Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas

Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de la sisena sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència de Josep Pich Mitjana

Sinopsi

L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “Setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.

El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.

Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.

La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.

Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.

El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.

SESSIÓ 6:  “LA REVOLUCIÓ DE 1909 O LA SETMANA TRÀGICA” Ponència de JOSEP PICH MITJANA (UPF)

INTRODUCCIÓ

La idea que la majoria tenim al cap quan parlem dels successos a Barcelona els dies d’estiu de 1909 (entre el 26 de juliol i el 2 d’agost) és la imatge de molts convents cremant per  tota la ciutat. Estem doncs, davant d’un moviment anticlerical, però hi havia molt més en joc en aquells fets: s’havia ofert a líders republicans la possibilitat  de proclamar de manera insurreccional, la República, però tots giren la cara i no accepten la proposta. De fet, tot comença els primers dies de juliol a Melilla, quan la greu inestabilitat provoca un decret del govern d’Antonio Maura (1853 – 1925) d’enviar tropes reservistes per lluitar contra les cabiles insurrectes. La repressió sagnant de la protesta a Barcelona i altres llocs de Catalunya, ocasionarà més de cent morts, una setmana vermella revolucionària.

La immensa bibliografia sobre el tema qualificarà els fets de manera molt diferent: setmana tràgica, negra, roja o, fins i tot, gloriosa per alguns. La majoritària denominació de “Tràgica” prové segurament d’un estudi  de l’any 1963 de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall, Maragall i la Setmana Tràgica i la investigació de Joan Connelly Ullman de 1968, The Tragic Week. A Study of the Anticlericalism in Spain (1875 – 1909) que marcaran la pauta de molts futurs treballs. La bibliografia que podreu veure en la presentació de la classe, molt exhaustiva i ben presentada, ens aproxima, ja des de cada títol, la interpretació que es fa. En el llibre La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España de 2019, Josep Pich Mitjana i David Martínez Fiol aporten evidències del que va ser un intent de revolució. 

En aquest conflicte s’entrecreuen política colonial, moviments antiimperialistes, una pugna entre clericalisme i anticlericalisme, el fracàs de l’anomenat govern llarg  de Maura (1907 – 1909) de regenerar Espanya, l’anomenada “revolució des de dalt” i l’intent d’insurrecció republicà més antic del segle XX, abans del 14 d’abril de 1931. Una revolució que la història ha infravalorat. Sigui com sigui, el desencadenant de tot va ser la vaga general (revolucionària ?) en protesta per la guerra i la mobilització de tropes espanyoles que s’enfrontaven amb les cabiles del Rif. En alguns llocs de Catalunya, les protestes del juliol de 1909 es van transformar en un moviment anticlerical i també en un intent fallit de revolució republicana. Alguns autors de l’època com l’anarquista Leopoldo Bonafulla, el socialista Joan Compasada, el liberal José Brisa  o el reaccionari rector de la Universitat d’Oñate Modesto Villaescusa qualificaven els fets com a revolucionaris. La revista propera a la  Lliga “La Cataluña” titulava  el set d’agost de 1909 “La semana roja”. El setmanari carlí La Bandera regional, publicat a Barcelona entre el 1907 i el 1912, culpabilitzava en una vinyeta Alejandro Lerroux (1864 – 1949), el polític liberal Segismundo Moret (1833 – 1913) considerat un penell polític pels carlins i Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i els marcava com a inductors, per activa o per passiva, de tot plegat.

Sembla clar  que els líders republicans catalans es van negar a encapçalar el moviment i això generà  diverses interpretacions: en aquells moments, el republicanisme lerrouxista era el principal partit entre el proletariat de Barcelona. Ullman, defensa que els seus principals dirigents havien optat per transformar la vaga en una rebel·lió anticlerical per tal d’evitar una perillosa i no controlable revolució que els podria perjudicar. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan B. Culla creuen que els republicans catalans van sol·licitar la participació dels lerrouxistes però aquests no van voler intervenir-hi en la direcció; d’aquesta manera tot esdevingué un moviment caòtic i acèfal que derivà cap a l’anticlericalisme.

Josep Pich i Martínez Fiol creuen  que la revolució republicana fou més rellevant del que la historiografia sosté. Una vinyeta de l’Esquella de la Torratxa caricaturitzava la situació del moment quan una mà dipositava una barretina o barret frigi republicà i un grup de personalitats republicanes fugia sense voler agafar el repte.

En el cas de Ferrer i Guàrdia, cal no perdre de vista que no era un simple pedagog d’una escola més o menys moderna: era un autèntic revolucionari partidari de la lluita armada i amb una llarga tradició que havia estat secretari en l’exili a París  de l’històric dirigent republicà Manuel Ruiz Zorrilla (1833 – 1895) que conspirava de manera compulsiva des de l’exili; Ferrer mai va renunciar a la via insurreccional i va ser qui primer va impulsar la carrera política de Lerroux a Barcelona.

DE QUIN PAÍS PARLEM? DEMOGRAFIA, SOCIETAT I ECONOMIA

Entre 1900 i 1910, la població espanyola augmenta poc més d’un milió d’habitants i arriba gairebé al 20 milions: El moviment migratori exterior, molt baix fins l’any 1903, augmenta progressivament fins l’any 1914, amb taxes d’emigració creixents (de 30.144 l’any 1904 fins a 133.994 l’any 1912). L’inici de la Gran Guerra atura l’emigració i Espanya comença a guanyar població que torna de l’emigració, però també rep població immigrant (62.481 immigrants l’any 1914). Les pèrdues de població emigrant són dispars quant al territori: el 36 % de l’emigració al període 1885 – 1930 correspon a Galícia; Catalunya representa el 9 % del total, però també rep emigració de la resta de l’Estat.

Catalunya incrementa un 33,8 % la seva població entre 1877 i 1920 amb una urbanització molt important lligada a la industrialització ja que Barcelona passa de 248.943 habitants l’any 1877 a 710.335 l’any 1920; aquest increment és, amb distància, el més rellevant d’Espanya. Barcelona i Madrid són les úniques ciutats que a finals del segle XIX superaven el mig milió d’habitants; la resta de les més importants, amb prou feines es movien entre 75.000 i 100.000. En arribar 1930, Barcelona superarà el milió d’habitants, per sobre de Madrid amb 952.000. Barcelona no podia incorporar els nuclis urbans veïns (L’Hospitalet de Llobregat o Badalona) ja que no era assumible des d’una perspectiva centralista que la segona ciutat superés amb escreix ls capital.

L’esperança de vida entre 1900 i 1930 augmenta de 34 a 48 anys pels homes i de 36 a 52 per a les dones. L’elevadíssima mortalitat infantil és la que explica aquests valors tan baixos que no s’incrementaran fins anys després de la postguerra a finals dels quaranta i cinquanta.

La xarxa urbana de Catalunya, exceptuant Barcelona i el seu entorn és molt irregular. Des d’aquest punt de vista, es pot dir que Catalunya té un cap gros (Barcelona i el seu entorn) i un cos petit (la resta del territori). L’any 1860, Barcelona tenia 189.948 habitants i la segona ciutat, Reus, 27.257. L’any 1900, Barcelona ja  superava el mig milió (533.000) i la segona ciutat que continuava sent Reus, s’havia quedat en 26.681 d’habitants. El creixement urbà de Barcelona entre 1850 i 1925 contempla l’absorció de molts municipis del pla com Sarrià, Gràcia, Sant Martí de Provençals, etc., i un pla d’Eixample en expansió. Si la ciutat representava l’any 1857 el 13,9 % de la població de Catalunya, l’any 1930 en serà el 36 %.

L’economia espanyola era predominantment agrària amb algunes zones industrials (Barcelona, Bilbao). L’any 1930, el sector primari espanyol era del 45,5 % i el de Catalunya de l’11,2 %. El sector secundari a Espanya era del 26,5 % i el de Catalunya del 61,7 %.  Dins d’aquest, el sector fabril català, en dades de Fernando García de Cortázar de l’any 2005, representava a finals del segle XIX, un 38,5 % del global del sector secundari, molt per sobre del segon territori, Andalusia amb un 12 %. El PIB de la dècada de 1910 era a Catalunya d’193 (comptant 100 com a mitjana espanyola) i a la ciutat de Barcelona 255.

L’alfabetització a Catalunya l’any 1860 era del 26 %, situada en la mitjana espanyola, també del 26 %. Quan arribem a l’any 1920, la taxa catalana augmentarà al 75 % molt per sobre de la mitjana espanyola del 59 %. Cal relativitzar aquestes dades que comptaven com a alfabetitzats gent que sabia escriure el seu nom i poc més. En el cas de la ciutat de Barcelona, en dades de Risques de 1999, l’analfabetisme l’any 1909, era prou diferenciat per districtes, des del 56,7 % de l’actual districte de Sant Martí fins a un mínim de 23,3 % a l’Eixample.

LA RESTAURACIÓ

La Restauració borbònica (1874 – 1931) comença amb un cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos (1831 – 1900)  que fulmina l’autoritària i moribunda república del general Serrano. L’entronització del rei Alfons XII (1857 – 1885) donarà pas al sistema constitucional (1876) proposat per Antonio Cánovas del Castillo (1828 – 1897). El rei morirà aviat i la reina vídua, Maria Cristina d’Àustria (1858 – 1929) exercirà la Regència fins l’any 1902 quan el nen Alfons XIII (1886 -1941) arribi als setze anys, la majoria d’edat.

El sistema creat per Cánovas amb la complicitat de Práxedes Mateo Sagasta (1825 – 1903) preveia dos partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta per tal de preservar l’estabilitat en una època políticament molt convulsa amb més de trenta eleccions generals entre 1875 i 1930. S’estableix de manera implícita l’anomenat torn pacífic (o dinàstic), sistema en absolut democràtic que funcionava com un pacte entre elits. Les eleccions sempre les guanyava el partit que governava i que controlava els governs civils i l’estructura caciquil clientelar; quan es plantejava una crisi, el rei actuava d’arbitre  i decidia el canvi de govern amb un decret reial que manava al cap de l’oposició que convoqués eleccions que, ben arregladetes, sempre guanyava i així fins a la següent crisi. Les morts prematures de Cánovas (atemptat l’any 1897) i de Sagasta (1903), deixen l’estat en un moment de molta crisi (pèrdua de les darreres colònies ultramarines) i amb un sistema altament imperfecte.

La constitució canovista atorgava un gran poder a l’Església catòlica en un país on l’anomenada qüestió religiosa entre els lliurepensadors menjacapellans i els partidaris de la confessionalitat catòlica, els meapiles o culs de missa era molt potent. A Espanya, l’any 1900 hi ha 20.604 parròquies. El clero era format per 45.545 homes (regular i secular) i 42.296 dones monges.

La inestabilitat i conflictivitat sempre es resolien amb la pèrdua de les garanties constitucionals, molt habitual  fins l’any 1905. A  partir de 1906, caldrà afegir la llei de Jurisdiccions que posava els delits polítics en mans de la justícia militar. A la ciutat de Barcelona, el més habitual era la situació d’excepcionalitat política.

L’EMERGÈNCIA DEL CATALANISME POLÍTIC

La configuració del catalanisme polític s’havia iniciat l’any 1880. El 1901, a les eleccions generals, a la circumscripció de Barcelona, es va consolidar amb la victòria de la candidatura de la Lliga Regionalista  coneguda com la dels quatre presidents. El torn governamental va fer que els liberals recuperessin el poder liderats de nou, encara que per última vegada, per Sagasta. Era la constatació que el règim del 76 havia sobreviscut al Desastre de 1898, amb la continuació de la farsa en el tom fictici dels dos  partits dinàstics. És el moment en que Alejandro Lerroux es trasllada a viure a Barcelona, possiblement amb el suport del govern liberal, concretament del ministre de governació Moret, perquè actuï com una mena de contrapès republicà populista radical del puixant catalanisme.

Després del canvi de govern, el nou executiu liberal va tomar a convocar eleccions generals, el maig del 1901. Prat de la Riba va decidir que era el moment en què el catalanisme havia de fer el salt al parlamentarisme; en aquest cas la victòria no és per un pacte d’elits o per la tupinada del govern, sinó que és perfectament legal; la Lliga haurà de canviar el cens, utilitzar interventors armats que obliguessin a formalitzar el recompte de vots. Sagasta accepta les quatre actes i pensa que per quatre diputats no s’arrisca a una revolta. Els quatre eren: Sebastià Torres (expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del foment del Treball Nacional), Bartomeu Robert (exalcalde i president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial) i Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès).

El militarisme creixent, la intervenció constant en la vida política, més important des del Desastre, era molt rellevant a la ciutat de Barcelona amb dos focus de perill a ulls dels militars, el Catalanisme creixent i la possible revolució que representava el moviment obrer cada cop més potent. La major part del militars havien estat a Cuba i / o les Filipines i allà havien format un lobby de pressió que Enric Ucelay-da Cal anomena “partit militar” o “Capitania cubana”, organitzat a ultramar per combatre els independentistes cubans. A Barcelona veien els mateixos perills que a Cuba: un catalanisme que ells interpretàven com a separatista i un moviment obrer equiparable amb el perill dels esclaus de les plantacions de sucre cubanes. El lobby espanyolista s’havia d’articular per a lluitar  contra el separatisme i contra el moviment obrer articulat en la Solidaritat Obrera que més endavant originaria la CNT.

El desencadenant a Barcelona de la resposta militar serien els coneguts fets del ¡Cu-cut!, una revista satírica que va publicar el novembre de 1905 una vinyeta on criticaven de forma suau el paper de l’exèrcit. La indignació a les casernes barcelonines va ser monumental i un grup de més de dos-cents oficials uniformats van assaltar les redaccions del ¡Cu-cut! i de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, també van agredir alguns redactors i un va quedar ferit de gravetat. La por del govern a la provocació dels militars i a un nou cop d’estat com el de Pavía de 1874 eren molt evidents; de fet, la Guàrdia Civil que custodiava el Congrés dels Diputats, no hagués intervingut en la seva defensa si els militars haguessin assaltat les Corts. Múltiples rumors corrien per Madrid sobre una hipotètica repressió contra els catalanistes i els líders de la Lliga se sentiren molt atemorits. La resposta governamental va ser promulgar la Llei de Jurisdiccions  de 23 de març de 1906 que posava en mans de la justícia militar qualsevol atac contra la bandera o la unitat d’Espanya que fos o s’hi assemblés; això posava en evidència l’existència i actuació del “partit militar”. La força dels militars es  posà en evidència quan el rei, molt jove aleshores, va fer caure el govern de Maura perquè aquest es va negar a acceptar com a ministre de la guerra el que proposaven els militars a través del monarca.

La indignació entre la classe política catalana contra la llei de Jurisdiccions era enorme i això portarà a la formació reactiva de la Solidaritat Catalana, una coalició de forces polítiques que amb la Lliga com a principal promotor, agrupava lligaires, republicans, carlins i federalistes, tot deixant fora només els lerrouxistes. En les eleccions legislatives de 21 d’abril de 1907, la candidatura presidida per vell dirigent republicà Nicolás Salmerón (1838 – 1908) va estendre el missatge catalanista per tot Catalunya i va guanyar de forma aclaparadora, tot enviant a Madrid 41 dels 44 escons en joc. Lerroux que no va sortir elegit, va haver d’emprendre el camí de l’exili en perdre l’aforament que anteriorment li donava el caràcter de diputat. La heterogeneïtat extrema de la coalició li va donar poca vida parlamentària.

EL MOVIMENT OBRER I ELS ATEMPTATS ANARQUISTES

Passada la primera dècada del segle XX, el moviment obrer té una desigual implantació a l’Estat Espanyol. La socialista UGT, fundada a Mataró l’any 1888, té poca base a Barcelona i és a Madrid, Biscaia i Astúries on més sindicalistes li donen suport.  L’anarcosindicalisme de la CNT, fundada a Barcelona l’any 1910, ja tenia una forta implantació prèvia a Barcelona, Girona, Lleida i a les  províncies d’Andalusia occidental. Entre 1910 i 1930, l’evolució dels dos sindicats serà diferent. Mentre que els nivells d’afiliació de la UGT es mantindran baixos fins el final de la Dictadura, la CNT augmentarà molt l’afiliació en els anys posteriors a la Gran Guerra i baixarà de forma molt pronunciada com a conseqüència de la prohibició i repressió primorriveristes. Els anys de la República veuran un increment exponencial  dels dos sindicats que, en el cas de la CNT amb una estratègia de confrontació amb la República veurà novament un descens en el seu nivell d’afiliació a partir de 1933.

L’any 1901 apareix a Barcelona el periòdic llibertari “La huelga general”, publicat entre 1901 i 1903 que utilitza els mateixos patrons que la CGT (Confédération générale du travail) fa servir a França: la consigna era que la revolució s’havia de fer mitjançant la vaga general. El periòdic estava finançat per Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i compta amb col·laboradors com Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Paul Delesalle i Jean Grave. Seguint el model francès, es propugnarà i prepararà la primera vaga general a Barcelona l’any 1902 en un intent de paralitzar el sistema capitalista. L’intent fracassà, ja que a la cita no hi havia el sindicat socialista UGT, la repressió fou molt intensa i més de 300 dirigents sindicals foren detinguts.

En l’època prèvia als fets de 1909, els atemptats anarquistes continuaran i el 12 d’abril de 1904, Joaquim Miquel Artal (1884 – 1909) atemptarà contra el president de govern Antoni Maura (1853 – 1925) intentant apunyalar-lo al seu cotxe i ferint-lo lleument. Així mateix, el 22 de juliol de 1910 el propi Maura patirà un segon atemptat, aquest cop fet pel jove socialista Manuel Fossá Roca que el  tirotejà en una cama i en un braç a l’estació de França de Barcelona. L’acció anarquista més sagnant fou l’esclat d’una bomba el dia del casament del rei Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg el 31 de maig de 1906 a Madrid. La bomba llançada des d’un balcó en el trajecte dels nuvis, no els afectà, però impactà sobre el nombrós públic i matà 25 persones i en deixà cent de ferides. La bomba la llança Mateo Morral (1879 – 1906) un anarquista fill d’un industrial de Sabadell que havia treballat com a bibliotecari per a Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Morral fugirà i serà detingut posteriorment. La seva mort (suïcidi o no) no ha quedat clara. Ferrer i Guàrdia, la implicació del qual no era del tot ben determinada, fou detingut, però sense proves directes sortí absolt i marxà a l’exili.

Durant aquests anys violents, l’Esquella de la Torratxa publicarà vinyetes iròniques en les que es veia que per a les classes benestants de la Belle Époque, el terrorisme quedava lluny de les seves preocupacions, mentre, des de l’estranger, la visió de Barcelona era la ciutat de foc i era vista com un autèntic desastre. 

EL CONFLICTE DEL MARROC

La Conferència d’Algesires de 1906  establia el Protectorat Espanyol en el nord d’Àfrica, bàsicament en les muntanyes del Rif. Prop de Melilla, a poc més de 25 km, hi havia els jaciments miners de ferro d’Ouixan. En aquells anys inicials del segle XX, Marroc era encara un estat sobirà en guerra interna i amb estructures fallides. A Espanya, per tal d’explotar els jaciments, es va formar una societat, la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR),  on estaven representades les elits econòmiques del país: el ministre de Marina Miguel Villanueva, el conte de Romanones o el conte de Güell i el marquès de Comillas entre d’altres. La societat va arribar a un acord amb  Bou Hamari, conegut com El Rogui que havia estat (i derrotat) pretendent al sultanat del Marroc. En els negocis de compravenda dels permisos s’hi veieren implicats interessos francesos i alemanys amb molta corrupció pel mig. Finalment, els francesos detingueren El Rogui que fou lliurat al nou soldà i decapitat.

El cas és que finalment la CEMR havia de començar l’explotació i calia un tren miner de 28 quilòmetres que unís Melilla i Ouixan; la guerra comença quan unes càbiles berbers (pagesos malarmats) atacaren les obres del ferrocarril protegides per soldats el dia 9 de juliol de 1909 ocasionant una desena de morts entre soldats i obrers espanyols; per tal d’assegurar el territori i les obres en curs, calien més tropes que básicament seran reservistes embarcats a Barcelona  en vaixells de la Compañía Trasatlántica propietat del marquès de Comillas, accionista també de la CEMR. La marquesa de Comillas i la de Castellflorite repartien medalles, escapularis i tabac a les tropes que embarcaven mentre el malestar entre la població era molt gran i es mobilitzava contra l’embarcament. El diari de la Unión Republicana de Lerroux, El Progreso, publicava el dia 12 de juliol:

“¡Abajo la guerra! Multitud de padres acuden a El Progreso a protestar por la insensatez del gobierno […] el pueblo protesta del embarque de tropas […]”

La Campana de Gràcia del dia 24 de juliol publica dues vinyetes amb el port de Barcelona i els vaixells d’embarcament  de rerefons on es veu una dona amb un fill que vol acomiadar el marit mobilitzat i que és rebutjada per la policia  i una senyora carregada d’escapularis que rep la salutació cordial del mateix policia. La decisió d’enviar tropes fou considerada pel governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo (1873 – 1946)  com “una aventura odiosa y antipática”.

L’organització d’una vaga general contra la guerra que començava, la preparà el PSOE pel dia 2 d’agost, però a Barcelona, els líders de Solidaritat Obrera van acordar de començar el dia 26 de juliol per dificultar l’acció repressiva de la policia; a Barcelona es reuniren sindicalistes, socialistes, anarquistes, republicans nacionalistes y radicals lerrouxistes, però els dirigents reals del Comitè de vaga n’eren tres: Antoni Fabra (PSOE-UGT), Miguel Villalobos (Solidaritat Obrera) i un tercer en representació anarquista, Francisco Miranda o José Rodríquez Moreno. Tant el representant de Solidaritat com l‘anarquista estaven molt vinculats a Ferrer i Guàrdia, d’aquí la sospita de la implicació de Ferrer. Aquest vivia a Londres exiliat i torna a Barcelona el mes de juliol, segons ell, per cuidar una neboda malalta; serà contínuament vigilat per la policia i deixa en el desplaçament tres filles petites a Londres. Arribarà a Barcelona quan s’està coent el Comité de la Vaga General. Lerroux, l’altre hipotètic coprotagonista està tornant d’Argentina via Canàries; a les illes es quedarà a l’aguait  i quan veu que les coses a la Península i a Barcelona no van bé, se’n va cap a Londres.

LA VAGA GENERAL CONTRA LA GUERRA

L’aturada té poc ressò a Espanya. A Barcelona s’inicia amb força èxit, en un ambient d’unanimitat en protesta contra la guerra. Per la geografia catalana els ritmes són desiguals i s’estén sobretot a Terrassa, Mataró, Sitges, Granollers i Sabadell, entre d’altres ciutats. El governador Ossorio va dimitir el primer dia per estar en desacord en donar preeminència als militars en el control i repressió, després que el Capità General Luis de Santiago Manescau (1843 – 1920) li deixés clar qui manava en aquells moments.

La vaga degenera després del primer dia en un moviment anticlerical contra símbols i edificis no contra els clergues. Quan esclata la vaga, el president del govern Antoni Maura està de vacances i és el  ministre de governació Juan de la Cierva  (1864 – 1938) qui se’n fa càrrec, tot explicant a la premsa de Madrid que es tracta d’un moviment separatista i que les comunicacions amb Barcelona estan tallades; això del separatisme s’ho creu tothom i és un argument de gran ajut per desmuntar la protesta per Espanya. El dilluns dia 26 la vaga s’escampa de manera pacífica per Catalunya i es van cremar les casetes on es cobraven els consums, es van aixecar centenars de barricades i foren assaltades algunes armeries per a subministrar escopetes i pistoles als revoltats La crema de convents i edificis religiosos comença el dimarts 27 de juliol, sobretot a Barcelona, però també en altres poblacions catalanes com Badalona, Mataró, Sabadell, Manresa, Palafrugell, etc. i continua dimecres 28. Una minoria de joves i exaltats són els que fan les cremes i profanacions, mentre la gent s’ho mira encuriosida sense moure un dit. Un dels edificis religiosos més emblemàtics de Barcelona, el convent església dels jesuïtes del carrer Casp no serà tocat per la gent, ja que quan els grupos de joves hi  arriben amb ànim incendiari troben els jesuïtes que el defensen a trets. Curiosament, els carlins catalans, molt  clericals, no fan res per defensar les esglésies. Un dels aspectes més destacats i fotografiats dels dies de juliol a Barcelona va ser l’exhibició de cadàvers de manera posterior a la profanació de tombes com al convent de les Jerònimes, on les monges eren enterrades, no al cementiri sinó al propi convent; corria el grotesc rumor entre els barcelonins que els convents eren centres de reclusió de dones de mala vida i que les que no volien anar-hi, les mataven i les enterraven allà. Grups de nois incendiaris van voler comprovar si això era cert i van trobar cadàvers aparentment  lligats de mans i ells ho interpretaven a la seva manera quan la realitat era que a les monges les enterraven amb les mans juntes en posició de resar.

El moviment anticlerical va acabar quan les forces d’ordre públic i l’exèrcit  enviats pel govern ho van sufocar a partir del dia 29 quan uns 10.000 soldats ocupen paulatinament la ciutat excepte els barris d’Horta i Sant Andreu on els tirotejos i actes anticlericals van continuar uns dies més. El dissabte 31, la situació empitjora quan la Guàrdia Civil va disparar a un grup de suposats anticlericals matant a sis d’ells i detenint-ne molts més. El balanç dels disturbis a Barcelona on l’acció de l’exèrcit serà molt violenta,  fou de 78 morts (75 civils i tres militars) i 112 edificis cremats dels quals 80 religiosos. El total de morts a Catalunya supera el centenar.

La polèmica sobre l’espontaneïtat o no del moviment, va començar de seguida. Ossorio y Gallardo defensava el caràcter espontani, mentre La Cierva i altres pensaven en una planificació. Per a historiadors  com Joan Connelly Ullman, els principals dirigents lerrouxistes de Barcelona haurien optat per transformar la vaga revolucionària  que podia ser perillosa pels seus interessos en una rebel·lió anticlerical. Per a Josep Benet, els organitzadors de la vaga van buscar el suport dels republicans radicals, però aquests, tal com van fer els republicans catalanistes, s’haurien tirat enrere; per tant, la vaga revolucionària es transformarà en un moviment acèfal i caòtic reforçat per la passivitat inicial de l’exèrcit i les classes mitjanes urbanes “s’ho miraven”.

Mentre tot això està passant, l’anomenada guerra de Melilla guanya intensitat i el mateix 27 de juliol té lloc el Desastre del Barranco del Lobo amb la derrota de les tropes espanyoles davant dels rifenys amb 150 morts, entre ells el general Pintos i més de 500 ferits. L’arribada a Barcelona dels rumors de la derrota escalfa encara més els ànims de la gent.

EL MOVIMENT REPUBLICÀ I LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES

La revolució de 1909 va tenir un important component republicà que s’ha infravalorat ja que no es va donar a la ciutat de Barcelona i sí en altres llocs. A Barcelona, el Comitè de vaga no es va transformar en Junta Revolucionària ja que, segons reconeixeria posteriorment el socialista Antoni Fabra:

“hem organitzat una vaga d’un dia i ens surt una revolució per la qual no estem preparats”

En efecte, els socialistes havien preparat una vaga de protesta contra la guerra d’un dia i els esdeveniments els havien desbordat. A Mataró, el dijous 29 els regidors republicans van constituir una Junta revolucionària i asseguraren que si de Barcelona venia “un crit”, en referència a la proclamació de la República, ells ho secundarien. En altres llocs es formaren juntes, com Calella on l’anomenaven “Comissió del poble” i que tingué un cert referent sobre els revolucionaris de Malgrat, Pineda i Sant Pol, Palafrugell, Palamós i Sant Vicenç dels Horts. A les comarques vallesanes el moviment va ser especialment intens. A Sabadell es va proclamar la República; aquí, després de Barcelona és on els successos revestiren més gravetat ja que la vaga general esdevingué un autèntic moviment revolucionari. Els revoltats havien aïllat la ciutat tallant tota mena de comunicacions (telèfon, telègraf i ferrocarril). El “fet republicà” va durar dos dies i la República fou proclamada des de l’edifici de l’Ateneu de Sabadell ja que l’ajuntament havia quedat parcialment incendiat. Els monàrquics centralistes van intentar desacreditar el moviment republicà de Sabadell i així començava un article de la revista La Nación Militar:

“en un lugar de Cataluña, de cuyo nombre no quiero acordarme, porque será resabido y anotado que su gracia es Sabadell, no ha mucho tiempo que ha sido proclamada y regidora la República, lo que duran trece horas, siete minutos y un segundo”.

El de Sabadell va ser el primer intent de proclamació de la República del segle XX. A la resta de l’estat el suport a la vaga general fou escàs i només tingué certa influència a Alcoi, Calahorra i Tudela i algun rebuig a la guerra de forma puntual a València i Saragossa. L’estratègia de De la Cierva d’aillar la zona catalana va tenir, en paraules de Fernando Soldevilla l’any 1910:

“el aislamiento a que sometió la región catalana contribuyó a la creencia general [del presumpte moviment separatista] evitando así que repercutiera en otros puntos”

El diari El Mundo de Madrid reconeixia el dia 9 d’agost de 1909  que

«Se ha pretendido que los sucesos de la última semana tuvieron un carácter separatista. Esto es una falsedad que conviene destruir»

ja que els periodistes progressistes de la capital espanyola escrivien que els omplia de:

“amargura lo que leo en algunos periódicos de Madrid y provincias, tratando de la enorme catástrofe que comenzó el 26 de julio, atribuyéndole al malamente titulado «separatismo catalán», pidiendo para Barcelona medidas de rigor y solicitando poco menos que el degüello general de los catalanes. Hay que destruir esta leyenda”.

LA REPRESSIÓ

La repressió va ser molt dura i arbitrària. Es van detenir milers de persones de les quals unes 2.000 foren processades amb 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpètues, cinc condemnes a mort efectives i dotze de commutades. Els cinc afusellaments  representaven l’ampli ventall de la repressió i dels sectors socials i polítiques sobre els quals s’hi aplicava. Miquel Baró, el primer executat era un republicà catalanista i, ja que la vaga era separatista aquest era el millor símbol. Antoni Malet, relacionat amb el lerrouxisme, sembla que era un desertor de l’exèrcit al qual s’acusà de la crema d’una església a Sant Adrià de Besòs; no consta com a líder de res, tot i que reconegué la seva participació. Baró i Malet van ser executats després d’un ràpid judici sumaríssim a Montjuïc. Els altres tres condemnats ho van ser en consells de guerra ordinaris. Eugenio del Hoyo, un antic guàrdia civil i guàrdia de seguretat.  Ramon Clemente García era un agitador deficient mental (un borderline que es podria dir avui dia) que es va fer famós per ballar al carrer amb la mòmia d’una monja jerònima.

El darrer i més conegut era Francesc Ferrer i Guàrdia, un home ric, condemnat sense proves clares de participació directa, però els testimonis de dos lerrouxistes van dir que l’havien vist en una barricada i amb això hi va haver prou per incriminar-lo. De fet era un revolucionari real al que les autoritats es volien treure de sobre, tot i la mobilització internacional que es va produir contra la seva execució, sobretot a França on les manifestacions van ser molt intenses, però no va servir de res  i Ferrer fou executat a Montjuïc  el 13 d’octubre de 1909.

DESPRÉS DELS FETS: CONCLUSIONS

Una vaga general en contra de la guerra a Melilla que va paralitzar gran part de Catalunya es va transformar en un moviment anticlerical o en un intent de revolució republicana. Tant a Madrid com a Barcelona es plantejaren inicialment una aturada contra la guerra en procés al nord d’Àfrica en principi pel dia 2 d’agost. Els sindicalistes de Solidaritat Obrera avançaren la convocatòria uns dies, el 26 de juliol. La vaga a Catalunya va ser un èxit rotund el dia 26, en moltes localitats de forma pacífica i en altres de manera violenta. No es pot saber del cert si el moviment fou espontani o planificat, però és clar que els dirigents obrers no estaven preparats i que a partir d’aquests fets del primer dia, els obreristes se separaren tant dels lerrouxistes radicals com del republicans catalanistes.

Tot i que el centre de tot fou Barcelona, altres ciutats del territori s’hi veieren implicades en el moviment anticlerical que no afectà persones clergues. Zones del Maresme, Baix Empordà i Vallès, sobretot Sabadell es veieren implicades en la revolució republicana. El fet de la creença que el moviment era separatista pot ser un factor que expliqui parcialment la poca o nul·la repercussió a la resta d’Espanya. L’ús repressiu de l’exèrcit fou violent amb més de cent morts pel territori i la repressió posterior fou molt dura amb cinc penes de mort, entre les quals un profanador de tombes i qui, per a molts coetanis, era un dels líders del moviment revolucionari, Francesc Ferrer i Guàrdia.

La destrucció feta en edificis es reconstruí ràpidament i les llargues penes de molts condemnats foren indultades o reduïdes. El sistema de la Restauració sortí molt tocat, ja què s’avorta de cop l’intent de revolució des de dalt de Maura. La Solidaritat Catalana, el moviment unitari català de representació a Madrid, ja molt tocat abans  de juliol de 1909,  desaparegué del mapa. La revolució de 1909 s’emportà per davant l’intent regeneracionista de Maura i la Solidaritat Catalana.

Va permetre, això sí, l’arribada al poder de Canalejas amb un altre intent de reformar el règim de 1876 per a transformar-lo en un autèntic sistema representatiu i solucionar la “qüestió catalana”. L’assassinat de Canalejas el 12 de novembre de 1912 estroncà el projecte de regeneració, però després un govern conservador possibilitaria, amb un decret, l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914.

En paraules del ponent Josep Pich l’any 2015:

“El moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió, van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com en les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolución de juliol, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard”.

Bibliografia bàsica

• BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
• PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.

• ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
• ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].

Josep Pich Mitjana

https://www.upf.edu/web/humanitats/docents-i-investigadors/-/asset_publisher/AwHWXL9uZXHH/content/pich-mitjana-josep/maximized

JOSEP PICH I MITJANA (Manresa, 1967) és llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi «Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític», dirigida per Josep Termes i Ardèvol.

Actualment exerceix com a professor d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural, ha guanyat ex aequo el premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans de 2001 amb el treball Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista i el XXI premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb el treball Almirall i el federalisme intransigent.

Ha editat les memòries de l’advocat, periodista i dirigent republicano federal barceloní Conrad Roure (1841-1928) titulades Recuerdos de mi larga vida, 7 toms, Vic, Eumo-IUHJVV, 1994-1999 i 2010, de Valentí Almirall, una Antologia de textos, amb un estudi introductori, Barcelona, Generalitat-Institut d’Estudis Autonòmics, 2011, i és un dels editors d’Antoni Saumell Soler. Miscel·lània in Memoriam, Barcelona, UPF, 2007.

Ha participat en la publicació d’obres col·lectives com Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani, 1808-1975 (1998), La Diputació revolucionària, 1868-1874 (2003), Figuras de la Gloriosa. Aproximación biográfica al Sexenio Democrático (2006), Cuba: de Colonia a república (2006), Una Relació difícil: Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XIX) (2007). La Setmana Tràgica. Motius i fets (2010). Semana Trágica. Entre las barricadas de Barcelona y el barranco del Lobo (2011). Catalunya, nació d’Europa (2013) i Los bombardeos de Barcelona (2014).

Ha publicat El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894) (2002). Almirall i el Diari Català (2003). Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) (2004), Valentí Almirall i el federalisme intransigent (2006), Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894 (2008) i Les llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque (2014).

També és autor de diversos articles de recerca històrica publicats en revistes especialitzades. Les seves línies d’investigació actual són: la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.