Dijous 22 febrer 2024 a les 19h a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història.
Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”.
Inscripció prèvia obligatòria a: cafecontinental@ateneubcn.cat
Presenten: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental
Divendres 16 de febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.
Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Crònica de l’acte per Marià de Delàs
“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps.
Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo.
Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic.
La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala.
Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés.
“Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant.
Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional.
El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista.
Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals.
“On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello.
Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny.
“Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.
El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.
JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.
JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.
JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023
ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines
ANABEL BONSÓN [I ALTRES]: Joaquim Maurín, Barcelona Ed. Laertes, 1999 109 pàg.
Dimarts 13 de febrer de 2024, a les 17h, a la sala Petit Ateneu tingué lloc el primer seminari de lectura històrica. La sessió versà sobre el llibre de Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg.
És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Modera la sessió: Dolors Folch de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Hi han assistit 11 persones. S’ha acordat que el proper seminari serà el dia 16 d’abril sobre “Gengis Kan y la creacion del mundo moderno, de Jack Weatherford. Aquí
Imatge principal: Judici de Pilat a Crist. En un tribunal romà tardà les icones estaven situades al costat del governador i la seva estrada. La gentada els aclamava alhora que expressa en veu alta les seves peticions. Font: Codex Rossanensis. S. VI
1. Per què es van produir les invasions dels bàrbars?
2. Per què i com s’imposa el cristianisme a l’Imperi romà?
3. Com i on va sobreviure la cultura clàssica?
4. Quina és la influència del món persa sobre aquest període, del segle III al VIII?
5. Altres temes proposats pels tertulians
EMPERADORS CITATS EN EL LLIBRE, EN NEGRETA
Al any 200 dC el món romà s’havia estès molt per protegir el món clàssic que vivia entorn del Mediterrani. El problema era com mantenir en un espai tan gran un estil de vida que s’havia originat en la prima franja mediterrània.
La història de l’Imperi romà ve marcada pel 10% de la població que vivia a les ciutats, mentre el 90% de la població vivia al camp, ho produïa tot i estava malnodrida.
L’alimentació de les ciutats depenia en gran part del comerç marítim – que era molt més barat i carregava molt més que comerç per terra, especialment el que portava el gra d’Egipte. Les ciutats de la costa estaven molt enganxades, formaven un rosari continu comunicat per mar, mentre que a l’interior eren oasis. Per això en els territoris exteriors era on els costos per mantenir l’Imperi es feien més evidents: eren els que necessitaven la costosa xarxa de carreteres que cobria l’Imperi i per la qual transitaven sobretot soldats, administradors i correus.
Però malgrat que el territori s’havia estès tant, el poder estava en mans d’una elit molt uniforme, més relacionats entre ells que amb la població que els envoltava, que sovint parlaven llengües diferents al llatí i al grec de l’elit. Els que es desmarcaven ostentosament d’aquest món, com els cristians, eren molt mal vistos.
Des de les conquestes d’Alexandre Magne, la cultura grega s’havia estès enormement, i al segle II, en època dels Antonins (Dinastia Antonina 96 a 192 dC), es va revifar molt, amb una gran explosió de la retòrica, i amb una gran proliferació de monuments molt barrocs, i amb una recopilació sistemàtica de la cultura grega clàssica, que és la que es transmetrà a l’Edat mitjana i al Renaixement.
L’emperador era un autòcrata i les úniques barreres al seu comportament eren els interessos compartits amb les classes superiors educades que l’acceptaven perquè els proporcionava un món ordenat.
Roma va absorbir per complet la cultura grega i per això Bizanci va poder ser la hereva de Roma. Al segle II el centre de gravetat de l’Imperi s’estava ja desplaçant cap a Àsia Menor.
La decadència i caiguda de l’Imperi romà va afectar només a l’estructura política de les províncies occidentals, però no va afectar ni al Mediterrani Oriental ni al Orient Pròxim.
Fins al segle I de la nostra era tot l’altiplà iranià estava cobert per la cultura grega: art greco-budista d’Afganistan, Milinda Panha, s. II dC, recull un conversa entre el rei Menander de Bactria i el budista Nagasena. Però el 224 la Dinastia dels Sassànides (Imperi Sassànida) van agafar el poder a Pèrsia que era molt contrària a la influència occidental: el 260 van agafar presoner a l’emperador Valerià i aquí va començar la victòria de la cultura de l’Orient pròxim sobre la cultura grega. La confrontació constant amb els perses va allunyar a l’Imperi romà del Rin per abocar-lo cap a l’Èufrates i la confrontació constant amb la Pèrsia Sassànida va donar preeminència a Mesopotàmia i va exposar l’Imperi romà a la influència constant d’aquesta regió que tenia una creativitat immensa i exòtica en l’art i en la religió: d’aquí sortirà Mani (o Manes) al segle III, fundador del maniqueisme, combinant Buda, Zoroastre i Jesucrist.
Acostumats a la història d’Europa Occidental els grans canvis de poder a l’Orient són més difícils d’entendre: l’aparició de la Pèrsia sassànida i de l’Islam. De fet els imperis Occidental i Oriental van evolucionar de forma molt diferent. Quan els gots van saquejar Roma el 410, les províncies occidentals de l’imperi van seguir sent durant segles una civilització subromana. Per contra, les províncies orientals, desprès de l’expansió de l’Islam el 640 no van seguir sent per gaire temps subbizantines, sinó que es van orientalitzar ràpidament. L’Islam va ser impulsat molt cap a l’Orient per les immenses masses de població de l’imperi persa. I quan l’Islam es va assentar al Mediterrani, l’antic Mare Nostrum es va convertir en una prolongació del golf Pèrsic. Mentre el Mediterrani perdia terreny, tot el món anterior renaixia.
La major part de la riquesa de l’Imperi romà radicava en el camp i la major part de la població vivia d’una agricultura de mera subsistència. La crisi després de les primeres invasions bàrbares entre el 240 i el 300 va posar en evidència el contrast entre el antic nucli mediterrani de l’Imperi, i el món més primitiu i fràgil que s’estenia al llarg de les fronteres. Al voltant del Mare Nostrum la guerra era una possibilitat remota. Però al nord – amb les confederacions de bàrbars al voltant del Rin – i a l’Orient amb l’ascensió de la Pèrsia Sassànida -, l’imperi s’havia d’enfrontar a una guerra en tots els fronts. I no estava equipat per això: entre 245 i 270 totes les fronteres es van desplomar. El 252 l’emperador Deci va ser derrotat pels gots, i el 260 Sapor I va fer presoner l’emperador Valerià.
El món romà es va començar a trencar a trossos: al llarg de les fronteres, les ciutats eren abandonades ràpidament; els exèrcits van proclamar 25 emperadors en 47 anys i només un d’ells va morir al llit. Per contra, al voltant del Mediterrani la situació era més flexible, i en moltes ciutats mediterrànies es va mantenir l’administració romana.
L’Imperi es va salvar gràcies a una revolució militar, que va excloure sistemàticament la aristocràcia senatorial dels comandaments, que van passar a mans de soldats professionals que venien dels rangs inferiors de la tropa, i que van remodelar l’exèrcit romà. El nombre de soldats es va duplicar fins arribar als 600.000 homes i la burocràcia i els impostos es van reforçar per fer front als costos. Aquest va ser l’exèrcit que va poder frenar la primera gran onada dels bàrbars del segle III: i aquests soldats es van convertir en els herois del món romà des de finals del segle III. L’exèrcit es va convertir en el gran proveïdor de talents i els seus oficials i administradors van arrabassar a l’aristocràcia tradicional el control de l’Imperi. Els nous emperadors, Dioclecià i Galeri, venien de les classes baixes i la seva ascensió va ser semblant a la dels mariscals de Napoleó.
Aquesta nova aristocràcia de servei va agafar el control total de l’Imperi en època de Constantí I el Gran entre 324 i 337, i se’ls pagava amb una nova i estable moneda d’or, el solidus. Quan Constatí es va convertir al cristianisme el 312, els emperadors i els seus cortesans van passar a ser majoritàriament cristians: el cristianisme va aconseguir controlar les classes superiors de l’Imperi romà al segle IV perquè la cort imperial estava formada per homes nous pels que era relativament fàcil abandonar creences conservadores a favor de la fe recent dels emperadors.
Però la fluïdesa social que havia elevat aquests homes a la cúspide no era indiscriminada ni igual a tot arreu. A Constantinoble la classe alta parlava grec però la immensa majoria de la població ni els entenia perquè la gent parlava llatí. Els grans terratinents seguien amalgamant hisendes enormes i la educació dels joves seguia fidel als cànons més conservadors: és a dir la nova societat de servidors imperials descansava sobre l’estament de les classes educades superiors, més retrògrada i arrelat en el món antic.
Per altra banda, l’educació facilitava el pas entre els dos mons. Els estudiosos que compartien una cultura uniforme i orientada al passat s’incorporaven a una burocràcia que absorbia tots els talents. Per això els funcionaris civils del que passaria a ser Bizanci van crear una elit aristocratitzada que és la que conservaria la literatura clàssica en els següents mil anys. L’elit es basarà en el control dels llibres, primer els clàssics grecs i desprès els textos cristians.
En el Baix Imperi hi ha un gran alliberament del talent com sol passar amb les commocions d’un “antic règim”. Hi ha una gran ascensió d’homes capaços, i àvids d’aprendre, entre els que hi ha tant gent lligada a la cultura tradicional com al cristianisme. Aquesta barreja d’elements nous i antics viuria un segle de relativa seguretat.
Al segle IV, la classe governant vivia un període de restauració. Els grans canvis culturals i religiosos de l’antiguitat tardana no es van fer en el marc d’una societat en crisi sinó en el d’una societat rica i flexible.
Un dels trets més significatius era l’enorme diferència entre rics i pobres. Al segle IV la aristocràcia senatorial era cinc vegades més rica que els senadors del segle I. Les ciutats grans van seguir tenint una vida opulenta i una gran població, però les ciutats petites es van empobrir. Els impostos van augmentar moltíssim, al 350 es menjaven el 33% de la producció dels agricultors. Els rics tendien cada cop més a evadir impostos i la riquesa de l’emperador s’anava dessagnant a mans dels grans terratinents.
Al segle IV la major part dels senadors no havien vist mai Roma, però eren els dirigents de la seva pròpia societat, controlaven els jutges, s’asseguraven que els camperols paguessin els impostos, garantien la lleva dels exèrcits, eren els patrons de la seva pròpia societat. L’art del segle IV mostra un reforçament de les arrels locals, mentre els monuments públics urbans amb que els senadors de l’Alt Imperi omplien les ciutats, ara decreixen, i el focus es desplaça cap als palaus i a les viles campestres. És també un món menys públic i més privat, amb clares millores – fins i tot en fontaneria – en l’interior de les cases.
Al mateix temps una vida més local estén molt més la civilització romana, és ara quan el llatí comença a descompondre´s però és precisament perquè és ara que triomfa. Les províncies orientals es van transformar en vivers generadors de talents, com per exemple a Capadòcia i Egipte. Els nous romans tenen una visió diferent de l’Imperi, no enyoren el Senat ni han estat mai a Roma: a l’Orient grec l’Imperi era l’emperador. La lleialtat a Roma s’expressava sent lleial a l’emperador, caient de genolls davant d’ell. Orient era més pròsper que Occident i per això la devoció cap a l’emperador també era més gran.
Occident era una zona predominantment agrícola i en gran mesura subdesenvolupada. La riquesa s’havia acumulat en mans d’una oligarquia de senadors que s’interposava entre el govern imperial i l’home normal. A Orient el comerç era més important i les petites ciutats proliferaven entorn del Mediterrani: la societat era més equilibrada i més igualitària. Els grans terratinents eren molt més poderosos a Occident – on controlaven la majoria de la terra – que a Orient. A Orient els camperols eren més lliures que els serfs d’Occident: les classes baixes vivien de forma molt diferent a Orient i a Occident. Així comença la divisió de camins entre Europa Occidental i el Mediterrani Oriental.
Dues ciutats de l’Imperi tardà excavades al segle XX: Òstia i Efes. A ambdues perviuen les tradicions del segle I, però ja amb grans basíliques cristianes, i a ambdues hi apareixen estàtues de faccions immòbils i ulls aixecats que revelen una nova preocupació per la vida interior i allò sobrenatural.
A la Roma clàssica, la majoria dels homes educats orientaven la seva vida no cap a la filosofia o la ciència, sinó cap a la religió, mostren els escrits d’Elio Arístides (170) sobre els somnis. Però el període entre el 170 i el 312 en què Constantí es converteix al cristianisme hi ha una notable activitat religiosa, especialment en l’entorn mediterrani, que ja havia mostrat una capacitat infinita per engendrar allò exòtic i excèntric.
Malgrat l’aparició en aquest període dels primers textos cristians i de les revelacions d’una divinitat egípcia, Hermes Trimegist, els pagans educats es sentien molt còmodes en el seu món. L’univers estava governat per un Déu únic, l’Altíssim, que estava representat a la terra per les actuacions de molts déus de la fe tradicional, que actuaven com governadors provincials del seu imperi universal, reproduïts per tot arreu amb estàtues estereotipades produïdes en sèrie. Al segle II van ressorgir arreu els oracles de la Grècia Clàssica. I als déus se’ls adorava amb rituals que es consideraven tan antics com la raça humana: als cristians se’ls va perseguir per no fer-ho sempre que hi havia desastres naturals, fams o invasions bàrbares que demostraven la ira dels déus.
Els antiquíssims rituals tranquil·litzaven, però a partir del 170 van començar a sorgir dubtes, i els humans comencen a voler un Déu amb el que poder estar sols, sense haver de passar per tots els déus subsidiaris. El cristianisme encaixava bé amb aquesta simplicitat del Déu únic, i amb la creença de què el ser humà podia posar-se directament en contacte amb algú superior a ell mateix. Tots els homes que van deixar una empremta als segles III i IV creien que actuaven com a servidors de Déu o dels déus, tant els emperadors cristians (Constantí), com els pagans (Julià l’Apòstata). Tots ells se sentien conversos, i això els donava una excel·lència moral, que els més tradicionals els negaven perquè ho identificaven amb una falsificació de la cultura filosòfica acadèmica tradicional.
Però en haver descobert una perfecció interna dins d’ells mateixos que els posava directament en contacte amb la divinitat, es van plantejar l’origen del mal: és en aquests segles que apareixen els dimonis com forces actives del mal contra els que cal lluitar: els cristians van passar a considerar que el paganisme era obra del dimoni. Fora del cristianisme els dimonis havien estat éssers ambivalents, més aviat com fantasmes. El cristianisme va heretar del judaisme tardà el llegat del zoroastrisme: la creença de la divisió en el món espiritual entre poders bons i dolents, entre àngels i dimonis. Els cristians estaven convençuts que lliuraven una batalla a la terra que ja havia estat guanyada al cel: Satanàs havia estat derrotat per Jesucrist, i això els va donar una enorme força perquè els permetia explicar els seus avenços com la derrota dels dimonis invisibles als que ells derrotaven amb exorcismes i miracles. Per curar una malaltia calia vèncer als dimonis que la provocaven.
Les estratègies per derrotar als dimonis van portar a un aïllament en grups religiosos que es preparaven per sobreviure en una existència millor. La divisòria més profunda de l’antiguitat tardana es produïa després de la mort, entre els salvats i els condemnats.
A la primera meitat del segle II va haver-hi un ressorgiment romàntic de la religió i cultura clàssiques, i els professors de retòrica eren una de les professions més ben pagades, i els poquíssims cristians eren com emigrants al marge. Quan la brillant vida pública de les antigues ciutats es va veure afectada pel desordre general del 240, el món de gents humils en petits grupuscles clandestins va passar a primer pla sota la forma d’una església cristiana organitzada.
Al segle II, Roma estava formada per dues nacions. D’una banda la de les classes governants tradicionals que s’enorgullien de preservar i perpetuar les particularitats de les seves ciutats natals. Per altra banda, per la gent humil l’Imperi romà significava horitzons més amplis, l’erosió de les diferències locals degut al comerç i a l’emigració. A diferència de les classes dominants, entre les classes inferiors hi havia molta gent desplaçada que se sentien més ciutadans del món i pels quals el món era un lloc solitari i impersonal: aquest era el món mental de la classe mitjana urbana i dels artesans i aquest era el grup social d’on van sortir els cristians.
Als segles I i II es van expandir els cultes orientals per Europa occidental. Els ritus es van estendre perquè proporcionaven un sentit de pertinença i una sensació de lleialtat: es reunien sovint en banquets. I també proliferen ara, l’astrologia i els tractats de màgia.
Hi havia una gran diferència entre les classes superiors, que ara es parapeten sota una cultura i una llengua més hermètiques, i els plebeus. La gent buscava formes de resoldre els seus problemes, i havia donat l’esquena als diàlegs platònics per buscar respostes en teories més simples i en les màximes pitagòriques. És dins d’aquest clima que es va desenvolupar el cristianisme.
El cristianisme diferia d’altres religions orientals per la seva intolerància respecte al món exterior. Els seus cultes eren exclusius, prohibits pels forasters, i a més oferia una forma de vida nova, enquadrada per la cuidada elaboració de la jerarquia cristiana i la sensació de pertànyer a un grup amb costums meticulosament prescrites. Cap altre grup va saber canalitzar les angoixes d’una societat com ho van saber fer els cristians. En un petit grup, entre germans, les relacions eren molt més tranquil·litzadores. Els cristians, desarrelats ideològicament s’unien entorn d’una creença que compartien amb petits grups al llarg de tot l’Imperi.
L’Església cristiana es declarava igualitària, en un món en què les barreres entre els lliberts pròspers i els senadors desclassats eren cada dia més confuses, els cristians van donar el pas final d’ignorar-les, tot i que això comportava trencar amb els veïns i amb el propi passat. Aquest sentiment intens de grup religiós era un llegat del judaisme.
La crisi del segle III va afectar també al culte als déus clàssics: desprès del 250 cada cop hi ha menys inscripcions o cerimònies públiques dedicades als déus, mentre la comunitat cristiana atreia cada cop més als homes que es sentien abandonats, era la institució més capaç de protegir als seus propis correligionaris entre els que redistribuïa les almoines que recol·lectava. L’atracció del cristianisme es fonamentava en el seu radical sentit comunitari.
Entre 260 i 302 el cristianisme es va desenvolupar ràpidament: els emperador estaven massa preocupats per les fronteres del Rin i del Danubi per preocupar-se pels cristians. L’Imperi romà va sobreviure, però el cristianisme s’hi havia implantat sòlidament.
En els segles IV i V els filòsofs pagans es van multiplicar a les ribes de l’Egeu banyades per les memòries de Grècia. Un cop derrotat l’ombrívol agnosticisme, es va desplegar l’hel·lenisme. Constantí havia cristianitzat completament l’aparell de l’estat, però el paganisme va seguir sent una força cultural en l’Imperi oriental, els centres universitaris pagans d’Atenes i Alexandria es van mantenir fins la conquesta àrab, adorant a la santa tríada de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Aquests hel·lens van dirigir les seves ments als antics mètodes per trobar en ells solucions a les angoixes contemporànies.
Porfiri (232-304) va escriure una crítica devastadora a les escriptures cristianes: això va permetre un breu renaixement del paganisme hel·lènic amb Julià l’Apòstata (361-363). Van ser aquests hel·lens els que van crear a principis de l’Edat cristiana la llengua clàssica de la filosofia, de la que es van derivar fins al segle XII el pensament cristià, jueu i islàmic. El Plató que es va redescobrir al Renaixement era el dels pensadors religiosos de la antiguitat tardana. Per aquests, les tensions contemporànies es podien conjurar amb Plató i la disciplina intel·lectual de les universitats gregues; i es veien capaços de trobar amb la contemplació racional, la connexió íntima entre qualsevol nivell del món visible i la seva font en el Déu únic.
Els cristians, però, havien limitat la seva atenció al Déu únic amb un monoteisme cru que eliminava les articulacions entre déus visibles i invisibles, que eren necessaris per tal que la bellesa del Déu únic arribés als ulls dels mortals. Plotí (205-270) volia mantenir viva la connexió entre allò visible i l’invisible, entre el món interior i el món exterior. Per un platònic, la relació entre el cos i l’ànima era un microcosmos que reflectia la connexió entre Déu i l’univers. El cos era l’instrument a través del qual s’expressava l’ànima, i per això calia cuidar-lo i entrenar-lo: era absolutament contrari a l’ascètica. En els escrits dels hel·lens es torna a captar un cert sentit de la intimitat amb el món que ens envolta.
Pels neoplatònics hel·lens la intimitat els acostava a Déu amb les infinites articulacions del món sensible. En l’Occident de l’Imperi, sense un medi universitari pagà consistent, els cristians van ser els darrers hereus de Plotí: Agustí d’Hipona i Boeci serien els caps de pont entre la filosofia grega i l’Edat Mitjana llatina.
Aquest neoplatonisme és el que els cristians van agafar dels seus mestres pagans. Als segle II i III els cristians exhortaven a una adoració simple d’un Déu únic conegut només a mitges, però en el segle IV es va tornar a acolorir i els ecos de la bellesa divina – que havia estat tan visible en les divinitats paganes – va fer que s’atribuïssin els mateixos poders a les icones cristianes. Però els déus pagans van seguir vivint en els planetes i estrelles i en els dies de la setmana.
Al 300 el cristianisme estava implantat a totes les grans ciutats del Mediterrani: a Antioquia i Alexandria, l’Església era ja el grup religiós més important i més ben organitzat de la ciutat. El més rellevant és que ara l’Església, especialment en el món grec, s’identifica amb la cultura i les necessitats del ciutadà mitjà acomodat.
L’Església cristiana es funda en el mateix moment en que s’instaura la pax universal amb August: sembla pertànyer al progrés divinament organitzat de la raça humana. Els bisbes cristians van arribar a formar part de la intel·liguèntsia (intelligentia) de moltes ciutats gregues. Al segle IV semblava que l’Imperi romà s’havia salvat de la destrucció gràcies a la projecció del Déu cristià.
Quan Dioclecià (284-305) puja al tron, a la civilització urbana del Mediterrani hi dos grups destacats: la classe pagana tradicional que amb gran vitalitat havia ressuscitat la filosofia platònica al segle III, i la nova cultura de nivell mitjà dels bisbes cristians. Al 302 s’inicia la dècada de la gran persecució en la que els cristians es troben oficialment expulsats d’una societat amb la que ja s’havien identificat.
Però els va salvar la conversió de Constantí al cristianisme el 312, a partir d’aleshores els bisbes es van unir a la cort imperial. Constantí concedia favors a tots, als pagans i als cristians. Els cristians tenien l’avantatge de ser el grup més flexible i més obert i es van identificar amb l’ínfim comú denominador de la cultura clàssica, no amb l’aristocràcia pagana de les lletres.
Amb Constanci II (337-361) els bisbes són ja, juntament amb els buròcrates els membres de la classe governant a la cort. Constanci II es va inclinar per l’arrianisme, que creia que la victòria del cristianisme era la del monoteisme contra el politeisme. Déu només podia mostrar-se al món físic a través d’un intermediari: Crist era un reflex de Déu, però no era Déu, era com un representant de Déu al món. Tant els laics com els bisbes coneixien i llegien Homer i la literatura grega, però era per aprendre a comportar-se com gent civilitzada, no per il·lustrar-se sobre els déus.
Julià l’Apòstata (361-363) governava per la comunitat dels hel·lens, representa les nobles gents caigudes en desgràcia a les ciutats d’Àsia Menor, menystinguts per Constantí i Constanci II. Julià va propiciar costoses cerimònies paganes i va promocionar l’estatus dels seus sacerdots. La reacció pagana de Julià no anava dirigida contra les classes inferiors sinó cap a les classes gregues superiors que havien arribat a un compromís amb els cristians i a les que ell titllava de col·laboracionistes. Propiciava la paideiaclàssica que considerava com un do dels déus als homes. El seu propòsit era expulsar el cristianisme de les classes altes i dirigents de l’Imperi, i va aconseguir que una capa molt important de la intel·lectualitat grega es mantingués hel·lènicament pagana fins al segle VI.
El cristianisme era bàsicament una religió de barriades urbanes, i era urbà també a l’exigir una educació mínima als seus neòfits: saber llegir per poder llegir la Bíblia. Gràcies al cristianisme augmenta molt la producció de llibres i apareix el còdex que substitueix als molt més incòmodes rotlles.
A finals del segle III van començar a aparèixer els eremites que van ser admirats per la seva capacitat d’aconseguir un domini quasi diví de la ment sobre el cos. Van proliferar els anacoretes, les persones desplaçades, que trencaven de forma flagrant les normes de la vida civilitzada de la conca mediterrània. Els anacoretes van proliferar a Mesopotàmia i especialment a Síria, on es va instal·lar el més famós d’ells, a les muntanyes properes a Antioquia, Simeó Estilita (396-459).
A Egipte, per contra van optar pels monestirs, amb una rutina de pregàries i treballs manuals i una disciplina de ferro, dirigits per un apa (abat), i estudiosos de les Dites on es narraven les temptacions que superaven: les temptacions de Sant Antoni Abat són les més famoses. Els monjos tenien bona reputació perquè eren lluitadors de primera classe contra el dimoni, molt més eficaços que els amulets i remeis de la màgia, i es podien adreçar directament a Déu, com cortesans privilegiats i fer que respongués a les seves pregàries amb resultats espectaculars, tan ocasionals com inesperats, per fer front a les plagues, la fam, els terratrèmols i les pedregades. Aquest capacitat d’aturar els dimonis i d’obtenir favors de Déu amb les seves pregàries els donava un gran poder, més gran que el que havien tingut els oracles de la Grècia clàssica.
Simeó Estilita era important en sí mateix, mentre dequeia el valor dels temples clàssics, que es veien com refugi del Maligne. La duríssima vida dels monjos els feia molt agressius contra el dimoni i va desencadenar una onada de violència religiosa des de Mesopotàmia al nord d’Àfrica contra els pagans. Un dels episodis més coneguts d’aquesta persecució contra els pagans és el del patriarca d’Alexandria, Teòfil, que el 391 va convocar a purificar la ciutat del gran santuari de Serapis, que van destruir, i va llençar monjos armats amb pals a perseguir els pagans. O l’episodi en què el 415 van matar a Hipàcia d’Alexandria (Hipatia). Fets com aquests es van multiplicar al segle IV i es van accentuar amb Teodosi I el Gran que va fomentar la violència dels monjos i no va condemnar les atrocitats de gent com Teòfil.
Els monjos del segle IV són els que van convertir el cristianisme en una religió de masses, que perseguia jueus, heretges i pagans. És ara que agafa importància el Judici Final: l’Imperi romà cristianitzat del segle V es va omplir de l’atmosfera tensa de l’avantsala d’un tribunal. I els bisbes creien fermament que compareixerien en el Judici Final per respondre dels pecats de la població de les seves ciutats: per això tendien a governar el seu ramat amb la ombrívola energia dels governadors colonials. A partir del regnat de Teodosi, els pagans i els heretges van ser desposseïts dels seus drets cívics i obligats a plegar-se a l’Església catòlica. També els monarques havien de respondre davant de Crist per les ànimes dels seus súbdits: a Occident els monarques dèbils eren cada cop més susceptibles a les demandes del clergat catòlic, mentre que a Orient l’Església enfortia l’autocràcia imperial.
La riquesa que havia servit per construir edificis públics i per enriquir l’emperador i els seus magnats fluïa ara cap a l’Església cristiana per obtenir el perdó dels pecats: l’ascens de la posició econòmica de l’Església va ser tan sobtat com dramàtic.
La institució monàstica va proporcionar a l’Església els primers clergues professionals, a Occident, formats en un monestir, separats del poble pels vots de castedat i pobresa i formats en les Sagrades escriptures i no en la educació clàssica. Eren una elit professional amb el seu propi llenguatge, les seves solidaritats i un agut sentit de la seva superioritat sobre el món. A Orient els monestirs integraven molt més a tota la societat. Quan van arribar les invasions dels bàrbars del nord, al cristianisme el va agafar per sorpresa: el cristianisme s’havia dedicat a convertir als bàrbars interiors però ni havien somniat a enviar missioners més enllà de les fronteres romanes. El cristianisme al 400 era la llei pacífica i s’escandalitzava de les incursions dels bàrbars.
Entre Marc Aureli (161-180) i mitjans segle IV, el centre de la civilització antiga s’havia desplaçat a la ribera oriental del Mediterrani, mentre que al món occidental només hi arribaven repercussions distants dels corrents religiosos i intel·lectuals del món oriental.
Al camp, el paganisme va sobreviure fins ben entrat el segle VI, i pels senadors i terratinents que dominaven el paisatge i els que vivien a les seves hisendes, la crisi del segle III havia significat poca cosa, i de la conversió de Constantí ni se’n van assabentar. Al marge d’aquesta aristocràcia tancada els catòlics vivint com una minoria perseguida hi havien reaccionat creient-se una elit superior constantment dedicada a assegurar la seva identitat contra un món superior. Però estaven al cas del moviment hel·lènic i van intentar emular-lo. Sant Agustí havia llegit Virgili i Plotí, com es veu a les Confessions.
Dues generacions després, l’Imperi occidental havia desaparegut. En gran part perquè els dos grups principals de l’imperi llatí entre 380 i 410 – l’aristocràcia senatorial i l’Església – es van dissociar de l’exèrcit imperial que els defensava, i van minar tant la força de l’exèrcit com la de l’administració imperial. L’esperit de cos de la burocràcia imperial va quedar tocat i a partir de Teodosi (379-395) la cort es va obrir tant a l’aristocràcia senatorial com als bisbes catòlics. El govern va patir de la falta de professionalitat, la victòria d’interessos diversos i la manca de perspectives.
Per frenar la davallada, tant els pagans com els cristians van considerar Roma com una ciutat sacra, els uns per considerar-la la quinta essència del món imperial, els altres perquè hi estaven enterrats els apòstols sant Pere i sant Pau. A Constantinoble l’imperi romà va passar a ser una monarquia cristiana sense tensions, però a Occident, Roma es va sacralitzar.
L’enduriment de les fronterers a Occident va provocar un sentit més agut de la identitat i una major intolerància als estrangers. Les tribus bàrbares van penetrar en una societat que no era prou forta per tenir-los a ratlla ni prou flexible per assimilar-los. Els bàrbars guanyaven les batalles, però desprès es barallaven entre ells i cada tribu produïa una aristocràcia guerrera molt separada dels gustos de la seva tropa. Mentre que a Orient les emigracions dels bàrbars s’assimilaven i la seva aristocràcia s’integrava al funcionament de l’Imperi, a Occident l’aristocràcia senatorial va ser incapaç de fer-ho: feia temps que no pagaven impostos ni reclutaven lleves per l’exèrcit : el 410 Alaric I va poder saquejar Roma tranquil·lament.
Tampoc el cristianisme va saber reaccionar: els bisbes eren tan pacifistes com decididament civils i les seves comunitats no tenien cap simpatia pels soldats. Veien els bàrbars com els successors dels soldats imperials, els estigmatitzaven com gent de guerra i a més eren heretges perquè les tribus danubianes eren arrianes. Els regnes visigots, ostrogots i vàndals d’Europa occidental no es van arribar a assimilar mai: eren cossos estranys sobre poblacions que els ignoraven. Xina va assimilar molt més fàcilment els seus bàrbars septentrionals, que van continuar amb la tradició imperial.
La intolerància amb què es va rebre la immigració bàrbara va conduir directament a la formació de regnes bàrbars. El fet que el 98% de la població els detestés va preservar la seva identitat com classe governant. L’excepció van ser els francs, que no van arribar com a conqueridors sinó com a mercenaris, i que com a tals van patir molt menys del rebuig: per això es van convertir al catolicisme, a la cort dels merovingis (Dinastia meronvíngia) hi convivien romans i francs i al final els bisbes catòlics van aclamar com a un nou Constantí a Clovis (Clodoveu I) (481-511).
Les invasions bàrbares no van acabar amb la societat romana occidental, però van alterar dràsticament l’estil de vida de les províncies occidentals. Les comunicacions van patir moltíssim. A Europa occidental, el segle V va ser una època d’horitzons estrets, enfortiment de les arrels locals i consolidació d’antigues lleialtats. Els homes tenien la sensació de què no podien permetre’s les fortes comtesses religioses anteriors. Els últims pagans es van unir a l’Església i aquesta va suprimir totes les heretgies, com la dels pelagians al nord d’Àfrica.
A més de la solidaritat religiosa, la situació fa reforçar els llaços locals. Els senadors van intentar recolzar als nous reis contra els seus inquiets seguidors i els van animar a fundar dinasties locals que de passada protegissin la població de nous bàrbars i de noves invasions. La idea de l’Imperi romà s’esvaeix i l’únic que compta és el petit món de la pròpia província.
L’expansió del moviment monacal va facilitar la transició de l’ordre senatorial a l’episcopat. Les comunitats monàstiques es van omplir de nobles refugiats que van proporcionar als monestirs homes de cultura elevada. Per evangelitzar al poble es va passar de les llengües cèltiques al llatí vulgar com llengua parlada. Ja feia més d’un segle que l’educació clàssica havia passat a ser únicament el distintiu d’una petita oligarquia. Quan aquesta restringida aristocràcia de les lletres va entrar a formar part de l’Església en els segles V i VI, la retòrica clàssica va arribar al seu màxim esplendor. Els senadors i el clergat es van fusionar i els bisbes van passar a ser els hereus directes del Senat romà. Al segle VII, l’oligarquia clerical va adoptar l’anterior estatus elitista dels senadors romans, fins i tot en els seus vestits i en la pompa dels seus desplaçaments. L’última resta de la Roma imperial la va heretar la Roma papal.
Quan el 533 Justinià I el Gran va recuperar per l’Imperi romà, Roma, Sicília, Ràvena i Àfrica, l’aristocràcia senatorial d’occident va viure com un desastre l’arribada d’un autòcrata imperial amb eficients recaptadors d’impostos. Per contra, els bisbes de Roma ho van rebre bé: s’havien alliberat del govern arrià dels ostrogots de Teodoric el Gran i s’havien adjudicat les àmplies propietats dels arrians.
Quan Roma ve ser saquejada el 410, Teodosi II el Jove va rodejar Constantinoble amb muralles altíssimes, que no van ser travessades per l’enemic fins 1453. Teodosi II va transformar Constantinoble en la “ciutat governant”, on els emperadors residien permanentment. La cort es va omplir de faccions que esquitxaven la vida ciutadana, i fins i tot als hipòdroms amb les lluites entre els verds i els blaus. La fundació de Constantinoble el 330 va portar la majestat de l’Estat romà al cor del món grec, però cada cop més els grecs havien après llatí i el llatí va sobreviure a Constantinoble com part de la grandiloqüent façana de l’Imperi.
A diferència del que havia passat en la crisi del segle III, el pes de l’exèrcit es va eclipsar com força política davant de l’administració i la burocràcia. Els dos grans emperadors de l’època, Anastasi I i Justinià I (527-565) són bàsicament personatges civils. Els que ara manaven era la capa erudita de les ciutats greges que eren els que ocupaven els càrrecs menors dels ministeris d’Hisenda i Justícia. L’agitació contra uns tributs impopulars es va expressar amb una obra teatral composada “a la manera d’Eurípides”, i es mantenia una tradició historiogràfica que venia directament de Tucídides (G. Mathew, Byzantine Aesthetics, Londres, 1963)
A mitjans del segle V, l’aparició de l’imperi d’Àtila va ser un canvi important. Per primer cop apareixia un imperi bàrbar que podia competir amb Roma, abans, l’únic que ho podia fer era Pèrsia. Els romans orientals van aprendre que el seu era un imperi entre molts altres i que calia explorar el món i manipular-lo amb una experta diplomàcia: els emperadors van entendre que la diplomàcia era tan important com la guerra i que podia costar igual.
A la cort eren importants els camarlens-eunucs o funcionaris imperials, que es reclutaven entre el poble i mantenien l’emperador en contacte amb els seus súbdits. Els funcionaris procedien bàsicament de províncies situades lluny del nucli grec, i que van ser el talent que va permetre la continuïtat de Constantinoble.
El 451 l’emperador va utilitzar el Concili de Calcedònia per humiliar al patriarca d’Alexandria i assegurar la posició dirigent de Constantinoble. Però de Calcedònia va sorgir el gran problema dels monofisites que propugnaven una única naturalesa – divina i humana al mateix temps – de Crist, que va dividir seriosament a l’imperi i va deixar debilitades les províncies orientals que acabarien caient a mans de l’Islam. Però de fet, el prestigi de l’emperador va augmentar fins i tot enmig de les disputes religioses: l’administració imperial havia creat un estat unificat i fortament centralitzat en el que tothom pagava els seus impostos i adorava a l’emperador. L’emperador Anastasi (491-518) que era sincerament monofisita, va proscriure els extremismes. A diferència de la Església occidental, – que era una elit aristocràtica tancada, en la que els bisbes-senadors estaven cada cop més distanciats del poble laic, i estaven acostumats a dictar als governants el que calia fer – Anastasi va declarar que no pensava deixar fora de la llei a la meitat del seu imperi. L’Església d’Occident era molt més militant que la d’Orient.
Justinià es va ficar més en les lluites del poble; va optar obertament pel partit anti-monofisita i va intervenir activament en les lluites de les faccions del circ, sobretot en casar-se amb Teodora, d’una família relacionada amb les quadres de les carreres.
Justinià va reorganitzar el dret romà, però també va patir la Revolta de la Nika, en la que el poble i el Senat es van unir contra l’emperador, i mitja ciutat va cremar. Un cop superat això, va recórrer a l’autocràcia: va abolir el consolat, va ampliar la cort i hi va posar un cerimonial imponent: Teodora viatjava amb 4.000 servidors, el doble dels que van utilitzar els otomans el segle XIX. En base a la seva autocràcia es va convertir en l’emperador cristianíssim, va perseguir als pagans que quedaven i va llençar una creuada als regnes herètics arrians d’Occident.
Va reconstruir Santa Sofia que havia quedat malmesa pel foc amb la Revolta de la Nika, i per això va convocar a l’elit tecnològica del món romà, especialment al matemàtic Antemi de Tral·les que va concebre i executar les elevades cúpules. En entrar al temple per primer cop, Justinià va exclamar: “Salomó, t’he superat”. També va convocar una creuada sobre el regne vàndal arrià del nord d’Àfrica, que es va ensorrar del tot, va expulsar els ostrogots de Roma. Buscava la renovació de l’Imperi romà, i comptava amb recursos importants: un passat gloriós que recuperar, unes arques repletes i una gran afluència de talent humà.
Però a partir del 530 va acabar atrapat en la seva pròpia imatge i van començar els desastres. La frontera oriental s’havia descuidat durant els anys de l’expansió i els perses sassànides van poder caure sobre Antioquia i destrossar-la. La frontera del Danubi es va desprotegir per proporcionar exèrcits per les empreses mediterrànies i a partir del 560 els hereus de l’Imperi d’Àtila van atacar les fronteres del nord: els búlgars primer i després els àvars. La recuperació del Mediterrani es va pagar amb la instal·lació d’assentaments eslaus als Balcans. I això malgrat que a mitjans del segle VI s’havia desenvolupat el “foc grec” a l’armada bizantina. Per tal d’obtenir ingressos, la manufactura de la seda es va transformar el 541 en un monopoli del govern.
El desastre es va consolidar amb la Gran Pesta de 541-43 (Pesta de Justinià), que va quedar com un mal endèmic en tot el Mediterrani fins 570: va ser la pitjor pesta fins la pesta negra del 1348. Al final del regnat es va recuperar: el 552 va acabar amb les últimes restes de la resistència ostrogoda, el 554 va conquerir àmplies zones del sud de la península Ibèrica, Àfrica va quedar sota el domini bizantí estable, i la línia del Danubi es va estabilitzar amb un seguit d’aliances. L’amenaça persa havia desaparegut i Síria i Palestina eren més pròsperes que mai, i les monedes d’or bizantines apareixien a Suècia, Pequin (Beijing) i Zanzíbar. Des de Gibraltar fins a Gaza els habitants obeïen als emperadors bizantins, tenien una mateixa religió, una llengua comuna i una moneda compartida. Bizanci controlava el Mediterrani des d’Antioquia fins al Guadalquivir, una línia diagonal que dividia el Mediterrani en dues meitats: excepte a Roma i a Ràvena, els musulmans s’expansionaran exactament al sud de la línia que van marcar els bizantins.
Però el govern molt personal de Justinià va minar la qualitat de la burocràcia imperial, que es va omplir de favorits, sense lligams amb la classe alta, i es va aturar l’afluència de joves amb talent cap al govern de Constantinoble. El poder de les ciutats va decaure del tot i les ciutats van quedar en mans dels bisbes i dels grans terratinents. L’agricultura i el comerç es van mantenir, els impostos es van seguir cobrant, però era un imperi civil, amb fortificacions i diplomàcia, però amb pocs soldats. I tot aquell extens territori de pròspers camps i riques ciutats estava amenaçat per dos grans imperis molt militars: els àvars al nord i Pèrsia a l’est.
L’Imperi Persa Sassànida era el eslavó entre Orient i Occident. Ctesifont (ciutat a l’Èufrates a 60 km al sud de l’actual Bagdad) tenia contactes amb l’Índia – per allí va arribar la història de Buda que al segle VI es va filtrar cap al Mediterrani com la història de Barlaam i Josafat, els viatgers xinesos coneixien bé Pèrsia – que era sobretot una potència d’Àsia Central, amb una gran riquesa agrícola entorn del mar Caspi, i que sempre havia estat amenaçada pels nòmades del Turquestà. Els perses tenien un sentiment tan viu envers els “bàrbars” com el dels romans. Va ser contra aquests nòmades que els perses van crear l’armadura medieval, el catafracte, un guerrer fortament armat, ell i el seu cavall. Pèrsia dominava la Sogdiana, amb Bujara i Samarcanda, des d’on els sogdians van vendre a Justinià els cucs de seda (sic! ) igual com abans havien venut als xinesos les tècniques romanes de la fabricació de vidre. Aquí es van expandir les dues formes religioses que havien nascut a la Mesopotàmia persa: el maniqueisme i el nestorianisme. Els maniqueus estan representats a Turfan.
El cor tradicional de l’Imperi persa era l’altiplà d’Iran, on hi imperava una estricta ortodòxia zoroastriana i on els reis sassànides es consideraven hereus directes dels aquemènides. Però a Mesopotàmia la situació era diferent. Mentre la noblesa persa vivia en els palaus de Ctesifont, el gros de la població parlava siríac i estava composada per cristians nestorians i importants comunitats jueves. Mesopotàmia era el cor econòmic de l’Imperi li proporcionava 2/5 parts dels seus ingressos. Des dels atacs de Sapor a l’Imperi romà, hi havia també una abundant colònia de deportats des del Mediterrani. Els arquitectes, enginyers i teixidors de seda perses venien tots de Mesopotàmia.
Des del punt de vista religiós, Mesopotàmia tenia una creativitat immensa. Mani (216-277) va fundar una religió pròpia dels camins que s’entrecreuaven a Àsia: s’hi adoraven Buda, Zoroastre i Crist. Missioners maniqueus van arribar al nord d’Hispània al segle V, al segle VII estaven a Pequín. També de Mesopotàmia van sortir els nestorians, que caminaven per les gran rutes comercials d’Àsia, de Fujian a Ceilan. 638, legalitzats a Xina. També a Mesopotàmia va cristal·litzar el judaisme rabínic. Els jueus mesopotàmics, molt més protegits pels xas (shahs) que pels emperadors cristians, es van imposar sobre els de Palestina. Van ser ells els qui van redactar el Talmud babilònic, i van ser els rabins de Ctesifont els qui van llençar una vigorosa polèmica sobre el concepte de la Trinitat i del naixement virginal de Jesús. Els seus arguments es van filtrar a les rutes caravaneres cap a Aràbia i van tenir una influència decisiva en el monoteisme de Mahoma.
A finals del segle V l’Imperi persa va patir una greu recessió. La fam de Firuz va durar set anys, Pèrsia va ser derrotada del tot pels nòmades d’Àsia central, i el moviment de Mazdak, de radicalisme apocalíptic, va encendre les revoltes dels camperols. Cosroes I va salvar Pèrsia protegint a la noblesa i lligant la seva cort als clergues zoroastrians i a les grans famílies. I va implantar l’ideal del proper Orient: un rei amb tots els poders. El seu regnat, que va durar 48 anys, més els 37 del seu net, Cosroes II, marquen l’inici de l’Orient pròxim medieval. Els baixos relleus ja no mostren formidables guerrers o grans caçadors de bèsties ferotges, sinó gent jugant als escacs i al polo, i escenes de cetreria substitueixen les tremendes caceres anteriors. El rei de reis apareix ara rodejat d’un halo.
Durant aquest segle VI, va haver-hi una gran simbiosi entre els imperis persa i bizantí: arquitectes bizantins van participar en la construcció del palau de Ctesifont, es va utilitzar Aristòtil per redefinir alguns punts de la ètica zoroastriana, la medicina i la filosofia bizantines es van transmetre a la cort sassànida, el 532 filòsofs platònics d’Atenes van viure a la cort de Ctesifont.
Des del punt de vista militar, al segle VI Pèrsia era cada cop més forta enfront de Bizanci, i les províncies bizantines eren sistemàticament saquejades pels perses de Cosroes. Cosroes II va admetre a la seva cort molts cristians. Al 603 Cosroes II va envair Bizanci: van caure Antioquia (613), Jerusalem i Egipte (619) . Bizanci es va salvar gràcies a Heracli, que va reunir tota la riquesa de Bizanci per crear un petit exèrcit fortament disciplinat que va arribar a atacar directament el palau de Cosroes, on aquest seria assassinat el 628.
La guerra va arruïnar l’Orient proper, Antioquia es va empobrir, Alexandria va quedar deserta, i Pèrsia va entrar en una anarquia total: el 641 cauria en mans dels àrabs. Tot aquest trasbals entre Bizanci i Persia va acostar els àrabs a les ciutats i a les idees dels grans imperis que tenien al nord i els comerciants de la Meca es van estendre fins Damasc i Gaza. Mahoma era un d’ells.
Les batalles entre Heracli i Cosroes II van quedar en la memòria com la gran guerra de la història alexandrina (Guerra Romano-Sassànida 602-628) i van donar al regnat d’Heracli un aire de creuada. De fet Heracli era sobretot un conservador hereu de l’autocràcia de Justinià, i Cosroes I governava amb una camarilla de servidors nestorians.
És ara que neix definitivament el món bizantí. Les fronteres es van endurir, i l’Imperi bizantí va adquirir la solidesa i l’esplèndid aïllament que el caracteritzaran tota l’Edat mitjana. Bizanci ara ignorava el Mediterrani, seguia per contra molt de prop la política persa, i es considerava la gran fortalesa cristiana, la que guardava la Santa Creu de Jerusalem. També a l’altre extrem del Mediterrani, a la Hispània visigoda, l’estat i l’Església es fonien i les ciutats eren governades pels bisbes.
Les fronteres es van endurir i la política interior també. El cristianisme no és ja la religió dominant sinó l’única, i els no cristians són perseguits. Els pagans desapareixen i els jueus són perseguits oficialment a Hispània, Bizanci i el nord d’Àfrica. Per primer cop apareixen els guetos.
La cultura també es va uniformitzar. A finals del segle VI la cultura popular era idèntica a la dels bisbes. L’elit secular va desaparèixer, i amb ella l’otium, el temps lliure. Els bisbes buscaven una formació bàsica en l’àmbit de les lletres i no un oci cultivat, els clàssics de l’antiguitat quedaven en un horitzó llunyíssim.
Però les grans biblioteques van sobreviure i als segles VII i VIII Roma atreia als bibliòfils. Però ara els llibres tenien menys text i més il·lustracions, i la seva lectura es facilitava gràcies a la puntuació i a la inserció de títols en els diversos capítols. Es reverenciava el passat, però als segles VII i VIII ja era misteriós i en gran part inintel·ligible.
A Bizanci va sobreviure una elit clàssica que es va anar reproduint a sí mateixa al llarg de tota l’Edat Mitjana. La majoria dels manuscrits dels clàssics que s’han conservat es van produir a la Constantinoble medieval. De no ser per ells dels clàssics no ens hagués quedat res, excepte alguns fragments en papirs. A Bizanci seguien vivint en el passat clàssic. De fet la cultura de la època de Justinià havia conservat àrees que eren impenetrables al cristianisme. La cultura que els mestres cristians grecs i siris van transmetre als àrabs era en gran part clarament pagana.
Aquesta pervivència pagana en el món bizantí cristià va fomentar grans polèmiques: el cristià Filópono va polemitzar amb els pagans dient que les estrelles no eren eternes i morien, i va polemitzar amb els cristians dient que la terra era rodona. I els déus clàssics van sobreviure en l’art, sempre que els mecenes no fossin bisbes.
A partir del segle VI la cultura de la classe governant va ser indiscutiblement cristiana i molt similar a la de l’home mitjà. Pocs llegien llibres, però escoltaven música, que ara agafa una gran popularitat, i miraven icones. Déu i sants miraven de front a l’home del carrer i eren símbols d’una idea de monarquia totalment arrelada en la imaginació popular, sense cap referència al passat romà. Les icones i relíquies van inundar el món mediterrani i van arribar a ser els talismans de l’Imperi. Va néixer una gran devoció cap a les coses santes i el cristianisme es va equiparar a la religió ancestral: les cerimònies públiques apartaven les desgràcies i garantien els favors d’allò sobrenatural. Déu era l’emperador remot, mentre sants i àngels vigilaven la terra.
Es va imposar una cultura religiosa total: a les províncies bizantines d’Orient Pròxim s’havia mantingut una façana subpagana en molts aspectes de la vida pública, i àmplies zones de la educació i de la vida pública eren seculars. Però amb l’arribada dels àrabs les últimes restes d’una cultura secular basada en els clàssics grecs es van esvair i, tot i que els clàssics es van transmetre als àrabs, van desaparèixer del tot a l’Orient Pròxim. L’arribada dels àrabs va tallar els pocs fils que encara unia les províncies d’Orient Pròxim amb l’Imperi romà.
Amb els àrabs la idea de comunitat religiosa es va imposar sobre la concepció clàssica de l’estat. Però en aquesta nova cultura en què l’home quedava definit per la religió, jueus i cristians van formar grups diferenciats que només connectaven amb el govern a través dels seus representants religiosos i això va preservar la presència de jueus i cristians a l’Orient proper fins els temps moderns.
Els habitants de la Meca i Medina no eren ja beduïns primitius, eren ciutats mercantils governades per oligarquies transformades gairebé de la nit al dia en els prínceps mercaders de l’Orient Pròxim, les caravanes dels quals entraven a Bizanci i Pèrsia. El mateix Mahoma ja havia estat a Síria. També tenien contactes amb els jueus a Medina, i amb el cristianisme copte a La Meca, on la Kaaba que es va construir al 600 seguia el model d’una església copta.
Mahoma va alliberar als habitants d’Aràbia dels lligams dels seus costums tribals i els va llençar cap al Creixent Fèrtil. Era una religió que explicitava com poques les normes de vida que cal seguir en el dia a dia, i que enfrontava els valors de l’Islam amb els valors tribals del món àrab, que lligaven l’honor dels homes estrictament a les obligacions de la tribu. Mahoma, per contra, va situar els homes, no enfront de la tribu sinó enfront del Judici Final. Seguia la tendència de les comunitats cristianes del Creixent Fèrtil. I era un moment en què la vida tribal a les ciutats estava sent arraconada per la riquesa dels nous rics, creant fortes tensions: Mahoma va tallar el nus gordià d’aquests valors en conflicte, i l’Islam es va imposar a Aràbia en base a les aliances propugnades per Mahoma entre les tribus beduïnes. L’antiga agressivitat beduïna havia de trobar altres camins: les disputes internes s’havien de tornar combats entre l’Umma i els infidels.
La conquesta dels imperis persa i bizantí és el preu que els altres van pagar per la pau islàmica entre els àrabs. I per altra banda l’Islam i el seu Alcorà, posaven els musulmans a la mateixa categoria que la Bíblia cristiana i el Talmud jueu.
La carrera de Mahoma, que havia unificat Aràbia valent-se gairebé exclusivament de les negociacions, va proporcionar als primers califes – alguns admirablement dotats com Abu-Bakr as-Siddiq (632-634) i Úmar ibn al-Khattab (634-694) precedents d’una astuta diplomàcia: Damasc i Alexandria van caure gràcies als generosos termes de protecció i tolerància a canvi d’un tribut fixe.
Les victòries dels àrabs van crear un buit polític a Orient Pròxim. Només Bizanci va sobreviure amb la seva capital i la seva administració intactes. Però mai més va reaparèixer un segon Heràclit, ni cap exèrcit cristià va tornar a les riberes orientals del Mediterrani fins les creuades.
El primer imperi àrab, el dels Omeies a Damasc era de supremacia àrab sense pal·liatius. Però van ser els cabdills beduïns els que van salvar l’Islam creant una imponent maquinària de guerra. Gràcies a això els cabdills àrabs no van perdre la seva identitat enmig de la immensitat de les poblacions conquerides, que per altra banda van quedar fascinades per l’estil de vida i la literatura dels conqueridors. Els mercaders i artesans de l’Orient Pròxim van reviure i van participar activament en la construcció de les grans mesquites i de les obres de reg que van retornar la prosperitat a Mesopotàmia. Però enmig d’una gran opulència l’aristocràcia àrab va entrar en terribles batalles pel poder .
El final del segle VII i el principi del segle VIII van marcar el canvi decisiu en la història d’Europa i de l’Orient Pròxim. Quan va perdre en el seu envit a Bizanci, que va resistir, el califat Omeia va ser substituït per una dinastia de perses islamitzats, els abbàssides. La dinastia Omeia era un imperi àrab, la Dinastia abbàssida era un imperi persa. Al final és la tradició de Cosroes la que va guanyar a la de Justinià.
En el segle que va seguir a la fundació de Bagdad – a poca distància de l’antiga Ctesifont,-, l’antiguitat tardana va veure la seva darrera transformació en llengua àrab. El cerimonial de Bagdad era el de la cort persa, però va der l’hel·lenisme dels clergues en llengua síria de Mesopotàmia el que va proporcionar a la cort d’Harun ar-Raixid les traduccions de Plató, Aristòtil i Galé, i Mesopotàmia va recuperar la posició central que havia perdut des de l’època d’Alexandre Magne. Les noves ciutats, com Bagdad, no devien res a les grans ciutats de l’Imperi romà, eren una reencarnació de les ciutats orbiculars d’Assíria i Àsia central.
L’Islam persa es va girar cap a l’Est, l’Islam va arribar a Canton i el paper xinès va arribar a Bagdad el 751. Simbad va viure totes les seves aventures a l’Índic, no al Mediterrani. Aquesta pressió de l’Islam persa cap l’est va salvar a Europa. El que va aturar als musulmans no va ser ni el foc grec d’Heracli, ni la Batalla de Poitiers de Carles Martell el 732, va ser la fundació de Bagdad: en el nou món civilitzat, els soldats ja no hi tenien espai.
L’Imperi Romà a la fi del segle IV
Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía aquí
Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.
Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com
Text de Maria Àngels Viladot
Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història. Com ja s’ha dit, es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.
Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon… Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.
Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir, L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita. La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.
De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:
— d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)
— d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere, la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.
I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.
Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més, els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans. Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments, unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana. Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.
Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat, el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal). La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.
Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista i, c) finalment, hi ha relats de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.
Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat. Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies. Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.
Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda. Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut. El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià: en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…
Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.
I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils: ressalto aquests reemplaçaments semàntics, aquests canvis de denominació, perquè ens denoten una evolució de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva. Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.
No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu el que us vingui de gust.
Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres. També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació» amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.
Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com
Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)
Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona
A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.
Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.
Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.
Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.
Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat que ha donat suport a l’edició del documental.
Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.
Taula rodona amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental i amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora; Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.
El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.
Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) el coneixement que tenien sobre la vida de les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.
Els sis ateneistes narren com van viure en primera persona la repressió cultural i política franquista en la seva adolescència i en la seva joventut; i quines activitats culturals i socials van impulsar. També parlen sobre els seus referents familiars, professionals o culturals que els han fet créixer com a persones i com a professionals.
És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.
Aquí podeu veure les 6 entrevistes completes:
Entrevista a Joan Clavera: https://youtu.be/TF3hzl68J0Q?si=4s5c2TbVtm75uLlJ
Entrevista a Josep Maria Carreras: https://youtu.be/udHY9_yBOd8?si=NH5PyZqD1M149KcC
Entrevista a Dolors Folch: https://youtu.be/st4XFJ8sGaE?si=cFe-3g-EpJDpUna1
Entrevista a Pere Baltà: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD
Entrevista a Maria Teresa Lecha: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD
Entrevista a Araceli Bruch: https://youtu.be/urLSLjIOD-M?si=Z4rTZ6aSSIDN1qrD
Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu.
Accés Obert.
El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.
En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.
La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.
La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana», que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.
Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.
Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/
Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.
Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.
(Barcelona, 1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).
La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.
Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).
Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).
Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra: La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).
(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.
«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)
«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)
Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.
TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Presenta: Joan Solé Camardons
Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.
Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.
Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.
Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.
Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.
100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 <https://www.nuvol.com/art/100-anys-de-victoria-pujolar-amat-236939>
Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022
Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster
AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min
“Memòria Històrica. Fitxes de militants. 59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT”, Blog Les hores i els dies <https://unpuntdellum.blogspot.com/2016/04/victoria-pujolar-amat.html>, 17 d’abril del 2016.
Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”
Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar” El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.
“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>
Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.
El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.
Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.
Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.
Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.
Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va
començar a fer un retrat del nen.
En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.
Aquest breu informe és un resum de les activitats dutes a terme per la Secció d’Història, durant el 2023, amb Narcís Argemí com a ponent de la Secció i Joan Solé Camardons com a responsable de la Tertúlia Amics de la Història. També, hi trobareu un avançament de la programació del primer trimestres de 2024.
En el període 2024-2026 s’ha ampliat i reforçat l’equip de treball amb nous socis i sòcies: Narcís Argemí, Miquel Nistal, Josep Sauret, Dolors Folch Fornesa, Josep Sanmartí, Óscar Costa Ruibal, Luca Moret, Jordi Casassas, Susanna Tavera, Josep Llop, Salvador Duran, Giovanni Conrad Cattini, Joan Felisart, Jaume Magre, Ramon Ravell i Joan Solé Camardons com a ponent de la Secció.
S’han dut a terme 12 sessions a càrrec de la Secció d’Història (quatre compartides amb altres seccions: Ecologia, Música, Estudis Jurídics, Polítics i Socials, i Cinema). Hi ha 10 sessions enregistrades que es poden veure al Canal Ateneu Història You Tube aquí. En conjunt dels 12 actes de la Secció d’Història hi han asssistit 1.263 persones i els 12 apunts han tingut un total de 2.188 vistes al blog d’Història al llarg de 2023. En total hi hagut 8.895 visualitzacions, amb una mitjana de 809 visualitzacions per sessió.
Els 28 ponents participants són: Alfons Duran i Pich, Jordi Roca Vernet, Laso Rovira, F. Javier Laso Guzmán, Eudald Carbonell, Santiago Vilanova, Abel Riu, Carme Colomina, Marta Chavarria, Martín Rodrigo y Alharilla, Gustau Nerín, Maria Coll, Carles Santacana, J. M. Solé Sabaté, Xavier Garcia Luque, Marta Ramon Gorina, Alejandro Quiroga, Jordi Domingo, Josep Sanmartí, Alejandro Kemp, Jordi Casassas, Teresa Abelló, Giovanni C. Cattini, Esteve Mach, Oriol Calvo, Isona Passola, Salvador Llopart i Narcís Argemí.
A més a més, la Junta de l’AB ha organitzat una sessió sobre Domènech i Montaner amb la Fundació Domènech i Montaner. També, Memorial Democràtic i la Fundació Irla han organitzat una sessió cadascuna de temàtica històrica. En tots els casos se n’ha fet difusió al Blog d’Història.
Participants d’altres entitats: Fundació Domènech i Muntaner (Lluís Domènech Girbau, Mireia Freixa); Memorial Democràtic (Gemma Ubasart, Jordi Font, Florencia Peyrou); Fundació Irla (Josep Huguet, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes, Manuel Pérez Nespereira).
Per primer cop, la Secció d’Història ha promogut el Curs Aula Ateneu Història: “Una història de Catalunya al ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2022. La coordinació tècnica ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons. La temàtica del curs ha estat una descripció textual i una anàlisi detallada de com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Més informació del Curs aquí.
En el curs de 10 sessions, de dues hores cadascuna, de 11 a 13h, s’hi han inscrit 73 persones. S’ha lliurat un diploma d’assistència. El curs ha estat molt ben valorat per tot l’alumnat. S’ha preparat una bibliografia recomanada pel professorat en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu: aquí. També s’ha editat un apunt per cada sessió al blog d’Història amb els resums de les sessions 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10, disponibles als apunts de cada sessió al Blog d’Història.
El professorat del Curs Aula Ateneu ha estat: Joaquim Albareda, Daniel Venteo, Xavier Torres, David Martínez Fiol, Josep Pich i Mitjana, Mita Casacuberta, Joan Esculies, Cristian Ferrer González i Joaquim Nadal.
Memorial Ateneu 2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès, dirigit i realitzat per l’equip de la Secció d’Història que ha comptat amb dues subvencions a càrrec de la Diputació de Barcelona i de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu principal és la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut. Més informació al Blog d’Història aquí.
Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme i, c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.
El projecte es materialitza en la realització i edició d’un documental resum de les sis entrevistes als ateneistes que es donarà a conèixer el dia 30 de gener en una sessió memorialista oberta a tota la ciutadania. També s’ha previst fer-ne difusió a la Tertúlia Cafè Continental i en altres fòrums.
Persones entrevistades: Pere Baltà Llopart, Dolors Folch Fornesa, Joan Clavera Monjonell, Maria Teresa Lecha Berges, Josep Maria Carreras Puigdengolas, Araceli Bruch Pla.
Equip tècnic permanent: Miquel Nistal, Iaco Rocher i Joan Solé Camardons. Ha comptat amb el suport tècnic de tots els serveis de l’Ateneu i l’assessorament i la supervisió de Lluïsa Julià com a vicepresidenta primera.
S’han organitzat 9 tertúlies amb 296 assistents inscrits, amb una mitjana de 33 persones per tertúlia. Una de les tertúlies es dugué a terme al bell mig de la Rambla: Kennedyana, amb una assistència notable d’interessats i de tafaners.
Els 12 tertulians convidats són: Víctor Hurtado, Àlvar Llobet, Josep Vall, Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera, Joaquim Noguero, Ernest Folch, Lluís Duran, Antoni Gelonch, Amadeu Gallart, Andy Durgan i Vicenç Lozano.
La Secció d’Història té un Blog d’Història <https://historia.ateneubcn.cat/> que funciona des de 2015. Fins el dia 31 de desembre de 2023, s’han editat 231 apunts (posts) que inclouen totes les conferències, actes, tertúlies, cròniques, reunions anuals de la secció, bibliografies, llibres recomanats i altres activitats de la Secció d’Història.
Quant als indicadors estadístics, s’ha passat de 1.571 vistes o visualitzacions i 662 visitants l’any 2015 a 18.141 vistes 9.560 visitants el 2023, és a dir, s’ha multiplicat per 11 en 9 anys.
En conjunt, des de 2015, hi ha hagut 82.268 vistes i 45.458 visitants per als 231 apunts editats que fa una mitjana de 356 vistes per apunt i 197 visitants per apunt.
En resum, la Secció d’Història ha tingut 8.895 visualitzacions el 2023 al Canal Ateneu Història You Tube i 9.560 visitants a l’any al Blog d’Història (i més 18.000 visualitzacions). Per tant, podem concloure que hi ha al voltant de 9.000 interaccions visuals i un nombre similar de visitants lectors a l’any. Les dades mostren que els temes més vistos dels vídeos són diferents dels apunts més visitats del Blog. Per tant, ambdós mitjans, Canal Ateneu i Blog d’Història, són complementaris i tenen públics parcialment diferents.
L’any 2023 s’han editat 43 apunts, repartits de la manera següent: 12 apunts de sessions de la Secció d’Història; 9 Tertúlies d’Amics de la Història; 11 del Curs Aula Ateneu; 6 de ressenyes de llibres i reculls bibliogràfics; 1 Reunió anual; 1 Memorial Ateneu; i 3 altres informacions de temàtica històrica.
Cal observar que els apunts sobre bibliografia, reculls de llibres i ressenyes tenen la mitjana més alta, 257 vistes per apunt editat. La qual cosa ens esperona a millorar encara més aquesta activitat, que és molt valorada pels seguidors i lectors del blog. Aquesta taula conté només els apunts editats el 2023, per això el nombre de vistes és inferior al de la taula anterior que incloïa tots els apunts editats des de 2015. És a dir, que els apunts van acumulant visualitzacions.
Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS i SUSANNA TAVERA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Dimecres 17 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme. Taula rodona amb XAVIER CASALS MESEGUER, ENRIC UCELAY-DA CAL i GONZALO PONTÓN. Llibre de referència: El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español.
Dimarts 30 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. Presentació del documental Memorial Ateneu. Projecció del documental “Sota el jou del franquisme”. Taula rodona amb els sis ateneistes entrevistats.
Dilluns 5 de febrer, 17 h, sala Pompeu Fabra. Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Mª ÀNGELS VILADOT, CARME TRIADÓ i MERCÈ BIRBA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Dimarts 13 de febrer, a les 17h, sala Petit Ateneu. Seminari de Lectura d’Història. PETER BROWN: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg. Ressenya a Metahistoria aquí. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Divendres 16 de febrer, a les 18.30 h, sala Verdaguer. Joaquim Maurín, un revolucionari del segle XX. Taula rodona amb PELAI PAGÈS i altres participants (per decidir)…
Dijous 22 de febrer, 18.30 h, sala Pompeu Fabra. Projecció i debat sobre el documental Memorial Ateneu Barcelonès a la TERTÚLIA JOVE “CAFÈ CONTINENTAL” i AMICS DE LA HISTÒRIA.
Dijous, 29 de febrer, 18.30 h, sala Verdaguer. Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb ORIOL RIART. Llibre de referència: Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola d’Oriol Riart.
Dilluns, 4 de marc, 17.00 h, sala Pompeu Fabra. Marianne. Totes les cares de França. Tertúlia Amics de la Història amb Montserrat Besses com a tertuliana convidada i autora de Totes les cares de França.
Dimarts, 12 de març, 18.30 h, sala Verdaguer. La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb XOSÉ M. NÚÑEZ SEIXAS i ARNAU GONZÀLEZ VILALTA. Llibre de referència Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021
L’any 2023 ha estat un any amb una extensa edició d’obres de temàtica històrica. La Secció d’Història ha seleccionat un total de 26 obres (25 editades el 2023 i una el 2022), disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu. S’ha fet una selecció de llibres inèdits editats aquest mateix any, de temàtica històrica, i també alguns que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els referenciats en un altre recull de llibres d’Amics de la Història com el cinquè recull (2022 2n semestre), el quart recull (2021-2022), el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o primer recull (2021) o aquest inicial de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Les temàtiques tractades són: Edat Moderna (2), Història contemporània de Catalunya i d’Espanya (8), Biografies republicanes i altres testimonis (8), Història i geografia de Barcelona (4) i Història del món (4).
Per al 2024 hem previst tractar algunes d’aquestes obres a la secció d’Història i també a la tertúlia d’Amics de la Història:
Sinopsi: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 ? Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la Guerra de Successió. Les Narraciones históricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxius d’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostre coneixement sobre aquella contesa bèl·lica.
Però qui era Francesc de Castellví? Fill d’una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona, Castellví no va poder completar els estudis de Dret a Lleida a causa del tancament de la Universitat per l’ocupació borbònica. A partir de 1707 va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, on va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge. Retornat a la Conca de Barberà després de l’11 de setembre, va patir la repressió borbònica. El 1726 es va exiliar a Viena, amb l’objectiu de redactar la seva crònica. Allí va poder entrevistar-se o establir correspondència amb molts dels protagonistes de la contesa i va accedir a un gran nombre d’arxius que també havien estat estranyats. Francesc de Castellví va morir a Viena sense haver pogut publicar la seva voluminosa obra.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
Sinopsi: Aquest llibre vol plantejar tres qüestions importants que obvien les històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país n’ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes. La segona és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats. La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la “Capitania cubana” […] Finalment, els autors han volgut assenyalar també que el feixisme de “primera generació” va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà es van establir les seus dels grups i components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la “banda negra”, espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí ve l’expressió que dona títol a aquesta obra: El Fascio de la Rambla.
Sinopsi(del pròleg de Xavier Domènech Sampere): A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originàries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials.
Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins a aquest nou segle xxi. Això té lloc en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana. Es fa amb una finesa que ens parla tant de les convergències com de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques —el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres— per separat.
El fil republicà del qual es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme formaven un mateix espai del qual emergiren els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal, tant de Catalunya com del País Valencià i de Mallorca.
Sinopsi: Al llarg de la transició, hi va haver al País Valencià centenars d’episodis violents políticament motivats, molts d’extraordinària gravetat. Hi va haver almenys 68 atemptats amb bomba. Figures polítiques i intel·lectuals van ser objecte de repetides agressions i atemptats. La majoria d’aquelles accions van anar a càrrec de grups d’extrema dreta i anticatalanistes, els quals sovint es mimetitzaven, i romanen impunes fins avui. La campanya terrorista i de desestabilització empresa per aquests grups va tenir un fort impacte polític, jugant un paper clau a la sortida del PSPV-PSOE del Consell preautonòmic a finals de 1979. També el contingut final de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià de 1982, molt alineat amb les demandes de la dreta, s’explica en part per aquella campanya.
Fruit de més de cinc anys de recerca, aquest llibre analitza el que va passar aquells anys prenent la violència política com a fil conductor, però sense perdre de vista la mobilització popular, ni, per descomptat, l’evolució política dels esdeveniments. També demostra que almenys una part d’aquella violència es va dur a terme amb el consentiment de les autoritats.
Sinopsi: El treball de Joan Ridao se centra en l’àmbit de l’ensenyament ―vist com un camp estratègic pel supremacisme castellà―, en què s’han manifestat amb més virulència els atacs contra la llengua catalana, des de la Nova Planta borbònica a principis del segle XVIII fins a la recent imposició del 25% de castellà, passant pels períodes liberals i absolutistes del XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o el franquisme. El repàs exhaustiu de les decisions polítiques i les lleis dels darrers tres segles a Espanya posen en relleu allò que el ministre Wert, com abans Primo de Rivera, havien dit: “Hay que españolizar a los niños catalanes”.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!
L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.
El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Vegeu la ressenya completa al Bloc Gaudir la cultura aquí
Extracte de l’autor: El repàs de les gestes del 1873 i dels seus antecedents demostra que la republicana és una cultura secular. Que no s’esgota en uns quants episodis aïllats, sinó que ha romàs en el temps, transformant-se, però amb una notable penetració espaial. Històricament, és possible registrar una geografia de republicanes i republicans, fins i tot en moments en què no hi ha República, que no es limita ni a Madrid ni a Barcelona. I que resulta clau, encara avui, per explicar la política popular a La Corunya o Cadis, a Màlaga o València, a Gijón o a Terol.
Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme apareix com un fenomen amb projecció peninsular, que des dels seus inicis busca articular-se a través de fórmules federals i confederals, amb programes d’elevació de les classes populars i mesocràtiques, crítiques amb el centralisme oligàrquic i que la monarquia va servir d’adhesiu. Aquest republicanisme social, (con)federal, de lliure adhesió, continua sent una font viva de regeneració política, econòmica, territorial. De fet, si l’amnèsia democràtica no hagués calat tant, l’11 de febrer hauria de ser, a més a més d’una efemèride digna de celebració popular, un moment clau de reflexió sobre el nostre futur polític i social. Apel·lar a aquesta recuperació no pot ser un gest inert de nostàlgia.
Descripció de l’editorial: Què hauria passat si el timbaler del Bruc en comptes d’un timbal s’hagués tocat una altra cosa? I si Pere el Catòlic no s’hagués fet el valent a la batalla de Muret? Us imagineu què hauria passat si els carlins derroten els liberals, si Joan Prim hagués sobreviscut a l’atemptat del carrer del Turco … L’historiador i periodista Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si… Des de Guifré el Pelós fins a l’octubre del 2017, són molts els episodis que conviden a preguntar-se si el nostre present seria diferent en el cas que una decisió, una batalla, un casament, un acord, una revolta o unes eleccions haguessin tingut un altre resultat. Com la pilota que balla sobre la xarxa a la pel·lícula Match Point.
Sinopsi: Biografia de Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. I, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.
Sinopsi: Érem feres mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la Guerra civil. L’autor ho fa a través dels seus diaris personals i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que els combatents van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? En definitiva, un testimoni imprescindible per sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la Guerra Civil de 1936-1939.
Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos destaquen més en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres. Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquest llibre s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre.
Sinopsi: Joan Selves i Carner (Castelltallat, 1898 – Barcelona, 1934) inicia de ben jove, el 1921, la seva trajectòria pública com a periodista vocacional a El Pla de Bages. Ja advocat, impulsa amb la nova generació de catalanistes republicans de Manresa la creació, el 1929, del diari El Dia des del qual articulen la candidatura guanyadora de les eleccions municipals d’abril del 1931 que porten l’adveniment de la República.
Esdevé el primer alcalde republicà de la ciutat i posteriorment, en una carrera política meteòrica a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d’Agricultura i Economia, conseller de Governació, comissari general d’Ordre Públic, governador general de Catalunya i de nou conseller de Governació. Home de la màxima confiança del president Lluís Companys i figura preeminent d’ERC, pilota el traspàs de l’ordre públic de la Catalunya autònoma fins que mor sobtadament en plena joventut a les portes dels Fets d’Octubre de 1934.
Sinopsi: Joaquim Fort i Gibert (Tarragona, 1906 – Santiago de Xile, 1987) destaca en la seva joventut com a esportista d’elit, esdevenint en diverses ocasions —amb el Club Nàutic de Tarragona— campió de Catalunya i d’Espanya de rem. Periodista vocacional, treballa en la premsa tarragonina i com a corresponsal de El Diluvio de Barcelona. Des del 1932 milita a Esquerra Republicana i el 1934 és elegit primer tinent d’alcalde de la ciutat de Tarragona.
Els Fets d’Octubre d’aquell any el porten a patir un breu captiveri al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port. El febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres el retorna a l’Ajuntament, i quatre mesos després és elegit nou alcalde de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil lidera la resposta política al cop d’estat a la ciutat de Tarragona i, a partir del gener de 1937, com a comissari delegat de la Generalitat a Tarragona, fa front a les dificultats materials de la rereguarda, abans d’incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República i ser ferit en combat.
La derrota el porta a l’exili, primer a França i posteriorment a Panamà, Argentina, Perú i Xile, on finalment s’estableix, formant una família i sense oblidar mai el compromís amb el catalanisme republicà̀.
Sinopsi: Celestí Boada i Salvador (Barcelona, 1902-1939), gramenetenc des de la joventut, treballa de jornaler alhora que esdevé líder rabassaire local. El compromís sindical camperol l’amplia també́ al camp polític quan, amb l’adveniment de la República, comença a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Esdevé́ president del Centre Republicà̀ Català̀ «Les Carolines» i, a partir de 1934, regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i pateix, com milers de catalanistes republicans, presó́ pels Fets d’Octubre de 1934. Arran de l’esclat de la Guerra Civil és elegit alcalde de Gramenet de Besòs, maldant per evitar les morts a la rereguarda i per governar en temps de conflicte armat. Esdevingut un dels líders de la Unió́ de Rabassaires abandona l’alcaldia en incorporar-se la seva lleva a l’Exèrcit Popular de la República.
Amb la derrota republicana, no marxa a l’exili, amb la consciència tranquil·la de qui no ha fet cap malvestat. Però la lògica dels colpistes franquistes acusa de «rebel·lió́ militar» als qui s’han mantingut lleials a la democràcia republicana i, jutjat en un irrisori Consell de guerra sumaríssim, és condemnat a mort i executat.
Sinopsi: En molt poc de temps, s’ha manifestat com a ben fecunda una línia d’investigació que té com a finalitat exhumar i estudiar informació textual referent a testimonis vitals de persones que, pels més diversos motius —de gènere, religió, ètnia, identitat, orientació sexual…—, en el passat varen ser marginades i/o invisibilitzades pels àmbits de poder. Ha sigut així com, en els darrers anys, diversos estudiosos valencians han buscat i analitzat obres literàries, historiogràfiques i documents que permeteren reconstruir fragments biogràfics de nombroses dones, hòmens i xiquets que els relats oficials relegaren a una posició social subalterna. I, en aquest procés de recuperació, han considerat que calia dedicar un llibre en exclusiva a un dels grups socials que, malgrat ser tan copiós —o precisament per això—, més discriminat s’ha vist al llarg de la història: el de les dones. Aquest és, doncs, l’estímul que ha guiat el volum Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, integrat per catorze estudis que conviden a fer un recorregut de huit segles —des del XIV fins al XXI— per tal d’examinar de quina manera dones i xiquets han patit i continuen patint el silenci i la marginació que imposen els grups de poder, sempre integrats per hòmens d’edat adulta.
Ressenya de Miquel Nistal: L’apassionant vida novel·lada de l’últim alcalde republicà de Sevilla. Una ficció basada en fets reals, rescatada de l’oblit a partir dels records d’un dels supervivents de la història. “Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves…” Vegeu la ressenya completa aquí
Sinopsi: La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai. Del pròleg de Carla Vall i Duran: «Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».
Sinopsi: Aquest llibre posa el focus en una qüestió tant popular com mancada d’un volum divulgatiu: les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys.
Una història d’acció i reacció, de revolta i repressió, d’exilis i de presó que recull uns episodis fonamentals del nostre passat recent plens de violència política i que mostren una desgraciada constant històrica: des de les primeres bullangues del 1835, als bombardejos del general Espartero, la Setmana Tràgica o la Vaga de la Canadenca fins a les manifestacions contra la sentència de l’1 d’Octubre. Una crònica de la violència sociopolítica al nostre país que permet seguir les petges de les tragèdies personals que van originar les grans revoltes contemporànies.
Sinopsi: La recopilació d’escrits de Ramon Grau i Fernández s’inspira explícitament en la tradició historiogràfica de Barcelona. S’hi remarca la successió d’oportunitats percebudes per la societat urbana al llarg del temps, centra l’atenció en els efectes de les opcions preses sobre la trajectòria de la ciutat i aporta perspectiva històrica a les reflexions que exigeixen els reptes del temps present.
Extret de la ressenya de Josep M. Fradera: L’atenció de Ramon Grau als qui van contribuir a la història de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en sí mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.
En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.
Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.
Sinopsi: L’Atles MUHBA d’història de Barcelona, coordinat pel Museu d’Història de Barcelona és una obra original, innovadora i de referència per a especialistes i també per a la ciutadania. Una publicació amena pel contingut visual, amb cartografies, mapes i fotografies de gran qualitat, i rigorosa pels continguts textuals, fets per especialistes de la història de Barcelona.
L’Atles MUHBA d’Història de Barcelona posa la ciutat davant del mirall per interrogar-ne els temps i els espais. La primera part ressegueix la trajectòria històrica de Barcelona, abordant les opcions —i les contradiccions— de les seves elits i majories. Cada capítol té un text general que permet interrogar les peces de les col·leccions del museu, traçar una aproximació cartogràfica a l’estructura urbana, descriure la visió geopolítica del moment i oferir una mirada sobre el paisatges contemporanis.
La segona part aborda temes estratègics de la Barcelona del segle xx, i la tercera mostra la nova organització en xarxa del MUHBA, nou museu de la ciutadania, amb 55 sales ubicades en espais patrimonials per tota la ciutat. Els textos són d’especialistes en la història de la ciutat com Borja de Riquer, Oriol Nel·lo, Francesc Vilanova o Mercè Tatjer, entre d’altres.
Sinopsi: Després de Viena (març del 1938) i abans de Praga (març del 1939), Barcelona va ser la segona gran ciutat europea que va caure —va ser liberada, en el llenguatge del feixisme espanyol— en mans d’un règim feixista, com era el dels revoltats contra la Segona República Espanyola, encapçalats pel general Francisco Franco, en el marc de l’anomenada «guerra civil europea» del segle XX (1914-1945).
Aquesta és la crònica de la caiguda i l’ocupació de Barcelona, a partir de testimonis escrits, documentals i gràfics, i de com, una vegada sotmesa, es va convertir en l’escenari de la celebració d’altres victòries franquistes: la caiguda de Girona, la de Madrid, la fi de la guerra. Però és, en molt bona part, la crònica documental i gràfica dels vencedors i dels ciutadans que van sortir a rebre’ls als carrers i les places principals de la ciutat. La ciutat vençuda —la de les tropes republicanes i civils en retirada, la dels ciutadans que es van tancar a casa i no van baixar als carrers o sortir als balcons— va desaparèixer de l’escenari.
El silenci es va estendre sobre els barris, els carrers i homes, dones i infants que en van sortir derrotats. A la fi, aquell hivern del 1939, només els vencedors civils i militars van deixar testimoni gràfic del seu triomf, del seu retorn al poder municipal i de l’aclaparadora venjança que van desplegar.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente. La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la Cultura)
:quality(100)/files/20236/f89a6f17_dsc_8584.jpg)
Sinopsi: Un perspicaç assaig sobre la crisi del present i la necessitat de buscar nous paradigmes com a societat. Cap on es dirigeix el gran teatre del món? Podem tenir la sensació que molts avenços de la humanitat –tecnològics, polítics, socials, sanitaris…– ens han conduït a una època en què les condicions de vida són millors que en qualsevol període històric anterior. Però és realment així? O el transatlàntic del món porta rumb fix cap al col·lapse? S’han esgotat els ideals de la Il·lustració? El creixement sostingut ens ha portat a un punt de no tornada? Fosques nuvolades ens llancen senyals d’alerta que no anem per bon camí: crisi climàtica, crisi econòmica, auge dels populismes, pandèmies, guerres…
A principis del tercer mil·lenni, potser ens ho hem de replantejar tot. És el que fa Philipp Blom en aquest àgil, erudit i sagaç recorregut pel passat i el present d’Europa per intentar entendre com hem arribat a la situació actual i què hem de fer per corregir un sistema de valors que ens acabarà portant al desastre si no actuem ja. L’autor recorre a Calderón i a Astèrix, evoca la Petita Edat de Gel i les seves conseqüències, la persecució de les bruixes, l’emergència de la Il·lustració… Ressons del passat per entendre el present. Perquè ha arribat el moment de cercar nous paradigmes, nous relats, nous mites, noves estructures mentals, noves identitats culturals. Ha arribat el moment de reinventar-nos com a éssers humans i com a societat.
Sinopsi: Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials. La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana. De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra? Vegeu la ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la Cultura aquí:
Ressenya de Joan Alcaraz: Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la cultura)
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA
Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats
Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.
Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.
Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals, sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder. Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.
PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?
Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.
El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu amb aquestes i altres i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.
Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.
LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?
Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur” i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.
El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.
Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat. .
El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al problema.
LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.
L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia) per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.
Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona, que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció “Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica “Histoire de l’Espagne”. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.
Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.
UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ
Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli consens d’un nou estatut per a refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.
En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.
En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol: ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació” i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.
LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT
Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 “Catalonia, a New History”, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 “Escoceses y catalanes. Unión y discordia” on explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 “Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies”. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.
Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post, The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.
Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.
Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.
Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
Secció d'Història 