Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Conduexi la sessió del seminari, Dolors Folch.

Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons

Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]

Temes a debatre

Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.

1. Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
2. Quines fonts tenim per saber què va passar?
3. Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
4. Qui eren els que anaven a les Índies?  I com hi anaven?  

Sinopsi: La invasión de América

Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”

Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?

Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.

El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.

Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.

Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)

RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337

PDF https://ruhm.es/index.php/RUHM/article/view/1086/833

Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:

• Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH)
• Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
• Associació Amics del MUME (Museu Memorial de l’Exili) de la Jonquera

Participants:

• Emilio Silva Barrera, president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH)
• Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
• Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
• Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
• Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.

Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.

Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas

Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine

Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana

Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida

Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Accés obert

Història, Memòria i Patrimoni

El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.

D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre,  hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.

Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.

En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.

Blog d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

X (abans Twitter): @HistoriaAteneu

Facebook: https://www.facebook.com/historiaAB/

Dimarts 8 d’octubre 2024 a les 17 h a la sala Sagarra, tingué lloc la tertúlia amb Eduard Màrquez sobre 1969, l’altra editorial, 2022, 536 pàg.

1969 és la “novel·la salvatge” sobre les veus de la Barcelona tardofranquista. La premsa ha dit: https://www.laltraeditorial.cat/llibre/1969-eduard-marquez/.

“Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit” [Joan Josep Isern, Vilaweb, 01.11.2022 ].

Inscripció amicsdelahistoria2015@gmail.com

Coordina i presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012

Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat 1969, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.

“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.

Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!

El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.

No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.

No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…

[Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012]

Dimecres 29 de maig de 2024, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas

Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular de la Universitat de Barcelona.

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història de la ponència de Teresa Abelló

Sinopsi

A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol.

Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.

• La Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1923)
• La Lliga Regionalista promou l’Assemblea de Parlamentaris
• 1919 La vaga de la Canadenca acaba en una vaga general de Catalunya
• El pistolerisme als carrers de Barcelona: la mort de Salvador Seguí

SESSIÓ 8:  “LA VAGA DE LA CANADENCA. FEBRER-MARÇ 1919” Ponència de TERESA ABELLÓ (UB)

INTRODUCCIÓ

Aquesta vaga sobrepassa de manera àmplia totes les mobilitzacions produïdes fins aleshores. Per entendre-la correctament, cal valorar vàries coses, entre elles les circumstàncies que porten al conflicte, els elements que la caracteritzen i tot el que afecta als esdeveniments posteriors a la vaga. Els fets estan molt documentats i l’Arxiu Nacional de Catalunya recull un molt important fons fotogràfic dels dies que durà la vaga. Podeu veure les fotografies més importants de l’arxiu Brangulí clicant https://treball.gencat.cat/ca/canadenca/ci/galeria-fotografica/.

Coneguda popularment com “La Canadiense” en aquella època, tot i que posteriorment i ara se’n parla de La Canadenca, l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA,  era  una empresa filial de la Barcelona Traction, Light and Power. El holding havia construït, de fet estava en el procés de construcció, grans centrals hidroelèctriques als Pirineus de la demarcació de Lleida on va fer-se amb les concessions d’aigües de la Noguera Pallaresa, des de la Pobla de Segur a Camarasa: centrals de Sossís, Talarn, Reculada, Terradets i Camarasa. També va aconseguir la concessió del Salt de Serós. L’empresa s’havia constituït a Toronto (d’aquí el popular nom de Canadenca) amb capital canadenc i britànic el novembre de 1911, promoguda per l’enginyer Frederick Pearson (1861 – 1915) i el mateix any es va registrar a Espanya; Riegos y Fuerzas del Ebrotindria la missió de construir les centrals elèctriques i explotar-les comercialment per tal de donar electricitat a l’àrea de Barcelona i, sobretot, a les indústries.

EL CONTEXT INTERNACIONAL

L’Europa de després de la Gran Guerra viu en un ambient rupturista i revolucionari. Els grans imperis derrotats han desaparegut: l’Imperi Alemany, el II Reich, ha viscut un procés extraordinàriament complex en el qual el Kàiser ha marxat a l’exili i una coalició de partits de centre-esquerra amb els socialdemòcrates del SPD al capdavant, han hagut de gestionar l’armistici i una revolució popular, iniciada al mateix mes de novembre de 1918 amb semblances amb el que un any abans s’havia produït a Rússia. Els líders del SPD en el govern, amb el suport dels Freikorps, tropes regulars d’ideologia ultradretana, ofegaran en sang la insurrecció popular i assassinaran  dos antics dirigents (Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg)  que ja l’any 1914 havien trencat amb el partit socialdemòcrata (SPD) en negar-se en el Reichstag a donar suport als crèdits de guerra; aquests dirigents, empresonats durant la guerra, fundaran en sortir de presó al novembre de 1918, el Partit Comunista Alemany (KPD) i farien un intent insurreccional dins el procés revolucionari el mes de gener de 1919 ofegat en sang pels Freikorps sota la direcció socialdemòcrata. El final de la guerra significa la desmembració de l’Imperi Austrohongarès i l’aparició de nous estats independents provinents de l’antiga monarquia dual: una nova i disminuïda República d’Àustria, Txecoslovàquia, Romania, Iugoslàvia i una Hongria molt inestable i reduïda territorialment que en pocs mesos passarà d’una proclamada República Popular de signe nacionalista a una República Socialista Soviètica a l’estil rus, sota la direcció de Bela Kun (1886 -1938) i que tindria poc recorregut. L’Imperi Otomà, l’antic “malalt d’Europa” es troba, el novembre de 1918 en la descomposició final i desmembrat per la derrota, conservant només Anatòlia, sotmesa a una guerra civil entre restes otomanes que lluiten contra els nacionalistes turcs de Mustafà Kemal 1881 – 1938), tropes aliades anglofranceses que donen suport als fidels al Soldà i grecs que envaeixen la península d’Anatòlia el maig de 1919 amb el vistiplau franco-britànic. Tot plegat un desastre. Aquesta guerra polièdrica continuarà fins l’any 1922.

Entre els països que integraven la primitiva Entente l’any 1914 – 15, la situació tampoc és bona. França, potència guanyadora, és la que més destrosses materials i territorials ha experimentat. El Regne Unit viu també el seu propi procés de desmembració amb el sagnant conflicte irlandès,  les immenses pèrdues econòmiques que la guerra n’ha causat i un Imperi que està fent el cant del cigne. Rússia, des de l’abdicació tsarista de febrer de 1917 i l’establiment d’un breu i inestable règim parlamentari, experimentarà un segon procés revolucionari protagonitzat pels bolxevics que amb el seu cop d’estat triomfant d’octubre de 1917 inauguren un novíssim moment històric, malgrat els problemes que es plantegen en el moment: acabar la guerra contra els alemanys primer, fer front a les ingerències bèl·liques dels antics aliats occidentals i la terrible guerra civil que es desencadena ja a finals de 1917.

Per acabar, Itàlia que s’havia incorporat amb uns mesos de retard a l’Entente i que tenia unes grans esperances de treure rèdits neocolonials si guanyava la guerra, ha hagut de pagar un preu formidable per una victòria final envoltada d’una terrible derrota militar a Caporetto (octubre-novembre de 1917) que mostra les grans deficiències militars italianes i  que només l’assistència dels aliats franco-britànics aconseguir evitar la derrota total italiana. Al final Itàlia estarà entre els vencedors, però li vetaran l‘accés a les grans il·lusions expansionistes per l’Adriàtic i la inestabilitat social interna serà immensa a les acaballes de 1918 i els primers mesos de 1919. Durant el bienni 1919 – 20 (el Biennio Rosso), la conflictivitat social serà intensa amb ocupació de fàbriques i terres per una revolta popular massiva de signe socialista i anarquista.

El context que s’ha explicat als paràgrafs anteriors arribava a casa nostra, a Barcelona o a l’Estat i això era motiu de pànics diversos. Entre la classe empresarial o els dirigents polítics, inclosa la pròpia monarquia, que veien perfectament exportable la gran inestabilitat que hi havia arreu i entre les classes obreres la possibilitat d’uns canvis revolucionaris que s’intuïen com a possibles i propers. La revolució havia triomfat en un país com Rússia on, segons els teòrics del marxisme, no es preveia que es produís aquest èxit, ja que no era un país industrialitzat amb un proletariat potent, sinó un país agrari i endarrerit amb estructures socials gairebé feudals, però el que estava clar és que els bolxevics eren un grup de gent molt preparat i amb una organització potent ja des dels anys 60 del segle XIX. Per tant en els àmbits  marxistes europeus de l’època, el que s‘està vivint a Rússia és adrenalina pura.

ELS ELEMENTS INTERNS

La guerra europea és molt important per a Espanya que és un país militarment neutral. Espanya es declara neutral l’any 1914 ja que no està dins de cap de les aliances o blocs que s’enfronten. Això que es va vendre com un punt positiu  és, en realitat, una debilitat ja que des de les crisis marroquines o des de la guerra de Cuba, Espanya va passar a ser una potència de segona o tercera classe sense preparació militar per afrontar una guerra com la que es desenvolupava a Europa. Aquesta neutralitat “forçada” no va eliminar les conseqüències que la guerra va plantejar per l’Estat o per Barcelona, la nostra ciutat. El paper d’Espanya davant el conflicte serà de proveïdor de tota mena de productes necessaris per a tots els bel·ligerants: de blat i productes agrícoles, de ferro, d’acer, de conserves d’aliments, de productes tèxtils, etc. Espanya és molt a prop dels fronts occidentals i és un país barat pels països en guerra. Les conseqüències immediates seran que els empresaris hauran de fer fortes inversions per adaptar la producció a les noves necessitats, però guanyaran ingents quantitats de diners. Hi haurà molta demanda de treball, molta immigració interior cap els llocs de producció, molta feina i l’atur existent s’acabarà, però el preu dels productes de consum pujarà de manera desfermada, molt més que els salaris dels treballadors, la inflació s’ho menjarà tot i la conflictivitat social augmentarà per tot l’Estat conforme avanci la guerra. Així si entre 1913 i 1917 s’havien fet 200 vagues, l’any 1918 se’n faran 400 i l’any 1919 seran 900 conflictes amb uns preus desaforats i amb perill per a la pròpia subsistència física dels obrers i les seves famílies. Els intents del govern  per controlar els preus (del blat, del carbó,…) no funcionen.

Les vagues contra la carestia de la vida comencen a finals de 1916 i durant 1917 augmenten en duresa. Les dues centrals sindicals, UGT i CNT fan esforços per a posar-se d’acord en les convocatòries unitàries. En aquest sentit, els dirigents prioritzen l’activitat sindical; en el cas de la UGT, el principal dirigent és Francisco Largo Caballero (1869 – 1946) que pel damunt de tot, és un sindicalista i el valor del seu sindicat està per sobre del partit. El patró de conducta de la CNT és similar, tot i que no tan estricte com el de la UGT. La unitat d’acció espantarà molt els empresaris i condicionarà la seva resposta davant dels conflictes que en alguns casos serà propensa al diàleg i en molts més augmentarà la intransigència.

L’any 1917, en plena guerra europea, a Espanya tenim una triple crisi que afecta tot el sistema polític. D’una banda, una crisi militar que implica un important desafiament militar al poder civil; dins les casernes es creen unes corporatives Juntes de Defensa (molt actives a Barcelona) amb les quals els oficials de graduació intermèdia defensaven els seus interessos amb una clara voluntat d’intervenir, com de fet venien fent d’anys enrere, en la vida política (cas del ¡Cu-cut!, Llei de Jurisdiccions, etc.) L’exèrcit sobredimensionat d’oficials pressionava per tal de millorar les seves condicions. El govern de Manuel García Prieto (1859 – 1938) intentà, sense èxit, de controlar-les o reprimir-les; el propi president es va veure obligat a dimitir el mes de juny. El seu successor Eduardo Dato (1856 – 1921) acabarà cedint a les pressions alliberant els oficials arrestats i legalitzant les Juntes.

La segona crisi, la política, la començà la Lliga Regionalista, en concret el seu líder a Madrid Francesc Cambó (1876 – 1947) que en vista de la crisi política creada per les Juntes de Defensa, exigí al govern la convocatòria de Corts cosa que Dato no acceptà. En vista de la nul·la resposta, una gran part dels diputats de les províncies catalanes (48, excepte els dels partits dinàstics), es reuniren en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris a Barcelona a principis de juliol de 1917. L’assemblea exigí la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents per tal d’organitzar territorialment l’Estat de manera descentralitzada amb autonomia per a les regions. El moviment parlamentari intentà connectar amb els oficials de les Juntes, conjunció pràcticament impossible de la que no sortí res. La resposta de Dato va ser repressiva: declarar sediciosa l’assemblea i ocupar militarment  Barcelona. Cambó donà un pas endavant ampliant l’assemblea a parlamentaris republicans (Lerroux), el reformista Melquíades Álvarez (1863 – 1936) o l’únic parlamentari socialista, Pablo Iglesias (1850 – 1925), fins un total de 58. Cambó buscava la complicitat de Maura que no es va produir i el 19 de juliol l’assemblea va ser dissolta per la policia.

La tercera crisi, la social,  es desenvolupà en el context que s’ha descrit de gran inflació i malestar obrer que apropà els dos sindicats amb un objectiu pretesament revolucionari, una vaga general que donaria lloc a la formació d’un govern revolucionari sota la presidència del moderat Melquíades Álvarez, tot molt ambigu i amb una llarguíssima planificació que començà el mes de març per concloure l’agost, el que propicià les maniobres repressives de la policia. Tot i així es materialitzà la vaga que s’inicià entre el 13 i el 15 d’agost amb èxit  en les zones industrials de Biscaia i Barcelona i en altres llocs d’Espanya com les zones mineres d’Astúries, Lleó, Jaen i Rio Tinto o en molts centres urbans. De tota manera, en moltes ciutats petites i en les zones rurals no va tenir cap efecte i no es va aconseguir paralitzar el país. Arribats a aquest punt calia veure el paper del rebotat exèrcit i de les Juntes que no dubtaren a posar-se a reprimir violentament el moviment obrer; el cap de les Juntes, coronel Benito Márquez (1858 – 1927), fou destacat en la repressió obrera a Sabadell. La Lliga va entrar en pànic per la revolta obrera, va deixar de banda les seves assemblees i va donar suport a la repressió i a un govern de concentració organitzat pel rei i presidit per García Prieto amb Cambó dins del Consell de ministres.

LA CNT I EL CONGRÉS DE SANTS

El Congrés de Sants celebrat entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 és considerat com una refundació de la CNT, un sindicat que ni sempre va ser una força única ni hegemònica amb molts i grans daltabaixos en la seva història. Les conclusions del congrés seran clau per entendre el desenvolupament  posterior de la vaga de la Canadenca. La CNT s’havia fundat a Barcelona l’any 1910 entorn a la Solidaritat Obrera. Fou il·legalitzada aviat, tot i que les associacions obreres que la formaren, continuaren existint. Novament legalitzada l’any 1914, acollí aleshores una nova generació de joves dirigents sense cap paper anterior ni en els conflictes finiseculars ni en la fundació de 1910 que eren dinàmics i amb ganes de renovar les estructures des d’un ideari anarquista allunyat de l’ortodòxia doctrinal i amb voluntat d’ampliar el  sindicat, tot acollint el màxim d’associacions obreres des d’una perspectiva anarcosindicalista però adoptant el pragmatisme per sobre del discurs teòric i, sense abandonar la finalitat revolucionària, se centrava en el tractament  del complicat dia a dia dels obrers. Tres persones dirigents destacaven en aquest procés de refundació: Ángel Pestaña (1886 -1937), Simó Piera (1892 – 1979) i Salvador Seguí (1887 – 1923). Es reorganitzarà el periòdic Solidaridad Obrera, molt decaigut, sota la direcció de Pestaña que va clarificar la línia editorial amb una direcció col·legiada i amb un augment espectacular de la tirada.

El Congrés de Sants, i això és fonamental per entendre la vaga de la Canadenca, suprimeix l’antiga organització de federacions d’ofici i la substitueix per una nova basada en els Sindicats Únics d’Indústria; això formarà un  nou sindicat que agruparà tots els treballadors en un mateix ram. No s’eliminaran les associacions d’oficis, però en una empresa amb molts oficis, tots els treballadors s’afiliaran al sindicat majoritari de l’empresa. Per exemple, a la Canadenca hi havia molts oficis de rams diferents, però el ram més important i unificador a l’empresa era l’aigua, per tant  tots s’afiliaven al Sindicat Únic de l’Aigua, Gas i Electricitat.

El Congrés s’inaugurà a l’Ateneu Racionalista al carrer Vallespir a Sants i es va cloure als locals del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) a la part baixa de la Rambla de Barcelona. Es va acordar enviar  delegats proselitistes per tal de difondre el missatge anarcosindicalista per Catalunya i Espanya  i aquests van ser un factor important  en la captació de militància. També es va establir un sistema de finançament per aguantar les vagues (caixa de resistència) en forma de quotes obligatòries als obrers sindicats.

LA VAGA: ELS INICIS DEL CONFLICTE

Per trobar els orígens del que seria la vaga de la Canadenca cal anar als salts d’aigua del Pallars on l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro construeix centrals hidroelèctriques (Seròs, Camarasa, Sant Antoni) en obres d’elevada intensitat buidant literalment muntanyes a pic i pala, formant llacs artificials i construint preses. Les condicions de treball de la massa obrera són duríssimes i la vida i el dia a dia són molt dolentes. Hi ha moltes protestes obreres a la zona que tenen poca transcendència i no arriben a Barcelona. A Camarasa, el mes d’octubre  de 1918 l’empresa acomiada alguns treballadors; alguns cenetistes han arribat a la zona, seguint les instruccions del congrés de Sants, per incorporar treballadors als sindicat. Des del primer moment la central anarcosindicalista fa seu el conflicte que arribarà a Barcelona, concretament el dia 5 de febrer de 1919, quan el personal de paqueteria de l’empresa es posa en vaga per la readmissió dels companys de Camarasa. L’empresa reacciona acomiadant 140 treballadors d’aquesta secció i substituint-los per personal d’altres seccions. La majoria de treballadors de l’empresa es solidaritza en contra dels acomiadaments i el dia 8 de febrer, la vaga és gairebé total en tota l’empresa ja que en aquests moments el conflicte era de tota l’empresa, no de la sessió de paqueteria.

La premsa de Barcelona no fa cap esment del conflicte. El dia 21 el Sindicat Únic declara la vaga al sector i a la resta d’empreses del grup, ja que la Canadenca controlava  a més la Catalana de Gas, el ferrocarril de Sarrià i la Societat General d’Aigües. Es desconnecta l’electricitat i la ciutat queda a les fosques. Josep Pla en el  Quadern gris (pàgina 442) fa una excel·lent descripció de la ciutat  fosca:

“Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci, el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res, és com una llosa de plom, pesadíssima”.

La foscor nocturna provoca la reacció de la premsa que es pregunta si ha arribat la Revolució o si Barcelona és Sant Petersburg en un ambient de por crispada. L’ajuntament també reacciona i ordena a la policia de patrullar la ciutat a les fosques amb torxes i ordena també als cafès que posin espelmes.

L’EXTENSIÓ DE LA VAGA. ACORDS I INCOMPLIMENTS

El cap de govern, comte de Romanones (1863 – 1950) fa una trucada a l’ambaixador britànic per saber la posició del capital britànic rere el hòlding empresarial. Romanones, un cop segur de la aquiescència dels capitalistes que controlen l’empresa, procedeix, en nom de l’Estat, a la incautació de l’empresa i a la militarització dels serveis, mentre la situació dia a dia, entre el 21 de febrer i el 20 de març es va complicant. La demanda del sindicat és clara: readmissió dels acomiadats, augments de sous, retirar els esquirols i que no hi hagi represàlies. El fundador de l’empresa, Frederick Pearson, havia mort el maig de 1915 en l’enfonsament del Lusitania, torpedinat per submarins alemanys. El nou gerent, Fraser Lawton, té una postura intransigent i es nega totalment a negociar amb els obrers mentre hi hagi la CNT. Lawton, amb anterioritat ha estat gerent d’una empresa similar a Mèxic on, en el marc de la revolució mexicana, li havien incautat l’empresa, cosa que ajuda a explicar el seu rol dur.

L’Estat  i la resistència dels treballadors a ser mobilitzats i incorporats als seus llocs de treball com a militars forçats motiva nombroses detencions: unes 3.000 persones són empresonades a Montjuïc. L’Estat utilitza mariners del vaixell de l’Armada Alfonso XII ancorat al port de Barcelona per treballar a la central del Poble Sec i altres militars als salts d’aigua del Pirineu. L’intransigent Capità General de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch i Carrió (1854 – 1936), partidari des del primer minut de la mà dura i la no negociació, desplega tropes i artilleria en massa per la ciutat, sense que s’hagi produït cap desordre o acte de violència als carrers. Els militars s’encarreguen també de conduir el ferrocarril de Sarrià i els tramvies.

La solidaritat envers els obrers represaliats augmenta i d’altres sindicats i rams s’afegeixen a la vaga i el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques imposa la censura roja que fa que els treballadors de les rotatives de premsa no incloguin cap notícia contrària a la vaga o als treballadors. Les autoritats (alcalde, governador civil i capità general)  han de recórrer als Bans escrits a mà.  Malgrat tot, la distribució d’aliments o carbó falla  i els afectats faran llargues cues, això si, ordenades, per tenir accés als subministraments bàsics, tal com mostren les fotografies d’aquells dies de finals de febrer i març.

Finalment, el dia 19 de març, el govern força un acord. En els dies previs Romanones ha destituït el governador civil Carlos González Rohtwoss (1865 – ?)  totalment situat en la línia dura de Milans del Bosch i posa en el seu lloc l’antic enginyer de l’empresa Carles Montañés /1877 – 1974)  favorable a la negociació amb el sindicat. La intervenció de Romanones obliga les parts a negociar la proposta de laude o sentència arbitral a través del nou govern civil que és favorable als obrers; el laude inclou cobrar el mes de feina perdut i l’alliberament  dels obrers empresonats a Montjuïc. Lawton rebrà amb disgust l’acord però l’ha d’acceptar d’entrada. La CNT ha de ratificar l’acord en assemblea i es fa un primer intent en un teatre de Gràcia, però el local és petit per la massa de gent que espera al carrer. El mateix dia 19 de març es fa una assemblea multitudinària a la plaça de toros de Las Arenas amb la plaça a rebentar de gent (entre 20.000 i 30.000 persones) i la policia rodejant la plaça. L’assemblea és complicada ja que a la CNT no hi ha posicions unànimes i l’acte, presidit per Simó Piera és molt mogut amb crits i contínues interrupcions als sindicalistes que hi intervenien. El discurs històric de Salvador Seguí, secretari de la regional catalana de la CNT, aconsegueix convèncer la gent de tornar a la feina. Seguí era a la presó durant la vaga i el govern interlocutava amb ell enviant negociadors a Montjuïc. El discurs es pot resumir en dues frases dirigides als treballadors:

“Voleu la revolució? Aneu a Montjuïc a alliberar els presos. Sí? [no hi ha cap resposta]. No ho voleu, doncs anem a treballar amb l’acord signat”.   

Seguí donava un termini de 72 hores per a l’alliberament dels presos. L’acord de salaris es farà efectiu, les readmissions també, però  l’alliberament dels detinguts serà amb comptagotes, ja que Milans no ho accepta (Lawton tampoc) i un sector de la patronal barcelonina, en contra de Romanones, forma un lobby  de pressió en contra que anirà creixent amb el temps i que, d’alguna manera prefigurarà el futur cop d’estat de setembre de 1923.

LA NOVA VAGA GENERAL I EL LOCAUT PATRONAL. CONSEQÜÈNCIES

la CNT deixa passar més de 72 hores i el dia 24 de març, és clar  que no tots els detinguts seran alliberats, ja que en quedaven una trentena. Aquest dia comença una nova vaga general que té al davant el sector dur dels empresaris, la nova Federació Patronal i el Capità General, amb la línia de confrontació total com a insígnia. Es tornarà a desplegar l’exèrcit pel carrer amb l’estat de guerra novament declarat. Les tropes seran abundants en els barris obrers de Sants, Sant Antoni, Poble Sec i el districte cinquè. La Federació Patronal ressuscita el Sometent, uns 8.000 homes armats que col·laboren amb l’exèrcit per rebentar la vaga i reprimir el moviment obrer. El Capità General autoritza la gent del Sometent a fer ús de la “misma energía que utiliza el Ejército” La gent tindrà més por del Sometent que dels militars, degut al grau de violència gratuïta. Es van detenir novament dirigents i activistes, uns 200, es confiscaren les caixes de resistència i el dia tres d’abril foren detinguts Ángel Pestaña i Joan Torrents, vicepresident del CADCI.

El mateix dia, Romanones que continuava a la seva, publica un decret que estableix les vuit hores de jornada laboral (48 hores / setmana). Romanones, profundament aliadòfil durant la guerra, sap que el setembre d’aquell any hi haurà un Congrés Internacional de Treballadors a Berna i ell vol presentar-hi el seu flamant decret laboral.

En un ambient terrible i amb l’esgotament gradual del seguiment de la vaga general, el conflicte entra en una nova fase. La gerència de l’empresa envia un memoràndum molt dur  al govern on li mostra el seu desacord a qualsevol forma d’avinença i amb la política que està duent a terme el govern. Per Milans, Romanones és un tou i ell no afluixa, ja que mantindrà l’estat de guerra a la ciutat. Quan a finals d’estiu Milans aixequi l’estat de guerra, aquest acte provocarà l’alarma de la patronal ja que inferia que la nova laxitud permetria la reorganització del moviment obrer i, a més, havia entrat en vigor el decret de les vuit hores que era considerat com una “dictadura de llei” per a la patronal. Aquesta i altres mesures del govern d’un caire una mica social, motivaren que la patronal organitzés un Congrés per establir línies de força comunes davant la política laboral del govern. El Congrés es reuní al Palau de la Música del 20 al 26 d’octubre i aplegà 4.000 patrons de tot l’Estat. La idea clau era acabar amb la CNT i l’eina que sortirà de la reunió és el locaut. En una de les frases del Congrés deia el secretari d’organització:

 “[…] Implantado en toda España [el  locaut] equivale a una revolución […] si precisa, se acordará para toda España”

L’1 de desembre de 1919, la Federació Patronal, aprofitant una vaga en el sector de la construcció, decreta el locaut que s’havia d’aplicar a totes les ciutats industrials de Catalunya i que va afectar uns 200.000 obrers. Tal com pretenia la patronal es va produir una crisi de govern i les condicions que imposaven els  patrons per acabar amb el locaut eren duríssimes, tot negant qualsevol representativitat a la CNT i obligant als obrers a signar un a un el contracte que presentava la Federació Patronal a cada localitat. El locaut va durar gairebé tres mesos.

Dins la CNT, la confrontació interna augmenta entre els partidaris de la lluita sindical pragmàtica, com Seguí o Pestaña i els que reivindiquen vies d’acció directa més contundents amb la qual cosa aniran guanyant terreny aquest darrers. La radicalitat intransigent, i la submissió, que van marcar el tancament de la vaga de la Canadenca, van donar pas a un dels períodes més funestos de les lluites socials a Barcelona, els anomenats anys del pistolerisme. Des de la Federació Patronal s’impulsarà la creació dels Sindicats Lliures, sorgits de grups carlins de Barcelona i finançats per aquella patronal, amb els quals els empresaris entren en confrontació directa amb la CNT amb la política de les pistoles. S’intervindrà en els nomenaments polítics del govern, provocant la destitució del dialogant  governador civil Carles Montañés entre d’altres i, com ja hem vist, potenciant els tancaments patronals o locauts per ofegar la resistència obrera. Des de l’ala més radical de l’anarquisme hi haurà activistes disposats a l’atemptat i el mateix passarà des dels Sindicats Lliures.

Aquesta etapa protagonitzada per les pistoles (les Star i les Browning, famoses en l’època) s’estengué per Barcelona fins l’any 1923 i ocasionarà centenars de víctimes i, apart dels dos actors ja citats, comptarà amb el funest protagonisme de la Capitania General i del Govern Civil que en diferents moments organitzaran una potent guerra bruta contra el sindicalisme de la CNT. Noms com el propi Milans del Bosch, Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), Manuel Brabo Portillo (1876 – 1919), Miguel Arlegui (1858 – 1924) i altres, esdevindran actors principals de la violència desfermada amb la famosa llei de fugues pel mig. La violència dels dos costats  no serà simètrica. Mentre els anarquistes eliminaven empresaris, esquirols, policies (com el mateix Brabo Portillo) o polítics (com el president del govern Eduardo Dato), els Lliures, amb la col·laboració de la Capitania i el Govern Civil intentaven de manera general l’eliminació de tot el moviment anarcosindicalista i, sobretot, els activistes sindicals més dialogants com el mateix Seguí o advocats propers als treballadors com Francesc Layret (1880 – 1920) en una clara voluntat d’impedir qualsevol solució relacionada amb el diàleg.

Quant a la implantació de la jornada de vuit hores, la mesura es va rebre molt malament entre els empresaris i es va aplicar en algunes grans empreses. Molts obrers ho veien també malament, perquè això representava perdre les hores extra i els ingressos complementaris que representaven. Els discursos de Cambó de l’època contra la jornada de vuit hores, eren terrorífics.  La conflictivitat social associada a la CNT serà un dels motius adduïts pel cop de 13 de setembre de 1923 que es gestarà a la Capitania de Catalunya, en aquells moment en mans del general Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930).

Bibliografia bàsica

• ABELLÓ, TERESA: La vaga de la Canadenca. 21 de febrer de 1919, Rosa del Vents Penguin Radom House, Barcelona, 2023.

• AISA, FERRAN: La vaga de la Canadenca i la conquesta de les vuit hores, Ajuntament de Barcelona-Edicions de 1984, Barcelona, 2019.
• COLL, MARIA i ABELLÓ. TERESA (assessorament): “El Noi del Sucre. Una víctima del Pistolerisme”, Sàpiens núm. 252, març 2023, pp. 32-45,
• TERMES, JOSEP: Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç, Barcelona, 2011.

Teresa Abelló

És doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i professora titular de la UB. Desde l’any 2019 és membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Coordinadora del Màster en Història Contemporània i Món Actual (Universitat de Barcelona)
Tesi doctoral: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984
Línies de recerca: Moviments socials: moviment obrer, anarquisme, CNT, catalanisme i moviments populars, partits obreristes.
Darrer tema de recerca: Avantguardes i obrerisme, anys vint del segle XX. CNT durant el franquisme.

Dimecres 29 de maig de 2024, 18.30 h, sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982).

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. 

Accés obert

Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya

Al llarg de la Transició hi hagué centenars d’episodis de violència política al País Valencià. Atemptats amb bomba, per exemple, n’hi va haver un mínim de 68. Tot i que fou una violència relativament poc letal, aquesta tingué un impacte decisiu en el desenvolupament del procés autonòmic valencià.

La violència fou protagonitzada molt majoritàriament per l’extrema dreta, la qual es mimetitzà amb l’anomenat moviment anticatalanista, sobretot a partir de 1978; l’objectiu no era un altre que arrabassar el control del procés estatutari a una esquerra dominant en les urnes, la qual cosa es va aconseguir. Casos com els dels atemptats amb bomba contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, les repetides agressions al carrer patides per dirigents d’esquerres, la complicitat d’UCD amb sectors violents, i, sobretot, la esgarrifosa impunitat amb què actuava la ultradreta, fan del valencià un cas únic del que només ara comencem a conèixer tots els detalls.

Per la seua banda, la violència a Catalunya també estigué molt present, fins i tot amb més episodis greus i morts que no al País Valencià, però, a diferència dels veïns del sud, el procés autonòmic català no es va veure significativament afectat per aquesta violència.

Vegeu la presentació (power point):

Una transició no gens modèlica. Cliqueu aquí

https://1drv.ms/p/s!Ait2hrGaBD2_h-9BfHIRUC4cD0REFA?e=L2ePTi

Borja Ribera

L’historiador Borja Ribera (València, 1987) ha investigat a fons la violència de la mal denominada com Batalla de València a la tesi La violència política a la transició valenciana (1975-1982). D’aquella recerca acadèmica, n’ha sorgit l’obra Una historia de violencia. La transición valenciana (Tirant Humanitats, 2022), on fa una radiografia d’una etapa de terror.

Entrevista de Moisés Pérez a El Temps 07-05-2023 aquí

Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 7a.

Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Giovanni C. Cattini.

Sinopsi

Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.

Aquesta  projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.

En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.

• Els fonaments ideològics i socials de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera
• El nacionalisme radical català i els fets de Prats de Molló (1926)
• El debat internacional i el naixement del mite de Macià
• La historiografia davant als Fets de Prats de Molló

SESSIÓ 7:  “ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ (1926)” Ponència de GIOVANNI CATTINI (UB)

INTRODUCCIÓ

El dia 26 de novembre de 1926 estava prevista la invasió a territori català des de Prats de Molló al Vallespir. Eren poc més d’un centenar d’independentistes catalans i antifeixistes italians que alçaven les armes contra la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) i per la proclamació d’una República Catalana; la pretensió era que la insurrecció causaria la solidaritat i seguiment dels pobles que anessin ocupant. Qui ho dirigia tot, era un home de seixanta-set anys, Francesc Macià i Llussà (1859 -1933) que de ser un militar de carrera, on havia arribat a assolir el grau de tinent coronel, havia arribat a liderar l’independentisme (el separatisme en deien aleshores) a Catalunya. El pas que Macià fa en aquests moments és decisiu en la seva vida política. La planificació del projecte va ser llarga en el temps i preveia passar el coll d’Ares fins a Molló i després confluir amb les tropes cap a Olot, tot comptant, apart dels seus homes, amb suport a l’interior (militants de la CNT) i un finançament exterior de la URSS que no es va arribar a concretar. Tot es va avortar abans de començar. El pla s’explicaria posteriorment de manera diversa i en funció de qui ho explicava: el catalanisme conservador proper a la Lliga ho desqualificarà com una improvisació, amb sorna, mentre que en realitat fou un moment clau per a l’independentisme associat a Estat Català i per la Dictadura va ser un motiu de molta preocupació i això va quedar palès en el desplegament policial, la densa trama d’espionatge (a França i Espanya) que desencadenarà el seu control i les preocupacions diplomàtiques que acompanyen tot el procés.

Dos excel·lents  llibres del ponent  serveixen com a complement ideal de la sessió de treball:

Cattini, G. (2009) El gran complot, on s’explica a través d’un exhaustiu treball en arxius catalans i italians la densa trama d’espies, col·laboracions, delacions que acompanyaren els fets.

Cattini, G. (2023) L’aixecament de Prats de Molló, de la col·lecció “Dies que ha fet Catalunya”, dirigida per Agustí Alcoberro, reconstrueix i interpreta de forma exhaustiva els fets que motivaren i desencadenaren aquest fet insurreccional així com les conseqüències de tot plegat.

EL CONTEXT INTERNACIONAL I LA SITUACIÓ A CATALUNYA

El marc internacional a Europa és el Tractat de Versalles (juny 1919) pel qual Alemanya perd  extensions de territori i tot l’imperi colonial i altres zones són ocupades temporalment i / o desmilitaritzades. L’Imperi Austrohongarès desapareix, queden dues repúbliques reduïdes (Àustria i Hongria  amb moltes minories repartides per altres països) i apareixen unes quantes repúbliques fruit de la desmembració de l’Imperi: Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia o una Romania engrandida: nous països amb un complicat panorama ètnic. L’extinta Monarquia dual havia despertat somnis, anteriors a la guerra, en alguns sectors del Catalanisme que veien la possibilitat de plasmar una cosa semblant a l’Espanya que va veient, en avançar el segle XX, que el projecte regeneracionista no qualla. El somni seria amb una doble Corona, una de les quals seria una Catalunya autònoma.  La insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 deixa ben a les clares d’altres sectors catalanistes el poc fonament de la monarquia dual i que la reforma pacífica de la relació amb Espanya no era possible. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra que en un nombre que encara avui dia admet discussions, havien participat en el front occidental al costat de les tropes franceses amb la intenció implícita que la seva intervenció afavoriria les possibilitats sobre el reconeixement nacional per part dels aliats. Això no havia funcionat, la diplomàcia espanyola, amb l’aquiescència francesa s’havia mogut de manera intensa durant el conflicte i en els mesos posteriors, de manera que s’anul·lés qualsevol al·lusió al voluntariat català, substituït sempre per “voluntarios españoles” i que no hi hagués cap reconeixement posterior de mèrits de guerra pels voluntaris catalans.

La revolució bolxevic havia impactat intensament en la societat catalana, fent èmfasi en el valor de la violència i la lluita armada insurreccional per aconseguir rèdits polítics i també sorgí de la guerra la idea, que s’estendria majoritàriament al llarg dels anys 20 i 30, que els règims liberals eren caducs i que la seva forma de fer política pertanyia al passat i que calia superar-la. Si l’11 de novembre de 1918 significà el final de les hostilitats als fronts  occidentals, això no passarà als orientals, on la violència i les insurreccions revolucionàries continuaran sent la forma ordinària de fer política durant uns quants anys: la guerra civil russa, les guerres als països bàltics, Finlàndia, Polònia o Hongria són alguns dels casos. En la banda occidental, la conquesta del poder pels feixistes italians també es basarà en l’ús sistemàtic de la violència contra els adversaris polítics, això sí, amb la complicitat dels grans terratinents, industrials i del propi rei Víctor Manuel III.

Tot plegat, els anys 20 representen per a bona part d’Europa un laboratori polític sobre l’ús de la violència insurreccional en política i, de tot això, hi ha molts observadors catalans que no perden detall per tal d’aplicar-ho al cas català.  Ja des de 1916 la conflictivitat social a Catalunya era creixent. El Congrés de Sants de la CNT de juny – juliol de 1918 i la posterior vaga de la Canadenca (febrer – març de 1919) havien portat la tensió social a màxims i la resposta de la radicalitzada patronal  (veure la sessió 8 del Curs) va ser el locaut i la creació dels Sindicats Lliures, grups de pistolers de  xoc que s’enfrontaran de manera mortal  contra la CNT en la fosca etapa del pistolerisme barceloní. Dels centenars de víctimes d’aquesta etapa (1917 – 1023) destaquen dos activistes amb un pes polític important, l’anarcosindicalista Salvador Seguí i el republicà catalanista Francesc Layret que representaven la via de diàleg pragmàtic davant la violència social creixent.

Entre 1919 i 1923  Francesc Macià revoluciona el món del Catalanisme radical creant l’any 1919 la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el primer partit nítidament independentista i de tendència socialdemòcrata que defensava l’autodeterminació de Catalunya. A la FDN s’hi agrupava gent  provinent de la Unió Catalanista i tenia com a referent els famosos 14 punts de Wilson i els primers mesos de 1919 es manifestaren per la Rambla, tot reivindicant l’estatut d’autonomia, que en aquella època s’estava plantejant a les Corts, acabant a bastonades amb la policia i els espanyolistes de la Liga Patriótica Española. La vaga de la Canadenca i la repressió associada, acabaran amb tot això i es prohibiran els grups “separatistes” i es tancaran durant una bona temporada grups com el CADCI. L’any 1922, Macià juntament amb membres de la FDN i altres, creen Estat Català (EC) el juliol de 1922 amb un gir clar cap a l’estratègia insurreccional; en el congrés fundacional, Macià afirma:

“No hi ha res a negociar amb Espanya”

De fet, Macià havia presentat el mes de juny anterior una proposta a la Conferència Nacional Catalana apostant per la via insurreccional i havia estat derrotada de manera clamorosa, el que explica de manera lateral la formació d’EC. Un motiu per a justificar l’estratègia d’EC era, com s’ha afirmat més amunt, la insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 i l’emmirallament d’EC en el Sinn Fein, tot i que l’any 1922 la situació a Irlanda era d’una guerra civil entre faccions del nacionalisme i la complexitat de la situació era extrema.

El 10 de setembre de 1923, en els locals reoberts del CADCI es signa el primer pacte GALEUSCA per representants de partits nacionalistes catalans (Estat Català i l’Acció Catalana d’Antoni Rovira i Virgili), gallecs (Irmandades da Fala i Irmandade Nazionalista Galega) i bascos (el Partit Nacionalista Basc d’Eli Gallastegi, partidari de la lluita armada i la Comunion Nacionalista Vasca), on es reclamarà la plena sobirania de cada nacionalitat i es prepararà un Consell comú per unificar les forces de cara a l’objectiu comú i per donar suport  als rebels del Rif en la seva lluita contra l’ocupació espanyola. La manifestació de l’endemà, la diada de l’11 de setembre, fou violentament reprimida per la Guàrdia Civil amb molts ferits. El missatge que el governador civil envia al ministeri de la governació  és eloqüent:

“[se trata de] enemigos interiores que no quieren ser españoles”.

FONAMENTS IDEOLÒGICS I SOCIALS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

El dia 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, fa un pronunciament des de Barcelona. El motiu aparent del cop d’Estat és la lluita contra el desordre social que representa la CNT, però prepara una forta repressió contra qualsevol oposició al seu naixent règim que serà una dictadura militar, autoritària i espanyolista. Primo s’entossudeix, amb una tendència que s’anirà incrementant amb els anys, a donar solucions autoritàries als problemes socials i polítics que emanen de la postguerra europea. El règim més proper en el temps és el feixisme italià que s’ha instal·lat en el poder després de la marxa sobre Roma (27 – 29 d’octubre de 1922) i que ha comptat amb el vistiplau del rei italià. De tota manera, les diferències entre el règim feixista i la Dictadura primorriverista són tan grans com insalvables, ja que el feixisme compta amb un partit molt desenvolupat amb de 300.000 militants distribuïts en esquadres, la majoria antics soldats que venen embrutits de la violència de la Gran Guerra i que des de les seves formacions paramilitars, la utilitzen de forma sistemàtica contra els seus adversaris polítics. La història recent d’Itàlia a la guerra, a la qual el país accedí tardanament el maig de 1915 després de múltiples vacil·lacions, furor nacionalista i una molt baixa preparació bèl·lica, té un punt culminant a la batalla de Caporetto (octubre – novembre de 1917) en la que el desastre militar, davant les recent incorporades tropes alemanyes que reforçaven els austrohongaresos, va ser total. Només la intervenció de reforços francobritànics va poder revertir la situació crítica dels italians ja que les tropes de l’Aliança eren a tocar de Venècia. A partir d’aquest moment, malgrat la victòria final al novembre de 1918, entre bona part de l’opinió pública i sectors ultranacionalistes s’estendrà la idea d’uns enemics interiors que van possibilitar el desastre i l’anomenada “victòria mutilada”, entre els quals els socialistes que no donaven suport a la guerra i l’Església, de sempre contrària a la guerra.

Primo construirà un règim amb un partit organitzat des de dalt, a diferència del feixisme i amb una punta de llança repressora que serà el propi exèrcit. Crearà, en els mesos següents al cop, un partit, la Unión Patriótica, però mai es podrà equiparar al moviment popular des de baix que va representar el feixisme. De tota manera, el mirall feixista de Primo serà important i, en el primer viatge a l’estranger a Itàlia el novembre de 1923, acompanyant al rei Alfons XIII, el comentari del monarca al rei italià referint-se a Primo és eloqüent:

“[Primo de Rivera] es mi Mussolini”

El règim militar de Primo vol actuar com a redemptor de la corrupció política i això ho relaciona amb el poc o nul crèdit dels partits polítics i de les eleccions, vol acabar amb el caciquisme i d’això fa bandera des del primer moment i vol acabar amb la guerra del Marroc de la qual ha defensat públicament  posicions abandonistes, és a dir, era partidari que Espanya deixés el territori. La conflictivitat social violenta a Catalunya serà un altre motiu del cop, així com el Catalanisme en ascens que ell equipara amb el separatisme. Malgrat tot, els catalanistes de la Lliga es deixen enganyar i donen  crèdit  a la Dictadura en els primers dies o setmanes. Un dels eixos de la Dictadura serà  el decret sobre el separatisme (de 18 de setembre, només cinc dies després del Pronunciament)  que donarà lloc a una política de forta repressió contra la llengua i la cultura catalanes amb 146 entitats de tota mena clausurades de manera immediata. El president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) esperarà de forma ingènua les primeres setmanes que Primo instaurés o negociés un projecte territorial autònom i quan es convenç de la inutilitat de tot plegat, dimitirà tot sent substituït en el càrrec pel monàrquic espanyolista Alfons Sala (1863 – 1945) que descatalanitzarà de forma ràpida la institució, tot intentant mantenir una mica  l’estructura administrativa, però finalment la Mancomunitat fou suprimida el 15 de març de 1925. Primo acabarà amb tot els signes visibles de catalanitat, incloent-hi la toponímia, prohibint formalment l’ús de la llengua a l’ensenyament, en la vida oficial i, fins i tot, estenent la prohibició a l’ús litúrgic del català a les esglésies.

AIXECAMENTS. ATEMPTATS. LA SANJUANADA

Un dels enemics a batre són els anarquistes que faran un aixecament a Bera de Bidasoa a Biscaia contra la Dictadura l’any 1924; fan una preparació en la que la informació que reben és falsa i estan totalment infiltrats per la policia, per la qual cosa, l’intent no passarà d’aquí; l’acció havia d’estar coordinada amb una vaga revolucionària a Barcelona i un assalt a les Drassanes per apropiar-se d’armes. La cosa acabà amb diversos morts entre la Guàrdia Civil i els anarquistes, molts detinguts i tres condemnes a mort posteriors.

També es produí el juny de 1925 un intent d’atemptat amb bomba contra el rei en viatge a Catalunya. Sectors d’Estat Català prepararen una bomba que havia de fer explosió quan el tren del rei passés pel tunel del Garraf; el pla fou descobert per una delació i això fou aprofitat pel govern per augmentar la repressió contra el catalanisme.

A l’interior de l’Exèrcit hi havia molts sectors descontents amb la política de Primo, als qual s’hi uneixen grups republicans i liberals. L’exèrcit estava dividit entre “junteros” enquadrats a les Juntes de Defensa, defensors dels ascensos per mèrits de guerra i abandonistes pel que fa a la seva postura sobre la guerra d’Àfrica i per altra banda els africanistes que feien carreres meteòriques amb el conflicte africà i que, evidentment, eren a favor de mantenir l’estatus colonial. El canvi de posició de Primo en el tema africà que passà a defensar la continuïtat del conflicte, fou la clau de volta de l’intent de cop d’estat en què estaven implicats sectors propers a les Juntes i amb sectors liberals implicats, amb Melquiades Alvarez com a autor del manifest; fou avortat abans de la nit de Sant Joan de 1926 en que estava planificada la seva execució; és per això que ha passat a la història com la Sanjuanada.

EL NACIONALISME RADICAL CATALÀ I ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ

La repressió contra  la cultura catalana fou intensíssima amb un tancament inicial  de 27 capçaleres de tota mena, fins i tot revistes infantils en català, però la resistència cultural s’aprofità de les escletxes legals i es creaven noves editorials (Barcino, Catalonia, Proa) i nous diaris (El Matí, La Nau). De fet, la Dictadura és només un parèntesi en la modernització que reprendrà a la Segona República.

Macià, exiliat a París, estableix contactes amb Eli Gallastegi. A París crea una oficina d’Estat Català que també contacta amb el nacionalisme basc mitjançant Francisco de Gaztañaga. La pretensió de Macià és crear un exèrcit de voluntaris catalans de 5.000 homes per entrar a Catalunya, acabar amb la Dictadura i proclamar la República Catalana, tot comptant amb una cadena d’adhesions populars. Macià intentarà una triple aliança: la primera amb sectors d’Acció Catalana que veien Macià com un radical com Lluís Nicolau d’Olwer (1888 – 1961), sense èxit o la Lliga Regionalista on Cambó no prendrà partit tot i que després ho criticarà tot. La segona amb els republicans catalans i els seus aliats espanyols; mantingué contactes amb Marcel·lí Domingo (1884 – 1939) que no ho veié clar i es desvinculà de Macià. La tercera possible aliança eren els anarquistes de la CNT que, malgrat l’oposició d’un sector del sindicat, s’hi avingueren a negociar i a col·laborar a través de Joan García Oliver (1902 – 1980) de la Federació Regional Catalana.

A la Catalunya Nord l’any 1924, l’allau de catalans arribats per a treballar en un país en construcció després de la guerra, és considerable. Entre aquests grups de catalans les feines de proselitisme nacionalista són molt notables. Els Jocs Florals de 1924, prohibits per la Dictadura es fan a Tolosa de Llenguadoc; un paper rellevant el va desenvolupar el músic i militant d’EC Josep Fontbernat (1896 – 1977) que crea diverses corals a Perpinyà, Tolosa i París amb 300 cantaires, seixanta dels quals eren catalans i que feien una intensa feina de propaganda política. Fontbernat era molt seguit per les autoritats franceses i espanyoles. El cònsol espanyol alertà la policia francesa de la propaganda “separatista” de  Fontbernat i de la coral Severac que hi dirigia i que cantà Els Segadors a l’Aplec Occitània el mes de juny de 1924. És fàcil deduir la por que les autoritats tenien d’un militar professional  com Macià pels múltiples avisos trobats a les autoritats franceses de les “activitats perilloses” que feia.

Un altre projecte que desenvolupà Macià a la part final de 1924 fou treballar l’avantprojecte del basc Telesforo Uribe, col·laborador de Gallastegi, de crear una Lliga de Nacions Oprimides. Macià li donà forma a la idea d’Uribe i proposà crear una mena d’estructura formada per nacionalitats sense estat oprimides de tot el món. Macià feu un esborrany amb els pilars bàsics d’aquesta Lliga i intentà la convocatòria d’un Comitè i una Assemblea internacional que integrés gent de Catalunya, Euskadi, Galícia, Irlanda, el Rif, Egipte o la Índia, entre d’altres. Macià mantindrà contactes estables amb irlandesos del sector d’Eamon de Valera (1882 – 1975).

Ja al gener de 1925, Macià proposà la creació d’un Pacte de Lliure Aliança de talant insurreccionalista. De fet, és l’esbós del que s’ha parlat algun paràgraf més amunt i que representa un acord amb la CNT d’Espanya i Regional de Catalunya, amb bascos i catalanistes d’Amèrica per lluitar contra el règim dictatorial i afavorir llibertat nacionals de Catalunya i Euskadi amb el compromís de lluitar també per la millora de les condicions de vida dels obrers. Es planteja la incorporació d’un representat de Galícia. No passarà de ser un document d’intencions. Totes les maniobres de Macià són criticades per un sector d’EC encapçalat, entre d’altres per Daniel Cardona (1890 – 1943); aquest sector, Bandera Negra, serà el que promourà l’atemptat contra el rei explicat més amunt. Macià, en assabentar-se, el condemnà, ja que ell buscava una guerra d’alliberament i no atemptats personals.

Macià necessita diners per finançar-se i obtenir armes al mercat negre. Impulsarà l’anomenat Emprèstit Pau Claris (abril de 1925), una emissió de bons per sufragar les despeses, dissenyat per Miquel Soldevila i repartit entre catalans emigrats a Amèrica i simpatitzants d’EC a Catalunya; l’èxit de la campanya fou molt modesta. També viatjarà a la URSS per intentar trobar diners de la Komintern, però el viatge no fou reeixit.

La situació política i militar al Rif fa un tomb l’any 1925 amb l’acord franco-espanyol i que significarà la derrota definitiva dels rebels rifenys, aparta la hipotètica república del Rif dels plans de Macià. Tot plegat Macià aconsegueix reunir un grup de 150  voluntaris catalans i un de més  reduït d’antifeixistes italians. La previsió d’actuar l’11 de setembre de 1926 d’ha d’ajornar i a finals d’octubre ja han arribat les armes, però la  policia francesa s’avança i, el 4 de novembre de 1926 es produeixen els anomenats fets de Prats de Molló, és a dir, la detenció de Francesc Macià i de 120  independentistes per la Gendarmerie. Entre els detinguts hi ha alguns antifeixistes italians i està implicat Ricciotti Garibaldi, nét del famós revolucionari i patriota italià Giuseppe Garibaldi.

EL DEBAT INTERNACIONAL. NAIXEMENT DEL MITE DE MACIÀ

Les detencions causen un escàndol diplomàtic important entre França i el règim feixista, mentre que l’opinió pública francesa es decanta a favor de Macià i els voluntaris. Ricciotti Garibaldi és un agent que treballa a sou de la policia italiana i que formalment actua a la banda francesa de la frontera italiana per  entrar a Itàlia i enderrocar Mussolini (de fet ell és detingut a Niça, a molta distància de Prats de Molló), però en realitat el que fa és enviar desgraciats contra Mussolini que seran detinguts. Ricciotti rebia diners del règim per tal de desacreditar el moviment antifeixista. A l’alçada de 1926 hi havia un milió d’italians a França i tots aquests moviments eren d’utilitat a Mussolini per fer de menys els antifeixistes, tatxant-los de simples criminals i pressionava França per tal que controlés i expulsés definitivament aquella gent molesta pels feixistes.

Sigui com sigui, Macià va tenir problemes logístics i financers per reunir un grup nombrós i fiable de soldats. Els Voluntaris Catalans eren entre 100 i 150 homes, gairebé en la seva totalitat sense coneixements previs en l’ús d’armes, molts eren desertors de l’exèrcit espanyol, molts eren molt joves com el cas de Jaume Miravitlles (1906 – 1988) o Ventura Gassol (1893 – 1980). Macià s’obrí, doncs, a la col·laboració d’un grup d’italians capitanejats per Arturo Rizzoli; sembla que Rizzoli era en nòmina del ministeri d’afers exteriors italià l’any 1927; tant Rizzoli com altres italians del grup tenien un historial dubtós que es pot qualificar de poc fiable perls interessos de Macià. La premsa feixista aprofita per atacar França a través del que el diari de Mussolini Il Popolo d’Italia titula:

“Les gestes dels exiliats a França:  La vasta trama espanyola destinada a la separació de Catalunya”

Relacionen els exiliats italians amb l’organització del complot per a la separació de Catalunya. Segons el diari feixista, els separatistes catalans ajudats per “renegats” italians “sorprengueren” amb una acció que fou avortada. Es va utilitzar el fet com una manera de desacreditar França. Però el complot no era pas sorpresiu ja que Mussolini n’estava al corrent i hi ha evidències que Primo de Rivera també n’estava, ja que el mateix Mussolini havia enviat un representant per informar-lo del complot en marxa. Així mateix, l’ambaixador espanyol a París José Quiñones de León (1871 – 1957) rebia informants francesos i les autoritats li avisaven de la concentració de voluntaris a les fronteres, informació que puntualment arribava al dictador espanyol; de l’estudi dels arxius diplomàtics se’n desprèn la gran preocupació a l’ambaixada pels moviments de Macià i el terror que inspiraven a la dictadura primorriverista. Les detencions començaren els tres primers dies de novembre, 120 voluntaris catalans i una vintena d’antifeixistes italians caigueren en mans de la policia francesa. Macià fou detingut el 4 de novembre. La guerra diplomàtica posterior a les detencions entre França i Itàlia, tal com ja s’ha dit, serà molt gran i tots dos països intentaran desacreditar-se mútuament.

Els joves detinguts van ser expulsats, gairebé tots, a Bèlgica o Luxemburg. Macià i una quinzena dels seus homes més propers, els que França considerava més prominents, van ser jutjats a París durant tres dies de gener de 1927. Estat Català va aprofitar el judici com a altaveu per donar a conèixer els seus objectius i  plantejaments. Macià, amb la seva edat i el seu posat de cavaller al cap d’una missió romàntica, va generar una notable simpatia. La premsa mundial se’n feu ressò i bona part de la intel·lectualitat francesa signà un manifest pro-Macià que esdevinguè el gran líder de la resistència antifeixista a nivell mundial. Ricciotti Garibaldi, amb gran escàndol internacional, és presentat durant el judici com un traïdor. Estat Català va entrar a partir  d’aleshores en una fase nova, a l’interior l’organització es va enfonsar i a l’exili, els separatistes estaven cada cop més dividits. A Perpinyà s’estomacaven els seguidors de Macià i els de Bandera Negra de Daniel Cardona el qual queda força desacreditat ja que ell no hi va participar en el projecte d’insurrecció i, en els anys posteriors estarà sempre a la contra de la política de Macià.

Macià fou desterrat a Belgicà i després va viure uns mesos a Brussel·les, buscant-hi una feina per sobreviure, ja que bona part dels rèdits de les terres de la finca de Vallmanya, herència de la seva esposa Eugènia Lamarca (1866 – 1937) s’havien consumit en les despeses de la rebel·lió. A les acaballes de 1927, Macià i Ventura Gassol, van emprendre un viatge al continent americà, tal com havia fet el dirigent irlandès Eamon de Valera, per recaptar diners. En el cas de Macià, els fons recaptats foren modestos, ja que les comunitats catalanes no tenien preferència en finançar un projecte de Catalunya independent; l’any 1928 constituï a La Havana la República Catalana a l’exili. El setembre de 1930, amb la Dictablanda de Dámaso Berenguer (1873 – 1953), Macià tornà a Catalunya però fou expulsat de nou, fins el febrer de 1931 que va poder retornar definitivament.

CONCLUSIONS

La complexitat del complot: hi ha una gran barreja  d’adversaris, alguns de dretes, com és el cas de Cambó i la Lliga Regionalista que parlaven despectivament de “quixotada”, de un sense sentit, d’una manca de credibilitat. També a l’esquerra, dins del nacionalisme més radical, Cardona farà una crítica demolidora amb una contradicció de base i és que ell i el seu sector no hi eren; segons Cardona, ells havien salvat l’esperit dels patriotes catalans i d’en Macià no en volien saber res.

La figura de Macià té moltes visions: pels seus partidaris es tracta d’un heroi insubornable i transversal. Per a la historiografia de la Guerra Freda, molt trufada de plantejaments marxistes o marxista-leninistes, Macià era quelcom incomprensible amb el seu prisma d’anàlisi. Per tant, la seva figura i la seva obra es tractava d’un fet grotesc? O va ser un aixecament revolucionari?

Un altre camp d’estudi sobre el que hi ha diverses hipòtesis és l’origen de les possibles delacions que es produiren. La primera hipòtesi es va produir ja durant el judici entre els dies 20 i 22 de gener de 1927, l’equip d’advocats dels catalans, liderat per Henry Torres, es va esforçar a assenyalar Ricciotti Garibaldi com el traidor. Segons aquesta versió, aquest era un agent col·laborador de la policia feixista italiana. Estant al corrent de l’organització de l’operació, com estava després de la seva reunió amb Macià encara que no havia participat de manera directa, Garibaldi hauria traslladat la informació al comissari Francesco La Polla, qui al seu torn l’hauria passat al Ministeri italià, d’allí al Govern de Primo de Rivera i de Madrid la informació hauria fluït a París. Després de tres dies de judici, el Tribunal va concloure que la delació de Garibaldi no es podia provar, encara que, a causa dels interessos diplomàtics francesos, això no li va evitar convertir-se en el boc expiatori del fracàs militar.

Una segona hipòtesi de la delació obrí la possibilitat que un o diversos italians els qui a la tardor de 1926 hagueren informat de la trama a les autoritats franceses; italians que s’haurien enrolat en les files catalanes amb credencials esquerranoses antifeixistes, però que, en realitat, treballaven com agents dobles feixistes. Hom ha assenyalat Arturo Rizzoli, Tommaso Beltrani, Francesco Ripamonti, Silvio Ghini, o Angelo Savorelli. La historiografia ha estudiat aquesta via sense arribar a cap conclusió clara.

Una tercera hipòtesi planteja que fos l’ambaixada espanyola a París, amb José Quiñones de León al capdavant, qui hauria informat de l’organització de la insurrecció al Govern francès. Estaria en disposició de fer-ho, ja que s’ocupava de controlar als exiliats espanyols en sòl gal i, sobretot, de pressionar la República veïna perquè els impedís qualsevol actuació política contra el Govern de Primo. Això era factible per la xarxa d’informadors amb què comptava l’ambaixada i la constant comunicació a Madrid sobre els moviments dels catalans.

A mitjan de març de 1931, Macià participà a la Conferència d’Esquerres Catalanes en la fundació d’un nou partit, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El partit – moviment Estat Català havia desaparegut; Macià va continuar amb la idea de formar un partit de masses, cosa que va aconseguir però ara en l’eix del centre – esquerra del tauler. Les vies  republicana i autonòmica va obrir nous camins i noves esperances. La desaparició de l’EC autèntic va permetre l’aflorament d’altres forces separatistes als anys 30 com Estat Català – Partit Proletari o les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català), però això ja no forma part d’aquest relat.

Bibliografia bàsica

• CATTINI, GIOVANNI C. : El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana – Ara Llibres. 2009.

• CATTINI, GIOVANNI C. : L’aixecament de Prats de Molló. L’exèrcit català de Macià. 4 novembre de 1926, Rosa dels Vents – Mondadori Random House 2021.

• ESCULIES, JOAN: «Els qui van parlar. La delació separatista del complot de Prats de Molló» a ­ Rubrica Contemporanea, vol. XII, n. 25, 2023, pp. 187-207.
• PUIG GORDI, LLUÍS (Ed): Els fets de Prats de Molló. I Jornades d’Història i Debat Nacional, Catarroja, Afers, 2023.
• UCELAY DA CAL, ENRIC; NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ M. i  GONZÀLEZ I VILALTA, ARNAU: Patrias diversas, ¿misma lucha?, Barcelona, Bellaterra Edicions 2020.