Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB
Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”, 2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]
Joan Solé Camardons i Francesc Vilanova Vila-Abadal, Tertúlia 4 d’abril de 2022
La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.
Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?
Francesc Vilanova i Vila-Abadal
Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).
El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.
Més informació
Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021
Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951
Dijous 24/03/2022 – 18:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)
TIPOLOGIA: Actes de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès
ACCÉS: Obert
ORGANITZADOR: En col·laboració amb Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.
Quin és el lligam històric entre Catalunya i la Societat de Nacions? Quines expectatives va generar l’organització precursora de les Nacions Unides en l’àmbit del reconeixement de les minories nacionals? Des de la visió de la causa independentista catalana, quins esforços d’internacionalització va fer el Comitè Pro-Catalunya durant els anys de vida de la primera institució multilateral?
En la tercera conferència del cicle “Catalunya i la Societat de Nacions” s’analitzarà la relació entre Catalunya i la Societat de Nacions en l’àmbit de les minories nacionals. L’acte comptarà amb les intervencions de:
Albert Balcells, catedràtic d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
José M. Garcia Izquierdo, historiador (Blanquerna-Universitat Ramon Llull).
Modera: Queralt Solé, investigadora i professora agregada del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.
Més informació
Exposició: 100 anys de la Societat de Nacions a Barcelona
Fins al 14 d’abril a l’espai Sant Honorat (plaça Sant Jaume), de dilluns a diumenge, d’11 a 19 h. Accés gratuït.
El Comitè Pro-Catalunya fou un dels organismes més actius dins del catalanisme radical en els intents d’internacionalització de la causa independentista catalana. Una prova n’és el fulletó enviat als delegats a la reunió del Consell de la Societat de Nacions a Sant Sebastià l’estiu del 1920 on es demanava la “revisió del Tractat d’Utrecht”. Fou presidit per Vicenç Albert Ballester, considerat també el creador de l’estelada, i per Pere Oliver i Domenge, que firmava amb el pseudònim de “Pere Rus”.
També intentaren incidir en la Conferència de Barcelona, distribuint-hi un fulletó trilingüe on, de nou, es reclamava la independència de Catalunya.
[Fulletó del Comitè Pro-Catalunya enviat als participants de la reunió del Consell de la Societat de Nacions a Sant Sebastià].[Font: Col·lecció privada. Fotografia: Jesús Galdón].
Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.
El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.
“No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya
Recerca història i reivindicació
Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.
A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.
Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.
La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.
A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.
La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.
Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder
Agustí Alcoberro i Pericay
Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)
Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.
Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”
ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general”Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.
ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.
ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.
ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF
ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina (comissaris):Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs
Agustí Alcoberro
Pau Castell Granados
Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.
Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”
CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.
CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.
CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p Sinopsi Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462
Pau Castell
Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”
FEDERICI, Silvia: Bruixes, caça de bruixes i dones, traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]
FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]
GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.
GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915, amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]
MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF
POHLE, Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental
PUJOL, Clàudia (dir): “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.
SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental
SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.
Més informació
Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.
Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.
“Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.
Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198
Dijous 10 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència “Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte” a càrrec d’Abel Riu, politòleg i màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala (UU). El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.
Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.
El podeu veure a Historia Ateneu You Tube
A partir d’una introducció històrica al conflicte, abordarem la seva vessant geopolítica i de seguretat per a tot el continent europeu, i molt especialment la seva dimensió interna a Ucraïna.
Mapa: 2022 Invasió russa d’Ucraïna; Data 26 de febrer de 2022. Font: treball derivat del conflicte rus-ucraïnès (2014-present).svg de Rr016; Font dels atacs amb míssils: BNO News; Autor Viewsridge
El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?
Articles d’Abel Riu publicats a Catalonia Global Institute
L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és […]
“Una llar comuna europea des de Lisboa fins a Vladivostok”. Aquesta era la visió de l’últim secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Trenta anys després de la desintegració de l’URSS, aquest somni està més lluny que mai, ja que l’estat de les relacions entre la UE i Rússia ha arribat […]
Abel Riu, politòleg. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica
Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i professor de la UAB.
Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.
Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].
Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]
Arnau Gonzàlez Vilalta i Joan Solé Camardons, Tertúlia 7 de març de 2022
Sinopsi
Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.
El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.
(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.
Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021
Referències sobre la temàtica de la tertúlia
Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]
Arnau Gonzàlez i Vilalta:Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].
Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.
Més informació
Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.
Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021
Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.
Dijous dia 3 de febrer de 2022 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra a càrrec de Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) i professora al departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i de Joaquim Nadal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’ICRPC.
Presenta l’acte, Joan Solé Camardons ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Aquest acte se suma al Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, que tindrà lloc el 5 de febrer com un homenatge institucional a les persones exiliades i deportades que van creuar la frontera amb França l’any 1939. També compta amb el suport del Museu Memorial de l’Exili (MUME).
Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra
El febrer de 1939, en els dies finals de la Guerra Civil, les peces més emblemàtiques de l’art català són a Agullana i Darnius. En els masos Perxés i Descals el govern català hi ha estat traslladant en els darrers mesos dipòsits artístics d’arreu del país amenaçats per l’avenç de la Guerra. Una epopeia que avui podem conèixer millor gràcies a la recent recuperació dels testimonis memorials de dos dels seus protagonistes, Joan Subias Galter (Figueres, 1897-Barcelona, 1984), cap de la Secció de Museus de la Generalitat i Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910- Barcelona, 1989), carrabiner responsable de l’evacuació dels dipòsits.
Joan Subias Galter, durant la Guerra Civil, primer a Girona i després d’una curta estada a Barcelona, des del Mas Can Descals de Darnius i com a delegat del cap de la Secció de Museus del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, va ser responsable de la salvaguarda de les grans col·leccions d’art del patrimoni català. Va formar part de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, creada el 22 de juliol de 1936 per iniciativa dels comitès antifeixistes, i va intervenir directament en la protecció de diversos monuments de la demarcació de Girona recollint objectes de gran valor artístic que eren concentrats a la Catedral de Girona i al Palau Episcopal.
Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910 – Barcelona, 1989), va ser tinent de carrabiners destinat a la Vajol i encarregat del darrer desallotjament del patrimoni artístic de la Mina Canta (la Vajol), Mas Perxés (Agullana) i Can Descals (Darnius) entre l’1 i el 9 de febrer del 1939. El mateix dia que les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa al Pertús, Blasi va marxar a l’exili pel coll de Lli i les Illes. Va residir a França fins que el 1942 va retornar a Barcelona. A través dels seus dietaris i documents epistolars, conservats per la seva família i custodiats avui al Museu Memorial de l’Exili (MUME), es pot reconstruir la seva experiència de l’exili a França i detalls importants de l’evacuació del patrimoni artístic de la Catalunya republicana.
Obres de referència
BLASI BOHER, Alexandre (2021) Les Agendes del tinent Blasi (1939-1942) Domènech i Casadevall, G, Nadal i Farreras, J; Serrano Jiménez, M (Ed). Edició de textos: Miquel Serrano Jiménez. Transcripció de textos: Alexandre Blasi Damer, Miquel Serrano Jiménez. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic de Catalunya. Col·lecció Memòries, 6. ISBN: 978-84-18601-57-6.
NADAL FARRERAS, Joaquim; DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Febrer de 1939. Art en retirada”, L’Avenç, 453, gener 2019, 28-35.
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La destrucció i el salvament del patrimoni”. DUEÑAS ITURBE, Oriol; MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís (eds). La Guerra Civil al territori. Lleida, Tarragona i Girona. Col·lecció “Referents”,9. Barcelona. Memorial Democràtic de Catalunya – Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, pp. 529-544.
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La protecció del patrimoni de l’Església de Girona a través de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic (1936-1938)”. VELASCO, Alberto; SUREDA, Marc (ed.) La salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil Espanyola. Girona, Museu d’Art, 2017 ISBN: 978-84-393-9543-0 pp. 82-96
NADAL FARRERAS, Joaquim; (2016) Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra. Col·lecció: Publicacions de la Presidència. Sèrie major, 4. Editorial: IEC Ed. Institut d’Estudis Catalans. ISBN: 978-84-9965-335-8
NADAL FARRERAS, Joaquim. (2016) Joan Subias Galter. Col·lecció Girona fotògrafs. Fotografia: fons Subias IEC, introducció: Ed. Ajuntament de Girona-AMR. ISBN : 978-84-8496-223-6
NADAL i FARRERAS, Joaquim – DOMÈNECH i CASADEVALL, Gemma (2015). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Girona, Ajuntament de Girona, 2015. ISBN 978-84-8496-205-2
Dimecres dia 12 de gener de 2022 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència: Pàtria, independència i emancipació? Reflexions en torn el bicentenari de la Independència del Perú, a càrrec de Cielo Zaidenwerg, doctora en Història d’Amèrica (Universitat de Barcelona), professora associada de la UB i investigadora assistent en l’Instituto Interdisciplinario de Estudios de Género, Universidad de Buenos Aires.
Presenta: Miquel Nistal en substitució de Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.
Nota: Activitat d’accés obert al públic general, d’acord amb les restriccions sanitàries. També es pot veure a Canal You Tube Ateneu Història
Imatge principal
“Proclamación de la Independencia del Perú”. San Martín proclama la independencia del Perú el 28 de julio de 1821, en Lima, Perú. Óleo de Juan Lipiani
Contingut
Aquesta conferència és la segona i darrera del cicle “Bicentenari de les independències hispanoamericanes” i proposa un recorregut històric que incorpora algunes reflexions dels principals consensos i qüestionaments de la independència i posterior construcció de l’Estat nació al Perú. També proposa una reflexió sobre les conseqüències socials actuals d’aquests processos: perspectiva ètnica i econòmica.
Reflexions entorn el bicentenari de la Independència del Perú
Des de l’any 2009 fins als nostres dies, es commemoren els bicentenaris de les independències de les Repúbliques llatinoamericanes. Aquest escenari històric és transcendental i oportú per reflexionar entorn dels processos revolucionaris i republicans que han transitat la majoria dels països en aquesta regió. En aquesta oportunitat ens proposem identificar, des d’una mirada àmplia, el cas concret de l’experiència peruana.
S’abordarà per això, els antecedents, les causes i la conseqüència al voltant de la idea de legitimitat, a partir de la qual es va fonamentar el procés d’independència i la construcció de l’Estat nació al Perú. Entenent, a més, que és una oportunitat per obrir una reflexió sobre els desafiaments actuals que travessa aquesta societat.
És important que aquestes reflexions, ja siguin en forma de consensos, ja siguin en forma de qüestionaments, s’emmarquin també en espais fora de l’acadèmia. Com a comunitat hem d’assumir que les experiències socials històriques i actuals ens atenyen sempre, siguin processos que passin dins de les nostres fronteres o fora. Ser capaços de generar espais de trobada i discussió d’aquestes pràctiques ens converteix en protagonistes de la nostra història, que no és altra que la història de la humanitat.
Cronologia. “Independencias Americanas“
Font: Instituto Cervantes
Cronologia dels esdeveniments més rellevants en els processos d’independència dels països americans. S’ha dividit en tres períodes principals:
Primeres revoltes i orígens: 1740-1807.
Ocupació francesa d’Espanya i desenvolupament dels processos d’independències: 1808-1830.
Consolidació de les independències: 1831-1983.
“Independencia del Perú” (Font: Wikipedia en español)
“La Independencia del Perú fue un capítulo importante en las guerras de independencia hispanoamericanas. Fue un proceso histórico y social, el cual corresponde a todo un periodo de fenómenos sociales, levantamientos y conflictos bélicos que propiciaron la independencia política y el surgimiento de la República Peruana como un estado independiente de la monarquía española, resultado de la ruptura política y desaparición del Virreinato del Perú por la convergencia de las corrientes liberadoras y la acción de sus propios hijos.[…] […] En 1820, la rebelión de la Grande Expedición de Ultramar hizo desaparecer la amenaza de invasión del Río de la Plata y Venezuela, y posibilitó la llegada al Perú de las corrientes libertadoras. La Expedición Libertadora del Perú al mando del general argentino José de San Martín desembarcó en las costas peruanas procedente de Chile.
“Desembarco de la Expedición Libertadora de San Martín en la bahía de Paracas” Arxivo Clarín
“Los realistas abandonaron Lima, se fortificaron en el Cuzco y el general San Martín proclamó la independencia del Estado peruano el 28 de julio de 1821, y bajo su Protectorado se formó el primer Congreso Constituyente del país”.
“Primer Congreso Constituyente del Perú” Que tuvo lugar en la capilla de la Universidad de San Marcos, 1822
“La Guerra de Maynas consigue liberar el oriente peruano en 1822. Con el estancamiento del conflicto y la decepcionante Entrevista de Guayaquil con el Libertador Simón Bolívar, San Martín se ve obligado a retirarse del Perú”.
“Entrevista de Guayaquil, entre los libertadores José de San Martín y Simón Bolívar”. Autor: J. Collignon (1776-1863) – Archivo El Comercio
“La joven república sostenía una guerra de resultado incierto contra los reductos realistas en el interior del país, y esta situación propicia la llegada al Perú de la corriente libertadora del norte y de Simón Bolívar que se pone al frente del Ejército Unido Libertador del Perú. Finalmente, en 1824, la rebelión del Alto Perú quiebra el bastión de la sierra, tuvieron lugar las batallas de Junín y Ayacucho que culminaron con la capitulación del ejército realista y el fin del Virreinato del Perú” .[…]
“Batalla de Junín”. Óleo de Martín Tovar y Tovar (1827-1902) “Batalla de Ayacucho” Óleo de Martín Tovar y Tovar.
[…] “El rey español Fernando VII muere en 1833 y el parlamento español el 4 de diciembre de 1836 renuncia de todo derecho de soberanía sobre América continental y autoriza a sus gobiernos para sellar tratados de paz y amistad con las nuevas repúblicas reconociendo su independencia. Sin embargo, debido a distintos desencuentros, España concluirá el tratado con el Perú en fecha de 14 de agosto de 1879, mediante la firma en París del Tratado de Paz y Amistad España-Perú, por parte de España lo hace el Marqués de Molíns y Mariano Roca de Togores, y por el Perú, Juan Mariano de Goyeneche y Gamio, conde de Guaqui. España envía como su primer embajador en Lima a Emilio de Ojeda”.
“Combate del dos de mayo de 1866” (Batalla del Callao). Después de la guerra hispano-sudamericana, el Perú y España firmaron el Tratado de París de 1879 en donde la nación peninsular reconocía la existencia de la república americana.
Dilluns, 13 de Desembre de 2021 a les 17h, tindrà lloc la Tertúlia La revolta popular del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una bullanga més? amb Jordi Roca Vernet i Núria Miquel com a tertulians convidats
Presenta, Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història
Imatge principal: “La Patuleia”. d’Antoni Ferran i Satayol. Avalot a la Rambla el 5 d’agost de 1835 presenta unes classes populars depauperades i violentes, la “patuleia”, com a protagonistes de la Bullanga. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA)
Llibre de referència: La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835: Jordi Roca i Núria Miquel, Ed. Rosa del Vents, 2021, 221 p. Disponible a la Biblioteca de l’AB.
La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat.
Imatge: L’arena d’El Torín ocupada per la multitud durant la bullanga del 25 de juliol de 1835. Gravat Aldarull a la Plaça de braus. Martínez Sainz, Arxiu Històric Ciutat de Barcelona
Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar.
Imatge superior: Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Imatge inferior: Assalt a la casa i assassinat de Pere Nolasc Bassa, governador general de Barcelona. El seu cadàver es llançat des del balcó del Palau Reial, al pla de Palau, durant la bullanga del 5 d’agost mentre la multitud enfervorida aclama l’acció des del carrer. Eusebi Planas Franquesa, AHCB
Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.
Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol, Pagès editors, 2011.
La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats milicians i conservadors, Pagès editors, 2011 Col·lecció: Fundació Noguera – Estudis Nº 60, 2012.
Núria Miquel Magrinyà
Becària predoctoral (FPU) d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la mobilització política, l’oci i les classes populars a les dècades centrals del segle XIX.
“La Patuleia” (Acció de la patuleia barcelonina (1835) obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes. Museu d’Història de Barcelona.
Dijous dia 25/11/2021 – 18:30 a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència Riego a Amèrica: de la constitució a la independència mexicana de 1821 a càrrec de Rodrigo Moreno i Andreu Espasa, recercadors acadèmics i professors de la Universidad Autónoma Nacional de México (UNAM)
Primera sessió del Cicle sobre el Bicentenari de les Independències Hispanoamericanes
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història
Acte en directe amb la intervenció principal de Rodrigo Moreno, investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas i professor de la Universidad Autónoma Nacional de México, que parlà des de México en directe i en castellà. També intervingué Andreu Espasa de la Fuente, acadèmic i professor de la UNAM que introduirà breument l’acte des de Barcelona.
De la constitució a la independència mexicana de 1821
La sessió oferí una mirada crítica a l’etapa definitiva del procés independentista mexicà a partir dels vincles, les implicacions i les conseqüències del restabliment de la Constitució de Cadis el 1820, propiciada pel pronunciament del general Rafael de Riego. Un apropament històric, amb motiu de la commemoració del bicentenari de la independència mexicana, durant el qual s’analitzà l’impacte en la societat i la política espanyola i americana.
El 24 de febrer de 1821 Agustín d’Iturbide, donà a conèixer a Iguala elPlan de Independencia que incloïa, entre altres, aquests tres principis o garanties:
La religión de la Nueva España es y será la Católica Apostólica Romana sin tolerancia de otra alguna
La Nueva España es independiente de la antigua, y de toda otra potencia aun de nuestro continente
Todos los Habitantes de la Nueva España sin distincion alguna, de Europeos, Africanos, ni Indios, son ciudadanos de Esta Monarquia, con opcion á todo Empleo, segun su merito y virtudes.
Per protegir-lo i per l’èxit de l’empresa naixia en aquest mateix document El Ejército de las Tres Garantías.
Se formara un exercito protector que se denominara de las Tres Garantias, por que baxo su proteccion toma:
lo primero la conservacion de la Religion C. A. R. cooperando de todos los modos que esten en su alcance, para que no haya mescla alguna de otra secta, y se ataquen oportunamente los Enemigos que puedan dañarla.
Lo segundo la Independencia bajo el sistema manifestado.
Lo tercero la union intima de Americanos y Europeos; pues garantizando bases tan fundamentales de la felicidad de N. E. antes que consentir la infraccion de ellas se sacrificará dando la vida del primero al ultimo de sus individuos
Set mesos més tard un important contingent de la Trigarancia entrà triomfalment a la ciutat de Mèxic i donà peu a l’elecció formal de l’Imperi Mexicà com a entitat política independent.
Retrato póstumo del Ejército Trigarante pintado por Ramón Sagredo para adornar el Salón Iturbide del entonces Palacio Imperial mexicano.
El llibre de Rodrigo Moreno La trigarancia. Fuerzas armadas en la consumación de la independencia. Nueva España, 1820-1821, estudia aquest procés fonamental recuperant el context històric que li va donar vida, és a dir, el restablert règim constitucional a Nueva España de 1820 i 1821 i proposa l’anàlisi detallada del moviment trigarante com a conflicte bèl·lic. D’aquesta manera, la investigació busca renovar l’entesa d’aquest peculiar, fascinant i contradictori procés històric conegut com “la consumació de la independència de Mèxic” en el marc de la crisi de la monarquia espanyola i del sorgiment dels Estats nacionals des de la perspectiva d’un dels protagonistes col·lectius: les forces armades. El llibre es pot descarregar aquí
La Independència de Mèxic
La Independència de Mèxic va ser la conseqüència d’un procés polític i social d’emancipació, que buscava independitzar-se del govern central de l’Imperi Espanyol. Després de tres segles sent part d’Espanya, alguns habitants del Virregnat de la Nova Espanya van començar a exigir la independència del territori continental. Al començament del s. XIX aquest sentiment va enfortir-se entre els habitants de la Ciutat de Mèxic.
El conflicte va durar almenys onze anys, i no va ser un moviment homogeni. Va començar a Dolores, en aquesta població Miguel Hidalgo convocà els assistents a aixecar-se contra el mal govern, en un acte conegut com a Grito de Dolores(16 de setembre de 1810) i es considera l’inici de la guerra per la independència mexicana. Després l’encapçalà José María Morelos i més tard es va convertir en un moviment republicà, el qual va ser gairebé sufocat per l’exèrcit reialista (lleial a la corona espanyola). El moviment, llavors, es va convertir en una guerrilla de les muntanyes del sud.
Més tard, el coronel reialista, Agustín de Iturbide va pactar aliances amb totes les faccions republicanes i ho va provar, sense èxit, amb el virrei. Finalment, es va consumar la independència de Mèxic, d’una manera pacífica, amb l’entrada de l’Exército de las Tres Garantías a la capital de México, el 27 de setembre de 1821. Espanya, però, no va reconèixer oficialment el nou país fins el 28 d’abril de 1836. El territori continental independent es va convertir en una monarquia constitucional anomenada Imperi Mexicà.
Solemne y pacífica entrada del Exército de las Tres Garantías en la capital de México el dia 27 de setiembre del memorable año [1821]. INAH
Investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas (UNAM), doctor en Història, i professor de l’asignatura “Independencias Iberoamericanas, licenciatura en Historia de la UNAM”.
Les principals línies d’investigació: “Historia social de la guerra de independència; Independencia de México; i Independencias iberoamericanas”.
“Premio Ernesto de la Torre Villar en el área de Investigación Histórica sobre la Independencia de México, otorgado por el Instituto Nacional de Estudios Históricos de las Revoluciones de México, 2015”
La trigarancia. Fuerzas armadas en la consumación de la independencia. Nueva España, 1820-1821, México, UNAM, Instituto de Investigaciones Históricas, 2016.
Capítol: “200 años de los Sentimientos de la Nación: valoración y vigència” a Sentimientos compartidos: el contexto hispanoamericano de los Sentimientos de la Nación, Universidad Anáhuac México Sur, 2015
Investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas (UNAM), doctor en Historia Comparada, Política y Social, Universitat Autònoma de Barcelona; Área de investigación: Historia Moderna y Contemporánea
Professor de la asignatura “Historia de Estados Unidos”, licenciatura en Historia, Facultad de Filosofía y Letras, UNAM; Profesor del seminario temático “Capitalismo y democracia durante la Gran Depresión”, posgrado en Historia, UNAM
Principals línies d’investigació: Orígenes del neoliberalismo en México y EUA; Historia de la Era Keynesiana en México y EUA
Premio Extraordinario de Doctorado de 2014, Universidad Autònoma de Barcelona
Llibre: Historia del New Deal. Conflicto y reforma durante la Gran Depresión, Madrid, Libros de la Catarata/Universidad de Alcalá, Instituto Franklin, 2020.
Llibre:Estados Unidos en la Guerra Civil española, Madrid, Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de Investigaciones Históricas/Libros de la Catarata, 2017
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès en col·laboració amb la Secció d’Història han preparat una llista bibliogràfica “Josep Fontana” en el marc de la conferència homenatge del dia 18 de novembre de 2021 “La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana”, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.
La llista conté les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès:
Autor principal: Llibres; Diaris i revistes (25 + 1 = 26 obres)
Inclou les obres on Josep Fontana ha participat en la redacció d’un pròleg, introducció o presentació, així com estudis preliminars del tema a desenvolupar per l’autor del llibre. Ordenades per ordre alfabètic d’autor
Josep Fontana ha participat com a compilador dins d’un recull de temes amb altres autors, com a editor literari o com a traductor. Ordenades per ordre alfabètic d’autor
Gabriel, Pere ; Lluch, Ernest ; Molas, Joaquim ; Fontana, Josep ; Molas, Isidre ; Batllori, Miquel ; Giralt i Raventós, Emili ; Marfany, Joan Lluís ; Bohigas, Oriol ; Castellet, J. M. ; López Piñero, José María. Història de la cultura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1994. 9 volums.
Garrabou, Ramon ; García Sanz, Ángel ; Barciela López, Carlos Fernando ; Jiménez Blanco, José Ignacio ; Sanz Fernández, Jesús ; Fontana, Josep. Historia agraria de la España contemporánea. Barcelona: Crítica, 1985.
Vilar, Pierre ; Rauret, Anna M. ; Maluquer de Motes, Joan ; Termes, Josep; Salrach, Josep M. ; Batlle, Carme ; Sales, Núria ; Fontana, Josep ; Culla, Joan B.; Riquer i Permanyer, Borja de. Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1987. 10 volums.
Arxius de veu o videoconferències en les quals Josep Fontana ha participat com a ponent o com a comentarista. Els arxius de so es poden trobar digitalitzats, o bé, es poden consultar els materials auditius a la biblioteca. Tots els arxius sonors o visuals es troben a la secció “Arxiu de la Paraula” de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Arxius sonors disponibles per a escoltar-se en línia a l’Arxiu de la Paraula
Fontana, Josep ; Jorba, Manuel ; Molas, Joaquim ; Ateneu Barcelonès ; Institució de les Lletres Catalanes . Bonaventura-Carles Aribau, 200 anys. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1998.
Arxius sonors disponibles en format casset o CD i, per tant, s’han de consultar a sala
Bassat, Luis ; Carreras i Puigdengolas, Josep M. ; Estapé, Fabià ; Foix, Lluís ; Fontana, Josep ; Ateneu Barcelonès. En memòria d’Ernest Lluch. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 2001.
Dijous 18 de novembre a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer. Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història
Secció d'Història 