 d’abril a les 17h, sala Montserrat Roig: Seminari de Lectura Històrica: David Ringrose: El poder europeo en el mundo, 1450-1750, Ed. Pasado & Presente, 2019, 360 pàg.
Coordina el seminari Dolors Folch, sinòloga i historiadora de la Secció d’Història
Quina va ser la importància real de la presència europea a Àsia entre 1450 i 1750
La qüestió de la plata: D’on procedia? Perquè es va generalitzar la plata per pagar productes orientals, i quines conseqüències va tenir això sobre el comerç europeu a Àsia
El paper de les diàspores en el comerç dels segles xv-xvii
Quines diferències hi ha entre la implantació colonial de castellans, portuguesos, anglesos i holandesos
Altres temes
Més informació
A El poder europeo en el mundo, 1450-1750 David Ringrose planteja una tesi nova i no exempta de polèmica sobre el relat de l’expansió europea que s’inicia amb la colonització d’Àfrica i Amèrica. Fugint de les històries deutores dels nacionalismes dels segles XIX i XX, Ringrose posa en relleu que l’expansió no va ser tant una campanya de colonització militar i religiosa exitosa, una demostració de poder, com un procés d’establiment d’un nou sistema mundial de comerç, en què els europeus no eren precisament la força major.
Modera: Josep Sauret, historiador i ateneista de la secció d’Història.
L’escàndol de Nicea
L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa en el llibre L’escàndol de Nicea, narra el Concili on, l’any 325, es va proclamar que Jesús és fill de Déu consubstancial al Pare i on es va instaurar el Credo avui vigent que es resa en les misses.
El 2025 es compleixen doncs, 1.700 anys del Concili de Nicea (en l’actual Iznik, a Turquia), convocat per l’emperador Constantí, on es va aprovar proclamar a Jesús fill de Déu, de la mateixa i idèntica substància que el Pare, però Lluís Busquets sosté que va ser una assemblea “més imperial que eclesial”, fins al punt que Constantí va amenaçar amb l’exili als bisbes que no signessin les actes.
Icona representant el Primer Concili de Nicea, Wikipedia
La trama
Una feina d’assessorament a Carolina, periodista d’investigació interessada pels detalls del Concili de Nicea, que l’any 325 declarà que Jesús el Natzaré era consubstancial amb Déu ara fa justament 1700 anys-, treu el narrador de la depressió que pateix després d’un accident de cotxe. El sinistre recent, del qual se sent responsable, ha causat la mort de la muller i filleta i l’ha dut a la pèrdua d’una fe adulta i conreada.
Des de cures intensives, on li han salvat la vida, no s’havia pogut assabentar de la campanya endegada per un capellà amic, mossèn Bernardí, a fi de fer pressió de cara a la segona fase del Sínode de la Sinodalitat que se celebrà a Roma la tardor del 2024, la Plataforma Pels Ministeris a les Dones (PPMD), amb la petició indefugible del conferiment dels ordes majors a les dones. Quan el narrador va a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona per a unes consultes, troba el mossèn rodejat de gent que li fa costat, plantat allí al davant dotze hores al dia. Vulgues no vulgues, el fa entrar a l’organigrama del Secretariat que promou la campanya, la qual s’estén exitosament com una taca d’oli no sols a Catalunya sinó a tota la pell de brau i a l’estranger.
La novel·la abraça i trena, doncs, quatre filons: en primer lloc, el del Concili de Nicea, enfront del qual, a mesura que l’investiga, li va quedant palès que va ser una assemblea escandalosa, maneflejada per l’emperador Constantí; segonament, el de la progressiva relació amb la periodista, la qual evoluciona des de la desconfiança inicial a una sincera admiració mútua fins a ratllar la frontera d’una eventual i sobtada intimitat; en tercer lloc, el d’un agnosticisme sobrevingut per l’accident en la seva fe madura i crítica, del qual mai no s’acaba d’amarar; finalment, el de la campanya de la PPMD, que, per diverses circumstàncies, aconsegueix un gran suport popular i internacional, cosa que el portarà a prendre posicions davant del cardenal de Barcelona, fins aconseguir que l’exigència de la campanya arribi fins al papa Francesc
Lluís Busquets iGrabulosa
L’escriptor, periodista, filòleg i professor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) ha publicat llibres en diversos gèneres literaris; sobretot, de ficció i assaig, especialment religiós, alguns d’ells en català i en castellà, com Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i ‘La historia oculta: María, madre de Jesús, y María Magdalena’ (2009). També ha publicat Els Evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), traduïda també al castellà, i Carta al Papa (2010). De la seva faceta de periodista destaquen les seves entrevistes a literats catalans (recollides als volums Plomes catalanes contemporànies i Plomes catalanes d’avui). Amb Lluís M. Xirinachs va escriure Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni (2000).
Clàudia Pujol i Devesa
Llicenciada en Periodisme per la UAB i màster en Relacions Internacionals pel CIDOB. Des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens i és membre del Consell Rector d’Abacus. És coautora de diversos llibres d’història, com La guerra de Cuba (2000) i Dissidents (2007), i autora de llibres de temàtica negra, com Diari d’un forense (2007) i En l’escena del crim (2010). En els últims anys, ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació (Descobrir, Ara, La República, La Xarxa…), ha estat comissària de l’exposició El món del 1714, al MUHBA, i membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2015-2022).
Més informació
En la narració, un sacerdot llança una campanya perquè les dones puguin rebre els ordes majors i pressionar d’aquesta manera al Sínode de 2024, demanant a l’Església que les dones puguin arribar al diaconat i al sacerdoci, i la campanya s’estén amb l’objectiu que el suport popular arribi al papa Francesc.
L’autor considera que, al marge de la trama paral·lela contemporània, és una novel·la de tesi: la de l'”escàndol” de la ingerència política de l’emperador romà Constantí I el Gran en els assumptes de l’Església, com raona el protagonista.
L’altra referència actual la viu el mateix narrador: a més d’implicar-se en aquesta campanya, és qui assessorarà una periodista sobre el fons històric del Concili de Nicea, mentre travessa una depressió pel sentiment de culpa després de la mort de la seva dona i la seva filla, experiència que també li porta d’una fe madura a l’agnosticisme.
“A Nicea, ‘el dolent’ és Ari, considerat heretge segons ens ho pinten des del punt de vista dels guanyadors, encara que Busquets el retrata d’una altra manera”. Busquets concreta que, durant el primer postconcili, per exemple, trenta anys després, a l’Església cristiana els arrians eren majoritaris en relació amb els nicens (que aviat es van autoproclamar catòlics). “En el 360, 35 anys després del concili, hi havia més arrians que partidaris de l’Església que havia guanyat en el Concili”, destaca.
Dimecres 26 de febrer de 2025 a les 18.30h a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma i la retenció de 1.200 italians a Menorca (1943-1945) amb la participació d’Alberto Pellegrini, historiador i professor de la UB i Luís Alejandre, general i president de la Fundació Hospital de l’Illa del Rei.
La sessió abordà el fet històric al voltant del llibre de Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de l’Illa del Rei, 2024.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història.
Accés obert
Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de la Isla del Rey, 2024.
El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma
La sessió abordarà, d’una banda, el context històric del final de la II Guerra Mundial, amb el canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM i els dos governs, l’armistici i les conseqüències per l’exèrcit italià.
I de l’altra banda, l’enfonsament del Roma cuirassat insígnia italià, la recollida dels supervivents per part de cincs vaixells, l’anada i l’estada a Maó durant més d’un any i la recuperació de la memòria històrica de l’Illa del Rei.
Exposició sobre l’enfonsament del Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
La sessió, al voltant del llibre de Giuliano Marenco: Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943, ed. Fundació Hospital Isla del Rey, és una història pràcticament desconeguda, de les naus encarregades de recuperar els nàufrags del cuirassat italià Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943. Un cop recuperats els nàufrags, amb les naus, carregades de morts i ferits, ara ja perdut el contacte amb el gruix de l’esquadra, es van refugiar a les Balears, on en contra de la seva voluntat van ser retingudes per les autoritats espanyoles.
L’internament de les cinc naus amb més de mil dos-cents homes va durar setze mesos a través de tensions amb el govern espanyol, dissensions polítiques internes entre monàrquics i feixistes, dificultats alimentàries i disciplinàries. L’impuls del comandant de l’esquadrilla, el capità de navili Giuseppe Marini, va ser constant amb vista a l’alliberament de l’internament i el retorn a Itàlia. Finalment, sobretot gràcies als esforços de l’ambaixador nord-americà a Madrid, un arbitratge a distància va posar fi a l’internament el 15 de gener del 1945.
Reproducció de la bomba torpede que va esfondrar el Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
A més de reconstruir la partida de la flota des de La Spezia i l’atac alemany que va provocar l’enfonsament de la nau almirall Roma, també es tractarà sobre:
a) Els episodis desenvolupats a les Balears que concernien directament la vida dels mariners.
b) Les vicissituds diplomàtiques relatives a la destinació de les naus que es desenvolupaven principalment a Madrid.
Les fonts principals són els documents dels arxius de l’Ufficio Storico della Marina (en primer lloc, l’informe de permanència del comandant Marini) i dels ministeris d’Exteriors de Roma i de Madrid. També s’han utilitzat les memòries dels ambaixadors nord-americà i britànic acreditats davant de Franco.
Participants
Alberto Pellegrini (Vicenza, Itàlia, 1975), doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és professor d’Història Contemporània de la mateixa universitat, i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Especialista en història político-militar del segle XX, entre les seves publicacions recordem La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Luis Alejandre Sintes (Maó, 4 de juny de 1941) és un militar menorquí, general de l’exèrcit espanyol. En 1976 es va graduar a l’Escola d’Estat Major. En 1980 fou ascendit a comandant i de 1984 a 1986 fou professor a l’Escola d’Estat Major. Entre altres funcions militars, va intervenir en missions de pau amb l’ONU (ONUCA i ONUSAL) a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, i va fer de mitjancer entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Colòmbia). El 1998 ascendí a general de Divisió i el 2000 fou nomenat general cap de la Regió Militar Pirenaica. En el 2003 fou nomenat Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Actualment és el president de la Fundació Hospital Illa de Rei (Menorca).
Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.
L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.
Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.
El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.
Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“
Procés participatiu
Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).
Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.
El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?
No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.
Taula rodona amb cinc dels entrevistats
Recull bibliogràfic
En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:
El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns 3 febrer de 2025, 17h Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Tertúlia d’Amics de la Història: Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou. A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i membre de la Secció d’Història
Moderador: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués operatius amb la finalitat de seguir castigant als vençuts de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Treballadors forçats al Pont d’Espia, 1943
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Ha desenvolupat diversos projectes en el marc del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual. És autor de diverses investigacions i publicacions sobre la violència durant la guerra i posterior dictadura franquista, així com treballs sobre les destruccions i la posterior reconstrucció d’infraestructures durant la Guerra Civil Espanyola. Doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013.
Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022
Al llarg de 2024, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès hem produït un documental amb entrevistes a sis ateneistes, en el marc del projecte Memorial Ateneu2023, nou conferències o taules rodones, dos cursos Aula Ateneu Història, amb un total de 14 sessions, cinc seminaris de lectura històrica, onze tertúlies amb setze persones convidades com a tertulianes, un recull bibliogràfic amb 200 obres sobre la Dictadura Franquista i la Transició, en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu i altres resums i ressenyes de llibres. També hem col·laborat amb altres seccions i tertúlies de l’Ateneu.
I finalment, també, hem programat i desenvolupat el projecte Memorial Ateneu 2024, al voltant de Memòria i Història de la dictadura franquista i la transició que inclou, una enquesta a les persones sòcies i vuit entrevistes a testimonis i a tres experts sobre aquesta temàtica i que es presentarà el proper dia 5 de febrer de 2025 a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas.
Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès“. L’acte es clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades. Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que donà suport a l’edició del documental. Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.
El mateix dia, també, tingué lloc la taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora; Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu ; i amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental.
Vegeu l’acte de presentació del documental i la taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades: Vídeo Canal You Tube (CYT) Ateneu Història
Conferències i Taules Rodones
Dimecres 17 gener de 2024, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas.Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presentà: Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història. Vegeu el Vídeo CYT Ateneu Història
Xavier Casals, historiador, Miquel Nistal, moderador i ponent adjunt de la Secció d’Història i Enric Ucelay-Da Cal, historiador
Divendres 16 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que va actuar com a moderadora. Varen presentar l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dijous 29 febrer de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Dimarts 12 març 2024, a les 18:30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021), amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Va presentar: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història. Blog d’Història
Óscar Costa Ruibal, historiador i Xosé M. Nuñez Seixas autor de “Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021”
Dijous 9 de maig, a les 18.30h, L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. Va presentar: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dimecres 29 de maig de 2024, 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dijous 26 de setembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat, a càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg. Va presentar Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Dimecres 30 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas. Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania“, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine;Josep Pich i Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana; Conxita Mir i Curcó, historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Vídeo CYT Ateneu Història
Dimecres 11 de desembre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer, tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques. Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH); Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV); Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera. Va conduir el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora, realitzadora de documentals i que ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023). Va presentar: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Blog d’Història
Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
Curs Aula Ateneu del 3 d’abril al 29 de maig. D’11 a 13h.
Dimecres 13 de març de 2024, a les 18.30h, a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB, que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània. Va presentar la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu. Apunts de Miquel Nistal, ponent adjunt de la secció d’Història.
Sessió 1. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB i director del curs.
Sessió 2. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840).Pep Rueda Sabala, historiador i investigador de la UB.
Sessió 3. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora de la UB.
Sessió 4. Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859).Albert Ghanime, historiador i professor agregat de la UB.
Sessió 5. Barcelona en revolució 1868-1873. Marició Janué, historiadora i professora agregada de laUPF.
Sessió 6. La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Sessió 7. Els fets de Prats de Molló (1926).Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.
Sessió 8. La Vaga de la Canadenca 1919.Teresa Abelló, historiadora i professora titular de la UB.
Les Rutes de la Seda: mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia.
Curs Aula Ateneu Història. Del 9 d’octubre al 3 de desembre de 2024, d’11-13h
Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF. El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals vàrem seguir els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.
Viatges a Mongòlia al segle XIII. 11 de juny. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
Antonio Espino: La invasión de América.17 de desembre. Modera: Dolors Folch. Blog d’Història
Tertúlies d’Amics de la Història
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat i amb Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural.15 de gener, a les 17h. Blog d’Història.
Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. Tertúlia amb Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga. 5 de febrer, a les 17h. Blog d’Història
Les cares de Marianne: història i actualitat de França, amb Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França. 4 de març, a les17h. Blog d’Història
L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats. Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història. 15 d’abril , a les 17h. Blog
Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Presenta: Josep Sauret (Secció d’Història). 6 de maig. Blog d’Història
Jugades que fan Història. Xerrada-Taller de Jocs de Simulació Històrica. Vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica: Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar. Van presentar i dinamitzar el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història. 21 de maig, a les 17h. Blog d’Història
Torturades: tortura amb biaix de gènere. Una tertúlia amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). 3 de juny, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia amb Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda. 16 de setembre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia amb Eduard Màrquez,”1969″. La novel·la salvatge sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. 8 d’octubre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper autor “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo” i amb David Martínez Fiol, coautor d’ “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”. Va presentar: Susanna Tavera.2 de desembre, a les 17h. Blog d’Història
Tertúlia Cafè Continental & Amics de la Història
Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Dijous 22 de febrer de 2024, a les 19h, a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història. Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. Van presentar: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental.
Reculls de llibres i ressenyes
Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu
S’ha fet conjuntament amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció prèvia de 200 obres sobre franquisme i transició. D’aquestes, s’ha fet una segona selecció amb una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre i s’ha editat en el Blog d’Història.
Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”
En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025, a les 18.30h, a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i de Josep Llop ateneista, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste. Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història. Blog d’Història
Presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i reunió anual de la secció d’Història
Dimarts dia 22 d’octubre de 2024, a les 18.30h, a la sala Verdaguer tingué lloc la presentació del projecte Memorial Ateneu 2024 i la reunió anual de socis de la secció d’Història. Des de la secció d’Història, hem iniciat un nou projecte dedicat a la Memòria històrica del franquisme i la transició. Presenta: Equip de treball de la secció (Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons). Blog d’Història
En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora ique presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.
Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de SimonaŠkrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós
A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec, ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de l’Eixample.
Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.
Teatre Circ Olympia
Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.
Josep Fabra Llahí
Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.
Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons
Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]
Temes a debatre
Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.
Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
Quines fonts tenim per saber què va passar?
Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
Qui eren els que anaven a les Índies? I com hi anaven?
Sinopsi: La invasión de América
Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”
Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?
Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.
El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.
Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.
Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337
Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:
Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.
Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.
Secció d'Història 