Sisena sessió del Curs Aula Ateneu Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 7 de novembre de 2023. Sala Oriol Bohigas.

Ponència de Josep Pich i Mitjana, historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UPF

Resum de Miquel Nistal de la secció d’Història. Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Comencem la sessió projectant l’Au Fènix, el símbol de la Renaixença, l’època de recuperació de la llengua, els costums i les tradicions. L’Au Fènix possiblement te uns orígens maçònics, la maçoneria era puixant dintre del món cultural de finals del segle XIX i es va reflectir en molts detalls arquitectònics modernistes.

EL PERÍODE UNIONISTA I EL CONSERVADORISME CATALÀ

De 1858 a 1863, té lloc a Espanya el govern O’Donnell, que  dona pas a un període políticament molt estable en el regnat isabelí. S’ha creat una nova formació política, la Unión Liberal, que pretenia ser un punt mitjà entre progressistes i moderats, Pel que fa als conservadors catalans, tal com explica Borja de Riquer (1981), el seu objectiu era ”conservar progressant” i, vista la centralitzadora  política unionista aviat es va veure que això no era possible: els unionistes foren incapaços de “desatar el nudo de la centralización” i accentuaran el pes de l’administració central amb la legislació de 1861. Això fou el principal motiu de desafecció dels conservadors catalans amb els unionistes. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867) és un dels “espadones” del període que tractem avui.

La indústria cotonera catalana experimenta un creixement espectacular en el període 1835 – 1900. A la província de Barcelona, la industrialització comportà un elevat creixement de l’associacionisme obrer que en el període de 1840-43 a 1855 s’estengué per una bona part del territori. La necessitat de controlar el país i reprimir possibles insurreccions, feu que la zona  amb més desplegament militar, i amb avantatge, l’any 1850 fos Catalunya amb més de 40.000 elements de tropa i 1.690 oficials, cal no oblidar que la Segona Guerra Carlina (1846 – 1847) afectà només Catalunya i això també explica la presència massiva de tropes. Un punt important en aquest aspecte militar és la creació de la Guàrdia Civil (1844), cos d’elit en aquells moments i bàsic, junt amb els ferrocarrils, per entendre la construcció de l’estat liberal el segle XIX. La indústria cotonera era la més important a Catalunya (i d’Espanya) en aquells anys i s’estenia de Reus al sud, passant per Barcelona i fins a Berga al nord; la força motriu a les fàbriques canvia en aquests anys i si el 1841 eren les cavalleries les responsables, el 1860, aquestes s’han eliminat i les màquines de vapor han pres el relleu de manera inapel·lable.

Per les persones que vindran de viatge és important que es comenci un pla de carreteres que pretén  dissenyar, però inexistent i preparar una xarxa bàsica que uneixi les principals ciutats i pobles importants de Catalunya, apart de les carreteres a cura de l’Estat que ho tenia deixat. La construcció de ferrocarrils es va anar estenent per l’Estat durant aquesta època amb el primer tren construït a la Península Ibèrica Barcelona – Mataró (1848 – 1851), amb capital privat català. Fins el 1874 s’acaba de construir la xarxa bàsica de ferrocarrils que comunica les zones més poblades del país. A part del creixement industrial, continua havent-hi una agricultura tradicional que funciona amb l’important mà d’obra rural. Vist des de la perspectiva europea occidental, la pauta recurrent l’any 1900 és la d’un lideratge econòmic, a cada país, de les regions de la capital política amb algunes excepcions com els Països Baixos, Alemanya, Suïssa o Itàlia. En el cas espanyol, Catalunya i el País Basc superen l’any 1900 el PIB de la capital.  Madrid i l’Estat veuen malament aquesta excepció tan poc borbònica. En altres paraules, Barcelona i el seu entorn són la capital econòmica d’Espanya, però el país té una divisió provincial; les muralles continuaran fins la dècada dels cinquanta com una barrera contra el creixement i pel control social i polític dels seus habitants.

EVOLUCIÓ  HISTÒRICA DE  LA CIUTAT DE BARCELONA A TRAVÉS DE MAPES

A l’esquerra el recinte medieval (S. XIII) amb la muralla medieval, oberta al mar i limitada a l’oest per la Rambla. A la dreta (S. XIV – XV), es fa una ampliació  a l’oest amb una nova muralla. La Rambla separa les dues unitats.

A l’esquerra, la Barcelona dels Àustries: reforç de les muralles amb baluards i tancament de la muralla al mar. A la dreta, la Barcelona del segle XVIII amb la Ciutadella. Es destrueix una part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella.

El 27 de juny de 1843, un ban municipal comunica a la població la voluntat d’enderrocar les muralles: ¡Abajo las murallas! Però no va ser fins l’any 1854 en un context revolucionari i ofegada la ciutat per una epidèmia de còlera es procedí al seu enderrocament. A la fotografia superior, l’estat de la ciutat sense les muralles (només el sector marítim i la Ciutadella), abans de la construcció de l’Eixample.

L’any 1856, Ildefons Cerdà presenta el seu treball “La monografía estadística de la clase obrera de Barcelona” on analitzava la vida insalubre que tenia lloc intramurs. Cerdà no era ni metge ni arquitecte, sinó enginyer. Hi haurà diferents projectes urbanístics presentats a la llum del Ban municipal: quan s’enderroquin les muralles es podrà planificar la urbanització de la nova ciutat  i hi haurà un concurs públic al qual es presentaran uns quants projectes urbanístics encapçalats respectivament per  Josep Fontseré, Francesc Soler, Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. El pla de reforma definitiu va ser imposat des del govern central i fou el dissenyat per Cerdà (1859) ja que en el moment de fer la tria, manaven els progressistes i Cerdà era progressista.  

VIATGERS I ALTRES IMPRESSIONS

Un viatger britànic en una estada a Barcelona el 30 de juliol de 1857, fa uns apunts i dibuixos  de la Ciutadella, encara existent, mostra un perfil de la Capella Militar, el Palau del Governador i la torre – presó de Sant Joan que seria enderrocada. Edward William Cooke, el 30 d’octubre de 1860 fa un quadre de la ciutat des del mar amb la muntanya de Montjuïc i el seu castell en primer terme; el castell cridava molt l’atenció dels viatgers perquè sabien que des d’allà es bombardejava la ciutat. Es poden veure fotografies de diversos arxius fotogràfics de la dècada de 1870 on es pot apreciar la Muralla de Mar. Actualment el Portal de Santa Madrona són les úniques restes de la muralla medieval.

El pintor italià  Achille Battistuzzi, viu a Barcelona i  s’especialitza en  escenes urbanes. També fa fotografies amb Montjuïc, la ciutat i les Drassanes de fons; aquestes postals es comercialitzaven a  Europa i els EUA a les dècades de 1860, 70 i 80. En aquestes fotos es veuen els campanars de la ciutat, el Poble Sec en primer terme i l’espai de l’Eixample encara per construir.

Una interessant foto de Jules Ainaud d’inicis de la dècada de 1870 mostra els treballs d’ampliació del port amb la muralla de mar ja destruïda i les obres del Moll de la Fusta. També un interessant dibuix de carbó de 1854 on es veu un grup d’homes de la Rambla amb la seva vestimenta habitual: barretina, espardenyes, bastons i manta sobre l’esquena; pels viatgers això semblava pintoresc i orientalista.

El fotògraf francès Marie Louis Alexandre Gobinet de Villacholle (conegut com Franck) fa un retrat del Palau Reial Menor de Barcelona. El palau era situat a l’actual barri Gòtic entre la Via Laietana, la plaça de Sant Miquel  i el passeig de Colon. Havia estat, en època medieval, la residència dels comtes-reis després del palau Major (a la plaça del Rei). L’any 1857 va ser venut i enderrocat (segurament per especulació immobiliària), enmig de protestes populars. Avui dia només se’n conserva la capella.

Un autor català que ens dona molta informació sobre la Barcelona de l’època és Conrad Roure que escriu  les seves memòries titulades  “Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, anécdotas, acontecimientos y sucesos acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde el 1850 hasta el 1900”, i van ser publicades originàriament al diari “El Diluvio” entre 1925 i 1928. En aquestes memòries editades pel Doctor Josep Pich hi ha molts gravats i dibuixos de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX força interessants, com ara el Palau  Reial, abans descrit, on estava la Universitat de Barcelona que torna a la ciutat en el període liberal després de la desaparició en època de Felip V; aquest edifici estava a la Rambla dels Estudiants i va caure de vell i decrèpit (i parcialment incendiat en les bullangues) i el va substituir l’actual seu de la plaça Universitat. Les dues grans carreres d’aquells moments eren Dret i Lletres que es feien a l’edifici de la Rambla i Medicina que es feia a l’edifici de la Santa Creu (l’actual seu de la Biblioteca de Catalunya). L’entrada d’Isabel II va ser la primera part del sector de muralla que es va enderrocar.

La percepció de molts viatgers era que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya; la recollí el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies. Recordava la passejada per la costa, pel jardí del “General” i com eren els pidolaires alhora que descriu una Barcelona on paradoxalment es parlava en castellà i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors. És interessant observar  com en bona part de les descripcions iguala els catalans amb els gitanos, però no eren l’estereotip de gitano que cercava Mackie. 

El 1861 torna el viatger Antoine Laurent Apollinaire, ja havia estat l’any 1809 com a oficial de l’exèrcit napoleònic i mira com ha evolucionat el país i diu que la ciutat de Barcelona estava “només” a divuit hores de Perpinyà i deia que la ciutat era “gran, bonica, industrial, animada i dominada per la fortalesa de Montjuic”. Afirmava que Madrid era una capital, però que ell hagués preferit viure a Barcelona per l’animació, la gent, les rodalies, el mar i el port.

Hans Christian Andersen visita Espanya l’any 1862 en un viatge subvencionat pel govern danès i escriu  “I spanien”. L’inici del viatge és una estada a Barcelona on assisteix a una “novillada” que l’impressiona fortament. Quan ja feia dues setmanes que estava a Barcelona diu que “es troba com a casa” i que “tot tenia un aire francès” alhora que remarcava l’excel·lència dels cafès. L’any 1851 publicaria les seves vivències per Suècia i el 1862 el que va viure durant la seva estada a Espanya. Tanmateix, Hans Christian Andersen és conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat.

L’alemany Hermann Alexander Pagenstecher passa per Barcelona l’any 1863 i assegura que “hi havia gran nombre de botigues” i que era “una ciutat bonica, tot i el complicat urbanisme de la ciutat vella”. Destaca l’existència d’un dels llocs que els revolucionaris tenien com a objectiu destruir, el castell de Montjuïc i la Ciutadella “erigida per Felip V”. L’aristòcrata irlandès Edward-King Tenison viatja entre 1850 i 1853 i fa fotografies úniques del seu viatge que seran exposades a l’exposició fotogràfica de Londres l’any 1854 entre les quals una de Montserrat.

LA RENAIXENÇA: MÉS QUE UN FENOMEN LITERARI

El naixement de la Renaixença és un altre moment important (Jocs Florals de 1859). Francisco M. Tubino en el seu llibre de 1880 sobre “La historia del Renacimiento literario”, ja remarca que: “desde que ahondamos en nuestro tema, hubo de revelársenos la existencia de problemas políticos ocultos bajo la aparente lentitud de la materia exclusivamente literaria”. Ell, italià, interpreta la similitud de la Renaixença amb el Risorgimento, amb els problemes polítics que tots dos fenòmens hi introduïen. La recuperació del català, tot i que només fos a nivell literari, implicava xocar de front amb un govern centralitzador i uniformista quant a l’idioma oficial que havia de ser únic, el castellà. Els elements nacionalitzadors espanyols es fan al llarg del règim liberal i, en parlar de la Constitució de 1876 i la Restauració posterior al Sexenni Democràtic, el jurista Xavier Arbós escriu l’any 2006: “La historia constitucional española comienza rechazando la opción federal y, como la inmensa mayoría del derecho público del siglo XIX, sostiene que es un inconveniente para España, en muchos casos sin describir mínimamente qué es una Constitución federal. Además, al rechazo a la opción federal se le acompaña el elogio a la centralización y defensa del Estado nacional”. De fet el diari Novedades, l’any 1855 assegurava que a Catalunya hi havia molts liberals que eren patriotes espanyols però que d’altres “si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en rebeldía es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente” i que molts pensaven que Catalunya era a Espanya el que Irlanda al Regne Unit.

El general Joan Prim, un dels militars i polítics més rellevants del període, com a progressista que era, necessitava el suport dels progressistes catalans i l’any 1851 exigí al Congrés dels Diputats que es suprimís l’estat de setge a Catalunya i en el seu discurs expressà: “¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son; dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía”. Un dels homes de Prim era Víctor Balaguer que no era en absolut catalanista i que ell mateix ho recalca l’any 1902 poc abans de morir, però és important perquè a partir de 1865 comença a escriure poesia en català (Lo trovador (sic) de Montserrat) i publica una historia de Catalunya totalment romàntica i escriu sobre “las calles de Barcelona”, i amb els noms dels carrers de l’Eixample recupera els noms de la història de Catalunya i Aragó. Ell serà el primer mestre dels primers Jocs Florals l’any 1861. Sobre això, Joan-Lluís Marfany l’any 2017 diu que “la Renaixença no volia fer renéixer res”. Aribau no volia reactivar res quan compon la seva Oda a la Pàtria. Quan realment comença quelcom  d’intentar activar  el català, sobretot en poesia, és  quan es reimplanten els Jocs Florals l’any 1859, i aquí si que l’impulsor màxim fou Víctor Balaguer amb un objectiu ben declarat i ben clar: “[…] tot utilitzant el català, sabent d’on venim com a catalans i on anem com espanyols”.

El moment important d’activació comença a la rebotiga d’una rellotgeria al carrer Escudellers, que esdevindrà un restaurant i, actualment, en mans de l’ajuntament, no té encara una dedicació concreta. Allà es reunia un grup d’escriptors i artistes (Frederic Soler, “Pitarra”, Clavé, Valentí Almirall o el mateix Balaguer, entre d’altres a qui deien “Xarons”). L’any 1860, amb l’empenta d’Almirall munten uns “Jocs artificials” com a paròdia grotesca dels Florals, tot difonent una Renaixença real entre les classes populars, utilitzant el teatre, els cors i la premsa satírica i fent ús del “català que ara es parla”, donant suport als carnavals de Barcelona i afavorint la recuperació de la llengua  entre les classes populars, amb bromes, acudits, etc. No són perseguits per les autoritats de la ciutat, que toleren sense problema que publiquin els seus textos i que facin les seves festes o les obres de teatre, fins i tot professionals, perquè tenen moltíssima audiència i els seus productes esdevenen un bon negoci.  Les autoritats estatals fan un decret l’any 1867 que prohibeix que es facin o publiquin obres “íntegramente en alguno de los dialectos de la ciudad o la provincia”. Els xarons tindran maneres de complir la llei introduint sempre algun personatge que parlés castellà (el dolent, el ruc, el diable, etc.) a l’obra.

En els anys del darrer terç del segle XIX es consolida la industrialització a Catalunya i això implica més energia, tal com  queda palès en les estadístiques. L’Estat espanyol, i Catalunya dintre, era un país d’analfabets. L’any 1854 s’havia aprovat la llei Moyano que, teòricament promovia l’educació primària, però donà uns resultats mediocres; l’alfabetització que el 1860 amb prou feines arribava a un terç de la ciutadania, l’any 1900 encara no arribava al 50 %. A Catalunya el 1860 era d’un 26 % i al tombant de segle era del 50 %. D’aquesta època, Almirall feia un discurs universalista on veia un bon futur basat en els invents i que el món caminava cap a la formació de “grans conjunts continentals i que les reformes econòmiques transformarien  la societat acabant amb les classes”.

LA CRISI DEL PERIODE ISABELI

L’any 1863, el sistema entra en una profunda crisi, econòmica, social i política. El projecte unionista col·lapsa. La popularitat de la reina cau en picat de manera abrupta. La inestabilitat política és gran amb pronunciaments militars continus des de 1860. De fet, els canvis polítics sempre eren pel cop d’un general i aquesta era l’alternança en el poder. L’”espadon” feia el cop i després s’arreglaven les eleccions per a fer la majoria adequada al general ascendent i els seus seguidors. La recessió econòmica severa i el descrèdit dels partits moderat i unionista faran que a Barcelona es parli d’un “cop” que ho canviarà tot. El  setembre de 1868 comença la revolució que passarà a la història com a “Gloriosa”, a Cadis (això serà el cant de sirena de la importància de la ciutat andalusa), dirigida per l’almirall Topete i els generals Serrano i Prim. Després d’ocupar el poder i amb la reina a l’exili, Prim es converteix en el nou home fort i amb el redactat d’una nova Constitució, comença a buscar rei per Europa; això serà el detonant de la guerra entre França i Prússia (1870 – 1871) i el naixement del nou estat d’Alemanya sobre les cendres de la derrota francesa.

El setmanari francès Le Monde Illustrée, recull l’any 1868 “una gran manifestació federalista a la plaça de Catalunya de Barcelona” i dos anys després, a l’abril de 1870 , també explica amb bones il·lustracions com “els republicans federals de Gràcia s’alçaren contra l’intent del govern de fer un nou sorteig de Quintes”. De fet cremaren els arxius municipals i protagonitzaren una revolta que durà cinc dies i que motivà la intervenció de l’exèrcit i el bombardeig de la vila.

Finalment el monarca triat serà Amadeu de Savoia, que en arribar a España el desembre de 1870 es trobarà el seu valedor, el general Prim assassinat.

CAFÈS, TERTÚLIES I LA RESTA DE CATALUNYA

La imatge de Barcelona es modificarà pels viatgers al llarg del Sexenni democràtic (1868 – 1874). El periodista francès Louis Teste l’any 1872 en el seu llibre “L’Espagne contemporaine. Journal d’un voyageur” diu de Barcelona “es la ciutat més bella, més rica i activa de les espanyoles”.

Friedrich Engels escriu a “Los bakuninistas en acción. Memorias sobre el levantamiento en España en el verano de 1873” i diu que Barcelona “ciudad industrial más grande de España y su historia registra más combates en barricadas que cualquier ciudad del mundo”. L’escriptor italià Edmondo d’Amicis en el seu llibre “Viaje a España durante el reinado de Don Amadeo I” escriví coses similars i ara parlava bé dels catalans, ja no li semblaven antipàtics i durs “me respondieron de modo franco e ingenuo”. I també deia  que en les tertúlies“se respiraba un airecillo republicano  que habría encogido la piel del más intrépido amadeista”. Aquest sentiment republicà li sembla “inmenso en el territorio que va de Figueras a Gerona”. Quan arriba a Barcelona, parla de Granollers, San Andrés de Palomar i Clot “circundadas de fábricas, quintes, huertos, jardines” li recordava més “una provincia de Inglaterra que una provincia de España” i diu que el Sexenni impulsava la política de carrer, taverna o cafè, en un moment en què s’havia aprovat el sufragi universal masculí.  Parlava dels carlins com a “verdaderamente implacables” i, sobretot, del “pueblo bajo que republicanea y […] se le teme. Cualquier revolución de España empezará en Barcelona”. Aquí s’havia traslladat el protagonisme polític perdut a Cadis.

LA TERCERA GUERRA CARLINA, L’ABDICACIÓ DEL SAVOIA, LA REPÚBLICA

Aquest conflicte fou declarat per pretendent Carles Maria dels Dolors Borbó (Carles VIII) l’abril de 1872, tot aprofitant la crisi política espanyola marcada per la Revolució de setembre de 1868. A Catalunya destacaren les campanyes militars dels cabdills Francesc Savalls, Rafael Tristany i Joan Castells a les comarques del nord i el Pirineu central i les de Francesc Vallès i Pascual Cucala al Maestrat. La insurrecció fou vençuda el novembre de 1875 quan ja s’havia restaurat la monarquia borbònica amb Alfons XII. Es tracta d’una autèntica i cruenta guerra civil entre catalans.

La situació interna marcada per una inestabilitat política total, la guerra carlina i dues guerres colonials en marxa, a Cuba i a l’Àfrica, unit a les conspiracions contínues contra la nova monarquia, fan que Amadeu abdiqui el gener de 1873. El febrer, en una decisió inconstitucional, es reuneixen diputats i senadors per debatre què cal fer. I el dia onze proclamen la República, amb l’Estat fet un nyap i unes Corts on la majoria era monàrquica. Aquesta majoria, el mes d’abril farà un cop d’estat que fracassarà. Es convoquen unes eleccions constituents  on només es presenten (i guanyen) els partits republicans; els altres partits no es presenten perquè estan conspirant, però entre els republicans no hi ha res que s’assembli al consens. El 3 de juliol, quan Francesc Pi i Margall és el segon president de govern (l’anterior Estanislau Figueras havia dimitit i abandonat el país), s’inicia el moviment cantonal, un intent de construir la república federal des de baix; això afegirà conflictes armats entre els cantons i amb el govern central. El tercer president de govern, Emilio Castelar, el mes de setembre torna a la mà dura per intentar redreçar la República; aconsegueix reconduir el conflicte dels cantons i davant la possibilitat que es redrecés d’alguna manera el règim republicà, el general Pavía fa un cop d’estat el desembre de 1873 que impedeix un acord parlamentari  entre els diferents partits republicans. El nou govern republicà autoritari tindrà com a president de govern el general Serrano. Tot acabarà el 29 de desembre de 1874 amb un nou cop d’estat del general Martínez Campos i la restauració d’Alfons XII, el fill d’Isabel II.

EL CATALANISME POLÍTIC

Quan comença el règim de la Restauració (1875- 1931) el creixement demogràfic català és elevat en tota la costa i és molt inferior en les comarques de muntanya. La ciutat principal és i serà Barcelona (arribarà al 1900 a més de mig milió d’habitants amb l’absorció dels municipis dels voltants i l’Eixample en construcció), i unes quantes ciutats per sobre dels vint mil habitants però amb una empenta demogràfica molt menor. El ferrocarril i el telègraf s’estenen pel país i l’arquitectura modernista s’escampa a partir de la darrera dècada del segle, per les principals ciutats i lligada al desenvolupament industrial.

L’inici de la Restauració fou un cop dur al republicanisme dividit en múltiples tendències i, segons el periodista catalanista Josep Roca i Roca “[…] la ocasión pareció propicia a algunos prohombres barceloneses para emprender distintos derroteros a través de un campo todavía virgen, dando vida a nuevas aspiraciones”, és a dir, a la politització del Catalanisme. L’any 1878, Valentí Almirall publicà “Escritos catalanistas” on defensava la politització de la Renaixença cultural, parlava d’obrir-se al món i desvincular-se de Madrid, o sigui, del centralisme polític, de l’uniformisme cultural i de  l’immobilisme social. El 1880, amb el I Congrés Catalanista es pot donar sortida oficial al Catalanisme polític. Es comencen a crear entitats diferents, sobretot a Barcelona com Centre Català (1882), Centre Escolar Catalanista (1886), Lliga de Catalunya (1887), etc.

L’escriptor rus Isaac Pàvlovski publica el 1886 “Memòries d’un nihilista” i diu que arriba l’any 1884 a Catalunya amb poques ganes “el que sabia dels catalans deia poc a favor seu”, però aviat canviarà radicalment d’opinió amb una descripció molt positiva dels treballadors catalans. Deia que “m’he topat amb gents de totes les nacionalitats i posicions […] enlloc un grup de gents tan senceres i netes de cor com a Catalunya, el país poètic dels trobadors”. Mostra una visió idíl·lica de la Catalunya industrial allunyada de la realitat de la dècada dels noranta marcada pel terrorisme anarquista. Sobre la llengua deia que “tots els catalans des dels pagesos als senyors capitalistes parlaven català i no suportaven el castellà” i que el català que eduqués els fills només en castellà, s’arriscava a que l’incloguessin en el grup dels renegats i asseverava que “el poble senzill mira els castellans com estrangers que arriben a Catalunya per recaptar impostos”. Explicava que els caràcters dels catalans i dels castellans eren oposats. Destacava que una característica dels intel·lectuals catalans era que “sense excepció, cap d’ells no pot viure de la literatura i això els porta a treballar a la injuriada funció pública”. Compartia tertúlia amb Domènech i Montaner: “Quan discuteix és ardent i de vegades brusc i directe. No ha escrit mai res, però ajuda a publicar moltes coses”. També esmenta Àngel Guimerà de qui tenia molt bon record i deia que els seus amors eren “Catalunya, la pàtria, la poesia i la seva mare”. També li explicaven la Renaixença, el seu origen, els seus antecedents apolítics i com aviat es dividí en dues tendències i el “jove rellotger, conegut aviat com Pitarra que ocupava un lloc destacat a la literatura catalana”. Sabia que la resta d’Espanya considerava els catalans egoistes i secs, però deia  que els estereotips eren fruit d’una enemistat històrica i apassionada. També es va fer amic de Narcís Oller que li va traduir les “Memòries d’un nihilista”.    

El 1887 hi ha un catalanisme més nihilista i conservador i un altre de tendència obrera. L’exposició universal de 1888 serà un cert aparador i un grup de catalanistes elaboraran un document per lliurar-li a la reina Regent Maria Cristina.  Les Bases de Manresa (1892) representen la primera consolidació d’aquest moviment.

Una visió del moment és la de l’historiador mexicà Justo Sierra Méndez que viatja l’any 1893 per Europa i fa una estada en Barcelona  acompanyat de l’economista també mexicà Pablo Macedo. Identifiquen, per una banda el Catalanisme lligat a la gent d’ordre i d’altra banda el moviment obrer i diuen que Madrid utilitza el moviment obrer per a controlar els catalanistes. La seva visita és l’any de  l’atemptat del Liceu (novembre de 1893) i la posterior execució de sis anarquistes al castell de Montjuïc, notícies que tingueren una forta repercussió en la premsa internacional. En el context que expliquem, els mexicans deien que el “obrerismo está regimentado  militarmente […] en contacto con los principales anarquistas y agitadores extranjeros […] aborrece la burguesía capitalista […] en Madrid aprovechan la incurable disidencia entre los antiguos mercaderes industriales y los herederos de los payeses”.

És el moment de la Guerra d’Independència de Cuba (1896 – 1898) quan Espanya perdrà el seu Imperi: el “gran Desastre nacional” i acaba la conferència passant i comentant la sèrie completa de 36 cromos colorejats que “Chocolates E. Juncosa” publicà sobre la guerra de Cuba, molt del moment polític, patrioter i racista, tal com l’industrial Evaristo Juncosa reescriu la guerra en clau espanyola.

Per acabar una frase del poeta nicaragüenc Rubén Darío l’any 1899 que descriu magistralment el malestar creat per la pèrdua de les colònies: “¿Qué de nuevo? Lo mismo de siempre, miseria. Ayer llegaron los repatriados, los soldados parecen muertos”.    

Bibliografia

• VILLARES, RAMÓN i MORENO LUZÓN JAVIER: “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB.
• PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

Josep Pich i Mitjana

Josep Pich Mitjana és catedràtic i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la UNED, és doctor en Història Contemporània per la UPF (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític.

És especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural. Les seves línies d’investigació giren al voltant de la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc. És investigador principal del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF.

Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades. També és autor de diversos llibres, entre els quals El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894); Almirall i el Diari Català; Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) o Els llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Més recentment, l’any 2019, va publicar el llibre La Revolución de 1909, juntament amb David Martínez Fiol.

Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856    

Cinquena sessió del curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 31 d’octubre de 2023, sala Oriol Bohigas.

Ponència de David Martínez Fiol, historiador i professor de la UAB i de la UOC

Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Proyecto de reordenación de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

El període estudiat comprèn des de l’inici de la Guerra del Francès (1808) fins el Bienni Progressista (1856). És una divisió poc historiogràfica, el més lògic seria abastar fins l’inici del Sexenni (1868), però es fa així per motiu de divisió de les sessions del curs. 

Els anys 1807 – 1808 representen la crisi dinàstica espanyola amb els plans de Napoleó i Godoy, el ministre de Carles IV de repartir-se Portugal i les tropes napoleòniques travessant les fronteres amb l’aparent intenció de passar a Portugal, però les tropes s’hi queden. El motí d’Aranjuez (18 – 19 de març de 1808) contra la política de Godoy, acabà en un cop d’estat en el qual Godoy fou apressat i Carles IV abdicà en el  seu fill Ferran VII. Els francesos segrestaren la família reial que serà confinada a Baiona amb un canvi de dinastia (els Bonaparte substitueixen els Borbons)  i això fou el detonant per a la guerra, amb denominacions diverses (del Francès, Napoleònica, Independència, Peninsular). En qualsevol cas fou una guerra internacional amb un teatre d’operacions ibèric  i amb una doble crisi dinàstica (s’enfrontaren bonapartistes contra ferrandins) i civil (amb dos models de constitució, la de Baiona de 1808 o la de Cadis de 1812). Durant els primers mesos de guerra es crearen multitud de Juntes i esdevingueren moments importants les batalles del Bruc, els setges de Girona (1808 – 1809) o la integració de Catalunya, de l’Ebre al nord com quatre departaments més de la República francesa (1812 – 1813).

LES VISIONS FRANCESES DES DE LA CATALUNYA EN GUERRA 

Bona part dels opinadors d’aquesta època eren soldats francesos (o anglesos). Això escrivia l’intendent Joseph Marie Baró de Gérando: “el català repugna especialment de les nostres institucions, de les nostres formes, tendeix singularment als seus propis usatges”. Es parla dels catalans com individus que parlen independentment d’Espanya i de França (sense usar el terme en els mateixos termes que hom faria actualment). El que seria cap de policia de Barcelona Charles Blondel era partidari d’establir una administració catalana per tal d’aconseguir el suport de la gent, tot i que reconeixia la dificultat d’incorporar Catalunya a França: “ja que per primera vegada, tanmateix, els catalans s’han anomenat espanyols; per no haver de ser francesos”. No entusiasmava ser francès, per a molts catalans es podia continuar sent espanyols si es mantenien les formes catalanes. El successor de Blondel, Hubert Beaumont de Brivazac descrivia Catalunya com “un bonic volcà, així com un paradís a la terra poblat per diables”. En retirar-se de la Península, es preguntava si:  “[…] els catalans tornarien a ser espanyols, ja que davant d’aquesta possibilitat molts en serien molestos; seran francesos? Hi hauria molts descontents; restaran catalans independents de totes les altres potències continentals?[…]”.

Els funcionaris francesos no acabaven d’entendre el que passava entre Catalunya i Espanya. La realitat és que hi havia una divisió entre ferrandins i bonapartistes, però es lluitava també una guerra civil entre espanyols i entre catalanes. Els francesos només feien  referència als ferrandins. Dins de la població catalana hi havia múltiples identitats (sovint creuades) i això no ho percebien els ocupants. L’opció bonapartista (la del nou rei Josep I) era  l’opció d’ordre, la seguien els comerciants, els burgesos, els aposentats més o menys liberals; a la llarga seran els futurs moderats. Els partidaris de Ferran VII englobaven els realistes, però també els partidaris de la revolució constitucional que representava Cadis.  Pel general francès Maximilien Sébastien Foy: “Catalunya era menys una província d’Espanya que un petit país sotmès al ceptre dels monarques catòlics, ningú a la Península té tanta set de llibertat i d’independència”. Són interessants les memòries del mariscal Suchet en retirada (sur ses campagnes en Espagne depuis de 1808 et jusqu’en 1814). Les memòries de militars anglesos parlen de la “Guerra Peninsular i de Catalunya com una zona de pas, ells fan més èmfasi a Extremadura i Andalusia i en els seus escrits no surten els topònims catalans (Catalunya, Barcelona o Tarragona…). Pels ferrandins, Cadis és la ciutat més important: és la ciutat senyera de l’Espanya Peninsular, on s’ha redactat la constitució, com s’ha pogut. Serà la ciutat liberal per excel·lència (pronunciament de Riego el 1820) i ho serà fins 1868 (inici de la Revolució Gloriosa), port de connexió amb les colònies d’ultramar. La pèrdua de les colònies americanes anirà relegant paulatinament Cadis com a ciutat de segona fila.

Els comentaris sobre Catalunya faran referència sobretot a Barcelona, gairebé res de Lleida, Tarragona i Girona, aquestes creixeran després en la mesura que es convertiran en capitals de província; Barcelona és percebuda com una ciutat moderna, la resta són pobles més o menys grans. La segona ciutat de Catalunya en el segle XIX és Reus. A partir de la divisió provincial dels anys 30, Reus anirà perdent pistonada en benefici de la capital provincial, Tarragona. 

EL REGNAT DE FERRAN VII (1814 – 1833)

El primer període del regnat (1814 – 1820) correspon a l’arribada del rei que reinstaura l’absolutisme, tot abolint la Constitució de Cadis de 1812. Són anys de conspiracions liberals i que acabaran amb el triomf del pronunciament de Riego (1820) i la recuperació de la Constitució de 1812. En aquests anys (1818) arriba a Barcelona  l’estudiant i futur hispanista nord-americà George Ticknor que recordava les pèssimes comunicacions espanyoles, ja que per dur a terme el llarg viatge de Barcelona a Madrid (640 quilòmetres) va necessitar tretze dies en diligència viatjant de les: «cuatro de la madrugada hasta las siete de la tarde, no se recorren más de 35 kilómetros… No he conocido una sola posada en la que el piso inferior no sea un establo, y el de arriba no esté más plagado de moscas que una travesía por Egipto… Sólo me he quitado la ropa una vez y ha sido para mudarme». Queda clar que en aquell moment les vies de comunicació estan encara per fer.

El trienni Liberal (1820 – 1823) és la recuperació de la constitució de Cadis, però enmig d’una guerra civil entre reialistes (absolutistes) i constitucionalistes liberals. Aquest moment de guerra civil és un més entre les moltes que hi haurà al llarg del segle XIX i fins arribar la darrera de 1936 – 39. A les colònies americanes, el que havia començat com una guerra contra Napoleó i a favor de Ferran VII, va acabar en un seguit de guerres per a la independència i contra la presència espanyola: “Antes americanos que constitucionalistas” i molts es passaran al bàndol crioll contra els liberals peninsulars. Això es veurà en el fet que alguns presidents americans dels primers moments de la independència eren antics militars espanyols.

L’any 1821, Hyacinthe de Latouche i Louise-François l’Héritier publiquen la novel·la Dernieres lettres de deux amants de Barcelona:  Narra que els barcelonins més rics van fugir de la ciutat i que circulava la brama que la resta de ciutats catalanes tancarien les seves portes i es negarien a acceptar als viatgers que arribessin de Barcelona. S’evidencia una epidèmia, la pesta, pròpia de l’Antic Regim que es produeix l’any 1821 on la manera de combatre-la era tancant les portes de la ciutat i impedint les entrades i sortides; i, tanmateix, els sectors benestants fugien a muntanya o a les seves cases rurals per tal d’esquivar-la.

El darrer període del regnat és la Dècada Ominosa (1823 – 1833) des de la reinstauració de l’absolutisme, fins la pèrdua de les colònies americanes continentals, amb un cert reformisme, però amb persecució dels propis liberals i una crisi dinàstica final per a la successió del rei. A Calalunya (sobretot al NE), la Revolta dels Malcontents (1827), una insurrecció de caràcter absolutista radical molt violenta oposada a les tímides reformes i a la centralització que suposaven. Això seria una avançada de les futures guerres carlines.

El pare de la independència peruana M. Lorenzo de Vidaurre passa per Catalunya a l’època de la revolta i fa èmfasi en el tòpic ja present del català laboriós; visita la Catalunya interior que convivia amb la incipient industrialització en forma de fàbriques tèxtils: «gentes con una actividad excesiva [torna el tema de la laboriositat deixat de banda des dels finals del segle XVIII]. La robustez es común en ambos sexos. No aman la literatura, pero todos conocen los derechos del hombre. No hay en Barcelona Universidad, ni es necesaria […] Aplicarse al trabajo, evitar el lujo excesivo, enseñar [a los hijos] una buena moral». En explicar això, Vidaurre fa un paral·lelisme amb la independència del Perú, totalment recent i on la identitat peruana s’estava construint i calien models. Ell que era liberal, parlava del clergat català: «aunque numeroso, es pobre. Sus rentas apenas alcanzan, y las costumbres son ejemplares[…]”. Critica el celibat del clergat i el fet que no s’impliqui en l’augment demogràfic, tot i que en els primers anys dels segle XIX, abans de les primeres desamortitzacions, hi ha importants capes del clergat menor que serà liberal de convenciment.

C.-S. Cuynat, ”La Catalogne en 1824-1827, ou topographie physique, historique de la Catalogne, province du nord de l’Espagne, et de ses principales villes”, escrit l’any 1841, parla així: “Els barcelonins i els catalans en general són d’una mida mitjana: estan ben fets, ben musculats i que es caracteritzarien per una força física masculina. Serien temperamentals, però més civilitzats que els seus veïns aragonesos, i menys brutals”.

En el seu opuscle “Resistència al liberalisme a l’inici del segle XIX”, Tomàs Costa parla de forma, potser contradictòria del català indòmit de muntanya i al mateix temps republicà: “[…] compartir el poder legislatiu amb el sobirà, reconèixer només el comte de Barcelona, ​pagar impostos només aquells als quals volguessin consentir, proporcionar només soldats el nombre que fossin. disposat a concedir, considerant que tothom comparteix la suprema autoritat, va tenir des d’aleshores una idea d’independència [per exemple, durant la Guerra dels Segadors] que s’ha perpetuat des de fa temps, i que potser algun dia degenerarà en un esperit republicà”. La interpretació que fa és molt especial, ja que l’esperit republicà que ell associa a les zones rurals, no serà així, sinó que anirà lligat als nuclis urbans.

En el seu llibre de 1829  “Révélations d’un militaire Français sur les Agraviados d’Espagne”, “ou sont dévollées les véritables causes de l’insurrection de la Catalogne en 1827”, Armand Durfort parla de la Guerra dels Malcontents i l’entén com una revolta de la nacionalitat catalana. Diu: “cal buscar en els institucions [les tradicionals catalanes] on la gent petita va trobar el seu amor per la llibertat , la justícia, el seu apego a les seves immunitats que sovint defensava amb força armada”. En realitat, la revolta dels Malcontents és el primer moment en què l’infant Carles es revolta contra el seu germà Ferran VII, en un moment de pèrdua colonial (províncies, en el llenguatge de Cadis), gairebé total i el reialisme més intransigent (en Carles) intenta un cop de mà que li surt malament. A aquestes alçades (1827) Ferran VII no té un hereu i només el 1830, casat per quarta vegada amb la seva cosina Maria Cristina de Borbó tingué una filla (Isabel); Ferran VII eliminarà la Pragmàtica Sanció de Felip V que impedia les dones arribar al tron que a la seva mort serà per la seva filla Isabel i obrirà un conflicte dinàstic amb el seu germà Carles i els seus seguidors.

EL CONFLICTE DINÀSTIC I LA CONVULSA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

La Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) és una cruenta conflagració que convulsiona el país. Els partidaris de l’infant Carles (1788 – 1855) ocupen zones del nord del país, mentre els liberals són forts sobretot a les ciutats. La reina Regent busca refugi en el món liberal, no per convenciment sinó pel fet que l’absolutisme està en contra seu. Els liberals elaboren l’Estatut Reial (1834) que tindrà una vigència curta i que és un marc legal molt conservador amb coses pròpies de l’Antic Règim i alguns aspectes liberals, però és més aviat una Carta Atorgada. Hi ha moltes característiques de l’Estatut Reial que són de l’Antic Règim com la nul·la divisió de poders  o l’èmfasi en les lleis tradicionals de la Monarquia. El sufragi era tan limitat que només el podien exercir els “pròcers” o eminents, només un 0,15 % de la població. El poder executiu del monarca era molt gran i el legislatiu només tenia funció consultiva i mig legislativa; totes les lleis les havia d’aprovar el rei.

David Martínez Fiol presenta un mapa de les principals operacions de la I Guerra Carlina, així com de les principals zones d’influència carlina a la Península. En les zones controlades pels carlins hi ha administració reial i Don Carles actua com a rei, tot i que finalment serà derrotat per les forces cristines o isabelines, ja que com s’ha apuntat en el paràgraf anterior, la reina era poc liberal. Enmig de la guerra, les lluites i tensions entre progressistes i moderats  continuen i l’any 1835, els progressistes donen un cop d’estat. S’hi estaran dos anys per elaborar una nova constitució que prenia com a model la de Cadis de 1812.

La constitució de 1837 estarà en vigència fins l’any 1845. Torna al concepte de sobirania nacional, intentant ser un entremig entre la de Cadis de 1812 i l’Estatut Reial. El sufragi, censatari, s’amplia una mica més fins el 2,2 % de la població.  El rei, encara amb molt poder, intervé en la direcció del govern i en l’elaboració de les lleis, tot i que les decisions han de ser referendades pels ministres. El poder legislatiu és qui aprova les lleis i podia canviar el govern. Un cop aprovada la Constitució (1837), es convoquen eleccions l’any 1840 que paradoxalment guanyen els Moderats. L’any 1840, ja en el poder preparen una llei electoral més restrictiva, limiten el dret d’impremta, intenten  retornar bens expropiats al clero, fan un projecte de reimplantació del delme i, sobretot reformen els ajuntaments, de manera que l’alcalde el pugui anomenar la Corona; aquest darrer punt serà el motiu bàsic de la insurrecció progressista amb el vencedor de la guerra  al davant, el general Espartero, que substituirà la regent, que l’any 1840 havia dimitit, i es convertirà en nou regent el 1841.

Els anys 1835 i 1837, enmig de la guerra, tenen lloc a Barcelona les dues primeres bullangues, sobretot mobilitzacions populars anticlericals, en una ciutat assetjada pels carlins i amb fam. Barcelona (com moltes altres ciutats), assetjada pels carlins, té dificultats de subministrament i molta gent ho passa malament. Enmig de tot això Prosper Merimée (1835) escriu a Stendhal i li diu que no li agrada Barcelona: “[…] quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol […]” Això és el que li queda de Barcelona i diu a més que “les catalanes són grasses, curtes i mal fetes”. No és capaç de reflectir ni mínimament la conflictivitat social i política que s’hi vivia.

Per la seva banda, Stendhal escriu a “Memoires d’un touriste” (1838) un capítol dedicat a “Els bullangueros” on deia que els batallons de la Guàrdia Nacional, un dels quals era format per obrers: “[…] quan venien els carlins es reconciliaven [entre diferents batallons], però quan passava el perill carlí els milicians  de les classes benestants buscaven baralla amb els d’origen obrer[…]”. En altres escrits, Stendhal assenyala les contradiccions que ell veia en aquella Catalunya que començava a industrialitzar-se i que són el preludi de la futura conflictivitat social urbana de l’últim terç del segle XIX i primeries dels segle XX; el que descriu Stendhal, serà el passarà quan les mesures lliurecanvistes d’Espartero, perjudiquin el tèxtil català i, aleshores, obrers i industrials aniran a una.

George Sand  (Aurore Dupin) recull, en el seu llibre “Un hivern a Mallorca” de 1838, fa la seva estada a Barcelona i reflecteix la que anomena “Barcelona dels facciosos i les bandositats” i ella narra el seu sentiment d’inseguretat en sortir cap a l’exterior de les muralles:  “[…]els facciosos recorrien tot el país en partides errants, tallant els camins, ocupant pobles i llogarrets, imposant gabelles [impostos][…]”. La perillositat dels camins i el bandolerisme continua existint i la sensació d’inseguretat continua i continuarà. Victor Hugo en el seu llibre “Alpes et Pyrenées” de 1839,  afirmava que l’any anterior Espartero havia bombardejat Barcelona i convençut  que a Espanya, inclosa Catalunya, els problemes polítics i socials (inclosa la delinqüència comú) es resolien per la força de les armes. A “Recuerdos de la guerra carlista: 1837-1839”, el Princep Lichonowsky que havia estat voluntari carlí a la guerra fa un relat d’enyorances austriacistes. Hi veu una certa continuïtat entre els austriacistes i els carlins i diu que “[…] els catalans sempre esperen el retorn de la casa d’Àustria […]”.

LA CATALUNYA DE LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840 – 1843)

En arribar a la Regència, Espartero dissolgué les Juntes creades pels progressistes i convocà eleccions que guanyaren els progressistes. El Regent actuà amb autoritarisme, governant amb els seus acòlits (Els Ayacuchos)  i menystenint les Corts. El 1842 anuncià reformes lliurecanvistes, fet que provocà les protestes de la burgesia (i les classes populars) catalanes, amb un aixecament i un bombardeig de Barcelona per ordre d’Espartero (1842).  El maig de 1843, a Reus s’inicia un pronunciament contra  el Regent que acabarà amb la formació d’una Junta Provisional a Barcelona. Els moderats, per la seva banda, conspiraran contra Espartero amb O’Donnell i Narváez i, finalment Espartero dimitirà i s’exiliarà a Gran Bretanya.

Théophile Gautier en el seu “Viaje por España”  explica que Barcelona és una ciutat en “procés d’industrialització […] a poc a poc […]” en canvi a Cadis les seves cases: “son mucho más altas que las de otras ciudades de España […] y en aquella ciudad se encuentran todas las variedades de la raza humana”. Per ell, Cadis és una ciutat cosmopolita, en canvi Barcelona no ho era. De fet, Cadis serà fins el 1868 el punt de referencia de les conspiracions liberals i, encara, del comerç amb les Antilles. De Barcelona destaca que és “[…] de pas i poc acollidora” i, en forma negativa, que “s’assembla massa a Marsella i el tipus espanyol és amb prou feines visible”. Li agrada més València pel seu “orientalisme”, li recorda al Marroc ja que “el camp i arabisme de València la feien més propera a Espanya”.

El polític socialista utòpic francès Etienne Cabet explica un precedent de la futura imatge revolucionària de Barcelona a “Bombardément de Barcelona, ou voilà les Bastilles!”.  Descriu la destrucció de la ciutat després dels bombardejos. Cabet ressaltava el fet que s’havia desarmat la Milícia nacional, fet que apuntava la derrota d’un model policial civilista enfront d’un de militaritzat que es concretaria en la creació de la Guardia Civil.

Prosper Merimée l’any 1845 fa una descripció en la regència d’Espartero en la Barcelona que s’ha rebel·lat en la Jamància: “El capità general afusella els bandits amb tanta activitat que gairebé ja no se’n veu cap, tan tols els que envia a la sepultura […]  els obrers catalans passen de l’antibritanisme a l’antifrancesisme de manera ràpida i sense problemes”. El discurs antibritànic era motivat per la política lliurecanvista del Regent i això podia ser el motiu del que Merimée observava: “El cònsol francès senyor De Lesseps té molt bona acollida pels barcelonins, en canvi el cònsol britànic es passeja borratxo fent ziga-zagues per les Rambles”

1844-1854: ISABEL II REINA I EL “SUPORT” DELS MODERATS

Isabel II és coronada el novembre de 1843. Coincideix l’inici del seu regnat amb el començament de la “Dècada Moderada”.  Aquest llarg període constituirà una fase de liberalisme doctrinari que estableix la sobirania compartida (no nacional), un sufragi censatari molt restringit i unes llibertats individuals molt restrictives. Les classes dominants s’hi imposen: els nobles terratinents, les classes mitjanes il·lustrades, la burgesia enriquida per les desamortitzacions, molts sectors militars i la major part dels funcionaris de l’Estat. Seran els creadors de la Guàrdia Civil, d’una nova constitució (1845) més centralista i un Concordat amb la Santa Seu que motivarà que molts sectors de l’Església ara acullin molt bé els governs moderats i que molts carlins també ho facin. La reina, des del primer moment pren partit pels Moderats i això al final li costarà la Corona quan el govern moderat entri en desprestigi total i la seva caiguda impliqui la caiguda de la Corona..

La persistència de la guerra, en una Catalunya  netament rural, donà pas a una visió més feréstec de la societat catalana. Això queda palès en el “Manual para viajeros por Cataluña y lectores en casa (1845)” de l’escriptor i viatger Richard Ford que pensa que els catalans no eren molt cortesos i hospitalaris amb els forasters i que “no hay provincia […] que cuelgue menos firmemente de la Corona que Cataluña, esta región clásica de la revuelta”. Afirmava que a Catalunya: «Todo el mundo se dedica al contrabando» i que s’oposaven al lliurecanvisme. “Cataluña es, mal sitio para el viajero inclinado a los placeres, o la literatura», ja que a Catalunya: «se hila algodón; el vicio y el descontento se nutren en esta tierra y se forja la revolución» Diu que han donat suport a totes les causes però que són“constantes solamente en su deseo de rebelarse, de descentralizarse y de volver a ganar sus antiguas libertades y monopolios”. Ford era, en definitiva, molt crític amb els catalans i les catalanes: “Su carácter corresponde con su lenguaje, ya que hablan una especie de duro lemosín con hosca entonación […] gente físicamente robusta, fuerte, nervuda, sufrida, bravos, obstinados, prefiriendo morir a ceder”.

El futur president de la República Argentina, Domingo Faustino Sarmiento al seu llibre Viajes. Europa-África- América (1849) escriví les paraules “Fuera de España”: «Estoy por fin fuera de la España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes… Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla, sino por las troneras de los castillos». El polític argentí assegurava que l’aspecte de Barcelona era plenament europeu amb una població activa, industrial per instint fabricant per conveniència, com si volgués identificar Barcelona amb la seva Buenos Aires i separar la “barbarie española” de la “civilización catalana”.

1854-1856. EL BIENNI PROGRESSISTA

Després de deu anys, cauran els Moderats per un seguit de problemes polítics: la inestabilitat ministerial, els escàndols de corrupció i els moviments d’oposició  (aixecaments carlins o pronunciaments de signe progressista. La revolució de 1854 donà lloc a l’anomenat Bienni Progressista amb una base sociològica basada en les petites classes mitjanes i populars i la tornada a la Milícia Nacional.  El model polític era radical: la sobirania residia a les Corts, es defensaven les llibertats individuals i el sufragi censatari no era tan restringit. La seva feina legislativa, en un curt període, inclou: Una llei general de ferrocarrils, una llei de desamortització, una llei de Bancs i Societats de Crèdit i un projecte de Constitució (1856) que no acabà de tirar endavant.

El viatger francès Antoine Laurent Apollinaire Fée al seu “L’Espagne a cinquante ans d’intervalle: 1809-1859” parla dels catalans com gitanos, però gitanos interessats per la modernitat de la indústria, tot i l’existència d’una extensa activitat pesquera i agrària i parla de forma elogiosa de Barcelona, però amb el castell de Montjuïc ja que “mentre la controlin les autoritats, els barcelonins no podien pensar en una revolució triomfant”. La idea que ell es fa de Barcelona ja és més a prop del que serà la ciutat a la segona meitat del segle XIX: ciutat gran, activa, industrial i animada.

La percepció que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya la recollí també el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors, i és l’únic que descriu, com si no hi hagués res més. Està meravellat de la quantitat de pescadors que hi ha a Catalunya i, en concret al Maresme.

Bibliografia

BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed), Visió cosmopolita de Catalunya: Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX) , vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.

FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB.

PERMANYER, LLUÍS: Cites i testimonis sobre Barcelona: la ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. Barcelona, La Campana, 1993

PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID, “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

David Martínez Fiol

David Martínez Fiol (Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto de Mollet del Vallés. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

• La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
• Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
• 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
• L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
• 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
• Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
• La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
• Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
• La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
• Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
• Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
• De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (coautor amb Josep M. Casals i Messeguer).
• Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
• El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.

Activitats de David Martínez Fiol a l’Ateneu Barecelonès

“La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana” a càrrec de David Martínez Fiol, 11 de març de 2021. Ateneu Barcelonès. Aquí

“La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar” Tertúlia amb David Martínez Fiol, 9 d’abril de 2018. Amics de la Història. Aquí