La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, organitzen el cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès i que constarà de dues sessions:

21 d’abril de 2022. El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.

En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades amb els fons reservats, amb fins espuris, per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.

18 de maig de 2022. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.

L’objectiu de la conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau electoral i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.

Recull bibliogràfic

Aquest recull sobre Història de la Corrupció Política és una selecció bàsica de la bibliografia de l’article “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” i del conjunt del llibre La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar que és el primer i el més exhaustiu dels llibres recents que tracten aquesta qüestió. 

En total hi ha 11 llibres, 4 articles del llibre citat i 5 articles de revistes especialitzades.  En tots els casos hi ha una sinopsi de l’obra o una ressenya. S’indiquen amb l’acrònim BAB els llibres disponibles actualment a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).

Riquer i Permanyer, Borja de; Pérez Francesch, Joan Lluís; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran; i Luján, Oriol (dirs.): La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018, 695 p.  (BAB)

Sinopsi i presentació: La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el següent apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” dins de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar  pp 47-79.  Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. (BAB)

Resum: Planteja quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Casos i mesures: Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. El 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

Rubí, Gemma; Ferran Toledano, Lluís; Riquer i Permanyer, Borja de. (2020). “Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània”. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 1-19.

Vegeu l’article a : https://doi.org/10.2436/rcdp.i60.2020.3462

Sinopsi: L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció sistèmica a l’Argentina mitjançant l’empresa CHADE. Unes breus reflexions sobre la corrupció política espanyola actual precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre tant la corrupció política espanyola com la catalana.

Rubí, Gemma  y Toledano, Ferran  “La corrupción general del siglo. Palabras y discursos sobre la corrupción política en la España del siglo XIX” , AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 131-157. (BAB)

Vegeu l’article a:  https://revistaayer.com/articulo/1368

Sinopsi: L’objecte d’aquest article és posar en ordre els significats que va anar adoptant la família semàntica de la corrupció política al segle XIX espanyol. Analitzem els sentits que va tenir tant en el camp jurídic i filosòfic com en l’estrictament polític, tenint en compte la seva acomodació segons el context històric, institucional i de cadascuna de les cultures polítiques. Es revisen els discursos parlamentaris, la premsa i els tractats polítics, posant de relleu els arguments utilitzats per legitimar el bon govern i el seu revers.

Riquer i Permanyer, Borja de:  “Francesc Cambó y la CHADE. ¿Qué hace un político «nuevo» presidiendo una multinacional corruptora?”, AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 105-130.  (BAB)

Vegeu l’article a: https://www.revistaayer.com/sites/default/files/articulos/05%20Riquer.pdf

Sinopsi: El polític catalanista Francesc Cambó va ser el president de la “Compañía Hispano Americana de Electricidad” (CHADE), la més important inversió espanyola a l’estranger i la principal empresa elèctrica d’Amèrica Llatina. L’èxit econòmic d’aquesta empresa, que va permetre a Cambó enriquir-se de manera notable, va ser degut en gran mesura a la influència aconseguida a Argentina gràcies a la corrupció política.

Cambó, que coneixia els procediments utilitzats per la seva companyia -despeses confidencials a periodistes i funcionaris, suborns a polítics, avantatges fiscals, etc.-, mai va condemnar aquestes pràctiques, encara que li desagradaven. Considerava que la corrupció era una malaltia molt difícil de curar i que davant d’ella s’havia d’actuar amb discreció i prudència, evitant sempre l’escàndol públic. Ell mateix i els seus biògrafs han ocultat que el 1945 va ser acusat de cooperació amb el suborn i frau a l’Administració Pública i que va aconseguir evitar ser processat gràcies a la intervenció de Juan Domingo Perón. Les seves responsabilitats en la gestió corruptora de la CHADE sens dubte van contribuir a què l’ambiciós «polític nou» de principis de segle XX acabés convertit en un acabalat conservador, incapaç d’assumir cap risc polític.

Rubí i Casals, Maria Gemma: Els catalans i la política en temps del caciquisme.  Manresa 1875-1923, Eumo editorial, 2006, 280 p. (BAB)

Sinopsi: L’obra ens proporciona una suggestiva anàlisi de com es va produir la lenta transició del liberalisme a la democràcia a la ciutat de Manresa, prototipus de ciutat mitjana dins el teixit urbà de Catalunya, en el període de la Restauració (1875-1923). El llibre proposa un model per explicar la transició de la política protagonitzada per notables a la política de masses que és extrapolable a d’altres ciutats. El model conjuga diversos elements com són el progrés del vot representatiu, el desenvolupament d’una política competitiva i d’un cert pluralisme polític, la capacitat mobilitzadora del catolicisme polític i del republicanisme, la importància de les relacions clientelars i el sorgiment d’un nou clientelisme associat als partits polítics. Ens explica, en resum, com en aquell període vam canviar la societat, les formes d’exercici del poder i els estils de fer política en una direcció mes plural, malgrat que els canals de representació no eren els adequats.

Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016),  Pròleg de Paul Preston, 2016, Editorial Comares, 144 p. (BAB).

Ressenya: “La història de la corrupció com a subjecte” de Lluís Ferran Toledano González (UAB)

A Espanya, la història de la corrupció política com a subjecte historiogràfic no ha estat reconeguda fins a dates molt recents, al marge de les anàlisis de l’evolució del frau fiscal i, de manera singular, del frau electoral i de les seqüeles de la literatura regeneracionista. Qualsevol historiador, si repassa la seva pròpia investigació, comprovarà que alguna vegada ha estudiat fets corruptes, però el que és rellevant és que no ho feia dins d’un camp d’estudi específic, com sí que ha passat els darrers anys sota l’òptica de la ciència política i del dret. El canvi s’ha produït gràcies a la combinació de l’esclat de la corrupció a la vida política espanyola amb la recepció dels més renovadors corrents internacionals, com el representat pel professor de la Universitat d’Avignon i membre del Centre Norbert Elias , Frédéric Monier, i pel professor de la Universitat Tècnica de Darmstadt, Jens Ivo Engels. La primera temptativa de proporcionar un model interpretatiu la devem a Francisco Comín, que el 1994 va publicar una sèrie de treballs sobre la història del frau fiscal a l’Espanya contemporània. El van seguir altres de Juan Pro i José Antonio Piqueras tractant de la vinculació entre poder polític i econòmic a l’Espanya isabelina, al costat dels nombrosos i coneguts textos circumscrits a la Restauració de José Varela, Carlos Dardé i Javier Moreno, o la corrupció franquista estudiada per Carlos Barciela i Àngel Viñas. Tampoc no podem oblidar els de Juan Manuel Olarieta i Alejandro Nieto, des de la perspectiva de la història del dret. Però tan sols una decidida aposta perla seva investigació la devem als equips liderats per la professora Gemma Rubí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​i María Antonia Peña, de la Universitat de Huelva. Al seu costat, cal esmentar els congressos organitzats per Francisco Andújar i Pilar Ponce, de la Universitat d’Almeria i de la Complutense de Madrid, respectivament, autor a la corrupció política a la Monarquia Hispànica durant l’Antic Règim.

Amb aquests antecedents el llibre de Jaume Muñoz constitueix el primer intent seriós i de conjunt de facilitar un recorregut de l’evolució de les males pràctiques de govern a Espanya des del 1875 fins als nostres dies. Com ha assenyalat al seu pròleg el prestigiós hispanista Paul Preston, s’ha de saludar l’aparició d’aquest llibre per constituir un exercici de síntesi notable i amena. També, si hi cap, per tractar-se de la seva òpera prima camí de la tesi doctoral i per insistir a les seves pàgines sobre el paper de Franco en la institucionalització del pillatge. En certa manera, podríem enllaçar simbòlicament la imatge donada per Preston de les caceres de Franco com a centres de comercialització de favors, amb l’oli pintat per Manuel Alcázar que representa una cacera celebrada el 1881 a la finca de Josep de Salamanca a Los Llanos (Albacete) al costat del més granat de la reialesa.

El llibre de Jaume Muñoz segueix un estricte ordre cronològic en la valoració de coneguts casos i pràctiques de corrupció, amb un maneig correcte de la bibliografia i obert a les aportacions procedents de les ciències socials. Amb això, una més que correcta ambició analítica li permet preguntar-se per la continuïtat i discontinuïtat dels mecanismes de la corrupció governamental, identificant en cada període les àrees de risc i les modalitats dels grups d’interès empresarial.

Un esforç encomiable que el porta a destacar, per exemple, el contrast entre la retòrica purificadora i la pràctica regeneracionista en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’abast dels canvis en les conductes corruptes durant la Segona República o incloure en aquest repte de llarga durada la presència de “nous actors” com han estat els partits polítics en els entramats de corrupció a partir de 1978. Un context, aquest darrer, que compta amb reconeguts especialistes com Manuel Villoria o Fernando Jiménez. L’autor concep la corrupció com un fenomen propi dels Estats febles amb burocràcies ineficients, en una societat basada en la solidaritat familiar que cultiva el clientelisme i l’amiguisme i que manifesta una escassa presència de virtuts cíviques a la seva cultura política. Així les coses, la història de la corrupció seria coetània del sistema polític inaugurat per Cánovas, perquè llavors i no abans assistiríem als inicis de l’opinió pública, coincidents amb un alt grau de desmobilització política, escàs nivell d’alfabetització i predomini del rural sobre allò urbà. És en aquest marc interpretatiu on tant el llibre com posteriors investigacions haurien de revisar els seus plantejaments, atenent justament les aportacions de la historiografia espanyola, pel que fa a la diversitat territorial dels seus ritmes que ja de per sí mateix estableix un excel·lent marc comparatiu, així com per allò aportat per la historiografia internacional.

Perquè la corrupció política es convertís en un problema de primer ordre no hauríem d’esperar l’Espanya de la Restauració ni tampoc pensar que les queixes van ser privatives només dels àmbits intel·lectuals finiseculars. Una anàlisi rigorosa requeriria esbossar primer la semàntica de la corrupció en el trànsit al règim liberal i la importància que va tenir per als primers liberals l’amenaça i rebuig del despotisme ministerial. També hauria d’analitzar el lloc que van ocupar la virtut i l’honor precisament en el procés de naixement d’una nova opinió pública. Aquest enfocament haurà de tenir en compte els rics i prolixos debats en seu parlamentària sobre contractes i subvencions governamentals i sobre el comportament honest dels empleats públics a les dècades centrals del segle. Es pot dir sense por sens dubte que la revolució de 1854 va ser entre altres coses una “revolució moral”, amb una clara implicació popular expressada en els saquejos als palaus de personalitats de dubtosa honradesa pública a Madrid. I què dir de la impressionant manifestació que va tenir lloc també a la capital el 9 de desembre de 1895, arran de les denúncies de les corrupteles municipals fetes pel marquès de Cabriñana, i de l’escàndol per l’atemptat que va patir. Sens dubte, el ressò dels escàndols a la premsa europea va amplificar les seves repercussions polítiques i financeres, però és igualment cert que les coercitives lleis d’impremta de mitjans de segle a Espanya van tenir per missió, entre altres, tenallar la crítica als negocis foscos de les camarilles cortesanes i reduir el perill potencial que suposava en la formació d’una opinió pública políticament hostil. Una major alfabetització sens dubte va transformar les condicions de fer política, però, com indiquen valuosos estudis, la intensitat de la mobilització camperola andalusa no va ser gens aliena als esdeveniments més generals. Tampoc la corrupció electoral durant el règim isabelí ni la supeditació dels tribunals a l’administració van ser elements secundaris sinó que van alertar sobre la crisi de la naturalesa del sistema representatiu. Ni més ni menys.

Aquestes apreciacions, que proposen un enfocament molt més ampli i complex de la història de la corrupció, no entelen el valor de l’aportació del llibre d’aquest jove historiador. Sempre es pot trobar una o una altra mancança, o en quin nou àmbit aprofundir, com per exemple, la renúncia conscient a estudiar aquest fenomen durant la guerra civil, o l’escassa atenció donada a la corrupció a Cuba i Filipines, estudiades al seu dia per Alfonso W. Quiroz i Xavier Huetz de Lemps. En qualsevol cas, el llibre és un text de referència tant per a historiadors com per a científics socials que vulguin enriquir els seus models amb l’ensenyament del passat.

Mayayo, Andreu;  Lo Cascio, Paola;  Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas, Flor del Viento Ediciones S.A., 2010. (BAB)

Sinopsi: El franquisme va retardar dècades el creixement econòmic del país i, tot i el desenvolupisme, el va allunyar dels nivells de benestar aconseguit pels països del nostre entorn. Mentre la democràcia es fonamenta en un projecte de benestar col·lectiu, la dictadura s’exercita en benefici d’una classe.

Encara que no sigui una obra exhaustiva, informa breument sobre diversos estudis amb una bibliografia suficient. Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana. Entre aquestes es destaquen documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.

Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874), Akal Universitaria, 2015, 304 p. (BAB)

Sinopsi: Aquest llibre reconstrueix, des d’una òptica política, la trajectòria i les vicissituds del Patrimoni Reial de la monarquia espanyola entre 1808 i 1876. Es tracta de l’estudi d’una institució escassament investigada i que, no obstant això, va tenir una importància transcendental en la configuració de la nova monarquia i del nou estat-nació al llarg de segle XIX.

Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010)  Ed Taurus, 2002, 544 p. (BAB)

Sinopsi: La relació entre economia i política ha despertat l’interès no només dels historiadors i científics socials, sinó de l’opinió pública en general i de comentaristes de tota mena, i en moltes ocasions s’ha prestat a interpretacions extremes i simplistes. El poder dels empresaris, una nova edició revisada i posada al dia, recorre les relacions entre els interessos econòmics i la política a Espanya al llarg de més d’un segle, des dels temps de la Monarquia constitucional a la democràcia actual, passant per les dues dictadures -la més breu de Primo de Rivera i la perllongada del general Franco-, la Segona República i la guerra civil; des dels temps en què Espanya era encara un país essencialment agrari, escassament industrialitzat i molt tancat a l’exterior, fins a l’actual economia desenvolupada, incorporada a Europa i oberta a l’ordre econòmic internacional.

En aquestes diferents etapes de la història, fins a la més recent actualitat, sota diversos règims polítics i en situacions econòmiques diferents, s’analitza la lògica en l’actuació d’uns i d’altres, la seva instrumentació recíproca, els moments en què la política va semblar prevaler sobre els interessos econòmics i aquells en què l’economia va semblar imposar les seves regles als qui van adoptar les decisions polítiques.

Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962), 2011, ed. Marcial Pons, Ediciones de Historia, 448 p.

Resum: Juan March va néixer el 1880 en una família de comerciants d’un poble de Mallorca. Quan va morir el 1962 era un dels homes més rics del món. El seu vertiginós enriquiment li va fer estar des de molt aviat en boca de jutges, polítics i periodistes. El seu posterior salt a la política el va sotmetre a l’escrutini públic de manera ja irremeiable. Es va presentar com un fill del poble, fet a sí mateix, exemple d’un capitalisme modern enfront de les classes tradicionals.

Va trencar motlles, va ser acusat de contraban davant dels tribunals i de delictes de sang entre els seus conveïns. Va ser perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera i també per la República, que el va empresonar. Va finançar als militars revoltats el juliol de 1936, va conspirar després des de Lisboa amb els monàrquics i va defensar l’aproximació a Gran Bretanya. El seu últim gran negoci, la fallida i adquisició de la Barcelona Traction, va rebre la protecció del Tresor britànic i el suport de el ministre Juan Antonio Suanzes.

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”, dins La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar  pp 181-195. Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. (BAB)

Sinopsi: Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Jiménez, Fernando: “El caso MATESA: un escándalo político en un régimen autoritario”a Historia y política: Ideas, procesos y movimientos sociales, Nº 4, 2000.

Vegeu l’article: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=295722

Sinopsi: L’escàndol MATESA sorgeix el 1969 en conèixer que un conegut empresari havia estat empresonat i que la seva empresa mantenia un deute de 10.000 milions de pessetes amb un banc públic. Pel que constitueix un cas excepcional en la història del franquisme, la premsa va tractar l’assumpte amb tota llibertat durant un parell de mesos i es va crear una comissió d’investigació en les Corts que va elaborar un informe amb conclusions molt dures per a tres exministres (i per a un quart encara en actiu), que posteriorment serien encausats per negligència pel Tribunal Suprem (no així el ministre en actiu). L’article analitza com va ser possible el tractament públic d’aquests fets (per un període de temps determinat) en el marc de la Dictadura i reflexiona sobre les similituds i les diferències en aquest cas amb els escàndols que tenen lloc en règims democràtics.

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018.  629-643 p. (BAB).

Sinopsi: Parteix d’un breu estat de la qüestió sobre la corrupció durant el franquisme. L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Pujol, Xavier: Muñoz Ramonet, Societat il·limitada, 2003, Ed. 62, 325 p. (BAB)

Sinopsi: Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: Después de Dios, los Muñoz. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans esllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner.

Personatges sorprenents com doña Florinda, la mare, Carmen Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutible, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics en un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars.

Arco Blanco, Miguel Ángel de: “El estraperlo: pieza clave en la estabilización del régimen franquista” a Historia del Presente, Nº 15, 2010 (Ejemplar dedicado a: El primer franquismo. Nuevas visiones), pp. 65-78.

Vegeu l’article: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3287084

Sinopsi: L’estraperlo simbolitza perfectament el món dicotòmic de la postguerra espanyola. La societat trencada. El criteri polític com a premissa bàsica en la gestió de l’economia i dels destins humans. Encaixa a més amb aquesta filosofia d’aïllament, sacrifici i purificació que, des de les altes instàncies del règim, volia significar l’autarquia. La societat espanyola, després dels seus pecats liberals manifestats en la II República i la redemptora Cruzada, havia de tancar-se sobre si mateixa, deixar de mirar a l’exterior i purgar les seves culpes. I tot, en un règim que no oblidaria la Guerra Civil, que adoptaria unes polítiques de la memòria en les que, sistemàticament, l’Espanya dels vencedors seria exalçada i la dels vençuts deformada i oblidada. La Guerra Civil suposaria un trencament vital a les identitats i percepcions dels espanyols: i la gestió bipolar que el franquisme va fer de l’estraperlo encaixa a la perfecció en aquesta tendència.

L’estraperlo es convertiria en una arma de repressió i consens: una forma de castigar als vençuts, les classes més desfavorides i, alhora, un instrument vital per a que les bases socials del Règim seguissin apostant per la seva continuïtat. Al cap i a la fi, per a alguna cosa uns havien lluitat per acabar amb la II República durant la Guerra Civil i el franquisme, fill d’aquesta contesa, mai podria oblidar-ho.

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018.  143-170 p. (BAB)

Conclusions: La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els supòsits encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació políticoestratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco, 2016, Ed. Crítica. 590 p. (BAB)

Ressenya de Antonio Cazorla Sánchez:   https://e-revistas.uc3m.es/index.php/HISPNOV/article/view/3500/2136

Sinopsi: La història d’uns anys crucials, els que van de 1939 a 1943, en què Franco va poder haver embarcat a Espanya en la Segona Guerra Mundial -de fet, com ens mostra Viñas, va voler fer-ho- gràcies a l’aportació de nova documentació recentment desclassificada, tot seguint la complexa activitat política dissenyada per Gran Bretanya per evitar l’entrada d’Espanya a la guerra, incloent la “compra de voluntats” militars per unes sumes considerables, efectuada amb la col·laboració del banquer Juan March. En el llibre, però, hi ha molt més que això: hi ha una magistral descripció del món dels conspiradors i espies que envoltava el govern, i hi ha, sobretot, un esforç per explicar que hi ha darrere dels fets, desmitificant tòpics com els de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, per oferir-nos una nova i més satisfactòria interpretació de la política espanyola en aquests anys.

Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Española. Ed. Ariel, (Nueva edición actualitzada, 2005 i 2019), 688 p. (BAB)

Sinopsi: Aquest assaig reconstrueix les relacions de Franco amb membres de tres generacions diferents de la família reial i revela les seves implicacions institucionals. Els vincles del dictador amb Alfons XIII, Juan de Borbón i el rei Juan Carlos marcaran l’evolució institucional de la monarquia, la instauració es realitzarà en funció dels designis del dictador. Això donarà peu a un complex marc d’intrigues i ambicions en múltiples direccions (polítiques, institucionals i familiars), i mostrarà els canvis en les actituds i els posicionaments de determinades personalitats en funció de les canviants conjuntures polítiques de la lluita pel poder.

Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014), Ed, Base, 2019, 768 p. (BAB)

Ressenya de Miquel Nistal “Un poble traït” a Blog Gaudir la Cultura, 20 març 2020. Ressenya completa: Un poble traït (1) i Un poble traït ( i 2)

El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració. Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).