Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

18 febrer 201718 Novembre 2023 / historiaab / 3 comentaris

Dilluns dia 6 de març de 2017 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la segona sessió del cicle “Centenari 1917” Viatgers catalans a la Rússia revolucionària, a càrrec de Pelai Pagès i Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El triomf de la revolució bolxevic de 1917 a Rússia va despertar nombroses expectatives entre la classe obrera europea, i Catalunya no en fou una excepció. La possibilitat de què la revolució s’estengués per Europa va possibilitar una onada d’entusiasme, que en els seus inicis va afectar fins i tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat majoritari dels treballadors de Catalunya. Això explica que fos des de la CNT –que de manera provisional es va adherir a la Internacional Comunista creada des de Moscou- d’on sorgiren els primers viatgers catalans cap a Rússia.
El primer de tots fou Àngel Pestaña, que hi anà com a membre d’una delegació que havia de portar l’adhesió de la CNT al II Congrés de la Internacional, que s’havia de celebrar l’estiu de 1920. Pestaña participà certament al Congrés, es va entrevistar amb els dirigents més importants de la revolució però de seguida va discrepar amb les directrius que anava prenent el procés revolucionari i fou conscient de la distància que separava la CNT de l’ideari dels bolxevics. Ho va posar en evidència en els informes negatius que va presentar el novembre de 1921 i el març de 1922.

Paral·lelament, però, el juliol de 1921, s’havia de celebrar el Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja i la CNT hi va enviar una delegació, formada, entre altres, per Joaquim Maurin i Andreu Nin. Nin s’hi va quedar. Havia estat detingut a Alemanya, de tornada, acusat de l’assassinat d’Eduardo Dato i quan va ésser excarcerat, el gener de 1922, retornà a Moscou, on evolucionà cap el comunisme i esdevingué Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja. S’hi quedà fins a finals de l’any 1930.

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la
Internacional Sindical Roja a Moscou

Justament, Andreu Nin havia de fer d’amfitrió dels catalans que viatjaren a Rússia l’any 1925. El juliol foren dos escriptors emblemàtics, com Eugeni Xammar i Josep Pla a qui Andreu Nin va acollir.

Des de finals d’octubre fins a finals de novembre del mateix any fou a Francesc Macià, el futur president de la Generalitat, que viatjà a Moscou amb l’objectiu d’obtenir ajut per portar a terme el pla d’invasió de Catalunya que estava preparant des de l’exili. Nin també l’acollí i en fou el seu intèrpret.

Francesc Macià, a les muralles del Kremlin, a Moscou l’any 1925

Informació facilitada per Pelai Pagès, doctor en història (1975) i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Professor titular d’Universitat des de 1983 i acreditat a càtedra des del 13 de gener de 2011.

Bibliografia bàsica:

BREU, RAMON: La Catalunya soviètica: el somni que venia de Moscou. Ara Llibres, 2011
UCELAY_DA CAL, ENRIC; ESCULIES, JOAN: Macià al país dels soviets. Edicions de 1984, 2015
NAVARRA, ANDREU: El espejo blanco. Viajeros españoles en la URSS. Forcola Edicions, 2016
PUIGSECH, JOSEP: La revolució russa i Catalunya, Ed. EUMO, 2017

Tertúlia sobre la novel·la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”

10 febrer 201718 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 de febrer de 2017 a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia sobre la novel.la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”, moderada per Carme Llobet i Josep Sanmartí i organitzada per Amics de la Història.

Sinopsi:

Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi.

Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.

Font: Grup 62; Tràiler del llibre. Podeu llegir els primers capítols aquí

Ressenya de Marta Gil a nosaltresllegim.cat

Les revolucions russes de 1917

30 gener 201717 Novembre 2023 / historiaab / 3 comentaris

Dilluns dia 6 de febrer de 2017 a les 19 h a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la primera sessió del cicle “Centenari 1917”: Les revolucions russes de 1917 a càrrec de José Manuel Rúa, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La revolució russa de 1917, o millor dit, les revolucions russes de 1917 formen part dels grans esdeveniments que han donat forma al denominat “curt segle XX”, un segle delimitat per la I Guerra Mundial i la desaparició de la Unió Soviètica: extrems directament relacionats amb els canvis polítics, socials i econòmics que es van produir a Rússia ara fa cent anys.

Imatge: Soldiers demonstration. February 1917

La transformació d’un imperi monàrquic, de caràcter absolutista, predominantment agrari i amb fortes reminiscències feudals, en una superpotència econòmica i militar amb règim de partit únic en unes poques dècades és un dels processos històrics més espectaculars de la història universal. Un procés on l’any 1917 és una data clau per entendre no només la pròpia evolució històrica de Rússia, l’entitat política més gran del planeta, sinó una data fonamental per entendre els conflictes internacionals, les reformes i les revolucions que van marcar el segle passat.

Imatge: Boris Kustodiev (1878-1927). The Bolshevik

En parlar de les revolucions de 1917, en plural, volem posar de manifest la interconnexió de dos processos de canvi, estretament lligats, però amb característiques i conseqüències diferenciades, com són, d’acord amb el calendari julià encara vigent a la Rússia tsarista, la revolució de febrer (esdevinguda al març segons el calendari gregorià) i la revolució d’octubre (esdevinguda al novembre segons el nostre calendari). Dues revolucions, resultat en bona mesura d’un conflicte bèl·lic com era la I Guerra Mundial, que també donarien lloc a un nou conflicte bèl·lic com seria la Guerra Civil Russa.

Foto: Lenin-Trotsky 1920-05-20 Sverdlov Square (original)

Les revolucions de 1917 a nivell polític van liquidar el tsarisme i van donar pas a una profunda transformació econòmica del país. Els canvis polítics, que inicialment van incloure la celebració d’eleccions constituents al novembre de 1917, acabarien per configurar un sistema de dictadura del proletariat profundament allunyat de la teoria marxista i on el partit únic i l’estat es confonien. Per la seva banda, en l’àmbit econòmic, una transformació que inicialment volia donar prioritat al seu caràcter socialista, amb el repartiment de la terra entre els camperols i el control obrer a les empreses, va acabar prioritzant la seva vessant industrialista amb l’estatalització forçosa de l’economia i un objectiu a assolir a qualsevol preu: el creixement econòmic associat a la industrialització.

Bibliografia bàsica:

CARR, Edward Hallet. La Revolución Rusa : de Lenin a Stalin, 1917-1929. Madrid: Alianza Editorial, 2002.
FIGES, Orlando. La Revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo. Barcelona: Edhasa, 2000.
LENIN, V.I. El Estado y la revolución. Barcelona: Planeta-Agostini, 1986.
REED, John. Diez días que estremecieron al mundo. Barcelona: Orbis, cop. 1985.
SEBAG MONTEFIORE, Simon. La Corte del zar rojo. Barcelona: Crítica, cop. 2004.
SEBAG MONTEFIORE, Simon. Llamadme Stalin: la historia secreta de un revolucionario. Barcelona: Crítica, DL 2007.
SERVICE, Robert. Historia de Rusia en el siglo XX. Barcelona: Crítica, cop. 2000.

Informació facilitada per José Manuel Rúa del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona (CEHI-UB)

La Barcelona deportada. 70 anys de l’alliberament dels camps nazis

20 gener 201718 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 31 gener de 2017 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la projecció del documental “La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.

Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.

Podeu escoltar l’enregistrament de la sessió a l’Arxiu de la Paraula <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1425 >

El documental La Barcelona deportada explica les trajectòries particulars d’una dotzena de deportats barcelonins. Ens serveix per explicar el drama col·lectiu del miler llarg de barcelonins que varen patir la deportació i, també, la dels més de 9.000 republicans espanyols deportats durant la Segona Guerra Mundial‎.

El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona deportada” amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.

Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones. Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació. Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.

Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.

Continua llegint →

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya

15 Novembre 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 21 de novembre de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals” a càrrec de Susanna Tavera, historiadora. Aquesta sessió és la sisena i última del Cicle “Grups i classes socials a Catalunya“.

Presenta acte Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

És difícil datar amb precisió el camí de les reivindicacions feministes a Catalunya. No ho és, en canvi, establir que en el pas del segle XIX al XX i fins els anomenats “anys 30” els impulsos modernitzadors de la societat catalana varen comptar amb el protagonisme de nombroses dones de diferents classes socials i també de perfils intel·lectuals i polítics molt diversos.

Destaca en primer lloc, Teresa Claramunt (1862-1931), una sabadellenca, obrera tèxtil i sindicalista molt propera a nuclis d’afinitat anarquista catalana, tan destacats com el de Teresa Mañé, molt coneguda pel pseudònim de Soledad Gustavo, i també Joan Montseny, conegut com a Federico Urales, de nou un pseudònim.

En segon lloc sobresurt, Francesca Bonnemaison, l’escriptora i activista feminista barcelonina, que destacà enmig de les tasques de renovació en els mitjans educatius femenins, amb la creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona que tanta repercussió va tenir dintre i fora del catalanisme d’aquells anys i també en etapes posteriors.

Cal no oblidar, en tercer lloc, el paper de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943), l’escriptora, periodista i musicòloga, creadora de Feminal, el Suplement Femení de la Il·lustració Catalana i autora de nombrosos contes, novel·les, que va ser premiada als Jocs Florals del 1912 i destacà amb uns assajos sobre la cultura de les dones que reproduïren conferències prèviament impartides els anys 1910 i 1916 a l’Ateneu Barcelonès.

Són tres dones, entre moltes altres veus, plurals, decidides i reivindicatives que exemplifiquen el llarg camí del feminisme català vers l’emancipació de les dones.

Vegeu el Diccionari biogràfic de dones (DBD) amb un total de 654 biografies de dones, que en la seva pàgina inicial diu: “La contribució de les dones a l’esdevenir de la història dels territoris de parla catalana ha estat una constant des de l’antiguitat fins a l’actualitat. La seua participació en l’avenç de la societat catalana ha tingut, en alguns casos, un cert relleu públic. En la seua major part, però, bé siga per l’àmbit de la seua dedicació, bé perquè la seua tasca no ha rebut el reconeixement merescut, han passat desapercebudes. La manca d’estudis i de projecció pública sobre les aportacions de les dones en les diverses esferes de la societat catalana pot conduir a l’oblit d’unes persones que, reconegudes o no, han tingut i tenen un pes substancial en el desenvolupament de nostra societat.”

Informació facilitada per Susanna Tavera, doctora en Història Contemporània, catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Línies de recerca: Història de les Dones i Història dels Moviments Socials.

Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna

7 Novembre 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 14 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la Maternitat d’Elna (Roselló).

Elisabeth Eidenbenz, que treballava com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, impulsà la creació de la Maternitat d’Elna quan l’èxode republicà desbordà les previsions del Govern francès. Aquest havia autoritzat el pas per la frontera francesa de prop de 400.000 refugiats, els quals foren majoritàriament confinats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i el Barcarès. La Maternitat tramitava amb les autoritats franceses els permisos perquè les gestants internades fossin ateses al seu edifici durant els infantaments i el postpart.

Elisabeth Eidenbenz 1975 (Blog d’Assumpta Montellà)

En un primer moment, la Maternitat tingué la seu a Brullà, però l’edifici molt aviat esdevingué clarament insuficient. Després de demanar finançament a Suïssa, Eidenbenz aconseguí la cessió d’un palau abandonat de tres plantes, construït el 1900, conegut popularment amb el nom d’El Castell d’en Bardou, que féu restaurar i habilitar com a centre sanitari. Amb una capacitat d’una cinquantena de llits, entrà en funcionament al desembre del 1939 i hi nasqueren uns quatre-cents infants fills de refugiades, els quals, altrament, haurien tingut unes probablitats de supervivència molt migrades. Posteriorment, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la Maternitat acollí també dones jueves gestants, i, en total, el nombre de naixements ascendí gairebé a uns 600.

Edifici de la Maternitat d’Elna (Arxiu Elizabeth Eidenbenz)

El material, els medicaments i els aliments provenien sobretot de la Creu Roja Internacional. La Gestapo arrestà Eidenbenz i el Govern nazi féu tancar la Maternitat l’abril del 1944.

Després de la guerra, l’edifici tornà a restar abandonat fins als anys noranta del segle XX, que fou adquirit per un particular, el qual, l’any 2001, junt amb algunes de les persones nascudes a la Maternitat, localitzà Eidenbenz, a qui els anys següents hom féu objecte de diversos homenatges. L’any 2005 l’Ajuntament d’Elna adquirí l’edifici de la Maternitat amb l’objectiu de preservar-ne la memòria com a exemple d’iniciativa humanitària.

La Maternitat d’Elna ha estat objecte de diverses investigacions i recreacions: cal esmentar els estudis històrics d’Assumpta Montellà, La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats (2006) i de Tristany Castanier i Palau, Femmes en exil, meres des camps (2008), i la novel·la d’Helena Legrais, Les enfants d’Elisabeth (2007).

Vegeu l’article d’Assumpta Montellà “La maternitat d’Elna: la nostra llista de Schindler” a la revista Sàpiens

Informació extreta de “Maternitat d’Elna” (enciclopèdia.cat), Sàpiens i Assumpta Montellà.

Vegeu el llibre La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats d’Assumpta Montellà

Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust

22 Octubre 201617 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns dia 7 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust” a càrrec de Dory Sontheimer, autora del llibre Les set caixes. Aquesta sessió és la primera del nou cicle “Contra la barbàrie nazi”.

Presenta la sessió, Josep Sauret de la Secció d’història de l’Ateneu Barcelonès.

“Em dic Dory Sontheimer. Vaig néixer a Barcelona quan ja havia acabat la segona Guerra mundial. Sóc catòlica. Vaig estudiar a les monges catòliques alemanyes de Barcelona i vaig fer la carrera universitària a la Universitat de Barcelona. Sóc farmacèutica “.

“Els meus pares eren alemanys. A casa es parlava indistintament alemany i castellà. Evidentment, durant el franquisme no es podia parlar en català, almenys en els llocs públics. Als 18 anys els meus pares, em van dir amb un gran sigil, que les nostres arrels eren jueves. No vaig entendre en aquell moment el perquè d’aquella extrema precaució. Ara que conec l’historia ho entenc.”

“Al morir la meva mare l’any 2002 i començar a desmuntar el seu pis, van aparèixer a la meva habitació de soltera set caixes amb tota la documentació de la família. Documentació dels avis paterns, dels avis materns i de les famílies de cadascun d’ells. Vaig trobar passaports, documentació, telegrames i la correspondència que els meus pares havien mantingut amb la família. Com que el meu pare escrivia a màquina i en guardava una còpia, vaig poder seguir i reconstruir tota la història familiar. La trobada d’aquestes caixes per mi va representar un abans i un després. La història de meva família, reflecteix la història més turbulenta del segle XX. Un segle colpidor, on es va cometre el genocidi més pervers que ha conegut la història.”

“Hitler va arribar al poder al gener del 1933, com partit minoritari i amb l’ajuda de coalicions. Una vegada al poder, va començar a imposar la seva doctrina racista, antisemítica i feixista. A l’abril del 1933 es va fer el primer boicot contra els negocis jueus. El centre polític del Partit Nacionalsocialista era a Nuremberg. Un any després, el 1934, Hitler va ordenar fer una depuració dintre del seu propi partit. Dos-cents afusellaments Això va marcar l’inici de la política nazi.

El 15 de setembre de 1935, Hitler va imposar la Llei de la ciutadania del Reich, una de anomenades Lleis de Nuremberg; amb aquesta llei, els alemanys jueus ja no eren ciutadans del Reich. Al mateix temps, Hitler va promulgar la Llei per a la protecció de la sang i l’honor alemanys. Aquestes lleis racials van ser l’inici de l’exclusió, persecució, usurpació i finalment execució del poble jueu. Tot es va fer emparat en la legalitat constituïda per la jurisdicció nazi.”

Gráfico publicado por el gobierno nazi en 1935, explicando los esquemas familiares que determinaban la limpieza de sangre.

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Leyes_de_Núremberg

Sense floritures retòriques i amb una lluminosa sinceritat, Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels jueus refugiats a Espanya i aconsegueix que la seva família retrobi una identitat negada i els diversos membres es descobreixin a si mateixos amb una emoció intensíssima que el lector del llibre Les set caixes comparteix fins a l’última paraula.

Informació facilitada per Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, llicenciada en farmàcia i òptica per la Universitat de Barcelona i graduada en PDG per la IESE Business School. Des de 2007 realitza estudis d’història contemporània i de narrativa. Ha impartit conferències en el Grup de Treball sobre Exili, Deportació i Holocaust a l’Auditori de Barcelona, en les Jornades d’Estudi i Debat Perseguits i Salvats, en el Museu d’Història de Barcelona. Aquest és el seu primer llibre.

Vegeu el vídeo Tv3 a la carta Les Set caixes

Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial

6 Octubre 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 10 d’octubre de 2016 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la sessió “Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial” a càrrec de David Martínez Fiol. L’acte tindrà una primera part expositiva seguida d’un debat amb tots els participants de la tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

David Martínez Fiol, nascut a Barcelona el 1962, és professor de geografia i història a l’IES Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, El catalanisme a la Gran Guerra (1914-1918) i Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918), en l’anàlisi del nacionalisme revolucionari català. El 2006 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), de la qual derivà el llibre Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat.

Catalunya va percebre la Gran Guerra com una oportunitat per assolir l’autogovern. Alguns catalanistes van creure que la millor manera d’aconseguir aquest objectiu era participant directament en la guerra de trinxeres. D’aquesta forma, una part important del catalanisme va actuar com si Catalunya fos un país més en guerra: amb uns soldats al front i una població civil a la reraguarda que es preocupava per ells.

La figura del Dr. Joan Solé i Pla, membre de la Unió Catalanista, s’encarregà de coordinar tots aquests esforços. La intenció era fer participar Catalunya, com subjecte polític en les negociacions de pau del final de la guerra. Fins i tot, es buscà la complicitat de les diplomàcies francesa i nord-americana amb uns resultats molt desiguals i decebedors.

Retrat que el doctor Joan Solé i Pla lliura al Col·legi de Metges de Barcelona els anys 1920. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona]

Informació facilitada per: David Martínez Fiol

El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè

26 Setembre 201617 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous dia 6 d’octubre de 2016 a les 19h , a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc l’acte “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè”, presidit per l’Hble. Sr. Santi Vila i Vicente, Conseller de Cultura de la Generalitat, l’Il·lm. Sr. Ferran Bel i Accensi, alcalde de Tortosa, i pel Sr. Jordi Casassas i Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència que correrà a càrrec de la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua abordarà diferents aspectes d’un dels conjunts de la perifèria territorial més desconeguda: la dels territoris comarcals situats al sud de Catalunya, Baix Aragó i comarques de l’Alt i Baix Maestrat, entre els segles XIX i XX, sota la mirada d’un dels seus protagonistes: Francesc Mestre i Noè.

Quantes vegades hem escoltat aquella frase tant recorrent de: Ni catalans, ni valencians. Som tortosins! Si, sí… els mateixos que reclamen la “quinta” província. Què hi ha, realment, al darrera d’aquestes frases? Són dites populars sense solta ni volta? Fabulacions que ves a saber d’on han sortit? O hi ha una realitat oculta que les sustenta?

Quina ha estat la problemàtica específica de les Terres de l’Ebre al llarg dels darrers segles? Quina resposta han tingut per part de les respectives administracions? Certament, la història d’aquests territoris encara està plena de molts interrogants, de costats foscos i de llegendes “urbanes” i, per tant, és una assignatura que encara ens resta pendent.

Afortunadament, en els darrers temps s’han llegit tesis doctorals i s’han publicat interessants treballs dins de les nostres universitats, que han estat i són d’una importància cabdal per a l’estudi i el coneixement, tan de la història local i comarcal, com de la Història–en lletres majúscules- del nostre país. Treballs que, amb fortes dificultats, arriben fins a les llibreries barcelonines i encara amb més entrebancs poden ser distribuïdes per tots els territoris de llengua catalana. Potser per això, encara els desconeixem i, per tant, encara ignorem una part de la història de qui som, que som i com som, realment.

Aquesta no és només una realitat del nostre present. Si miréssim enrere i poguéssim retrocedir en el temps, potser veuríem que les coses no han canviat tant. I no és que la història es repeteixi, no. Tan sols és que els problemes del passat continuen oberts: o no s’ha trobat una solució o, potser fins i tot, aquesta no s’ha volgut buscar…

La història, que no deixa de ser la memòria i la consciència de la nostra societat, persisteix en ensenyar a cada generació tot allò que s’ha fet, tot el que resta pendent i, també, allò que s’ha enquistat a l’espera de trobar una sortida…

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940) arqueòleg-historiador, lingüista, escriptor, i periodista al llarg de quasi cinquanta anys, va ser arxiver honorari de l’ajuntament de Tortosa i cronista d’aquesta ciutat. Va fundar el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a l’antiga comarca de Tortosa i va ser, també, un reconegut poeta i dramaturg.

Francesc Mestre i Noè (1929)

Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Màlaga; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de “San Fernando”, de la Societat Artístic Arqueològica Barcelonesa, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Société Archéologique du Midi de la France (Toulouse), membre corresponsal estranger de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya); vocal de la Junta executiva del Congrés d’Art Cristià de Catalunya, acadèmic adjunt de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, membre d’honor de la Société Académique d’Histoire Internacional de Paris, entre moltes d’altres càrrecs i nomenaments d’un llarg llistat. Va publicar diversos llibres de contingut històric, artístic, de cultura popular i lingüístics. Va fundar, entre d’altres, el Centre excursionista de Tortosa i la primera associació de la premsa d’aquesta comarca, i va ser vicepresident de la Federació de Premsa catalanobalear i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1931.

La figura de Francesc Mestre resulta ser una peça clau entre les primeres mostres, que amb timidesa, poden considerar-se com el primer catalanisme a les comarques del sud de Catalunya i l’efervescència que durant les primeres dècades del segle XX esclataran formant un ampli mostrari de sensibilitats. Ell és, de fet, l’ideòleg, el pensador i la figura que avivarà les consciències d’una gent i d’un territori que ha vist suplantar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Que amb els anys ha anat perdent els rastres de la seva pròpia història, del seu patrimoni artístic, arquitectònic i arqueològic i que, fins i tot, davant tanta confusió, ha oblidat una part de la seva pròpia identitat.

Informació facilitada per Maria Mestre.

Vegeu també: Albert Aragonés Salvat i Montserrat Ingla Torné La gènesi del «Vocabulari català de Tortosa» de Francesc Mestre i Noé

Breu biografia de Francesc Mestre i Noè (Gran Enciclopèdia Catalana)