Dilluns 4 de desembre 2023 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història amb Vicenç Lozano, autor de “Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave”
Presentació de Joan Alcaraz, periodista. Moderà la tertúlia: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 38 persones.
Joan Alcaraz, Joan Solé Camardons i Vicenç Lozano, Tertúlia Amics de la Història 4-12-2024
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Els molts enemics que té aquest papa
Apunt de Joan Alcaraz al blog Gaudirla Cultura aquí
Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
El cardenal filipí, Luis Antonio TagleEl papa Francesc, Jorge Mario BergoglioEl guru ultradretà, Steve Bannon
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.
Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.
És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.
Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.
Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món
Novena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”.Dimarts 28 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas.
Ponència de Cristian Ferrer (Docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya)
Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge princiapal: Façana d’un edifici al carrer Gran de Gràcia, c. 1940. AFB. Pérez de Rozas
QÜESTIONS PRÈVIES I METODOLOGIA
Per començar, cal fer una sèrie d’apunts que ens permetin caracteritzar políticament i social el Règim. Els fonaments de l’Espanya franquista venen d’una guerra d’extermini de l’adversari i d’un terror i por, que s’estendran durant molts anys després de l’acabament formal de la Guerra Civil. És la negació absoluta de la democràcia, en un país on els interessos de la majoria de les classes socials catalanes són contraris a la idea franquista d’Espanya; tot el que no era nació espanyola, entesa des de l’integrisme nacional, quedava arraconat. Per tant, el Règim estava totalment en contra del pluralisme social. En començar la Guerra Civil s’estableix una aliança entre l’Exèrcit, la majoria de les dretes catòliques més o menys feixistitzades, els monàrquics (alfonsins i tradicionalistes), els feixistes de Falange i l’Església que durarà fins el final amb la mort de Franco. Al llarg dels anys, el Dictador administrarà l’aliança donant o traient poder a una o altra família dins del Règim. Cap als anys seixanta, la cosa comença a canviar i a partir dels setanta, la presència social de l’oposició i la dissidència seran cada cop més grans i no precisament per la tolerància del Règim. L’any 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya que serà un bon mirall de la dissidència, tant a nivell intern com internacional.
S’utilitzen dues fonts principals: la iberografia a la premsa occidental (francesa, nord-americana, belga, italiana, alemanya, britànica fonamentalment) i les fonts que provenen dels serveis d’intel·ligència de diversos països aliats de Franco, fonamentalment la CIA. En el cas dels arxius de la CIA, la digitalització i la disponibilitat són excel·lents. La premsa pública francesa identifica Catalunya amb el que està passant a Espanya sense gaire discriminació, amb la qual cosa s’ha d’anar amb precaució a l’hora d’interpretar. Per part dels arxius de la CIA, cal tenir en compte que posen el focus (sovint desenfocat) en el que ells calculen que pot desestabilitzar el Règim.
BREUS APUNTS TERRITORIALS
Cal tenir en compte que l’any 1939 Catalunya deixa d’existir políticament i que es converteix en una regió espanyola amb quatre províncies. A l’estranger es parla molt més de Barcelona que no pas de Catalunya. Un informe de la CIA de 1950 valora els pros i contres d’una aliança militar amb Franco i descriu la importància estratègica de Catalunya en el marc de la Guerra Freda en aquells moments, en relació als Pirineus, els ports i la seva importància estratègica, la posició respecte Àfrica, la Mediterrània, etc., sense fer en cap moment un esment concret i textual de Catalunya com a tal. Diu aquest informe: «Espanya constitueix una base des de la qual és possible dominar les rutes aèries i marítimes des del Regne Unit i els països de l’Europa atlàntica fins Sud-Amèrica, Àfrica i el Mediterrani. Defensivament, seria possible endarrerir una invasió terrestre d’Espanya als Pirineus, tot i que cal mencionar que mai en la història Espanya ha repel·lit cap invasió en aquelles altes muntanyes. Espanya pot oferir als seus aliats ports de gran valor, així com bases navals i aèries. La duresa del terreny del país —útil d’alguna manera per a la seva defensa— també presenta desavantatges que podem resumir en l’inadequat i el reduït del seu sistema de transport.»
El 23 de setembre de 1953 es signaren els acords de Madrid d’ajuda militar i econòmica, segons els quals els estatunidencs instal·laren cinc bases i altres complements militars (alguns dels quals en territori català). Pel règim franquista, van suposar, juntament amb el Concordat amb l’Església catòlica, signat un mes abans, la integració en el bloc occidental i la seva consolidació definitiva.
DUES PINZELLADES SOBRE CULTURA
Tenint en compte l’existència, anterior a la guerra, d’un país com el nostre amb una llengua i una cultura pròpies, poques coses recull la premsa internacional sobre la cultura o la literatura catalana. La CIA en els seus informes no té en compte en absolut tot això. El diari francès LeMonderecull, el febrer de 1945, una nota sobre la celebració del centenari de Jacint Verdaguer: “La Catalogne va célébrer le centenaire de la naissance du grand poète Jacint Verdaguer, le plus grand que cette région ait compté au XIXème siècle», sense informar gaire sobre el contingut de l’esmentada celebració. De la cultura catalana, majoritàriament a l’exili, no se’n parla gaire. No serà fins els anys seixanta quan l’expressió cultural passa, de puntetes cap a l’interior del país; el canvi significatiu el recull, amb una certa exageració, Le Monde l’any 1960: «Actualment l’edició en català constitueix una autèntica marea al mercat espanyol; els catàlegs de llibres publicats aquests dies són voluminosos, amb una cultura que té el vigor d’un nou naixement». La premsa francesa recull en aquests anys ressenyes de llibres catalans com “Incerta glòria” o “La plaça del Diamant” i altres.
En els estudis sobre història de Catalunya des de l’àmbit estranger destaquen els treballs de Pierre Vilar que ja a cavall entre els 50 i els 60 fa les primeres publicacions historiogràfiques del nostre país: ‘Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa chronologie’ (1959) i ‘La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales’ (1962). Apuntem una entrevista al filòleg italià Giuseppe Sansone l’any 1970 on diu: «[La cultura catalana està actuant com a] filtre modernitzador entre Europa i la Península […] Tant si es mira la poesia, la novel·la, la crítica literària, com si un es fixa en les arts, i fins i tot en les anomenades arts menors, com la cançó, Catalunya em sembla que percep i contribueix a tots els ferments de la nostra època. A més, aquesta diversitat i multiplicitat, aquesta curiositat i creació, no són el resultat d’un pur préstec cultural: s’aconsegueix a base de compenetracions entre formes autòctones i corrents de pensament estranger […] Tot això, al meu entendre, és l’índex de vitalitat existencial de la cultura catalana, activament inserta en el marc de les manifestacions modernes, i fa preveure un futur realment prometedor.»
LA SOCIETAT CATALANA I LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE DE LA CATALUNYA “REBEL”
De manera senzilla, aquest mite consisteix en què, vista des de l’estranger, Catalunya és una realitat hostil al règim franquista i que és pràcticament ingovernable. Això no s’ajusta a la realitat, però aquesta percepció era força estesa, i es va anar construint amb el temps. L’execució de Lluís Companys l’octubre de 1940 tindrà força reflex en la premsa dels EUA o de països europeus immersos en la Segona Guerra Mundial. Durant la immediata postguerra la repressió era intensíssima, el drama de l’exili i de les presons de Franco, això porta el 23 de febrer de 1946 a un article de TheNew York Times: «Una petita sèrie d’assegudes [vol dir grups de persones protestant de manera passiva], disciplinades i ben organitzades, i de disminució del ritme de treball a Catalunya sembla estar expandint-se» on s’exagerava una protesta amb crits a favor de la reconciliació. Els anys 40 són famolencs, amb el mercat negre i l’estraperlo, males collites i comencen algunes protestes pels baixos salaris; així el 1946, la CNT convoca vagues en el sector tèxtil a Manresa. De tot això la premsa occidental només ressalta les societats de benestar que s’estan començant a construir a Europa i les compara amb Catalunya. Publiquen comentaris amb precaució ja que la premsa espanyola no és fiable i no tenen del tot clar el què està passant. Un informe de la CIA, molt curt, de 24 d’octubre de 1947 parla de la conflictivitat i de les protestes socials a Catalunya: «[Franco] ha hagut de trobar-ho necessari […] amb la fi de prevenir un perill real per al règim, el qual s’espera que emani de Catalunya, tot i que [en les nostres fonts] no s’indica la naturalesa d’aquest perill. No obstant això, financers i industrials espanyols estan considerant la possibilitat que la solidaritat que es va donar entre empresaris i treballadors a la vaga de Bilbao l’1 de maig de 1947 podria produir-se a Catalunya, i que el capital català, en concordança amb els treballadors, hauria establert els detalls per anar a una vaga general amb la finalitat de forçar Franco a concedit les abans mencionades concessions a favor de Catalunya».
El mite “rebel”, parteix de la premissa que tot Catalunya està en contra del Franquisme; és com si aquesta Catalunya esborrada del mapa l’any 1939 comencés a emergir, això és el que s’extrapola de la visió de les vagues de Manresa. Sobre el mite hi ha dos elements característics:
Catalunya és un element acotable en termes polítics, ja s’havia expressat com a tal en l’autonomia republicana.
Catalunya té una naturalesa industrial i tot sistema industrial implica una confrontació de classes.
Aquestes dues coses, encara que amagades per propi Règim, aniran guanyant terreny i sorgirà una societat orgullosa del seu passat autonòmic i industrial (el moviment obrer hi tindrà molta importància). Aquest marc interpretatiu serà comú, a partir de 1962 a Catalunya, Astúries i el País Basc. I també aquests dos elements delimitaran el rol de Catalunya en la premsa internacional. La classe burgesa, però, continuarà formant part del Franquisme (i això és una realitat, no un mite) fins gairebé les darreries del Règim.
La vaga dels tramvies (1951), serà un punt d’inflexió i una concomitància en els interessos de burgesos i treballadors. Un altre informe de la CIA de 1956 veia així la situació: «Les preocupacions del govern han quedat en evidència per les seves estrictes mesures de seguretat i en l’esforç per convèncer l’opinió pública que el Partit Comunista d’Espanya (molt debilitat, en realitat) està al darrere dels desordres estudiantils i obrers. […] Ni les vagues obreres ni les manifestacions estudiantils representen cap amenaça immediata a l’estabilitat del règim de Franco…».
En els anys 60 es constitueixen les Comissions Obreres i, tot i el seu protagonisme en el moviment obrer no es mencionen enlloc com a tals. A la premsa europea es parla de Catalunya com “Tot un poble oposat al règim”, però no s’explica que estiguin organitzats. Si que tindran un cert ressò els capellans detinguts i represaliats de Lleida i de Barcelona els anys seixanta; així ho cita una nota a The New York Times el 3 de maig de 1967: «Tres capellans catòlics han sigut detinguts avui en una església de Catalunya per presumptament haver donat refugi a treballadors rebels […] a Barcelona i Lleida, […] [la qual cosa] ha marcat l’inici a una nova etapa en les actituds del que ja àmpliament s’anomena aquí l’església rebel».
Una notícia esportiva, aparentment banal va tenir força repercussió, la recull TheNew York Times el 10 de març de 1974:«Cap esdeveniment recent a Espanya ha tingut l’impacte de la derrota del Madrid davant el Barcelona [el famós 0-5], amb la possible excepció de l’assassinat el desembre passat del president Luis Carrero Blanco». […] [Johan Cruyff] ha fet més per l’orgull local i el sentiment regionalista que cap altre líder polític podria haver aconseguit mai». Els anys 70, amb el Procés de Burgos (1970) o l’ajusticiament de Puig Antich (1974), també ens veuen com a “tota la societat mobilitzada”. Lligant amb la darrera cita de The New York Times, hi ha la famosa frase de Manuel Vázquez Montalbán que “el Barça és l’exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya”.
MOTOR ECONÒMIC I BURGESIA PROGRESSISTA
La burgesia catalana va mostrar de bon inici un agraïment al Règim, ja que aquest acaba amb la persecució i els permet recuperar les seves propietats expropiades o col·lectivitzades. El preu a pagar serà el seu desinterès polític; la nova legislació franquista liquida el moviment obrer i, per tant és la solució al perpetu problema de la burgesia, la conflictivitat social. La legislació i el nou marc polític afavorirà que alguns facin diners amb facilitat, en un sistema on la corrupció i el proteccionisme ajudaran molts empresaris, i això ho recull alguna premsa europea.
El març de 1951, amb motiu de la vaga dels tramvies, el diari italià La Nuova Stampa veu els empresaris de manera una mica diferent: “És una convenció corrent […] que l’agitació obrera havia rebut un suport estès dels patrons, els quals —es diu— volien pressionar el govern per un alleugeriment fiscal i una major llibertat d’iniciativa». Malgrat això, els empresaris catalans havien estat històricament proteccionistes i si pressionaven era a través dels canals del Règim. Així, els industrials del tèxtil es reuneixen l’any 1954 amb el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga i li demanen internacionalitzar el comerç, sense deixar els aranzels ja que la qüestió de l’energia per a les fàbriques era un desastre.
Quan l’any 1957 hi ha un canvi del govern franquista amb l’entrada del català Pedro Gual Villalbí, això la premsa europea ho veurà com “una prova del giny dels catalans” El 6 de juny de 1959, TheNew York Times informa de la crisi del tèxtil català: “La indústria tèxtil, durant molt temps l’espina dorsal del ric nord-est espanyol, afronta una crisi. L’equipament obsolet, la manca d’inversió estrangera i la burocràcia governamental estan forçant els telers a disminuir el seu ritme i a prescindir de treballadors. Els costos de la vida s’estan elevant i el resultat ha estat exacerbar el ressentiment tradicional de Catalunya cap al govern del Generalísimo Francisco Franco» Sembla que Catalunya sigui una regió rica i cohesionada en la demanda i oposada al Règim i la realitat no és aquesta. L’any 1960 Franco visita Barcelona i hi té lloc l’anomenada “Operación Cataluña” que pretén recuperar la iniciativa política al país després de conflictes i vagues els darrers anys. El 25 de maig de 1960, Le Monde interpreta que: «[Franco] va donar a entendre que incorporar les normes tradicionals catalanes al Codi civil espanyol només era qüestió de temps, […] [pel que es donava] satisfacció, almenys en la forma, a les aspiracions regionalistes i a l’autoestima dels catalans». Durant l’estada de Franco es produiran els coneguts com Fets del Palau pels quals Jordi Pujol seria detingut i empresonat.
En aquesta època hi ha una clara dissociació entre Espanya franquista i fixa i Catalunya modernitzadora, donant a entendre que la burgesia catalana s’oposava al règim franquista perquè aquest s’oposava al desenvolupament.The New York Times opinava el 3 d’abril de 1960: «Barcelona, produeix —i estalvia— diners i Madrid, el centre administratiu del país, el gasta». Marco Calamai publica l’any 1971 el llibre “La lotta di classe sotto il franchismo. Le Commissioni Operaie” i torna a incidir en aquest paper promotor del canvi de sectors de la burgesia catalana dels anys 60:«[El] desenvolupament capitalista dels anys seixanta accentua encara més els contrastos econòmics i polítics que separen la mitjana i la petita burgesia catalana de les classes dominants del país. D’aquí la consolidació d’una fusió de forces polítiques burgeses decididament antifranquistes, obertes en termes ideològics i culturals a l’Europa occidental, que, als anys seixanta, es va orientar cap a una alternativa democràtica al franquisme». Un altre informe de la CIA de 16 de novembre de 1972 parla del mateix, però ho veu una mica diferent, ja que els empresaris són pragmàtics: «[Els empresaris] han adquirit una perspectiva proeuropea i relativament progressista. […] [Però, com a classe] són essencialment pragmàtics, com ho mostra, per exemple, la seva tendència a esquivar el sistema i negociar directament amb les il·legals comissions obreres».
LA POLÍTICA
La presència de Catalunya a la política espanyola en la premsa occidental és difusa i poc clara. En els anys quaranta hi ha algunes referències, quan la presència del maquis s’analitza des de l’eufòria antifeixista abans que comenci la Guerra Freda. Constituïts els dos blocs a finals dels 40 i els 50 les referències cauen. Quan es produeixen protestes dins del país aquestes són a ulls de la premsa occidental “espontànies i no organitzades” i, sobretot, la presència comunista en les protestes no és ben vista; la premsa occidental té dificultats per identificar qui protesta i com s’hi ubiquen les protestes.
Catalunya apareixia a la premsa quan hi havia alguna protesta. Així, la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat fou recollida per un article a Le Monde el 17 de desembre de 1970: «[La tancada de Montserrat suposa un] «repte sense precedents de l’elit intel·lectuals de Catalunya al règim franquista». El naixement de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 permet a la premsa tornar a ubicar-s’hi, com una mena de confirmació de la “Catalunya rebel” d’un moviment transversal d’oposició a la Dictadura i molt ampli, tot i que les coses no eren ben bé d’aquesta manera. De tota manera, aquest escenari de clarificació per a l’opinió publicada dura poc i els moviments dins l’oposició clandestina espanyola són un aiguabarreig difícil d’interpretar; així Le Mondeescriu l’any 1974: «[Són] menors els reagrupaments que s’han produït recentment entre els grups d’oposició [Junta Democràtica] […]. [L’immobilisme polític del règim es deu a la] incomprensió i la resistència de certs sectors disposats a ancorar-se en la nostàlgia». Aquí la premsa es fa un embolic i confon els moviments tímidament reformistes del Règim (el famós “Espíritu del 12 de febrero” d’Arias Navarro) amb l’Assemblea de Catalunya, perquè tot són reformistes. Le Monde, el mes de febrer d’aquest any arriba a parlar de la “democratització progressiva” d’Arias Navarro. La confusió arriba a extrems una mica ridículs quan després de la mort de Franco, el primer govern de la nova monarquia, presidit pel mateix Arias, apareix als ulls de Le Monde el desembre de 1975 com un equip professional comparable a França o la Gran Bretanya: «[El govern] s’assembla a l’establiment d’un nou equip directiu a França o Gran Bretanya. El cap de govern designat pel cap d’estat consulta, rep personalitats de diferents tendències, que opinen, presenten les seves idees i fins i tot estableixen condicions. El primer ministre tracta, suggereix i informa al sobirà, que dóna consells, indica preferències, però no imposa». En molts diaris internacionals el franquisme ja està pràcticament diluït, només queden uns pocs nostàlgics i la majoria dels fins aleshores franquistes, estan per la democratització.
A MODE DE CONCLUSIÓ
A mode de tancament una columna que Françoise Wagener publica a Le Monde el 12 de desembre de 1975 on descriu la societat de la ciutat de Barcelona en aquells inicis primerencs de la Transició:
“Barcelona és viva. Franco ha mort i [la ciutat] continua mirant la Mediterrània, sense canvis. Immutable, va, ve, toca el clàxon i consumeix. Gira l’esquena a la Meseta i continua la seva ocupada existència com a gran ciutat mediterrània, recolzada als seus turons, més completa, més poderosa en arribar als seus límits.
Barcelona, una ciutat oberta. Franco ha mort. Els intel·lectuals parlen. Estan cansats del kitsch governamental que ha donat el to durant tant de temps. Són una elit, però no són elitistes. El que crida l’atenció d’aquestes avantguardes barcelonines és la seva unitat. Tots ells, músics, escriptors, editors, arquitectes, periodistes, dissenyadors, matemàtics, cineastes (pocs en nombre), tenen les virtuts populars i llegendàries que s’atribueixen als catalans: l’energia i el sentit comú.
L’etapa de la Segona República espanyola havia permès, no sense entrebancs, la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Però, amb la victòria facciosa a la Guerra Civil aquella breu experiència autonòmica va desaparèixer i, el que és més, la noció de Catalunya com a nació va voler ser erradicada i la seva naturalesa va quedar reduïda a la d’una mera regió espanyola.
Imatge: Exposició del Llibre Alemany celebrada el mes de febrer de 1941 a la Universitat de Barcelona. Vista general del paranimf de la Universitat, engalanat amb una gran esvàstica i un bust d’Adolf Hitler presidint la sala. Font: IEFC Col·lecció Merletti
Al llarg de la dictadura, les mirades internacionals que se situaven sobre Catalunya tendien a interpretar els esdeveniments allí succeïts com a mostra d’una diferenciació nacional, ja fossin episodis de conflictivitat social, mostres d’oposició política o manifestacions de caràcter cultural, els quals no sempre tenien un caràcter de reafirmació nacional.
Així, malgrat que el règim franquista va pretendre erradicar l’imaginari d’una Catalunya diferenciada de la resta d’Espanya, els observadors forans acabaven recorrent a aquesta mateixa idea negada pel franquisme per a interpretar tot el que succeïa a una Catalunya en plena transformació.
Bibliografia
CAPDEVILA I CANDELL, MIREIA, i VILANOVA, FRANCESC: Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Barcelona: L’Avenç, Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, maig de 2017
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019.
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008
Cristian Ferrer
Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha ensenyat història contemporània i història econòmica entre 2019 i 2023. La seva tesina li va valdre el Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans el 2013, la qual sortí publicada el 2014 sota el títol ‘Lluitadors quotidians‘. El 2016 el seu projecte ‘Sota els peus del franquisme‘ va ser guardonat amb el premi d’investigació Lucius Licinius Sura, que sortí publicat com a monografia el 2018. Juntament amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú (URV/UB) va rebre la beca «Josep Tarradellas» de la Fundació Irla per a l’elaboració de la biografia de ‘Josep Forn, alcalde republicà de Tarragona’ (2023).
El seu objecte d’estudi s’ha centrat en la història social i política de l’antifranquisme durant la dictadura franquista, temàtica a la que va dedicar la seva tesi doctoral, ‘Espais d’oposició al franquisme més enllà de la Gran Barcelona’ (2018). Forma part de l’equip de redacció de ‘Nuestra Historia’ des de 2017 i és membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB des de 2013. Actualment és docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya.
LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)
Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous 23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del CorriereFont: Col·lecció Daniel Venteo
LA MIRADA EXTERIOR
Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira?Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període, a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.
Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps. En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball.
Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.
En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars o de la rivalitat Catalunya – Castella.
POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL
En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista. La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència i la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”.
Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo
El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes” i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya. Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.
Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple, Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador fa una comparació del fet català amb les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”. El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.
De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.
Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France
Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.
A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.
Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo
Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal durant la Guerra Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front, tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixadabelga el 19 de juliol de 1938 explicava que “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.
LA MIRADA AL RERE-PAÍS
Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.
L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.
En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.
LA MIRADA A BARCELONA
Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”.
L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.
El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”. Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […] façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada.
Karel Capek ve a Barcelona l’any 1929 i té una visió diferent: “Una ciutat rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample i explica que es pot anar a “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes [mariconas]”.
Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.
CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT
Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”.
I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”.Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.
J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”.John Langdon-Davies, escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo sobre el seu cap i que el seu orgull i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.
Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.
Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.
Bibliografia
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Més informació
“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí
“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí
“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí
“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí
“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí
“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí
“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí
Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)
Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)
.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022
.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022
.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘
.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘
.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘
.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009
.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005
.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002
Principals interessos:
Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.
Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font: Maurice Sand cap a 1842
LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC
Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat fins a la mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.
DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868
Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.
El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…] aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.
George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”; es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:”[…] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.
Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […] més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.
L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.
Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.
EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS
Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.
Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […] Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.
Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.
Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…]sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.
EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL
La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.
Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”.
Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble. A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.
Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.
L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.
L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”
El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat crua i negativa.
En el “Diari del lladre”, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”
El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».
La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.
DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ
El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren. L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936. El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.
El periodista i escriptor britànic George Orwell s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.
André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.
L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de 1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.
L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.
El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.
El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.
Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.
Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.
La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges
Selecció de Joan Solé Camardons
Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o J. M. Coetzee?
Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.
George Sand
Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.
Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.
André Corthis
De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obraL’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.
Pierre Mac Orlan
Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes(1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.
Jean Genet
Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose(1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.
Diario del ladrón de Jean Genet
Thomas Mann
Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks(1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg(‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.
Gisèle Freund
Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.
George Orwell
De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.
Homenaje a Cataluña, ed Ariel 1970
André Pieyre de Mandiargues
Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.
Colm Tóibín
Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955) que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).
Mary Ann Newman
Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.
L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.
Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014)
Cédric Klapisch
Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.
Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.
Woody Allen
Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.
El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.
John Maxwell Coetzee
Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003
Margarida Casacuberta
Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.
D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).
Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.
Divendres dia 10 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas, es projectà la pel·lícula “Her”, de Spkie Jonze, seguit d’un col·loqui sobre “l’amor en temps cibernètics”.
La projecció i el col·loqui posterior és una iniciativa conjunta de la secció de Cinema i de la secció d’Història en el marc del Cicle de l’Ateneu Barcelonès Més intel·ligents, més humans? Algoritmes, societat i cultura.
El col·loqui posterior sobre la pervivència dels sentiments en aquests temps de Intel·ligència Artificial (IA) fou conduït per Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i per Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
Accés obert a socis i a no socis.
Her de Spike Jonze
L’amor en temps cibernètics
Text de Salvador Llopart
La Intel·ligència Artificial (IA), les seves promeses d’una vida millor acompanyats dels perills de deshumanització, ocupa el centre d’un debat social de llarg abast. La possibilitat, evident, per part de les noves tecnologies, d’incidir en la vida quotidiana està modificant el nostre mateix concepte d’humanitat. Lles preguntes sobre aquest tema s’acumulen: Com afectarà la IA a això que fins ara definíem com ètica i responsabilitat? Què passarà amb el futur de l’ocupació? Quin significat té la privacitat -i la seguretat- en els temps que vindran?
Aquestes qüestions, i moltes mës, generen incògnites socials que ens marcaran i definiran a tots en un futur pròxim. Des de la ponència d’Història i des de la de Cinema de l’Ateneu pensem, a més, que, a aquests interrogants d’abast social, cal afegir uns altres podríem dir d’àmbit més íntim i privat, allà on la seva existència afectarà la mateixa condició humana. Ens referim al territori dels sentiments.
Ens preguntem, en definitiva, com es veuran afectats, per exemple, idees com l’amor i el seu revés fosc: això que podríem definir com a sol·litud. Dos sentiments dels quals parla amb profusió, sense perdre mai l’hàlit poètic de la ficció, un film com “Her”, de Spike Jonze, que projectarem el pròxim divendres dia 10 de novembre a la sala Oriol Bohigas, del Ateneu, a les 18.30 h. de la tarda, seguida d’un debat obert.
“Her” parla de sentiments i parla de IA i deixa entreveure, en la intersecció de tots dos, les paradoxes d’aquesta trobada. El film de Spike Jonze planteja qüestions sobre l’amor i la sol·litud d’una forma imaginativa, sense alçar la veu. Conta la història de Theodore, el protagonista, un home apocat i més aviat solitari, i la seva interacció amb Samantha, un sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial. A mesura que Samantha desenvolupa majors habilitats d’aprenentatge i empatia, aquesta relació canvia i s’aprofundeix. És amor el que sent Theodore -interpretat amb sobrietat i sentiment, per Joaquin Phoenix– per Samantha? I què sent en realitat Samantha, la IA dotada en la versió original del film, la que projectarem en l’Ateneu, de la sensual veu de Scarlett Johansson?
Joaquin Phoenix al film “Her”, de Spike Jonze
La pel·lícula de Jonze ens convidarà a reflexionar en veu alta sobre que significa intimitat en aquests temps cibernètics i en la seva interacció amb les màquines, així com sobre els límits de la IA i l’impacte que pot tenir en les nostres pròpies vides.
Us esperem divendres dia 10, a partir de les 18.30 hores, a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
Hi esteu convidats.
Joaquin Phoenix & Olivia Wilde al film “Her” de Spike Jonze
Breu història de la IA (Explicada per la pròpia IA)
La intel·ligència artificial (IA) té una història que es remunta a mitjan segle XX. Aquí en tenim un breu resum:
Dècada de 1950: El Naixement. La IA sorgeix com un camp d’estudi formal, marcada pel famós article del matemàtic precursor Alan Turing sobre la possibilitat que les màquines puguin pensar. Els primers enfocaments se centren en la creació de programes d’escacs i el desenvolupament de llenguatges de programació.
Dècades de 1960 i 1970: Lògica i regles: Durant aquest període, els investigadors es van centrar en l’ús de lògica i regles per a simular el raonament humà. Es van desenvolupar llenguatges de programació com LISP, que encara s’utilitza en l’actualitat. També va sorgir el concepte de “sistemes experts”, programes de IA dissenyats per a resoldre problemes específics.
Dècades de 1980 i 1990: Auge i caiguda. L’hivern de la IA: En aquesta època va haver-hi un creixement significatiu de la IA i es van començar a aplicar tècniques d’aprenentatge automàtic. No obstant això, les expectatives van sobrepassar els resultats reals, la qual cosa va portar a un període conegut com l’hivern de la IA, en el qual l’interès i el finançament van disminuir.
Dècada de 2000: Renaixement de la IA: Amb els avanços en el processament de grans quantitats de dades i els algorismes d’aprenentatge automàtic, especialment l’aprenentatge profund (deep learning), la IA va experimentar un renaixement. Es van aconseguir avanços significatius en àrees com el reconeixement de veu, el processament d’imatges i la traducció automàtica.
Present i futur: La IA s’ha tornat ubiqua en la nostra vida quotidiana, des dels assistents virtuals en els nostres telèfons fins als sistemes de recomanació en plataformes en línia. La IA també ha impulsat avanços en camps com la medicina, la robòtica i la conducció autònoma.
Futur de la IA
La història de la IA és contínua i continua evolucionant a mesura que es desenvolupen noves tècniques i s’exploren noves aplicacions. Les possibilitats futures de la IA són emocionants i encara queden molts descobriments per fer-ne.
El desafiament de la “singularitat tecnològica” es refereix a un punt en el futur en el qual la intel·ligència artificial superarà la intel·ligència humana. Hi ha debats sobre si això és possible, quines implicacions tindria i com podríem manejar una situació així.
Aquests són només alguns dels debats fonamentals en el camp de la IA. A mesura que la tecnologia avança, s’espera que sorgeixin noves interrogants i desafiaments ètics, socials i legals.
Sisena sessió del Curs Aula Ateneu Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 7 de novembre de 2023. Sala Oriol Bohigas.
Ponència de Josep Pich i Mitjana, historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UPF
Resum de Miquel Nistal de la secció d’Història. Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Comencem la sessió projectant l’Au Fènix, el símbol de la Renaixença, l’època de recuperació de la llengua, els costums i les tradicions. L’Au Fènix possiblement te uns orígens maçònics, la maçoneria era puixant dintre del món cultural de finals del segle XIX i es va reflectir en molts detalls arquitectònics modernistes.
Aux Fènix a la La Renaixensa, 1881
EL PERÍODE UNIONISTA I EL CONSERVADORISME CATALÀ
De 1858 a 1863, té lloc a Espanya el govern O’Donnell, que dona pas a un període políticament molt estable en el regnat isabelí. S’ha creat una nova formació política, la Unión Liberal, que pretenia ser un punt mitjà entre progressistes i moderats, Pel que fa als conservadors catalans, tal com explica Borja de Riquer (1981), el seu objectiu era ”conservar progressant” i, vista la centralitzadora política unionista aviat es va veure que això no era possible: els unionistes foren incapaços de “desatar el nudo de la centralización” i accentuaran el pes de l’administració central amb la legislació de 1861. Això fou el principal motiu de desafecció dels conservadors catalans amb els unionistes. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867) és un dels “espadones” del període que tractem avui.
La indústria cotonera catalana experimenta un creixement espectacular en el període 1835 – 1900. A la província de Barcelona, la industrialització comportà un elevat creixement de l’associacionisme obrer que en el període de 1840-43 a 1855 s’estengué per una bona part del territori. La necessitat de controlar el país i reprimir possibles insurreccions, feu que la zona amb més desplegament militar, i amb avantatge, l’any 1850 fos Catalunya amb més de 40.000 elements de tropa i 1.690 oficials, cal no oblidar que la Segona Guerra Carlina (1846 – 1847) afectà només Catalunya i això també explica la presència massiva de tropes. Un punt important en aquest aspecte militar és la creació de la Guàrdia Civil (1844), cos d’elit en aquells moments i bàsic, junt amb els ferrocarrils, per entendre la construcció de l’estat liberal el segle XIX. La indústria cotonera era la més important a Catalunya (i d’Espanya) en aquells anys i s’estenia de Reus al sud, passant per Barcelona i fins a Berga al nord; la força motriu a les fàbriques canvia en aquests anys i si el 1841 eren les cavalleries les responsables, el 1860, aquestes s’han eliminat i les màquines de vapor han pres el relleu de manera inapel·lable.
Per les persones que vindran de viatge és important que es comenci un pla de carreteres que pretén dissenyar, però inexistent i preparar una xarxa bàsica que uneixi les principals ciutats i pobles importants de Catalunya, apart de les carreteres a cura de l’Estat que ho tenia deixat. La construcció de ferrocarrils es va anar estenent per l’Estat durant aquesta època amb el primer tren construït a la Península Ibèrica Barcelona – Mataró (1848 – 1851), amb capital privat català. Fins el 1874 s’acaba de construir la xarxa bàsica de ferrocarrils que comunica les zones més poblades del país. A part del creixement industrial, continua havent-hi una agricultura tradicional que funciona amb l’important mà d’obra rural. Vist des de la perspectiva europea occidental, la pauta recurrent l’any 1900 és la d’un lideratge econòmic, a cada país, de les regions de la capital política amb algunes excepcions com els Països Baixos, Alemanya, Suïssa o Itàlia. En el cas espanyol, Catalunya i el País Basc superen l’any 1900 el PIB de la capital. Madrid i l’Estat veuen malament aquesta excepció tan poc borbònica. En altres paraules, Barcelona i el seu entorn són la capital econòmica d’Espanya, però el país té una divisió provincial; les muralles continuaran fins la dècada dels cinquanta com una barrera contra el creixement i pel control social i polític dels seus habitants.
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA CIUTAT DE BARCELONA A TRAVÉS DE MAPES
A l’esquerra el recinte medieval (S. XIII) amb la muralla medieval, oberta al mar i limitada a l’oest per la Rambla. A la dreta (S. XIV – XV), es fa una ampliació a l’oest amb una nova muralla. La Rambla separa les dues unitats.
A l’esquerra, la Barcelona dels Àustries: reforç de les muralles amb baluards i tancament de la muralla al mar. A la dreta, la Barcelona del segle XVIII amb la Ciutadella. Es destrueix una part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella.
El 27 de juny de 1843, un ban municipal comunica a la població la voluntat d’enderrocar les muralles: ¡Abajo las murallas! Però no va ser fins l’any 1854 en un context revolucionari i ofegada la ciutat per una epidèmia de còlera es procedí al seu enderrocament. A la fotografia superior, l’estat de la ciutat sense les muralles (només el sector marítim i la Ciutadella), abans de la construcció de l’Eixample.
L’any 1856, Ildefons Cerdà presenta el seu treball “La monografía estadística de la clase obrera de Barcelona” on analitzava la vida insalubre que tenia lloc intramurs. Cerdà no era ni metge ni arquitecte, sinó enginyer. Hi haurà diferents projectes urbanístics presentats a la llum del Ban municipal: quan s’enderroquin les muralles es podrà planificar la urbanització de la nova ciutat i hi haurà un concurs públic al qual es presentaran uns quants projectes urbanístics encapçalats respectivament per Josep Fontseré, Francesc Soler, Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. El pla de reforma definitiu va ser imposat des del govern central i fou el dissenyat per Cerdà (1859) ja que en el moment de fer la tria, manaven els progressistes i Cerdà era progressista.
VIATGERS I ALTRES IMPRESSIONS
Un viatger britànic en una estada a Barcelona el 30 de juliol de 1857, fa uns apunts i dibuixos de la Ciutadella, encara existent, mostra un perfil de la Capella Militar, el Palau del Governador i la torre – presó de Sant Joan que seria enderrocada. Edward William Cooke, el 30 d’octubre de 1860 fa un quadre de la ciutat des del mar amb la muntanya de Montjuïc i el seu castell en primer terme; el castell cridava molt l’atenció dels viatgers perquè sabien que des d’allà es bombardejava la ciutat. Es poden veure fotografies de diversos arxius fotogràfics de la dècada de 1870 on es pot apreciar la Muralla de Mar. Actualment el Portal de Santa Madrona són les úniques restes de la muralla medieval.
El pintor italià Achille Battistuzzi, viu a Barcelona i s’especialitza en escenes urbanes. També fa fotografies amb Montjuïc, la ciutat i les Drassanes de fons; aquestes postals es comercialitzaven a Europa i els EUA a les dècades de 1860, 70 i 80. En aquestes fotos es veuen els campanars de la ciutat, el Poble Sec en primer terme i l’espai de l’Eixample encara per construir.
Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC
Una interessant foto de Jules Ainaud d’inicis de la dècada de 1870 mostra els treballs d’ampliació del port amb la muralla de mar ja destruïda i les obres del Moll de la Fusta. També un interessant dibuix de carbó de 1854 on es veu un grup d’homes de la Rambla amb la seva vestimenta habitual: barretina, espardenyes, bastons i manta sobre l’esquena; pels viatgers això semblava pintoresc i orientalista.
Foto de Jules Ainaud El Pla de Palau. 1871-1872, Font: KBr Fundación Mapfre
El fotògraf francès Marie Louis Alexandre Gobinet de Villacholle (conegut com Franck) fa un retrat del Palau Reial Menor de Barcelona. El palau era situat a l’actual barri Gòtic entre la Via Laietana, la plaça de Sant Miquel i el passeig de Colon. Havia estat, en època medieval, la residència dels comtes-reis després del palau Major (a la plaça del Rei). L’any 1857 va ser venut i enderrocat (segurament per especulació immobiliària), enmig de protestes populars. Avui dia només se’n conserva la capella.
Un autor català que ens dona molta informació sobre la Barcelona de l’època és Conrad Roure que escriu les seves memòries titulades “Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, anécdotas, acontecimientos y sucesos acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde el 1850 hasta el 1900”, i van ser publicades originàriament al diari “El Diluvio” entre 1925 i 1928. En aquestes memòries editades pel Doctor Josep Pich hi ha molts gravats i dibuixos de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX força interessants, com ara el Palau Reial, abans descrit, on estava la Universitat de Barcelona que torna a la ciutat en el període liberal després de la desaparició en època de Felip V; aquest edifici estava a la Rambla dels Estudiants i va caure de vell i decrèpit (i parcialment incendiat en les bullangues) i el va substituir l’actual seu de la plaça Universitat. Les dues grans carreres d’aquells moments eren Dret i Lletres que es feien a l’edifici de la Rambla i Medicina que es feia a l’edifici de la Santa Creu (l’actual seu de la Biblioteca de Catalunya). L’entrada d’Isabel II va ser la primera part del sector de muralla que es va enderrocar.
La percepció de molts viatgers era que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya; la recollí el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies. Recordava la passejada per la costa, pel jardí del “General” i com eren els pidolaires alhora que descriu una Barcelona on paradoxalment es parlava en castellà i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors. És interessant observar com en bona part de les descripcions iguala els catalans amb els gitanos, però no eren l’estereotip de gitano que cercava Mackie.
El 1861 torna el viatger Antoine Laurent Apollinaire, ja havia estat l’any 1809 com a oficial de l’exèrcit napoleònic i mira com ha evolucionat el país i diu que la ciutat de Barcelona estava “només” a divuit hores de Perpinyà i deia que la ciutat era “gran, bonica, industrial, animada i dominada per la fortalesa de Montjuic”. Afirmava que Madrid era una capital, però que ell hagués preferit viure a Barcelona per l’animació, la gent, les rodalies, el mar i el port.
Hans Christian Andersen visita Espanya l’any 1862 en un viatge subvencionat pel govern danès i escriu “I spanien”. L’inici del viatge és una estada a Barcelona on assisteix a una “novillada” que l’impressiona fortament. Quan ja feia dues setmanes que estava a Barcelona diu que “es troba com a casa” i que “tot tenia un aire francès” alhora que remarcava l’excel·lència dels cafès. L’any 1851 publicaria les seves vivències per Suècia i el 1862 el que va viure durant la seva estada a Espanya. Tanmateix, Hans Christian Andersen és conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat.
Andersen: Un viaje por España. Font: Centro Virtual Cervantes. Instituto Cervantes, 1997-2023.
L’alemany Hermann Alexander Pagenstecher passa per Barcelona l’any 1863 i assegura que “hi havia gran nombre de botigues” i que era “una ciutat bonica, tot i el complicat urbanisme de la ciutat vella”. Destaca l’existència d’un dels llocs que els revolucionaris tenien com a objectiu destruir, el castell de Montjuïc i la Ciutadella “erigida per Felip V”. L’aristòcrata irlandès Edward-King Tenison viatja entre 1850 i 1853 i fa fotografies úniques del seu viatge que seran exposades a l’exposició fotogràfica de Londres l’any 1854 entre les quals una de Montserrat.
LA RENAIXENÇA: MÉS QUE UN FENOMEN LITERARI
El naixement de la Renaixença és un altre moment important (Jocs Florals de 1859). Francisco M. Tubino en el seu llibre de 1880 sobre “La historia del Renacimiento literario”, ja remarca que: “desde que ahondamos en nuestro tema, hubo de revelársenos la existencia de problemas políticos ocultos bajo la aparente lentitud de la materia exclusivamente literaria”. Ell, italià, interpreta la similitud de la Renaixença amb el Risorgimento, amb els problemes polítics que tots dos fenòmens hi introduïen. La recuperació del català, tot i que només fos a nivell literari, implicava xocar de front amb un govern centralitzador i uniformista quant a l’idioma oficial que havia de ser únic, el castellà. Els elements nacionalitzadors espanyols es fan al llarg del règim liberal i, en parlar de la Constitució de 1876 i la Restauració posterior al Sexenni Democràtic, el jurista Xavier Arbós escriu l’any 2006: “La historia constitucional española comienza rechazando la opción federal y, como la inmensa mayoría del derecho público del siglo XIX, sostiene que es un inconveniente para España, en muchos casos sin describir mínimamente qué es una Constitución federal. Además, al rechazo a la opción federal se le acompaña el elogio a la centralización y defensa del Estado nacional”. De fet el diari Novedades, l’any 1855 assegurava que a Catalunya hi havia molts liberals que eren patriotes espanyols però que d’altres “si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en rebeldía es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente” i que molts pensaven que Catalunya era a Espanya el que Irlanda al Regne Unit.
El general Joan Prim, un dels militars i polítics més rellevants del període, com a progressista que era, necessitava el suport dels progressistes catalans i l’any 1851 exigí al Congrés dels Diputats que es suprimís l’estat de setge a Catalunya i en el seu discurs expressà: “¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son; dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía”. Un dels homes de Prim era Víctor Balaguer que no era en absolut catalanista i que ell mateix ho recalca l’any 1902 poc abans de morir, però és important perquè a partir de 1865 comença a escriure poesia en català (Lo trovador(sic) de Montserrat) i publica una historia de Catalunya totalment romàntica i escriu sobre “las calles de Barcelona”, i amb els noms dels carrers de l’Eixample recupera els noms de la història de Catalunya i Aragó. Ell serà el primer mestre dels primers Jocs Florals l’any 1861. Sobre això, Joan-Lluís Marfany l’any 2017 diu que “la Renaixença no volia fer renéixer res”. Aribau no volia reactivar res quan compon la seva Oda a la Pàtria. Quan realment comença quelcom d’intentar activar el català, sobretot en poesia, és quan es reimplanten els Jocs Florals l’any 1859, i aquí si que l’impulsor màxim fou Víctor Balaguer amb un objectiu ben declarat i ben clar: “[…] tot utilitzant el català, sabent d’on venim com a catalans i on anem com espanyols”.
El moment important d’activació comença a la rebotiga d’una rellotgeria al carrer Escudellers, que esdevindrà un restaurant i, actualment, en mans de l’ajuntament, no té encara una dedicació concreta. Allà es reunia un grup d’escriptors i artistes (Frederic Soler, “Pitarra”, Clavé, Valentí Almirall o el mateix Balaguer, entre d’altres a qui deien “Xarons”). L’any 1860, amb l’empenta d’Almirall munten uns “Jocs artificials” com a paròdia grotesca dels Florals, tot difonent una Renaixença real entre les classes populars, utilitzant el teatre, els cors i la premsa satírica i fent ús del “català que ara es parla”, donant suport als carnavals de Barcelona i afavorint la recuperació de la llengua entre les classes populars, amb bromes, acudits, etc. No són perseguits per les autoritats de la ciutat, que toleren sense problema que publiquin els seus textos i que facin les seves festes o les obres de teatre, fins i tot professionals, perquè tenen moltíssima audiència i els seus productes esdevenen un bon negoci. Les autoritats estatals fan un decret l’any 1867 que prohibeix que es facin o publiquin obres “íntegramente en alguno de los dialectos de la ciudad o la provincia”. Els xarons tindran maneres de complir la llei introduint sempre algun personatge que parlés castellà (el dolent, el ruc, el diable, etc.) a l’obra.
En els anys del darrer terç del segle XIX es consolida la industrialització a Catalunya i això implica més energia, tal com queda palès en les estadístiques. L’Estat espanyol, i Catalunya dintre, era un país d’analfabets. L’any 1854 s’havia aprovat la llei Moyano que, teòricament promovia l’educació primària, però donà uns resultats mediocres; l’alfabetització que el 1860 amb prou feines arribava a un terç de la ciutadania, l’any 1900 encara no arribava al 50 %. A Catalunya el 1860 era d’un 26 % i al tombant de segle era del 50 %. D’aquesta època, Almirall feia un discurs universalista on veia un bon futur basat en els invents i que el món caminava cap a la formació de “grans conjunts continentals i que les reformes econòmiques transformarien la societat acabant amb les classes”.
LA CRISI DEL PERIODE ISABELI
L’any 1863, el sistema entra en una profunda crisi, econòmica, social i política. El projecte unionista col·lapsa. La popularitat de la reina cau en picat de manera abrupta. La inestabilitat política és gran amb pronunciaments militars continus des de 1860. De fet, els canvis polítics sempre eren pel cop d’un general i aquesta era l’alternança en el poder. L’”espadon” feia el cop i després s’arreglaven les eleccions per a fer la majoria adequada al general ascendent i els seus seguidors. La recessió econòmica severa i el descrèdit dels partits moderat i unionista faran que a Barcelona es parli d’un “cop” que ho canviarà tot. El setembre de 1868 comença la revolució que passarà a la història com a “Gloriosa”, a Cadis (això serà el cant de sirena de la importància de la ciutat andalusa), dirigida per l’almirall Topete i els generals Serrano i Prim. Després d’ocupar el poder i amb la reina a l’exili, Prim es converteix en el nou home fort i amb el redactat d’una nova Constitució, comença a buscar rei per Europa; això serà el detonant de la guerra entre França i Prússia (1870 – 1871) i el naixement del nou estat d’Alemanya sobre les cendres de la derrota francesa.
El setmanari francès Le Monde Illustrée, recull l’any 1868 “una gran manifestació federalista a la plaça de Catalunya de Barcelona” i dos anys després, a l’abril de 1870 , també explica amb bones il·lustracions com “els republicans federals de Gràcia s’alçaren contra l’intent del govern de fer un nou sorteig de Quintes”. De fet cremaren els arxius municipals i protagonitzaren una revolta que durà cinc dies i que motivà la intervenció de l’exèrcit i el bombardeig de la vila.
Recreació de l’assalt i incendi de l’Ajuntament de Gràcia durant la Revolta de les Quintes (23 abril de 1870), publicada en un diari francès de l’època (Le Monde Illustré). Font: Arxiu Municipal de Barcelona, Districte de Gràcia.
Finalment el monarca triat serà Amadeu de Savoia, que en arribar a España el desembre de 1870 es trobarà el seu valedor, el general Prim assassinat.
CAFÈS, TERTÚLIES I LA RESTA DE CATALUNYA
La imatge de Barcelona es modificarà pels viatgers al llarg del Sexenni democràtic (1868 – 1874). El periodista francès Louis Teste l’any 1872 en el seu llibre “L’Espagne contemporaine. Journal d’un voyageur” diu de Barcelona “es la ciutat més bella, més rica i activa de les espanyoles”.
Friedrich Engels escriu a “Los bakuninistas en acción. Memorias sobre el levantamiento en España en el verano de 1873” i diu que Barcelona “ciudad industrial más grande de España y su historia registra más combates en barricadas que cualquier ciudad del mundo”. L’escriptor italià Edmondo d’Amicis en el seu llibre “Viaje a España durante el reinado de Don Amadeo I” escriví coses similars i ara parlava bé dels catalans, ja no li semblaven antipàtics i durs “me respondieron de modo franco e ingenuo”.I també deia que en les tertúlies“se respiraba un airecillo republicano que habría encogido la piel del más intrépido amadeista”. Aquest sentiment republicà li sembla “inmenso en el territorio que va de Figueras a Gerona”. Quan arriba a Barcelona, parla de Granollers, San Andrés de Palomar i Clot “circundadas de fábricas, quintes, huertos, jardines” li recordava més “una provincia de Inglaterra que una provincia de España” i diu que el Sexenni impulsava la política de carrer, taverna o cafè, en un moment en què s’havia aprovat el sufragi universal masculí. Parlava dels carlins com a “verdaderamente implacables” i, sobretot, del “pueblo bajo que republicanea y […] se le teme. Cualquier revolución de España empezará en Barcelona”. Aquí s’havia traslladat el protagonisme polític perdut a Cadis.
LA TERCERA GUERRA CARLINA, L’ABDICACIÓ DEL SAVOIA, LA REPÚBLICA
Aquest conflicte fou declarat per pretendent Carles Maria dels Dolors Borbó (Carles VIII) l’abril de 1872, tot aprofitant la crisi política espanyola marcada per la Revolució de setembre de 1868. A Catalunya destacaren les campanyes militars dels cabdills Francesc Savalls, Rafael Tristany i Joan Castells a les comarques del nord i el Pirineu central i les de Francesc Vallès i Pascual Cucala al Maestrat. La insurrecció fou vençuda el novembre de 1875 quan ja s’havia restaurat la monarquia borbònica amb Alfons XII. Es tracta d’una autèntica i cruenta guerra civil entre catalans.
La situació interna marcada per una inestabilitat política total, la guerra carlina i dues guerres colonials en marxa, a Cuba i a l’Àfrica, unit a les conspiracions contínues contra la nova monarquia, fan que Amadeu abdiqui el gener de 1873. El febrer, en una decisió inconstitucional, es reuneixen diputats i senadors per debatre què cal fer. I el dia onze proclamen la República, amb l’Estat fet un nyap i unes Corts on la majoria era monàrquica. Aquesta majoria, el mes d’abril farà un cop d’estat que fracassarà. Es convoquen unes eleccions constituents on només es presenten (i guanyen) els partits republicans; els altres partits no es presenten perquè estan conspirant, però entre els republicans no hi ha res que s’assembli al consens. El 3 de juliol, quan Francesc Pi i Margall és el segon president de govern (l’anterior Estanislau Figueras havia dimitit i abandonat el país), s’inicia el moviment cantonal, un intent de construir la república federal des de baix; això afegirà conflictes armats entre els cantons i amb el govern central. El tercer president de govern, Emilio Castelar, el mes de setembre torna a la mà dura per intentar redreçar la República; aconsegueix reconduir el conflicte dels cantons i davant la possibilitat que es redrecés d’alguna manera el règim republicà, el general Pavía fa un cop d’estat el desembre de 1873 que impedeix un acord parlamentari entre els diferents partits republicans. El nou govern republicà autoritari tindrà com a president de govern el general Serrano. Tot acabarà el 29 de desembre de 1874 amb un nou cop d’estat del general Martínez Campos i la restauració d’Alfons XII, el fill d’Isabel II.
EL CATALANISME POLÍTIC
Quan comença el règim de la Restauració (1875- 1931) el creixement demogràfic català és elevat en tota la costa i és molt inferior en les comarques de muntanya. La ciutat principal és i serà Barcelona (arribarà al 1900 a més de mig milió d’habitants amb l’absorció dels municipis dels voltants i l’Eixample en construcció), i unes quantes ciutats per sobre dels vint mil habitants però amb una empenta demogràfica molt menor. El ferrocarril i el telègraf s’estenen pel país i l’arquitectura modernista s’escampa a partir de la darrera dècada del segle, per les principals ciutats i lligada al desenvolupament industrial.
L’inici de la Restauració fou un cop dur al republicanisme dividit en múltiples tendències i, segons el periodista catalanista Josep Roca i Roca“[…] la ocasión pareció propicia a algunos prohombres barceloneses para emprender distintos derroteros a través de un campo todavía virgen, dando vida a nuevas aspiraciones”, és a dir, a la politització del Catalanisme. L’any 1878, Valentí Almirall publicà “Escritos catalanistas” on defensava la politització de la Renaixença cultural, parlava d’obrir-se al món i desvincular-se de Madrid, o sigui, del centralisme polític, de l’uniformisme cultural i de l’immobilisme social. El 1880, amb el I Congrés Catalanista es pot donar sortida oficial al Catalanisme polític. Es comencen a crear entitats diferents, sobretot a Barcelona com Centre Català (1882), Centre Escolar Catalanista (1886), Lliga de Catalunya (1887), etc.
L’escriptor rus Isaac Pàvlovski publica el 1886 “Memòries d’un nihilista” i diu que arriba l’any 1884 a Catalunya amb poques ganes “el que sabia dels catalans deia poc a favor seu”, però aviat canviarà radicalment d’opinió amb una descripció molt positiva dels treballadors catalans. Deia que “m’he topat amb gents de totes les nacionalitats i posicions […] enlloc un grup de gents tan senceres i netes de cor com a Catalunya, el país poètic dels trobadors”. Mostra una visió idíl·lica de la Catalunya industrial allunyada de la realitat de la dècada dels noranta marcada pel terrorisme anarquista. Sobre la llengua deia que “tots els catalans des dels pagesos als senyors capitalistes parlaven català i no suportaven el castellà” i que el català que eduqués els fills només en castellà, s’arriscava a que l’incloguessin en el grup dels renegats i asseverava que “el poble senzill mira els castellans com estrangers que arriben a Catalunya per recaptar impostos”. Explicava que els caràcters dels catalans i dels castellans eren oposats. Destacava que una característica dels intel·lectuals catalans era que “sense excepció, cap d’ells no pot viure de la literatura i això els porta a treballar a la injuriada funció pública”. Compartia tertúlia amb Domènech i Montaner: “Quan discuteix és ardent i de vegades brusc i directe. No ha escrit mai res, però ajuda a publicar moltes coses”. També esmenta Àngel Guimerà de qui tenia molt bon record i deia que els seus amors eren “Catalunya, la pàtria, la poesia i la seva mare”. També li explicaven la Renaixença, el seu origen, els seus antecedents apolítics i com aviat es dividí en dues tendències i el “jove rellotger, conegut aviat com Pitarra que ocupava un lloc destacat a la literatura catalana”. Sabia que la resta d’Espanya considerava els catalans egoistes i secs, però deia que els estereotips eren fruit d’una enemistat històrica i apassionada. També es va fer amic de Narcís Oller que li va traduir les “Memòries d’un nihilista”.
Narcís Oller traduir al català “Memòries d’un nihilista” d’Isaac Pàvlovski.
El 1887 hi ha un catalanisme més nihilista i conservador i un altre de tendència obrera. L’exposició universal de 1888 serà un cert aparador i un grup de catalanistes elaboraran un document per lliurar-li a la reina Regent Maria Cristina. Les Bases de Manresa (1892) representen la primera consolidació d’aquest moviment.
Una visió del moment és la de l’historiador mexicà Justo Sierra Méndez que viatja l’any 1893 per Europa i fa una estada en Barcelona acompanyat de l’economista també mexicà Pablo Macedo. Identifiquen, per una banda el Catalanisme lligat a la gent d’ordre i d’altra banda el moviment obrer i diuen que Madrid utilitza el moviment obrer per a controlar els catalanistes. La seva visita és l’any de l’atemptat del Liceu (novembre de 1893) i la posterior execució de sis anarquistes al castell de Montjuïc, notícies que tingueren una forta repercussió en la premsa internacional. En el context que expliquem, els mexicans deien que el “obrerismo está regimentado militarmente […] en contacto con los principales anarquistas y agitadores extranjeros […] aborrece la burguesía capitalista […] en Madrid aprovechan la incurable disidencia entre los antiguos mercaderes industriales y los herederos de los payeses”.
Atemptat del Liceu 7 novembre 1893. Le Petit Journal. “La dynamite en Espagne”. Col·lecció Daniel Venteo. Font: Arxivos Historia
És el moment de la Guerra d’Independència de Cuba (1896 – 1898) quan Espanya perdrà el seu Imperi: el “gran Desastre nacional” i acaba la conferència passant i comentant la sèrie completa de 36 cromos colorejats que “Chocolates E. Juncosa” publicà sobre la guerra de Cuba, molt del moment polític, patrioter i racista, tal com l’industrial Evaristo Juncosa reescriu la guerra en clau espanyola.
Cromo núm. 10 de “Chocolates E. Juncosa”: Morts d’Antonio Maceo i Pancho Gómez,el 7 de desembre de 1896 por las tropas espanyoles del “bizarro coronel Cirujeda”. Biblioteca Nacional de España
Per acabar una frase del poeta nicaragüenc Rubén Darío l’any 1899 que descriu magistralment el malestar creat per la pèrdua de les colònies: “¿Qué de nuevo? Lo mismo de siempre, miseria. Ayer llegaron los repatriados, los soldados parecen muertos”.
Bibliografia
VILLARES, RAMÓN i MORENO LUZÓN JAVIER: “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB.
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
Josep Pich i Mitjana
Josep Pich Mitjana és catedràtic i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la UNED, és doctor en Història Contemporània per la UPF (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític.
És especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural. Les seves línies d’investigació giren al voltant de la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc. És investigador principal del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF.
Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades. També és autor de diversos llibres, entre els quals El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894); Almirall i el Diari Català; Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) o Els llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Més recentment, l’any 2019, va publicar el llibre La Revolución de 1909, juntament amb David Martínez Fiol.
Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.
Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española” a càrrec Andy Durgan
Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)
La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents. Abordem un grup d’uns 500 voluntaris internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra. El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.
El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.
Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.
Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20. La composició ideològica d’aquest grup era diversa; hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:
La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.
Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit. Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.
En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:
Hans Reiter
Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular, formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit tres cops en combat. Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.
Mika Etchebéhère
Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana” ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent responsable d’un grup de 120 milicians.
Margerete Zimbal
Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter). S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company en acció militar. Ella retornarà a la Península i anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.
La repressió contra el POUM
L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.
Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial
Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.
John Cornford
Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:
“Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”: És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.
*Tierz és un poble prop d’Osca.
Més informació
Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí
Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española
La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.
La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.
Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.
Andy Durgan
Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996. El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.
Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856
Cinquena sessió del curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 31 d’octubre de 2023, sala Oriol Bohigas.
Ponència de David Martínez Fiol,historiador i professor de la UAB i de la UOC
Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Proyecto de reordenación de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.
INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT
El període estudiat comprèn des de l’inici de la Guerra del Francès (1808) fins el Bienni Progressista (1856). És una divisió poc historiogràfica, el més lògic seria abastar fins l’inici del Sexenni (1868), però es fa així per motiu de divisió de les sessions del curs.
Els anys 1807 – 1808 representen la crisi dinàstica espanyola amb els plans de Napoleó i Godoy, el ministre de Carles IV de repartir-se Portugal i les tropes napoleòniques travessant les fronteres amb l’aparent intenció de passar a Portugal, però les tropes s’hi queden. El motí d’Aranjuez (18 – 19 de març de 1808) contra la política de Godoy, acabà en un cop d’estat en el qual Godoy fou apressat i Carles IV abdicà en el seu fill Ferran VII. Els francesos segrestaren la família reial que serà confinada a Baiona amb un canvi de dinastia (els Bonaparte substitueixen els Borbons) i això fou el detonant per a la guerra, amb denominacions diverses (del Francès, Napoleònica, Independència, Peninsular). En qualsevol cas fou una guerra internacional amb un teatre d’operacions ibèric i amb una doble crisi dinàstica (s’enfrontaren bonapartistes contra ferrandins) i civil (amb dos models de constitució, la de Baiona de 1808 o la de Cadis de 1812). Durant els primers mesos de guerra es crearen multitud de Juntes i esdevingueren moments importants les batalles del Bruc, els setges de Girona (1808 – 1809) o la integració de Catalunya, de l’Ebre al nord com quatre departaments més de la República francesa (1812 – 1813).
LES VISIONS FRANCESES DES DE LA CATALUNYA EN GUERRA
Bona part dels opinadors d’aquesta època eren soldats francesos (o anglesos). Això escrivia l’intendent Joseph Marie Baró de Gérando: “el català repugna especialment de les nostres institucions, de les nostres formes, tendeix singularment als seus propis usatges”. Es parla dels catalans com individus que parlen independentment d’Espanya i de França (sense usar el terme en els mateixos termes que hom faria actualment). El que seria cap de policia de Barcelona Charles Blondel era partidari d’establir una administració catalana per tal d’aconseguir el suport de la gent, tot i que reconeixia la dificultat d’incorporar Catalunya a França: “ja que per primera vegada, tanmateix, els catalans s’han anomenat espanyols; per no haver de ser francesos”. No entusiasmava ser francès, per a molts catalans es podia continuar sent espanyols si es mantenien les formes catalanes. El successor de Blondel, Hubert Beaumont de Brivazac descrivia Catalunya com “un bonic volcà, així com un paradís a la terra poblat per diables”. En retirar-se de la Península, es preguntava si: “[…] els catalans tornarien a ser espanyols, ja que davant d’aquesta possibilitat molts en serien molestos; seran francesos? Hi hauria molts descontents; restaran catalans independents de totes les altres potències continentals?[…]”.
Els funcionaris francesos no acabaven d’entendre el que passava entre Catalunya i Espanya. La realitat és que hi havia una divisió entre ferrandins i bonapartistes, però es lluitava també una guerra civil entre espanyols i entre catalanes. Els francesos només feien referència als ferrandins. Dins de la població catalana hi havia múltiples identitats (sovint creuades) i això no ho percebien els ocupants. L’opció bonapartista (la del nou rei Josep I) era l’opció d’ordre, la seguien els comerciants, els burgesos, els aposentats més o menys liberals; a la llarga seran els futurs moderats. Els partidaris de Ferran VII englobaven els realistes, però també els partidaris de la revolució constitucional que representava Cadis. Pel general francès Maximilien Sébastien Foy: “Catalunya era menys una província d’Espanya que un petit país sotmès al ceptre dels monarques catòlics, ningú a la Península té tanta set de llibertat i d’independència”. Són interessants les memòries del mariscal Suchet en retirada (sur ses campagnes en Espagne depuis de 1808 et jusqu’en 1814). Les memòries de militars anglesos parlen de la “Guerra Peninsular i de Catalunya com una zona de pas, ells fan més èmfasi a Extremadura i Andalusia i en els seus escrits no surten els topònims catalans (Catalunya, Barcelona o Tarragona…). Pels ferrandins, Cadis és la ciutat més important: és la ciutat senyera de l’Espanya Peninsular, on s’ha redactat la constitució, com s’ha pogut. Serà la ciutat liberal per excel·lència (pronunciament de Riego el 1820) i ho serà fins 1868 (inici de la Revolució Gloriosa), port de connexió amb les colònies d’ultramar. La pèrdua de les colònies americanes anirà relegant paulatinament Cadis com a ciutat de segona fila.
Els comentaris sobre Catalunya faran referència sobretot a Barcelona, gairebé res de Lleida, Tarragona i Girona, aquestes creixeran després en la mesura que es convertiran en capitals de província; Barcelona és percebuda com una ciutat moderna, la resta són pobles més o menys grans. La segona ciutat de Catalunya en el segle XIX és Reus. A partir de la divisió provincial dels anys 30, Reus anirà perdent pistonada en benefici de la capital provincial, Tarragona.
EL REGNAT DE FERRAN VII (1814 – 1833)
El primer període del regnat (1814 – 1820) correspon a l’arribada del rei que reinstaura l’absolutisme, tot abolint la Constitució de Cadis de 1812. Són anys de conspiracions liberals i que acabaran amb el triomf del pronunciament de Riego (1820) i la recuperació de la Constitució de 1812. En aquests anys (1818) arriba a Barcelona l’estudiant i futur hispanista nord-americà George Ticknor que recordava les pèssimes comunicacions espanyoles, ja que per dur a terme el llarg viatge de Barcelona a Madrid (640 quilòmetres) va necessitar tretze dies en diligència viatjant de les: «cuatro de la madrugada hasta las siete de la tarde, no se recorren más de 35 kilómetros… No he conocido una sola posada en la que el piso inferior no sea un establo, y el de arriba no esté más plagado de moscas que una travesía por Egipto… Sólo me he quitado la ropa una vez y ha sido para mudarme». Queda clar que en aquell moment les vies de comunicació estan encara per fer.
El trienni Liberal (1820 – 1823) és la recuperació de la constitució de Cadis, però enmig d’una guerra civil entre reialistes (absolutistes) i constitucionalistes liberals. Aquest moment de guerra civil és un més entre les moltes que hi haurà al llarg del segle XIX i fins arribar la darrera de 1936 – 39. A les colònies americanes, el que havia començat com una guerra contra Napoleó i a favor de Ferran VII, va acabar en un seguit de guerres per a la independència i contra la presència espanyola: “Antes americanos que constitucionalistas” i molts es passaran al bàndol crioll contra els liberals peninsulars. Això es veurà en el fet que alguns presidents americans dels primers moments de la independència eren antics militars espanyols.
L’any 1821, Hyacinthe de Latouche i Louise-François l’Héritier publiquen la novel·la Dernieres lettres de deux amants de Barcelona: Narra que els barcelonins més rics van fugir de la ciutat i que circulava la brama que la resta de ciutats catalanes tancarien les seves portes i es negarien a acceptar als viatgers que arribessin de Barcelona. S’evidencia una epidèmia, la pesta, pròpia de l’Antic Regim que es produeix l’any 1821 on la manera de combatre-la era tancant les portes de la ciutat i impedint les entrades i sortides; i, tanmateix, els sectors benestants fugien a muntanya o a les seves cases rurals per tal d’esquivar-la.
El darrer període del regnat és la Dècada Ominosa (1823 – 1833) des de la reinstauració de l’absolutisme, fins la pèrdua de les colònies americanes continentals, amb un cert reformisme, però amb persecució dels propis liberals i una crisi dinàstica final per a la successió del rei. A Calalunya (sobretot al NE), la Revolta dels Malcontents (1827), una insurrecció de caràcter absolutista radical molt violenta oposada a les tímides reformes i a la centralització que suposaven. Això seria una avançada de les futures guerres carlines.
El pare de la independència peruana M. Lorenzo de Vidaurre passa per Catalunya a l’època de la revolta i fa èmfasi en el tòpic ja present del català laboriós; visita la Catalunya interior que convivia amb la incipient industrialització en forma de fàbriques tèxtils: «gentes con una actividad excesiva [torna el tema de la laboriositat deixat de banda des dels finals del segle XVIII]. La robustez es común en ambos sexos. No aman la literatura, pero todos conocen los derechos del hombre. No hay en Barcelona Universidad, ni es necesaria […] Aplicarse al trabajo, evitar el lujo excesivo, enseñar [a los hijos] una buena moral». En explicar això, Vidaurre fa un paral·lelisme amb la independència del Perú, totalment recent i on la identitat peruana s’estava construint i calien models. Ell que era liberal, parlava del clergat català: «aunque numeroso, es pobre. Sus rentas apenas alcanzan, y las costumbres son ejemplares[…]”. Critica el celibat del clergat i el fet que no s’impliqui en l’augment demogràfic, tot i que en els primers anys dels segle XIX, abans de les primeres desamortitzacions, hi ha importants capes del clergat menor que serà liberal de convenciment.
C.-S. Cuynat, ”La Catalogne en 1824-1827, ou topographie physique, historique de la Catalogne, province du nord de l’Espagne, et de ses principales villes”, escrit l’any 1841, parla així: “Els barcelonins i els catalans en general són d’una mida mitjana: estan ben fets, ben musculats i que es caracteritzarien per una força física masculina. Serien temperamentals, però més civilitzats que els seus veïns aragonesos, i menys brutals”.
En el seu opuscle “Resistència al liberalisme a l’inici del segle XIX”, Tomàs Costa parla de forma, potser contradictòria del català indòmit de muntanya i al mateix temps republicà: “[…] compartir el poder legislatiu amb el sobirà, reconèixer només el comte de Barcelona, pagar impostos només aquells als quals volguessin consentir, proporcionar només soldats el nombre que fossin. disposat a concedir, considerant que tothom comparteix la suprema autoritat, va tenir des d’aleshores una idea d’independència [per exemple, durant la Guerra dels Segadors]que s’ha perpetuat des de fa temps, i que potser algun dia degenerarà en un esperit republicà”. La interpretació que fa és molt especial, ja que l’esperit republicà que ell associa a les zones rurals, no serà així, sinó que anirà lligat als nuclis urbans.
En el seu llibre de 1829 “Révélations d’un militaire Français sur les Agraviados d’Espagne”, “ou sont dévollées les véritables causes de l’insurrection de la Catalogne en 1827”, Armand Durfort parla de la Guerra dels Malcontents i l’entén com una revolta de la nacionalitat catalana. Diu: “cal buscar en els institucions [les tradicionals catalanes] on la gent petita va trobar el seu amor per la llibertat , la justícia, el seu apego a les seves immunitats que sovint defensava amb força armada”. En realitat, la revolta dels Malcontents és el primer moment en què l’infant Carles es revolta contra el seu germà Ferran VII, en un moment de pèrdua colonial (províncies, en el llenguatge de Cadis), gairebé total i el reialisme més intransigent (en Carles) intenta un cop de mà que li surt malament. A aquestes alçades (1827) Ferran VII no té un hereu i només el 1830, casat per quarta vegada amb la seva cosina Maria Cristina de Borbó tingué una filla (Isabel); Ferran VII eliminarà la Pragmàtica Sanció de Felip V que impedia les dones arribar al tron que a la seva mort serà per la seva filla Isabel i obrirà un conflicte dinàstic amb el seu germà Carles i els seus seguidors.
EL CONFLICTE DINÀSTIC I LA CONVULSA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
La Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) és una cruenta conflagració que convulsiona el país. Els partidaris de l’infant Carles (1788 – 1855) ocupen zones del nord del país, mentre els liberals són forts sobretot a les ciutats. La reina Regent busca refugi en el món liberal, no per convenciment sinó pel fet que l’absolutisme està en contra seu. Els liberals elaboren l’Estatut Reial (1834) que tindrà una vigència curta i que és un marc legal molt conservador amb coses pròpies de l’Antic Règim i alguns aspectes liberals, però és més aviat una Carta Atorgada. Hi ha moltes característiques de l’Estatut Reial que són de l’Antic Règim com la nul·la divisió de poders o l’èmfasi en les lleis tradicionals de la Monarquia. El sufragi era tan limitat que només el podien exercir els “pròcers” o eminents, només un 0,15 % de la població. El poder executiu del monarca era molt gran i el legislatiu només tenia funció consultiva i mig legislativa; totes les lleis les havia d’aprovar el rei.
David Martínez Fiol presenta un mapa de les principals operacions de la I Guerra Carlina, així com de les principals zones d’influència carlina a la Península. En les zones controlades pels carlins hi ha administració reial i Don Carles actua com a rei, tot i que finalment serà derrotat per les forces cristines o isabelines, ja que com s’ha apuntat en el paràgraf anterior, la reina era poc liberal. Enmig de la guerra, les lluites i tensions entre progressistes i moderats continuen i l’any 1835, els progressistes donen un cop d’estat. S’hi estaran dos anys per elaborar una nova constitució que prenia com a model la de Cadis de 1812.
Primera guerra carlina 1833-1840
La constitució de 1837 estarà en vigència fins l’any 1845. Torna al concepte de sobirania nacional, intentant ser un entremig entre la de Cadis de 1812 i l’Estatut Reial. El sufragi, censatari, s’amplia una mica més fins el 2,2 % de la població. El rei, encara amb molt poder, intervé en la direcció del govern i en l’elaboració de les lleis, tot i que les decisions han de ser referendades pels ministres. El poder legislatiu és qui aprova les lleis i podia canviar el govern. Un cop aprovada la Constitució (1837), es convoquen eleccions l’any 1840 que paradoxalment guanyen els Moderats. L’any 1840, ja en el poder preparen una llei electoral més restrictiva, limiten el dret d’impremta, intenten retornar bens expropiats al clero, fan un projecte de reimplantació del delme i, sobretot reformen els ajuntaments, de manera que l’alcalde el pugui anomenar la Corona; aquest darrer punt serà el motiu bàsic de la insurrecció progressista amb el vencedor de la guerra al davant, el general Espartero, que substituirà la regent, que l’any 1840 havia dimitit, i es convertirà en nou regent el 1841.
Els anys 1835 i 1837, enmig de la guerra, tenen lloc a Barcelona les dues primeres bullangues, sobretot mobilitzacions populars anticlericals, en una ciutat assetjada pels carlins i amb fam. Barcelona (com moltes altres ciutats), assetjada pels carlins, té dificultats de subministrament i molta gent ho passa malament. Enmig de tot això Prosper Merimée (1835) escriu a Stendhal i li diu que no li agrada Barcelona: “[…] quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol […]” Això és el que li queda de Barcelona i diu a més que “les catalanes són grasses, curtes i mal fetes”. No és capaç de reflectir ni mínimament la conflictivitat social i política que s’hi vivia.
Per la seva banda, Stendhal escriu a “Memoires d’un touriste” (1838) un capítol dedicat a “Els bullangueros” on deia que els batallons de la Guàrdia Nacional, un dels quals era format per obrers: “[…] quan venien els carlins es reconciliaven [entre diferents batallons], però quan passava el perill carlí els milicians de les classes benestants buscaven baralla amb els d’origen obrer[…]”. En altres escrits, Stendhal assenyala les contradiccions que ell veia en aquella Catalunya que començava a industrialitzar-se i que són el preludi de la futura conflictivitat social urbana de l’últim terç del segle XIX i primeries dels segle XX; el que descriu Stendhal, serà el passarà quan les mesures lliurecanvistes d’Espartero, perjudiquin el tèxtil català i, aleshores, obrers i industrials aniran a una.
George Sand (Aurore Dupin) recull, en el seu llibre “Un hivern a Mallorca” de 1838, fa la seva estada a Barcelona i reflecteix la que anomena “Barcelona dels facciosos i les bandositats” i ella narra el seu sentiment d’inseguretat en sortir cap a l’exterior de les muralles: “[…]els facciosos recorrien tot el país en partides errants, tallant els camins, ocupant pobles i llogarrets, imposant gabelles [impostos][…]”. La perillositat dels camins i el bandolerisme continua existint i la sensació d’inseguretat continua i continuarà. Victor Hugo en el seu llibre “Alpes et Pyrenées” de 1839, afirmava que l’any anterior Espartero havia bombardejat Barcelona i convençut que a Espanya, inclosa Catalunya, els problemes polítics i socials (inclosa la delinqüència comú) es resolien per la força de les armes. A “Recuerdos de la guerra carlista: 1837-1839”, el Princep Lichonowsky que havia estat voluntari carlí a la guerra fa un relat d’enyorances austriacistes. Hi veu una certa continuïtat entre els austriacistes i els carlins i diu que “[…] els catalans sempre esperen el retorn de la casa d’Àustria […]”.
LA CATALUNYA DE LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840 – 1843)
En arribar a la Regència, Espartero dissolgué les Juntes creades pels progressistes i convocà eleccions que guanyaren els progressistes. El Regent actuà amb autoritarisme, governant amb els seus acòlits (Els Ayacuchos) i menystenint les Corts. El 1842 anuncià reformes lliurecanvistes, fet que provocà les protestes de la burgesia (i les classes populars) catalanes, amb un aixecament i un bombardeig de Barcelona per ordre d’Espartero (1842). El maig de 1843, a Reus s’inicia un pronunciament contra el Regent que acabarà amb la formació d’una Junta Provisional a Barcelona. Els moderats, per la seva banda, conspiraran contra Espartero amb O’Donnell i Narváez i, finalment Espartero dimitirà i s’exiliarà a Gran Bretanya.
Théophile Gautier en el seu “Viaje por España” explica que Barcelona és una ciutat en “procés d’industrialització […] a poc a poc […]” en canvi a Cadis les seves cases: “son mucho más altas que las de otras ciudades de España […] y en aquella ciudad se encuentran todas las variedades de la raza humana”. Per ell, Cadis és una ciutat cosmopolita, en canvi Barcelona no ho era. De fet, Cadis serà fins el 1868 el punt de referencia de les conspiracions liberals i, encara, del comerç amb les Antilles. De Barcelona destaca que és “[…] de pas i poc acollidora” i, en forma negativa, que “s’assembla massa a Marsella i el tipus espanyol és amb prou feines visible”. Li agrada més València pel seu “orientalisme”, li recorda al Marroc ja que “el camp i arabisme de València la feien més propera a Espanya”.
El polític socialista utòpic francès Etienne Cabet explica un precedent de la futura imatge revolucionària de Barcelona a “Bombardément de Barcelona, ou voilà les Bastilles!”. Descriu la destrucció de la ciutat després dels bombardejos. Cabet ressaltava el fet que s’havia desarmat la Milícia nacional, fet que apuntava la derrota d’un model policial civilista enfront d’un de militaritzat que es concretaria en la creació de la Guardia Civil.
Prosper Merimée l’any 1845 fa una descripció en la regència d’Espartero en la Barcelona que s’ha rebel·lat en la Jamància: “El capità general afusella els bandits amb tanta activitat que gairebé ja no se’n veu cap, tan tols els que envia a la sepultura […] els obrers catalans passen de l’antibritanisme a l’antifrancesisme de manera ràpida i sense problemes”. El discurs antibritànic era motivat per la política lliurecanvista del Regent i això podia ser el motiu del que Merimée observava: “El cònsol francès senyor De Lesseps té molt bona acollida pels barcelonins, en canvi el cònsol britànic es passeja borratxo fent ziga-zagues per les Rambles”
Prosper Mérimée (1803-1870), dramaturg, historiador, arqueòleg i escriptor de contes francès. Conegut per la seva novel·la Carmen, que va esdevenir la base de l’òpera Carmen de Bizet. Fotografia de Charles Reutlinger (1816–1888)
1844-1854: ISABEL II REINA I EL “SUPORT” DELS MODERATS
Isabel II és coronada el novembre de 1843. Coincideix l’inici del seu regnat amb el començament de la “Dècada Moderada”. Aquest llarg període constituirà una fase de liberalisme doctrinari que estableix la sobirania compartida (no nacional), un sufragi censatari molt restringit i unes llibertats individuals molt restrictives. Les classes dominants s’hi imposen: els nobles terratinents, les classes mitjanes il·lustrades, la burgesia enriquida per les desamortitzacions, molts sectors militars i la major part dels funcionaris de l’Estat. Seran els creadors de la Guàrdia Civil, d’una nova constitució (1845) més centralista i un Concordat amb la Santa Seu que motivarà que molts sectors de l’Església ara acullin molt bé els governs moderats i que molts carlins també ho facin. La reina, des del primer moment pren partit pels Moderats i això al final li costarà la Corona quan el govern moderat entri en desprestigi total i la seva caiguda impliqui la caiguda de la Corona..
La persistència de la guerra, en una Catalunya netament rural, donà pas a una visió més feréstec de la societat catalana. Això queda palès en el “Manual para viajeros por Cataluña y lectores en casa (1845)” de l’escriptor i viatger Richard Ford que pensa que els catalans no eren molt cortesos i hospitalaris amb els forasters i que “no hay provincia […] que cuelgue menos firmemente de la Corona que Cataluña, esta región clásica de la revuelta”. Afirmava que a Catalunya: «Todo el mundo se dedica al contrabando» i que s’oposaven al lliurecanvisme. “Cataluña es, mal sitio para el viajero inclinado a los placeres, o la literatura», ja que a Catalunya: «se hila algodón; el vicio y el descontento se nutren en esta tierra y se forja la revolución» Diu que han donat suport a totes les causes però que són“constantes solamente en su deseo de rebelarse, de descentralizarse y de volver a ganar sus antiguas libertades y monopolios”. Ford era, en definitiva, molt crític amb els catalans i les catalanes: “Su carácter corresponde con su lenguaje, ya que hablan una especie de duro lemosín con hosca entonación […] gente físicamente robusta, fuerte, nervuda, sufrida, bravos, obstinados, prefiriendo morir a ceder”.
Triple retrat de Richard Ford com a ‘majo serio’ en la Feria de Mairena, 1832. Aquarel·la sobre paper. José Domínguez Bécquer. Font: https://commons.wikimedia.org/
El futur president de la República Argentina, Domingo Faustino Sarmiento al seu llibre Viajes. Europa-África- América (1849) escriví les paraules “Fuera de España”: «Estoy por fin fuera de la España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes… Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla, sino por las troneras de los castillos». El polític argentí assegurava que l’aspecte de Barcelona era plenament europeu amb una població activa, industrial per instint fabricant per conveniència, com si volgués identificar Barcelona amb la seva Buenos Aires i separar la “barbarie española” de la “civilización catalana”.
1854-1856. EL BIENNI PROGRESSISTA
Després de deu anys, cauran els Moderats per un seguit de problemes polítics: la inestabilitat ministerial, els escàndols de corrupció i els moviments d’oposició (aixecaments carlins o pronunciaments de signe progressista. La revolució de 1854 donà lloc a l’anomenat Bienni Progressista amb una base sociològica basada en les petites classes mitjanes i populars i la tornada a la Milícia Nacional. El model polític era radical: la sobirania residia a les Corts, es defensaven les llibertats individuals i el sufragi censatari no era tan restringit. La seva feina legislativa, en un curt període, inclou: Una llei general de ferrocarrils, una llei de desamortització, una llei de Bancs i Societats de Crèdit i un projecte de Constitució (1856) que no acabà de tirar endavant.
El viatger francès Antoine Laurent Apollinaire Fée al seu “L’Espagne a cinquante ans d’intervalle: 1809-1859” parla dels catalans com gitanos, però gitanos interessats per la modernitat de la indústria, tot i l’existència d’una extensa activitat pesquera i agrària i parla de forma elogiosa de Barcelona, però amb el castell de Montjuïc ja que “mentre la controlin les autoritats, els barcelonins no podien pensar en una revolució triomfant”. La idea que ell es fa de Barcelona ja és més a prop del que serà la ciutat a la segona meitat del segle XIX: ciutat gran, activa, industrial i animada.
La percepció que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya la recollí també el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors, i és l’únic que descriu, com si no hi hagués res més. Està meravellat de la quantitat de pescadors que hi ha a Catalunya i, en concret al Maresme.
Bibliografia
BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed), Visió cosmopolita de Catalunya:Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX) , vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.
FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB.
PERMANYER, LLUÍS: Cites i testimonis sobre Barcelona: la ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. Barcelona, La Campana, 1993
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID, “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
David Martínez Fiol
David Martínez Fiol (Barcelona, 1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto de Mollet del Vallés. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.
Selecció de llibres de David Martínez Fiol
La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (coautor amb Josep M. Casals i Messeguer).
Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
Activitats de David Martínez Fiol a l’Ateneu Barecelonès
“La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana” a càrrec de David Martínez Fiol, 11 de març de 2021. Ateneu Barcelonès. Aquí
“La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar” Tertúlia amb David Martínez Fiol, 9 d’abril de 2018. Amics de la Història. Aquí
Sessió 4a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”.Dimarts 24 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Imatge principal: Plaça Nova de Barcelona a principis del segle XIX amb les construccions que unien el Palau del Bisbe amb la Casa de l’Ardiaca, 1806 de Reville et Couché Font: AHCB 18498
SITUACIÓ DE CONTEXT: LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII
No hi ha cap viatger estranger de la segona meitat del segle XVIII que no quedi impactat a Catalunya. Alguns la qualifiquen com a “La petita Anglaterra” o altres la comparen amb Holanda. Un desenvolupament sense precedents, amb una bona base productiva especialitzada per comarques i intercanvis específics i un elevat creixement demogràfic (un 70 % al llarg del segle). Les viles i ciutats creixen molt. Les llindes de les cases d’aquella època i la riquesa de les esglésies, el barroc català, ho testimonien.
La historiografia hispànica clàssica afirmava que hi havia unes estructures econòmiques antiquades que són substituïdes per d’altres, les borbòniques, de més modernes i el canvi porta a la prosperitat; també parla de la política econòmica reformista del Borbons com a factor determinant i, però si bé introdueix alguns estímuls a l’economia, com ara l’abolició dels drets d’estrangeria i duanes, els decrets de lliure comerç amb Amèrica, la possibilitat de proveir l’exèrcit (roba sobretot) o el proteccionisme puntual als teixits de cotó (res comparat al britànic amb les seves produccions), això no n’és la causa, sinó que el motiu fonamental és que els sectors productius eren adequats i preparats, ja el 1700, per aprofitar la conjuntura.
En el cas de l’Aragó o el País Valencià, no se’n van beneficiar perquè no estaven preparats per a fer-ho. De fet, per a altres sectors espanyols no preparats, l’abolició de les duanes serà causa de ruïna d’alguns sectors: els catalans envairan els teixits de llana castellans, tot arruïnant el sector o tindran accés a la pesca de la sardina gallega amb conseqüències nefastes pels pescadors gallecs; tot això provocarà un rebuig fort dels catalans pels gallecs.
La clau del progrés era l’emfiteusi, com ja s’ha apuntat a la sessió anterior, i això incentivava el progrés i millora de les terres a mig i llarg termini. La figura de l’hereu també és important per a garantir una mida de les explotacions que les fessin rendibles. Les acumulacions de capital a l’agricultura i el comerç van ser claus per iniciar la primera fase de la industrialització; de tota manera cal no oblidar que estem en una societat de l’Antic Règim en la qual alguns naixien privilegiats i on l’alfabetització només abastava el nobles i els clergues. Malgrat tot ja comencen alguns signes de modernitat per a les incipients classes burgeses, les Juntes de Comerç, una mena de govern a l’ombra, donaven educació (escoles, d’art, de navegació i acadèmies professionals), es munten escoles primàries als pobles, de l’església o municipals per contractar un “mestre de minyons”. L’alfabetització entre classes mitjanes era força més elevat del que es pensava fa uns anys. Surten inquietuds científiques, com els invents o la botànica i artístiques pròpies de la il·lustració aplicada ben representada per homes com Antoni de Capmany, el primer que planteja a Europa la necessitat de fer una història econòmica. També el paper actiu de les dones marca un canvi i és un bon índex de la modernitat d’una societat. El camí cap a la industrialització del cotó és una notable diferència amb la resta d’Espanya, encara basada en la llana i que va quedant cada cop més endarrerida com molts viatgers constataran.
Però malgrat la prosperitat econòmica i l’acomodació a l’absolutisme borbònic, sobretot a partir de 1740 quan moren els darrers referents austriacistes de l’exili vienès com Ramon de Vilana Perles (1663 – 1741), els conflictes i la dissidència eren constants: guerrilles els primers anys, després denúncies, protestes, memorials de greuges, revoltes o projectes de canvi. L’amenaça a la identitat està en aquesta època més amenaçada que mai i en perill de desaparèixer, però la llengua es va mantenir entre el poble, no entre la burgesia, i el Dret Civil Català es va conservar. El record de les llibertats es manté en sentit reivindicatiu: es demanaven ajuntaments com els d’abans, perquè eren millors, volien que tornessin les “tres mans” perquè es governava millor, no volien els regidors a dit o els que compraven els càrrecs perquè “era un desastre”. Un funcionari del Cadastre apuntava l’any 1723 que “seria millor restablir la Diputació del General” perquè funcionava millor i era més respectada pels ciutadans.
LA CLAU: EL DINER CIRCULA
Jaume Caresmar, en el seu ”Discurso sobre agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña”, l’any 1780, ho resumia així: “En otras provincias està el dinero como estancado en pocas manos sin que apenas en pequeño pueblo lo conozca en su figura; però en Cataluña es un humor que figura y se extiende por todos los miembros de su provincia […] en más o menos cantidad según su estado y proporción se lo permitan”. Qui treballava, tenia diners i podia comprar bens que facturaven altres i això generava un cercle econòmic virtuós. Un dels protagonistes d’aquesta circulació era la Junta de Comerç, dirigida pels principals burgesos catalans que ja el 1713 col·laboraven i finançaven Felip V quan les seves tropes assetjaven Barcelona. Després el rei premia aquest suport amb els contractes de roba per l’exèrcit a les guerres d’Itàlia.
El concepte “botiga”, esteses per tot el territori (a Barcelona més de seixanta), era molt ampli i feia referència a un productor i al mateix temps un comerciant. La botiga era una planta superior on vivia la família i una planta baixa amb taller de manufactura, ja que la feina de filar es feia al camp, sovint mobilitzant milers de dones. Les feines es distribuïen per domicilis i després al taller s’acabaven les manufactures. Aquestes negocis tenien corresponsals-venedors per Espanya i l’estranger. La manufactura indiana és de final de segle XVIII, la del lli i el cotó. En aquells moments i endavant, s’introduiran també les fàbriques i les màquines de vapor per moure els telers: els productes de cotó inundaran els mercats espanyols a les acaballes de segle XVIII i el segle XIX.
La imatge de la Barcelona del cotó d’inicis del XIX és la de les xemeneies de vapor fumejant per treballar les indianes, per acolorir els cotons. La producció industrial i d’intercanvis del XVIII a Catalunya ens mostra una Catalunya molt especialitzada: zones d’aiguardent, zones papereres i zones de llana i cotó i cal afegir el nord del país ramader, la pesca a la costa, el vidre a Mataró, etc. Calia necessàriament comprar blat (a Itàlia o al Nord de l’Àfrica), ja que el produït al Pla d’Urgell era insuficient i això es feia tranquil·lament amb els beneficis de l’exportació de l’aiguardent o d’altres productes.
El 1778 Carles III signa el Reglament que obre el comerç a diferents ports peninsulars amb les colònies americanes. La Junta de Comerç es mostrà molt agraïda amb el monarca pel seguit de mesures que va impulsar i que els afavoria. El neoclàssic edifici de la Llotja de Barcelona acollí la Cambra de Comerç el darrer quart del segle XVIII fins la invasió napoleònica. Fou construïda sobre la base d’un edifici medieval. Quan la Junta es l’any 1752, no s’hi pot traslladar, ja que és una caserna ocupada per militars i no serà buidada fins passades més de dues dècades, tot i que l’edifici era seu. Un bon indicador de la modernitat del país era el “Diario de Barcelona” que veié el seu primer número l’1 d’octubre de 1792, escrit totalment en castellà i que actuà com una mena de diari oficial. Marca l’arrancada de la premsa al país.
Escut de la Junta de Comerç 1763, F. Tramulles Biblioteca de Catalunya
Antoni de Capmany escriu les “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua ciudad de Barcelona (1779 – 1792)”amb l’objectiu de lligar la història medieval amb el bon moment econòmic que hi vivien; serà el primer assaig d’història econòmica a Europa, com dirà Pierre Vilar. El metge Francesc Salvà i Campillo (1751 – 1828) fou un precursor en el descobriment de la vacuna de la verola. L’antic Teatre de la Santa Creu tingué un bon creixement i acollí obres de teatre i de la òpera italiana; a partir de 1840 canviaria de nom: el Teatre Principal, però aquesta és una altra història. El gabinet botànic dels Salvador era molt remarcable i cridava l’atenció de gairebé tots els viatgers que hi venien. Era fruit del treball naturalista de la família Salvador d’apotecaris i botànics des del segle XVII al XIX.
Malgrat tot, les desigualtats socials i la pobresa són molt importants, de fet és una cosa comuna a totes les ciutats europees. Un dels viatgers reflexiona sobre això: “Els processos de creixement curiosament també porten l’empobriment”. Fins aleshores la pobresa havia estat atesa per la caritat de l’Església, però al segle XVIII es fan per primera vegada polítiques públiques com hospicis i cases de pobres per acollir-los, per retirar-los dels carrers i fer-los treballar. L’any 1787 hi havia un bon munt d’aquests centres repartits pel territori; també n’hi havia d’específics per a les dones que venien de comarques on el pas a les fàbriques deixava dones sense la feina domiciliària, ja que el seu protagonisme com a operàries havia estat immens, desenes de milers hi treballaven filant per tot el territori o bugaderies industrials molt esteses a Barcelona.
LA DISSIDÈNCIA QUE NO ACABA
Ja el 1715 apareix penjat a casa del principal felipista de la ciutat de Barcelona, Josep d’Alós, un escrit en llatí: “No quedarà res sense venjança”, això ho signa un patriota imperial. L’any 1726 al poble de l’Esquirol, un grup d’homes cansats dels abusos dels regidors que acusaven de col·laboracionistes i del Cadastre, els amenaçaven de mort amb un escrit que deia: “Traïdors” i seguien els noms dels regidors i deien “si porteu més soldats a les cases […] us volem matar[…]”.
Una altra dissidència dels primers anys va ser la revolta dels Carrasclets, aixecament militar o guerriller a comarques del sud de Catalunya, ja que s’inicià una guerra dels anglofrancesos contra les tropes de Felip V que no respectaven els termes del Tractat d’Utrecht; al sud s’aixecaren grups armats contra els borbònics, mentre que els pobles del nord de Catalunya ocupats per tropes francobritàniques, restabliren l’estructura municipal anterior. Cap a 1752 encara hi havia gent que penjava l’aligot austriacista de les cases. El Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona l’any 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, tot pensant que la conjuntura política europea podria donar lloc a un canvi polític a l’interior que no es va produir. La mort de Vilana Perles i del propi emperador és el final d’un cicle i de les esperances de canvi.
Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona el 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus,
L’any 1740 i fins el 1770 comença un nou cicle, el de les protestes dels gremis contra els regidors corruptes. Els gremis eren l’únic element antic que no s’havia eliminat si bé no tenia cap representació ni poder en els municipis. Els gremis, ben organitzats i dolguts per la pèrdua de la representativitat, presenten al·legacions a Madrid però no aconsegueixen res, davant del poder militar absolut a Catalunya, ja que per sobre dels regidors corruptes hi havia els corregidors que ostentaven fèrriament el poder militar. Molts municipis es mobilitzaren en aquest anys de diverses maneres (memorials, protestes, revoltes, etc) contra els abusos. Els dietaris de pagesos són una bona eina per anar seguint aquestes accions. El pagès Amer Masó de Banyoles, denunciava la ”lladronicia ab capa de justícia” del governador i dels secretaris “dels lladres de perruca i espasa […]” i que “los qui pagant són los pobres que los richs, per una o altra enbustaria ja quedan franchs”. Lamentava la poca pietat del rei i dels ministres d’Espanya “traïdors que no castiguen cap rich per lladra que sigui […] porti perruca i espasa” i diu que el “catastro és l’esclavitud dels pobres”. En contrast, elogiava els síndics municipals dels temps dels Àustries i deia que eren respectats i que s’ocupaven de les tasques municipals a diferència dels borbònics.
Com queda la identitat dels catalans? Evidentment queda afectada, però hi ha testimonis de la persistència com el text de Baldiri Reixac de 1749 «Instruccions per la ensenyansa de minyons” on defensa també l’educació de les dones, de les nenes al costat dels nens. Cat tenir en compte que la “Real Cédula de Aranjuez” de 1768 obligava a utilitzar el castellà a les escoles, que l’edició de llibres en català havia baixat moltíssim i que en aquest context el català era una mena de llengua morta – viva, que resistia. Pau Ignasi Dalmases, un comerciant que compra llibres per Europa, va crear una bona biblioteca al Palau Dalmases al carrer Montcada. És el creador de la Real Acadèmia de Bones Lletres, institució important en època austriacista i que en època posterior tingué una doble funció: defensa de la llengua i fer una història de Catalunya que no arribà a fer-se. Apareixen senyals identitaris com el que ara explico: una marca de fàbrica que situa l’escut de la ciutat en lloc preeminent o un altre que titula els productes “Fàbrica de Catalunya”, en una forma de recordar el país.
Instruccions per la ensenyansa de minyons és una obra pedagògica de l’època de la Il·lustració escrita per Baldiri Reixac i Carbó i publicada a Girona el 1749.
LA CRISI DE FINALS DE SEGLE
Al final del segle XVIII, el sistema social entra en crisi perquè és una societat de l’Antic Règim basada en el sistema senyorial. Hi ha molts conflictes per la negativa dels pagesos a pagar la contribució, molts plets en els tribunals, la monarquia està endeutada amb una demografia creixent i unes estructures productives limitades. El problema de fons, però són les contínues guerres que ocasionaren un greu col·lapse econòmic: A) La Guerra Gran contra la França revolucionaria (1793 – 1795) que va comportar un gran endeutament a l’estat. B) La Guerra contra el Regne Unit (1796 – 1802) que va afectar greument el comerç marítim, a més, les males collites van agreujar encara més la situació. C) Una nova Guerra contra el Regne Unit (1804 – 1809) que estronca el comerç de l’aiguardent i de teixits amb Anglaterra i Holanda, tot i que es manté el comerç interior espanyol. D) El darrer i més terrible és la Guerra del Francès (1808 – 1814). Enmig del conflicte les Corts reunides a Cadis aproven la primera Constitució espanyola el 1812.
A partir de la nova Constitució Liberal el marc social i polític canvia, però el nou marc és molt uniformista, consolida el model borbònic.
TESTIMONIS I TEXTOS DE VIATGERS I DIPLOMÀTICS
Parlant de Catalunya, els viatgers segueixen enlluernats per Montserrat “el santuario más frecuentado de Europa”. Ara hi afegeixen l’impacte de la Muntanya de sal de Cardona. Un viatger francès l’any 1765 enuncia que “Cataluña es la provincia de España más bella […] vale más ella sola que la mitad del reino de España […] los catalanes pueden pasarse sin España y sin el Universo entero”. Voltaire en la seva edició “El segle de Lluis XIV” de l’any 1784, copia aquesta darrera frase. El castellà Franscisco de Zamora constata que el règim senyorial estava en reculada i veu l’accés dels pagesos catalans a la terra: “muchas de esas casas no tienen señor directo”.
Els cultius de Barcelona enlluernen com ara l’anglès Townsend l’any 1786 que diu que es cultiva amb bous o una mula amb una bona arada de ferro i que hi ha moltes sínies per pujar l’aigua; explica que les rotacions dels cultius estan ben pensades per tal d’eliminar el guaret i que passen dels cereals al blat de moro o el cànem, mill, cols, mongetes, tot alternant-los i que el rendiment del blat és molt alt de 10 per 1 o de 15 per 1. També descriu les bones pràctiques agrícoles d‘altres llocs i en arribar a Tarragona diu que “es una ciudad poco importante y despoblada […] con un puerto peligroso […]”. En canvi Reus és “una población moderna […] exporta a través de Salou los frutos secos, vinos y aguardiente”.
Escut de Barcelona amb la representació de la ciutat, el port i les Drassanes Reials. Als costats, el déu del comerç, Mercuri, i el déu de la guerra, Mart, són l’al·legoria del poder econòmic de la ciutat Dibuix de José Camarón. Gravat per Pasqual Pere Moles el 1779 per a la coberta de les Memorias históricas d’Antoni de Capmany
Quan arriben als camins, els viatgers coincideixen de manera unànime que són un desastre; la monarquia il·lustrada no va fer res d’això al contrari d’altres països com França. Jean François Peyron el 1779 diu que “el camino de Gerona a Malgrat es horrible, sobre todo cuando ha llovido”. Townsend el 1786 diu que “cuando se entra en España, antes de llegar a Barcelona, parece como si no hubieran hecho nada desde la creación del mundo […] sea para facilitar el transporte o para proveer la Seguridad del viajero”. Un altre anglès, Arthur Young parla del pobres i miserables camins de Catalunya i quan passa a França parla dels grans camins i ponts que permetien salvar els rius al viatger i acaba “quan més coses es veuen més crec que s’ha de pensar que hi ha una cosa que influeix sobre el gènere humà i és el govern”, per dir que en aquest àmbit no s’havia fet res.
Quant a les condicions de vida, Francisco de Zamora diu que “llevan unos gorros rojos sobre una redecilla negra [s’hi recollien els llargs cabells] llevan calzones de terciopelo negro, alpargatas en lugar de zapatos y rara vez medias […] su blusa con botones de plata està rodeada per una ancha faja que da vueltas alrededor y cuelga […]”.
L’il·lustrat castellà Gaspar Melchor de Jovellanos passa per l’Anoia l’any 1801 i parla de forma poc elogiosa de les dones, “estas catalanas de mis pecados, siempre zafias, siempre pequeñas y rechochudas, siempre llenas de sayas y con la ropa a la rodilla […] y con un girigay que el diablo que las entienda […] agradan siempre muy poco, aunque el trato las haga serviciales” i dels homes diu “ […] los labradores con su capa parda y el gorro colorado […] hasta clérigos hemos visto llevar la gorra”.
Pel que fa a l’alimentació era força precària en general; un viatger castellà per la plana de Vic diu “la comida de todo el año es la de harina de maiz y un pedazo de tocino […] el vino usual pocos lo beben”.Townsend deia “rara vez se conceden la licencia de un poco de carne asada o cocida […] la mayor parte del tiempo la cocinan en la estufa en pucheros de barro”. Tots remarquen que beuen en bota perquè diuen que així eviten les infeccions. Quant a les febres eren habituals sobretot en zones d’aiguamolls o inundades; a la plana del Llobregat hi havia hagut plagues importants. L’any 1764 hi ha una plaga important a Lleida, Tarragona, Igualada i Martorell.
Parlaven amb elogi també de l’Hospital de Barcelona com un hospital ben administrat que podia albergar fins a 10.000 persones i diuen que “en el primer año murieron 874, en el último 926 , lo que hace un noveno [del total que hi havien entrat] […] envían varios enfermos solo para ahorrar los gastos de los funerales”. També hi havia un establiment per recollir nens abandonats, cosa molt freqüent; hi havia 528 nens acollits a Barcelona i Townsend continua: “cuando las niñas son púbiles, las llevan en procesión […] y si algun jovent ve alguna que quiere como pareja tiene la libertad de designarla, lo que hace arrojando un pequeño pañuelo en el suelo”.
L’hospici o “casa de industria de los pobres” era lloc d’acollida i treball; hi havia 1436 pobres acolitats i diu Townsend que “de ese número, unos mil son capaces de trabajar, 300 son idiotas y el resto, niños pequeños. Las mujeres y los niños hacen punto, hilan o hacen encajes […] los hombres cardan, hilan y peinan algodón, lino y lana”. Sortien de l’hospici amb un ofici senzill. També hi havia a la ciutat una casa de correcció per a les dones, per a les moltes prostitutes que hi havia com a conseqüència dels desequilibris socials i per a les lladres. Aquesta casa era un càstig per a les internes que havien de treballar per a corregir la conducta.
El que és important, i això els viatgers ho remarquen molt, és el paper de les dones en el treball (filar, teixir, fer puntes, feines del camp de tota mena. Francisco de Zamora en parla, tot fent un llistat molt extens per comarques, de les feines que fan les dones: indústria dels pinyons o dels coralls o la dels encaixos al Maresme i diu que las “mujeres que hacen esa actividad, organizan escuelas para enseñar a las niñas el oficio”. La conseqüència de tot plegat és que la dona s’emancipa econòmicament i, a Barcelona a finals del segle XVIII hi ha més separacions que a la resta d’Espanya pel nivell d’ingressos que permeten a les dones marxar de casa si les coses venen maldades. El procés de separació eclesiàstic solia donar la raó a les dones.
Gravat acolorit amb típics catalans, home i dona, 1777 segons Manuel de la Cruz (dibuixant) i Juan de la Cruz (gravador). Font: Colección de trajes de España… Fundación Centro Etnográfico Joaquín Díaz (Valladolid)
La desigualtat és molt present, sobretot al Pirineu però també en altres zones, amb cases sense el mínim per viure, gent mal vestida, alimentació precària. La brutícia preocupa molt als viatgers que troben sovint en les fondes polls, puces i rates; de les pudors de les cases que tenen els femers a la planta baixat i això ho inundava tot. Malgrat això, la societat catalana té un nivell de vida superior al d’altres zones d’Espanya. Això ho remarquen viatgers castellans que diuen que aquí la “gente tiene de qué vivir [no són jornalers, la majoria]”. Acusen els catalans de cobdiciosos i garrepes que amaguen la riquesa que tenen. Així, l’aragonès Francisco Mariano Nifo, l’any 1770 diu que “Cataluña es una pequeña Inglaterra dentro de España”. I molts castellans diuen que el model català s’hauria d’aplicar a la resta d’Espanya: José Cadalso diu que són “los holandeses de España”. D’aquí surt el conegut poema de 1797 “los catalanes hacen de las piedras panes”. Malgrat tot, hi posen pegues: el seu amor a la pàtria, el seu orgull. L’escriptor francès Alexandre de Laborde en el seu “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, 1806 – 1820”, justifica l’orgull “sovint cal tenir l’orgull de no poder ser vençut per assolir la victòria .[…] això els manté com a poble”. Fa unes descripcions molt macabres de les processons de Setmana Santa, dels flagel·lants ensangonats amb plors i crits col·lectius.
Townsend se’n riu de la universitat de Cervera i un italià diu que el rei hauria de “enviar els professors i estudiants a remar a galeres a Barcelona […] que aprenguessin millor la teoria i la pràctica de la humanitat i no les tonteries que estudien que no serveixen per a res [la crítica d’un il·lustrat a quelcom que no tenia cap utilitat real]”.
A Barcelona, els espectacles teatrals eren de qualitat, Arthur Young el 1797, fa la següent descripció “elsseients eren individuals i confortables […] feien una comèdia espanyola i una opera italiana […] hi havia nombrosos eclesiàstics, cosa no habitual a França. Hi ha òpera italiana dos cops a la setmana i els altres dies representen comèdia. Hi havia gent de tota condició. Vaig veure un ferrer [a l’amfiteatre] que disfrutava com la bona gent de les llotges”.
Quant a l’idioma, continuaven confonent el català pensant que era una barreja d’altres coses o un dialecte del castellà. De Laborde, l’any 1800, és el primer que afina i diu “els catalans tenen un idioma que els és particular”. Francisco de Zamora diu que el fet que catalans i meridionals francesos parlin la mateixa llengua, els uneix i separa. L’Escola d’Arts i Oficis també crida l’atenció als viatgers i diu que els alumnes anaven de deu a dotze i de sis a vuit i així podien treballar la resta de la jornada“[…] se ve concurrida. Una tarde conté más de 500 niños […] la mayoría aprende diseño para futuros oficios […] tales Instituciones faltan en Inglaterra”.
Les descripcions entreveuen un gran progrés i que el pagès no és un serf, sinó un petit propietari i que porten els conreus a llocs inhòspits i amb sistemes de regadiu molt perfeccionats. El seu comerç és important i exporten els seus productes de “paper, draps, sabates, mocadors de seda o aiguardent”. També sorprèn l’estalvi dels fems “la merda es cull i es guarda per adobar la terra, estalviant així el guaret”. Diu un viatger que les vinyes són a “Mataró, Valls, Vilanova, Valls i Granollers on es fan vins negres […] els blancs més bons eren de Sitges i Valls”. El comerç d’exportacions i importacions era intens i “entren al port de Barcelona cada any mil vaixells, la meitat dels quals són espanyols, cent anglesos, cent vint francesos i seixanta danesos”. El sector tèxtil era molt gran, a Barcelona hi treballaven 12.000 persones, un 10 % de la població.
La imatge dels catalans com a insubmisos és constant, diu “s’han adaptat al nou règim, tot i que estan pagant més impostos que ningú [un anglès quantifica uns impostos del doble que el que paguen els castellans”. I escriu un francès que malgrat l’acomodació no abaixen el cap “son orgullosos y republicanos”. El caràcter orgullós, rebel, a punt d’amotinar-se apareix sovint i un anglès explica que “la seva passió per la llibertat […] Catalunya suporta el jou amb paciència sorruda”. Finalment alguns viatgers a finals del XVIII remarquen el caràcter materialista dels catalans que avancen decididament cap a la industrialització: un refugiat francès de la Revolució, el marquès de Marsillac escriu “si hom vol veure on arriba el treball i les ganes d’enriquir-se, que vagi al port de Barcelona […] tot es fa per especular […] la paraula diners és la segona que s’ensenya als infants, la primera és Déu, però hi ha qui assegura que dels dos mots se’n fa un de sol al Diccionari català”.
A mode de Conclusió: Catalunya, la “petita Anglaterra”( 1756-1808)
Recordem que al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut. La imatge de bel·licosos i violents, dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador, violent, però treballador.
La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de cent anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.
A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.
Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.
Val a dir que, en general, les visions d’aquest viatgers són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen.Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política, expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: “De la resistència armada a la reivindicació política”, a J. Albareda, coord. Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, pp. 74-119.
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, Empúries, 2000
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714. Barcelona Crítica, 2010
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM; i ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013
LLUCH, ERNEST: La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996
PONTÓN, GONZALO: La lucha por la desigualdad una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. Pròleg de Josep Fontana. Barcelona, Pasado & Presente, 2016
STRUBELL, MICHAEL B [editor literari]: Consideració del cas dels catalans. Seguit de: La deplorable història des catalans. Amb una presentació de Fèlix Cucurull. Barcelona, Curial, 1992
VILAR, PIERRE: Catalunya dins l’Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, [traducció d’Eulàlia Duran], 3 Volums. Barcelona, Curial Edicions 62 1979-1991
ZAMORA, FRANCISCO DE: Diario de los viajes hechos en Cataluña. A cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973
Sessió 3a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”.Dimarts 17 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Imatge principal: Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència
INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT
Les fonts de consulta són les clàssiques (militars, economia, demografia, etc.) o els viatgers que són abundants el segle XVIII i que serveixen per contrastar; ells mateixos contrasten les seves observacions amb el que diu la gent del poble. Sobretot durant el període de la guerra civil (1462 – 1472) molt interessant. El període que tractem ara (1660 – 1755) és un moment clau ja que hi trobem l’inici de la industrialització i molts moments bèl·lics no gens tranquils: la Guerra dels Segadors (1640 – 1652), just abans del període estudiat, la Guerra amb França o dels Nou Anys (1688 – 1697), en la qual Catalunya fou el principal teatre europeu i la Guerra de Successió (1700 – 1715). Malgrat tots aquests conflictes, es posen les bases del creixement i del futur benestar de la societat catalana del segle XVIII. El punt d’arrencada del període és d’una certa millora econòmica, ja evident en el canvi de segle. Això cal remarcar-ho, ja que hi ha molta historiografia que posa l’inici del creixement en els Borbons, acabada la Guerra de Successió (1714) i no és així. Ja el 1700 estaven posades les bases del creixement futur.
Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència
La Guerra dels Segadors té com a antecedents una Monarquia Hispànica fortament endeutada per les contínues guerres de religió. El Gran Memorial de 1624 del comte-duc d’Olivares, escrit en un moment de gran problema econòmic de la Corona i amb una davallada important de l’or i la plata que venien d’Amèrica, fa èmfasi en el fet que els territoris de la Corona d’Aragó no aportaven ni diners fixos ni homes a l’exèrcit (Olivares preveia la Unió d’Armes), ja que tot, d’acord amb les seves constitucions, havia de passar prèviament per les Corts. Com deia el Memorial: “Convé que el rei sigui d’Espanya”, passant per sobre de les constitucions i lleis de cada territori de la Corona d’Aragó. Calia, en la visió d’Olivares, fer una llei uniforme per a tothom amb un únic rei, una llei i una moneda, polítiques matrimonials de mescla de catalans i aragonesos amb castellans, amb l’exèrcit per sotmetre directament els catalans.
Alguns historiadors volen veure en això un antecedent de l’absolutisme i la futura Nova Planta, tot i que d’altres com J. H. Elliot diuen que Olivares no pretenia castellanitzar el territori, sinó provocar una unió per “les bones”; això xoca amb l’alternativa militar ja planificada i posada en marxa d’entrada a l’ocupar el territori amb el pretext del conflicte contra França. La guerra que tingué uns antecedents pamfletaris: “Lo comte-duc és un ruc” (caricatura d’Olivares), començà amb el famós Corpus de Sang (7 de juny de 1640), la invasió castellana, la proclamació de la República Catalana per Pau Claris (16 de gener de 1641) i l’aliança amb la França de Lluis XIII.
DE LA GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS A LA PAU DELS PIRINEUS
La mort de Claris (1641) motivà que els diputats Francesc de Tamarit, diputat militar, i Josep Miquel Quintana, diputat reial, fossin desplaçats per les seves dissidències envers França i substituïts pels pro francesos Josep Fontanella, Francesc Segarra, Josep Margarit i Josep d’Ardena; es produïren llavors accions repressives contra els dissidents. La relació amb França no solucionà, ans al contrari, el problema dels allotjaments de les tropes franceses, la qual cosa motivà protestes populars contra els francesos. Es produí una recuperació militar de les tropes castellanes que portà a un assetjament de la ciutat de Barcelona (juliol 1651 – octubre de 1652) afectada per la pesta i a l’entrada final de les tropes de Felip IV. Tingué lloc, doncs el retorn a la Monarquia Hispànica que no fou repressiu, ja que la Corona estava molt afeblida (entre d’altres coses, per la pèrdua de Portugal). Es mantingueren les institucions, amb el control del Consell de Cent i la Generalitat, però la Pau dels Pirineus (1659), tancà el conflicte bèl·lic amb sensibles pèrdues territorials, com ja s’ha tractat en la sessió anterior.
Gravat al·legòric del Tractat de pau dels Pirineus 1659. Font: Bibliothèque National de France (Paris) QB-1 1659-11 FOL
CATALUNYA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII
Al canviar de segle, a Catalunya es comença a consolidar una especialització productiva de les comarques (blat, llana, vidre, etc.), dirigida des de Barcelona, amb intercanvis comercials entre comarques i amb l’exterior, sobretot d’aiguardent, amb els Països Baixos i Anglaterra, aprofitant la guerra d’aquests amb França. L’aiguardent va ser clau en la balança econòmica, ja que, en ser positiva es permetia importar blat, espècies, etc. Augmenta la permeabilitat social amb l’ascens de grups socials lligats al comerç i la possibilitat d’aquests de participar als municipis, les Corts o la Diputació del General: són els ciutadans honrats, més burgesos que nobles.
El sistema jurídic-polític (les Corts) serà important ja que determina la fiscalitat i el deute públic, la moneda, tot administrat per la Generalitat. La representació política era diferent de la de Castella o França (societats molt més rígides i menys permeables socialment), amb unes Corts tri estamentals (Nobles, Eclesiàstics i Ciutats) i un govern de la ciutat, el Consell de Cent amb relleus constants que es feien pel sistema d’insaculació. La relació amb la Corona, que jurava i respectava les Constitucions, era la tradicional del pactisme. Les Constitucions, privilegis i drets limitaven el poder del Rei i organitzaven la res publica; la fiscalitat l’aprovava les Corts, no el rei. El monarca era compartit, però governava diferent en cada territori. La representació dels municipis era essencial en el sistema, hi estaven representades les tres mans: La mà dels ciutadans honrats, la mà dels artistes i grans mercaders i la mà dels artesans. El sistema no era una democràcia, això és un invent recent, però era representatiu i amb força mobilitat i relleu, per la insaculació, com s’ha esmentat més amunt.
Les darreres Corts (1701 – 1705) amplien les garanties individuals i reconeixen l’habeascorpus (una persona no podia estar detinguda més d’un temps concret sense que s’iniciés un judici), no es podia practicar la tortura com a eina judicial, etc. Com escriu Francisco Solanes, “El emperador político” (1700 – 1706): “El príncipe no es superior a la ley, las leyes son superiores al príncipe” i segueix, “El más verdadero rey es aquel que se sujeta el primero a los estatutos y leyes de la patria”. Escrit a Lealtad Catalana, 1714: “Solo las resoluciones que se toman en las Cortes de un reino o provincia, son las que se atribuyen a la nación[…] La nación que solo se representa en sus brazos unidos. Toda la nación catalana junta en sus brazos, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. El Decret de Nova Planta inverteix els termes i és “el rei qui està per sobre de la llei”.
L’APOSTA CATALANA A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1700 – 1715)
Les Corts reunides els anys 1701 – 1702, reconeixen a Felip V, però l’any 1705 canvien per l’arxiduc Carles (Carles III). Els motius del canvi es troben en l’aposta de l’arxiduc en reconèixer el constitucionalisme català, el sentiment antifrancès que l’aspirant borbònic provocava, així com el seu projecte polític i econòmic. En les files del “partit austriacista” trobem burgesos, nobles, eclesiàstics i “vigatans”, les tropes paramilitars que des de l’inici guerrejaven contra els borbònics; a l’abril de 1705 els vigatans signen l’anomenat Pacte de Gènova amb representants britànics pel qual aquests es comprometen a aportar 10.000 soldats, armar un grup de 6.000 catalans i aportar finançament per a la guerra. La retirada dels anglesos del conflicte a través del pacte amb els francesos i el tractat d’Utrecht (1713) i la marxa de l’arxiduc a Àustria (1711) decantà la guerra cap als borbònics i originà la darrera fase de resistència catalana: el moment republicà (1713 – 1714) i la derrota final l’onze de setembre de 1714. L’impacte austriacista a la ciutat de Barcelona fou intens i es conserven símbols del seu pas. La cançó “El cant dels ocells” ve d’aquella època i es considera l’himne oficiós dels resistents austriacistes.
Setge borbònic de Barcelona i alliberament per part dels aliats, 1706(Barcelona reliev April 1706) de H. Vale (1713) per encàrrec de Sir John Leake.
El Decret de Nova Planta (1716) acaba amb la monarquia composta, situant el rei per sobre de les lleis. La repressió va ser intensa i allargada en el temps. Es construí la Ciutadella, pel control militar de la ciutat es penjà i, per exemple és decapità i esquarterà el general Moragues (1715), un dels principals militars austriacistes; el seu cap va ser exposat en una gàbia de ferro al Portal de Mar de la muralla fins l’any 1726. La gran torre de Sant Joan al mig de la Ciutadella i presó dels dissidents, serà el principal símbol de l’absolutisme a Catalunya i demolida l’any 1868. L’exili a Viena va ser el primer exili de la història moderna de Catalunya
Amb el nou govern absolutista desapareixerà totalment la participació política i el poder serà del Capità General i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. El govern provincial era basat en el dualisme entre Capità General i Reial Audiència (que rebé com a seu la Casa de la Diputació). L’Audiència serà un òrgan merament consultiu. Els corregidors eren nomenats a dit, i, a partir de 1739, aquests càrrecs es venen per necessitat de la monarquia, un desastre i una font inesgotable de corrupció.
S’imposa el Cadastre que el van haver de fer en català perquè la gent no entenia el castellà, tot i que era la nova llengua oficial. Es creen les Esquadres de Valls que tenien com a funció la persecució d’austriacistes lliures al sud del país, però acabaran sent una policia integral per a l’ordre públic i el seu model s’acabarà exportant a la resta d’Espanya. A conseqüència de la guerra Catalunya quedà molt afectada, la ciutat de Barcelona rebé més de 30.000 bombes i, per a fer espai a la Ciutadella, s’hagueren de demolir més de 1.000 cases que feren de forma obligada els mateixos propietaris. L’historiador Albert García Espuche ha fet la feina de reconstruir amb molt detall la vida de l’antic barri de la Ribera a partir dels arxius notarials i dels treballs arqueològics del Born.
La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775. MUHBA
LA DEMOGRAFIA I EL DESENVOLUPAMENT AL SEGLE XVIII
Segons els arxius parroquials, la població de Catalunya passa 610.000 – 687.000 habitants el 1718 a 1.100.000 – 1.126.000 l’any 1787. No s’ha doblat la població però el creixement (64 – 70 %) és força significatiu. Creixen molt les ciutats mitjanes d’arreu del país, molt notori en casos com Mataró o Reus i d’altres ciutats de l’interior. Si al 1719 hi havia vuit ciutats amb més de 3.000 habitants, l’any 1787 en són vint-i-vuit. L’agricultura s’expandí notablement, sobretot els cereals i la vinya i aquí l’efecte del creixement es veu a les grans masies escampades pel territori del segle XVIII i també a les cases dels pobles on es pot veure actualment observant la quantitat de llindes de la segona meitat del segle o moltes esglésies parroquials, també de la segona meitat del segle XVIII. Els alambins foren un element comú per a destil·lació i obtenció d’aiguardent per a l’exportació a Holanda i Anglaterra. També se n’exportarà per a Espanya i Amèrica conforme avanci el segle. Hi havia moltes cases per diferents llocs d’Europa per gestionar la venda de l’aiguardent.
CATALUNYA A ULLS DELS VIATGERS
Montserrat continua sent molt important. Un viatger francès l’any 1762 diu que “Todo el mundo sabe que Montserrat después de Santiago es un lugar de grandes peregrinaciones y de devoción de toda España […] llega gente de toda Europa” Un altre viatger l’any 1751 fa un comentari una mica punyent sobre els cuiners del monestir: “[…] más capaces de remover [de asco] el estómago que de abrir el apetito”. Diu també que allà un cor de nens canten “la Salve Regina en el lenguaje del país” i no l’identifiquen amb el català i descriu l’edat dels nens, entre 10 i 15 anys, que van vestits amb una “sotanilla negra i […] pelados al cero hasta en invierno”.
L’altre punt d’atenció és Barcelona, un viatger que ve de Montserrat diu que la ciutat esta “rodeada de excelentes huertos i cada árbol con una viña que produce un muy buen vino”. Repeteix una cosa que diran molts viatgers i és la bona neteja de la ciutat comparat amb Madrid, molt bruta. Remarca l’important “corral de la comedia” i la Sala de la Diputació que estava en obres quan el viatger hi accedeix. Diu que hi ha poques places públiques, la del Born “donde se celebra el mercado” i la de la Aduana i afegeix que “son casi únicas”. Relaciona la neteja dels carrers amb les bones clavegueres que s’hi troba. Una altre viatger diu que a Barcelona hi ha dues muralles amb una part entremig de les dues i diu que “en la plaza de San Miguel hay dos torreones que sirven de prisión”. Un altre viatger diu que el centre de la ciutat era la plaça del Born (Santa Maria del Mar) amb molts “ricos comerciantes y artesans”, però la construcció de la Ciutadella havia fet desaparèixer aquest gran espai. Aquest viatger descriu la Llotja, seu de la Junta de Comerç i la Duana, propera a l’Audiència. Un viatger anglès destaca la existència a la ciutat d’un “gran Banco público, con buen crédito”. Sobre el port (en això coincideix amb altres viatgers “era de poca profundidad, insuficiente”.
“Vue de la Montagne, du Monastere & de l’Eglise du Mont-Serrat” . Pieter van der Aa (1659-1733)
A finals del XVII i inicis del XVIII comença a consolidar-se la imatge del català treballador. L’anterior imatge violenta i bandolera, encara es manté, però ja a la segona meitat del segle, la imatge és d’emprenedor i treballador. A “Les delices de l’Espagne” (1707) un francès explica que: “els habitants són treballadors amb molta civilitat i acollidors amb els estrangers”. L’any 1729, el francès Étienne de Silhouette que arribaria a ser ministre diu “[Barcelona] más bellas de España […] y muy limpia”, parla de la Diputació, de la muralla i no s’oblida de la Ciutadella i diu: “sobre los dos baluartes […] vueltos hacia la población […] destruir la ciudad en venticuatro horas”. Altres testimonis incideixen en la idea de la prosperitat i la civilitat de la societat. Un viatger italià l’any 1736 parla que el govern desconfia dels catalans i que els va “introduir una Ciutadella de 5.000 soldats, gairebé tots italians per tenir-los controlats”. Juan Antonio Estrada (1748) viatger castellà parla de “las calles anchas en su mayoría u limpias, sin comparación alguna con el resto de España”. A Norberto Caimo (1752) un italià li sorprèn la quantitat de dofins del ports i les boniques cases i arbres del voltant de la ciutat, “no hay dejadez […] ni esa pereza que reprochan a los españoles”.
Altres parlen d’altres llocs de Catalunya: Lleida crida l’atenció pels regadius importants, Tarragona està molt apagada d’activitat; Silhouette diu que entre Tarragona i Tortosa hi ha grans espais buits sense res. De Girona es descriu el seu entorn fèrtil i de La Jonquera, a la duana es diu que els guàrdies exigint diners als viatgers.
Lleida en temps de Felipe II, 1563 per Anton van den Wyngaerde, dibuixant flamenc que va retratar vistes panoràmiques de bona part de les ciutats de la monarquia hispànica
Pel que fa a la societat, hi ha el testimoni d’un capellà portuguès Fra Conceiçao (1705) que va amb tropes portugueses i va creuar tot el país i parla molt malament: “la gente vive muy pobremente, casi no gastan y, aunque tengan dinero, comen hierbas y legumbres”“en una família con diez o doce personas, matan un cerdo y les dura todo un año”. Sobre el vestit diu “casi todos visten de cáñamo y con unas espardeñas en los pies y una especie de birrete rojo en la cabeza [la barretina] como los moros”. També diu que en comarques de muntanya els homes portaven “dos pistolas y una espingarda”, perviu la imatge bel·licosa dels catalans. En acabar la guerra de Successió, el rei va desarmar als ciutadans i els va requisar milers d’armes.
Un altre viatger diu que no beuen en vas sinó en bota. Las dones són de les més belles d’Espanya i desinvoltes en la conversa; les dones tenien moltes feines i això les hi donava una certa emancipació que s’acceleraria amb els anys. Molts espanyols no els accepten com a compatriotes considerant-los un poble deslleial infidel, com han demostrat al llarg del temps. El mateix Fra Conceiçao (1707) parla del caràcter avar dels catalans com quelcom negatiu, “hacen dinero hasta de los ejércitos que corren por el territorio, detrás hay siempre mercaderes para su aprovisionamiento”. Uncastellà (1708) els veu com “cabilosos, inquietos, inconstantes, ingeniosos, guerreros y amigos del trabajo”. És una barreja, però predominen les coses negatives que generen desconfiança. Un altre castellà ja el 1752, diu: “gente robusta de grandes ánimos però excesivamente tenaces en sus empeños, en especial cuando se imaginan agraviados, demasiado amantes de la libertad, però son laboriosos, enemigos del ocio[…]”.
La religiositat (processons excessives, autoflagel·lacions públiques) era també remarcada per alguns testimonis, però diuen que el públic s’ho mirava amb distàncies i reien. Norberto Caimo (1755) parla del control de la Inquisició i diu que els catalans no llegeixen i que hi ha convents (parla del de Santa Caterina o el de Montserrat), plens de llibres prohibits, tancats i forrellats pel Sant Ofici. El mateix viatger passa per Cervera i és molt crític amb els eclesiàstics y els convents: “allí la juventud pierde el tiempo hablando solo de esas cosas inútiles que no llevan a nada”.
Pràcticament tots els viatgers no conceben el català com una llengua sinó com una varietat del llemosí, del francès, del castellà. Per les activitats econòmiques es destaca la transformació, les terres fèrtils de Cervera, del Pla de l’Urgell “la gloria de toda Cataluña por su abundancia en aceitunas, uvas, vino y trigo”, etc. A Esparreguera es destaca la producció tèxtil, Tortosa per l’oli i una ceràmica d’imitació xinesa; això era una moda en aquella època. Les mules eren les grans protagonistes del transport de mercaderies, ja que els camins eren tan dolents que no admetien tartanes i les mules s’enfilaven arreu. Un viatger a principis de segle XVIII en el seu pas per Barcelona remarca l’existència de la llanterna del port per il·luminar.
La imatge del català treballador, amb la seva activitat frenètica, es va imposant en contraposició amb la indolència dels castellans. Sobre això, Montesquieu (1721) a les seves “Cartes perses” escriu que els espanyols s’estan empobrint per la seva indolència i això genera reacció per part d’escriptors castellans, però el 1782 un altre escriptor francès torna a la càrrega amb els mateixos arguments. Alguns viatgers, a finals del segle XVIII, copsen la diferència de l’accés a la terra dels catalans, l’emfiteusi, el contracte que permetia el pagès cultivar la terra sense ser-ne propietari, amb la garantia que no el traurien, cosa que contrastava amb Castella on això no existia i on els grans propietaris només llogaven els jornalers per dies de treball. Això segurament era el tema de fons de molta indolència que molts viatgers no veien en tota la seva complexitat. Caimo, en sortir de les terres de Lleida i entrar a l’Aragó remarca “la esterilidad de las campiñas nos hizo conocer que habíamos cambiado de país”.
CATALUNYA I LA POLÍTICA. LA VISIÓ ESTRANGERA
En aquest període de moltes guerres, els viatgers observen que la gent va molt carregada d’armes. Un testimoni curiós de 1654, d’un viatger anglès que es queixava d’un patriotisme excessiu dels espanyols “son ridículamente testarudos en proclamar que su España està por encima de todo […] y su Madrid por encima de cualquier ciudad […]”. Un francès, l’any 1695 durant la guerra amb França diu que els catalans estan a punt de lliurar-se del jou d’Espanya, és un poble orgullós de les seves llibertat i desitjós d’acollir-se a França per lliurar-se d’Espanya. Vicente Bacallá, un felipista, arran de les Corts de 1701, fa la següent anàlisi i diu que els catalans creuen que “todo va bien si gobiernan [ellos] con muchos fueros” i amb freqüència “olvidan su disciplina [y juramento] con el rey”. Eren republicans, en el sentit que les lleis estaven per sobre del rei. També cal tenir en compte la francofòbia, molt dominant durant la Guerra de Successió; calia no obviar que l’ocupació francesa de Catalunya i les pèrdues territorials de la segona meitat del segle XVII i que els productes francesos inundaven el mercat català i feien molt mal a l’economia catalana. Les autoritats borbòniques ho constaten i un militar felipista escriu l’any 1705 sobre els sentiments dels catalans: “los catalanes son idólatras de sus privilegios con unos visos de república en sus pretensiones que si no las han logrado, si lo han pretendido”.
En la darrera frase hi trobem part de l’explicació de la darrera resistència catalana (1713 – 1714) temps durant el qual els catalans s’organitzen com a república. Això ho constata la premsa britànica de l’època “els catalans resisteixen sols, donen comissions en el seu nom, fan moneda ells mateixos establint un estat lliure i independent que no ha reconegut encara cap organisme”. En aquesta època, en el Parlament britànic, a la Cambra dels lords, els liberals critiquen la política dels conservadors d’abandonar els catalans. Els liberals publiquen a Londres un parell d’impresos parlant i elogiant la resistència dels catalans que “[…] és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? […] Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No serà la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”. El segon text es titula “La deplorable història dels catalans” quan Catalunya ha estat ja ocupada pels borbònics i diu que “Catalunya és a mans d’un príncep enfurismat […] ara el món ja té un exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses […]”. Voltaire, l’il·lustrat, també es fa ressò de la resistència dels catalans “van imaginar que podien fer una república sota protecció estrangera i que el rei d’Espanya no seria prou fort per conquerir-los […] es van defensar amb un coratge unit a un fanatisme religiós […] els capellans i els frares anaven armats com si es tractés d’una guerra de religió”. La crida a la república és una crida desesperada, quan ha marxat l’emperador i ja no queda altre remei.
La imatge que queda dels catalans en aquest període és la d’inquiets, rebels i insubmisos encara que hagin estat vençuts. Étienne de Silhouette (1729), elogia el valor dels catalans i diu “han tenido durante mucho tiempo antipatía por los castellanos y les ha costado soportar el yugo de su rey. Cuando fueron abandonados por el archiduque, convertido en emperador, continuaron la guerra en su nombre calificándose con el título de república […] los catalanes no esperan sinó, la ocasión de una nueva rebelión […] aunque oprimides tienen siempre una mirada atrevida y segura”. Un altre viatger el 1755, durant la processó de Corpus a Barcelona, quedà sorprès amb “los gritos que aumentan al paso del àguila”. L’àliga era el símbol de la Casa d’Àustria, per la qual els catalans tenien admiració. A Reus, els borbònics havien destrossat a ganivetades l’àliga de la processó perquè l’associaven amb els austriacistes; al cap d’un temps la van haver de recuperar per la processó. El fet és que anaven passant dècades des de la derrota i els catalans no s’obliden de les llibertats arrabassades.
Una visió (forastera) sobre Catalunya i els catalans (1660-1755)
(Text de Joaquim Albareda)
Acabada la guerra dels Segadors, superada la pesta, el 1652, i perduts els Comtats del Rosselló i la Cerdanya en virtut del tractat dels Pirineus, les tendències econòmiques esbossades a Catalunya, en el segle anterior, es van consolidar: la població va créixer, l´especialització productiva del territori avançava, alhora que el comerç es desenvolupava i Barcelona n´esdevenia el centre director. Però la guerra amb França (1689-1697) i l´esclat de la revolta dels Barretines (1687-1689) van irrompre amb força. Més encara ho va fer la guerra de Successió a la corona d´Espanya (1700-1714), en la qual els catalans es van comprometre amb Carles III l’Arxiduc i van pagar l´amarg preu de la derrota.
Els nombrosos viatgers, diplomàtics, polítics i escriptors que parlen de Catalunya es fan ressò del seu estat econòmic, de la seva situació política i social, de la manera de ser dels catalans, del seu esperit de llibertat i de la cultura. Solen tenir sempre present el que succeí el 1714. A vegades, amb ull crític, van molt més enllà de la pura descripció i practiquen un periodisme d’investigació avant la lettre. Uns insisteixen en l’esperit rebel dels catalans, el seu amor a la llibertat, i altres en la seva submissió i integració en el nou Estat borbònic, però, la majoria d’ells constaten el pes excessiu i el caràcter punitiu de la nova fiscalitat borbònica. Descriuen, a vegades amb tot detall, el creixement econòmic i la prosperitat de diverses contrades, ja a principis del XVIII, i molt clarament a partir de mitjan segle, la creació d’institucions socials i culturals, i lamenten la rèmora d’una religiositat excessiva i supersticiosa.
Val a dir que, en general, les seves visions són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen.Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política, expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.
Joaquim Albareda
És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021). Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món
Bibliografia
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM i ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013, BAB
FONTANA, JOSEP: “El Redreçament (1652-1714)” i “El segle XVIII: Repressió i represa” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo editorial, 2014, pp. 177-258, BAB.
GARCIA ESPUCHE, ALBERT: La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.
Secció d'Història 