Eudald Carbonell sobre el futur de la humanitat

Imatge principal: Eudald Carbonell. Foto: Susana Santamaría / Fundación Atapuerca

Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022.

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.

Acte organitzat per la Secció d’Història i la Secció d’Ecologia.

Accés obert (sense inscripció) i retransmès en directe aquí.

Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022. Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.

Crònica de l’acte

Narcís Argemí inicià l’acte amb una breu introducció al llibre d’Eudald Carbonell. El futur de la humanitat destacant-ne a en paraules del propi autor que “La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra manera de viure està portant el món i a l’espècie al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem”

A continuació Santiago Vilanova presentà el llarg i dens currículum professional i acadèmic d’Eudald Carbonell, destacant també la seva visió eco-humanística.

Finalment, Eudald Carbonell inicià una primera intervenció en què afirmà que: “Encara hi som a temps, però la necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra manera de pensar i de relacionar-nos i de viure”

Al llarg de tota la sessió hi hagué un diàleg primer entre Carbonell-Argemí-Vilanova i després amb el públic. Podem dir que les paraules d’Eudald Carbonell han escampat consciència d’espècie a tota la sala d’actes Oriol Bohigas, un auditori amb èxit d’assistència i de participació. Per Carbonell: “Sense diversitat no hi hauria hagut evolució”. “Preservar la diversitat és fonamental”, “Cal abortar la globalització i substituir-la per la planetització”. També distingí entre diversitat i fragmentació. El poder pretén fragmentar encara més la societat i confondre-la amb la diversitat social i cultural.

El futur de la humanitat

Pregon coneixedor dels passos que han portat l’Homo sapiens fins al moment actual, Eudald Carbonell fa un salt cap al futur i ens planteja 10 reptes per evitar el col·lapse i garantir la supervivència de l’espècie humana.

Segons afirma en el seu darrer llibre El futur de la humanitat “o bé canviem o ens extingirem”. El llibre ens ofereix propostes a favor de l’evolució de l’espècie humana per garantir-ne la supervivència. La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra forma de viure està portant el món i la nostra espècie, entre moltes altres, al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem.

I el camí per evitar-ho l’Eudald Carbonell el resumeix en un decàleg que comença fent una crida per potenciar la consciència crítica de l’espècie,  per avançar cap a la socialització de la tecnologia, la fi de la globalització, l’increment de la diversitat i la desaparició dels líders i jerarquies socials.

La necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos i de viure. Necessitem pensar i repensar la humanitat com un procés cap a la posthumanitat.

Què és el que hem de fer? Què és el que necessitem per assegurar el futur de la humanitat? Sobre quines bases s’ha de construir l’humanisme perquè tingui èxit en la transformació de l’Homo sapiens?

La urgència per obtenir respostes a aquestes preguntes transcendents no ens ha de fer oblidar que els fonaments del futur només es poden construir sobre el coneixement del passat i un bon funcionament del present.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal, ateneista de la secció d’Història “El futur de la humanitat” al Blog Gaudirlacultura:

“En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra ” […]. Vegeu la ressenya completa aquí

Què n’ha dit la premsa? I diverses entrevistes a Eudald Carbonell

Podeu llegir una selecció de crítiques i d’entrevistes aquí

La Primera República: una experiència democràtica frustrada

Dijous 9 de març de 2023 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el Memorial Democràtic recordà la proclamació de la Primera República (1873) amb la conferència La Primera República: una experiència democràtica frustrada a càrrec de Florencia Peyrou, professora de la Universidad Autónoma de Madrid.

Presentà l’acte: Jordi Font, director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Clausurà la sessió, Gemma Ubasart, Consellera de Justícia, Drets i Memòria

Organitza: Memorial Democràtic amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès

Formulari d’inscripció https://forms.office.com/e/dPcV4iV3SG   Accés gratuït

Gemma Ubasart, Consellera de Justícia, Drets i Memòria clausurà la conferència de Florencia Peyrou sobre la Primera República organitzada per Memorial Democràtic, que tingué lloc a l’Ateneu Barcelonès 9-3-2023

La Primera República: una experiència democràtica frustrada

Amb motiu de la commemoració de la proclamació de la Primera República, Florencia Peyrou oferí una conferència entorn d’aquesta experiència republicana, en la qual van començar a perfilar-se els fonaments d’un regim representatiu i parlamentari alhora que s’establien les bases de la tradició federalista d’esquerres posterior.

La Primera República (1873-1874) representa un període cabdal en la història de l’Estat espanyol perquè va esdevenir el primer règim democràtic del país durant el qual es va poder gaudir de llibertats i drets llargament reivindicats i, alhora, es va intentar establir un estat federal.

La Primera República és vista i interpretada pels seus oponents i detractors com un període de caos, anarquia i utopia. Després de la fi de la República, també alguns dels propis republicans van alimentar aquesta visió apocalíptica. I ja en ple franquisme, la condemna fou absoluta. D’altra banda, els historiadors se centraren en l’estudi dels moviments socialistes, comunistes i anarquistes, la CEDA o Falange i abandonaren l’anàlisi del republicanisme i dels republicans. Conclusió la Primera República és una gran desconeguda.

Quines són les claus per a la comprensió del període? La República és un període de democratització: un fenomen incomplet i amenaçat d’involució i caracteritzat habitualment per la mobilització i el conflicte econòmic i laboral. En segon lloc, es promou la democràcia des de l’espai públic que implica una participació constant i immediata de la ciutadania vigilant i activa a través de la milícia i del sufragi a tots els homes. La federació és una forma de garantir aquest ideal ciutadà i democràtic. El federalisme és un important mecanisme de politització popular i del control dels ajuntaments. Apareixen projectes de reforma social: bancs de crèdit, cooperatives i desamortització alternativa per a una societat de petits propietaris. La darrera clau: és l’època de transició des dels partits de notables a partits de masses. Faltaven estructures de discussió, de canalització de divergències, mentre que proliferaven les actituds antiplurals, amb controvèrsies i conflictes.

Jordi Font Agulló, director del Memorial Democràtic presentà la conferència sobre la Primera República

Peyrou, professora d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Madrid, estudia els moviments demòcrates i republicans espanyols vuitcentistes i és autora del llibre La Primera República. Auge y destrucció de una experiencia democrática (Akal).

FLORENCIA PEYROU: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pag.

Sinopsi: La Primera República va ser un moment d’obertura que va permetre l’eclosió de debats i projectes, la pràctica efectiva de llibertats i de drets llargament exigits, l’experiència al poder –així com a l’espai públic– de sectors prèviament exclosos, la realització (o programació ) de tota una sèrie de reformes polítiques i socioeconòmiques de calat, i una molt intensa mobilització i politització popular, tant en àmbit urbà com rural. Tot això en el marc duna situació conflictiva plena de fronts de lluita. En un moment en què els partits polítics no gaudien d’estructures desenvolupades d’organització estratègica i doctrinal, i el règim representatiu i parlamentari no estava totalment consolidat.

Va ser una experiència democratitzadora que mostra una notable implantació del republicanisme a Espanya, i el final del qual no va derivar de la incapacitat dels líders republicans i de la vaguetat dels seus programes i discursos, sinó de l’antipluralisme que dominava les cultures polítiques de l’època i, sobretot, de l’organització d’una trama conspirativa capaç de mobilitzar amplis recursos per tal d’acabar-hi.

Florencia Peyrou és professora d’Història contemporània a la Universidad Autónoma de Madrid. La seva investigació se centra en l’estudi, des d’una perspectiva transnacional, de gènere i història cultural de la política, dels moviments demòcrates i republicans espanyols vuitcentistes.

Florencia Peyrou de la Universidad Autónoma de Madrid (Ateneu Barcelonès, 9-3-2023)

Conferència sobre La Primera República: una experiència democràtica frustrada a càrrec de Florencia Peyrou, professora de la Universidad Autónoma de Madrid.

El silenci de la pianista Sara Guzmán

Divendres dia 24 de febrer de 2023 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat.

Presenten l’acte: Jordi Mas, gestor de Música, i Josep Sauret, adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. Acte coordinat per la secció de Música i la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat. Ateneu Barcelonès, 24-02-2023

La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare com a precoç violinista, pianista i compositora, carreres que va abandonar en casar-se. Javier Laso Rovira, net de Sara Guzmán, interpretarà obres de la seva àvia i “Variacions sobre un tema de Chopin”  de Frederic Mompou.

L’acte consta de dues parts, una breu presentació del contingut del llibre amb la història familiar i un concert on el net pianista de professió toca les composicions de l’avia i ho completa amb unes peces de Mompou

Una història familiar

La mare, Sara Guzmán, amb estudis musicals comença una carrera musical que s’atura al casar-se i dedicar-se a la família. El fill, F. Javier Laso Guzmán, catedràtic de medicina emèrit, un cop jubilat descobreix la història i troba partitures que havia compost la seva mare i publica el llibre, El silencio de una artista.


La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina, F. Javier Laso, es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare, Sara Guzmán, com a precoç violinista, pianista i compositora. Per revitalitzar-la, dedica tot el seu temps i totes les seves forces a revelar aquest passat, i la seva pròpia vida cobra nou sentit en la fase crítica de la jubilació en què es troba, més encara estant immers en la pandèmia que tenalla la salut.

A l’obra hi ha dues aventures paral·leles: el descobriment dels fets i la manera com els descobreix i l’interpreta l’autor. Utilitzant el mètode detectivesc que sempre ha aconsellat als seus alumnes de la facultat de Medicina per arribar al diagnòstic d’una malaltia, rastreja, interpreta i relaciona les notícies sobre Sara Guzmán que aporten els diaris de l’època (tot era als diaris), busca en arxius, fins i tot es tanca en un convent i intenta encaixar les peces d’aquest puzle per poder reconstruir una història que la seva mare va ocultar. I portat per aquests descobriments, l’autor sent també la necessitat de recordar i reinterpretar les seves pròpies vivències familiars durant els pocs anys que la va conèixer, fins que un succés en va truncar la vida i va marcar per sempre la d’ell. Una veritable catarsi.

La República Federal o la darrera revolució del segle XIX

Dimecres 15 de febrer de 2023 a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.

Acte en ocasió dels 150 anys de la proclamació, l’11 de febrer de 1873, de la Primera República a Espanya.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història

Podeu veure tota la conferència aquí

La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, a càrrec de Jordi Roca Vernet (UB), Ateneu Barcelonès 15-02-2023

Imatge principal: Les repúbliques del món (amb gorres frígies), França, Estats Units o Suïssa entre altres, rendeixen honors a la Primera República Espanyola, mentre les monarquies la repudien. Revista La Flaca (1869 – 1876) Autor: Tomás Padró (1840-1877) (by Rockger21)

La República Federal o la darrera revolució del segle XIX

Text de Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)

La I República Espanyola (1873-1874) fou la darrera revolució europea del segle XIX i va tancar el cicle, iniciat per La Comuna de París el 1871, de les revolucions socialitzants que es resistien a la consolidació de l’Estat Liberal constitucional, centralitzador, autoritari i antidemocràtic. També s’oposaven al triomf d’un sistema econòmic capitalista que tendia a la concentració del capital i alhora limitava la legislació laboral i la legalització de sindicats.

El règim de la Restauració (1875-1931) s’aixecà sobre la construcció d’una representació de la República Federal associada al caos, la violència, la fragmentació de la sobirania i la divisió nacional, fet que comportà que aquest horitzó polític desaparegués de la reivindicació dels moviments socials, que preferiren optar per la vaga general revolucionària o per una ambigua revolució.

La repressió de La Comuna va portar a Barcelona i a d’altres ciutats del llevant espanyol a diversos comunards, però fou el seu espantall, quan es desencadenà la revolta cantonal (estiu de 1873), allò que més influí entre les elits i els observadors internacionals. A Barcelona, des de la proclamació de la República, es mantingué latent un clima de tensió entre els republicans federals intransigents i les autoritats centrals de la República, que no va arribar a esclatar per la confiança entre els líders republicans de Barcelona i Madrid. La dissolució de diverses unitats de l’exèrcit, la formació d’unitats de cossos francs i de la milícia que depenien d’autoritats locals o de la diputació, i l’extensió del conflicte carlí generaren una atomització de les forces militars que donaren una sensació de fragmentació del monopoli militar.

Imatge 1 “Barcelona, ​​proclamació de la República, aspecte de la plaça de Sant Jaume el matí del 21 de febrer “. La Ilustración Española y Americana 17. Dibuix de Josep Lluis Pellicer  (1842–1901)  

La República fou obstinadament federal a Barcelona tot i la divergència de significats que li atorgaren al terme. El catalanisme recollí tot aquell ventall de significats, des d’un federalisme regionalista que no volia alterar la unitat de la nació espanyola, a un federalisme que es volia construir des de baix a través dels pactes entre individus i posteriorment entre localitats, i amb una projecció social sense donar res per establert. L’horitzó era la República Federal Social, però calia vèncer els recels i les desconfiances entre els federals intransigents i els obrers internacionalistes enfront d’un ritme lent d’implantació de la República Federal des del govern.

Imatge 2: Tomás Padró (1840-1877) per a La Flaca, 1873 (1869-1876). By Rockger21. Caricatura de la República publicada a La Flaca el 1873. Pi i Margall es veu desbordat pel federalisme, representat en figures infantils vestides amb els diferents vestits regionals, mentre Castelar intenta posar ordre instruint els alumnes.

Alhora, també era convenient apaivagar les pors que generaven els canvis revolucionaris entre les elits econòmiques, l’església i els sectors conservadors. S’assegurava l’ordre públic per evitar atacs anticlericals, antifiscals o contra la propietat, i alhora s’organitzava la lluita armada contra els carlins. Ara bé, les amenaces a la República es multiplicaren a mans de conspiradors civils i militars, i els seus defensors cada cop eren menys. L’esfondrament de la República s’associà a l’ascens de l’autoritarisme, el centralisme i el militarisme per afrontar les amenaces que l’assetjaven. La monarquia preferí esperar per a la seva Restauració a fi que el general Francisco Serrano resolgués militarment alguns d’aquells conflictes durant el seu interregne.

Jordi Roca Vernet

Professor de la Universitat de Barcelona; Llicenciat en Història Moderna i Contemporània (UAB). Doctor en Història (UAB); Coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB)

Tesi: Política, liberalisme i revolució: Barcelona, 1820-1823, 2007 (Premi Extraordinari).

Línies de recerca: Història cultural i social de la política durant el segle XIX. Història del primer constitucionalisme i del parlamentarisme liberal. Història del federalisme i del republicanisme.

Darrer tema de recerca: Història dels processos de nacionalització i dels projectes de nació liberal. Història dels rituals polítics a l’espai públic urbà durant els segles XIX i XX. Història dels espais de la política des d’una perspectiva cultural i geogràfica.

Publicacions de Jordi Roca Vernet

Portal Recerca: https://portalrecerca.csuc.cat/orcid/0000-0002-0148-257X

Dialnet: https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=779080

Bibliografia sobre la Primera República

Vegeu el Recull bibliogràfic que ha preparat la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès aquí.

Imatge 3; Al·legoria de la proclamació de la Primera República Espanyola, Publicat originalment a “La Flaca” vol. 2, núm. 055 (6 de març de 1873). Juan Vázquez, litògraf; Autor: Tomàs Padró Pedret  (1840–1877). Col·lecció Biblioteca de Catalunya

Una història del capitalisme

Dimarts 17 gener 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich, llicenciat en sociologia i psicologia, assagista i autor d’El capitalisme i el seu setè de cavalleria.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Podeu veure la conferència al vídeo

Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2023

El capitalisme i el seu setè de cavalleria

Ressenya de Narcís Argemí publicada al Blog Gaudirlacultura 28-juliol-2022

El llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria és una història singular del capitalisme: un viatge per la realitat històrica i contemporània del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “Drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència. Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or. Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

Narcís Argemí ponent de la Secció d’Història i Alfons Durán-Pich, Ateneu Barcelonès 17-01-2023

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme. El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

Alfons Durán Pich: El capitalisme i el seu setè de cavalleria, edicions Parcir

Alfons Durán-Pich

És llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ​​Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.

Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE. Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant.

Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres. Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.

És membre de la Conway Hall Ethical Society, American Marketing Association, Academy of Management, Skeptics Society, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.

Alfons Durán-Pich

Més informació: https://www.alfdurancorner.com/

Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

  • Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
  • Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
  • Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
  • Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola

Dilluns 14 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència: Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, a càrrec d’Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, historiadors, recercadors i autors d’El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola. Intervindrà també Rosa Maria Pujol Vilallonga.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés Obert. Podeu veure el vídeo aquí:

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola amb Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, Ateneu Barcelonès 14-12-2022

Un petit imperi

La conferència tractarà sobre la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola a Guinea, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. També es detallarà l’acció político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser prou crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

El Petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós.

D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català.

Més enllà d’aquestes dues esferes, Eduard Gargallo Sariol i Jordi Sant Gisbert, experts en historia de l’Àfrica, donen una visió més completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

Preparació d’una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio).

Eduard Gargallo Sariol

Doctor en Història Contemporània (UB), investigador de l’ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa, Centro de Estudos Internacionais. Ha estat director de projectes del Centre d’Estudis Africans, director del Postgrau en Societats Africanes (CEA-UPF) i professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona. Ha publicat articles en revistes acadèmiques internacionals, i capítols en diversos llibres dedicats a l’Àfrica. Va ser coeditor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica (PUV, 2005).

Eduard Gargallo Sariol

Jordi Sant Gisbert

Doctor en Història (UPF, 2017) i professor de Ciències Socials. Membre del Centro de Estudios Afro-Hispánicos de la UNED. Ha publicat diversos capítols en obres col·lectives relacionades amb la Guinea Espanyola i Catalunya com ara Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2017) o Les bases colonials de Barcelona (MUHBA, 2012)

Jordi Sant Gisbert

Més informació aquí

Una història de l’andalusisme polític

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presentà: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Javier García Fernández: Una història de l’andalusisme polític, Ateneu Barcelonès, 4-11-2022. Presenta: Narcís Argemí

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalucisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre de 2022 a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista

Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.

Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.

Una biografia singular

La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.


Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.

Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.

En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.

Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN

Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.

A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí