20 Novembre 2017 a les 19:00 – 20:30 Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès)
La vida de Jordi Tell és la més trepidant dels arquitectes racionalistes que es van haver d’exiliar arran de la Guerra civil.
Conferència a càrrec de Gemma Domènech, doctora en Història de l’Art i professora de la UdG que treballa en la recuperació de la memòria dels arquitectes de la República.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Tell. El llop solitari de l’exili català

El llibre, escrit per la historiadora Gemma Domènech, fa una completa biografia d’un arquitecte i activista polític relacionat al llarg de la seva vida amb l’independentisme i alhora amb la socialdemocràcia. Un personatge que va marxar a l’exili dues vegades, primer arran dels fets del 1934 i posteriorment al final de la Guerra Civil. Seguint la petja del seu escàs llegat arquitectònic, Gemma Domènech ha acabat estirant el fil d’una biografia política trepidant que enllaça ciutats com Barcelona, Berlín, Mèxic DF, Oslo o Granollers, i noms com els d’Eugeni Xammar, Willy Brandt, Manuel Serra i Moret, Josep Tarradellas o Lluís Maria Xirinacs. L’obra, editada per Duxelm i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), on l’autora és investigadora, compta amb el pròleg de l’exconseller, historiador i director de l’ICRPC Joaquim Nadal.

Article d’Eva Vàzquez publicat a l’AVUI 29-3-2016

Totes les vides de Jordi Tell. Gemma Domènech rescata la figura d’un dels arquitectes i diplomàtics a l’ombra més fascinants de la República

A les seves memòries, Eugeni Xammar refereix l’episodi en què un jove estudiant d’arquitectura, “el famós Jordi Tell”, la va emprendre a cops de puny amb els insurrectes que, el juliol de 1936, pretenien apoderar-se de l’ambaixada espanyola a Berlín. Xammar no facilita gaires més dades d’aquest agent ardit, excepte que cap al final de la Guerra Civil el va retrobar a la legació de la República a Oslo i que ja llavors eren llegendàries les seves “aventures” a Berlín, on seria perseguit i detingut fins a set vegades per la Gestapo, i la seva sonada evasió del penal franquista de la Corunya, on va estar reclòs quinze mesos abans d’aprofitar un alliberament provisional per acabdillar l’assalt d’una llanxa valent-se d’una pistola inservible i uns pots de llet que simulaven granades de mà.

Ningú, fins ara, havia dedicat més atenció a aquesta figura que apareix i desapareix, sempre esquiva, en els relats de l’exili català. La investigadora gironina Gemma Domènech en tenia notícies molt vagues quan l’any 2013, durant un viatge a Mèxic per presentar-hi el seu llibre sobre l’arquitecte racionalista Emili Blanch, va comprometre’s a aprofundir en l’obra de Tell responent als requeriments del professor José María Murià, a qui se li encenien els ulls davant la perspectiva que un vell amic per fi sortís de l’ombra. Va ser pel compromís adquirit que Gemma Domènech va començar a indagar, al principi amb poc convenciment, sobre aquell home enigmàtic, un de tants que “la desfeta va llançar escales avall de la història”. Però de mica en mica tot lligava: unes jornades sobre Xammar a l’Ametlla van posar-la sobre la pista berlinesa, el mateix Murià va ensenyar-li un parell de mobles que Tell li havia dissenyat durant l’exili a Mèxic, un amic d’un amic va facilitar-li el contacte d’una neboda que vivia a Barcelona, i un altre fil va portar-la fins a Noruega, on Ernest Tell ha guardat amb cura l’abundant correspondència que dóna fe de l’existència novel·lesca del seu pare. “Era com si m’hagués vingut a buscar”, diu la investigadora, que ha pogut reconstruir, en una “recerca emocionant i plena de complicitats i sorpreses”, la peripècia d’un dels personatges més desconeguts i fascinants de la política i la cultura catalanes del segle XX a la biografia Tell. El llop solitari de l’exili català (Duxelm).

La investigadora de l’ICRPC Gemma Domènech amb el llibre que ha dedicat a l’arquitecte i diplomàtic Jordi Tell. Foto: Joan Sabater

Comparar Jordi Tell Novelles (Barcelona, 1907 – Fredrikstadt, Noruega, 1991), fill del notari Guillem August Tell –que Sagarra també evoca en les seves Memòries– amb un Robinson no és cap llicència literària ni contradiu la seva “vida trepidant i vertiginosa”. És, al contrari, la imatge que tenia de si mateix aquell franctirador apassionat que, retirat voluntàriament des de 1952 en un illot sense aigua ni electricitat, no pas casualment el mateix any que l’ONU va reconèixer el govern de Franco, escriu al president a l’exili, Josep Tarradellas, oferint-li la col·laboració lleial, diu, “d’aquest llop solitari de Noruega”. Va ser un dels últims gestos d’un “patriota irredempt i aventurer indomable” que, arran dels Fets d’Octubre de 1934, en què va formar part de la milícia armada d’Estat Català, havia iniciat un exili que duraria més de 50 anys. El seu primer destí va ser el Berlín de Hitler, on ni la protecció de Xammar ni el seu nomenament d’urgència com a vicecònsol d’Hamburg van estalviar-li les presons nazis i l’extradició a Espanya, on protagonitzarà una evasió èpica que reproduiran tots els diaris republicans. Pròfug dels franquistes, trobarà refugi com a encarregatde negocis a l’ambaixada d’Oslo, on farà amistat amb el ministre laborista i futur primer secretari general de l’ONU Trygve Lie, i amb un jove Willy Brandt, que prendrà com a secretari particular i al costat del qual treballarà en la resistència durant la II Guerra Mundial.

“Com més avançava en la recerca, més m’adonava que allò que havia començat sent un treball sobre un obscur arquitecte s’estava convertint en la biografia d’un aventurer, un seductor, un hàbil conseller a l’ombra”, explica Gemma Domènech, que ha vist prolongar-se l’empremta d’aquesta vitalitat en les visites a la neboda: “Quan anava a entrevistar-la, sempre em deia: ‘Per parlar d’en Jordi, s’ha d’obrir una ampolla de xampany’, i em vaig fixar que a les fotos de la casa d’en Tell s’hi veien tot d’ampolles buides penjades.”

Jordi Tell a la casa que es va construir a la illa noruega de Borholmen als anys cinquanta. Foto: Família Tell.

S’ha conservat molt poca obra arquitectònica de Tell (un xalet a Bellaterra, una casa a la Corunya) i, en canvi, molts dels seus dibuixos i caricatures, la majoria fets durant el captiveri: retrats de companys de cel·la i dels condemnats a mort, dels quals aixecava així una fe de vida que els descendents han conservat amb agraïment i emoció. I moltes cartes, més de 400, fonamentals per reconstruir una vida inabastable: “Amb cada nou episodi, Tell es veu obligat a començar de nou; és com si hagués tingut moltes vides en una.”