Curs Aula Ateneu: Catalunya i Espanya als segles XIX i XX. Debats historiogràfics i polítics.
17 i 24 de febrer de 2026 i el 3, 17 i 24 de març de 2026, Sala Oriol Bohigas. Cada dimarts de 11-13h.
Dirigit i impartit per Borja de Riquer
Informació a historia@ateneubcn.cat
Catalunya i Espanya als segles XIX i XX. Debats historiogràfics i polítics
Aquest curs Aula Ateneu d’Història contemporània de Catalunya i d’Espanya proposa un recorregut crític pels principals debats historiogràfics i polítics que han marcat la interpretació del passat recent. Lluny d’oferir una simple narració cronològica, el curs convida a reflexionar sobre les diferents mirades amb què historiadors i actors polítics han construït la seva visió del segle XIX i XX. Cada sessió se centra en un debat clau, posant el focus tant en les aportacions acadèmiques com en les implicacions polítiques i socials d’aquestes interpretacions.
A través de cinc sessions, s’examinaran interpretacions confrontades sobre la “normalitat” del cas espanyol, els processos de nacionalització al segle XIX, el paper dels catalans en la política estatal, així com la lectura de la Segona República, la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició.
Les sessions tindran lloc els dimarts 17 i 24 de febrer, 3, 17 i 24 de març, i abordaran qüestions clau com la comparació d’Espanya amb l’Europa occidental, el sorgiment del catalanisme polític, l’actuació parlamentària catalana entre 1810 i 1931, i els grans debats que encara avui susciten el període republicà, la guerra i el postfranquisme.
El curs convida a reflexionar sobre com s’ha interpretat el passat recent i com aquestes visions continuen condicionant el debat públic actual.
Calendari del curs
Del 17 i 24 de febrer de 2026 i el 3, 17 i 24 de març de 2026, Auditori Oriol Bohigas.
Dimarts 17 de febrer. El debat sobre la “normalitat” de la història d’Espanya contemporània. Fins a quin punt és similar, o no, a la dels països d’Europa occidental?
Dimarts 24 de febrer. Discussions al voltant de la tesi sobre la “feble nacionalització” espanyola del segle XIX i el sorgiment del catalanisme polític.
Dimarts 3 de març. Els catalans dins la política espanyola contemporània (1810-1931). L’actuació dels parlamentaris, els projectes, els debats i els resultats.
Dimarts 17 de març. Polítics i historiadors davant el caràcter de la Segona República i el significat de la Guerra Civil.
Dimarts 24 de març. Els múltiples debats sobre el Franquisme i la Transició Democràtica.
Preu del curs
Alumnat no soci: 100 € per 5 sessions. Dte. especial per fer-se soci/sòcia mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 40 € per 5 sessions.
Alumnat no soci menor de 30 anys: 40 € per 5 sessions.
Alumnat soci de l’Ateneu menor de 30 anys: 20 € per 5 sessions.
No es permeten sessions soltes
Inscripció i pagament
La inscripció i el pagament es pot fer presencialment a l’oficina d’atenció al soci, a la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona.
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital, després de cada sessió.
Direcció acadèmica, professorat i coordinació tècnica
Direcció acadèmica i impartició: Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic d’història contemporània des del 1988 a la UAB, professor emèrit de la UAB i president de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. La seva recerca s’ha centrat en història del segle XX, en especial del catalanisme polític i del franquisme.
Coordinació tècnica: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història que actualitzarà la informació de cada sessió al Bloc d’Història i serà el contacte entre l’alumnat i els serveis de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns 3 de novembre 17h Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. Regionalisme i Nacionalisme (1875-1914) a Catalunya i a Espanya. El règim de 1876.
Tertulians convidats: David Martínez Fiol, professor de la UAB i Josep Pich Mitjana, catedràtic de la UPF, ambdós historiadors i autors de Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados, Ed. PUZ, 2025.
Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados és un llibre que planteja una nova perspectiva sobre allò que van significar el sorgiment dels particularismes, nacionalismes i tota mena de regeneracionismes en el context de la crisi de finals del segle XIX i principis del XX. Tots van sacsejar els pilars de l’imaginari centralista d’Espanya i van donar pas a diferents projectes i processos de reforma política influenciats per moviments regeneracionistes forans com, per exemple, el progressisme nord-americà. Tot i això, les rivalitats corporatives, regionals, culturals o religioses, entre altres, van dinamitar el seu potencial reformador del règim del 1876. Tot això, en un context que s’estén fins a la Primera Guerra Mundial, entesa, en paraules de Lerroux, com una «revolució».
El Règim de 1876 fa referència al sistema polític instaurat a Espanya després de la restauració borbònica amb Alfons XII. Es caracteritzava per una monarquia “constitucional”, una alternança pactada entre liberals i conservadors (el sistema de torns), i una centralització administrativa que limitava l’autonomia de les regions. Aquest règim va marcar l’inici d’una etapa de relativa estabilitat política, tot i que va mantenir profundes desigualtats socials i polítiques.
Valentí Almirall va tenir un paper fonamental en el desenvolupament del catalanisme polític dins el context espanyol de finals del segle XIX. Va destacar per la seva crítica al centralisme del règim de 1876 i per impulsar la idea d’una Espanya plural, on Catalunya pogués tenir veu pròpia i autonomia. A nivell estatal, Almirall va defensar la descentralització i va participar activament en moviments regeneracionistes, tot intentant que el catalanisme fos entès com una proposta de reforma democràtica per a tot l’Estat, i no només com una reivindicació local.
Més informació dels autors a l’Ateneu Barcelonès
Josep Pich Mitjana: “La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica“, Curs Aula Ateneu, 6a sessió: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), curs dirigit per Jordi Roca Vernet, Ateneu Barcelonès, 15, maig de 2024. Aquí
Josep Pich Mitjana: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba”, Curs Aula Ateneu, 6 sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 7, novembre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856” Curs Aula Ateneu, 5a. sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 31 d’octubre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923, Ateneu Barcelonès, 11 de març de 2021. Aquí
Dilluns 22 de setembre17h. Sala Sagarra (4a planta). Causes de la catalanofòbia arreu d’Espanya. Tertúlia d’Amics de la Història amb Josep Pich Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la UPF i autor de l’assaig Catalanofòbia. Una immersió ràpida.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
La tertúlia amb Josep Pich i Mitjana tingué una assistència de 65 persones amb una exposició de l’autor de Catalanofòbia. Una immersió ràpida. La tesi principal de l’assaig és:
“…Que les arrels de la catalanofòbia es troben en el xoc entre dos models de construcció d’Estat-nació: el dels centralistes i el dels defensors de l’autogovern català. Aquests dos projectes d’Estat-nació s’enfronten des de l’Antic Règim, molt abans que sorgís el nacionalisme contemporani. Per tant, el conflicte que perdura fins als nostres dies té arrels centenàries, que no han estat inventades, ni imaginades, ni creades per ningú, sinó que han evolucionat al llarg del temps, ja que les institucions d’autogovern de l’Antic Règim responen a una societat estamental molt diferent de l’actual”.
A llarg de l’exposició Josep Pich presentà una llarga cronologia de fets i d’arguments tots encapçalats per frases i cites textuals que mostren i demostren la catalanofòbia de monarques, dirigents, escriptors, polítics, intelel·lectuals i militars espanyols des de la Guerra del Segadors a l’actualitat.
Argumentació principal de Josep Pich i Mitjana:
Conclusions. Quan va despertar, el dinosaure encara hi era
Ressenya de Miquel Nistal: “El rebuig als catalans”, Blog Gaudir la Cultura, 13 de setembre 2025
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersió ràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana.
Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’Edat Moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes.
Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural. Vegeu la ressenya completa aquí
Josep Pich i Mitjana
Historiador i catedràdic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Història Contemporània per la UB (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999)
Línies d’investigació: Història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall. Altres conferències, premis, articles, llibres, altres publicacions i altres activitats aquí:
Josep Pich Mitjana: La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Sessió 6a. del Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. 15 de maig 2024, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí
Josep Pich Mitjana: La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. 7a sessió del Curs “Les claus del món contemporani (1848-1945). 13 de maig 2025, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí
Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñeiro: La segunda Guerra Mundial. Sistemas políticos en colisión. Publicació independent, 2021.
Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs: Viajeros en el país de los soviets, edicions Bellaterra, 2019.
Josep Pich Mitjana: Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres1914-1945. Ed UPF , 2008
Lectures recomanades
Albareda, Joaquim (dir.) (2022). Catalunya als ulls del món. Enciclopèdia catalana, Barcelona. 414 pàg.
Sinopsi: Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història. Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans. La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat.
Albareda, Joaquim (dir.) (202e) Curs Aula Ateneu: Una història de Catalunya als ulls del món, Ateneu Barcelonès. Curs de 10 sessions del 3 d’octubre al 13 de desembre de 2023.
Sinopsi: Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O. Com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Vegeu un resum de cada sessió al Blog d’Històriaaquí.
Albareda, Joaquim (2023). Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. Edicions 62, Barcelona. 455 pàg.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.
Casals, Xavier i Ucelay-Da Cal, Enric (2023). El Fascio de las Ramblas. Los origenes catalanes del fascismo español. Pasado & Presente, Barcelona. 567 pàg.
Ressenya de Miquel Nistal: Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí
Benet, Josep (1995).L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 534 pàg.
Sinopsi: Aquesta obra impressionant (basada en una documentació exhaustiva i irrefutable es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intenta de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes, des dels poders de l’Estat espanyol, on es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada, ja des del Decret de Nova Planta, de 1716, i que algunes vegades ho facin, fins i tot, amb el mateix esperit i llenguatge amb què ho feia el franquisme durant la guerra.
Ferrer i Gironès, Francesc (1985). La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Edicions 62, Barcelona. 316 pàg.
Ferrer i Gironès, Francesc: (2000). Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la Història. Edicions 62, Barcelona. 397 pàg.
Sinopsi: “Les campanyes anticatalanes són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència”. Francesc Ferrer i Gironès demostra en aquest llibre que les campanyes anticatalanes no les ha inventat l’ABC o la COPE, perquè fa quatre-cents anys que duren. L’autor ha fet una tasca ingent d’investigació que arrenca en el segle XVII i acaba en els nostres dies, i defensa una tesi que resultarà polèmica: la catalanofòbia és l’origen i la causa del catalanisme polític.
Fontana, Josep (2014).La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, Vic. 485 pàg.
Paraules de Josep Fontana: “La primera motivació que m’ha dut a escriure aquest llibre ha estat la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat, és per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang, i és per això que em sembla que és la història qui pot explicar-la millor”
“He tractat d’escriure un llibre senzill i entenedor, deixant de banda tota erudició que no fos estrictament necessària. No he posat gaires notes a peu de pàgina; però qui consulti les referències que figuren al final del volum, veurà que he procurat documentar-me, usant llibres, articles i documents, amb una especial atenció a la recerca més recent” (Josep Fontana)
Puigpelat, Francesc (2016). Breu història del nacionalisme espanyol: de la Constitució del 1812 a la prohibició del 9-N. Ed. Angle, Barcelona, 239 pàg.
Sinopsi: Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer- se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat.
Simon Tarrés, Antoni (2024).La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol. Ed. Afers, Catarroja, 245 pàg.
Sinopsi: Avui dia sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol. Així és entès tant pels actors polítics actuals (siguin nacionalistes espanyols o catalans), pels politòlegs i juristes que han analitzat l’emergència dels partits de la dreta radical espanyola, com també per l’opinió pública internacional. La definició dels catalans com l’enemic intern de la nació espanyola té un correlat en les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia les quals, tot i que no són noves, han crescut els últims anys. El propòsit d’aquest llibre és analitzar el pinyol ideològic de la conformació de Catalunya i els catalans com a enemic interior i no tant les manifestacions de l’anticatalanisme. L’autor vol explorar el procés del perquè i com de la creació intel·lectual de l’enemic interior en una història relacional grupal (d’espanyols i catalans), així com també aproximar-se a la lògica ideològica del moment actual marcat per una fase d’alta confrontació.
Selecció bibliogràfica. La immigració a Catalunya 1950-1980
Selecció bibliogràfica d’obres sobre “La immigració a Catalunya 1950-1980” a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i la Secció d’Història. Memorial Ateneu 2025 Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.
En aquesta selecció s’han inclòs només dues de les primeres novel·les de Candel. El catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu té més de 100 obres de Candel o sobre Candel o de la Fundació Paco Candel, moltes de les quals són obres d’anàlisi o de divulgació de la seva obra.
ANDRÉS CREUS, LAURA DE: Barraques: la lluita dels invisibles, Barcelona. Ara Llibres, 2011, 208 pàg.
Sinopsi: Barraques recull, en primera persona, les històries d’aquells que van arribar a Catalunya, des d’abans de la guerra civil fins a les acaballes del franquisme, a la recerca d’un futur millor. De les miserables condicions de les barraques on van haver de viure. De la seva invisibilitat als ulls d’unes ciutats que estaven fent créixer amb les seves pròpies mans. Dels detinguts i represaliats, deportats dins de les fronteres del seu mateix país. D’aquells qui van tenir valor per mirar aquesta molesta realitat als ulls i mostrar-la tal com era. Dels qui van fer dels barris de barraques la seva llar. I dels qui avui malden perquè la seva memòria no caigui en l’oblit.
BASTARDAS BOADA, ALBERT: Llengua i immigració : la segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana, 1986, 222 pàg.
Sinopsi: Descriu i resumeix un estudi del procés de bilingüització dels immigrants de segona generació de l’àrea no-metropolitana. L’estudi examina les interrelacions entre el context lingüístic, el comportament lingüístic, i la competència lingüística. Aquestes tres variables s’examinen en relació amb l’adquisició del català per part dels fills d’immigrants castellanoparlants. L’informe comença amb un context geogràfic i demogràfic general i una descripció del disseny de l’estudi. El segon capítol presenta informació sobre la demografia i les tres variables lingüístiques examinades a la ciutat estudiada. Els capítols tercer i quart presenten anàlisis de les relacions entre les tres variables. El cinquè capítol descriu les conclusions i observacions de l’estudi. S’hi adjunta una bibliografia, els instruments de recollida de dades, notes sobre les respostes orals i escrites a les proves utilitzades i taules estadístiques extenses.
BILBENY, NORBERT: ¿Què vol dir integració? : nouvinguts i establerts a les nacions europees. Barcelona : La Magrana, 2010, 171 pàg.
Sinopsi: Què volem dir quan parlem d’immigració, de nouvinguts, d’integració? ¿Què passa quan un ajuntament proposa de posar restriccions a l’empadronament de la població estrangera en situació irregular?¿Com ens hem de posicionar en debats com els generats per la voluntat de la comunitat musulmana d’instal·lar una mesquita al nostre barri? ¿Com podem treballar perquè no s’associï la immigració i la delinqüència? ¿Pot un jutge de l’Audiència Nacional prohibir l’ús del mocador islàmic en una sala de vistes? La inclusió dels immigrants compta avui amb un suport tan important com el creixent reconeixement de la diversitat i, al mateix temps, de la necessitat de convivència. Però topa també amb obstacles, resistències i recels. Aquest llibre, situa el debat sobre la immigració, obre portes i finestres argumentals i proposa vies de diàleg per construir una veritable ciutadania universal que preservi els drets i els deures de totes les persones.
BOTEY VALLÈS, JAUME: Cinquanta-quatre relats d’immigració. Diputació de Barcelona. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1986, 232 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre és un recull d’autobiografies d’immigrants a Catalunya. Els protagonistes pertanyen al grup actiu que, des de l’any 1972 al 1978, fou capdavanter de les reivindicacions urbanístiques i culturals del barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat a partir de l’Associació de Veïns d’aquell barri. És un estudi d’antropologia cultural.
CABRERA, LLUÍS [i altres]: Els Altres andalusos: La qüestió nacional de Catalunya. 2005. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 395 pàg.
Sinopsi: L’any 1964, Francesc Candel publicava l’emblemàtic llibre Els altres catalans sobre el fenomen de la immigració interior derivat del període de creixement industrial de la postguerra. Després de quaranta-un anys, un grup de catalans d’origen andalús que s’aglutina al voltant de l’associació Els altres andalusos s’ha tornat a qüestionar el paper que ells tenen i el que han de tenir en el futur de Catalunya. Amb aquesta obra, els autors busquen iniciar un nou cicle de reflexió política i ens avisen que, per a ells, la terra natal o heretada, amb reminiscències nostàlgiques o que apunten a recuperar a Catalunya una Andalusia actualment inexistent, ha deixat de ser la qüestió a defensar.
Observen que si Catalunya no assoleix els objectius que té –la reforma de l’Estatut i el nou finançament– seran ells els qui hi sortiran perdent perquè correran el risc que l’ideari polític es consagri com a neolerrouxista i Catalunya acabi esdevenint la novena província andalusa. Els altres andalusos és una crítica de l’actitud que defensa l’Espanya uniformada, la que no vol entendre a Catalunya. Però també és una crítica de la Catalunya que continua pensant que els qui hi van arribar ara fa més de quatre dècades encara responen a l’estereotip i al tòpic. És un llibre on el lector trobarà una gran quantitat d’arguments per a continuar qüestionant-se el fet nacional de Catalunya.
CABRERA, LUIS: La Vida no regalada. Barcelona: Roca Editorial de Libros, S.L., 2021, 285 pàg.
Sinopsi:La vida no regalada és una novel·la sense ficció que narra l’evolució d’Espanya des dels darrers anys de la Dictadura fins a arribar a la Transició, a través de la vida del protagonista, Lorenzo Almendro; el dia a dia d’un nen d’un poble de Jaén que emigra amb els seus pares a Barcelona durant els anys 60 i s’estableixen al barri de Verdum. A través del protagonista, Lorenzo, alter ego del mateix Luis Cabrera, assistim a la realitat d’aquells anys en un barri obrer on conviuen immigrants arribats de molts punts d’Espanya amb famílies catalanoparlants. El descobriment del català, les colles enfrontades, els habitatges de l’obra social, els pares treballant a les fàbriques metal·lúrgiques o tèxtils, les festes populars, els primers flirteigs polítics, el repartiment d’octavetes, la creació de les cases regionals i les penyes flamenques.
CABRERA, LLUÍS:Catalunya serà impura o no serà. Barcelona Pòrtic, 2010, 164 pàg.
Sinopsi: Crítica als tòpics identitaris i a la política immigratòria que s’ha fet i es fa a Catalunya. La passió pel diàleg i l’intercanvi cultural allunyen Lluís Cabrera de qualsevol concepció uniformadora d’Espanya o de Catalunya, i de qualsevol gueto purista. És per això que en aquest llibre, estrafà la sentència del bisbe Torras i Bages segons la qual “Catalunya serà cristiana o no serà”. Nascut a Jaén, Lluís Cabrera es revolta contra l’epítet que el defineix, encara avui, com un “andalús a Catalunya” i es lamenta amargament de l’apropiació que el franquisme va fer d’un cert folklore andalús per imposar-lo sobre la pluralitat cultural. Molts anys després, la democràcia no ha aclarit encara les coses ni ha curat les ferides. Al contrari, continuem atrapats en els mateixos tòpics. Les forces polítiques hegemòniques a Catalunya hi tenen part de responsabilitat, perquè han seguit aquest joc pervers subvencionant farses com la Feria d’Abril a Catalunya, amb un càlcul tàctic, poruc i estret de mires.
CARRERAS, MONTSERRAT; FERRANDO, EMILI; i VILLAROYA, JOAN: La immigració a Badalona durant el segles XX, Ed. Museu de Badalona, Ajunt. de Badalona, 2006, 359 pàg.
Sinopsi: L’objecte d’estudi del llibre és el fet migratori a la ciutat de Badalona, concretament l’anàlisi de les diferents onades migratòries, les causes de l’emigració a Badalona, les condicions de vida i de treball, la integració a la ciutat, les creences i els valors, les dinàmiques socials dels individus i l’entorn familiar i col·lectiu. La recerca s’ha basat principalment, però no exclusivament, en les fonts orals, és a dir la recollida de relats i històries de vida mitjançant entrevistes gravades en cintes de vídeo i posteriorment transcrites i analitzades. Han participat historiadors, professorat, membres de centres cívics, tècnics, més de 100 alumnes de diversos IES i molt especialment 154 entrevistats (84 dones i 70 homes). En conjunt han intervingut unes 300 persones.
El llibre consta d’una primera part analítica que descriu els aspectes històrics i demogràfics més rellevants de Badalona. La segona part, la més voluminosa, inclou els relats dels immigrants entre 1920 i 1979 i les immigracions dels anys 1980-2002. Els temes tractats són entre molts d’altres: els pobles d’origen, les causes de la immigració, el viatge, els factors d’integració, la consciència política i social, la cultura, costums, jocs i temps lliure, identitat i sentiments dels nouvinguts.
CANDEL, FRANCESC: Els altres catalans. Edició no censurada. Pròleg de Marc Andreu Acebal; presentació de Najat El Hachmi; edició de Jordi Amat. Llibres a l’abast: Edicions 62, 2025, 353 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel (1925-2007), testimoni directe de la gent, dels ambients i de les inquietuds de la Catalunya suburbial, de la qual ell mateix va formar part, abordava en aquest llibre la qüestió de l’onada d’immigració que va rebre Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Els altres catalans va tenir un fort impacte social ja que per primera vegada es parlava obertament dels barris populars i de la situació dels immigrants; un assumpte recurrent que avui dia, amb un 21% de la població d’origen estranger, torna a tenir plena vigència.
Publicat el març del 1964, al llarg dels anys Els altres catalans s’ha convertit en un document històric de referència obligada i en una font molt útil per a la comprensió del passat, el present i el futur de la nostra societat. Aquesta nova edició, amb motiu del centenari del naixement de Candel, recupera el text íntegre no censurat, fixat per Jordi Amat el 2008, amb presentació de Najat El Hachmi, ella mateixa procedent d’una família immigrant, i un nou pròleg de l’historiador Marc Andreu en què reflexiona sobre la immigració d’ahir i d’avui: «Només algú com Candel, fill tardà de la primera gran onada migratòria i cronista de la segona onada, podia intuir ja el que significaria la tercera onada».
CANDEL, FRANCISCO: Los otros catalanes veinte años después. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988, 254 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel examina l’evolució de la situació dels catalans vinguts d’altres regions. En aquest tercer volum del cicle sobre “Els altres catalans“, l’escriptor se centra sobretot en el període de la Transició democràtica (les autonomies, el nou estatus de la llengua catalana) i recorda la seva postura de recerca incansable d’integració i cohesió social”. Més info Aquí
CANDEL, FRANCISCO: On la ciutat canvia de nom, Traductor: Gerard Bagué de Donde la ciudad cambia su nombre, Barcelona: Edicions 62, 2025, [Ed. J. Janés, 1957], 278 pàg.
Sinopsi: Les Cases Barates del Port van tenir sort. Han desaparegut després de gairebé 70 anys de vida, però van comptar amb un veí d’excepció, Francisco Candel, que va saber explicar com era el paissatge, ara trencat segurament perquè calia trencar-lo, com eren la seva gent i les seves formes de vida. Hi ha descripcions impensables per conèixer un món que hi és, en els records d’un ahir que és el de molts: el despatx parroquial amb el capellà idealista, el metge que visita gratuïtament, el cinema de barri que constitueix la principal distracció, els gitanos que no treballen, els sobrenoms que substitueixen els noms… On la ciutat canvia el seu nom és una de les grans novel·les sobre Barcelona. Poques vegades forma i fons estan tan ben acoblades.
CANDEL, FRANCISCO: Han matado a un hombre, han roto un paisaje, Barcelona: Ed. J. Janés, 1959, 305 pàg.
Sinopsi: L’obra és una gran metàfora, una metàfora que va servir a l’autor per disfressar la seva pròpia biografia camuflada després de la vida de “El Grua”, en part un alter ego de Candel i en part allò que l’autor probablement mai no va voler ser. El Grúa representa totes les vessants de l’home d’aquell temps i d’aquell lloc (un barriada pràcticament barraquista de la perifèria de Barcelona als anys 30 i 40): és un home que neix, creix i evoluciona tal com ho fa el paisatge, primer cobrint-se amb barraques i després amb la invasió de la indústria. Tot just aixeca cap i el paisatge canvia de nou i s’emporta tot per davant una altra vegada. Ell torna a estar darrere, a la cua. Sempre pobre, sempre humil, sempre submís. Per això el títol de la novel·la no és gens casual: l’home està tan vinculat al paisatge que n’és una part més perdent la seva substància humana, convertint-se en quelcom infrahumà i sent un element més de l’entorn sense cap mena de voluntat.
Ressenya: Mapi Pamplona al Blog “Dime lo que escribes. Reseñas de libros y curiosidades literarias” aquí
CARDELÚS, JORDI i PASCUAL, ÀNGELS: Movimientos migratorios y organización social. Barcelona Península, 314 pàg.
CARNICER, ALONSO i GRIMAL, SARA (dir): Barraques. La ciutat oblidada. Documental Sense Ficció TV3, 1h 15m, 14-10-2010. Televisió de Catalunya, 2009.
Sinopsi: El documental mostra una part de la història de Barcelona desconeguda per molts: la Barcelona barraquista.
DOMINGO VALLS, ANDREU: Catalunya al mirall de la immigració demografia i identitat nacional.Barcelona: L’Avenç, 2014, 356 pàg.
Sinopsi: Llibre que planteja com a qüestió central l’evolució demogràfica de la societat catalana, caracteritzada per una baixa natalitat però compensada per una forta immigració. El fenomen immigratori, amb la diversitat poblacional i la càrrega emotiva que comporta, ha estat una constant a la Catalunya de l’últim segle, part fonamental de la seva història demogràfica i de la seva construcció com a nació. El llibre traça una anàlisi indispensable de l’imaginari social bastit a partir dels principals discursos existents sobre immigració i identitat nacional.
ESPASA, ANDREU [i ALTRES]: Fabricar l’immigrant: aprofitament polític de la immigració, Catalunya 1977-2007. Coord: Miguel Fernández; assessorament: Lluís Cabrera, Bienve Moya, Miguel Portal; edició a cura de: Maura Lerga Felip2009. Lleida: Pagès, 220 pàg.
Sinopsi: Un iniciativa de l’entitat “Els altres andalusos” que fa una anàlisi crítica de la qüestió nacional. S’ha comptat amb la col·laboració de més de deu professionals, entrevistes a destacats dirigents polítics del moment (Jordi Pujol, Josep Maria Sala o Raimon Obiols, entre d’altres) i una recerca documental que posa sobre la taula gran part dels errors i dels èxits, de les estratègies encertades o fallides i, sobretot, de les contradiccions palmàries entre la concepció primordialista de la nació i la tossuda i indòcil realitat catalana. Es pot considerar la culminació de l’ideari polític de Els Altres Andalusos.
FARRÀS, ANDREU i CULLELL, PERE: L’Ascensor: l’arribada al poder dels altres catalans. Pròleg de Celestino Corbacho, Barcelona: Angle, 2009, 263 pàg.
Sinopsi: Polítics, empresaris i intel·lectuals no nascuts a Catalunya han triomfat en les seves iniciatives. Funciona l’ascensor social català? Els autors, mitjançant una exhaustiva documentació i entrevistes personals, ens apropen a les històries d’èxit de personatges com ara Celestino Corbacho, Manuel Bustos, Joan Ridao, Alberto Fernández Díaz, Isak Andic propietari de Mango.. i ho alternen amb una revisió sociològica de la Catalunya d’avui. Tot això amb un estil periodístic àgil i punyent que sap despertar la curiositat del lector i guiar-nos per l’ascens social (en alguns casos no exempt de polèmica) d’aquells que Paco Candel va batejar per sempre com «els altres catalans».
FONT AGULLÓ, JORDI:Paco Candel i els altres: un retrat literari de la immigració a Catalunya. Barcelona: Memorial Democràtic de Catalunya, 2024. Catàleg, 113 pàg.
Sinopsi: Amb l’exposició “Paco Candel i els altres. Un retrat literari de la immigració a Catalunya“, el Memorial Democràtic vol posar l’accent en la rellevància del fenomen migratori, un episodi fonamental per a la configuració de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, indestriable de la fortalesa i el dinamisme del moviment antifranquista. El relat de l’exposició es construeix amb fotografies i textos de contextualització intercalats amb cites extretes de l’obra “Els altres catalans” que serveixen per il·lustrar les qüestions tractades. El muntatge expositiu s’estructura en 5 àmbits que incideixen especialment en el fenomen migratori a l’Espanya i la Catalunya de la postguerra, així com en problemàtiques com la manca d’habitatge i la precarietat que milers de persones van haver de patir, com ara retorns als llocs d’origen, barraquisme i malalties, entre d’altres.
FUNDACIÓ PACO CANDEL: Què va suposar l’edició d’ Els altres catalans, de Paco Candel, 2014. Ateneu Barcelonès
MONFERRER I CELADES, JOSEP MARIA: El Camp de la Bota: Un espai i una història. Barcelona: Octaedro, 2012, 127pàg.
Sinopsi: Molta gent, quan sent a parlar del Camp de la Bota, li acostumen a venir a la ment imatges de brutícia, misèria i marginació i certament, no són imatges del tot irreals. Però això és només una cara de la moneda. Si la història, tant la global com la local, la llegim només des de la centralitat de la societat benestant i del poder, no l’entendrem mai del tot. Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’un barri tan important i simbòlic com va ser el Camp de la Bota des de dins mateix, des de la seva perifèria. I es llavors quan el seu espai i la seva història aporten nova llum al que ja sabíem. I, sobretot, reflecteixen la lluita per la dignitat que milers de persones van dur a terme per poder sortir del forat negre en què el franquisme les havia ficat.
PERNAU, GABRIEL: El somni català: 16 històries d’arrelament. Barcelona: La Campana, 1995, 222 pàg.
Sinopsi: Un recull de 16 històries d’arrelament a Catalunya on intel·lectuals, polítics i professionals comparteixen les seves experiències i confidències. El llibre ofereix una visió profunda i personal de la vida a Catalunya, tot explorant temes d’identitat, cultura i pertinença. Amb testimonis de figures destacades, aquesta obra ofereix una perspectiva única sobre el sentiment català i la seva evolució al llarg del temps.
SALCEDO DEL MORAL, IGNASI:El altres catalans: mig segle després: crònica del 50è aniversari del llibre Els altres catalans, de Francesc Candel. Barcelona : Fundació Paco Candel, 2020, 140 pàg.
SENTÍS, CARLES: Viatge en Transmiserià : crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya. Barcelona: La Campana, 1994, 127 pàg.
SINCA, GENÍS: Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure. Ed. Comanegra, 2025, 320 pàg.
Sinopsi: La millor obra de Paco Candel és la seva vida. Més enllà de l’èxit esclatant de les seves obres, que el van arribar a convertir en l’autor més venut de Sant Jordi i un dels més llegits a Espanya —parlant d’un barri que poca gent trepitjava i d’on ell no va voler marxar mai—; més enllà d’això i de tots els reconeixements per una carrera literària extraordinària, podem dir que l’obra principal de Candel és la seva pròpia vida. Una vida que encara ens serveix com a model de compromís i com a guia per interpretar el nostre temps. Quan Genís Sinca va entrar per primera vegada a casa de Candel, era un jove periodista fascinat pel mite del barraquisme català, la veu dels «altres catalans», i hi va conèixer la persona, amb tota la profunditat. Van passar set anys de converses, els últims anys de la vida de l’autor, trenats per la lectura profunda de l’obra candeliana i moltes entrevistes amb persones del seu entorn, fins que aquest llibre va començar a prendre forma. Som davant de la primera i única biografia de Paco Candel, i també de les seves últimes memòries.
SOLÉ, CARLOTA: Los Inmigrantes en la sociedad y en la cultura catalanas. Amb la col·laboració de Jesús Vicens[i altres] ; prólogo de Manuel Vázquez Montalbán, Editor: Barcelona, Península 1982, 203 pàgines.
Ressenya de Joan J. Pujadas: Aquest llibre de Carlota Solé és el resultat d’una enquesta d’opinió feta a unes 1.200 persones residents en catorze municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, a més de quaranta-sis entrevistes en profunditat que varen ésser el pas previ per a la redacció de l’enquesta. L’obra es compon de tres parts. La primera constitueix el nucli del llibre: on es plantegen alguns dels problemes i algunes de les hipòtesis interpretatives del fenomen de la immigració a Catalunya. La segona part inclou l’extracte d’algunes de les quaranta-sis entrevistes en profunditat, fetes en barris obrers marginals i relativament aïllats, hom en tria la mostra a partir de trets com edat, anys de residència a Catalunya i nivell de politització. La darrera part inclou el text de l’enquesta, a més de deu taules estadístiques que en resumeixen algunes de les qüestions centrals[…]
SOLER; LLORENÇ (dir): “Serà tu Tierra”. 1966, 43m. Documental restaurat per la Filmoteca de Catalunya.
Sinopsi: Documental realitzat per encàrrec del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona per mostrar les bondats de la política de l’ajuntament a l’àrea de l’habitatge social. Després de ser mostrat a l’alcalde franquista José María de Porcioles, va ser rebutjat i arraconat. És un documental amb molta informació visual sobre les condicions socials, culturals i de vida de la immigració. El mateix títol ja indica que vol ser.
SUBIRÓS, PEP (ed.):Ser immigrant a Catalunya: el testimoni de vint-i-dos protagonistes. Altres autors: Pau Carratalà, Miquel Fernández i Papa Sow,2010. Barcelona: Ed. 62, 359 pàg.
Sinopsi: Aquesta sèrie de vint-i-dues converses conté una reveladora mostra de la qualitat i la diversitat dels punts de vista i les reflexions dels immigrats a Catalunya, una riquesa que sovint s’ignora.
VIDAL BENDITO, Tomàs: Despoblació del camp a Catalunya de 1860 a 1970. 1975, Ateneu Barcelonès.
Sinopsi: Conferència en què l’autor analitza els moviments migratoris, concretament la despoblació del camp, i mira de concloure si aquests moviments canvien els sistemes econòmics o si, al contrari, els canvis econòmics són els que comporten els canvis demogràfics amb els conseqüents moviments de població. Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/773>
Sinopsi: Catalunya, igual que la resta de societats avançades del món, té l’enorme repte de convertir la immigració en una historia d’èxit i, per tant, la xenofòbia no pot tenir cabuda en el projecte de construcció d’un país i una societat atractius. No és fàcil, perquè com a nació no independent, el nostre poder polític és limitat, fins i tot més que el de nacions com Flandes o el Quebec, que també estan vinculades a projectes estatals més amplis. D’aquests països, però, n’hem d’aprendre a deslligar el nacionalisme com a font de por i desconfiança, i a no culpabilitzar els nouvinguts dels problemes lingüístics i financers que fa temps que arrosseguem. Aquest llibre mostra les diferències i similituds entre els casos flamenc, quebequès i català.
Altres fonts informatives (No s’hi han inclòs altres fonts literàries que tracten la temàtica)
BALTÀ, PERE: “Paco Candel: novel·lista i reconegut analista social”, Frontissa. Publicació digital de la coordinadora de centres d’Estudis de Parla Catalana 28-4-2025. Titulars: Hi ha molta literatura entorn de l’escriptor de Cantunis, fins i tot dues tesis en llengua francesa i una alemanya. La memòria de Francesc Candel ha sobreviscut a la dels escriptors de la seva generació. Aquí
COLL; MARIA: “Paco Candel, la veu dels altres catalans” Sàpiens 247, octubre 2022. Article:https://www.sapiens.cat/revista/sapiens-247/homenatge-paco-candel-veu-altres-catalans_206504_102.html. Sinopsi: Article sobre Paco Candel. El muralista Roc Blackblock fa a petició de la revista ‘Sàpiens‘ un grafiti que romandrà al barri de Candel i que ha servit per fer la portada del número 247. Imatge del mural pintat a Can Tunis en homenatge a Paco Candel.
ESCULIES, JOAN “Qui són els altres catalans?” La Vanguardia (en català) 31-05-2025. Titulars: Només un veí de Can Tunis, del Port, de les Cases Barates, podia explicar aquells barris. La concepció candeliana va anar molt bé als seixanta a Benet, Pujol i Reventós. A cent anys del naixement de Paco Candel, el 31 de maig de 1925, és pertinent preguntar-se: qui són ara els altres catalans? Aquí
FORN, JOSEP MARIA (dir. i guió): La piel quemada, P.C. Teide, 1967, 104 m. Intèrprets: Antonio Iranzo, Marta May, Silvia Solar, Luis Valero. Sinopsi: Història neorealista sobre la migració del desenvolupisme des de les regions més deprimides d’Espanya fins a les més pròsperes i el contrast d’aquests migrants amb la població autòctona i amb el nou turisme europeu. En un poble turístic de la Costa Brava, Lloret de Mar (Girona), un paleta anomenat José (Antonio Iranzo) comença la dura jornada de treball. Alhora, en un poble andalús, Guadix (Granada), la seva dona Juana (Marta May), els seus dos fills i el seu cunyat inicien el llarg viatge per reunir-se amb ell i buscar un futur millor. Durant el temps que Josep ha estat sol a Lloret ha començat a descobrir gràcies al turisme un tipus de vida diferent, personificada en una turista belga, a qui espien des de l’obra on treballen de sol a sol.
LATORRE, ELOI: “Paco Candel, dels uns i dels altres” Retrats Directa 31-05-2025.Sinopsi: L’autor nascut al Racó d’Ademús ara fa cent anys, però criat als barris barcelonins de la Marina, s’ha instituït com el cronista de referència de les migracions a Catalunya al llarg del segle XX. Les fórmules que esbossa al seu llibre més conegut, ‘Els altres catalans’, continuen sent una marca recorrent a l’hora d’abordar la carpeta de la integració i l’acollida les persones que venen d’altres llocs. Divuit anys després de la seva mort, segueix sent una figura molt popular, però el personatge ha eclipsat en part l’escriptor amb una producció infatigable. Aquí
SERRA, LAURA: “No som els ‘altres’ catalans: som catalans”. Article diari Ara 30-05-2025. Sinopsi: Joves fills de la immigració internacional actualitzen el discurs candelià defensant la igualtat d’oportunitats, les identitats híbrides i l’empatia mútua.
Dimecres 13 de març a les 18-30h a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador tècnic del Curs Aula Ateneu Història.
Imatge principal
La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
Contingut del Curs
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
El Curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.
Apunts del Curs
A càrrec de Miquel Nistal de la secció d’Història a partir de les ponències de cada sessió.
Curs de 8 sessions, del 3 d’abril al 29 de maig de 2024. Matí d’11 a 13 h.
Dimecres 3 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director del curs.
Dimecres 10 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Verdaguer. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador UB.
Dimecres 17 d’abril de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora UB.
Dimecres 24 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Conflictivitat entre moderats i progressistes (1844-1859). Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor agregat UB.
Dimecres 8 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Barcelona en revolució 1868-1873. Ponent: Marició Janué Miret, historiadora i professora agregada UPF.
Dimecres 15 de maig de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Revolució o Setmana Tràgica. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Dimecres 21 de maig de 2024, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. El fets de Prats de Molló (1926). Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat UB
Dimarts 28 de maig de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. La vaga de la Canadenca 1919. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular UB.
Preu del curs
Alumnat no soci: 120 € per les 8 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 60 € per les 8 sessions
Dossier de l’alumnat
L’alumnat disposà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També del material en format digital (power point) després de cada sessió.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament foren presencials a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, Barcelona, a partir del dia 1 de març de 2024.
Direcció i coordinació tècnica
La direcció acadèmica anà a càrrec de Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB) i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). La coordinació tècnica a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.
Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:
a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.
b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.
c) 1936-1938.Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.
d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.
e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.
f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)
Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)
g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980
Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.
h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política
S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya
La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.
Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
Joan Esculies
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.
Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.
Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.
Dimarts 4 febrer 2020 a les 19 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia El debat nacional sobre Procés català, classe mitjana i crisi europea amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador. Participa, Joan Solé Camardons de la secció d’Història.
Coordinadors de la Tertúlia: Carme Adzerias i Jordi Papell.
Procés català, classe mitjana i crisi europea
Vivim un moment d’incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L’estat del benestar i l’hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre’s en el passat mentre el present i el futur s’albiren plens de dubtes i pors.
Davant d’un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d’extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d’esquerres, a Catalunya s’ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d’un Estat català sobirà separat d’Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre.
El fracàs de la traducció d’aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l’independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.
Contraportada: Procés, classe mitjana i crisi europea d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, ed. Gregal, 2019.
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del nacionalisme català del període 1931-1945. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Autor d’una vintena de llibres, s’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme català al llarg del segle XX i de l’Espanya republicana. En els darrers anys ha centrat les seves investigacions en la mirada diplomàtica i periodística europea i americana envers la Catalunya del període 1931-1939.
Al marge d’articles i participacions en congressos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943).
Actualment treballa en diferents aspectes relatius a la història de l’Argentina, del continent africà, sobre el fotògraf Antoni Campañà i de la diplomàcia francesa a la Catalunya franquista. Amb Gregal ha publicat, conjuntament amb E. Ucelay-Da Cal i P. Garcia-Planas, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017), i amb Ucelay-Da Cal i X. M. Núñez Seixas, l’obra col·lectivaEl catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Properament publicarà Cataluña y Barcelona en la crisis europea. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?
Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.
Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini
Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.
El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.
Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours
Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.
Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols
Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.
Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia
Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques“, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques
Presenta la sessió, Josep Sauret membre de la Secció d’Història
A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.
Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.
La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.
La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.
Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles” sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.
Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.
Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques
Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona i debat posterior “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.
MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS
El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.
Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana
El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.
L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.
Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC. Autor: Jaume i Anton Muns
L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS
El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.
Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social
ÀMBITS
El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.
Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.
El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.
Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.
El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.
Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana
Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història
Secció d'Història 