Dimarts 13 de febrer, a les 17h, a la sala Petit Ateneu tingué lloc el primer seminari de lectura històrica. La sessió versà sobre el llibre de Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg.

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Modera la sessió: Dolors Folch de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Hi han assistit 11 persones. S’ha acordat que el proper seminari serà el dia 16 d’abril sobre “Gengis Kan y la creacion del mundo moderno, de Jack Weatherford. Aquí

Imatge principal: Judici de Pilat a Crist. En un tribunal romà tardà les icones estaven situades al costat del governador i la seva estrada. La gentada els aclamava alhora que expressa en veu alta les seves peticions. Font: Codex Rossanensis. S. VI

Temes proposats per debatre al seminari

1. Per què es van produir les invasions dels bàrbars?

2. Per què i com s’imposa el cristianisme a l’Imperi romà?

3. Com i on va sobreviure la cultura clàssica?

4. Quina és la influència del món persa sobre aquest període, del segle III al VIII?

5. Altres temes proposats pels tertulians

Espais geogràfics de què tracta el llibre de Peter Brown

EMPERADORS CITATS EN EL LLIBRE, EN NEGRETA

PETER BROWN: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, [2000], Taurus, 2021

Resum de Dolors Folch de la secció d’Història per al Seminari de lectura d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 13-2-2024

PRIMERA PART: LA REVOLUCIÓ ROMANA TARDANA

I. SOCIETAT

1. Les fronteres del món clàssic cap al 200 dC

Al any 200 dC el món romà s’havia estès molt per protegir el món clàssic que vivia entorn del Mediterrani. El problema era com mantenir en un espai tan gran un estil de vida que s’havia originat en la prima franja mediterrània.

La història de l’Imperi romà ve marcada pel 10% de la població que vivia a les ciutats, mentre el 90% de la població vivia al camp, ho produïa tot i estava malnodrida.

L’alimentació de les ciutats depenia en gran part del comerç marítim – que era molt més barat i carregava molt més que comerç per terra, especialment el que portava el gra d’Egipte. Les ciutats de la costa estaven molt enganxades, formaven un rosari continu comunicat per mar, mentre que a l’interior eren oasis. Per això en els territoris exteriors era on els costos per  mantenir l’Imperi es feien més evidents: eren els que necessitaven la costosa xarxa de carreteres que cobria l’Imperi i per la qual transitaven sobretot soldats, administradors i correus.  

Però malgrat que el territori s’havia estès tant, el poder estava en mans d’una elit molt uniforme, més relacionats entre ells que amb la població que els envoltava, que sovint parlaven llengües diferents al llatí i al grec de l’elit. Els que es desmarcaven ostentosament d’aquest món, com els cristians, eren molt mal vistos.

Des de les conquestes d’Alexandre Magne, la cultura grega s’havia estès enormement, i al segle II, en època dels Antonins  (Dinastia Antonina 96 a 192 dC), es va revifar molt, amb una gran explosió de la retòrica, i amb una gran proliferació de monuments molt barrocs, i amb una recopilació sistemàtica de la cultura grega clàssica, que és la que es transmetrà a l’Edat mitjana i al Renaixement.

L’emperador era un autòcrata i les úniques barreres al seu comportament eren els interessos compartits amb les classes superiors educades que l’acceptaven perquè els proporcionava un món ordenat.

Roma va absorbir per complet la cultura grega i per això Bizanci va poder ser la hereva de Roma. Al segle II el centre de gravetat de l’Imperi s’estava ja desplaçant cap a Àsia Menor.

La decadència i caiguda de l’Imperi romà va afectar només a l’estructura política de les províncies occidentals, però no va afectar ni al Mediterrani Oriental ni al Orient Pròxim.

Fins al segle I de la nostra era tot l’altiplà iranià estava cobert per la cultura grega: art greco-budista d’Afganistan, Milinda Panha, s. II dC, recull un conversa entre el rei Menander de Bactria i el budista Nagasena. Però el 224 la Dinastia dels Sassànides (Imperi Sassànida) van agafar el poder a Pèrsia que era molt contrària a la influència occidental: el 260 van agafar presoner a l’emperador Valerià i aquí va començar la victòria de la cultura de l’Orient pròxim sobre la cultura grega. La confrontació constant amb els perses va allunyar a l’Imperi romà del Rin per abocar-lo cap a l’Èufrates i la confrontació constant amb la Pèrsia Sassànida va donar preeminència a Mesopotàmia i va exposar l’Imperi romà a la influència constant d’aquesta regió que tenia una creativitat immensa i exòtica en l’art i en la religió: d’aquí sortirà Mani (o Manes) al segle III, fundador del maniqueisme, combinant Buda, Zoroastre i Jesucrist.

Acostumats a la història d’Europa Occidental els grans canvis de poder a l’Orient són més difícils d’entendre: l’aparició de la Pèrsia sassànida i de l’Islam. De fet els imperis Occidental i Oriental van evolucionar de forma molt diferent. Quan els gots van saquejar Roma el 410, les províncies occidentals de l’imperi van seguir sent durant segles una civilització subromana. Per contra, les províncies orientals, desprès de l’expansió de l’Islam el 640 no van seguir sent per gaire temps subbizantines, sinó que es van orientalitzar ràpidament. L’Islam va ser impulsat molt cap a l’Orient per les immenses masses de població de l’imperi persa. I quan l’Islam es va assentar al Mediterrani, l’antic Mare Nostrum es va convertir en una prolongació del golf Pèrsic. Mentre el Mediterrani perdia terreny, tot el món anterior renaixia.

2. Els nous dirigents, 240-350 

La major part de la riquesa de l’Imperi romà radicava en el camp i la major part de la població vivia d’una agricultura de mera subsistència. La crisi després de les primeres invasions bàrbares entre el 240 i el 300 va posar en evidència el contrast entre el antic nucli mediterrani de l’Imperi, i el món més primitiu i fràgil que s’estenia al llarg de les fronteres. Al voltant del Mare Nostrum la guerra era una possibilitat remota. Però al nord – amb les confederacions de bàrbars al voltant del Rin – i a l’Orient amb l’ascensió de la Pèrsia Sassànida -, l’imperi s’havia d’enfrontar a una guerra en tots els fronts. I no estava equipat per això: entre 245 i 270 totes les fronteres es van desplomar. El 252 l’emperador Deci va ser derrotat pels gots, i el 260 Sapor I va fer presoner l’emperador Valerià.

El món romà es va començar a trencar a trossos: al llarg de les fronteres, les ciutats eren abandonades ràpidament; els exèrcits van proclamar 25 emperadors en 47 anys i només un d’ells va morir al llit. Per contra, al voltant del Mediterrani la situació era més flexible, i en moltes ciutats mediterrànies es va mantenir l’administració romana.

L’Imperi es va salvar gràcies a una revolució militar, que va excloure sistemàticament la aristocràcia senatorial dels comandaments, que van passar a mans de soldats professionals que venien dels rangs inferiors de la tropa, i que van remodelar l’exèrcit romà. El nombre de soldats es va duplicar fins arribar als 600.000 homes i la burocràcia i els impostos es van reforçar per fer front als costos. Aquest va ser l’exèrcit que va poder frenar la primera gran onada dels bàrbars del segle III: i aquests soldats es van convertir en els herois del món romà des de finals del segle III. L’exèrcit es va convertir en el gran proveïdor de talents i els seus oficials i administradors van arrabassar a l’aristocràcia tradicional el control de l’Imperi. Els nous emperadors, Dioclecià i Galeri, venien de les classes baixes i la seva ascensió va ser semblant a la dels mariscals de Napoleó.  

Aquesta nova aristocràcia de servei va agafar el control total de l’Imperi en època de Constantí I el Gran entre 324 i 337, i se’ls pagava amb una nova i estable moneda d’or, el solidus. Quan Constatí es va convertir al cristianisme el 312, els emperadors i els seus cortesans van passar a ser majoritàriament cristians: el cristianisme va aconseguir controlar les classes superiors de l’Imperi romà al segle IV perquè la cort imperial estava formada per homes nous pels que era relativament fàcil abandonar creences conservadores a favor de la fe recent dels emperadors.

Però la fluïdesa social que havia elevat aquests homes a la cúspide no era indiscriminada ni igual a tot arreu. A Constantinoble la classe alta parlava grec però la immensa majoria de la població ni els entenia perquè la gent parlava llatí. Els grans terratinents seguien amalgamant hisendes enormes i la educació dels joves seguia fidel als cànons més conservadors: és a dir la nova societat de servidors imperials descansava sobre l’estament de les classes educades superiors, més retrògrada i arrelat en el món antic.

Per altra banda, l’educació facilitava el pas entre els dos mons. Els estudiosos que compartien una cultura uniforme i orientada al passat s’incorporaven a una burocràcia que absorbia tots els talents. Per això els funcionaris civils del que passaria a ser Bizanci van crear una elit aristocratitzada que és la que conservaria la literatura clàssica en els següents mil anys. L’elit es basarà en el control dels llibres, primer els clàssics grecs i desprès els textos cristians.

En el Baix Imperi hi ha un gran alliberament del talent com sol passar amb les commocions d’un “antic règim”. Hi ha una gran ascensió d’homes capaços, i àvids d’aprendre, entre els que hi ha tant gent lligada a la cultura tradicional com al cristianisme. Aquesta barreja d’elements nous i antics viuria un segle de relativa seguretat.

3. Un món restaurat: la societat romana del segle IV

Al segle IV, la classe governant vivia un període de restauració. Els grans canvis culturals i religiosos de l’antiguitat tardana no es van fer en el marc d’una societat en crisi sinó en el d’una societat rica i flexible.

Un dels trets més significatius era l’enorme diferència entre rics i pobres. Al segle IV la aristocràcia senatorial era cinc vegades més rica que els senadors del segle I. Les ciutats grans van seguir tenint una vida opulenta i una gran població, però les ciutats petites es van empobrir. Els impostos van augmentar moltíssim, al 350 es menjaven el 33% de la producció dels agricultors. Els rics tendien cada cop més a evadir impostos i la riquesa de l’emperador s’anava dessagnant a mans dels grans terratinents.

Al segle IV la major part dels senadors no havien vist mai Roma, però eren els dirigents de la seva pròpia societat, controlaven els jutges, s’asseguraven que els camperols paguessin els impostos, garantien la lleva dels exèrcits, eren els patrons de la seva pròpia societat. L’art del segle IV mostra un reforçament de les arrels locals, mentre els monuments públics urbans amb que els senadors de l’Alt Imperi omplien les ciutats, ara decreixen, i el focus es desplaça cap als palaus i a les viles campestres. És també un món menys públic i més privat, amb clares millores – fins i tot en fontaneria – en l’interior de les cases.

Al mateix temps una vida més local estén molt més la civilització romana, és ara quan el llatí comença a descompondre´s però és precisament perquè és ara que triomfa. Les províncies orientals es van transformar en vivers generadors de talents, com per exemple a Capadòcia i Egipte. Els nous romans tenen una visió diferent de l’Imperi, no enyoren el Senat ni han estat mai a Roma: a l’Orient grec l’Imperi era l’emperador. La lleialtat a Roma s’expressava sent lleial a l’emperador, caient de genolls davant d’ell. Orient era més pròsper que Occident i per això la devoció cap a l’emperador també era més gran.

Occident era una zona predominantment agrícola i en gran mesura subdesenvolupada. La riquesa s’havia acumulat en mans d’una oligarquia de senadors que s’interposava entre el govern imperial i l’home normal. A Orient el comerç era més important i les petites ciutats proliferaven entorn del Mediterrani: la societat era més equilibrada i més igualitària. Els grans terratinents eren molt més poderosos a Occident – on controlaven la majoria de la terra – que a Orient. A Orient els camperols eren més lliures que els serfs d’Occident: les classes baixes vivien de forma molt diferent a Orient i a Occident. Així comença la divisió de camins entre Europa Occidental i el Mediterrani Oriental.

Dues ciutats de l’Imperi tardà excavades al segle XX: Òstia i Efes. A ambdues perviuen les tradicions del segle I, però ja amb grans basíliques cristianes, i a ambdues hi apareixen estàtues de faccions immòbils i ulls aixecats que revelen una nova preocupació per la vida interior i allò sobrenatural.

II. RELIGIÓ

4. La nova manera: orientacions del pensament religiós: c. 170-300

A la Roma clàssica, la majoria dels homes educats orientaven la seva vida no cap a la filosofia o la ciència, sinó cap a la religió, mostren els escrits d’Elio Arístides (170) sobre els somnis. Però el període entre el 170 i el 312 en què Constantí es converteix al cristianisme hi ha una notable activitat religiosa, especialment en l’entorn mediterrani, que ja havia mostrat una capacitat infinita per engendrar allò exòtic i excèntric.

Malgrat l’aparició en aquest període dels primers textos cristians i de les revelacions d’una divinitat egípcia, Hermes Trimegist, els pagans educats es sentien molt còmodes en el seu món. L’univers estava governat per un Déu únic, l’Altíssim, que estava representat a la terra per les actuacions de molts déus de la fe tradicional, que actuaven com governadors provincials del seu imperi universal, reproduïts per tot arreu amb estàtues estereotipades produïdes en sèrie. Al segle II van ressorgir arreu els oracles de la Grècia Clàssica. I als déus se’ls adorava amb rituals que es consideraven tan antics com la raça humana: als cristians se’ls va perseguir per no fer-ho sempre que hi havia desastres naturals, fams o invasions bàrbares que demostraven la ira dels déus.

Els antiquíssims rituals tranquil·litzaven, però a partir del 170 van començar a sorgir dubtes, i els humans comencen a voler un Déu amb el que poder estar sols, sense haver de passar per tots els déus subsidiaris. El cristianisme encaixava bé amb aquesta simplicitat del Déu únic, i amb la creença de què el ser humà podia posar-se directament en contacte amb algú superior a ell mateix. Tots els homes que van deixar una empremta als segles III i IV creien que actuaven com a servidors de Déu o dels déus, tant els emperadors cristians (Constantí), com els pagans (Julià l’Apòstata). Tots ells se sentien conversos, i això els donava una excel·lència moral, que els més tradicionals els negaven perquè ho identificaven amb una falsificació de la cultura filosòfica acadèmica tradicional.

Però en haver descobert una perfecció interna dins d’ells mateixos que els posava directament en contacte amb la divinitat, es van plantejar l’origen del mal: és en aquests segles que apareixen els dimonis com forces actives del mal contra els que cal lluitar: els cristians van passar a considerar que el paganisme era obra del dimoni. Fora del cristianisme els dimonis havien estat éssers ambivalents, més aviat com fantasmes. El cristianisme va heretar del judaisme tardà el llegat del zoroastrisme: la creença de la divisió en el món espiritual entre poders bons i dolents, entre àngels i dimonis. Els cristians estaven convençuts que lliuraven una batalla a la terra que ja havia estat guanyada al cel: Satanàs havia estat derrotat per Jesucrist, i això els va donar una enorme força perquè els permetia explicar els seus avenços com la derrota dels dimonis invisibles als que ells derrotaven amb exorcismes i miracles. Per curar una malaltia calia vèncer als dimonis que la provocaven.

Les estratègies per derrotar als dimonis van portar a un aïllament en grups religiosos que es preparaven per sobreviure en una existència millor. La divisòria més profunda de l’antiguitat tardana es produïa després de la mort, entre els salvats i els condemnats.

A la primera meitat del segle II va haver-hi un ressorgiment romàntic de la religió i cultura clàssiques, i els professors de retòrica eren una de les professions més ben pagades, i els poquíssims cristians eren com emigrants al marge. Quan la brillant vida pública de les antigues ciutats es va veure afectada pel desordre general del 240, el món de gents humils en petits grupuscles clandestins va passar a primer pla sota la forma d’una església cristiana organitzada.

5. La crisi de les ciutats: l’ascensió del cristianisme, c. 200-300

Al segle II, Roma estava formada per dues nacions. D’una banda la de les classes governants tradicionals que s’enorgullien de preservar i perpetuar les particularitats de les seves ciutats natals. Per altra banda, per la gent humil l’Imperi romà significava horitzons més amplis, l’erosió de les diferències locals degut al comerç i a l’emigració. A diferència de les classes dominants, entre les classes inferiors hi havia molta gent desplaçada que se sentien més ciutadans del món i pels quals el món era un lloc solitari i impersonal: aquest era el món mental de la classe mitjana urbana i dels artesans i aquest era el grup social d’on van sortir els cristians.  

Als segles I i II es van expandir els cultes orientals per Europa occidental. Els ritus es van estendre perquè proporcionaven un sentit de pertinença i una sensació de lleialtat: es reunien sovint en banquets. I també proliferen ara, l’astrologia i els tractats de màgia.

Hi havia una gran diferència entre les classes superiors, que ara es parapeten sota una cultura i una llengua més hermètiques, i els plebeus. La gent buscava formes de resoldre els seus problemes, i havia donat l’esquena als diàlegs platònics per buscar respostes en teories més simples i en les màximes pitagòriques. És dins d’aquest clima que es va desenvolupar el cristianisme.

El cristianisme diferia d’altres religions orientals per la seva intolerància respecte al món exterior. Els seus cultes eren exclusius, prohibits pels forasters, i a més oferia una forma de vida nova, enquadrada per la cuidada elaboració de la jerarquia cristiana i la sensació de pertànyer a un grup amb costums meticulosament prescrites. Cap altre grup va saber canalitzar les angoixes d’una societat com ho van saber fer els cristians. En un petit grup, entre germans, les relacions eren molt més tranquil·litzadores. Els cristians, desarrelats ideològicament s’unien entorn d’una creença que compartien amb petits grups al llarg de tot l’Imperi.

L’Església cristiana es declarava igualitària, en un món en què les barreres entre els lliberts pròspers i els senadors desclassats eren cada dia més confuses, els cristians van donar el pas final d’ignorar-les, tot i que això comportava trencar amb els veïns i amb el propi passat. Aquest sentiment intens de grup religiós era un llegat del judaisme.

La crisi del segle III va afectar també al culte als déus clàssics: desprès del 250 cada cop hi ha menys inscripcions o cerimònies públiques dedicades als déus, mentre la comunitat cristiana atreia cada cop més als homes que es sentien abandonats, era la institució més capaç de protegir als seus propis correligionaris entre els que redistribuïa les almoines que recol·lectava. L’atracció del cristianisme es fonamentava en el seu radical sentit comunitari.

Entre 260 i 302 el cristianisme es va desenvolupar ràpidament: els emperador estaven massa preocupats per les fronteres del Rin i del Danubi per preocupar-se pels cristians. L’Imperi romà va sobreviure, però el cristianisme s’hi havia implantat sòlidament.

6. Els últims hel·lens: filosofia i paganisme, c. 260-360

En els segles IV i V els filòsofs pagans es van multiplicar a les ribes de l’Egeu banyades per les memòries de Grècia. Un cop derrotat l’ombrívol agnosticisme, es va desplegar l’hel·lenisme. Constantí havia cristianitzat completament l’aparell de l’estat, però el paganisme va seguir sent una força cultural en l’Imperi oriental, els centres universitaris pagans d’Atenes i Alexandria es van mantenir fins la conquesta àrab, adorant a la santa tríada de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Aquests hel·lens van dirigir les seves ments als antics mètodes per trobar en ells solucions a les angoixes contemporànies.

Porfiri (232-304) va escriure una crítica devastadora a les escriptures cristianes: això va permetre un breu renaixement del paganisme hel·lènic amb Julià l’Apòstata (361-363). Van ser aquests hel·lens els que van crear a principis de l’Edat cristiana la llengua clàssica de la filosofia, de la que es van derivar fins al segle XII el pensament cristià, jueu i islàmic. El Plató que es va redescobrir al Renaixement era el dels pensadors religiosos de la antiguitat tardana. Per aquests, les tensions contemporànies es podien conjurar amb Plató i la disciplina intel·lectual de les universitats gregues; i es veien capaços de trobar amb la contemplació racional, la connexió íntima entre qualsevol nivell del món visible i la seva font en el Déu únic.

Els cristians, però, havien limitat la seva atenció al Déu únic amb un monoteisme cru que eliminava les articulacions entre déus visibles i invisibles, que eren necessaris per tal que la bellesa del Déu únic arribés als ulls dels mortals. Plotí (205-270) volia mantenir viva la connexió entre allò visible i l’invisible, entre el món interior i el món exterior. Per un platònic, la relació entre el cos i l’ànima era un microcosmos que reflectia la connexió entre Déu i l’univers. El cos era l’instrument a través del qual s’expressava l’ànima, i per això calia cuidar-lo i entrenar-lo: era absolutament contrari a l’ascètica. En els escrits dels hel·lens es torna a captar un cert sentit de la intimitat amb el món que ens envolta.

Pels neoplatònics hel·lens la intimitat els acostava a Déu amb les infinites articulacions del món sensible. En l’Occident de l’Imperi, sense un medi universitari pagà consistent, els cristians van ser els darrers hereus de Plotí: Agustí d’Hipona i Boeci serien els caps de pont entre la filosofia grega i l’Edat Mitjana llatina.

Aquest neoplatonisme és el que els cristians van agafar dels seus mestres pagans. Als segle II i III  els cristians exhortaven a una adoració simple d’un Déu únic conegut només a mitges, però en el segle IV es va tornar a acolorir i els ecos de la bellesa divina – que havia estat tan visible en les divinitats paganes – va fer que s’atribuïssin els mateixos poders a les icones cristianes. Però els déus pagans van seguir vivint en els planetes i estrelles i en els dies de la setmana.

7. La conversió al cristianisme, 300-363

Al 300 el cristianisme estava implantat a totes les grans ciutats del Mediterrani: a Antioquia i Alexandria, l’Església era ja el grup religiós més important i més ben organitzat de la ciutat. El més rellevant és que ara l’Església, especialment en el món grec, s’identifica amb la cultura i les necessitats del ciutadà mitjà acomodat.

L’Església cristiana es funda en el mateix moment en que s’instaura la pax universal amb August: sembla pertànyer al progrés divinament organitzat de la raça humana. Els bisbes cristians van arribar a formar part de la intel·liguèntsia (intelligentia) de moltes ciutats gregues. Al segle IV semblava que l’Imperi romà s’havia salvat de la destrucció gràcies a la projecció del Déu cristià.

Quan Dioclecià (284-305) puja al tron, a la civilització urbana del Mediterrani hi dos grups destacats: la classe pagana tradicional que amb gran vitalitat havia ressuscitat la filosofia platònica al segle III, i la nova cultura de nivell mitjà dels bisbes cristians. Al 302 s’inicia la dècada de la gran persecució en la que els cristians es troben oficialment expulsats d’una societat amb la que ja s’havien identificat.

Però els va salvar la conversió de Constantí al cristianisme el 312, a partir d’aleshores els bisbes es van unir a la cort imperial. Constantí concedia favors a tots, als pagans i als cristians. Els cristians tenien l’avantatge de ser el grup més flexible i més obert i es van identificar amb l’ínfim comú denominador de la cultura clàssica, no amb l’aristocràcia pagana de les lletres.

Amb Constanci II (337-361) els bisbes són ja, juntament amb els buròcrates els membres de la classe governant a la cort. Constanci II es va inclinar per l’arrianisme, que creia que la victòria del cristianisme era la del monoteisme contra el politeisme. Déu només podia mostrar-se al món físic a través d’un intermediari: Crist era un reflex de Déu, però no era Déu, era com un representant de Déu al món. Tant els laics com els bisbes coneixien i llegien Homer i la literatura grega, però era per aprendre a comportar-se com gent civilitzada, no per il·lustrar-se sobre els déus.

Julià l’Apòstata (361-363) governava per la comunitat dels hel·lens, representa les nobles gents caigudes en desgràcia a les ciutats d’Àsia Menor, menystinguts per Constantí i Constanci II. Julià va propiciar costoses cerimònies paganes i va promocionar l’estatus dels seus sacerdots. La reacció pagana de Julià no anava dirigida contra les classes inferiors sinó cap a les classes gregues superiors que havien arribat a un compromís amb els cristians i a les que ell titllava de col·laboracionistes. Propiciava la paideiaclàssica que considerava com un do dels déus als homes. El seu propòsit era expulsar el cristianisme de les classes altes i dirigents de l’Imperi, i va aconseguir que una capa molt important de la intel·lectualitat grega es mantingués hel·lènicament pagana fins al segle VI.

El cristianisme era bàsicament una religió de barriades urbanes, i era urbà també a l’exigir una educació mínima als seus neòfits: saber llegir per poder llegir la Bíblia. Gràcies al cristianisme augmenta molt la producció de llibres i apareix el còdex que substitueix als molt més incòmodes rotlles.

8. El nou poble: el monaquisme i l’expansió del cristianisme, 300-400  

A finals del segle III van començar a aparèixer els eremites que van ser admirats per la seva capacitat d’aconseguir un domini quasi diví de la ment sobre el cos. Van proliferar els anacoretes, les persones desplaçades, que trencaven de forma flagrant les normes de la vida civilitzada de la conca mediterrània. Els anacoretes van proliferar a Mesopotàmia i especialment a Síria, on es va instal·lar el més famós d’ells, a les muntanyes properes a Antioquia, Simeó Estilita (396-459).

A Egipte, per contra van optar pels monestirs, amb una rutina de pregàries i treballs manuals i una disciplina de ferro, dirigits per un apa (abat), i estudiosos de les Dites on es narraven les temptacions que superaven: les temptacions de Sant Antoni Abat són les més famoses. Els  monjos tenien bona reputació perquè eren lluitadors de primera classe contra el dimoni, molt més eficaços que els amulets i remeis de la màgia, i es podien adreçar directament a Déu, com cortesans privilegiats i fer que respongués a les seves pregàries amb resultats espectaculars, tan ocasionals com inesperats, per fer front a les plagues, la fam, els terratrèmols i les pedregades. Aquest capacitat d’aturar els dimonis i d’obtenir favors de Déu amb les seves pregàries els donava un gran poder, més gran que el que havien tingut els oracles de la Grècia clàssica.

Simeó Estilita era important en sí mateix, mentre dequeia el valor dels temples clàssics, que es veien com refugi del Maligne. La duríssima vida dels monjos els feia molt agressius contra el dimoni i va desencadenar una onada de violència religiosa des de Mesopotàmia al nord d’Àfrica contra els pagans. Un dels episodis més coneguts d’aquesta persecució contra els pagans és el del patriarca d’Alexandria, Teòfil, que el 391 va convocar a purificar la ciutat del gran santuari de Serapis, que van destruir, i va llençar monjos armats amb pals a perseguir els pagans. O l’episodi en què el 415 van matar a Hipàcia d’Alexandria (Hipatia). Fets com aquests es van multiplicar al segle IV  i es van accentuar amb Teodosi I el Gran que va fomentar la violència dels monjos i no va condemnar les atrocitats de gent com Teòfil.

Els monjos del segle IV són els que van convertir el cristianisme en una religió de masses, que perseguia jueus, heretges i pagans. És ara que agafa importància el Judici Final: l’Imperi romà cristianitzat del segle V es va omplir de l’atmosfera tensa de l’avantsala d’un tribunal. I els bisbes creien fermament que compareixerien en el Judici Final per respondre dels pecats de la població de les seves ciutats: per això tendien a governar el seu ramat amb la ombrívola energia dels governadors colonials. A partir del regnat de Teodosi, els pagans i els heretges van ser desposseïts dels seus drets cívics i obligats a plegar-se a l’Església catòlica. També els monarques havien de respondre davant de Crist per les ànimes dels seus súbdits: a Occident els monarques dèbils eren cada cop més susceptibles a les demandes del clergat catòlic, mentre que a Orient l’Església enfortia l’autocràcia imperial.

La riquesa que havia servit per construir edificis públics i per enriquir l’emperador i els seus magnats fluïa ara cap a l’Església cristiana per obtenir el perdó dels pecats: l’ascens de la posició econòmica de l’Església va ser tan sobtat com dramàtic.

La institució monàstica va proporcionar a l’Església els primers clergues professionals, a Occident, formats en un monestir, separats del poble pels vots de castedat i pobresa i formats en les Sagrades escriptures i no en la educació clàssica. Eren una elit professional amb el seu propi llenguatge, les seves solidaritats i un agut sentit de la seva superioritat sobre el món. A Orient els monestirs integraven molt més a tota la societat. Quan van arribar les invasions dels bàrbars del nord, al cristianisme el va agafar per sorpresa: el cristianisme s’havia dedicat a convertir als bàrbars interiors però ni havien somniat a enviar missioners més enllà de les fronteres romanes. El cristianisme al 400 era la llei pacífica i s’escandalitzava de les incursions dels bàrbars.

SEGONA PART: LLEGATS DIVERGENTS

II. OCCIDENT

9. El ressorgiment occidental, 350-450

Entre Marc Aureli (161-180) i mitjans segle IV, el centre de la civilització antiga s’havia desplaçat a la ribera oriental del Mediterrani, mentre que al món occidental només hi arribaven repercussions distants dels corrents religiosos i intel·lectuals del món oriental.

Al camp, el paganisme va sobreviure fins ben entrat el segle VI, i pels senadors i terratinents que dominaven el paisatge  i els que vivien a les seves hisendes, la crisi del segle III havia significat poca cosa, i de la conversió de Constantí ni se’n van assabentar. Al marge d’aquesta aristocràcia tancada els catòlics vivint com una minoria perseguida hi havien reaccionat creient-se una elit superior constantment dedicada a assegurar la seva identitat contra un món superior. Però estaven al cas del moviment hel·lènic i van intentar emular-lo. Sant Agustí havia llegit Virgili i Plotí, com es veu a les Confessions.

Dues generacions després, l’Imperi occidental havia desaparegut. En gran part perquè els dos grups principals de l’imperi llatí entre 380 i 410 – l’aristocràcia senatorial i l’Església – es van dissociar de l’exèrcit imperial que els defensava, i van minar tant la força de l’exèrcit com la de l’administració imperial. L’esperit de cos de la burocràcia imperial va quedar tocat i a partir de Teodosi (379-395) la cort es va obrir tant a l’aristocràcia senatorial com als bisbes catòlics. El govern va patir de la falta de professionalitat, la victòria d’interessos diversos i la manca de perspectives.

Per frenar la davallada, tant els pagans com els cristians van considerar Roma com una ciutat sacra, els uns per considerar-la la quinta essència del món imperial, els altres perquè hi estaven enterrats els apòstols sant Pere i sant Pau. A Constantinoble l’imperi romà va passar a ser una monarquia cristiana sense tensions, però a Occident, Roma es va sacralitzar.

L’enduriment de les fronterers a Occident va provocar un sentit més agut de la identitat i una major intolerància als estrangers. Les tribus bàrbares van penetrar en una societat que no era prou forta per tenir-los a ratlla ni prou flexible per assimilar-los. Els bàrbars guanyaven les batalles, però desprès es barallaven entre ells i cada tribu produïa una aristocràcia guerrera molt separada dels gustos de la seva tropa. Mentre que a Orient les emigracions dels bàrbars s’assimilaven i la seva aristocràcia s’integrava al funcionament de l’Imperi, a Occident l’aristocràcia senatorial va ser incapaç de fer-ho: feia temps que no pagaven impostos ni reclutaven lleves per l’exèrcit : el 410 Alaric I va poder saquejar Roma tranquil·lament.

Tampoc el cristianisme va saber reaccionar: els bisbes eren tan pacifistes com decididament civils i les seves comunitats no tenien cap simpatia pels soldats. Veien els bàrbars com els successors dels soldats imperials, els estigmatitzaven com gent de guerra i a més eren heretges perquè les tribus danubianes eren arrianes. Els regnes visigots, ostrogots i vàndals d’Europa occidental no es van arribar a assimilar mai: eren cossos estranys sobre poblacions que els ignoraven. Xina va assimilar molt més fàcilment els seus bàrbars septentrionals, que van continuar amb la tradició imperial.

La intolerància amb què es va rebre la immigració bàrbara va conduir directament a la formació de regnes bàrbars. El fet que el 98% de la població els detestés va preservar la seva identitat com classe governant. L’excepció van ser els francs, que no van arribar com a conqueridors sinó com a mercenaris, i que com a tals van patir molt menys del rebuig: per això es van convertir al catolicisme, a la cort dels merovingis (Dinastia meronvíngia) hi convivien romans i francs i al final els bisbes catòlics van aclamar com a un nou Constantí a Clovis (Clodoveu I) (481-511).

10. El preu del ressorgiment: societat occidental, 450-600

Les invasions bàrbares no van acabar amb la societat romana occidental, però van alterar dràsticament l’estil de vida de les províncies occidentals. Les comunicacions van patir moltíssim. A Europa occidental, el segle V va ser una època d’horitzons estrets, enfortiment de les arrels locals i consolidació d’antigues lleialtats. Els homes tenien la sensació de què no podien permetre’s les fortes comtesses religioses anteriors. Els últims pagans es van unir a l’Església i aquesta va suprimir totes les heretgies, com la dels pelagians al nord d’Àfrica.

A més de la solidaritat religiosa, la situació fa reforçar els llaços locals. Els senadors van intentar recolzar als nous reis contra els seus inquiets seguidors i els van animar a fundar dinasties locals que de passada protegissin la població de nous bàrbars i de noves invasions. La idea de l’Imperi romà s’esvaeix i l’únic que compta és el petit món de la pròpia província.

L’expansió del moviment monacal va facilitar la transició de l’ordre senatorial a l’episcopat. Les comunitats monàstiques es van omplir de nobles refugiats que van proporcionar als monestirs homes de cultura elevada. Per evangelitzar al poble es va passar de les llengües cèltiques al llatí vulgar com llengua parlada. Ja feia més d’un segle que l’educació clàssica havia passat a ser únicament el distintiu d’una petita oligarquia. Quan aquesta restringida aristocràcia de les lletres va entrar a formar part de l’Església en els segles V i VI, la retòrica clàssica va arribar al seu màxim esplendor. Els senadors i el clergat es van fusionar i els bisbes van passar a ser els hereus directes del Senat romà. Al segle VII, l’oligarquia clerical va adoptar l’anterior estatus elitista dels senadors romans, fins i tot en els seus vestits i en la pompa dels seus desplaçaments. L’última resta de la Roma imperial la va heretar la Roma papal.

Quan el 533 Justinià I el Gran va recuperar per l’Imperi romà, Roma, Sicília, Ràvena i Àfrica, l’aristocràcia senatorial d’occident va viure com un desastre l’arribada d’un autòcrata imperial amb eficients recaptadors d’impostos. Per contra, els bisbes de Roma ho van rebre bé: s’havien alliberat del govern arrià dels ostrogots de Teodoric el Gran i s’havien adjudicat les àmplies propietats dels arrians.

1. BIZANCI

11. “La ciutat governant”: L’Imperi oriental des de Teodosi II fins Anastasi, 408-518

Quan Roma ve ser saquejada el 410, Teodosi II el Jove va rodejar Constantinoble amb muralles altíssimes, que no van ser travessades per l’enemic fins 1453. Teodosi II va transformar Constantinoble en la “ciutat governant”, on els emperadors residien permanentment. La cort es va omplir de faccions que esquitxaven la vida ciutadana, i fins i tot als hipòdroms amb les lluites entre els verds i els blaus. La fundació de Constantinoble el 330 va portar la majestat de l’Estat romà al cor del món grec, però cada cop més els grecs havien après llatí i el llatí va sobreviure a Constantinoble com part de la grandiloqüent façana de l’Imperi.

A diferència del que havia passat en la crisi del segle III, el pes de l’exèrcit es va eclipsar com força política davant de l’administració i la burocràcia. Els dos grans emperadors de l’època, Anastasi I i Justinià I (527-565) són bàsicament personatges civils. Els que ara manaven era la capa erudita de les ciutats greges que eren els que ocupaven els càrrecs menors dels ministeris d’Hisenda i Justícia. L’agitació contra uns tributs impopulars es va expressar amb una obra teatral composada “a la manera d’Eurípides”, i es mantenia una tradició historiogràfica que venia directament de Tucídides (G. Mathew, Byzantine Aesthetics, Londres, 1963)

A mitjans del segle V, l’aparició de l’imperi d’Àtila va ser un canvi important. Per primer cop apareixia un imperi bàrbar que podia competir amb Roma, abans, l’únic que ho podia fer era Pèrsia. Els romans orientals van aprendre que el seu era un imperi entre molts altres i que calia explorar el món i manipular-lo amb una experta diplomàcia: els emperadors van entendre que la diplomàcia era tan important com la guerra i que podia costar igual.

A la cort eren importants els camarlens-eunucs o funcionaris imperials, que es reclutaven entre el poble i mantenien l’emperador en contacte amb els seus súbdits. Els funcionaris procedien bàsicament  de províncies situades lluny del nucli grec, i que van ser el talent que va permetre la continuïtat de Constantinoble.

El 451 l’emperador  va utilitzar el Concili de Calcedònia  per humiliar al patriarca d’Alexandria i assegurar la posició dirigent de Constantinoble. Però de Calcedònia va sorgir el gran problema dels monofisites que propugnaven una única naturalesa – divina i humana al mateix temps – de Crist, que va dividir seriosament a l’imperi i va deixar debilitades les províncies orientals que acabarien caient a mans de l’Islam. Però de fet, el prestigi de l’emperador va augmentar fins i tot enmig de les disputes religioses: l’administració imperial havia creat un estat unificat i fortament centralitzat en el que tothom pagava els seus impostos i adorava a l’emperador. L’emperador Anastasi (491-518) que era sincerament monofisita, va proscriure els extremismes. A diferència de la Església occidental,  – que era una elit aristocràtica tancada, en la que els bisbes-senadors estaven cada cop més distanciats del poble laic, i estaven acostumats a dictar als governants el que calia fer – Anastasi va declarar que no pensava deixar fora de la llei a la meitat del seu imperi. L’Església d’Occident era molt més militant que la d’Orient.

12. La Glòria: Justinià i els seus successors, 527-603

Justinià es va ficar més en les lluites del poble; va optar obertament pel partit anti-monofisita i va intervenir activament en les lluites de les faccions del circ, sobretot en casar-se amb Teodora, d’una família relacionada amb les quadres de les carreres.

Justinià va reorganitzar el dret romà, però també va patir la Revolta de la Nika, en la que el poble i el Senat es van unir contra l’emperador, i mitja ciutat va cremar. Un cop superat això, va recórrer a l’autocràcia: va abolir el consolat, va ampliar la cort i hi va posar un cerimonial imponent: Teodora viatjava amb 4.000 servidors, el doble dels que van utilitzar els otomans el segle XIX. En base a la seva autocràcia es va convertir en l’emperador cristianíssim, va perseguir als pagans que quedaven i va llençar una creuada als regnes herètics arrians d’Occident.

Va reconstruir Santa Sofia que havia quedat malmesa pel foc amb la Revolta de la Nika, i per això va convocar a l’elit tecnològica del món romà, especialment al matemàtic Antemi de Tral·les que va concebre i executar les elevades cúpules. En entrar al temple per primer cop, Justinià va exclamar: “Salomó, t’he superat”. També va convocar una creuada sobre el regne vàndal arrià del nord d’Àfrica, que es va ensorrar del tot, va expulsar els ostrogots de Roma. Buscava la renovació de l’Imperi romà, i comptava amb recursos importants: un passat gloriós que recuperar, unes arques repletes i una gran afluència de talent humà.

Però a partir del 530 va acabar atrapat en la seva pròpia imatge i van començar els desastres. La frontera oriental s’havia descuidat durant els anys de l’expansió i els perses sassànides van poder caure sobre Antioquia i destrossar-la. La frontera del Danubi es va desprotegir per proporcionar exèrcits per les empreses mediterrànies i a partir del 560 els hereus de l’Imperi d’Àtila van atacar les fronteres del nord: els búlgars primer i després els àvars. La recuperació del Mediterrani es va pagar amb la instal·lació d’assentaments eslaus als Balcans. I això malgrat que a mitjans del segle VI s’havia desenvolupat el “foc grec” a l’armada bizantina. Per tal d’obtenir ingressos, la manufactura de la seda es va transformar el 541 en un monopoli del govern.

El desastre es va consolidar amb la Gran Pesta de 541-43 (Pesta de Justinià), que va quedar com un mal endèmic en tot el Mediterrani fins 570: va ser la pitjor pesta fins la pesta negra del 1348. Al final del regnat es va recuperar: el 552 va acabar amb les últimes restes de la resistència ostrogoda, el 554 va conquerir àmplies zones del sud de la península Ibèrica, Àfrica va quedar sota el domini bizantí estable, i la línia del Danubi es va estabilitzar amb un seguit d’aliances. L’amenaça persa havia desaparegut i Síria i Palestina eren més pròsperes que mai, i les monedes d’or bizantines apareixien a Suècia, Pequin (Beijing) i Zanzíbar. Des de Gibraltar fins a Gaza els habitants obeïen als emperadors bizantins, tenien una mateixa religió, una llengua comuna i una moneda compartida. Bizanci controlava el Mediterrani des d’Antioquia fins al Guadalquivir, una línia diagonal que dividia el Mediterrani en dues meitats: excepte a Roma i a Ràvena, els musulmans s’expansionaran exactament al sud de la línia que van marcar els bizantins.

Però el govern molt personal de Justinià va minar la qualitat de la burocràcia imperial, que es va omplir de favorits, sense lligams amb la classe alta, i es va aturar l’afluència de joves amb talent cap al govern de Constantinoble. El poder de les ciutats va decaure del tot i les ciutats van quedar en mans dels bisbes i dels grans terratinents. L’agricultura i el comerç es van mantenir, els impostos es van seguir cobrant, però era un imperi civil, amb fortificacions i diplomàcia, però amb pocs soldats. I tot aquell extens territori de pròspers camps i riques ciutats estava amenaçat per dos grans imperis molt militars: els àvars al nord i Pèrsia a l’est.

13. Els imperis d’Orient: Bizanci i Pèrsia, 540-640

L’Imperi Persa  Sassànida era el eslavó entre Orient i Occident. Ctesifont (ciutat a l’Èufrates a 60 km al sud de l’actual Bagdad) tenia contactes amb l’Índia – per allí va arribar la història de Buda que al segle VI es va filtrar cap al Mediterrani com la història de Barlaam i Josafat, els viatgers xinesos coneixien bé Pèrsia – que era sobretot una potència d’Àsia Central, amb una gran riquesa agrícola entorn del mar Caspi, i que sempre havia estat amenaçada pels nòmades del Turquestà.  Els perses tenien un sentiment tan viu envers els “bàrbars” com el dels romans. Va ser contra aquests nòmades que els perses van crear l’armadura medieval, el catafracte, un guerrer fortament armat, ell i el seu cavall. Pèrsia dominava la Sogdiana, amb Bujara i Samarcanda, des d’on els sogdians van vendre a Justinià els cucs de seda (sic! ) igual com abans havien venut als xinesos les tècniques romanes de la fabricació de vidre. Aquí es van expandir les dues formes religioses que havien nascut a la Mesopotàmia persa: el maniqueisme i el nestorianisme. Els maniqueus estan representats a Turfan.

El cor tradicional de l’Imperi persa era l’altiplà d’Iran, on hi imperava una estricta ortodòxia zoroastriana i on els reis sassànides es consideraven hereus directes dels aquemènides. Però a Mesopotàmia la situació era diferent. Mentre la noblesa persa vivia en els palaus de Ctesifont, el gros de la població parlava siríac i estava composada per cristians nestorians i importants comunitats jueves. Mesopotàmia era el cor econòmic de l’Imperi li proporcionava 2/5 parts dels seus ingressos. Des dels atacs de Sapor a l’Imperi romà, hi havia també una abundant colònia de deportats des del Mediterrani. Els arquitectes, enginyers i teixidors de seda perses venien tots de Mesopotàmia.

Des del punt de vista religiós, Mesopotàmia tenia una creativitat immensa. Mani (216-277) va fundar una religió pròpia dels camins que s’entrecreuaven a Àsia: s’hi adoraven Buda, Zoroastre i Crist. Missioners maniqueus van arribar al nord d’Hispània al segle V, al segle VII estaven a Pequín. També de Mesopotàmia van sortir els nestorians, que caminaven per les gran rutes comercials d’Àsia, de Fujian a Ceilan. 638, legalitzats a Xina. També a Mesopotàmia va cristal·litzar el judaisme rabínic. Els jueus mesopotàmics, molt més protegits pels  xas (shahs) que pels emperadors cristians, es van imposar sobre els de Palestina. Van ser ells els qui van redactar el Talmud babilònic, i van ser els rabins de Ctesifont els qui van llençar una vigorosa polèmica sobre el concepte de la Trinitat i del naixement virginal de Jesús. Els seus arguments es van filtrar a les rutes caravaneres cap a Aràbia i van tenir una influència decisiva en el monoteisme de Mahoma.

A finals del segle V l’Imperi persa va patir una greu recessió. La fam de Firuz va durar set anys, Pèrsia va ser derrotada del tot pels nòmades d’Àsia central, i el moviment de Mazdak, de radicalisme apocalíptic, va encendre les revoltes dels camperols. Cosroes I va salvar Pèrsia protegint a la noblesa i lligant la seva cort als clergues zoroastrians i a les grans famílies. I va implantar l’ideal del proper Orient: un rei amb tots els poders. El seu regnat, que va durar 48 anys, més els 37 del seu net, Cosroes II, marquen l’inici de l’Orient pròxim medieval. Els baixos relleus ja no mostren formidables guerrers o grans caçadors de bèsties ferotges, sinó gent jugant als escacs i al polo, i escenes de cetreria substitueixen les tremendes caceres anteriors. El rei de reis apareix ara rodejat d’un halo.

Durant aquest segle VI, va haver-hi una gran simbiosi entre els imperis persa i bizantí: arquitectes bizantins van participar en la construcció del palau de Ctesifont, es va utilitzar Aristòtil per redefinir alguns punts de la ètica zoroastriana, la medicina i la filosofia bizantines es van transmetre a la cort sassànida, el 532 filòsofs platònics d’Atenes van viure a la cort de Ctesifont.

Des del punt de vista militar, al segle VI Pèrsia era cada cop més forta enfront de Bizanci, i les províncies bizantines eren sistemàticament saquejades pels perses de Cosroes.  Cosroes II va admetre a la seva cort molts cristians. Al 603 Cosroes II va envair Bizanci: van caure Antioquia (613), Jerusalem i Egipte (619) . Bizanci es va salvar gràcies a Heracli, que va reunir tota la riquesa de Bizanci per crear un petit exèrcit fortament disciplinat que va arribar a atacar directament el palau de Cosroes, on aquest seria assassinat el 628.

La guerra va arruïnar l’Orient proper, Antioquia es va empobrir, Alexandria va quedar deserta, i Pèrsia va entrar en una anarquia total: el 641 cauria en mans dels àrabs. Tot aquest trasbals entre Bizanci i Persia va acostar els àrabs a les ciutats i a les idees dels grans imperis que tenien al nord i els comerciants de la Meca es van estendre fins Damasc i Gaza. Mahoma era un d’ells.

14. La mort del món clàssic: cultura i religió a començaments de l’Edat Mitjana

Les batalles entre Heracli i Cosroes II van quedar en la memòria com la gran guerra de la història alexandrina (Guerra Romano-Sassànida 602-628) i van donar al regnat d’Heracli un aire de creuada. De fet Heracli era sobretot un conservador hereu de l’autocràcia de Justinià, i Cosroes I governava amb una camarilla de servidors nestorians.

És ara que neix definitivament el món bizantí. Les fronteres es van endurir, i l’Imperi bizantí va adquirir la solidesa i l’esplèndid aïllament que el caracteritzaran tota l’Edat mitjana. Bizanci ara ignorava el Mediterrani, seguia per contra molt de prop la política persa, i es considerava la gran fortalesa cristiana, la que guardava la Santa Creu de Jerusalem. També a l’altre extrem del Mediterrani, a la Hispània visigoda, l’estat i l’Església es fonien i les ciutats eren governades pels bisbes.

Les fronteres es van endurir i la política interior també. El cristianisme no és ja la religió dominant sinó l’única, i els no cristians són perseguits. Els pagans desapareixen i els jueus són perseguits oficialment a Hispània, Bizanci i el nord d’Àfrica. Per primer cop apareixen els guetos.

La cultura també es va uniformitzar. A finals del segle VI la cultura popular era idèntica a la dels bisbes. L’elit secular va desaparèixer, i amb ella  l’otium, el temps lliure. Els bisbes buscaven una formació bàsica en l’àmbit de les lletres i no un oci cultivat, els clàssics de l’antiguitat quedaven en un horitzó llunyíssim.

Però les grans biblioteques van sobreviure i als segles VII i VIII Roma atreia als bibliòfils. Però ara els llibres tenien menys text i més il·lustracions, i la seva lectura es facilitava gràcies a la puntuació i a la inserció de títols en els diversos capítols. Es reverenciava el passat, però als segles VII i VIII ja era misteriós i en gran part inintel·ligible.

A Bizanci va sobreviure una elit clàssica que es va anar reproduint a sí mateixa al llarg de tota l’Edat Mitjana. La majoria dels manuscrits dels clàssics que s’han conservat es van produir a la Constantinoble medieval.  De no ser per ells dels clàssics no ens hagués quedat res, excepte alguns fragments en papirs. A Bizanci seguien vivint en el passat clàssic.  De fet la cultura de la època de Justinià havia conservat àrees que eren impenetrables al cristianisme. La cultura que els mestres cristians grecs i siris van transmetre als àrabs era en gran part clarament pagana.

Aquesta pervivència pagana en el món bizantí cristià va fomentar grans polèmiques: el cristià Filópono va polemitzar amb els pagans dient que les estrelles no eren eternes i morien, i va polemitzar amb els cristians dient que la terra era rodona. I els déus clàssics van sobreviure en l’art, sempre que els mecenes no fossin bisbes.

A partir del segle VI la cultura de la classe governant va ser indiscutiblement cristiana i molt similar a la de l’home mitjà. Pocs llegien llibres, però escoltaven música, que ara agafa una gran popularitat, i miraven icones. Déu i sants miraven de front a l’home del carrer i eren símbols d’una idea de monarquia totalment arrelada en la imaginació popular, sense cap referència al passat romà. Les icones i relíquies van inundar el món mediterrani i van arribar a ser els talismans de l’Imperi. Va néixer una gran devoció cap a les coses santes i el cristianisme es va equiparar a la religió ancestral: les cerimònies públiques apartaven les desgràcies i garantien els favors d’allò sobrenatural. Déu era l’emperador remot, mentre sants i àngels vigilaven la terra.

Es va imposar una cultura religiosa total: a les províncies bizantines d’Orient Pròxim s’havia mantingut una façana subpagana en molts aspectes de la vida pública, i àmplies zones de la educació i de la vida pública eren seculars. Però amb l’arribada dels àrabs les últimes restes d’una cultura secular basada en els clàssics grecs es van esvair i, tot i que els clàssics es van transmetre als àrabs, van desaparèixer del tot a l’Orient Pròxim. L’arribada dels àrabs va tallar els pocs fils que encara unia les províncies d’Orient Pròxim amb l’Imperi romà.

Amb els àrabs la idea de comunitat religiosa es va imposar  sobre la concepció clàssica de l’estat. Però en aquesta nova cultura en què l’home quedava definit per la religió, jueus i cristians van formar grups diferenciats que només connectaven amb el govern a través dels seus representants religiosos i això va preservar la presència de jueus i cristians a l’Orient proper fins els temps moderns.

1. ELS NOUS ACTORS

15. Mahoma i el sorgiment de l’Islam, 610-632

Els habitants de la Meca i Medina no eren ja beduïns primitius, eren ciutats mercantils governades per oligarquies transformades gairebé de la nit al dia en els prínceps mercaders de l’Orient Pròxim, les caravanes dels quals entraven a Bizanci i Pèrsia. El mateix Mahoma ja havia estat a Síria. També tenien contactes amb els jueus a Medina, i amb el cristianisme copte a La Meca, on la Kaaba que es va construir al 600 seguia el model d’una església copta.

Mahoma va alliberar als habitants d’Aràbia dels lligams dels seus costums tribals i els va llençar cap al Creixent Fèrtil. Era una religió que explicitava com poques les normes de vida que cal seguir en el dia a dia, i que enfrontava els valors de l’Islam amb els valors tribals del món àrab, que lligaven l’honor dels homes estrictament a les obligacions de la tribu. Mahoma, per contra, va situar els homes, no enfront de la tribu sinó enfront del Judici Final. Seguia la tendència de les comunitats cristianes del Creixent Fèrtil. I era un moment en què la vida tribal a les ciutats estava sent arraconada per la riquesa dels nous rics, creant fortes tensions: Mahoma va tallar el nus gordià d’aquests valors en conflicte, i l’Islam es va imposar a Aràbia en base a les aliances propugnades per Mahoma entre les tribus beduïnes. L’antiga agressivitat beduïna havia de trobar altres camins: les disputes internes s’havien de tornar combats entre l’Umma i els infidels.

La conquesta dels imperis persa i bizantí és el preu que els altres van pagar per la pau islàmica entre els àrabs. I per altra banda l’Islam i el seu Alcorà,  posaven els musulmans a la mateixa categoria que la Bíblia cristiana i el Talmud jueu.

La carrera de Mahoma, que havia unificat Aràbia valent-se gairebé exclusivament de les negociacions, va proporcionar als primers califes – alguns admirablement dotats com Abu-Bakr as-Siddiq (632-634) i Úmar ibn al-Khattab (634-694) precedents d’una astuta diplomàcia: Damasc i Alexandria van caure gràcies als generosos termes de protecció i tolerància a canvi d’un tribut fixe.

16. “Un jardí protegit per les nostres llances”: el món de l’Antiguitat tardana sota l’Islam, 632-809

Les victòries dels àrabs van crear un buit polític a Orient Pròxim. Només Bizanci va sobreviure amb la seva capital i la seva administració intactes. Però mai més va reaparèixer un segon Heràclit, ni cap exèrcit cristià va tornar a les riberes orientals del Mediterrani fins les creuades.

El primer imperi àrab, el dels Omeies a Damasc era de supremacia àrab sense pal·liatius. Però van ser els cabdills beduïns els que van salvar l’Islam creant una imponent maquinària de guerra. Gràcies a això els cabdills àrabs no van perdre la seva identitat enmig de la immensitat de les poblacions conquerides, que per altra banda van quedar fascinades per l’estil de vida i la literatura dels conqueridors. Els mercaders i artesans de l’Orient Pròxim van reviure i van participar activament en la construcció de les grans mesquites i de les obres de reg que van retornar la prosperitat a Mesopotàmia. Però enmig d’una gran opulència l’aristocràcia àrab va entrar en terribles batalles pel poder .

El final del segle VII i el principi del segle VIII van marcar el canvi decisiu en la història d’Europa i de l’Orient Pròxim. Quan va perdre en el seu envit a Bizanci, que va resistir, el califat Omeia va ser substituït per una dinastia de perses islamitzats, els abbàssides. La dinastia Omeia era un imperi àrab, la Dinastia abbàssida era un imperi persa. Al final és la tradició de Cosroes la que va guanyar a la de Justinià.

En el segle que va seguir a la fundació de Bagdad – a poca distància de l’antiga Ctesifont,-, l’antiguitat tardana va veure la seva darrera transformació en llengua àrab. El cerimonial de Bagdad era el de la cort persa, però va der l’hel·lenisme dels clergues en llengua síria de Mesopotàmia el que va proporcionar a la cort d’Harun ar-Raixid les traduccions de Plató, Aristòtil i Galé, i Mesopotàmia va recuperar la posició central que havia perdut des de l’època d’Alexandre Magne. Les noves ciutats, com Bagdad, no devien res a les grans ciutats de l’Imperi romà, eren una reencarnació de les ciutats orbiculars d’Assíria i Àsia central.

L’Islam persa es va girar cap a l’Est, l’Islam va arribar a Canton i el paper xinès va arribar a Bagdad el 751. Simbad va viure totes les seves aventures a l’Índic, no al Mediterrani. Aquesta pressió de l’Islam persa cap l’est va salvar a Europa. El que va aturar als musulmans no va ser ni el foc grec d’Heracli, ni la Batalla de Poitiers de Carles Martell el 732, va ser la fundació de Bagdad: en el nou món civilitzat, els soldats ja no hi tenien espai.

L’Imperi Romà a la fi del segle IV

Ressenya Bibliogràfica

Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía aquí