Dilluns 6 de maig, 17h a la sala Verdaguer (planta baixa de l’Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió “Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia d’Amics de la Història amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic.
Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic
La Guerra Civil (GC) va ser un conflicte bèl·lic amb repercussions internacionals al representar un enfrontament entre la democràcia i els moviments de dretes i feixistes que anaven en augment a Europa i als Estat Units.
Tot i la signatura del Pacte de no intervenció (agost de 1936) per part de 27 països europeus, entre ells Alemanya, Itàlia i Portugal, aquests tres països van ajudar des de l’inici als sollevats i això va afavorir l’acostament del Govern de la II República a la URSS i a Mèxic i la creació de les Brigades Internacionals (BI) a l’octubre de 1936, tot i les reticències.
Las mujeres del Servicio Sanitario Internacional en la manifestación del aniversario de las Brigadas Internacionales en Albacete. (1937, novembre 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 3. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/10
Molt aviat els responsables de les BI van veure la necessitat de disposar d’un servei sanitari propi. Diferents circumstàncies ho van afavorir, entre elles l’evolució de la guerra, la necessitat de control i millora de la comunicació entre els ferits i el personal sanitari i el repte de disminuir la taxa de mortalitat dels voluntaris ferits. El Servei Sanitari Internacional (SSI) es va començar a organitzar el novembre de 1936 i va situar la seva base a Albacete. A partir del setembre de 1937 hi va haver una reorganització d’aquest servei, creant-se dues seccions: l’Ajuda Mèdica Estrangera amb seu a Barcelona i el Servei Sanitari de la Base amb seu a Albacete. A partir de l’abril del 1938, quan la majoria d’efectius i de ferits, malalts i personal sanitari van arriba a Catalunya aquestes dues seccions pràcticament no es diferenciaven. L’activitat d’aquest servei es va donar per acabada el desembre de 1938.
Va ser el trasllat dels ferits i de personal sanitari del SSI cap a Catalunya el que va precipitar l’organització d’hospitals de rereguarda a diferents pobles i ciutats del nostre país, entre ells Mataró, Vic, Farners de la Selva, Moià i S’Agaró.
Un hospital móvil para el frente ha sido enviado por el pueblo americano al pueblo español. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/33
Cinta Sadurní Bassols en la seva tesi doctoral titulada “Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic: Humanisme i compromís polític (abril 1938-gener 1939)”, centrada en 95 infermeres, entre estrangeres i espanyoles, va poder fer un retrat d’algunes de les seves característiques sociodemogràfiques i comprendre la seva activitat assistencial, docent i gestora, així com el caràcter paradigmàtic d’aquesta institució pel que fa a l’organització i el funcionament dels hospitals de la rereguarda del SSI.
Propera estació Vic (2022). Marta Segalés Sadurní.
L’episodi de febre tifoide que es va viure a la Clínica Militar de Vic immediatament després de la seva creació (mitjans d’abril de 1938) i que va mantenir 1.900 persones confinades, entre ferits i personal, durant 5 setmanes (des del 25 d’abril fins el 29 de maig del 1938) va permetre identificar algunes infermeres i l’activitat assistencial que hi van portar a terme, entre elles les nord-americanes Ruth Davidow, Ray Harris i Sally Kahn o la tècnica de laboratori Dorothy Fontaine, l’anglesa Dorothy Rutier o la francesa Fanny Bré.
Per altra part, les infermeres que van treballar a la Clínica Militar de Vic també van portar a terme activitats docents dirigides a les ajudants d’infermeria, com l’alemanya Erika Glaser i la fisioterapeuta de la mateixa nacionalitat, Erika Viering…
Une infirmière parle de son travail. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/38.
Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine
Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Sinopsi
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.
És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembrede 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.
En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).
En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.
Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.
SESSIÓ 4: “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”
Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)
Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història
INTRODUCCIÓ
El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressióforta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.
Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.
EsparteroPrimNarváezO’OdonellFrancisco Serrano
La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).
La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:
“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”
Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:
“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”
La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.
La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.
L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE
És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.
La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.
Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast, tot aproximant-se amb la literatura històrica, des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època i des de la Biografiahistòrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies dels quals ens ajuden a explicar l’època.
LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)
Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).
Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia) i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “PlaPidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.
POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)
Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre Ghanime, A. (2019) La identitat catalana renaixent1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.
A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.
Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.
Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)” de Tomàs Bertan Soler. Una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxima a una visió federal o confederal.
Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.
“Execució” del Coronel Blas de Durana
La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.
Pere Felip Monlau i Roca MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYAPamflet de Monlau ‘Abajo las Murallas!!!’, Ajuntament BCN 1841
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.
Episodi de la revolució de 1854 a la Puerta del Sol 1855. Per Eugenio Lucas Velázquez. Museo de Historia de Madrid
El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.
Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.
Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar Barceló, el coronel Magí, serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.
Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna. L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ
LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)
El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras que encara retolen places o carrers a Barcelona.
El general Prim seguido de voluntarios catalanes y el batallón de Alba de Tormes, atravesando las trincheras del campamento de Tetuán en 1860.Voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica de 1860: Comandant Sugrañes, un voluntari i una cantinera
Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.
BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC
Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/
Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.
BIOGRAFIA HISTÒRICA
En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.
Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat. Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.
Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal. Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes.
Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver.Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.
A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.
L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963) escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:
“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.
Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936) en el seu llibre El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:
“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.
En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:
“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”
El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.
MÚSICA
L’Himnede Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).
Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk
Bibliografiageneral
BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.
GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020
RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
Juliol 1843 la fugida d’Espartero
Agost 1843 la dissolució de les juntes
Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
Progressiva radicalització del concepte
1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
Ruptura jurídica amb el govern.
Programa a favor de les classes populars.
Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
Depuració de funcionaris municipals
Prohibició d’usar vestimenta militar
Desarmament de la població i dels milicians nacionals
Dissolució de la Milícia Nacional
Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
Detencions i empresonaments a finals de novembre
Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’idealjuntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
Retrat del general espanyol Baldomero Espartero (1793-1879), príncep de Vergara i regent d’Espanya, per Antonio María Esquivel. Ayuntamiento de Sevilla (1841).
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
Bombardeig de Barcelona 1842. Vista de la ciutat encara emmurallada des del mar, amb la trajectòria dibuixada de les bombes caient sobre els edificis fumejants.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agostde 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
Joan MartellGeneral PrimNarcís d’Ametller
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sectorprogressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”aHistòria Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021
Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica. Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg. La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).
Accés obert (sense inscripció)
Sinopsi
La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític. Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.
Crítica
L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :
“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí
Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024
S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Sala Verdaguer. Sessió 2a.
Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (Universitat de Barcelona)
2a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
La Patuleia, d’Antoni Ferran i Satayol, presenta unes classes populars depauperades i violentes, “la patuleia” com a protagonistes de la bullanga. [La Patuleia. Avalot de la Rambla el 5 d’agost de 1835]. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) Fotografia de Pep Parer. Reg. MHCB817
Sinopsi
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’ElTorín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
Primera guerra Carlina 1833-1840 o Guerra dels Set anys
L’extensió de la secularització de la mà de les tropes cristines
Revoltes populars i anticlericals a Reus que s’estén a Poblet, Santes Creus, Escaladei
Les bullangues de 1835 a 1837.
SESSIÓ 2a: “REVOLUCIÓ O BULLANGA: VIOLÈNCIES POPULARS DURANT LA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)”
Ponència de PEP RUEDA SABALA (UB)
Apunts de la 2a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El període estudiat és molt dens i complex. El que tractarem a continuació és una introducció al fenomen bullanguer i el seu vincle amb la construcció de l’Estat Liberal espanyol. Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. La bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi. Ambdós fenòmens hi coincideixen a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com a Revolució Liberal.
Sovint s’ha parlat d’aquest procés revolucionari com una revolució burgesa, però actualment hi ha una tendència bastant generalitzada a apartar aquest concepte de “burgés” per considerar-ho propi d’un enfoc marxista de lluita de classes que a Espanya com a tal fenomen no es va produir i és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.
En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil en marxa i molt propi de la ciutat de Barcelona. Els anys entre 1841 a 1843, la reina regent ha marxat a l’exili, exerceix la regència el general Espartero, no hi ha una guerra civil en marxa i el paper de l’exèrcit és molt important; en aquest marc diferent caldria estudiar la Jamància de 1843 que ocuparà la següent sessió del curs.
En el següent quadre, proporcionat en els materials del curs, es pot veure la cronologia bàsica del període 1808 – 1840
Fent un resum ràpid del contingut principal podem veure diferents períodes començant per l’ocupació francesa (1808 – 1814); el regnat de Ferran VII (1814 – 1820) en l’anomenat Sexenni Absolutista; el Trienni liberal (1820 – 1823); el període d’ocupaciófrancesa dels Cent mil fills de Sant Lluís (1823 – 1828); la Dècada Ominosa de regnat de Ferran VII (1823 – 1833); la Regència de Maria Cristina que coincidirà amb la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).
La Dècada Ominosa és el moment històric que situem com a precedent de les Bullangues. En aquesta època, segons la visió historiogràfica clàssica, amb una repressió intensa, s’intenta tornar enrere per a la restitució de la societat de l’Antic Règim. Les modernes tendències introdueixen matisos: en el Congrés de Verona (1822), la Santa Aliança amb demanda del rei de França Lluís XVIII organitza la campanya militar que donarà lloc a l’ocupació d’Espanya que es mantindrà cinc anys durant els quals persistirà la divisió política, social i la debilitat de l’administració i la hisenda governamental. L’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que faci concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i que això no era el sobirà òptim a ulls europeus.
Els Cent Mil Fills de Sant Luis (coneguts a França com «l’expédition d’Espagne»). Episodi de la intervenció francesa a Espanya en 1823. Quadre Hippolyte Lecomte, 1928 (Palau de Versalles).
FERRAN VII I EL “PUNTO MEDIO”
El desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent’”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra. Aquesta política serà el desencadenant de la Guerra dels Malcontents (1827), un aixecament d’ultrareialistes disconformes amb una política considerada massa tèbia, especialment intens en comarques de la Catalunya central (Solsona, Manresa, Berga…). La insurrecció serà de curta durada, però evidencia que les ferides cada cop són més intenses, sobretot entre els reialistes.
Louis-Antoine d’Artois, Duc d’AgulemaFernando VII d’Espanya
Els problemes reals del rei quan es retiren les tropes franceses (1828) és fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres Francisco de Cea Bermúdez (1772 – 1850) en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; com a representant del moderantisme, Cea va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el primer Codi de Comerç i obrí la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps donà suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes, creades l’any 1824 eren una iniciativa diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses, tot sotmetent la població a un combat contra l’heterodòxia tant política com religiosa. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria el contrari, l’anticlericalisme.
“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza. Sí, ese tribunal…”
Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828
En el text anterior, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812 – 1856) deixà palès el clima fortament repressiu de l’època; en relació al clericalisme, cal matisar que si bé la relació entre clergat i poder reial augmenta progressivament, no es pot generalitzar a tot el clergat ja que en aquells anys una gran part del clergat secular era de postures liberals.
Represión de liberales en las cercanías de la Ciudadela de Barcelona, custodiados por Mossos d’Esquadra bajo la supervisión del Conde de España, gobernador de aquella plaza tras el fin del Trienio Liberal.
El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda el mercat havia anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801 i 1805 – 1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). La crisi mediambiental amb períodes de canvis climàtiques que originaren el fenomen de Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Les epidèmies també foren importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona.
Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable amb llargues dècades anteriors de precarietat i les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i un paper creixent i violent de la repressió. Les coses no funcionen i, tirar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:
“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de la Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”
Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. En aquest punt en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, el ponent fa un breu parèntesi per recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària” , és a dir, malgrat que sovint hi ha tendència a assimilar o igualar els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, dona tot un bagatge ideològic en la cerca fonamentat en la tradició, és a dir, és contraposat al missatge liberal en el sentit, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar, és una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho entomen els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge.
EL PROBLEMA SUCCESSORI I ELS INICIS DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
L’any 1830 el rei està malalt. Una vida plena d’excessos minva perillosament la seva salut. El seu pare, el rei Carles IV havia elaborat la Pragmàtica Sanció de 1789 que anul·lava la llei de Felip V de 1713 que impedia a través de la Llei Sàlica l’accés de les dones al tron. La Pragmàtica no s’havia publicat en el seu dia i el que va fer Ferran VII, va ser publicar-la en una nova Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Posteriorment, el dia 10 d’octubre de 1830 neix la nena Isabel fruit del seu nou matrimoni amb Maria Cristina de Borbó i amb la nova llei, automàticament és l’hereva de la Corona. El germà del rei, Carles Maria Isidre (1788 – 1855) no accepta la nova llei i parteix a l’exili a Portugal. Ja el mes de setembre de 1830 tenen lloc els “successos de la Granja”, un intent fallit dels partidaris de l’infant Carles d’anul·lar la Pragmàtica Sanció. El dia 29 de setembre mor el rei als 46 anys i Maria Cristina és proclamada Regent del Regne en espera de la majoria d’edat de la filla. L’1 d’octubre Carles Maria Isidre publica el “Manifiesto de Abrantes” i esclata la Primera Guerra Carlina. En el Manifest, Carles parla del dret diví de la Monarquia, fa un al·legat ultrareialista, promet regals i prebendes als seus seguidors i càstigs durs al que s’hi oposin. En un començament la proclama rep suports a la zona de Tortosa, la muntanya catalana i en zones de Castella la Vella. Al País Basc i Navarra hi ha dubtes i discussions sobre el caràcter foral o no del manifest. La Regent rep el suport dels liberals i moderats, homes d’estat, militars i en les principals ciutats.
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)
La guerra es desenvoluparà entre 1833 i 1840 i a grans trets es pot dividir en tres fases:
Ofensiva carlina (1833 – 1835) fins la mort del seu líder militar Zumalacárregui.
Replegament carlí (1835 – 1837)
Esgotament carlí i retirada (1837 – 1839/1840)
La guerra serà en extrem violenta i sagnant. Entre els carlins no hi havia una estructura militar clara ni una unificació política ben definida. Hi ha constants divisions internes en el seu moviment i per la comandància. L’esgotament portarà a la signatura del Conveni de Bergara (Abrazo de Vergara) el 31 d’agost de 1839 on es concretaven els terminis i diferents aspectes de la rendició carlina entre el general isabelí/cristí Espartero i el carlí Maroto. El pretendent no acceptà els termes del Conveni i passà a l’exili i a Catalunya, a les muntanyes del Maestrat, el dirigent carlí Ramon Cabrera (1806 – 1877) continuà la guerra fins l’any següent en què derrotat també va marxar cap a l’exili.
Historiogràficament, la guerra es pot interpretar com la quarta fase d’un conflicte de llarga durada a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX que començaria amb la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), la Guerra del Francès (1808 – 1814) la guerra civil en època del Trienni liberal (1822 – 1823), a la qual podem afegir a Catalunya la guerra dels Malcontents (1827). El famós Jerónimo Merino (“Cura Merino”) justifica en aquest text de 1833 la nova crida a la guerra:
“Castellanos. Dos campañas gloriosas fueron la mayor garantía de que acudí siempre a la defensa de la patria cuando se vio amenazada por las intrigas y audacia de los enemigos exteriores e interiores que quisieron sumirla en la desgracia, envolviendo en ruinas los fundamentos del altar y del trono. Por tercera vez salgo al campo del honor acaudillando las leales huestes castellanas…”
El següent quadre, subministrat amb el material d’aula, esquematitza les principals característiques polítiques dels dos bàndols en conflicte:
Liberalisme moderat isabelí Tendència política empesa per les circumstàncies nacionals i internacionals del context: liberalisme de punto medio: [1834] Estatut Reial: • El sobirà retè els poders legislatiu i executiu. • Sufragi censatari de 16.000 ciutadans pudents. Militars, milicians i afrancesats aprofiten el conflicte per avançar una política liberal progressista. [1837] Constitució: • Sistema parlamentari de dues cambres. • Augment del cens al 5% de la població.
Tropes (1833): 45.000 soldats
Absolutisme carlí Tendència política hereva dels postulats tradicionalistes però ancorada en la retòrica del retorn al passat. Propostes: • Oposició radical, persecució i abolició del pensament i les reformes liberals. • Restauració de la monarquia absoluta. • Tradicionalisme catòlic i defensa dels interessos de l’Església. • Retorn a les estructures productives antigues. Recolzament d’elits d’Antic Règim, Església i camperols. Tropes (1833): 40.000 soldats
El navarrès Juan Antonio Guergué (1789 – 1939) després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny de 185, fa una expedició a Catalunya i allà organitza les forces carlines (19.000 soldats i un nombre indeterminat de guerrillers). La base principal són els Ports de Morella i l’Alt Maestrat. Manca d’inici una figura militar rellevant. Hi predominen capitostos sortits del clergat o del poble menut (Benet Tristany, Joan Cavalleria, Josep Pons, Josep Masgoret o el ja esmentat Ramon Cabrera. Per la part isabelina, el cap militar al Principat fou Francisco Espoz y Mina (1781 – 1836). La religió fou utilitzada, i això és recollit en múltiples gravats i dibuixos de l’època, per convèncer la gent que entrés en el conflicte pels capellans mobilitzats.
LES REVOLTES POPULARS: LA BULLANGA
El terme bullanga té moltes accepcions. La professora Anna Maria Garcia Rovira (1989) ho situa en el malestar del poble:
“…quan el govern desconeixia el seu deure i no castigava com calia els enemics de la llibertat i del bé comú, el poble havia de fer-ho pel seu compte .”
El terme sovint és despectiu, com “jolgorio”, cridòria, de forma festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència; de fet és un terme recurrent les mobilitzacions populars ja durant el Sexenni Absolutista. La qualificació negativa del terme intenta qualificar negativament, a partir de les bullangues barcelonines, per a restar rellevància política als successos. Cal situar sempre el concepte en l’època estudiada (1830 – 1840).
REVOLTES POPULARS A MADRID I SARAGOSSA
Cal situar-se sempre en el context d’una guerra violenta i molt sagnant. Al Madrid de 1834, arriben notícies de la guerra, no gaire bones pels liberals. El mes de juliol s’estén el rumor que l’epidèmia de còlera que assota la ciutat és deguda als frares que han enverinat les fonts. El descontentament es barreja amb la indignació popular i la multitud assalta els convents el 17 de juliol: 73 frares són assassinats i 11 queden ferits; els religiosos han perdut el prestigi anterior i una nova forma de relació entre la societat i els religiosos s’obrirà endavant.
A Saragossa passa quelcom similar. Durant els primers anys de guerra hi ha hagut intents de revolta carlins. L’arquebisbe Bernardo Francés és un conegut ultrareialista. El dia 3 d’abril de 1835 esclata un motí anticlerical dins la ciutat. La multitud al crit: ¡A Palacio, a Palacio!¡Muera el cabildo! Es dirigeix al palau arquebisbal. El prelat podrà escapar, però 11 frares són assassinats i nombrosos convents i edificis eclesiàstics són destruïts. La Milícia Urbana organitza i canalitza la protesta.
A Saragossa la protesta es dirigeix cap a un individu concret, l’arquebisbe i el clergat és el boc expiatori de la protesta. En el cas de Madrid no hi ha cap individu concret, però hi ha la relació més o menys diàfana entre la contrarevolució i el clergat regular, els frares que es situen en el costat ultrareialista: les altes jerarquies normalment escapen de la fúria popular.
REVOLTES POPULARS A CATALUNYA: DE REUS A LA RESTA DEL PRINCIPAT
El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal ha estat assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres són morts pels carlins. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència contra un element / sector concret.
Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori i el 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 la primera bullanga a Barcelona i incendi a Scala Dei, el dia 27 comunitats de frares abandona diversos convents i s’incendia el de Poblet. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbede Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Ja entrat el mes d’agost, es crema i es saqueja el capítol catedralici de Vila-seca. Tota aquesta violència no té res a veure amb anticatolicisme és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en al que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.
LES BULLANGUES DE 1835 A BARCELONA
La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi ha quelcom de malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra guien el públic a buscar convents; el primera que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen cinc convents, el de Sant Agustí, el de sant Francesc, el de la Mare de Déu de la Bonanova… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions tot i que després l’editor liberal Manuel Rivadeneyra explicaria que els seus intents que el poble el seguís no van ser secundats per ningú, tothom anava unit i cohesionat sense fer-ne cas.
Plaça del TorinIncendi del Convent del Carme 1835
Els liberals progressistes interpreten el que estava passant:
“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.” (anònim 1835)
“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…” Francesc Raüll (1835, 44)
La visió que ens transmet és bonica i unitària, molt diferent de la que expressaran a la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, ja que molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que aquella ciutat necessitava espai per créixer, per a respirar, per les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, però és la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Recordar que tota violència ve precedida per quelcom relacionat amb la Guerra Civil en curs.
Per a resumir, la interpretació actual explica que la violència anticlerical es sustenta en un cúmul d’experiències i aprenentatges del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en el qual s’articulen motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.
El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga. Aquest nou motí s’articula en part en el precedent, però té unes quantes particularitats que la diferencien:
S’assalta i es crema la Gran fàbrica tèxtil El Vapor, societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia(objectiuantimaquinista, lligat al moviment luddita que s’estenia per zones industrials d’altres països (objectiu antimaquinista).
La visió de les fonts i dels observadors en aquell moment és diferent de la bullanga del mes de juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui ho fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que ara els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. En aquest motí, la burgesia liberal s’oposa a les classes populars treballadores. Alguns testimonis:
“algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“algunos malvados, como que estuviesen arrepentidos de ver al Pueblo tan cuerdo…”Francesc Raüll (1835, 53)
En aquest cas, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot i que destrueix el teixit econòmic, els espais productius com els boscos, moltes poblacions bombardejades i saquejades com Ripoll, Gandesa o Berga i una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats tancarà el cercle pervers de la conflictivitat.
LES BULLANGUES DE 1836 I 1837 A BARCELONA
Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. L’endemà, hi hagué una quartabullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.
El 26 de desembre corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: Una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i al crit de !Mueran los carlistas! Assalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista.
El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, es pressiona a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal. Que es vol fer avançar en una línia progressista.
En moments en què afluixa la censura, el progressisme intenta socialitzar el seu discurs polític, com era el cas de El Propagador de la Libertad, una publicació política feta a Barcelona entre octubre de 1835 i mitjans de 1838:
“…existimos para que la instruccion se difunda […] á la Raza descuidada.” El Propagador de la Libertad (1836) no1.
La Milícia Nacional jugava un paper conductor de la discrepància, com es pot veure en el fragment d’un pamflet:
“Difundir y arraigar la ilustracion y la virtud en el Pueblo, hasta que sea en él un elemento vital, una precisa condición de su libertad y de su existencia politica, y que como tal se trasmita cuidadosamente de padres á hijos, desde la cuna, […] hé aqui el sublime deber de un gobierno patriota: hé aqui la grande obra.” El Guardia Nacional (1835) nº 6.
Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia, tot instaurant una nova Constitució l’any 1837 que promovia alguns canvis com la sobirania nacional amb l’acceptació pel monarca, la religió catòlica com la religió oficial, la garantia de drets i llibertats d’impremta i de reunió, la igualtat davant la llei, la bicameralitat, amb unes corts i un senat i amb una certa ampliació del sufragi.
CONCLUSIONS
A mode de conclusions podem establir algunes diferències entre les formes que utilitzaven els revolucionaris progressistes i els revolucionaris bullanguers: mentre els primers pretenien un canvi progressiu de la base del sistema, condemnaven la violència i no acceptaven cap canvi en la propietat privada. Els segons demanaven canvis sobtats en base a la demanda popular, la violència era la base dels canvis i només respectaven la propietat privada de les classes populars.
La influència del context en uns i altres és diferents, mentre que els progressistes parteixen d’un discurs il·lustrat liberal, topen amb la repressió política, en un ambient de guerra i tot això produeix en ells un augment continu de les raons i les oportunitats per el pensament liberal. Les classes populars parteixen d’un imaginari col·lectiu innocu, amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una dura guerra i tot plegat provoca un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte de l’entorn.
Si mirem l’evolucióen el temps, es veu que abans de 1833 el sector liberal va creant el seu discurs progressista, mentre que en les classes populars va ampliant-se el descontentament. Entre els anys 1835 i 1837, els progressistes legitimen la resposta insurreccional, tot i que no se n’apropien, mentre que pels sectors populars és totalment legítima; això motivarà que hi hagi algunes confluències d’interessos en algunes bullangues i que la conjuntura revolucionària sigui generalitzada, això si, amb interessos i finalitats molt diferents.
Bibliografia bàsica(BAB = Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès)
FONTANA, Josep. La revolució liberal a Catalunya. Vic: Eumo, 2003. (BAB)
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Vic: Eumo, 1989. (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “1835. Quan cremaven convents i fàbriques” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 514-521, (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843”, Ateneu Barcelonès, S. d’Història, 12-02-2020, videoconferència <https://youtu.be/AaQ8i8M1YxU>
ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB)
Vegeu la ressenya de “La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames” de ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB) a càrrec de Joan Solé Camardons al blog gaudirlacultura.com,
El llibre de Jordi Roca i Núria Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets. Vegeu la ressenya completa aquí
Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
Actualment, realitza la tesi doctoral respecte de la conformació de l’anticlericalisme popular a la Barcelona del primer terç del segle XIX des d’una perspectiva que conjuga allò comú i allò transnacional, sota la direcció dels professors Carles Santacana Torres i Jordi Roca Vernet (Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona). Pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI).
En el marc del desenvolupament de la tesi ha presentat primers resultats en alguns congressos, com “Anticlericalisme i corrupció de costums a la Catalunya del Trienni Liberal (1820-1823): Realitat o mite contrarevolucionari?” al Congreso Internacional Jaque a la Libertad 1823 y el fin del Trienio organizat pel projecte “La dimensión popular de la política en Europa y América Latina” a la Universidad de Cádiz. També ha publicat l’article preliminar com a “Caricatura anticlerical a la Barcelona de les Bullangues: socialització política liberal a les albors del primer conflicte carlí (1833-1837)”, al núm. 47 de la revista Brocar i, “Les bullangues de Barcelona (1835-1837): estat de la qüestió”, al núm. 34 de la revista Índex Històric Espanyol.
Dimarts 16 d’abril a les 17 h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre Gengis Kan y la creación del mundo moderno”, de Jack Weatherford.
Modera Dolors Folch. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Llibre de lectura. Jack Weatherford: Gengis Kan y la creación del mundo moderno, traducció de Juan Rabasseda-Gascón, Ed. Ático de los libros, 2022, [2004], 429 pàgines.
Temes de debat del seminari
Els quatre grans temes de debat del seminari proposats són, entre altres:
Com estava organitzat l’exèrcit mongol i com s’explica que fos tan invencible?
Quina era la política religiosa dels mongols?
Quin impacte va tenir la expansió mongol en la demografia d’Euràsia?
Quina herència cultural, política, administrativa i econòmica van deixar els mongols a Euràsia?
Altres temes …
Genghis Khan (1162[?] – 1227), fundador del gran Imperi mongol, Museu Nacional del Palau, Taipei
The Campaigns & Empire of Genghis Khan by Simeon Netchev published on 27 August 2021
Un mapa que il·lustra les campanyes militars i l’expansió del territori mongol sota el lideratge de Gengis Khan després de la fundació de l’Imperi mongol el 1206 fins a la seva mort el 1227. Genghis Khan (1162-1227) va sorgir de la relativa foscor a l’altiplà mongol per establir-se. l’imperi terrestre més gran que ha existit mai, abastant tot el continent asiàtic des de la costa del Pacífic fins a Hongria al cor d’Europa. En el seu punt àlgid, l’imperi mongol cobria més prop de 30 milions de quilòmetres quadrats, una àrea tan gran com Àfrica. No obstant això, en aquesta Pax Mongolica, una carta de Tabriz es podria lliurar amb seguretat a Pequín (a una distància de 8.000 km) en aproximadament un mes. Aquest imperi enorme es va forjar a través de la visió, una administració capaç, múltiples estats asiàtics debilitats i, a l’esquena dels “cavallers del diable”, la cavalleria més gran, més ràpida i més versàtil que s’ha produït mai. Els descendents de Genghis van expandir el regne fins a Corea, Síria, Vietnam i Polònia, perdurant a través de la dinastia Yuan a la Xina, el khanat Chagatai a Àsia Central, l’Horda d’Or al sud de Rússia i la dinastia Ilkhanid al Gran Iran.
Història secreta dels mongols (mn) Монголын нууц товчоо
La Història secreta dels mongols és la primera obra literària escrita en llengua mongola. És una obra poètica de caràcter èpic que relata la pujada al poder del famós dirigent mongolGenguis Khan.
Article de Jorge Álvarez “Historia Secreta de los Mongoles, la única obra sobre el surgimiento de su imperio que procede de los propios mongoles” La Brújula Verde (LBV) Historia Libros, 8 Ene, 2018. Llegiu l’article aquí
Maquetació d’una reedició xinesa de 1908 de la Història secreta dels mongols. Transcripció xinesa del text mongol. A la dreta, amb caràcters més petits, el glossari en llengua xinesa. 1240 (versió mongol)/probablement segles XIV-XV (versió xinesa). Font Erich Haenisch (trad.), Die Geheime Geschichte der Mongolen, Leipzig 1948
Mongols in World History – Asia for Educators (Web sobre Els mongols en la història del món)
Quan obriu la pàgina web veureu que podeu clicar en múltiples opcions i que tot està molt ben interconnectat. Resumeix de forma excel·lent tots els temes que haureu anat trobant en la lectura del llibre. També hi ha una galeria d’imatges que inclou entre altres: les figures clau, mapes i les conquestes mongols.
Detall de la il·lustració de History of the Moghuls, un text indi del segle XVII , Biblioteca del Palau de Gulestan, Teheran
Elements mongols en l’art medieval occidental
Els elements mongols es poden veure a les obres d’art europees que van des del segle XIII fins al XV. Engloben àrees artístiques com la pintura i la fabricació tèxtil, i consisteixen principalment en l’ús europeu de l’escriptura mongol ‘Phags-pa en l’art europeu medieval, així com en la representació de draps “tàrtars” i soldats mongols en una sèrie de pintura europea contemporània.
Sant Jeroni llegint una escriptura pseudo-mongol, que consisteix en una imitació de blocs de lletres ‘Phags-pa’ , escrites horitzontalment més que verticalment. 1296–1300, Església de Sant Francesc d’Assís.
Art sota els mongols
DR. CORTNEY E. CHAFFIN: “Art under the Mongols” Smarthistory
“En les arts, la dinastia Yuan és un període de la història xinesa marcat per l’autoreflexió i l’exploració en una època de trastorn social sota el nou règim mongol” . Vegeu web aquí
Plat amb disseny de peix mandarí, dinastia Yuan, mitjans del segle XIV, ceràmica Jingdezhen, porcellana amb pigment de cobalt sota esmalt incolor, Xina, província de Jiangxi, Jingdezhen, 8 × 45,5 cm (Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, DC: Compra — Charles Lang Freer Endowment, F1971.3)
Dilluns 15 d’abril a les 17h de 2024 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats.
Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Acte obert a socis i no socis prèvia inscripció a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Crònica d’una Tertúlia
Jordi Llovet desplegà la seva energia, un fina ironia i bon humor per argumentar com el paradigma científic havia engolit el paradigma humanista. Com la manca d’autoritat i d’esforç, entre altres valors, havien convertit la universitat de temple del saber en màquina expenedora de títols.
Una Tertúlia amb més trenta atenistes que hem compartit (o no) els arguments de Jordi Llovet que ha mostrat com la universitat actual es dol de manca d’universalitat i de rigor però també ens ha ajudat entendre com s’ha arribat fins aquí.
Jordi Llovet a la Tertúlia d’Amics de la Història, entre Ramon Ravell i Joan Solé Camardons. Ateneu Barclonès 15 d’abril de 2024
El professor Jordi Llovet arribà als 17 anys a la universitat, i romangué fins la seva prejubilació com a catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha compaginat la docència amb la divulgació, traduccions diverses, conferències, col·laboracions a la premsa, escrivint articles, llibres, etc.
La seva vida és també la crònica de la universitat en els darrers decennis, en els quals s’ha produït l’anomenat per ell mateix, eclipsi de les humanitats, el qual el professor descriu en el seu llibre: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, fruit dels acords de Bolonya del 1999.
Més Informació Article de Jordi Nopca: “Jordi Llovet marxa decebut d’una universitat en declivi” ARA 19-04-2011
Feia anys que el catedràtic Jordi Llovet parlava de les seves memòries universitàries. A Adéu a la Universitat, a mig camí entre l’autobiografia i l’assaig, reflexiona sobre el futur de les humanitats. Jordi Llovet dedica Adéu a la Universitat (Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores) als seus estudiants. Vegeu la ressenya completa a l’ARA 19-04-2011 https://tuit.cat/Ugx4o
Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats de Jordi Llovet
Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió. Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats -que l’autor ja comença a plànyer- que vindran.
Llista de llibres per a la tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès. Selecció de Jordi Llovet
Nota de Jordi Llovet
La llista de llibres va d’autors contemporanis a autors clàssics, baixant en el temps, perquè en resulti més grata la lectura. La llista és d’autors moderns i sobretot contemporanis; però si cal, s’hi podrien afegir algunes obres clàssiques. Tots o quasi tots són textos breus, i quasi tots tenen traducció catalana. Les obres amb un asterisc * indica que tenen una bona versió cinematogràfica o més d’una.
Nota de Joan Solé Camardons
Agraïm a Jordi Llovet aquesta llista per a Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès. Hem afegit sempre que ha estat possible, una versió en català amb el nom del traductor, editorial, data de publicació i nombre de pàgines i una informació en forma d’enllaç sobre el llibre.
John Steinbeck, La perla. [Traducció de Xavier Pàmies, ed. Proa, 144 pàg.] Info
William Faulkner, Mientras agonizo / Mentre agonitzo[Edicions Proa, 1968, 248 pàg. Traducció R. Folch i Camarasa];Mentre em moria, [Edicions 1984, 288 pàg. Traducció Esther Tallada]. Info
George Orwell, La revuelta de los animales / La rebel·lió dels animals, [Traducció Marc Rubio, Ed. 62, 2010] Info
Rudyard Kipling, El hombre que pudo reinar (es troba solt, però també dins una col·lecció de Relatosde Kipling a Ed. Acantilado). InfoL’home que va poder regnar (edició en català) Adapta editorial.
Ernest Hemingway, Las primeras 49 narraciones. [Cuentos, Ed. Lumen, 2007, recull Los cuarenta y nueve primeros cuentos] Info
H. G. Wells, La màquina del tiempo / La màquina del temps [Traducció d’Octavi Gil Pujol, Sembra Llibres, 2022, 160 pàg.] Info
Carson McCulers, La balada del café triste / La balada del cafè trist [Traducció de Yannick Garcia, L’altra Editorial, 2016, 208 pàg.] Info
Nathaniel Hawthorne, Wakefield *, narració dins de L’holocaust de la Terra [Traducció de Joan Sellent, Quaderns Crema, 176 pàg.] Info
Vladimir Nabokov, Lolita * * [Traducció de Josep Daurella, Ed. 62-La Butxaca, 464 pàg.] Info
Kazuo Ishiguro, Los restos del día * / El que resta del dia [Traducció de Xavier Riu Camps, Ed. 62, 288 pàg.] Info
Sandor Marai, El último encuentro / L’última trobada [Traducció d’Antoni García. Ed Empúries 2003, 248 pàg.] Info
Christopher Isherwood, Adiós a Berlín * / Adéu a Berlín [Traducció de Jordi Arbonès i Josep Cornudella i Defis, Ed. Viena, 2016, 296 pag.] Info
Philip Roth, Pastoral americana [Versió en català: traducció de Xavier Pàmies, La Magrana, 2022] Info
Ray Bradbury, Fahrenheit 451 * [En català: Traducció Jaume Subirana, Ed. 62, 232 pàg.] Info
Joseph Conrad, El corazón de las tinieblas * / El cor de les tenebres [Traducció: Montserrat Vancells Flotats, Ed. 62, 2008] Info
F. Scott Fitzgerald, El gran Gatsby * [Traductor: Ramon Folch i Camarasa, Ed. La Butxaca, 2021, 224 pàg.] Info
Truman Capote, Música para camaleones / Música per camaleons[ Traducció de Quim Monzó. Ed. Quaderns Crema, 336 pàg.] Info
Oscar Wilde, El retrato de Dorian Gray * /El retrat de Dorian Gray[Traductor: Jordi Larios, Ed. Quaderns Crema, 328 pàg.] Info
Edgar Allan Poe, Relatos, [Ed. Cátedra] / Contes foscos [Selecció i pròleg de Víctor García Tur i traducció de Jordi Cussà. Ed. Comanegra, 2020, 312 pàg.] Info
Henry James, La bestia en la jungla / La bèstia en la jungla [Traductor: Eduard Castaño, Ed. Laertes, 1992, 89 pàg.] Info
Virginia Woolf, Orlando * [Traducció de Maria Antònia Oliver, Ed. Proa, 328 pàg.] Info
Aldous Huxley, Un mundo feliz / Un món feliç [Traducció de Ramon Folch i Camarasa, Ed. La Butxaca, 256 pàg.] Info
Cormac McCarthy, Meridiano de sangre / Meridià de sang [Traducció de Lluís Delgado Picó i Esther Roig Giménez, Ed. La Butxaca, 352 pàg.] + La carretera [Traducció: Rosa Maria Borràs Montané] Info
Jorge Luis Borges, La biblioteca de Babel: Cuentos selectos y un poema [Ed. Reclam Philipp Jun. 2010, 159 pàg.] Info
Lev Tolstói, La muerte de Ivan Ilitch / La mort d’Ivan Ilitx [Traducció d’Anna Estopà, Ed. Quaderns Crema, 112 pàg.] Info
Alexandr Solzenitzin, Un día en la vida de Ivan Desinovich Info
Lev Tolstói, Sonata a Kreutzer / La Sonata Kreutzer [Ed.Flaneur, 2023, 184 pàg.]Info
Ralph Ellison, El hombre invisible / Un hombre invisible [Traducció de Dolors Udina, Ed. Quaderns Crema, 624 pàg.] Info
J. M. Coetzee, Escenas de una vida de provincias (Infancia, Juventut, Verano) /Infantesa: Escenes de la vida a províncies (Traducció de Dolors Udina, Ed. 62, 176 pàg).Info
Thomas Mann, La muerte en Venecia * / La mort a Venècia [Traducció de Joan Fontcuberta, Ed. Navona, 152 pàg.] Info
Thomas Mann, Mario y el mago / Mario i el màgic [Traducció de Joan Fontcuberta, Ed. Proa, 1992] Info
Franz Kafka, La metamorfosis / La metamorfosi (La transformació) [Traducció a cura de Jordi Llovet, Ed. Proa, 114 pàg.] Info
Franz Kafka, Padres e hijos (Edició de Jordi Llovet, Ed. Anagrama, 172 pàg. Info) / Carta al pare [Traducció i epíleg de Joan Ferrarons, Angle Editorial, 2020] Info
G. Flaubert, Tres cuentos / Tres contes [Traductor: Ramon Esquerra, Ed. Barcino, 2023, 250 pàg.] Info
Henry Melville, Bartleby, el escribiente / Bartleby, l’escrivent [Traducció de Carme Camacho, 2021, 68 pàg.] Inf
Charles Dickens, Los papeles póstumos del club Pickwick / Els papers pòstums del club Pickwick [Traducció de Miquel Casacuberta, Ed. Contravent, 2012] Info
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1a.
Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)“
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu Història.
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
Alumnat: 63 persones inscrites
“Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona”, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Sinopsi
La sessió versà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
SESSIÓ 1: “LA GUERRA DEL FRANCÈS O L’ESCLAT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL. 1808 – 1823”
Ponència de JORDI ROCA VERNET (UB)
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El segle XIX va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, parlem d’un país normal en el seu context, un país en el qual avançava el procés d’industrialització i urbanització. La història es movia a batzegades fent passes endavant i endarrere, no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida. El camí de la il·lustració era dispers a casa nostra, però allunyat de les aglomeracions urbanes: n’hi havia focus esparsos pel territori, a la universitat de Cervera, l’escola de Bellpuig de les Avellanes, el Seminari Conciliar, les Juntes de Comerç o les Societats Econòmiques d’Amics del País de Tarragona o Tàrrega, poca cosa a Reus o Barcelona.
Hi ha la idea, de certa historiografia, de la modernització a través de la manufactura, però la cosa no va anar així. Hi ha també la idea estesa de la poca conflictivitat de la segona meitat del segle XVIII, però això també cal matisar-ho ja que en el període hi ha molts moments de tensió social, com ara el Motí de les Quintes (1773) o el Rebombori del Pa (1789) on la societat desenvolupa mecanismes d’una certa representativitat per abordar els conflictes, com eren les Juntes de Gremis i Col·legis que s’organitzaven en una mena de Diputació que servia per mobilitzar en record del que vàries dècades abans havia estat una realitat política eliminada per les armes i l’ocupació borbònica.
El final de segle portaran les guerres contra la França revolucionària a Catalunya (1793 – 1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).
LA GUERRA DEL FRANCÈS: OCUPACIÓ I JUNTISME
En el marc de la guerra contra Anglaterra, Napoleó ordena l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa i les tropes bonapartistes arriben a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran de forma massiva els arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.
L’impacte social serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants; amb l’esfondrament de les estructures borbòniques i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals pels corregiments que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central.
El moviment “juntista” suposa una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) i és clau per explicar i entendre la història de Catalunya, d’Espanya o de les colònies americanes.
La Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835) que, de tot cor, ajudà Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, contribuí a que pocs catalans hi col·laboressin, tot i que en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.
Mariscal Augereau
LA GUERRA: ELS SETGES I LES PARTIDES
L’ocupació del territori fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), Lleida i Tortosa (1810) o Tarragona (1811); tot això contribuí a una idea de martiri de la població, la gestió del qual per part de l’Església possibilitarà la mobilització popular contra l’ocupant. L’exèrcit francès ocupa o destrossa molts espais conventuals (Montserrat, Poblet) en el que es pot considerar com la primera desamortització de les que vindran en el futur. La capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i viurà bé amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent de la realitat tranquil·la i col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per a rearmar-se davant del poble després de segles de decadència continuada per a defensar un determinat model de vida i societat.
Setge de Lleida pel general Suchet el 14 de maig de 1810
En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall que en alguns casos seran sorpreses per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció de l’espanyolitat i també molt després en el catalanisme. Els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits sempre eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del francès, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny, fustiguen amb ràpids cops de mà les tropes enemigues, per dissoldre’s immediatament i desaparèixer a les muntanyes; com a conseqüència d’això, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.
LES CORTS GENERALS I EXTRAORDINÀRIES DE CADIS (1810)
El buit de poder originat per l’ocupació i guerra i l’absència/fugida del Rei, portarà la necessitat d’una actualització de la Monarquia. Es convocaran Corts a Cadis, una de les poques ciutats lliures de l’ocupació francesa. Les diferents juntes provincials enviaran representants a Cadis. Tot i que les Corts no eren constituents, aprovaran una Constitució que serà un referent revolucionari a Espanya i al món durant les dècades posteriors: es traduirà i es distribuirà per molts països, com Portugal, Amèrica llatina, Rússia o la Índia britànica. Molts del diputats a Corts eren personatges de les elits culturals il·lustrades de l’Antic Règim i dels quals no era esperable una Carta tan revolucionària; en el cas català, homes com Antoni de Capmany (1742 – 1813), Jaume Creus (1760 – 1825) o Ramon Llatzer de Dou (1742 – 1832) eren gent gran, monàrquica i amb poques o nul·les ínfules liberals, però hi havia d’altres catalans, no diputats, més joves i fent tasques auxiliars que si que eren autèntics liberals i que deixaran la seva empremta en el disseny de la Carta constitucional. Entre aquests destaquem: Genís Quintana (1780 – 1828), Josep Melcior Prat (1779 – 1855), Guillem Oliver (1775 – 1839), Pròsper Bofarull (1777 – 1859) i Antoni Puigblanch (1775 – 1840); formen part de l’elit política liberal i controlaran el procés polític en el futur Trienni Liberal (1820 -1823). El que està clar és que el text que s’aprova té significats polítics diferents segons qui ho llegia.
«Apertura de las Cortes en la Isla de León», por F. Pérez, el 24 de septiembre de 1810. Museo de las Cortes de Cádiz.
La Constitució de Cadis de 1812 es pot considerar així com una polifonia interpretativa: alguns la veuen com molt revolucionària i rupturista (els més liberals), mentre que pels il·lustrats més conservadors és només una actualització de la Constitució històrica que en el sentit interpretatiu de Jovellanos era el conjunt de normes que el pas del temps havia anat incorporant. Quan la norma es comenci a aplicar, serà vista com a molt revolucionària i motivarà queixes i cartes dels conservadors que no acceptaran, per exemple, l’abolició de la Inquisició que traurà poder a l’Església.
Els enfrontaments apareixeran molt aviat, entre La Junta Superior del Principat i un militar brillant a la guerra, Luis de Lacy (1772 – 1817) que pugnarà amb la Junta (molt conservadora) per aprovar la Constitució, tot interpretant-la en funció de les lleis històriques catalanes. Els polítics de la Junta maniobraran a Cadis contra Lacy que serà destituït i traslladat com a capità general a Galícia. Durant el breu període de Lacy es creà (novembre de 1812) la Diputació de Catalunya que tindria un curt recorregut degut a la restauració del Nou Règim al retorn del rei Ferran VII.
RESTAURACIÓ DE FERRAN VII: EL REI AMB MÉS PODER DE LA HISTÒRIA
El rei torna a Espanya després de la desfeta napoleònica (març de 1814). Se li demana que juri la Constitució, però ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent; amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el rei fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Malgrat tot, hi haurà resistències en forma de xarxes civils i de l’exèrcit, dins del qual es jugarà a fer política en contra amb l’aparició dels Pronunciamentos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer de tots, amb l’objectiu de restaurar la Constitució fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Francisco Javier Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.
Execució del general Lacy en el Castell de Bellver, el 5 de juliol de 1817.
LES REVOLUCIONS DELS ANYS 20 AL SUD D’EUROPA
A finals de gener de 1820, el general Rafael del Riego (1784–1823) fa un Pronunciamiento a Las Cabezas de San Juan, prop de Sevilla, demanant al rei acatar la Constitució de 1812. Després de tres mesos rondant per Andalusia buscant suports, el rei va perdre molts dels suports que tenia i de manera cínica acatà el text amb el seu conegut escrit: «Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». D’aquesta manera començava el Trienni Liberal (1820–1823). Aquest moviment revolucionari s’estengué per diversos països del sud d’Europa: Portugal (1820), Piemont i Sardenya (1821), El Regne de les Dues Sicílies (1820), Grècia (1821) o fins i tot a Rússia (1825). També saltà l’oceà Atlàntic per l’Amèrica hispana, excepte el món antillà, que estava immers en aquella època en les lluites d’emancipació. S’enviaren diputats liberals per a “vendre” la Constitució amb les diverses vies que se’n podien desprendre, des de la possibilitat federalitzant (federal o confederal), a més de la independència.
Moviments revolucionaris de 1820
En el cas de Catalunya, cal tenir en compte, com a previ i per tal d’interpretar els fets, l’episodi tremendament disruptiu que va significar 1714. Hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La nostra ciutat serà una punta de llança en el fenomen revolucionari i una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i encara avui es pot veure a la façana del museu, l’antic escut del palau. La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà durant el Trienni Liberal on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: Riego, en els quadres, apareix amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les tragalas i cançons patriòtiques del moment contenen un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular. Es van portar les restes del general Lacy des de Mallorca i es va retre un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el seu cos va ser exposat en un túmul. Els frares no accepten la presència d’un panteó laic en un lloc religiós i això significarà el trencament definitiu amb els liberals; els ulteriors canvis polítics al llarg dels segles XIX i XX, afectaren diverses vegades el lloc d’enterrament de les despulles de Lacy. Actualment està enterrat al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.
LA PREMSA, OPINIÓ PÚBLICA I SÍMBOLS: LA GUERRA DE PAPER
El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics de propaganda i simbologia. La Constitució és la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.
La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000 milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Molt ideologitzada, convertiran Barcelona en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.
La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment. També es plantejaren projectes urbanístics com una nova plaça (allà on tenim la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla.
A finals de març i principis d’abril de 1821 la premsa liberal barcelonina va reproduir les opinions més bel·ligerants contra els enemics del règim liberal en les quals s’amenaçava directament a aquests amb disparar-los. Aquella expressió pública de violència a través de la premsa era completament nova i amb la publicació a la premsa legitimaven aquelles opinions. Prova d’això va ser el que va ocórrer en els dies successius quan es va produir una Jornada Revolucionària perpetrada per líders del liberalisme exaltat (milicians, civils i militars). En aquella jornada del 3 i 4 d’abril de 1821 es va ordenar la proscripció de les principals autoritats militars i eclesiàstiques de la ciutat, traslladant-les a les illes Balears, i algunes, després de ser posades en llibertat, van decidir fugir de la ciutat. Això va representar un impuls a la violència política en diferents ciutats o pobles i s’executaren 83 eclesiàstics, en diferents llocs, considerats anticonstitucionals. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme en la percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.
Bibliografia bàsica(BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)
ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)
FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): ElTrienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)
MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)
RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.
RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència, <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>
ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)
ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.
ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.
ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí
ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)
Dimecres 13 de març a les 18-30h a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador tècnic del Curs Aula Ateneu Història.
Imatge principal
La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
Contingut del Curs
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
El Curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.
Apunts del Curs
A càrrec de Miquel Nistal de la secció d’Història a partir de les ponències de cada sessió.
Curs de 8 sessions, del 3 d’abril al 29 de maig de 2024. Matí d’11 a 13 h.
Dimecres 3 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director del curs.
Dimecres 10 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Verdaguer. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador UB.
Dimecres 17 d’abril de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora UB.
Dimecres 24 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Conflictivitat entre moderats i progressistes (1844-1859). Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor agregat UB.
Dimecres 8 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Barcelona en revolució 1868-1873. Ponent: Marició Janué Miret, historiadora i professora agregada UPF.
Dimecres 15 de maig de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Revolució o Setmana Tràgica. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Dimecres 21 de maig de 2024, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. El fets de Prats de Molló (1926). Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat UB
Dimarts 28 de maig de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. La vaga de la Canadenca 1919. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular UB.
Preu del curs
Alumnat no soci: 120 € per les 8 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 60 € per les 8 sessions
Dossier de l’alumnat
L’alumnat disposà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També del material en format digital (power point) després de cada sessió.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament foren presencials a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, Barcelona, a partir del dia 1 de març de 2024.
Direcció i coordinació tècnica
La direcció acadèmica anà a càrrec de Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB) i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). La coordinació tècnica a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Presenta la sessió: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas:Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-SuèciaFilm Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada OperacióBarba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorkai Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com elsegle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerralliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
Secció d'Història 
